Etiqueta arxiu 'Argentina'

12 ag. 2016


El nostre ceibo

Classificat com a Amèrica Llatina,Argentina,Uruguai

Una de les grates sorpreses que m’he trobat al nou domicili ha estat trobar vora casa un arbre plenament florit que no és gens habitual a les nostres terres, que crida de seguida l’atenció i que m’ha recordat els temps que jo vaig viure a l’ Uruguai. Em refereixo a un ceibo,que el meu germà va plantar prop de casa ja fa uns quants anys i que recordo com va tenir prou maldecaps per fer-lo sobreviure. Els primers anys, petit i tendre com era, no suportava les baixes temperatures que es donen a l’hivern a la plana d’Urgell i uns quants graus sota zero aviat li rostien les rames. Tornaven a brotar amb persistència cada primavera, però al pobre ceibo li costava Déu i ajuda sobreviure. De seguida el meu germà va tenir la bona pensada de tapar-lo amb mantes tèrmiques i poc a poc va anar agafant cos i sembla que s’anà acostumant i adaptant al fred a mida que s’anava fent gran. Ara és un bon arbre que fa un bon goig -especialment en aquest temps que, com podeu veure a la foto, està tot florit- i fa una bona patxoca.
El ceibo (Erythrina crista-galli) és un arbre originari de Sud-amèrica i és conegut amb diferents noms:árbol del coral, bucaré, ceibo, cachimbo, flor de coral, pico de gallo, sananduva… Es troba amb abundància i de forma natural al costat dels rius i llocs humits, especialment al nord-est i centre oest d’ Argentina, a tot l’ Uruguai, a l’est de Bolívia, al sud del Brasil i a gran part del Paraguai. A l’Uruguai i a l’ Argentina és tan abundant que l’han designat com a arbre i flor nacional.
És un arbre que al seu ambient natural es fa força gros. Té una soca irregular, de fusta poc dura i, en moltes ocasions, surten vàries branques des de terra. Les flors són de color vermell i tenen un tacte avellutat molt elegant i una forma que, com diu el nom científic llatí, pot semblar una cresta de gall. Fa una tavella allargada plena de petites llavors de color fosc. D’una d’aquestes llavors arribada de l’ Uruguai va sortir el nostre ceibo i en podem presumir força, ja que és un exemplar únic pels nostres verals. Tothom qui el veu florit en queda fascinat i pregunta quina mena d’arbre és aquell. Es pot reproduir de dues formes: o sembrant les llavors o per esqueix. Pot ser un elegant arbre de jardí que segur que cridarà l’atenció si us decidiu a plantar-lo.
Hi ha una bonica llegenda a l’ Argentina, que s’ha anat transmetent per tradició oral sobre aquest arbre. Explica el següent:
«Cuenta la leyenda que en las orillas del Paraná vivía una indiecita fea, de rasgos toscos, llamada Anahí. Aunque era fea, en las tardes veraniegas deleitaba a toda la gente de su tribu guaraní con sus canciones inspiradas en sus dioses y el amor a la tierra de la que eran dueños… Pero llegaron los invasores, esos valientes, atrevidos y aguerridos seres de piel blanca, que arrasaron las tribus y les arrebataron las tierras, los ídolos, y su libertad.
Anahí fue llevada cautiva junto con otros indígenas. Pasó muchos días llorando y muchas noches en vigilia, hasta que un día en que el sueño venció a su centinela, la indiecita logró escapar, pero al hacerlo, el centinela despertó, y ella, para lograr su objetivo, hundió un puñal en el pecho de su guardián, y huyó rápidamente a la selva. El grito del moribundo carcelero, despertó a los otros españoles, que salieron en una persecución que se convirtió en cacería de la pobre Anahí, quien al rato, fue alcanzada por los conquistadores. Éstos, en venganza por la muerte del guardián, le impusieron como castigo la muerte en la hoguera. La ataron a un árbol e iniciaron el fuego, que parecía no querer alargar sus llamas hacia la doncella indígena, que sin murmurar palabra, sufría en silencio, con su cabeza inclinada hacia un costado. Y cuando el fuego comenzó a subir, Anahí se fue convirtiendo en árbol, identificándose con la planta en un asombroso milagro. Al siguiente amanecer, los soldados se encontraron ante el espectáculo de un hermoso árbol de verdes hojas relucientes, y flores rojas aterciopeladas, que se mostraba en todo su esplendor, como el símbolo de valentía y fortaleza ante el sufrimiento.»
Tot i la cruesa d’aquesta llegenda una mica trista, els pobles que l’han anat transmetent de pares a fills no li donen a aquest arbre connotacions negatives sinó exactament tot el contrari. A tota la regió del Plata hi ha infinitat de llegendes, cançons i poemes dedicats a aquesta vistosa flor i també per això a l’ Argentina l’any 1942 la flor del ceibo va ser designada símbol nacional, en competència amb altres boniques flors que es troben allà i la van incorporar a l’escut del país juntament amb la gorra frígia, que ja des de l’època romana era el distintiu dels lliberts i per aquest motiu durant la guerra d’Independència dels Estats Units i també durant la Revolució Francesa va ser adoptada com a símbol de la llibertat.

No hi ha resposta

12 jul. 2014


Va de futbol

Classificat com a Argentina,ESPORTS,Futbol

No sé si demà s’acomplirà una vegada més aquella frase tan aguda –i normalment encertada- que Gary Lineker va dir al Mundial d’ Itàlia del 1990, quan Anglaterra va ser eliminada –en la tanda de penals- per Alemanya en una semifinal d’aquest Mundial. En una frase brillant el jugador anglès va dir:“El futbol és un joc simple: 22 homes corren darrere d’una pilota durant 90 minut i, al final, els alemanys sempre guanyen”.

El futbol el van inventar els anglesos però, com deia un famós periodista anglès, cent anys després qualsevol país el juga molt millor que ells, que no han sabut evolucionar i s’han quedat amb el principi tan primari de “pilota llarga i que l’agafi el que més corri”. Avui el futbol és tota una altra cosa i per això acostuma a guanyar que més sap tocar, combinar, passar-se la pilota amb sentit i jugar en equip.

Gary Lineker era un jugador que, per la seva forma de jugar, no semblava anglès. Era un futbolista intel·ligent, educat i exquisit dins i fora del camp. No sé si és veritat, però he llegit que ha estat un dels pocs jugadors de tota la història del futbol que mai no va rebre ni una sola targeta groga. Tot un senyor, vaja! Aquesta mena de jugadors són els que a mi m’agraden i per això en la majoria de partits que he vist durant aquest Mundial he pogut comprovar que, així com “el rugbi és un esport de gent rústica practicat per cavallers”, el “futbol s’ha tornat un esport de cavallers practicat per gent rústica”. I per això veiem el que veiem i per això no s’acaba d’entendre que els àrbitres no protegeixin més aquells que juguen net, de forma fina, els que són artistes, creadors i facin espectacle.

Tampoc s’entén que els diaris esportius, les emissores de ràdio i els canals de TV posin els micròfons davant la boca de persones que només saben dir: “el futbol és així”, “ara cal pensar en el pròxim partit”, “hem estat de mala sort, ja que la pilota no ha volgut entrar” i frases semblants. Hauria d’estar prohibit que certs futbolistes –i també alguns tècnics- obrissin la boca i els mitjans de comunicació haurien de buscar i permetre parlar només aquells que sàpiguen raonar una mica, dir alguna cosa més i aportar alguna idea mitjanament passable. Els ho agrairíem tots els aficionats.

