Etiqueta arxiu 'Autoestima'

30 des. 2016


16 coses que el Carles Capdevila ha après aquest 2016

Classificat com a Autoestima,Valors

Carles Capdevila acaba d’escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.
16 coses
que he après
aquest 2016
1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.
2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.
3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.
4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.
5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.
6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.
7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.
9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.
10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.
11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.
12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.
14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.
15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.
30 de desembre del 2016 DIARI ARA

Una resposta fins a ara

17 març 2015


“La strada” catalana

Acabo de veure un altre cop, després de molts anys, la pel·lícula de Federico Fellini  ‘La Strada’. Un clàssic del cine de l’any 1954. Ara que tinc més temps, em ve de gust veure de tant en tant algunes pel·lícules que en aquell moment em van agradar o que van deixar en mi alguna cosa interessant, algun bon record, alguna escena que ha quedat en el meu cervell com una mena de pòsit que, a través dels anys, s’hi ha anat quedant i allà ha reposat sense ni adonar-me’n. A vegades aquest sediment, aquest solatge, es remou a causa d’algun esdeveniment actual, d’alguna conversa, d’alguna persona, d’algun record que porta coses que ni un mateix sabia que estaven ben guardades en algun replec del cervell.

La Strada va ser una d’aquestes pel·lícules, magistralment interpretades per Anthony Quinn i Giulietta Masina, que ara m’ha vingut el gust de veure. L’argument –per aquells que no ho sàpiguen- es basa en una relació molt peculiar entre dues persones: Zampanó i Gelsomina. L’atzar uneix per una temporada els seus destins, fins que arriba un punt en què es trenca definitivament una relació que ja es preveia impossible. Però la història és tan real, aquest tipus de relació està tan ben explicada, els personatges són tan de carn i ossos i tot sembla tan quotidià i proper, que la pel·lícula no passarà mai de moda i seguirà vigent del tot durant anys i panys. Retrata una realitat que deu haver existit sempre i, per tant, també ara mateix. Segueixen existint relacions estranyes, conflictives, insanes, de dominació entre persones i entre pobles. Històries d’amor impossibles entre persones violentes, perverses, egoistes, brutals, possessives o simplement molt primitives i altres persones innocents, bondadoses, dependents i que van per la vida amb el cor a la mà i amb la mirada plena de bondat. Relacions plenes d’incomprensió mútua, incomunicació i molta soledat i desemparament.

Són històries entre persones i podrien ser perfectament històries entre pobles. Històries personals o històries nacionals amb relacions més o menys pacífiques o conflictives que, a vegades, s’arrosseguen de segles. Al final de la pel·lícula Gelsomina és abandonada com un gos que ja no serveix per a res. Arraconada com una cosa que ja no serveix. Com aquell moble que portem a la deixalleria perquè no sabem on posar-lo. En altres ocasions, la única sortida possible per sobreviure és la fugida i el trencament definitiu d’uns lligams que potser en algun temps havien existit, però que jo no hi són. Les relacions entre pobles s’assemblen molt a les de les persones. No serveix el tracte degradant, forçat, de menys teniment, de superioritat d’un sobre l’altre, de menyspreu, de falta de respecte, de poc reconeixement i poca igualtat. En qualsevol relació, si falla la llibertat i el respecte, falla tot i tard o d’hora s’enderroca un castell que no tenia fonaments sòlids i que s’aguantava artificialment.

Recordo que una vegada una persona em va dir que la seva vida havia canviat arran d’una conversa-reflexió que una altra persona li havia fet i que tenia molt a veure sobre aquesta pel·lícula. Aquesta persona tenia una autoestima molt baixa, passava per un moment molt delicat i creia que la seva vida no tenia cap sentit. Llavors li van recordar unes frases que li diuen a la Gelsomina de La Strada.

“Gelsomina, tu et penses que no ets important. Gelsomina, fins i tot el que ens sembla que no té sentit, en té. I en té molt.. Alguna vegada has observat les pedretes que conformen ‘la strada (la carretera)?. La veritat és que semblen insignificants, són ignorades per tothom, aixafades; amb tot, mira si seran importants que, aplegades una a una, totes juntes, formen una via, una carretera, un camí. I per aquest lloc podem transitar. Tu ets molt més que això i la teva missió i la teva pròpia vida és i serà molt més important del que ho és ara. La teva vida serà alguna cosa amb sentit, alguna cosa gran”.

Aquesta persona m’explicava que el que li van dir va fer l’efecte d’un cafè italià: era fort i dolç, a la vegada. Reconeix que el que li van dir va suposar per a ella “una strada nel deserto”. Cadascú de nosaltres –siguem més o menys joves o més vells-  té el futur a les seves mans i tenim el futur de Catalunya a les nostres mans en un moment molt complicat i que pot semblar que no ens en sortirem. Caldrà rellegir i pensar altre cop aquestes frases de La Strada. Valen la pena.

Una resposta fins a ara

27 ag. 2011


Autoestima i futbol

Classificat com a Autoestima,Futbol,PSICOLOGIA

L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima.

