Etiqueta arxiu 'Crisi'

10 jun 2014


España, “la roja y la rota”

Classificat com a Crisi,Futbol,Justícia,SOCIETAT

Jesús Pardal.

Quan José Calvo Sotelo va dir allò de “Antes una España roja que una España rota” no parlava de la selecció de futbol espanyola. Aquests pròxims dies ens espera una “marea roja” molt forta. I tornarem a sentir les frases de sempre: “que la selecció espanyola uneix tots els espanyols” i que “una España unida favorece a todos” i que “los nacionalismos no hacen más que perjudicar a todos” i “romper España” i el bla, bla, bla de sempre…

Ja que aquest dies alguns recorden aquesta frase de Calvo Sotelo, també podrien recordar un altre text seu que en aquesta hora de crisi econòmica també ens podria anar bé:

“Muchas veces he pensado que la raíz real del problema de España no es política, sino económica, y que la receta de nuestros males, por ser de índole económica, se ahogará en germen ante el quietismo obstinado de gran parte de las clases conservadoras. La incomprensión egoísta de multitud de ciudadanos pudientes, aferrados a nociones quiritarias cual si viviésemos muchas centurias atrás, puede depararnos días desastrosos, porque las aguas represadas se sueltan en torbellino cuando rompen la esclusa”. (“Mis Servicios al Estado. Seis años de gestión”, 1931.)

I ens podria anar bé reflexionar-ho una mica quan aquest dies s’ha sabut que els premis dels internacionals de “la roja” per reeditar el seu triomf a la Copa del Món seran: 72.000 euros per cap per arribar a quarts; 180.000 per arribar a les semifinals; 360.000 per trepitjar la final i 720.000 per guanyar-la. O sigui, més que ningú (330.000 percebran brasilers i francesos i 300.000 alemanys). Ja era desorbitada i exagerada la xifra que li va tocar a cada jugador, al Mundial de Sudàfrica ara fa quatre anys. Ni més ni menys que 600.000 euros! Aquests nois –tots ells mig morts de gana- van guanyar 600.000 euros en un mes!. Algú ha pensat quants anys hauria de treballar un mestre, una infermera, un treballador de qualsevol fàbrica? Això vol dir 20.000 euros per dia. Així els 23 futbolistes que van guanyar el mundial fa quatre anys, van cobrar pràcticament 14 milions d’euros. I només per arribar a la final, ja haguessin aconseguit cadascun 120.000 euros. Però aquest any, tot i la crisi, les primes han augmentat…

Llegia fa uns mesos en aquest diari digital ANDALUCES.ES que hi havia un noi –JESÚS PARDAL- que es guanyava la vida fent xurros, fregint peix, fent pollastres a l’ast, venent assegurances, baixant les escombraries d’alguns veïns dels pisos als contenidors … Aquest noi de Cadis podria ensenyar a molta gent –futbolistes inclosos- què vol dir guanyar-se la vida. Estava desesperat. A punt de ser pare, aquest cuiner que va treballar fins i tot un any a París, va tornar a Cadis l’estiu de 2011 pensant que hauria feina a l’hostaleria en aquesta època, “com sempre”. Però es va equivocar i va passar l’estiu, la tardor i “no trobava res”. Sense ajudes, amb una nena en camí i vivint amb sis persones a casa de la seva sogra amb la pensió de l’àvia, no va veure altra sortida que convertir el contenidor en el seu lloc de treball. “Jo volia feina, no demanar almoina, i em van explicar que fa molts anys, un home baixava les escombraries i vaig pensar, per què no?”. Assegura “no sentir vergonya” i que “la gent més senzilla és la més solidària”. El seu anunci va obtenir resposta. Al voltant d’uns cinquanta clients -si se’ls pot dir així- van sol·licitar els seus particulars serveis. Molts eren gent gran però també “no tan grans” que, sobretot, ho feien “per ajudar”. De fet, encara avui li donen menjar per a la seva nena.

El Jesús compagina això amb un contracte a mitja jornada que ha aconseguit en un rostidor de pollastres. A la tarda, ven assegurances dels morts. A les set, agafa la bici o va caminant fins al barri del Turó del Moro per baixar les escombraries d’una desena de clients que segueixen fidels al servei. I a les vuit, torna al rostidor. I així, dia rere dia. Si teniu una mica de temps, llegiu la crònica que hi trobareu més detalls d’aquest noi que, tot i això, no perd l’esperança i diu que “el dia de demà, la meva filla no podrà dir que no m’he buscat la vida per poder tirar endavant la meva família. Amb això em quedo “.

Aquest noi no sé en quina situació està ara. Potser igual o pitjor. Potser no tindrà temps ni ganes de veure “la roja” perquè tornarà a casa cansat i amb ganes d’anar a dormir. Potser els jugadors li podrien donar un cop de mà i passar-li uns quants euros de tot el que guanyaran en aquest mes…

5 respostes

15 mar 2014


Dimitris Christoulas i la dignitat

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                              Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més).

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2w2Os0V3v

6 respostes

03 gen 2014


Una cosa no treu l’altra

Classificat com a Crisi,Dignitat,Independència

Ahir vaig anar a visitar uns amics que feia temps que no veia. Vam parlar molta estona i de molts temes. Vam repassar el món de dalt a baix i, sobretot, vam parlar de les dificultats que estan passant algunes famílies amb la crisi, justament perquè a ells els ha tocat de ple.

Vam parlar de Catalunya i del camí que hem iniciat cap a la independència. Inevitablement va sortir el tema de si el Govern donava massa prioritat a aquest i no tant al tema de la crisi i de les retallades. És clar que per a ells –igual que per a moltes famílies- la crisi, els desnonaments i els problemes econòmics són la principal preocupació. Estàvem tots d’acord que potser s’hauria pogut fer alguna cosa més per prevenir primer, i per pal·liar després, tant de sofriment. I estàvem d’acord també que els  polítics haurien de ser els primers a donar exemple, cosa que no passa sempre, ni de bon tros.

Però jo sostinc que una cosa no treu l’altra i que es poden fer i s’han de fer les dues a la vegada. Que no són pas contradictòries sinó que són totalment complementàries. I, si anem una mica més lluny, hauríem de coincidir en què la crisi catalana és deguda –no en tota, però sí en bona part -a que el Gobierno de España no ens paga els 8.000 milions que ens deu. I no accepto que em diguin que això sigui victimisme barat, sinó que és simplement la realitat a la que ens ha acostumat España, que no paga el que deu per llei i per justícia i es gasta els calers seguint fent projectes d’AVE ruïnosos o comprant material bèl·lic sense sentit, per exemple. Sense aquests diners que ens deuen ells saben molt bé que tenen una Catalunya escanyada i totalment a les seves mans. Depenem econòmicament d’ells i se n’aprofiten tant com poden i sense cap mena de rubor. És com una empresa o una família: si no li paguen el que li deuen, ells tampoc no poden pagar i han de retallar o han de tancar. No hi ha cap més sortida.

Llegia no fa massa l’ informe d’ Intermón Oxfam nº 34 del mes de juny d’aquest any  titulat La empresa española y los derechos humanos en que s’estudia com la famosa “Marca España” (representada per empreses com Ebro Foods, Pescanova, Agrogeba, Hidralia Energía, Bionaor, Acciona, Iberdrola y Renovalia) no fa més que cultivar la pobresa fora del país amb molt males pràctiques i violant sistemàticament els drets humans. Podeu llegir-lo i us posareu les mans al cap de tant d’horror com s’hi pot llegir. Aquest informe evidencia les males pràctiques d’ aquestes empreses espanyoles a països del tercer món (aquests dies ho podem veure amb Sacyr) i denuncia la política d’ulls clucs i de mirar cap un altre lloc per part del Gobierno que “s’absté de fer avaluacions de l’impacte dels crèdits que els ofereix”. Tot plegat una vergonya!