S’acaba el suspens i demà ja sabrem qui és el guanyador d’aquest mundial. Hi han hagut alguns països que han estat en “estat d’expectativa” durant un mes i els serà dur despertar a la realitat quotidiana altre cop. A Brasil ja li ha passat i, amb el cop tan dur que va rebre amb l’històric 7-1 i la corresponent eliminació, ha deixat en estat de xoc tot un país que viu i sent el futbol d’una manera difícil d’explicar. Que no li passi demà també a l’ Argentina, un altre país on el futbol és una espècie de religió i una bogeria! Tinc el pressentiment que altra vegada s’acomplirà la famosa dita de Lineker… Trobo que és una mica exagerat que durant un mes de Mundial alguns països estiguin com en suspens i tot es pari una mica i que només el centre d’atenció sigui el resultat dels partits. La vida hauria de seguir tenint com a essencial el que en realitat és important i tenint com a secundari i molt relatiu una cosa com el futbol. A tots els països els aturats, la feina, els hospitals, les escoles, l’economia i tot el que és important de veritat, no es para. El temps no es para, els infants segueixen naixent, els malats segueixen morint, els interessos de demora pel deute que els països tenen contret segueixen acumulant-se i creixent, els rics segueixen fent-se cada dia més rics i els pobres cada dia més pobres. Tot això no es para per molts Mundials que hi hagi.

I, per acabar, jo em pregunto: com quedarà Brasil després dels Mundials? ¿Haurà servit aquest Mundial per ajudar un país com Brasil a que sigui una mica millor, més ric, més feliç… o més aviat haurà servit per empobrir-lo una mica més, haver construït unes infraestructures que no serviran per a gran cosa, haver desil·lusionat una mica més la gent, haver amagat desigualtats social i injustícies, portar al país a una astènia i a una minva de forces que dificultarà encara més tirar endavant un país que no haurà de viure del futbol sinó de la seva feina diària? Un munt de preguntes i reflexions que queden aquí. I queden aquí no només per als brasilers, sinó per a tots els països i per a tots els que a vegades donem més importància a si un jugador ha mossegat algú, si un altre ha fet tres gols i si un porter ha parat tres penals. El món segueix. La vida segueix. L’essencial segueix i cal posar l’accent on cal posar-lo.

Una resposta fins a ara

15 gen. 2014


Juan Gelman: poeta i lluitador

Una de les males notícies que llegeixo avui: El poeta i periodista argentí Juan Gelman ha mort als 83 anys a Mèxic. Ens diuen els diaris que “la seva obra es caracteritza per l’elevat grau de compromís social i contra les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure”.

Quines amargues experiències li va tocar viure? Al llarg d’una llarga vida com la seva, segurament que n’hi va haver de tots colors. Però, sense cap mena de dubte, una de les més amargues va ser la desaparició del seu fill Marcelo, de la seva nora Maria Claudia –embarassada de 7 mesos- i de la néta Macarena, a qui Juan Gelman va buscar durant 23 anys, fins que, al final, la va trobar a l’Uruguai, on vivia amb la família d’un policia a qui la van donar il·legalment quan va néixer.  La seva identitat original va poder ser, per fi, establerta l’any 2000, després d’anys i anys de buscar-la el seu avi Juan.  El pare de Macarena, Marcelo Gelman, va ser assassinat a Buenos Aires l’octubre de 1976 i les seves restes trobades i identificats el 1989. Però encara es desconeix el lloc on van ser sepultats a l’Uruguai les restes de la seva esposa, María Claudia García, nora del poeta.

L’any 1995, en plena recerca d’aquesta criatura (que no sabia si era nen o nena) va escriure aquesta emotiva carta que transcric a continuació.

Carta abierta a mi nieto

“Dentro de seis meses cumplirás 19 años. Habrás nacido algún día de octubre de 1976 en un campo de concentración. Poco antes o poco después de tu nacimiento, el mismo mes y año, asesinaron a tu padre de un tiro en la nuca disparado a menos de medio metro de distancia. El estaba inerme y lo asesinó un comando militar, tal vez el mismo que lo secuestró con tu madre el 24 de agosto en Buenos Aires y los llevó al campo de concentración Automotores Orletti que funcionaba en pleno Floresta y los militares habían bautizado “el Jardín”. Tu padre se llamaba Marcelo. Tu madre, Claudia. Los dos tenían 20 años y vos, siete meses en el vientre materno cuando eso ocurrió. A ella la trasladaron -y a vos con ella- cuando estuvo a punto de parir. Debe haber dado a luz solita, bajo la mirada de algún médico cómplice de la dictadura militar. Te sacaron entonces de su lado y fuiste a parar -así era casi siempre- a manos de una pareja estéril de marido militar o policía, o juez, o periodista amigo de policía o militar. Había entonces una lista de espera siniestra para cada campo de concentración: Los anotados esperaban quedarse con el hijo robado a las prisioneras que parían y, con alguna excepción, eran asesinadas inmediatamente después. Han pasado 12 años desde que los militares dejaron el gobierno y nada se sabe de tu madre. En cambio, en un tambor de grasa de 200 litros que los militares rellenaron con cemento y arena y arrojaron al Río San Fernando, se encontraron los restos de tu padre 13 años después. Está enterrado en La Tablada. Al menos hay con él esa certeza.

Me resulta muy extraño hablarte de mis hijos como tus padres que no fueron. No sé si sos varón o mujer. Sé que naciste. Me lo aseguró el padre Fiorello Cavalli, de la Secretaría de Estado del Vaticano, en febrero de 1978. Desde entonces me pregunto cuál ha sido tu destino. Me asaltan ideas contrarias. Por un lado, siempre me repugna la posibilidad de que llamaras “papá” a un militar o policía ladrón de vos, o a un amigo de los asesinos de tus padres. Por otro lado, siempre quise que, cualquiera hubiese sido el hogar al fuiste a parar, te criaran y educaran bien y te quisieran mucho. Sin embargo, nunca dejé de pensar que, aún así, algún agujero o falla tenía que haber en el amor que te tuvieran, no tanto porque tus padres de hoy no son los biológicos -como se dice-, sino por el hecho de que alguna conciencia tendrán ellos de tu historia y de como se apoderaron de tu historia y la falsificaron. Imagino que te han mentido mucho.

También pensé todos estos años en que hacer si te encontraba: si arrancarte del hogar que tenías o hablar con tus padres adoptivos para establecer un acuerdo que me permitiera verte y acompañarte, siempre sobre la base de que supieras vos quién eras y de dónde venías. El dilema se reiteraba cada vez -y fueron varias- que asomaba la posibilidad de que las Abuelas de Plaza de Mayo te hubieran encontrado. Se reiteraba de manera diferente, según tu edad en cada momento. Me preocupaba que fueras demasiado chico o chica -por ser suficientemente chico o chica- para entender lo que había pasado. Para entender lo que había pasado. Para entender por qué no eran tus padres los que creías tus padres y a lo mejor querías como a padres. Me preocupaba que padecieras así una doble herida, una suerte de hachazo en el tejido de tu subjetividad en formación. Pero ahora sos grande. Podés enterarte de quién sos y decidir después qué hacer con lo que fuiste. Ahí están las Abuelas y su banco de datos sanguíneos que permiten determinar con precisión científica el origen de hijos de desaparecidos. Tu origen.

