A PEU

Uruguai ja té nou president des de fa 15 dies. Vaig tenir curiositat per llegir el discurs del president Mujica per veure què deia i com ho deia. Les dues coses crec que eren molt interessants, venint de qui venien.

El discurs em va agradar, encara que ja sé que una cosa són les paraules i una altra són els fets. Però em va agradar, sobretot, per una cosa: va ser un discurs que era realista i mirava cap al futur.

Les dues coses son importants. Mujica és un home que toca de peus a terra i sap que no li serà fàcil governar. Però tothom coincideix que ha començat amb molt bon peu i és molt ben vist i considerat per tothom. En una paraula: s’ha guanyat un respecte que semblava que no li concedien.

I és un home que mira cap al futur. És clar que ell té un passat molt especial (guerriller que es va passar un munt d’anys a la presó) i el país també el té (cop d’estat militar que va dividir el país i va expulsar molts uruguaians cap a l’exterior). Però en el discurs deixa de banda aquest tema i diu clarament que el futur és de tots i l’han de construir entre tots. Em sembla que és el missatge més interessant que va donar.

I ara és l’hora de la feina i no de les paraules. Mujica haurà d’aconseguir tirar endavant reformes que va començar el seu antecessor també del Frente Amplio però que no va aconseguir dur a terme. Tabaré Vázquez va dur a terme tres reformes per al país que jo considero indiscutibles: la productiva, la distributiva i la social. Ara, al país n’hi falten dues més: la reforma de l’ Estat i la comunicativa. Si Mujica ho aconsegueix farà que Uruguai canviï de fesomia i sigui un país completament diferent del que era.

Tant de bo ho aconsegueixi. I un petit (de fet, potser no tant….) detall per acabar: Llegeixo en un diari la següent notícia:

MÚJICA PREDICA LA AUSTERIDAD DANDO EJEMPLO

El Mundo, 15/02/2010

El Presidente de Uruguay, José Mújica, ha decidido que el 87% de su salario vaya destinado a la construcción de viviendas populares. Mujica predica la austeridad dando ejemplo, ya que desde que asumió el poder ni ha cambiado de residencia ni de coche, ya que ha renunciado a la limusina oficial.

El que dèiem: Menys paraules i més fets com aquest!!!

El Pep Guardiola ha dit: "El senyor Clos y el senyor Gallego menteixen. I ho saben".

No seré jo qui defensi el Pep Guardiola perquè se sap defensar sol i segur que se sap defensar molt millor del que sabria fer-ho jo. Però sí que vull opinar sobre la sanció d’un partit que li han posat, deguda a l’expulsió que l’àrbitre Clos Gómez.

El més greu del cas és que l’àrbitre va fer constar a l’acta del partit  que Guardiola havia dit: "Pitas todo al revés" y "no te enteras de nada". El Pep afirma, en canvi, que no va dir res d’això, sinó que el que va dir fou: "¡Le empuja, le empuja! Árbitro, ¿no has visto que le empuja?".

Si després del partit no haguéssim pogut veure en una TV els llavis de Guardiola no hauríem pogut saber qui deia la veritat. Hauria estat una paraula contra una altra i, per tant, no hauríem sabut qui mentia. Però el cas es que un canal de TV va poder gravar ben d’a prop la boca de Guardiola mentre deia el que deia. I més encara: va fer llegir els seus llavis a persones que saben llegir-los i es va demostrar que Guardiola va dir el que va dir. Per tant, hauria estat lògic que posteriorment el Comitè de Competició li hagués tret la sanció veient que el que havia mentit havia estat l’àrbitre. Doncs, no: van mantenir la sanció i van confirmar com a mentider a Guardiola.

O sigui: que va ser la confirmació i l’elogi de la mentida. Van fer un monument i un elogi públic a la mentida; i van confirmar que es pot mentir impunement que no passa res. I no sols no passa res, sinó que es veu que el que té raó és l’autoritat. QUE L’AUTORITAT NO MENTEIX O, SI MENTEIX, LA SEVA MENTIDA ÉS CONVERTEIX EN VERITAT I, PER TANT, ÉS VÀLIDA. Aquest seria el raonament que en podem treure de tot plegat.

Però tots coneixem Guardiola i sabem que és un senyor; i, com a senyor que és (ho ha demostrat a bastament), va dir que "no estava massa orgullós del que va fer i que podia entendre l’expulsió. Però que si van recórrer l’expulsió és perquè el senyor Clos i el senyor Gallego mentien. "Jo m’equivoco i me’n vaig a la graderia, però ells menteixen i ho saben". També va dir: "Si torno a veure una targeta vermella espero que sigui perquè m’ho mereixo". "Els àrbitres van mentir i el pròxim dia que vegi al senyor Clos li comentaré".

Estem ben arreglats amb la justícia d’aquests Comitès de Competició! Estem ben arreglats si se segueix imposant en el món de la justícia el camí de la mentida!

Aquest és un dels millors retrats que he vist de Pau Casals. I mireu que n’hi han fet un munt…. És del pintor i fotògraf cubà Jesse A. Fernández (La Havana 1925- París 1986). Aquí s’hi descobreix un Pau Casals que ens atreu tant intensament cap al seu violoncel que quasi ens fa sentir "El cant dels ocells". És el retrat de l’ànima de Pau Casals.