Ja sé que hi han empreses catalanes que deuen actuar de manera semblant; però és precisament per això que volem una Catalunya independent, on aquestes coses no puguin passar i que sigui més justa,  i equitativa i amb una mica més de sensibilitat social. No reclamem la independència perquè sí. Hi han un munt de motius i un munt de raons, tot i saber que això no serà cap Arcàdia i que caldrà molt d’esforç per aconseguir-ho. Però el que no és tolerable és que les coses segueixin com ara i que no s’hi faci res.

El passat octubre es va fundar una plataforma independentista que es diu SÚMATE, constituïda majoritàriament per gent vinguda de fora de Catalunya i que molts d’ells ni tan sols parlen català. El seu president es diu Eduardo Reyes i en una entrevista que li feien deia frases com aquestes:”Prefereixo morir-me de gana lliure, que mig menjar com un esclau“. O bé aquesta altra. Ahora más que nunca, la Cataluña social que queremos y necesitamos merece decidir democráticamente su futuro y construir una Cataluña soberana”.

El problema, doncs, no és que no es puguin fer les dues coses alhora (combatre els efectes de la crisi i voler la independència), sinó que el problema és que España no fa –ni en vol fer- cap de les dues coses: ni independència, ni justícia social. No volen entendre que les reclamacions que fem els catalans no són només per problema de diners. És un problema de dignitat i d’aspiracions a viure millor, però –i sobretot- a ser millors.

 Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2pMEtVCnY

No hi ha resposta

30 oct 2013


Molt bé, bisbe Pardo!

La cosa fa temps que és prou greu com per a que algú hi digués alguna cosa. I, per fi, el bisbe Pardo de Girona l’ha dit, l’ha dit prou bé i ha parlat clar. Ja era hora! I els altres bisbes catalans no hi tenen res a dir?. El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, va aprofitar l’homilia que va fer ahir per Sant Narcís per lamentar l’actitud de la cadena de televisió 13 TV.

Aquest canal de TV té com a principal accionista en aquests moments la “Conferencia Episcopal Española” i diu que “la seva programació es basa en la difusió dels valors i credo de l’Església Catòlica, tot centrant-se en continguts per a tots els membres de la família”. Això seria molt discutible en alguns programes i totalment fals en altres. Perquè atiar el foc constantment contra Catalunya en les tertúlies, ser tant partidistes com són i tan poc objectius en la majoria de les opinions i ser tant poc plurals no és cap “valor” i més aviat seria un “contravalor”. Això mateix ja passava exactament amb la Cadena COPE (ara força menys) i ja n’havia parlat alguna vegada que m’estranyava que ningú de pes de l’església catalana digués res. O, almenys, que no ho digués clar i alt. Em consta que “sotto voce” sí que s’havia dit alguna cosa i s’havien fet algunes gestions perquè algun locutor deixés d’insultar i, fins i tot, al final van fer-lo fora de l’emissora. Ara hauria de passar el mateix en aquest canal de TV i, almenys els bisbes catalans, haurien d’elevar la seva protesta com ho ha fet el bisbe de Girona amb aquestes paraules: “Demano perdó públicament pels insults i els menyspreus d’una cadena de televisió vinculada als bisbes”.

Aquesta és la primera cosa que volia destacar del bisbe Pardo. Però n’hi ha un parell més que són tan o més importants i que potser poden passar desapercebudes. Les va dir en la mateixa homilia ahir a la Catedral. Va dir que és ‘“una gran riquesa que hi hagi projectes polítics diferents que desitgin diverses configuracions polítiques per a Catalunya”. En aquest sentit, va fer una crida perquè l’Església sigui “promotora del diàleg”, “demani informació i raons de cada opció política i de les seves conseqüències”. També va reclamar, però, que no es menystingui ni s’atemoreixi “el qui té opcions diferents de les pròpies” i s’evitin els insults i menyspreus. Així mateix, va tornar a reivindicar el dret dels ciutadans a participar en una consulta. “Com a Església cal recordar i defensar els drets fonamentals dels ciutadans, entre els quals el de poder opinar i ser escoltats en decisions fonamentals que afecten la seva vida i la societat”, va exposar. (Diari El Punt/AVUI).

I, finalment n’hi ha una tercera -que vull destacar de forma especial perquè ens toca molt de prop al sector social en el que treballo- i és que va aprofitar l’homilia per fer un toc d’atenció als governants sobre les polítiques d’ajustaments pressupostaris: “Permeteu-me que, com a captaire, faci un prec als qui teniu la responsabilitat de la polis, els polítics: si és del tot necessari retallar, feu-ho per dalt no per baix.” I va destacar especialment “els actes de generositat de moltes i moltes persones que, d’una manera anònima, han ajudat d’altres persones perquè puguin viure”, reconeixent el treball d’entitats com ara Càritas, el Banc dels Aliments, la Creu Roja i els patronats.

Justament aquest dies els centres lleidatans que donen suport a les persones amb discapacitat intel·lectual estan fent una recollida de firmes i una “Campanya en defensa de les persones amb discapacitats intel·lectuals” per tal de que puguin tenir dret a una vida digna, al treball i a l’habitatge. Des del 2010 s’han reduït tant les subvencions que corren perill aquests drets i, per tant, corre perill una de les parts més febles de la societat com són els discapacitats intel·lectuals. Un retrocés en aquest àmbit tal com s’està produint la societat no se’l pot permetre. Com deia el bisbe Pardo molt encertadament: “SI ÉS DEL TOT NECESSARI RETALLAR, FEU-HO PER DALT I NO PER BAIX”.

2 respostes

23 ago 2013


Combatre la pobresa matant pobres

Classificat com a Crisi,Pobresa

Eduardo Galeano va néixer a Montevideo l’any 1940. En un dels seus darrers llibres Los hijos de los días” (Siglo XXI, Buenos Aires, 2012) escriu:

Un 5 de Setiembre de 1638 nació Luis XIV, rey de Francia, Rey Sol.

El Rey Sol vivió dedicado a las gloriosas guerras contra sus vecinos y al cuidado de su ruluda peluca, sus capas espléndidas y sus zapatos de taco alto.

Bajo su reinado, dos hambrunas sucesivas mataron a más de dos millones de franceses.

Se supo la cifra gracias a que Blaise Pascal había inventado, medio siglo antes, la calculadora mecánica. Y se supo el motivo gracias a Voltaire, que tiempo después escribió:

—La buena política conoce este secreto: cómo hacer morir de hambre a los que permiten vivir a los demás.

La crisi fabrica pobres i, per combatre la pobresa, a les eminències europees es comporten com Lluís XIV: maten la gent de gana per tal de que hi hagi menys pobres. La maten de gana, els curen o els eduquen pitjor, ajuden els bancs i deixen a la cuneta els que més ho necessiten.Que es morin aviat que d’aquesta manera hi haurà menys persones per ser ajudades.