Ahora tenés casi la edad de tus padres cuando los mataron y pronto serás mayor que ellos. Ellos se quedaron en los 20 años para siempre. Soñaban mucho con vos y con un mundo más habitable para vos. Me gustaría hablarte de ellos y que me hables de vos. Para reconocer en vos a mi hijo y para que reconozcas en mí lo que de tu padre tengo: los dos somos huérfanos de él. Para reparar de algún modo ese corte brutal o silencio que en la carne de la familia perpetró la dictadura militar. Para darte tu historia, no para apartarte de lo que no te quieras apartar. Ya sos grande, dije.

Los sueños de Marcelo y Claudia no se han cumplido todavía. Menos vos, que naciste y estás quién sabe dónde ni con quién. Tal vez tengas los ojos verdegrises de mi hijo o los ojos color castaño de su mujer, que poseían un brillo especial y tierno y pícaro. Quién sabe como serás si sos varón. Quién sabe cómo serás si sos mujer. A lo mejor podés salir de ese misterio para entrar en otro: el del encuentro con un abuelo que te espera.”

12 de abril de 1995

Carta publicada al setmanari Brecha, Montevideo, el 23 de desembre de 1998

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2qVFYJclq

No hi ha resposta

18 maig 2013


Videla: de la presó a l’infern

Classificat com a Argentina,Dictadura

Si existeix l’infern, el dictador Videla segur que hi ha anat de patac.

De la presó a l’infern, passant –això sí- pel repudi de tota una societat traumatitzada, fins avui i segur que per molts anys encara, pels assassinats, tortures, segrestos i desaparicions de milers de persones a l’ Argentina dels anys 70.

Era el 24 de març de l’any 1976 quan va néixer aquella ominosa dictadura militar. Va costar molts anys i molts esforços poder jutjar i condemnar els responsables principals i dur-los a la presó. Un d’ells era Videla, que aquest divendres va morir als 87 anys en una presó de Buenos Aires sense haver donat en cap moment mostres de penediment. Això deu ser el pitjor que pot succeir-li a una persona: no adonar-se de l’immens mal i el gran dolor que ha provocat i no sentir cap mena de penediment. Hi han proves evidents de tot plegat. Han estat confirmats els segrestos i desaparicions d’uns 30.000 opositors, mentre que uns 500 nens van ser robats als seus pares que es trobaven en captivitat. Gràcies a l’ingent tasca de les “Madres de la Plaza de Mayo” i d’altres organitzacions humanitàries s’ha aconseguit que 108 d’ells recuperessin la seva veritable identitat.

Aquesta manera de pensar és comú als dictadors. L’activista pels drets humans Sara Méndez, que va portar Videla als jutjats, ha dit que el dictador

“siempre mantuvo su convicción de que al que piensa distinto hay que eliminarlo”. “Yo me pongo a pensar que una persona que vivió más de 80 años y su muerte provoca tanto regocijo, la primera reflexión es ¡qué tremenda pena para la humanidad! Porque en definitiva Jorge Videla es un producto de este mundo, de esta época, de estas sociedades”.

“Fue un hombre que nunca se arrepintió de lo que hizo, nunca reconoció los crímenes aberrantes cometidos. Yo lo tuve muy cerca en muchas oportunidades, cuando ocupó el banquillo de los acusados en los juicios que se llevaron adelante en la República Argentina”.

“Su actitud era la de una persona que mantenía enteras sus convicciones, que eran justamente las de que al opositor político, al que piensa distinto, había que eliminarlo; no importaba la forma, no importaban los medios, sino que había que eliminarlo”.

A Sara Méndez li van robar el seu fill, Simón Riquelo, als pocs dies de néixer al Juliol de 1976 i que va poder recuperar després de vàries dècades. Com ella, quantes famílies ploren encara els seus morts per culpa d’aquest home? Quantes famílies es pregunten  com van morir, on poden ser, on anar-los a buscar, qui els va matar, quan, com, on…

Moltes preguntes. Massa preguntes sense resposta les que que aquest home ha deixat i massa respostes les que s’ha emportat al seu infern. Perquè, tal com apuntava al començament d’aquest aquest apunt, no sé si existeix l’ infern o no. Però sí que existeix –amb tota seguretat- l’infern particular que cadascú es crea o crea al voltant seu quan esdevé un persona tan nefasta com ho va ser Videla. Sartre deia que “l’infern són els altres”. Sí, l’infern el creen persones com ell quan produeixen morts, dolor i patiment buscat, volgut i sense cap mena de lògica i sentit. O, més ben dit, l’únic sentit i la única lògica -ben perversos!- els hi donen ells quan condemnen a mort impunement, roben la identitat d’una persona, i creen un infern aquí a la terra que és ben bé el del filòsof Sartre. Un infern determinat per aquest tipus de persones que omplen  de llàgrimes i dolor tota una societat i, com a conseqüència, el món sencer. Perquè el món és una unitat i el món és més bo o més dolent si nosaltres ho som.

No hi ha resposta

30 març 2013


Anys de plom a l’ Argentina i l’ Uruguai

Classificat com a Argentina,Dictadura,Església,Uruguai

Vaig viure 8 anys a l’ Uruguai quan encara hi havia dictadura. Certament, el pitjor ja havia passat i quan jo hi vaig arribar l’any 1976, les coses semblava que s’anaven apaivagant, tot i que tenies la sensació de ser fèrriament espiat i controlat.

Llegia avui un article que m’ha fet retrocedir a aquells anys d’anys i m’ha semblat interessant recollir-lo. És clar que a mi m’ha interessat de forma especial perquè algunes de les persones que s’hi citen les coneixia personalment i les vaig poder tractar. El jesuïta Mons. Carlos Mullin, bisbe de Minas, era el meu bisbe i també vaig tractar Perico Pérez Aguirre que, entre altres coses, feia una gran feina amb menors sense família, que vivien al carrer i que ell recollia en un centre per donar-los menjar i educació. Vaig tenir la sort de poder conèixer de ben a prop varis centres de menors d’aquest tipus dirigits per capellans i he de confessar que feien una labor molt meritòria.

M’ha semblat interessant recollir aquest article del jesuïta JORGE SCURO perquè es parla molt –i segur que se’n seguirà parlant molt temps encara- del paper que va jugar l’actual Papa en el temps de la dictadura argentina. Aquest article és un testimoni més que pot ajudar a contrastar punts de vista ben diversos i d’aquesta manera formar-nos el nostre propi criteri.

Jesuitas en los años de plomo

Jorge Scuro- Montevideo
Conocí a Jorge Mario Bergoglio en febrero de 1966, estábamos en la década de los 20 años de edad. Él cursaba la licenciatura de teología y yo filosofía en el Colegio Máximo de San Miguel (Buenos Aires). Además de la convivencia en la misma casa religiosa se dio un particular vínculo, pues él era adjunto en la Cátedra de Metodología Científica que cursé ese año. En ese tiempo me delegó tareas de especial interés para mí, por lo tanto nuestros encuentros pasaron a ser más frecuentes.