Apassionat per l’exactitud, el fotògraf ha sabut atrapar instants, desitjos, estats d’ànim d’un munt de personatges famosos que perviuen, intactes, en la fugacitat de la quietud ombrívola. Eren allà, quiets davant seu, però ell va saber transportar-los a altres món fantàstics amb aquests jocs de llums i ombres que sabia crear; aquests màgics clarobscurs són la imatge plural, contradictòria i última d’unes vides immòbils que la càmera imposa sobre els personatges que retrata.

Qui li agradi una mica la fotografia sabrà veure-hi aquesta grandesa i sabrà valorar-ho com correspon. Ell deia que "les noves generacions ja han après a llegir una foto. En el nostre temps, la gent s’ha tornat drogoaddicta de la imatge". És cert. I ho és més encara quan amb les noves tècniques, les noves càmeres i els nous programes d’ordinador es por crear i recrear a partir d’una simple taca sobre un paper. A França s’ha arribat a presentar una tesi doctoral, defensada per Roland Barthes, consistent en trenta fotografies. Això ja dóna una idea molt precisa i gràfica del fenomen actual de l’art fotogràfic.

El súmmum, doncs, és aconseguir una fotografia concentrada que no es conformi amb la cara, que atengui paral·lelament el fons; que sigui eficaç i, al mateix temps, silenciosa; que sigui rotunda, però que respiri per la seva fragilitat. Ell ho va aconseguir.

Avui he rebut una grata notícia. M”han notificat que sóc finalista d’un concurs de relats curts sobre el "mate" "Mate en 100 Palabras".

Quan era a l’ Uruguai vaig prendre molt mate. M’hi vaig acostumar i m’agradava. Prendre mate no és només prendre una espècie de té calent típic d’una colla de països llatinoamericans, sinó que té un sentit més profund. El mate és sagrament i signe de tota una sèrie de coses. Prendre mate amb algú sempre té un sentit més profund . Ho explicava en un post d’aquest mateix blog fa uns mesos i que podeu rellegir, si voleu, clicant aquest enllaç

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/03/04/el-mate/

Heus ací la carta que m’han enviat:

Amigo:

Tu relato quedó entre los 5 finalistas de "El mate en 100 palabras". Invita a votar por tu texto en el blog www.cebate100palabras.blogspot.com o directamente en el perfil de la página Yerba Mate de Facebook.

Felicitaciones y un gran abrazo!

Miguel Fauré

administrador de la página matera

El 6 de julio de 2009 18:46, Jaume Pubill Gamisans <jaumepubillgamisans@gmail.com>escribió:

Quiero unirme al concurso con un hecho verídico que me sucedió nada más llegar a Uruguay. Yo soy catalán.

Ahí va el relato.

HASTA QUE ESCUCHES UN RUIDITO…

Mirá que me habían avisado! Mirá que ya me había dado cuenta de que los uruguayos son un poco avivados y aprovechan todas las ocasiones… Pero ni así.

Era mi primer mate. Me leyeron el libro de instruccuiones: Se chupa, hasta que se escuche un ruídito. Me pongo la bombilla a la boca y empiezo a chupar…. Se ve que aquello estaría tapado porque no subía nada… Meta chupar! Hasta que me pongo el mate en la oreja y les digo…. "Yo no escucho ningún ruídito!" Gallego tenía que ser, gritaron a coro, riéndose y tomándome del pelo….

Pero les aseguro que aprendí rápido y tomé muchos mates luego.

Un abrazo grande

Jaume Pubill
http://blogs.avui.cat/jaumepubill/

Ha mort Miguel Delibes, un escriptor que vaig descobrir de ben jovenet quan escrivia a la Revista DESTINO, una revista que va passar de ser falangista i editada a Burgos a ser catalanista i liberal quan la va comprar Josep Vergés i es feia a Barcelona. Miguel Delibes va continuar escrivint-hi  mentre es va editar i aquest fet va fer que sempre seguís tenint molts amics catalans, entre ells Josep Maria Espinàs.

Més tard, vaig anar llegint alguna de les seves novel·les més famoses, escrites amb un dels castellans més pulcres i a la vegada senzills i populars que hagin existit. Era concís, clar, sobri, natural  i feia servir unes paraules que recollia del poble i que jo havia de consultar, inevitablement, al diccionari perquè no les havia escoltat mai i no sabia què volien dir I és que Delibes era un bon representant de l’ànima del poble castellà, a la que va ser sempre fidel.

Va néixer a Valladolid i allà va viure i va morir. «Soy como un árbol que crece donde lo plantan», diu un dels personatges de la seva primera novel·la , ‘La sombra del ciprés es alargada’. La frase, però, l’ ha fet seva l’escriptor per explicar la seva fidelitat, una qualitat que ell valorava molt: va ser fidel al lloc on va néixer, a una dona, a una editorial i a un diari. Una cosa aquesta, cada vegada menys comuna perquè sembla que si no vius en una capital no ets ningú. A ell no li va caldre això  i ha estat reconegut universalment com un dels més grans escriptors en llengua castellana. Descansi en pau!

Us deixo un text que. de forma implícita, fa referència a la seva esposa i que publicà en el llibre "Señora de rojo sobre fondo gris"

" En la vida has ido conociendo algunas cosas pero has fallado en lo esencial, es decir, has fracasado. Esa idea te deprime y entonces es cuando buscas apresuradamente un remedio para poder arrastrar con dignidad el futuro. Ahora no tendré a nadie a mano cuando me asalte el miedo.

(…)