Això sí: des del 2008 les dotacions extraordinàries aprovades pels dos darrers governs espanyols per a Defensa han sobrepassat en un 21% el pressupost oficial. Traduït en xifres vol dir que, com ve passant en els últims sis anys, el Govern espanyol acaba d’aprovar la concessió d’un crèdit extraordinari per a atendre al pagament d’obligacions corresponents a programes especials d’armament i material per 877,3 milions d’euros (uns 1.170 milions de dòlars) al pressupost del Ministeri de Defensa i es finança amb deute públic ", segons informa el portal ‘Eldiario.es’.

En aquest mateix període partides com la sanitat, l’educació o la recerca han patit retallades de fins al 50% a causa de la crisi, motiu per la qual cosa s’organitzen una mitjana de 27 manifestacions diàries, segons dades oficials publicades anteriorment, per protestar contra el "genocidi financer", les dràstiques polítiques d’austeritat, les retallades i l’atur.
El que dèiem: combatem la pobresa matant pobres.

2 respostes

13 mai 2013


Impacte de la crisi i l’austeritat sobre les persones

Classificat com a CÀRITAS,Crisi

CÀRITAS EUROPA ha publicat recentment un estudi realitzat en col · laboració amb les Càritas nacionals de Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal i Espanya, entre altres,

En un informe de 68 pàgines, s’intenta avaluar l’impacte de les crisis i les anomenades polítiques d’austeritat implementades pels governs dels països amb dificultats de finançament en els mercats financers, amb el suport de les institucions comunitàries i el Fons Monetari Internacional.

L’originalitat d’aquesta anàlisi és haver posat el punt de vista en els efectes d’aquestes mesures en les persones, especialment les més afectades. Les Càritas nacionals coneixen les seves cares i els drames que hi ha darrere. Els tècnics que van fer l’estudi coneixen les dades estadístiques i en fan la corresponent interpretació. El resultat d’aquesta combinació virtuosa és que estem davant d’una obra de gran valor que representa justament la situació en el conjunt de la Unió Europea i, amb més detall, l’experiència concreta dels 5 països en crisi (Irlanda, Itàlia, Grècia, Portugal i Espanya).

L’evidència empírica presentada en aquest estudi demostra clarament que la política de donar prioritat a l’austeritat per reduir el deute públic i imposar reformes estructurals basades en la despesa pública no funciona en termes macroeconòmics i imposa a la gent, especialment als més vulnerables , un alt cost social, en forma d’atur, redueixen el poder adquisitiu i creen més desigualtat en l’accés als béns essencials, creen empobriment i totes les seves conseqüències indirectes. És un camí que no solament és injust, és contraproduent des de la perspectiva del desenvolupament i una amenaça per a la cohesió social i la democràcia. Aquest camí és, d’altra banda, igual de perillós i nociu per un altre motiu: posa en perill la cohesió europea i legitimitat política de la mateixa UE i soscava el seu futur.

Malgrat la retòrica del discurs polític europeu que parla ​​ara de la necessitat de creixement econòmic, aquest discurs està sent desafiat per la mateixa realitat, per la manifesta falta de voluntat política i la incapacitat institucional de la UE per fer front a aquesta situació. L’informe no es limita a un diagnòstic de la situació sinó que conté un conjunt de recomanacions ben raonades i oportunes per trencar el cercle viciós del deute i l’austeritat.

En una entrevista molt interessant feta per EL INVERSOR INQUIETO a JUAN JOSE LOPEZ, tècnic de l’ Equip d’ Estudis de Càritas Española (us la recomano vivament) ens diu que a Espanya la crisi ha provocat que la pobresa severa s’hagi multiplicat per dos en cinc anys.

La crisi és molt més que números, són drames personals i familiars darrere d’aquests números patint les conseqüències d’un país que supera els 6.200.000 aturats. La desesperació, la falta d’ànim, la pobresa en totes les seves vessants -no només l’econòmica-  arriba a les famílies espanyoles. Càritas ho sap de bona mà ja que està en la primera línia d’ajuda per intentar portar esperança allà on la crisi l’ha fet desaparèixer.

2 respostes

11 des 2012


Els diputats i senadors mengen barat

Classificat com a Crisi,POLÍTICA,SOCIETAT

El President de la patronal Madrilenya, Arturo Fernández, té la concessió dels serveis de restaurant del Senat, del Congrés dels Diputats i de l’Assemblea de Madrid. Fins aquí    tot normal, podríem pensar. Però després ens assabentem d’altres coses que ja no són tan normals com, per exemple, que el menú que poden menjar ses senyories  els costa només 3’55 €. I no pas un menú qualsevol, sinó un menú que consta de dos plats, postres, beguda i cafè.

Això és exactament el que marcava el tiquet que un periodista tenia a les seves mans quan va telefonar al Sr. Fernández i va voler saber com era possible servir un menú a aquell preu. Primerament va negar que pogués ser veritat, després va dir que possiblement només era mig menú i finalment va reconèixer que no sabia el preu. Quan el periodista va dir-li que tenia un tiquet a les seves mans i li va llegir, el Sr. Fernàndez va dir exactament: “ Que devia ser veritat i per tal de que el seu negoci no fos una ruïna aquests serveis ESTAN SUBVENCIONATS AMB FONS PÚBLICS”.

En una Espanya en la que la meitat de la gent comença a passar gana, en la que cada cop hi ha més gent a l’atur, en la que la gent ja fa temps que ha de remenar contenidors per poder menjar o bé ha d’anar a menjar a menjadors socials, no us sembla una indecència i una falta de justícia total que els nostres senadors i diputats puguin menjar per aquest preu, tot i cobrar uns sous que la majoria de la gent ja voldria? Perquè ja em direu en quin restaurant es pot menjar per aquest preu! Amb els diners de tots s’ha de subvencionar menjadors com aquests? No seria més just, si per cas, subvencionar menjadors socials on poguessin anar-hi els aturats, els desnonats, les persones que viuen al carrer, els nens que no tenen beques per als menjadors escolars perquè fins i tot això han retallat?

Espanya seguirà sent un país de castanyoles i pandereta i la riota de la resta del món mentre passin aquestes injustícies flagrants i mentre se segueixen fent lleis per ajudar els rics i els bancs. Quina confiança ens pot tenir Europa si seguim fent les coses cap per avall en un temps de crisi tan profunda? Sembla que no els interessa arreglar les coses sinó espatllar-les més encara. Alguns viuen la crisi d’oïdes mentre la majoria els toca sofrir-la.

2 respostes

05 ago 2012


“Doctor Doom”

Classificat com a Crisi,ECONOMIA,España

El professor Noruiel Roubini va assegurat en una cimera inversora a Las Vegas que Espanya perdrà l’accés als mercats a finals d’any i "hauran d’exigir un rescat". Una situació que farà que "estigui un altre any o dos anys sense aconseguir finançament". Problemes que durien al país al sortir de l’euro d’aquí a tres anys.

El professor de la Universitat de Nova York, conegut com a “Doctor mort” (Dr. Doom), per la seva visió pessimista sobre l’economia que li va permetre avançar la crisi actual, no ha estat gens optimista per al 2013. "S’aproxima una tempesta mundial perfecta per al 2013 en què l’economia dels EUA podria tornar a caure en recessió i la zona euro podria començar a trencar-se. Segons el Doctor Mort es reuniran quatre factors clau perquè es produeixin turbulències en l’economia mundial. Segons ell hi haurà problemes de creixement dels EUA, Europa seguirà en crisi, veu un conflicte militar a l’Iran i una desacceleració forta dels mercats emergents, particularment la Xina. "Si ajuntes els problemes de la zona euro amb la desacceleració dels EUA i la Xina, hi ha inevitablement un xoc de trens el proper any".