En diciembre de 1969 fue ordenado sacerdote.
Unos años después fue designado provincial de la Provincia Argentina, es decir superior regional para la Argentina. Yo pertenecía a la Provincia Uruguaya, en aquel momento independiente, hoy anexada a la argentina.
Un hecho circunstancial hizo que volviéramos a encontrarnos. El viernes santo de 1975 fue detenido (raptado) por las Fuerzas Conjuntas uruguayas el padre provincial de Uruguay, Carlos Meharu, quien celebraba la liturgia de ese día, alrededor de las 20 horas en la Comunidad Cabré de los jesuitas, en la calle Soriano y Ejido. Estaban también “Perico” Pérez Aguire, cinco jesuitas más y 30 jóvenes laicos.
Estaba invitado a participar pero opté por ir a la liturgia del Colegio Seminario, a una cuadra de allí.
Eran las cinco y media de la madrugada del sábado santo cuando me despierta el teléfono. Era Jorge, un compañero jesuita. (Yo vivía en la Comunidad Pedro Fabro, el cias, en la calle Agraciada.) Me dice que Carlitos, el padre provincial, no había ido a dormir esa noche a su casa de Larrañaga y Caiguá. Esta comunicación ahora puede sorprender al lector. Pero recordemos que estábamos en plena dictadura y un cambio no avisado de rutinas podía ser indicio de cualquier cosa.
Inmediatamente me dirigí al Colegio Seminario, la casa principal y referente de los jesuitas en Uruguay. Allí me encuentro con Pablo, otro compañero, madrugador vocacional, quien me entera de lo sucedido en la noche anterior y me dice que están en la Jefatura de Policía. Camino-corro esas cuadras, confirmo la noticia, cruzo al bar de enfrente y acarreo más de cuarenta milanesas al pan. “Atendamos primero el cuerpo”, pensé. Luego llevamos unas frazadas.
¿Y ahora qué hacemos? Quien podía tomar decisiones estaba preso, el “socio” o sea el número dos, el padre Miguel Artola estaba en Colombia. El “consultor” más antiguo, el padre Andrés Assandri, estaba en Colonia del Sacramento. El rector de la comunidad más importante, Luis del Castillo, estaba en Rio de Janeiro. ¿Entonces? ¿Quién nos quedaba a mano para encarar un plan de acción?: el secretario, el padre Sancho, hombre mayor que quedó abatatado con la noticia. Nos miramos con Pablo constatando que estábamos solos.
Necesitábamos un interlocutor de absoluta confianza y a la mano. Se nos ocurre llamar a monseñor Carlos Mullin, jesuita, obispo de Minas. Sabíamos que tenía contactos con algunos gobernantes. Llegó esa misma tarde. Fue una buena elección pues los dos teníamos buen relacionamiento con él y su gesto paternal nos dio algo de calma.
Enseguida llamó al presidente de la República, Juan María Bordaberry: le contestan que estaba en su estancia de Durazno. Llama al ministro del Interior: estaba en la Semana de la Cerveza en Paysandú. Llama al general “Goyo” Álvarez, estaba en la Semana de Lavalleja en Minas. No se podía creer. Llegué a pensar que si Dios Padre llegara al Uruguay durante una santa y criolla Semana de Turismo tendría que recorrer las rutas de la patria montado en bicicleta para encontrar a alguno de sus fieles.
El paciente y tenaz monseñor Carlos Mullin, a quien no vi retroceder ante ninguna adversidad en varios años que conviví con él, se atrevió a jugar su última carta. Llamó al comandante en jefe de las Fuerzas Armadas y éste sí contesta. Monseñor saluda y rápidamente le dice que ponga en libertad, ya, al padre provincial y a todos los jesuitas y laicos que tenían presos. El general contesta: “Lo llamo en diez minutos, déjeme averiguar de qué se trata”.
Al rato suena el teléfono: “No pueden ser liberados pues pasarán el lunes a la justicia militar”. “¡De ningún modo!”, fue la respuesta. “Si no los libera mañana, domingo de Pascua, con las iglesias repletas hago leer un comunicado del Episcopado entablando juicio eclesiástico al Estado uruguayo.”
Yo pensaba que esta escena surrealista sólo podía darse entre monseñor Mullin y el general Vadora. La respuesta del general fue que no podía hacer eso pues él pondría soldados en las puertas de todas las iglesias y capillas de la República. La respuesta de monseñor fue fulminante: “Usted no tiene fuerza para hacer eso pues no puede controlar todos esos lugares entre las 6 de la mañana y las 21 horas”.
En el correr del domingo saldrían libres los laicos más jóvenes. En cuanto a los jesuitas, decían los militares, el martes podrían ser liberados quienes no tuvieran “antecedentes”. Perico y Carlitos no podrían salir.
Aquello no terminaría fácilmente. Había que hacer algo más fuerte.
El domingo de la pascua de resurrección fui a las cinco y veinte de la madrugada al aeropuerto pues sabía que había un vuelo a Buenos Aires. En esa época había vuelos con aviones pequeños de cuatro compañías, con frecuencias de unos 45 minutos. En ese primer vuelo matutino ya habíamos sacado en anteriores oportunidades a algún compañero perseguido. Me arriesgué a probar suerte.
Iba a Buenos Aires a encontrarme con mi amigo Jorge Mario Bergoglio. Estaba seguro de que me ayudaría, él era el provincial argentino. Nos encontramos en un bar en Corrientes y Callao. Llegó a la hora establecida. Le conté y me preguntó sin indagar: “¿Qué querés que haga?”. “¡Quiero hablar con el padre Arrupe!”, le dije. (Era nuestro padre general, en Roma, le dicen el “papa negro”.)
Sin más me dijo “Vamos”. “Esperame en la puerta del Salvador, necesito conseguir un auto.” Cuando llega subo y ya en marcha se saca el cuello romano, lo guarda en la guantera. Empieza a dar vueltas por Buenos Aires, ninguna telefónica le servía. “Nadie tiene que reconocerme.” Terminamos en Avellaneda en una casucha telefónica. En la cabina disca y habla directamente con el general. El alma me estaba volviendo al cuerpo. Le explica muy brevemente y me pasa el teléfono. Me presento, ¡no podía creerlo, se acordaba de mí! Hacía unos meses habíamos conversado en Roma. (Éramos unos 36 mil jesuitas en el mundo.). Le pedí que pidiera a la Santa Sede que enviara telegramas al Presidente, ministros del Interior y Defensa y a las FF.CC.
El lunes a primera hora llegaron todos los telegramas. Siguieron liberando a los laicos, los jesuitas y el martes por la mañana sin más trámite a Pérez Aguirre y Meharu.
Pasaron muchos años. En 1997, imprevistamente, me viene a ver Juan Luis Moyano, el viceprovincial argentino de los jesuitas, para pedirme que reciba a Orlando Yorio, uno de los jesuitas argentinos, junto a Francisco Jalics, secuestrado en 1976, de quienes tanto se ha hablado en los últimos días. Ambos, junto a Luis Dourron fueron mis compañeros y amigos durante los años de seminario. Jalics se radicó en Alemania, hasta hoy. Nunca escuché una sola palabra de reproche ni resentimiento en privado o en público contra el hoy Papa Francisco. En cambio Yorio, recuperada la democracia, volvió a la Argentina y fue nombrado párroco en Berazategui.
Un día, sufrió un atentado, pero quien resultó muerto fue su teniente cura, un joven sacerdote.
Instalamos a Yorio en una casita en la Costa de Oro y al poco tiempo Mons. Gottardi le confió la parroquia de Santa Bernardita, en Avenida Italia. Nos volvimos a tratar con frecuencia y conversamos mucho. Falleció tres años más tarde, el 9 de agosto de 2000.
Hay quienes hacen gárgaras con los dolores ajenos. Que se animen a presentar pruebas y no suspicacias, el que se sienta libre de errores que acuse con evidencias. Siento a Francisco como uno más de nosotros. ¿No era eso lo que queríamos? ¿O esperábamos al Arcángel Gabriel?"

