Fa un parell de dies una amiga em deixa un comentari al meu blog i em diu que passi pel seu blog que hi ha un regal per a mi. Hi passo encuriosit i trobo que es tracta d’un premi molt especial que es diu Liebster Blog Awards. Sincerament he de dir que jo no en coneixia l’existència, però reconec que m’ha fet il·lusió -molta il·lusió- rebre’l. I me n’ha fet per dos motius:

Primerament pel fet de venir de meva amiga Ventafocs, que té el blog INTERESSANT (http://ventafocs-interessant.blogspot.com.es/ ) un blog ple de sensibilitat, poesia i que el llegeixo sempre amb molta complaença.

I un segon motiu és perquè aquests premis els donen els mateixos blogaires a altres blogs que, segons el seu criteri, s’ho mereixen. Funcionen com una cadena i el seu origen és imprecís, tot i que sembla que van començar a Alemanya. Quan un blogaire rep el premi (consistent en un "banner" amb un logo) l’ha d’enganxar al seu blog i llavors n’ha de premiar cinc més. Han de ser, això sí, blogs amb menys de 200 seguidors, i ha de publicar els seus noms i fer un breu comentari dels motius pels quals els ha premiat. Són uns premis humils i anònims que ja han donat la volta al món i que converteixen a qui els rep en premiat i jurat alhora, i suposen un petit reconeixement públic.

Tinc per costum llegir diàriament alguns blogs i en tinc a la llista un munt -tots ells molt interesants. que llegeixo quan puc. El món dels blogaires és un molt molt ric, molt interessant i molt divers. Justament per això sempre s’hi troben sorpreses agradables i sempre hi trobes algun blog que t’enganxa, a vegades sense saber massa per què, però el fet és que t’hi quedes i en fas casa teva amb el permís –o no- de l’amo. Justament aquí hi trobo la gràcia: hi entres quan vols; no cal saludar ni cal acomiadar-se (encara que sempre fa gràcia que et deixin algun comentari….); pots xafardejar tant com vols i pots estar d’acord o no amb el que hi diuen, però trobo que sempre és bo trobar punts de vista diversos que enriqueixen el propi.

He de dir que m’ha costat molt triar-ne només 5 perquè trobo que n’hi han molts que en són mereixedors. Alguns d’ells els hauria premiat però he vist que ja tenien aquest premi i tampoc és qüestió d’acaparar trofeus (això només ho pot fer el Barça!). Però, com que les normes diuen que se n’ha de triar només 5, ho faré esperant que també tots ells els faci il·lusió rebre el premi i segueixin la cadena si els plau fer-ho.

Els meus 5 blogs premiats són els següents:

1. ELNOUBURXETA

2. PAU A LA TERRA

3. IRÒNICAMENT

4. OLGA XIRINACS

5.TONI CASANY

Cada un d’aquest blogs és molt diferent dels altres en contingut, en estil, en maneres d’enfocar els temes. Cada un té la seva personalitat  i tots ells els considero molt interessants i enriquidors. Tots ells m’agraden molt.

Si els premiats voleu seguir la cadena heu de fer el següent:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.

Sóc un discapacitat intel·lectual indignat. Encara que sigui discapacitat per a moltes coses, em queda intacta la meva capacitat d’indignació. Estic indignat amb tot el que ens caurà al damunt si s’aproven els pressupostos que ha preparat el PP i que, com que té majoria, podrà tirar endavant de la manera que li sembli millor.

L’imminent aprovació d’aquets pressupostos del Govern Espanyol redueix la partida destinada a Catalunya, per a la nostra reinserció laboral, un 56% respecte a l’any passat. Això farà que els nostres drets adquirits durant anys, la nostra qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual se sentiran notablement disminuïts i gens garantits.

Vull recordar a aquest PP, que té milers de milions per ajudar bancs que han fet fallida per la negligència i la mala fe del seus dirigents, que nosaltres també som persones amb els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà i que l’Estat té l’obligació de vetllar per nosaltres justament perquè som més febles que altres.

Vull recordar al PP que la persona amb discapacitat és un ciutadà de ple dret, subjecte a drets i deures com qualsevol altre. Això vol dir que té dret a aspirar al nivell de qualitat de vida més alt possible, en totes les seves dimensions: Benestar emocional; bones relacions interpersonals; benestar material; desenvolupament de la persona, tant en l’àmbit personal com en el social i laboral; benestar físic; autodeterminació; inclusió social; exercici dels seus drets i obligacions.

Per això, perquè estic molt indignat i perquè veig que se’ns prendran tots aquest drets, aniré el proper diumenge 20 de maig a la trobada reivindicativa, participativa i cívica que la federació DINCAT ha convocat a l’ Arc de Triomf de Barcelona junt amb els meus companys d’altres centres i molts familiars i amics.

DINCAT (Discapacitat intel·lectual de Catalunya) és una entitat federativa que agrupa 310 entitats socials d’arreu de Catalunya que dóna serveis i recolzament a les persones amb discapacitat i especials dificultats. Actualment representa 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, el 70% de les persones afectades. La missió de Dincat és vetllar perquè aquest col·lectiu tingui assegurats els seus drets socials, econòmics i polítics, pugui exercir-los en igualtat de condicions amb la resta de la ciutadania i tingui les màximes oportunitats per desenvolupar el seu projecte de vida amb
dignitat i qualitat.

Com diu Pere Casaldàliga, amb la famosa crisi vivim massa exclusions. Però aquestes exclusions la passen els petits, la gent normal; els poderosos, no passen crisi. Els poderosos fan passar la crisi als més dèbils i als més febles i fan servis la crisi com excusa per reforçar el seu poder econòmic.