On més problemes veu Roubini és en el futur d’Europa, on els països perifèrics s’enfronten a la impossibilitat de pagar els seus deutes segons les seves previsions. El guru econòmic ha reconegut que la vista està centrada en els problemes fiscals de Grècia, Portugal i Espanya, "encara que es podria estendre a l’economia global". "Grècia serà el primer país a reestructurar el seu deute i en sortir de l’euro, encara que altres també se n’aniran". "A finals d’any, Espanya perdrà l’accés als mercats", segons ha reconegut el propi Roubini en una entrevista a la CNBC. "Finalment, acabaran demanant un rescat, que els mantindrà fora dels mercats durant un any o dos", ha apuntat. Una situació que desencadenarà en una reestructuració del seu deute que provocaria que al final "fins i tot Espanya pugui sortir de la zona euro, encara que no serà en els pròxims 12 mesos". Segons ha matisat després, aquesta sortida es produiria aquí a uns tres anys.

Aquest és el panorama que ens espera per més que l’inefable senyor Rajoy ho vulgui amagar. Els que no entenem res d’economia només podem “mirar, escoltar i callar” com aquella famosa llegenda dels tres monos savis. Però cal recordar que en el món de les finances succeeixen coses com les que es relaten en la pel · lícula Pretty Woman. La recordeu?. Allà es veu com com el coprotagonista Richard Gere es dedica a PARLAR MALAMENT DE LES EMPRESES QUE DESITJA COMPRAR, AMB L’OBJECTIU DE PROVOCAR PROBLEMES I OBLIGAR-LES A ACCEPTAR LA SEVA "AJUDA". En el món real, això també passa. Per als especuladors és important parlar malament d’Espanya, per tal de crear-li problemes, aconseguir que Espanya no pugui pagar els seus deutes i hagi de pagar interessos més alts. D’aquesta forma s’aconsegueix que Espanya hagi de demanar ajut A AQUELLS QUE LA VOLEN ENFONSAR (per comprar el país i els seus habitants a preu de saldo). Ja fa dies que aquesta realitat l’anem veient i, pel que sembla, s’agreujarà.

Això s’assembla també al famós cas dels bombers que havien de ser acomiadats perquè no hi havia feina i es dedicaven a calar foc a la muntanya per tal de que els contractessin i poguessin seguir treballant… Aquí hi ha molta gent calant foc i esperant que es cremi tot!

No hi ha resposta

11 jul 2012


Cada dia més pobres…els pobres

Classificat com a Crisi,ECONOMIA

Ara fa un any, milers de persones ocupaven places i carrers plens d’indignació. Era el moviment dels indignats. Què se n’ha fet de tot allò? Avui, amb el que ha dit Rajoy al Congrés i amb les mesures econòmiques que  ens esperen, haurien de sortir altre cop al carrer. Perquè avui tots som una mica més pobres. Molts d’ells potser ja s’han mort de gana. O potser s’han mort de fàstic. O d’avorriment.

La indignació s’ha fet més gran dia a dia. però la reacció a aquesta indignació no s’ha vist gaire per enlloc. Però em sembla que la cosa canviarà i aquests propers mesos poden passar coses greus, com han passat a Grècia o a Portugal.

Eduardo Galeano, en el seu llibre Los hijos de los días, recull algunes de les frases que es van poder veure escrites en parets i pancartes:

Nos dijeron “¡a la puta calle!”, y aquí estamos.

Apaga la tele y enciende la calle.

La llaman crisis, pero es estafa.

No falta dinero: sobran ladrones.

Los mercados gobiernan. Yo no los voté.

Ellos toman las decisiones por nosotros, sin nosotros.

Se alquila esclavo económico.

Estoy buscando mis derechos. ¿Alguien los ha visto?

Si no nos dejan soñar, no los dejaremos dormir.

Potser serà hora de posar-nos a pensar qui ens ha enganyat tant i tant i com ens han enganyat. Potser serà hora de pensar com hem pogut ser tant rucs per deixar-nos enganyar tant i tant. Primer ens va enganyar Zapatero i, com que alguns sembla que no em van tenir prou, van votar Rajoy, que encara ha estat més mentider i serà molt pitjor governant perquè es fa el fatxenda sabent que  no pot fer altra cosa que obeir i dir “sí, senyora Merkel”.

L’any passat estàvem indignats. Ara estem indignats i som molt més pobres.

No hi ha resposta

14 mai 2012


Sóc un discapacitat indignat

Classificat com a Crisi,DISCAPACITAT,SOCIETAT

Sóc un discapacitat intel·lectual indignat. Encara que sigui discapacitat per a moltes coses, em queda intacta la meva capacitat d’indignació. Estic indignat amb tot el que ens caurà al damunt si s’aproven els pressupostos que ha preparat el PP i que, com que té majoria, podrà tirar endavant de la manera que li sembli millor.

L’imminent aprovació d’aquets pressupostos del Govern Espanyol redueix la partida destinada a Catalunya, per a la nostra reinserció laboral, un 56% respecte a l’any passat. Això farà que els nostres drets adquirits durant anys, la nostra qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual se sentiran notablement disminuïts i gens garantits.

Vull recordar a aquest PP, que té milers de milions per ajudar bancs que han fet fallida per la negligència i la mala fe del seus dirigents, que nosaltres també som persones amb els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà i que l’Estat té l’obligació de vetllar per nosaltres justament perquè som més febles que altres.

Vull recordar al PP que la persona amb discapacitat és un ciutadà de ple dret, subjecte a drets i deures com qualsevol altre. Això vol dir que té dret a aspirar al nivell de qualitat de vida més alt possible, en totes les seves dimensions: Benestar emocional; bones relacions interpersonals; benestar material; desenvolupament de la persona, tant en l’àmbit personal com en el social i laboral; benestar físic; autodeterminació; inclusió social; exercici dels seus drets i obligacions.

Per això, perquè estic molt indignat i perquè veig que se’ns prendran tots aquest drets, aniré el proper diumenge 20 de maig a la trobada reivindicativa, participativa i cívica que la federació DINCAT ha convocat a l’ Arc de Triomf de Barcelona junt amb els meus companys d’altres centres i molts familiars i amics.

DINCAT (Discapacitat intel·lectual de Catalunya) és una entitat federativa que agrupa 310 entitats socials d’arreu de Catalunya que dóna serveis i recolzament a les persones amb discapacitat i especials dificultats. Actualment representa 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, el 70% de les persones afectades. La missió de Dincat és vetllar perquè aquest col·lectiu tingui assegurats els seus drets socials, econòmics i polítics, pugui exercir-los en igualtat de condicions amb la resta de la ciutadania i tingui les màximes oportunitats per desenvolupar el seu projecte de vida amb
dignitat i qualitat.

Com diu Pere Casaldàliga, amb la famosa crisi vivim massa exclusions. Però aquestes exclusions la passen els petits, la gent normal; els poderosos, no passen crisi. Els poderosos fan passar la crisi als més dèbils i als més febles i fan servis la crisi com excusa per reforçar el seu poder econòmic.

Però potser també té una part positiva: està servint per despertar consciències. La creixent indignació que es produeix arreu és un senyal que les coses canvien o que les coses poden i han de canviar. És un pas important, perquè fa que vagi naixent poc a poc una consciència unitària mundial contra la desigualtat. I, com diu també Pere Casaldàliga, “s’ha de lluitar amb indignació però també amb esperança.”