2 respostes

16 març 2013


Les dictadures del Con Sud llatinoamericà

Un lector del meu blog em demana molt amablement en un correu electrònic que expliqui una mica més extensament el que apuntava en el meu darrer post sobre el nou Papa i les seves relacions amb la dictadura argentina dels anys 70.

Aquests dies ja se n’ha parlat molt i avui mateix el Vaticà ja ha fet un comunicat desmentint certes informacions que han aparegut als diaris de tot el món. La veritat és que jo sé ben poca cosa d’aquest afer en concret però sí que em refio del que ha dit el premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, que ha sortit en defensa del Papa dient:"Hubo obispos que fueron cómplices de la dictadura, pero Bergoglio no". Esperem que el temps esclareixi les coses i es pugui saber la veritat. Entretant, em sembla que cal oferir-li el benefici del dubte i considerar-lo exempt de culpa.

Durant la dècada del 70 les dictadures militars van créixer com bolets al Con Sud d’Amèrica Llatina, implantant plans econòmics neoliberals, assassinant i empresonant milers de persones.  Els règims de facto que van prendre el poder a l’ Argentina, l’Uruguai, Xile, Bolívia, Paraguai i Brasil van ser coordinats i assistits pels EEUU, ja sigui directament a través de la CIA (Agència Central d’ Intel·ligència) o indirectament a través del FMI (Fons Monetari Internacional) o del BM (Banc Mundial). El cas és que totes aquestes dictadures van tenir unes característiques similars i una estreta col·laboració entre elles en el marc del “Plan Cóndor”, que va servir per a que els repressors coordinessin les seves accions de terrorisme d’ Estat.

Con deia en el post anterior, jo vaig poder viure de prop aquell període ja que vaig residir a l’ Uruguai des del Desembre del 1976 fins al Juny de 1983. Durant aquests anys vaig poder anar un parell o tres de vegades a l’ Argentina, una a Xile i algunes al Brasil. En tots els llocs vaig poder conèixer persones afectades directament o indirectament, intercanviar opinions sobre el terreny del que els va tocar sofrir a cada lloc. I -no cal dir-ho- puc parlar amb coneixement de causa del que va passar a l’ Uruguai amb testimonis directes d’amics que van ser torturats i empresonats durant aquells anys foscos.

Recordo que una de les coses que em van colpejar més profundament va ser el tenir coneixement del que s’anomenava “los vuelos de la muerte", una forma d’extermini que consistia en tirar al mar -en ple vol d’avions militars- els opositors polítics, alguns d’ells ja morts per la tortura i altres ben vius encara. Recordo que, ben pocs dies després d’arribar al país, em passejava per una plaça amb un amic i se’ns va atansar una persona. Era un policia que em va dir que em presentés com més aviat millor a la comissaria que em volia veure el Cap de Policia. Allà ja em van “llegir la cartilla” i em van dir què podia fer i què no. I que anés alerta amb el que deia perquè, com estranger que era, podia ser expulsat del país en qualsevol moment.

També recordo que, acabat d’arribar, els diaris van publicar que havien aparegut a les costes de l’ est de l’ Uruguai varis cossos parcialment desfets i mig menjats peixos o descompostos per la mateixa aigua del mar. I ja al 1977 van tornar a aparèixer-ne més als balnearis atlàntics de Santa Teresa, Mar del Tuyú i Cabo Polonio, a uns 300 quilòmetres al sud de la ciutat de Buenos Aires, lloc d’on venien amb tota probabilitat. Els cadàvers van ser enterrats com NN al cementiri de General Lavalle i els informes forenses deien que la causa de la mort havia estat “el choque contra objetos duros desde gran altura”. Nombrosos cossos recuperats de les costes argentines i uruguaianes van poder ser identificats com a provinents de diferents Centres Clandestins de Detenció: els primers que es van llençar al mar al Maig de 1976 van estar segrestats a Cmapo de Mayo; un altre grup llençat al mar al desembre de 1977 provenia de la ESMA (un dels pitjors llocs de tortura) i un tercer grup llençat al Febrer del 1978 havia estat a El Campito i a El Olimpo.

I acabaré amb la transcripció d’una carta oberta a la Junta Militar de l’escriptor i periodista Rodolfo Walsh que donava compte de la situació, tot i l’escassa informació que hi havia en aquells moments. Al mes de març de 1977, Walsh escrivia:

 

"Entre mil quinientas y tres mil personas han sido masacradas en secreto después que ustedes prohibieron informar sobre hallazgos de cadáveres que en algunos casos han trascendido, sin embargo, por afectar a otros países, por su magnitud genocida o por el espanto provocado entre sus propias fuerzas. Veinticinco cuerpos mutilados afloraron entre marzo y octubre de 1976 en las costas uruguayas, pequeña parte quizás del cargamento de torturados hasta la muerte en la Escuela de Mecánica de la Armada, fondeados en el Río de la Plata por buques de esa fuerza, incluyendo el chico de 15 años, Floreal Avellaneda, atado de pies y manos, "con lastimaduras en la región anal y fracturas visibles" según su autopsia. Un verdadero cementerio lacustre descubrió en agosto de 1976 un vecino que buceaba en el Lago San Roque de Córdoba, acudió a la comisaría donde no le recibieron la denuncia y escribió a los diarios que no la publicaron. Treinta y cuatro cadáveres en Buenos Aires entre el 3 y el 9 de abril de 1976, ocho en San Telmo el 4 de julio, diez en el Río Luján el 9 de octubre, sirven de marco a las masacres del 20 de agosto que apilaron 30 muertos a 15 kilómetros de Campo de Mayo y 17 en Lomas de Zamora. En esos enunciados se agota la ficción de bandas de derecha, presuntas herederas de las 3 A de López Rega, capaces de atravesar la mayor guarnición del país en camiones militares, de alfombrar de muertos el Río de la Plata o de arrojar prisioneros al mar desde los transportes de la Primera Brigada Aérea, sin que se enteren el general Videla, el almirante Massera o el brigadier Agosti…"

Fragmento de la Carta Abierta de un Escritor a la Junta Militar. Rodolfo Walsh, 24 de marzo de 1977.