I quina relació hi ha entre l’autoestima i el futbol, em direu? És que jo he arribat a la conclusió -després de veure tantes victòries del Barça i sentir alguns comentaris- que molts catalans necessiten aquestes victòries per sentir-se alguna cosa i per creure’s de veritat que existeixen i que tenen un lloc al món. I a mi em sembla que això és tenir molt poca ambició i mot poca perspectiva de la realitat. Ni en els “gloriosos” (per alguns) temps de Franco -quan el Realíssimo Madrid  ho guanyava tot i el Barça no guanyava res- érem els catalans uns pobres desgraciats, ni ara que el Barça ho guanya tot som la “repera”. El futbol potser podria ser reflex d’un estat de coses i potser fins i tot es podria arribar a fer un retrat una mica aproximat de la societat a través del que diuen o fan alguns clubs, alguns presidents o alguns entrenadors. Algú ja ho ha fet i crec que amb força bons resultats. Però d’aquí a associar autoestima i futbol hi va un bon tros…

Un amic meu uruguaià, un bon escriptor i un intel·lectual brillant (Juan Martín Posadas), escrivia no fa massa sobre això mateix:

L’ Uruguai és un país petit, poc conegut i que surt poc als mitjans de comunicació. Però si per alguna cosa es coneix és per alguns escriptors i pel futbol. Deia el meu amic que

“el nostre país està vinculat amb una sèrie de triomfs que l’han identificat amb l’ésser nacional. A l’Uruguai se’l coneix al món pel futbol. Al seu torn els uruguaians vinculen els èxits aconseguits en aquest esport amb trets identitaris nacionals. Es podrà discutir si no seria millor o més digne que el nostre país fos reconegut per una altra activitat i si no seria millor fundar  un orgull nacional basat en l’educació o a la laboriositat. El que és un fet indiscutible és que l’autoestima uruguaiana està, en gran mesura, vinculada al futbol.
Els períodes de glòria en aquest esport han estat dos: el primer va des dels llunyans Colombes i Amsterdam olímpics a la patacada de Maracaná, passant pel Mundial del 30. El segon, molt posterior i objectivament més modest pel que fa als llorers però igualment poderós com a factor d’autoestima, és el que va des del Mundial de Sud-Àfrica fins a la Sub 17 i la victòria de la Copa Amèrica”.

Alguns catalans podrien tenir aquesta mateixa temptació i podrien no veure que Catalunya és molt més que el Barça i els seus triomfs, per més que el Barça és el que és i per més que el Barça “sigui més que un club”.

La nostra autoestima com a país ha d’anar per altres camins: més educació, nivells alts de benestar, una societat cada dia més ben travada, equilibrada i igualitària, amb un passat ben gloriós però amb un futur encara més gloriós. Una societat on els nouvinguts s’hi puguin trobar com a casa perquè, ells i nosaltres, fem un esforç d’integració. Catalunya ha de ser un país obert, amable i que es faci respectar pels valors que conrea. El Barça guanya el que guanya perquè creu fermament en una colla de valors i cada dia mira de posar-los en pràctica. En Barça en aquests moments és un exemple mundial. Hauríem de voler i fer que Catalunya també ho fos. Els nostres polítics n’haurien d’aprendre una mica i ho haurien d’exercir; els mestres ho haurien d’ensenyar a les escoles i tots plegats hauríem de fer l’esforç per millorar el nostre país per tal de fer-lo millor. És llavors quan l’autoestima començarà a tenir sentit i començarem a poder dir que sobreviurem contra totes les malvestats i els mals aires que bufen contínuament.

No hi ha resposta

27 nov. 2008


L’autoestima.

Classificat com a Autoestima,DISCAPACITAT

 
Aquests dies passats l’asseguradora que tenim contractada a l’empresa feia revisions mèdiques a tot el personal que volgués. Tots hi anàvem passant i, qui més qui menys, feia el seu comentari en sortir als companys: a mi m’han trobat colesterol; a mi m’han dit que no hi sentia gaire d’una orella; a mi que hauria de deixar de fumar i fer una mica d’esport…

Em va fer gràcia i a la vegada em va fer pensar el comentari que va fer un dels usuaris del centre que va en cadira de rodes i té una disminució física molt notable i una disminució mental lleu. En sortir de la revisió, algú li pregunta: què tal t’han trobat? i ell que respón: “m’han trobat perfecte”.

Em va fer pensar una colla de dies la resposta d’aquest noi i avui us vull fer partícips d’aquestes reflexions:
-l’autoestima no té res a veure amb les limitacions i les mancances personals. De fet, tots tenim limitacions i mancances en més o menys grau. 
-l’autoestima puja o baixa segons sapiguem superar, o no, les diverses situacions de limitació que la vida ens va regalant.
-les persones depenem molt de la confiança que tenim en nosaltres mateixos i en els altres.

La resposta d’aquest noi em fa pensar que, amb totes les seves moltes limitacions físiques i psíquiques (més que la immensa majoria de la gent), té una autoestima molt elevada. La majoria de nosaltres hauríem d’aprendre aquesta lliçó: hauríem de ser més comprensius amb nosaltres mateixos i no deixar que les limitacions i mancances personals ens superin i mutilin del tot la nostra vida.

Una resposta fins a ara