3 respostes

11 mai 2012


Forts amb els febles i covards amb els forts.

Classificat com a Crisi,SOCIETAT

Eduardo Galeano ha presentat el seu darrer llibre aquests dies. Es diu “Los hijos de los días” i té forma de calendari. N’he pogut llegir algunes pàgines i he tingut l’oportunitat d’escoltar-ne una llarga lectura feta pel mateix autor. No cal dir que és el Galeano de sempre: profund, crític, interessant, poètic, visionari… De cada dia de l’any en fa néixer una història sempre suggeridora.

El dia 11 de setembre, Dia contra el terrorisme, diu el següent:

Se busca a los secuestradores de países.

Se busca a los estranguladores de salarios y a los exterminadores de empleos.

Se busca alos violadores de la tierra, a los envenenadores del agua y a los ladrones del aire.

Se busca a los traficantes del miedo.

Si no hi teniu inconvenient, jo hi afegiria:

Es busquen els polítics incompetents que han portat als països fam i misèria per la seva incompetència o per la seva mala fe.

Es busquen els banquers que només han servit per enriquir-se sense fre i sense consciència moral de cap tipus.

Es busquen els mafiosos que només saben fer servir la mentida i l’engany per sobreviure, encara que sigui aixafant els demés.

Es busca aquesta gent “honorable” que fa servir els títols  per enriquir-se a espatlles dels que no tenen ni vot, ni veu i que no compten a la societat. 

Es busca als Governs de dretes, d’esquerres, de centre -o com vulgueu anomenar-los- que només han servit per servir el partit, els seus militats o no pas la societat a la que estaven cridats a servir.

Es busquen tots els càrrecs de confiança –de desconfiança, en diria jo, vist el que han fet- que han mirat cap una altra banda quan veien clarament que caminàvem cap al precipici i no van ser capaços d’alertar del perill.

Es busquen tots aquest gàngsters que han marxat a casa seva amb les butxaques plenes després d’haver deixat les caixes i els bancs buits i amb l’aigua al coll.

Es busquen tots aquests governs que no han estat ni són equitatius amb les retallades i que només saben ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.

Es busquen tots els diputats, senadors, assessors, càrrecs de confiança, alcaldes, presidents d’organismes que ningú sap de la seva existència, que han fet de la seva ineficàcia i l’enriquiment la única raó de ser.

Es busquen els jutges injustos que no saben o no volen jutjar tanta injustícia contra persones o pobles que no saben com defensar-se.

Es busquen Reis, Prínceps i famílies nobles que ningú sap veure on tenen amagada la seva noblesa.

Es busquen els responsables dels equips de futbol que gasten milions i milions en època de crisi profunda.

Es busquen tots els rics i poderosos d’aquest món que no són gens ni mica sensibles amb el sofriment de tants i tants pobres.

Es busquen tots els mentiders que abans de les eleccions deien una cosa i ara en fan una altra, com per desgràcia acostuma a passar massa sovint.

Es busca tota aquesta gent sense ànima que són capaços de deixar famílies senceres al carrer, sense menjar i sense res.

 

ES BUSQUEN POLÍTICS,PERSONES I ESTATS UNA MICA MILLORS DELS QUE TENIM. PERSONES QUE SIGUIN UNA MICA MÉS RESPECTUOSES AMB LA DIGNITAT HUMANA.

QUI EN TROBI ALGUN D’AQUESTS QUE AVISI!

No hi ha resposta

31 des 2011


Nou any, nou afany.

Classificat com a PSICOLOGIA

Acabem any i en comencem un altre. No sé si podem fer servir aquest any allò d’ “Any nou, vida nova” perquè les coses no es presenten massa bé.

Però tampoc ens servirà de res sortir massa condicionats per l’any dolent que, sens dubte, hem passat. El passat ens pot condicionar, però mai ens pot esclavitzar com deia  el neuròleg, psiquiatra i filòsof Viktor Frankl . Aquest autor té un llibre que hauria de ser lectura obligada per a tothom: “L’home a la recerca de sentit”. Ell, que va haver de passar per camps de concentració on va morir la majoria de la seva família, ens diu que els determinismes i condicionaments no només no eliminen la llibertat, sinó que són com la gravetat que ens permet caminar (lliurement) per la vida.

Per tant, de cara a l’any nou potser tampoc cal preocupar-nos massa i només ens caldrà anar treballant dia a dia, que d’alguna manera ja ens en sortirem. Recordeu aquell versicle de l’ Evangeli que diu:

“No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.” (Mt 6,34) 

“Cada dia comporta el seu afany”. I cada any. I cada moment. Per tant, el que ens caldrà fer serà ocupar-nos per l’avui i no preocupar-nos massa pel demà, que el demà ja l’anirem resolent, si Déu vol. Pensem que tenim un any més d’experiència. N’hauríem de saber una mica més; n’hauríem d’haver après una mica del que ens ha passat per no caure altre cop en els mateixos errors. Ho podrem fer des del que som, tenim i hem viscut per, des d’aquest trampolí, anar més lluny en tots els sentits. A veure si en som capaços.

Bon Any Nou a tots els que us heu atansat per aquí alguna vegada. I fins l’any vinent, no us en descuideu!

2 respostes

27 nov 2011


Per on comencem a retallar?

Classificat com a Acudam,Crisi,DISCAPACITAT

Fan ràbia les retallades. Fan més ràbia, encara, quan et toquen de prop. Fa molta més ràbia quan no estan prou ben fetes. I en fan moltíssima quan les critiques les fan els que n’han estat els causants.

Voleu exemples? En podríem donar un munt de cada un dels apartats que he citat a dalt. I segurament que no ens posaríem d’acord, sobretot perquè cadascú les veu des d’una òptica diversa i encara més si et toquen de ben a prop. Algunes són de sentit comú. Voleu un exemple? Encara que sigui de les terres de ponent no puc defensar inversions a l’aeroport d’Alguaire en aquests moments. Segurament que no calen més inversions, però sí que puc dir ben alt que el Govern de Madrid ens vol tocar allò que no sona quant no dóna els permisos corresponents per poder volar i rebre vols internacionals, podent-ho fer i després d’haver promès per activa i passiva que ho faria. Això no és només retallar, sinó ofegar, no deixar viure i tocar el botet. I tot plegat, perquè aquest aeroport no depèn d’AENA i, per tant, ells no podran control.lar-lo de la manera que volen.

Podem discutir si retallar sanitat, educació, TV o el que vulgueu, però no es pot retallar als que ja no poden viure ni sobreviure com, per exemple, alguns centres de discapacitats psíquics, que és el que conec i que també em toca de prop. Si es queixen els professionals de la Ràdio i TV catalana, encara amb més raó es pot queixar un sector com el nostre que es dedica a unes persones de les més necessitades de la societat i que , per elles mateixes, no faran cap tipus de protesta ni es queixaran a la TV.

Demà fem la presentació d’un llibre sobre la història d’ ACUDAM, el centre de discapacitats psíquics on treballo. Ja en parlaré un altre dia del llibre, que recull 35 anys d’història d’aquest centre, plena de bons moments, de moments difícils, de molts sacrificis i molta feina per part de molta gent –professionals, voluntaris i col.laboradors diversos- que s’hi han deixat la pell. Nosaltres tenim la sort d’anar-nos-en sortint de moment, però hi han centres que ja han hagut de reduir personal i algun ha hagut de tancar. Demà tindrem la visita del conseller Cleries, del Departament de Família i benestar Social. No sé què ens dirà, però segur que no hi haurà grans ajudes i segurament que molt bones paraules. Ja farien prou que acomplissin amb el que deuen i paguessin quan toca les subvencions.

Entretant, encara hi han càrrecs amb sous potser massa alts, serveis que se segueixen mantenint -molt més deficitaris que els nostres i que no acompleixen el servei social que acomplim els centres de discapacitats psíquics- i que se seguiran mantenint ves a saber fins quant…

No és cap queixa. És simplement una crida a fer les coses molt millor del que s’estan fent per part de les autoritats i a no protestar pel fet de protestar per part de la ciutadania. Fer les coses amb justícia ja sé que és difícil, però en moments com els actuals és imprescindible.

No hi ha resposta

26 nov 2011


El que tenim i el que ens falta

Classificat com a Crisi,ECONOMIA,SOCIETAT

La felicitat diuen que  no depèn del que ens falta sinó del bon ús del que tenim. Aquesta afirmació trobo que és veritat sempre, però més encara en els temps actuals on tenim la impressió de que estem perdent –o ens estan prenent- el poc o molt que teníem. Ho dic per les retallades, que cada dia són més, més intenses i sembla que cada dia fan més mal. L’altre dia escoltava a un Conseller del Govern de Mas que ja havíem tocat os i que ja no podíem rostar més el pernil. Ja no hi havia res més per retallar i per escurar. I jo vaig pensar immediatament: però encara ens queda l’os!

Quan estudiava em van ensenyar que els ossos tenien una triple funció: la de sosteniment del cos, la de protecció d’alguns òrgans (cervell, cor, pulmons) i la de possibilitar el moviment (a tall de palanques mogudes pels músculs). I tot això és degut a les dues grans virtuts que tenen: són durs i són elàstics. No seria hora de que ens adonéssim de que potser hem perdut moltes coses però que encara ens ens queda l’os, l’esquelet que ens sosté?

Podem ser molt infeliços si només ens fixem en el que no tenim, en el que hem perdut, en el que ens falta. Però podem ser feliços i podem començar a sortir de la depressió si ens fixem en el molt que tenim, en el que ens queda i –sobretot- si comencem a pensar  en la manera com hem de fer bon ús del que tenim. Però aquí és on es coneix un bon Govern, un poble i les persones mateixes: en les dificultats. Era molt fàcil gastar en aquests anys passats on semblava que hi havia de tot i els pressupostos eren expansius.

Ahir al vespre vaig anar a escoltar una conferència de l’economista Germà Bel al Centre Cultural d’aquí de Mollerussa. Ens va explicar d’on venim, on som i cap on anem. Va fer un retrat quasi perfecte de l’evolució de les coses d’aquests darrers anys. És el que tenen els economistes: que parlen molt bé del que ha passat però no saben gaire –com quasi bé ningú- del que vindrà. De totes maneres, sí que sabem alguna cosa en aquests moments: que encara ens tocarà viure inevitablement una colla d’anys durs. Això no ens ho treu ningú.

Per tant, què hem de fer? Lamentar-nos només? Em sembla que no. Podrem criticar més o menys què retallen i on. Ahir llegia que ara toca a la CCMA la retallada i que podem perdre canals de TV i potser alguna emissora de ràdio. Ja sabem que és dur i que –sobretot la TV en català- és un element essencial per a la supervivència de la nostra llengua. Però si desapareixen dos canals voleu dir que no seguirem endavant? No podran continuar sent líders i fent una tele de qualitat com fins ara? No podran seguir sent excel.lents, com ho són fins ara, amb el que queda?

Abans dèiem que els ossos eren durs però també flexibles. Aquí és on s’ha de veure la duresa i el tremp que durant aquests anys han anat agafant els nostres mitjans públics i la forma com podem ser flexibles davant d’una adversitat que serà un “os dur de rosegar”. Ens haurem d’aprimar, potser només “ens quedarà la pell i l’os” o potser fins i tot “no ens quedarà cap os sencer”. Però és el moment de “no tenir cap os a la panxa” i “trencar-nos els ossos” en la feina.

No vull ser un paladí de les retallades, ni de res en concret perquè no hi entenc un borrall d’aquestes coses. Déu nos en guard! Però suposo que les coses no es fan perquè sí, ni per gust. És fan per pura i dura necessitat. Per tant, haurem de mirar de sobreviure, tirar endavant i esperar que aquest mal trago passi com més aviat millor i que aquestes retallades donin bons fruits.

No hi ha resposta

22 nov 2011


Ressaca

Classificat com a ECONOMIA,Europa

La ressaca és el moviment de retrocés que fa l’aigua després d’haver llepat suaument la platja o després d’haver-se desfet en una gran onada. També té una altra accepció la paraula ressaca (també es diu ressaga o rissaga) i és quan en refereix a la pesadesa de cap produïda per una ingestió massiva o excessiva d’alcohol o d’una altra droga.

La ressaca acostuma a deixar molta porqueria quan el mar no és massa net -com acostuma a succeir sovint- i ens torna gran part de la porqueria que els humans hi aboquem, pensant-nos (i autoenganyant-nos) que ens desempalleguem per sempre d’allò que hi llancem.

I això és el que ens està passant en aquests moments: hem creat molta porqueria, hem construït molt més del compte i des necessitats, hem consumit i abocat tantes restes al nostre mar personal i al de la nostra societat que ara ens està retornant amb escreix tantes coses fetes i amb tan poca responsabilitat. Aquí ningú ha controlat; ningú ha fiscalitzat; els governs han gastat a desdir; hem fet vies d’AVE, aeroports o obres públiques sense to ni so, sense sentit i sense mesurar les conseqüències. Els bancs deixaven diners inclús sense demanar-los i sense valorar si es podrien tronar i nosaltres els acceptàvem i ens els gastàvem alegrement. I el fruit de tot això és el que ara ens toca viure i fent-nos-es conscients de cop i massa tard.

Altres països encara ho han fet pitjor que nosaltres i les conseqüències ja les veiem. La CEE es va ampliar molt alegrement i s’hi van afegir països que no estaven preparats. Semblava que hi havia ajudes per tothom i la festa va durar el que va durar. I ara arriba la ressaca, els mals de cap, els vòmits i les inquietuds. La CEE s’ha tornat una mòmia arcaica i pesada i les decisions que s’han de prendre no es prenen perquè no hi ha les autoritats ni els òrgans pertinents per prendre-les. Falta agilitat i  lideratge de veritat. La Merkel i el Sarkozy no són líders sinó que són uns simples representants interessats d’uns països que tenen molts interessos que ballen en la corda fluixa en llocs com Grècia, Portugal o Espanya i que estan molt interessats en que no es perdin bous i esquelles.

Seguirem esperant a veure com acaba aquest drama. Tant de bo acabi mig bé i no sigui com aquells drames en que moria fins i tot l’apuntador…

No hi ha resposta

09 nov 2011


El tercer sector i la crisi

Classificat com a Crisi

Per tercer sector entenem el conjunt d’organitzacions que tenen finalitats d’interès social i sense ànim de lucre. Les finalitats estan vinculades a la millora de l’entorn social, i es poden trobar organitzacions del tercer sector en camps molt variats, com per exemple, medi ambient, cultura, lleure i joventut, activitats socials, lluita contra la pobresa i l’exclusió, cooperació internacional, etc.

