Etiqueta arxiu 'Castellnou de Seana'

10 des. 2015


La casa pairal

Antigüedades: Estufa, cocina económica de hierro fundido. - Foto 1 - 49957635

Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

2 respostes

10 febr. 2015


El tren del record

Classificat com a Castellnou de seana

25789_cat_ADAPTA_638_180

(Col·laboració per a l’Anuari Castellnou de Seana 2014, que es va presentar per la Festa major d’ enguany) . En la foto, una vista general del centre de Castellnou de Seana.

—————————————————————————————

EL TREN DEL RECORD

Era un dia de finals de Setembre. Em sembla que era el dia de Sant Miquel de l’any 1959 quan agafava l’Alsina Graells, passada la costa del Pont del Rei de la Carretera Reial, amb destí al Seminari de Solsona. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs d’escuma marca Pirelli que havíem anat a comprar uns dies abans a Lleida i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por per la incertesa del que m’esperava. Només havia passat fora de casa alguna temporada d’estiu a casa dels avis materns i poca cosa més. Aquell dia, per tant, va ser quan vaig tenir la sensació de que marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana.

Pensant-ho bé ara, potser no va ser aquell dia que me’n vaig adonar, perquè amb 11 anyets un encara no s’adona de gran cosa. Però sí que en realitat aquell dia va resultar ser –amb la perspectiva dels anys- com una espècie de trencament amb el poble, amb els amics, amb una realitat que havia viscut des de la meva infantesa. Els Seminaris d’aquell temps et feien viure en un altre món, en una bombolla que es transformava sovint en una espècie d’absurda i cruel ruptura vital amb el teu món, el teu entorn i amb la teva gent. Allò era un dur internat on s’hi passava fred a l’hivern, una mica de gana i on et deixaven tornar al teu poble només tres mesos a l’estiu i dues setmanes per Nadal. I tot això, sempre amb un ferri control i un marcatge ben proper i directe del rector del poble. No et deixaven anar al cine –per allò de la moral i els bons costums-, et controlaven la vida, les amistats, els que feies i el que deixaves de fer. A final d’estiu el rector rubricava una espècie de certificat que donava compte de la teva conducta i que havies de presentar als superiors. Uns altres temps, certament, però uns temps que queden ben gravats al record.

Ja de més grandet, hom s’espavilava per buscar feina durant l’estiu, generalment fora del poble. Tot plegat feia que te n’anessis deslligant poc a poc i que els llaços s’anessin afluixant lentament i inevitable. Però, tot i aquesta espècie de trencament, he tingut sempre molt clar que Castellnou és el meu poble. Sempre he tingut ben clar d’on venia i quines eren les meves arrels i d’alguna manera també he tingut sempre ben present en mi aquell principi que diu: “Si no saps d’on vens, com pots saber on vas?”. La vida et porta per camins tan diversos, inimaginables, inesperats -i a vegades estranys- que és fàcil que un es pugui despistar (sortir de la pista), perdre el rumb i acabar sense saber ni on vas, ni d’on vens. I això trobo que no és bo. Caminar perdent el nord, sense saber –encara que només sigui una mica- on vols anar no ho recomano a ningú. Per això és sempre molt psicològicament saludable tenir referències exactes i segures, com pugui ser-ho el poble on has nascut o viscut, la família, els amics, l’olor d’aquella terra que t’impregna l’ànima o l’horitzó d’un paisatge que mai a la vida et podràs treure del cap.

Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, trepitjo els seus carrers, entro a l’església o veig de lluny la inconfusible silueta del campanar amb les cases arrecerades entorn seu, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Allò és quelcom meu! De cop em venen una colla de records que s’han quedat com a marques indelebles en el meu cervell. Recordo aquella plaça de terra, envoltada de grans plataners, on jugàvem a futbol; els horts on hi havia alguna fruita per anar a collir d’amagat; el grup d’amics que ens reuníem per anar a “fullar nius” amb una canya llarga, en la que hi lligàvem un filferro en forma de ganxo al cap; les guerres a cops de pedra contra els nens d’altres barris, o qualsevol altra malifeta que el Sr. Reynal es cuidava prou bé de repassar l’endemà a l’escola. Perquè, inevitablement, tot arribava a les oïdes del Sr. Reynal, que procurava anar redreçant com podia aquells nens una mica torçats i salvatges. Jo, que vivia més o menys a la meitat del carrer de Sant Blai, anava “al poble” quan havia d’anar a comprar a Cal Bessó, a l’església per fer d’escolà a Mn Josep, al cafè de Cal Jocs o a “estudi”. I anàvem a “les casetes” quan passàvem de Cal Manjon i anàvem a jugar a futbol en alguna d’aquelles eres que hi havia a la sortida del poble, amb la seguretat de que l’ Antoni de Ca l’Aranya tindria una pilota de cuir per jugar, en un temps que tenir una bona pilota era tot un luxe.