I és cert i provat que en tota aquesta massacre i en tots aquests crims uns quants bisbes i capellans de l’Església Catòlica van beneir aquests mètodes o van fer la vista grossa i van callar davant de tantes atrocitats. L’any 1995, l’ex repressor de la ESMA Adolfo Scilingo, va explicar extensament al periodista Horacio Verbitsky la metodologia d’extermini que els propis botxins en deien vuelos. El testimoni va ser publicat després com a llibre, amb el títol “EL VUELO”. Scilingo, en els seu testimoni, detalla el procediment, l’autorització de l’ Església Catòlica, la utilització d’injeccions anestèsiques, la participació de metges en les operacions, els tipus d’avios (Electra, Skyvan), l’àmplia participació dels oficials, la utilització de l’aeroport militar que hi ha a Aeroparque (ciutat de Buenos Aires)…

 

¿Cuál ha sido su primer conocimiento sobre los vuelos de la muerte de la Esma?.

Los vuelos fueron comunicados oficialmente por Mendía (vicealmirante de la Armada) pocos días después del golpe militar de marzo de 1976. Se informó que el procedimiento para el manejo de los subversivos en la Armada sería sin uniforme y usando zapatillas, jeans y remeras. Explicó que en la Armada no se fusilarían subversivos ya que no se quería tener los problemas sufridos por Franco en España y Pinochet en Chile. Tampoco se "podía ir contra el Papa" pero se consultó a la jerarquía eclesiástica y se adoptó un método que la Iglesia consideraba cristiano, o sea gente que despega en un vuelo y no llega a destino. Ante las dudas de algunos marinos, se aclaró que "se tiraría a los subversivos en pleno vuelo". Después de los vuelos, los capellanes nos trataban de consolar recordando un precepto bíblico que habla de "separar la hierba mala del trigal".

Entrevista realizada por Martín Castellano a Adolfo Scilingo el 4 de octubre de 1997.

 

No hi ha resposta

14 març 2013


Un Papa esquitxat?

Tenim un argentí com a nou Papa. Només sé d’ell les quatre coses que han dit els diaris. Que si és moderat-conservador; que si és conservador en la doctrina i progressista en el que es refereix a la part social; que si té un caràcter fort i decidit… Ja ho anirem veient i, de moment, no crec que es pugui aventurar cap camí.

Però sí que em temo que pugui resultar un Papa esquitxat pel que va passar en els anys de dictadura al Con Sud de Llatinoamèrica. Aquests dies acaba de començar a l’Argentina el primer judici pel Pla Còndor de dictadures sud-americanes, amb l’uruguaià Cordero a la banqueta. Un judici que investigarà els crims comesos en els anys 70 i 80 en el marc del denominat Pla Còndor, de coordinació repressiva dels règims militars del Con Sud. L’exdictador argentí Jorge Videla és un dels principals imputats.

Es coneix com a Pla Còndor a la coordinació d’accions repressives de les dictadures de Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia, que va estar en marxa entre mitjans dels ’70 i dels ’80. En aquells anys jo era a l’ Uruguai i vaig poder viure-ho de ben a prop. Vaig a arribar a l’ Uruguai el desembre del 76 i s’acabava de produir el cop d’ Estat que va deposar Isabelita Perón a l’ Argentina i va ser quan van començar els crims i les barbaritats a un costat i a l’altre del Riu de la Plata. Encara recordo com cada dia es trobaven cadàvers a les costes uruguaianes que l’aigua del riu arrossegava. Tiraven els cadàvers amb helicòpter per tal de que desapareguessin menjats pels peixos…

Els advocats dels familiars dels desapareguts han precisat que en la causa estan esmentades un centenar de víctimes de nacionalitat uruguaiana, xilena, paraguaiana i argentina. Videla (1976-1981), de 87 anys, s’asseurà novament a la banqueta dels acusats (ja té dues condemnes a presó perpètua) al costat d’altres 25 imputats, entre ells l’exdictador argentí Reynaldo Bignone i el seu compatriota l’exgeneral Luciano Benjamín Menéndez (set perpètues), tots dos de 85 anys. La causa arriba a judici oral després de 14 anys durant els quals la justícia havia demanat les extradicions dels morts exdictadores Alfredo Stroessner de Paraguai i Augusto Pinochet de Xile.

L’únic estranger que enfrontarà als tres magistrats del Tribunal Oral serà Manuel Be, un excoronel i agent d’intel · ligència de l’Exèrcit uruguaià, segons l’advocada. Be es troba detingut a Buenos Aires i està imputat en 11 casos, entre ells la desaparició de Maria Claudia García de Gelman, nora del poeta argentí Juan Gelman.

"El que ara hem de provar és l’existència d’una associació il · lícita entre les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai per perseguir i eliminar opositors en qualsevol d’aquests països, amb el suport del govern dels Estats Units", va dir Varsky, una de les advocades. "Per a la prova -va continuar- comptem amb els testimonis de supervivents i molta documentació, entre ella papers desclassificats dels Estats Units que comprometen a Washington", va explicar. L’advocada del Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) també va destacar l’aportació que va significar per a la causa els anomenats "Arxius del terror", que van ser trobats per l’advocat paraguaià Martín Almada en una comissaria de policia d’Asunción.

Segons Almada, un militant pels drets humans, el Pla Còndor va ser presentat per primera vegada a finals de 1975 per l’FBI (Oficina Federal d’Investigacions dels Estats Units), que va prestar la seva col · laboració per dur endavant. "Entenem que serà un judici molt llarg perquè hi ha molts testimonis i molt ben documentats analitzar", va dir Varsky, en recordar que només a Paraguai es van trobar cinc tones de papers.

Malgrat els 14 anys que porta el judici i les quatre dècades d’alguns dels crims de lesa humanitat que s’investiguen, els familiars de les víctimes "estan ansiosos i esperen aconseguir justícia", va afirmar la lletrada.

El "modus operandi" del Pla Còndor era molt clar: Hi havia un acord repressiu que permetia a integrants de les forces armades i de seguretat dels règims de facto comptar amb informació sobre el moviment dels opositors i ingressar a qualsevol dels països per detenir clandestinament amb suport local.

Els cassos més famosos són el dels argentins Horacio Campiglia i Mònica Susana Pinus de Binstock, que el 1980 van ser segrestats en arribar a l’aeroport de Rio de Janeiro per agents d’intel · ligència d’Argentina i van acabar en un centre clandestí de detenció de Buenos Aires, on van desaparèixer. I un altre cas famós és el de Maria Claudia García de Gelman, segrestada als 19 anys i amb un embaràs de set mesos a la capital argentina per agents d’intel · ligència uruguaians i traslladada a Montevideo. A la capital uruguaiana va donar a llum a l’Hospital Militar i després va desaparèixer. La nena, de nom Macarena, va ser lliurada il · legalment a la família d’un policia i va recuperar la seva identitat el 2000, als 23 anys.

La causa es va iniciar a finals de 1999 per denúncies de familiars d’estrangers desapareguts a Argentina, entre ells la uruguaiana Sara Méndez, despullada del seu fill de dos mesos en un centre de detenció de la província de Buenos Aires, que va conèixer després de 26 anys.

Entre les víctimes més notòries del Pla Còndor s’esmenta al excanceller xilè Orlando Letelier (assassinat a Washington), el general xilè Carlos Prats (assassinat a Buenos Aires) i als polítics uruguaians Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz (assassinats a la capital argentina).

I què hi té a veure el nou Papa amb tot això? Potser més del que ens pot semblar ja que, segons explica el diari mexicà LA JORNADA recollint informacions de diaris argentins (sobretot del diari PÁGINA/12), alguns testimonis vinculen el nou Papa amb la dictadura i se l’acusa de retirar la protecció de la seva orde religiosa a dos jesuïtes detinguts clandestinament pel govern de facto.