Segons l’Observatori del tercer sector la crisi que viu el país afecta a tothom i de forma cada dia més profunda a tots els àmbits de la societat. I, de retruc, afecta a les mateixes organitzacions, que s’han d’espavilar per treure diners d’on poden per seguir ajudant.

La crisi fa que hi hagi cada com més la tendència a una reducció dels ingressos públics i un augment de les necessitats socials, així com canvis en les prioritats de tots els agents.  I també es nota incertesa davant l’evolució del voluntariat que, en qualsevol cas, la capacitat de mobilització social de les entitats serà clau per fer front als nous reptes que planteja la crisi. 

L’altre dia llegia que cada dia s’observa més concurrència de gent que es va apropant amb carros de la compra al lloc on es dipositen els contenidors d’escombraries dels supermercats. Dotzenes de persones, algunes d’elles amb nens petits, esperen que els operaris dels centres comercials i dels supermercats treguin el gènere caducat o a punt de caducar que ells no poden vendre. Tant bon punt el deixen el contenidor, tots s’afanyen a treure el menjar que hi ha al seu interior:llaunes de conserva, lactis, carn envasada, fruita i verdures, tot serveix. "Jo vinc un cop per setmana", explicava una de les noies mentre omple el seu carro gairebé sense mirar el que està agafant. "Tot està bastant bé, es pot menjar", confirma. I és que la fam no entén de dates de caducitat. "A vegades hi ha baralles perquè els nous s’ho volen emportar tot".Un dels homes que recull menjar assegura que ell porta anys venint aquí però confirma que "cada vegada som més els que venim aquí a agafar menjar i això porta problemes".

Augmenten cada dia les persones que demanen ajudes de béns bàsics i es dirigeixen a Càritas i altres ONG que no poden donar l’abast a tantes demandes. Llavors, moltes persones com aquestes, opten per ‘fer la compra’ en els contenidors d’escombraries pròxims als supermercats per poder subsistir. Segons confirma Càritas, en els últims anys ha augmentat el nombre de persones que s’acosten per demanar ajuts de béns bàsics com alimentació, roba, llibres de text per als seus fills o un lloc on dormir.

On arribarem? Quan tocarem fons? Quan es començaran a arreglar les coses? Són preguntes angoixants que, pel que sento dir als experts, no tenen encara resposta clara. Sembla que la cosa pot durar encara una bona temporada. Per tant, em sembla que la única sortida digna que ens queda serà ser una mica més solidaris tots els que puguem ser-ho i mirar de canviar la mentalitat a la que ens havíem acostumats durant anys de bonança: gastar menys, ajudar més i, qui pugui, que creï llocs de treball.

No hi ha resposta

29 set 2011


Estalviem?

Classificat com a Crisi,ECONOMIA,POLÍTICA

Algú deia que portar un país és, més o menys, com portar una casa: s’han d’equilibrar les entrades i les sortides i, si és possible, tenir sempre un raconet pel que pugui passar. Hi estic totalment d’acord i, si ens creguéssim aquest principi de sentit comú, aniríem molt millor.

Potser ara estem vivim una situació excepcional perquè s’ha ajuntat la crisi provocada (i prou previsible si no haguéssim tancat els ulls a la realitat) amb el malbaratament de recursos que hem fet estirant més el braç que la màniga. Ara ens tocarà patir però uns anys, però ens em podem sortir si els governants posen una mica de sentit comú a les coses.

Gastar? Sí, l’imprescindible. Estalviar? Tot el que puguem i més. Evitar situacions similars en el futur? És clar que sí. No podem seguir el ritme que portàvem en cap sentit, pel nostre propi bé i pel bé de la humanitat sencera. Compartir? Segurament que haurem d’aprendre a compartir i els que tenen més hauran de començar a ajudar (voluntàriament o obligats) als que no tenen tant. Les futures lleis hauran d’anar per aquest camí.

Corre per la xarxa un text que ja m’ha arribat vàries vegades i que ahir el vaig rebre altre cop. M’hi vaig parar una estona. I vaig pensar que no seria una mala idea començar-lo a posar en pràctica.

El text ens proposa estalviar més de 45.000 milions d’euros sense massa esforça esforç i seria una cosa històrica i revolucionària. Jo no m’he parat a comptar ni tampoc sabria fer-ho. Per tant, el que diu aquest text ho deixo en consideració dels que en sapigueu més i ja em direu si és veritat el que diu i si és possible. Diu que AMB LA MEITAT de 45.000 milions, s’acabaria LA CRISI A ESPANYA.

Què passaria si en les eleccions del 20 de novembre -per al Govern- en obrir les urnes apareguessin buits tots els sobres dels vots per al senat? La interpretació lògica seria que els espanyols ¡no volem senadors! i, per tant, desapareixeria i ens estalviaríem l’innecessari Senat.

L’escriu ens proposa APUNTAR-NOS A LA IDEA i fer com NORUEGA, SUÈCIA, ​​DINAMARCA, QUE NO TENEN SENAT.

Amb la papereta del Senat en blanc es podrà ELIMINAR EL SENAT, ja que, si no surt cap nom triat, no podran nomenar  cap senador.

NORUEGA, SUÈCIA, ​​DINAMARCA, NO TENEN SENAT, ALEMANYA NOMÉS 100 SENADORS.
EEUU UN SENADOR PER CADA ESTAT.

ELS GRANS TEÒRICS DEL DRET INTERNACIONAL I CONSTITUCIONAL OPINEN QUE ÉS UNA CAMBRA INNECESSÀRIA, PRESCINDIBLE I QUE ESTÀ EN EXTINCIÓ,
Seria bonic que fóssim els primers a extingir-lo amb el vot i sense despeses afegides.

PER QUÈ HEM DE MANTENIR 260 SENADORS? D’aquesta manera estalviarem 3500 MILIONS D’EUROS CADA ANY.

El text proposa ELIMINAR LA PENSIÓ VITALÍCIA DE TOTS ELS DIPUTATS, SENADORS I ALTRES "PARES DE LA PÀTRIA".
ELIMINAR A TOTS els diplomàtics excepte un ambaixador i un cònsol a cada país. (No és possible que gastem en això més que Alemanya i el Regne Unit).

Amb això, i amb rebaixar un 30% les partides 4, 6 i 7 dels PRESSUPOSTOS GENERALS DE L’ESTAT (Transferències a sindicats, partits polítics, fundacions opaques i diversos)
s’estalviarien més de 45.000 milions d’euros i no caldria tocar les pensions ni els sous dels funcionaris, com tampoc caldria retallar 6.000 milions d’euros en inversió pública.

AMB LA MEITAT DELS DINERS QUE L’ESTAT estalviaria AMB AQUESTES MESURES, s’acabaria LA CRISI A ESPANYA.
Hauríem de fer entre tots que canviés la llei electoral i fer que la democràcia sigui més participativa, on la nostra opinió -la dels ciutadans- sigui qui governi, no una papereta cada quatre anys i que facin amb ella el que vulguin sense donar comptes ni explicacions. D’alguna manera els anomenats INDIGNATS ja han començat a fer camí cap aquí… Ara potser caldria afegir-se a la comitiva i tant de bo s’hi posés algú al davant, si fos un partit polític potser millor.

Cal que espavilem d’una vegada! No podem seguir adormits i ensopits! SI HI ESTÀS D’ACORD, dóna-li la màxima difusió.