Però potser també té una part positiva: està servint per despertar consciències. La creixent indignació que es produeix arreu és un senyal que les coses canvien o que les coses poden i han de canviar. És un pas important, perquè fa que vagi naixent poc a poc una consciència unitària mundial contra la desigualtat. I, com diu també Pere Casaldàliga, “s’ha de lluitar amb indignació però també amb esperança.”

Jairo Aníbal Niño (Moniquirá (Boyacá), 5 de setembre de 1941 – Bogotà, 30 d’agost de 2010) va ser un escriptor, poeta i dramaturg colombià que es va destacar principalment en el camp de la literatura infantil i juvenil.

Lección de música

Do,
re,
mi,
fa,
sol,
la,
si.

Si?

Jairo Aníbal Niño
Lección de Música
"La Alegría de Querer"

]]> http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?feed=rss2&p=3678 1 http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=3677 http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=3677#comments Fri, 11 May 2012 20:46:35 +0000 Jaume Pubill http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=3677 Eduardo Galeano ha presentat el seu darrer llibre aquests dies. Es diu “Los hijos de los días” i té forma de calendari. N’he pogut llegir algunes pàgines i he tingut l’oportunitat d’escoltar-ne una llarga lectura feta pel mateix autor. No cal dir que és el Galeano de sempre: profund, crític, interessant, poètic, visionari… De cada dia de l’any en fa néixer una història sempre suggeridora.

El dia 11 de setembre, Dia contra el terrorisme, diu el següent:

Se busca a los secuestradores de países.

Se busca a los estranguladores de salarios y a los exterminadores de empleos.

Se busca alos violadores de la tierra, a los envenenadores del agua y a los ladrones del aire.

Se busca a los traficantes del miedo.

Si no hi teniu inconvenient, jo hi afegiria:

Es busquen els polítics incompetents que han portat als països fam i misèria per la seva incompetència o per la seva mala fe.

Es busquen els banquers que només han servit per enriquir-se sense fre i sense consciència moral de cap tipus.

Es busquen els mafiosos que només saben fer servir la mentida i l’engany per sobreviure, encara que sigui aixafant els demés.

Es busca aquesta gent “honorable” que fa servir els títols  per enriquir-se a espatlles dels que no tenen ni vot, ni veu i que no compten a la societat. 

Es busca als Governs de dretes, d’esquerres, de centre -o com vulgueu anomenar-los- que només han servit per servir el partit, els seus militats o no pas la societat a la que estaven cridats a servir.

Es busquen tots els càrrecs de confiança –de desconfiança, en diria jo, vist el que han fet- que han mirat cap una altra banda quan veien clarament que caminàvem cap al precipici i no van ser capaços d’alertar del perill.

Es busquen tots aquest gàngsters que han marxat a casa seva amb les butxaques plenes després d’haver deixat les caixes i els bancs buits i amb l’aigua al coll.

Es busquen tots aquests governs que no han estat ni són equitatius amb les retallades i que només saben ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.

Es busquen tots els diputats, senadors, assessors, càrrecs de confiança, alcaldes, presidents d’organismes que ningú sap de la seva existència, que han fet de la seva ineficàcia i l’enriquiment la única raó de ser.

Es busquen els jutges injustos que no saben o no volen jutjar tanta injustícia contra persones o pobles que no saben com defensar-se.

Es busquen Reis, Prínceps i famílies nobles que ningú sap veure on tenen amagada la seva noblesa.

Es busquen els responsables dels equips de futbol que gasten milions i milions en època de crisi profunda.

Es busquen tots els rics i poderosos d’aquest món que no són gens ni mica sensibles amb el sofriment de tants i tants pobres.

Es busquen tots els mentiders que abans de les eleccions deien una cosa i ara en fan una altra, com per desgràcia acostuma a passar massa sovint.

Es busca tota aquesta gent sense ànima que són capaços de deixar famílies senceres al carrer, sense menjar i sense res.

ES BUSQUEN POLÍTICS,PERSONES I ESTATS UNA MICA MILLORS DELS QUE TENIM. PERSONES QUE SIGUIN UNA MICA MÉS RESPECTUOSES AMB LA DIGNITAT HUMANA.

QUI EN TROBI ALGUN D’AQUESTS QUE AVISI!

Avui fa un any que va morir la nostra mare…

A vegades quan miro el cel

o miro el mar

et veig allà lluny,

entre dos núvols.

A vegades quan miro el mar

et veig en la línia de l’horitzó,

allà al fons de tot,

en un raconet,

feliç, petita, quieta, pensativa,

fent ganxet, passant el rosari

o escoltant la ràdio.

A vegades, moltes vegades,

et voldria aquí per poder estar junts

i acompanyar-nos mútuament una estona

sense dir-nos gran cosa.

Però sí que parlaríem del temps,

del fred o de la calor,

de com estàs o com deixes d’estar,

de la família i dels amics,

i de les darreres notícies.

I també del Barça,

perquè t’agradava saber que havia guanyat.

Parlaríem d’aquesta maleïda crisi

que ho ha fet malbé tot

i em diries que ja passarà

i em parlaries amb paraules tranquil·les

com si fos la teva darrera cançó de bressol,

els teves darreres paraules protectores,

els teus darrers consells

aquells que ho tranquil·litzen tot,

aquells que ens tranquil·litzen a tots.

Però haurem d’anar fent el nostre camí sense tu

-o amb tu-

però acompanyant-nos des de lluny,

guiant-nos en aquests moments foscos,

traient esperança d’on n’hi hagi

buscant aquí i allà ,

i encenent guspires

que ens vagin il·luminant el nostre caminar.

No ens deixis mai, mare, que et necessitem

per no anar perduts i errants

pels camins incerts d’aquest món.