El sociòleg Fortunato Mallimacci, ex degà de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires diu:“La historia lo condena: lo muestra como alguien opuesto a todas las experiencias innovadoras de la Iglesia y sobre todo, en la época de la dictadura, lo muestra muy cercano al poder militar”.

Endemés, Jorge Bergoglio va ser citat com a testimoni en un cas que es jutjava a responsables del pla sistemàtic d’apropiació de menors fills de desapareguts durant la dictadura militar. Serà cert? Està prou provat? No ho sé. Però sí que estic segur que d’aquest tema se’n parlarà molt en aquests pròxims temps i que en pot sortir esquitxat.

2 respostes

30 abr. 2012


El peronisme de sempre

Classificat com a Argentina

Una senyora argentina m’ha escrit molt enfadada perquè vaig tractar la seva Presidenta de “patotera” (17 d’Abril de 2012). Es veu que es va sentir injuriada i, per contraatacar, m’ha enviat un parell de mails amb coses sobre Espanya, Repsol i no sé pas quantes coses més… Però cap explicació del per què es va sentir tan ofesa i sense rebatre cap dels meus arguments. No m’estranya: els peronistes són fidels obcecats d’una religió que no els deixa veure la realitat.

Ja Borges havia escrit molt contra Perón i el peronisme. No els podia veure! Sempre deia que Perón era una persona abominable i la tirania que va exercir va ser realment monstruosa. Borges opinava que “los peronistas no eran ni buenos ni malos. Eran simplemente incorregibles”. Tenia raó. L’episodi d’aquests dies amb l’expropiació de Repsol ho demostra. Només cal llegir un llibre que va escriure Adolfo Bioy Casares sobre les seves experiències amb Borges (el llibre es titula “Borges” i està editat per Ediciones Destino (Editorial Planeta).

És coneguda la tírria mútua que es tenien i és famós l’episodi aquell en què Perón, només arribar a President, va degradar Borges de bibliotecari a "inspector de aves y conejos en los mercados públicos". El mateix Borges explica que davant d’aquell curiós, irònic i degradant nomenament "me presenté en la municipalidad a fin de averiguar qué había ocurrido. Vea usted -dije- resulta más bien extraño que entre tantos empleados como hay en la biblioteca haya sido justamente yo el elegido para ese puesto. Bien, -respondió el empleado-, usted estaba de parte de los Aliados, ¿qué esperaba? Su argumento era concluyente y no admitía réplica alguna, al día siguiente presenté la renuncia." No cal tenir massa imaginació per saber què diria l’escriptor avui sobre els Kirchner si a Perón l’obria en canal com tots sabem.

No discutiré les raons de fons que hi pugui haver per nacionalitzar Repsol/YPF. Potser, en el fons, tenen raó de fer-ho i tot, sobretot veient com Repsol va comprar l’empresa petroliera argentina. Però el que repugna és la manera en què ho han fet. Unes maneres de fer típiques dels peronistes que, sempre han fet el que sigui per atreure vots i generar simpaties de forma populista. Per això deia que aquestes formes de matonisme i de xuleria no es poden acceptar i les autoritats internacionals haurien de donar una bona lliçó a l’ Argentina, cosa que no faran, com no van fer quan fa uns anys van declarar la suspensió de pagaments del deute sobirà. Allò va quedar impune i això em temo que quedarà igual. Per això no puc entendre com els Estats encara s’atreveixen a fer negocis en països com aquests, on la llei se la passen pel forro i no hi ha cap tipus de seguretat jurídica. I encara responen amb to amenaçador dient que hi han més empreses espanyoles que poden rebre (Telefònica, els bancs Santander i Bilbao Vizcaya)…

Per això no entenc que alguns es puguin ofendre tant quan es fan notar aquestes obvietats i aquestes trampes. No es pot ofendre cap argentí quan es diu que la Presidenta és una “patotera”, una lladre i una tramposa.

2 respostes

17 abr. 2012


La “patotera” Cristina Kirchner

Classificat com a Argentina,ECONOMIA,POLÍTICA

La notícia que va saltar a les portades ahir va ser l’expropiació de Repsol/YPF per part de l’ Argentina. Alguns deien que ja es veia venir perquè feia temps que es coïa. Segurament. Argentina ha volgut aprofitar un moment de debilitat extrema d’ Espanya i ha pensat que “a perro flaco todo son pulgas”.

He mirat de seguir la notícia però no n’he acabat de treure’n l’aigua clara i he escoltat opinions de tot tipus. Per això he volgut saber què en pensa un català que s’ha passat quasi tota la seva vida allà i li he demanat la seva opinió. Me l’ha donada de forma franca i clara. Considero que és un punt de vista interessant i per això us la vull transmetre.

El meu amic considera que donar una opinió en relació a la nacionalització d’YPF en poques ratlles li és molt difícil, perquè per una banda diu que està d’acord (“mai s’hauria d’haver privatitzat, cosa que va fer el lladre Menem, un altre peronista com aquesta pocavergonya que tenim de presidenta”) i per altra, qualsevol cosa que faci aquesta boja, dona motiu per desconfiar-hi.

Segueix dient el meu amic: “En aquest país, des que jo recordo -excepte (sobretot) Arturo Illia i Raúl Alfonsín- els presidents han estat o inútils (de la Rua) o corruptes, i fins i tot assassins (tots els peronistes –o sigui feixistes, encara que aquesta barruda de Cristina Fernández i abans el seu marit Néstor Kirchner, es diguin d’esquerres– Juan D. Perón, Carlos Menem, Duhalde i aquests dos ja esmentats i tots els militars). Veritablement és quasi bé impossible entendre com pot ser que un país que als anys ’40 era la setena potència mundial, hagi caigut tant a baix.

Tornant a la qüestió YPF, en el seu discurs, la impresentable  Cristina ha dit, entre altres coses “…soy una jefa de Estado, no una patotera…” (s’anomenen patoteros aquells que ataquen en grup a gent que va sola, o en una quantitat menor que ells). Doncs aquest govern utilitza al mètode del patoterismo per atacar als opositors, de manera que no sé com no li cau la cara de vergonya en dir-ho.

En conclusió YPF, que va ser gairebé regalada per Menem, junt amb Aerolineas Argentinas, els ferrocarrils i tantes altres coses als anys ’90, ha de tornar a ser argentina, però no hi tinc gaires esperances de que això passi com hauria de ser”.

Suposo que el meu amic tindria moltes més coses a dir i possiblement seguirem parlant-ne en els pròxims dies. Per això esperarem a veure com van les coses. de totes maneres, jo he arribat a la conclusió de que molta gent estaria d’acord en el fons de la qüestió i, per suposat, mai podem estar d’acord amb la forma.

I, per altra banda, possiblement li surti car a l’ Argentina aquest cop d’efecte que ha volgut donar aquesta dona amb l’expropiació. Es van equivocar llavors quan van malvendre uns patrimonis importants i s’estan equivocant ara quan els volen recuperar d’aquesta manera. Van ser prepotents llavors i encara ho són més ara. I qui en sortirà guanyant de tot plegat? El poble argentí? Ho dubto molt. Aquestes companyies estrangeres tendeixen a espoliar els països i tendeixen a comportar-se com a nous colonitzadors, certament. Però els governs d’aquests països es comporten encara pitjor i encara són més lladres (només cal veure l’augment de patrimoni de la família Kirchner en aquests anys de presidència…).