No hi ha resposta

07 set 2011


Ordre de prioritats

Classificat com a Crisi

L’escriptor Antonio Muñoz Molina, en el seu blog “Escrito en un instante”, fa la següent afirmació en un post del dia 3 de setembre:

“A los funcionarios públicos les rebajan los sueldos. A los profesores les exigen más horas de clase. A los farmaceúticos no les pagan. A los enfermos de otras comunidades se les escatima la atención. Las bibliotecas han dejado de comprar libros. Los presupuestos de investigación se reducen.  Misteriosamente, no he leído en ninguna parte que se proponga no ya eliminar, sino reducir siquiera el gasto ingente que suponen las televisiones autonómicas.”

Jo em vaig “atrevir” a contestar-li, sabent com sé i convençut com estic des de fa temps i salvant honroses excepcions, que en aquests temes el més semblant a un espanyol de dretes ….és un espanyol d’esquerres. Estava convençut que la meva resposta no cauria bé i, efectivament, així va ser. Aquest senyor diuen que és d’esquerres però en temes de llengua és exactament com els del PP i com qualsevol espanyol de dretes. De fet, ja ens ho han demostrat prou vegades els intel·lectuals espanyols a l’hora de donar-nos suport als catalans en moments delicats. Suport més aviat cap ni un…

Jo li deia a aquest senyor: I per què han de ser les TV autonòmiques les que han de tancar? Per què no suprimeixen TVE? Posats a fer, a tot arreu hi trobem programes bons i dolents i possiblement en moltes coses sigui molt millor TV3 que TVE; totes les TV públiques tenen pèrdues i és normal que sigui així si estan fent un servei públic (possiblement qui s’enduu el primer premi és TVE, a qui hi han hagut de posar diners moltes vegades per tapar els molts forats negres que s’hi han produït en la seva llarga història).

No vol dir que jo no estigui d’acord que s’ha de retallar i que s’han de mirar bé on i com es gasten els diners. Però és que des de la seva perspectiva espanyola sempre hem de ser els que ells anomenen perifèrics els que hem de retallar i a qui ens toca el rebre. La progressia espanyola va a la mateixa òptica a comprar les ulleres que els “peperos”. I com diem dels intel·lectuals progres  podríem dir-ho –amb les excepcionals excepcions que dèiem abans-, d’un pagès, d’un botiguer, d’un polític, d’un metge o d’un escombriaire. És qüestió de perspectiva i d’ulleres i que, en el fons, no es creuen de veritat això que ells en diuen autonomies i nosaltres en diem país o nació que aspira a ser sobirana.

 

No hi ha resposta

11 jul 2011


SER UN NO NINGÚ

Classificat com a Crisi,SOCIETAT

El poble cada dia compta menys. La posició social de la majoria de la gent és menystinguda per tothom.  Eduardo Galeano va escriure un text que retrata exactament aquesta realitat.

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres,
que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte;
pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca.

Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre,
muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano

La classe mitja es torna pobre. Els pobres es tornen miserables perquè ja no tenen casa ni tenen res. De fet, tenen alguna cosa: deutes. Deutes que els deixaran penjats tota la vida. Ni feina, ni casa, ni drets, ni família…. i aviat ni dignitat. La crisi és dura i arreplega a qui se li posi al davant i, a vegades, fins i tot aquells que s’atreveixen a enfrontar-la. La crisi es fa gran, es torna terrible i va deixant a la cuneta milers i milers de persones. Els bancs no tenen ànima ( ja ho sabíem). Els partits polítics i els sindicats no fan els que haurien de fer – cosa que no esperàvem- i en temps de vaques grasses es cuidaven prou d’estar callats. Ara que criden ja ningú els fa cas. Uns quants tenen el poder d’enfonsar països. La majoria no tenen poder per a res. són els ningú. Els que no compten. Els que quedaran a la cuneta i oblidats de tothom. Per no tenir, no tindran ni fossa comuna. No tindran ni memòria històrica. No tindran ni memòria. Seran ningú. No seran…

Una resposta fins a ara

06 jul 2011


Hospitals retallats

Classificat com a Crisi,Salut,SOCIETAT

Suposo que l’ hospital Arnau de Vilanova de Lleida haurà sofert les retallades com tots els altres hospitals catalans. Si les urgències dels hospitals públics ja normalment tendeixen a estar saturades, aquests dies n’estan més, degut sobretot a les vacances i a les conseqüències de les retallades que dèiem.

El dilluns ens va tocat patir aquests efectes i he pogut comprovar de primera mà el que he anat llegint als diaris darrerament i també he pogut escoltar de primera mà les queixes de metges i infermeres. Us ho explicaré breument:

-El dilluns vam haver d’anar a urgències amb un quadre relativament preocupant. Van ser tres hores llargues d’espera en un passadís fins que no ens van assignar un box.

-No vam poder fer l’ingrés a cap habitació perquè no hi havia llits disponibles. Hem passat un dia i mig dins d’un box, cosa que no seria comú en unes altres circumstàncies. Ja se sap que un box no és massa agradable, ni pel malalt ni per l’acompanyant.

-Ens van fer les proves pertinents, això sí, però ens van haver de donar l’alta abans d’hora, amb un diagnòstic fet però sense una confirmació de com seria l’evolució de la malaltia. L’evolució l’hauríem d’anar veien a casa nostra…. En altres circumstàncies segurament ens hi hauríem estat algun dia més i ens haurien donant l’alta amb molta més seguretat de que la malaltia estava controlada.

Les urgències d’un hospital em van donar la sensació d’un formiguer. Un anar i venir constant de gent, cadascú fent el seu camí i anant a la seva, dins de la lògica organització que s’hi veia. Era un esplèndid retrat de la vida, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb totes les coses bones que té, però també amb totes les seves mancances.

Allà hi he pogut observat el que és la diversitat: de gent, de races, de cultures, de llengües. Sense entendre la llengua que parlaven, però escoltant la seva fonètica i veient els colors de les pells, hom podia deduir més o menys les diverses procedències. En vaig comptar almenys 6 o 7.

Allí he pogut escoltar converses de tot tipus: gent enfadada i queixosa, gent comprensiva i més tolerant, gent mal educada que parlava a crits, gent que embrutava, gent discreta, gent amable… L’observació donaria per molts comentaris.

He observat el personal, que trobo que és prou eficient dins de les limitacions en què es troben (uns més que altres, com a tot arreu); he observat actituds, maneres de comportar-se, capteniments reprovables i capteniments modèlics… Una mica de tot, com un retrat de la vida mateixa que deia abans. Tota la riquesa de la vida concentrada ens uns metres quadrats que, potser a causa de la malaltia i el dolor, fan que suri tot el que portem a dins i sigui tot plegat més evident i sincer.

I per acabar un fet que em va impressionar molt: en un moment determinar va arribar un noi jove treballador, acompanyat d’un altre de més gran i van asseure’s al meu costat. Per això vaig poder seguir la seva conversa. Els dos tenien la mà esquerra ferida; el senyor gran ja la portava destapada i se li veia una gran cicatriu, fruit d’un accident amb una màquina. El noi jove la portava tapada encara i explicava que també una màquina se li havia emportat dos dits. Ho explicava amb un cert humor i amb una sang freda admirable i li deia al senyor gran que ara li faria la competència… Jo no deia res, però pensava en la perillositat que encara tenen certes feines, i com un moment de distracció pot canviar-te la vida. Deien, però, que a partir d’ara tindrien una altra actitud i es prendrien les coses d’una altra manera perquè la vida i la salut valen bastant més del valor que normalment els donem. Hi estic totalment d’acord.

No hi ha resposta

Anteriors »