Explica el bisbe Pere Casaldàliga que una de les preguntes que més li fan en els seus viatges a l’ Amèrica Central és la següent:
"Monsenyor, on és el Déu dels pobres?". Diu que sempre respon:- Amb els pobres!
Reconeix, però, que més que una resposta, aquesta resposta és més aviat una nova pregunta:
- Com es demostra que Déu està amb els pobres? Com es pot veure el rostre i el cor de Déu al mig d’aquestes situacions inhumanes, sota la fèrula de la injustícia i l’opressió, en la desolació de la misèria?
Jo diria que aquesta és la gran pregunta que ens fem tots plegats (creients i no creients) aquests dies d’immens desastre a Haití i en altres situacions similars. Als més pobres sempre els toca els rebre. O, si voleu, és a qui toca més el rebre. El bisbe Pere, intenta donar la seva resposta personal a l’eterna pregunta del dolor i la mort del més innocent.
La vida dels pobres - allà, aquí, a Centreamèrica molt concretament- no és de dia, és de nit, "nit fosca". Menys poètica i menys mística que la nit fosca de Joan de la Creu … Aquells, aquests pobres, tenen tots els motius humans per revoltar-se contra el Déu vida-amor-alliberament. La seva esperança -aquesta sí, "contra tota esperança" - justifica àmpliament la sorpresa que Péguy posa a la boca de Déu pel que fa a la "més petita" de les tres virtuts teologals: la incomprensible esperança dels humans.
En tot el Tercer Món, però molt específicament a l’Amèrica Central, que és un Tercer Món de creients cristians, oprimits per altres cristians, la temptació de la blasfèmia podria ser decididament normal, ateses les situacions en que el Poble centreamericà viu o malviu i mor. Perquè tot hi conflueix per dubtar, per revoltar-se contra tot i contra tots, per negar la vida mateixa. Des de la naturalesa -amb els seus volcans i terratrèmols i sismes submarins- fins al poder civil o religiós, potser.
Els successius governs es venen, lacais dels imperis sempre, i les institucions - fins i tot les anomenades democràtiques- no funcionen quan es tracta dels drets dels pobres. L’atur arriba a un 60 per cent, almenys, de la població centreamericana. És la regió amb més índex de migració a tot el continent. Li han fallat les revolucions o les seves transformacions estructurals han estat castrades -en la reforma agrària, en la salut, en l’educació, a l’habitatge, a la participació popular efectiva-i alguns líders revolucionaris no han estat dignes del seu passat heroic ni d’ les esperances que hi va dipositar el seu Poble.
Per a Amèrica Central, sobretot, "pati del darrere" de l’imperi capitalista, la caiguda de la utopia socialista ha estat l’entrada cega en una nova nit, mentre per als pocs de sempre una altra vegada es fa realitat la nova reptant utopia del Capital i el Mercat divins, senyors definitius d’una història humana (!) que ja ha arribat al seu "no hi va més".
Qui podria sustentar millor l’esperança d’aquests pobles -cristians, he dit- seria evidentment la pròpia Església de Jesús. Però en certs països centreamericans aquesta església, en la seva oficialitat, en les seves estructures o en la rutina dels seus religiosos o dels seus fidels més rics, amb massa freqüència ha estat, o és, una nova pedra d’ ensopegada per a l’esperança dels Pobres. Amb la qual cosa, la nit de la societat -la seva Economia de fam, la seva Política de marginació i / o repressió- s’ha estès també sobre l’Església. "En el món - en la societat humana-, podria explicitar millor Jesús, passareu moltes dificultats, i en l’Església-que hauria de ser la meva comunitat fraterna-els passareu també". (¿Afegiria Jesús, conseqüent sempre Ell, "però no tingueu por, que jo he vençut el món i" aquesta "Església"?).
No estic acusant a ningú. O m’estic acusant a mi mateix igualment, en tot cas. Perquè aquesta insensibilitat o la connivència eclesiàstica davant la misèria, la marginació i la injustícia institucionalitzada fàcilment es tornen hàbit en nosaltres, que ni som Pobres ni estem molt a prop, i diàriament, dels Pobres, ni tenim l’humil coratge martirial d’enfrontar a els rics i als poderosos i als injustos d’aquest món. La pregunta "On és el Déu dels pobres?", Hauria de desdoblar-se en aquesta altra: "On és l’església del Déu dels pobres, si aquest és el Déu de Jesús?"
La qual cosa no disculpa a la societat -considereu cristiana o no- ni justifica la iniquitat de governs, exèrcits i oligarquies, més o menys genocides. Sé molt bé que aquesta "nit fosca" no és d’avui. Des de Job a Guamán Poma o des de Camus a César Vallejo, Déu ve sent emplaçat, amb diferents tons, a respondre per el dolor dels innocents i per la desolada nit dels pobres. I aquesta sí que va ser "l’última temptació de Crist": "Déu meu, Déu meu, per què ens has abandonat?" Ell la va viure i la va morir, com una nit fosca personal i com la nit fosca de tots els seus germans i germanes pobres de tots els temps. Però Ell -i aquí hi ha la resposta definitiva per a la nostra fe cristiana- també la va "ressuscitar", superant amb la seva victòria sobre la injustícia i sobre la mort.
Sense que això impedeixi que continuï sent "nit fosca" la vida dels Pobres. Sense que això justifiqui ni la seva esperança ni la bona consciència dels que no som Pobres. Sense que això ens dispensi -ni als Pobres ni als seus aliats- de la pregària d’agonia o de la rebel.lia solidària o de la lluita política o de l’organització popular.
Només vivint la nit fosca dels Pobres es pot viure el Dia de Déu. Les estrelles només es veuen de nit …
Els escolans de Montserrat van proposar-se fer alguna cosa per Haití. Es veu que -a més de cantar- els ensenyen altres coses: sensibilitat, valors, sintonia amb causes justes i suposo que moltes altres coses. La idea i la iniciativa va sorgir dels escolans que cursen 2n d’ESO a l’ Escolania.
Acabo d’escoltar per la ràdio que continuen havent-hi rèpliques del terratrèmol a Haití. El que fou un paradís natural s’ha anat convertint en un infern insuportable. Un infern humà i social en un paradís natural. 