Anirem seguint els esdeveniments…

2 respostes

11 juny 2011


José Larralde, un gran artista

Classificat com a Argentina,Música

El músic i cantautor José Larralde és una destacada figura del folklore argentí, encara que potser una mica desconegut aquí a Europa. En les seves cançons ha sabut representar, descriure i enaltir de forma excelsa la lluita de l’ésser humà per la dignitat i la llibertat.

Aquest artista, nascut a la localitat de Huanguelén (1937) i descendent de bascos i àrabs, fou descobert per Jorge Cafrune, a qui va escoltar en un “asado” l’any 1966. Des de llavors, no ha parat mai de cantar i gravar, encara que li agrada fer-ho fora dels circuïts comercials normals. Això no li ha impedit ser un cantor molt popular, que ha venut més de 12 milions de discos. De la seva cançó més popular, "HERENCIA PA´ UN HIJO GAUCHO", porta  venudes més de 5 milions de còpies.

Un deixo aquí la lletra d’una de les cançons que més m’agraden i que és d’actualitat en moments com els que estem vivint. El llenguatge és el que es fa servir al camp argentí i potser tindreu dificultat amb alguna paraula. Però crec que , en general s’entén molt bé. Si voleu escoltar aquesta cançó podeu fer-ho a la següent adreça

http://www.youtube.com/watch?v=-3pck79XZPg

COSAS QUE PASAN
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan.
El asunto, una zoncera, un simple cambio e palabras,
y el olvido de un mocoso, del que puedo ser su tata.
Y yo que no aguanto pulgas, a pesar de mi inorancia,
ya no más pedí las cuentas, sin importarme de nada.
No hubiera pasado ésto, si el padre no se marchara,
pero los patrones mueren, y después los hijos mandan.
Y hasta parece mentira, pero es cosa señalada,
que de una sangre pareja, salga la cría cambiada.
Los treinta años al servicio, pal mozo no fueron nada,
se olvidó mil cosas buenas, por una que salió mala.
Yo me había aquerenciao, nunca conocí otra casa,
que apegao a las costumbres, me hallaba en aquella estancia.
Si hasta parece mentira, mocoso sin sombra e barba,
que de guricito andaba, prendido de mis bombachas.
Por él le quité a unos teros, dos pichoncitos.
Malaya!, y otra vez, nunca había bajao un nido,
y por él gatié las ramas.
Cuando ya se hizo muchacho, yo le amansé el Malacara,
y se lo entregué de riendas, pa que él sólo lo enfrenara.
Tenía un lazo trenzao, que gané en una domada,
pal santo se lo osequié, ya que siempre lo admiraba.
Y la única vez que el patrón me pegó una levantada,
fue por cargarme las culpas, que a él le hubieran sido caras.
Zonceras, cosas del campo, la tranquera mal cerrada,
y el terneraje e plantel, que se sale de las casas,
y eso, pal finao patrón, era cosa delicada.
Y bueno, pa que acordarme de una época pasada,
me dije pa mis adentros, todo eso no vale nada.
Sin mirarnos, arreglamos, metí en el cinto la plata,
le estiré pa despedirme mi mano, pa que apretara,
y me la dejó tendida, cosa que yo no esperaba.
Porque ese mozo no sabe, si un día de hacerle falta…
Tranqueando me fui haste el catre, alcé un atao que dejara,
y me rumbié pal palenque, echándome atrás el ala,
ensillé, gané el camino, pegué la última mirada
al monte, al galpón, los bretes, el molino, las aguadas.
De arriba abrí la tranquera, eché el pañuelo a la espalda,
por costumbre, prendí un negro, talonié mi moro Pampa,
y ya me largué al galope, chiflando como si nada.
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan…

3 respostes

13 des. 2010


Maria Elena Walsh, un mite de la literatura infantil

Avui vull parlar d’una persona molt desconeguda a Europa, però molt coneguda a Amèrica Llatina.  Vull parlar de María Elena Walsh , poetessa, escriptora, música, cantautora, dramaturga i compositora argentina. Al seu país és “un mite vivent”, i amb raó.

Va néixer l’1 de febrer de 1930 a Ramos Mejía, suburbi de la ciutat de Buenos Aires. Finalitza els seus estudis a l’Escola Nacional de Bellas Artes, als 17 anys, quan va escriure el seu primer llibre: "Otoño Imperdonable". Ja abans, el 1945, havia publicat els seus primers versos en la revista "El Hogar" i en el suplement literari de "La Nación".
Convidada per Juan Ramón Jiménez, va viatjar als Estats Units en 1948. El 1952 va marxarr cap a Europa, vivint a Paris durant 4 anys. En aquesta època comença a escriure versos per a nens. El 1959 escriu guions per a televisió, ràdios, cançons per a nens, i obres de teatre.

Tota la seva rebel.lia, el seu desencís, la seva oposició, el seu amor a la natura i els nens han quedat reflectits en nombrosos poemes, novel·les, contes, cançons, assajos, i articles periodístics. Es podria dir moltes més coses d’ella, però el millor seria llegir-la i escoltar les seves precioses cançons per a nens.

Aquí us deixo dues de les cançons més conegudes seves. Són una petita mostra i tant de bo serveixin per a que algú la conegui una mica més.

La vaca estudiosa

Había una vez una vaca
en la Quebrada de Humahuaca.
Como era muy vieja,
muy vieja, estaba sorda de una oreja.
Y a pesar de que ya era abuela
un día quiso ir a la escuela.
Se puso unos zapatos rojos,
guantes de tul y un par de anteojos.
La vio la maestra asustada
y dijo: – Estas equivocada.
Y la vaca le respondió:
¿Por qué no puedo estudiar yo?
La vaca, vestida de blanco,
se acomodó en el primer banco.
Los chicos tirábamos tiza
y nos moríamos de risa.
La gente se fue muy curiosa
a ver a la vaca estudiosa.
La gente llegaba en camiones,
en bicicletas y en aviones.
Y como el bochinche aumentaba
en la escuela nadie estudiaba.
La vaca, de pie en un rincón,
rumiaba sola la lección.
Un día toditos los chicos
se convirtieron en borricos.
Y en ese lugar de Humahuacala
única sabia fue la vaca.

-x-x-x-x-x-x-x-x-

Manuelita la tortuga

Manuelita vivía en Pehuajó
pero un día se marcó.
Nadie supo bien por qué
a París ella se fue
un poquito caminando
y otro poquitito a pie.
Manuelita, Manuelita,
Manuelita dónde vas
con tu traje de malaquita
y tu paso tan audaz.
Manuelita una vez se enamoró
de un tortugo que pasó.
Dijo: ¿Qué podré yo hacer?
Vieja no me va a querer,
en Europa y con paciencia
me podrán embellecer.
En la tintorería de París
la pintaron con barniz.
La plancharon en francés
del derecho y del revés.
Le pusieron peluquita
y botines en los pies.
Tantos años tardó en cruzar el mar
que allí se volvió a arrugar
y por eso regresó
vieja como se marchó
a buscar a su tortugo
que la espera en Pehuajó

No hi ha resposta