Recordo com de ben petit anava amb el padrí a prendre el sol als munts de feixos de llenya que el pastisser Macel·lí tenia per al seu forn. Allà s’hi reunien una colla de padrins a passar l’estona i fer petar la xerrada. Com a diversió ben barata, el vell Jandó s’havia acostumat a fer-nos córrer al voltant de la plaça als nens que voltàvem per allà i com a premi teníem algun caramel dels que sempre portava a la butxaca… I recordo com la Rosita, sempre riallera, em despatxava el pa de quilo que diàriament havia d’anar a buscar –pel fet de ser el germà gran- pel consum diari de casa…

Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar… Una coneguda cantant francesa de la meva joventut –Françoise Hardy– deia  en aquella cançó “La maison où j’ai grandi” (La casa en la què he crescut) “quan miro el passat i veig la casa on he crescut, em venen al cap un munt de coses”… “Quan vaig deixar aquell moment de la meva infància ja sabia que hi deixava el meu cor. Tots els meus amics envejaven la meva sort en anar a la ciutat, però jo encara penso en la seva felicitat i en les seves rialles i em deia: “Tornaré algun dia, un matí qualsevol, entre les vostres rialles; sí, algun dia agafaré el primer tren del record”… “El temps ha passat i aquí estic, buscant en va la casa que estimava”…

Tornar a un lloc després de molts anys -“agafar el tren del record”- és exposar-se a trobar que ja res no és igual, que les coses inevitablement han canviat molt, perquè el món sencer ha canviat molt, les persones hem canviat també molt i, naturalment, ja res no és com era. Però el poble és aquí i el podem reconèixer tot i que hagin canviat les places, les cases, els rostres… El poble, és el poble i sempre està disposat a que hi puguem tornar, sempre ens rep amb els braços oberts i sempre hi trobarem alguna cosa d’allò que ens va fer com som, d’allò que va alimentar el nostre cos i el nostre esperit; al nostre poble sempre li haurem d’agrair el que ens va donar i el que ens va oferir; haurem d’agrair la generositat dels mestres, dels amics, dels veïns, de la família, dels costums, dels infinits detalls d’una cultura antiga que es va passant de generació en generació, en silenci i sense adonar-nos-en. El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra –aquest altre Poble amb majúscula- que tant estimem i pel que tots lluitem, cadascú a la seva manera.

Alguns s’omplen la boca amb allò de que “són ciutadans del món”, com volent dir que són gent de mentalitat oberta, que no són pobletans, provincians, gent tancada, que accepten la diversitat cultural, que han corregut món, gent sense banderes, gent que creu molt en la globalitat… Està molt bé tot això de voler ser ciutadans del món. Però potser que no s’oblidessin que hi ha unes arrels i que el “món gran” comença amb el “petit món” que ens va parir i ens va veure néixer i créixer. En un gran arbre té la mateixa importància el que es veu com el que no es veu. Les arrels són tan importants com el tronc o les rames. Millor dit: sense arrels, ni tronc ni rames no són res i a la primera ventada se’n va tot a terra. Per poder ser de tot arreu, primerament s’ha de ser d’un lloc i s’ha de recordar que tots tenim uns orígens que ens han fet com som o el que som. Per tant, ens cal mirar enllà, sempre més lluny, però sense oblidar mirar de tant en tant aquell raconet on vam néixer.

No hi ha resposta

21 jul. 2012


El Miquel Galitó i Pubill

220784_1832276818688_5531902_oFa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

4 respostes

18 març 2009


La bona sembra a Castellnou de Seana.

Classificat com a Educació,Franco

El dia 8 de febrer  feia una entrada parlant de “La bona sembra” , un llibre fet per gent de Castellnou de Seana, sobre els mestres que ha tingut el poble de després de la guerra fins avui.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/category/castellnou-de-seana/

Feia aquell dia una petita ressenya de l’acte i us prometia que parlaria del llibre quan l’hagués llegit. Ja l’he llegit i l’he gaudit. És un llibre més dins de la col·lecció Estudis Castellnouencs, que dirigeix el meu cosí Miquel Galitó Pubill amb molt bon criteri i que mereix sempre l’ interès  de molta gent del poble, de la comarca i d’ una bona colla de gent amiga del poble.

Parlar de temes locals té el perill de quedar-se tancat en interessos tancats, petits i locals. Però també és cert que els temes generals no tenen mai cap interès si no tenen arrels i no toquen el cor de gent concreta. Cada persona és un món. Cada país i cada poble és distint. Però hi ha una rel comuna, uns interessos comuns, uns desitjos comuns  que fan que certs temes no siguin ni particulars ni generals: són simplement temes importants.

I un d’aquests temes és el de l’ensenyament. Tots hem tingut mestres a la nostra vida que han deixat una petja profunda. A vegades molt profunda! Tant profunda, que en moltes ocasions han dirigit la vocació de moltíssimes persones d’arreu del món. Grans homes han fet el que han fet i han estat el que han estat gràcies als seus mestres, que en un moment donat de la seva vida van saber encarrilar aquella incipient vocació i aquells incipients neguits sobre una cosa determinada.

El llibre del que us parlo avui consta de tres grans parts:

1. Els nostres mestres. Hi ha la relació de mestres que han passat pel poble i es dóna la veu a alguns mestres que encara són vius o a alguns dels seus fills.

2. Els alumnes. Hi ha col·laboracions d’una colla d’alumnes on hi han records, anècdotes i històries ben vives i interessants.

3. Identitats. El grup de redacció del llibre fa una sèrie d’interessants comentaris, que volen ser com un recull de tot plegat i que situen una mica tot l’ambient escolar d’una trista postguerra, de com es va anar sortint d’aquell clima ranci i tancat (no pas per culpa dels mestres, precisament) i com el poble s’ha anat espavilant per donar el que va poder als mestres d’un poble petit i als nens de Castellnou.

Tot plegat, un llibre molt interessant, que encara donarà per molts més comentaris. Com que hi ha més dies que llonganisses….només us dic que CONTINUARÂ!!!

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta