A PEU

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d’ajuda humanitària. Se’n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n’han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d’un ‘notable’ musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest ‘notable’ compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d’infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l’ imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l’ immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d’Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la ‘jihad’ (guerra santa ) a l’exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d’Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s’ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de ‘Fundació Al-Andalus’, l’òrgan d’expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d’apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com ‘Abu Ibrahim’, demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l’ alliberament d’ Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l’alliberament d’Alicia Gámez "perquè es va convertir a l’ islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s’hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s’hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

Inquisidors, perseguidors, espies, controls, càmeres de tota mena i a tots els llocs haguts i per haver controlades per funcionaris vigilants i amatents de sistemes orwelians, espietes de totes menes. Al carrer o a l’ordinador. És el que hi ha. I ho hem d’acceptar irremissiblement si volem viure i moure’ns en el món modern.

Ja ningú no pot creure que no ens espien. I si encara n’hi han alguns, estan molt equivocats. Som espiats, controlats, anotats, mirats i analitzats cada dia mil vegades, encara que no ho sapiguem i no ens en adonem: A les carreteres amb els radars; a les estacions de metro, d’autobús i de tren; als carrers i a les oficines; també en alguns llocs de treball i de diversió; quan ens connectem als ordinadors; quan entrem a una pàgina web a través dels buscadors; quan entrem als cines; quan demanem un paper, quan anem a treure diners al caixer automàtic; quan anem a l’hospital; quan anem a l’Ajuntament; quan entrem a un restaurant…

El "GRAN GERMÀ" ja és aquí fa temps, però encara no en som prou conscients. George Orwell en la seva novel·la "1984" va crear el personatge i els governs i els poders fàctics l’han anat mantenint i fent créixer. El "Big Brother" s’ha fet imprescindible en el nostre món i en el viure de cada dia, a no ser que ens en anem a viure a la muntanya, allunyats de tothom.

I el que és pitjor: no només ens segueix sinó que ens manipula sibil·linament i sense adonar-nos-en. Tot això m’ho ha fet pensar una notícia que he llegit: una empresa va seguir tots els passos d’un dels seus empleats. I quan dic tots els passos, vull dir tots: els moviments dels comptes bancaris; el què feia a la feina i fora de la feina; què comprova i on comprava; el seu historial mèdic; les seves amants; les seves aficions. Tot. Sabia tota la seva vida de pe a pa. I el súmmum de tot plegat: resulta que manipulaven el seu correu electrònic i enviaven a nom seu correus comprometedors fins a tal punt que, quan els va semblar bé, el van acomiadar de la feina amb un munt de proves i arguments completament falsos però que ell no va poder desmuntar davant el jutge.

A la gent normal i corrent li agrada esforçar-se per fer les coses bé, per ser bones persones, per millorar, per no fer el ridícul  i quedar bé, perquè els demés tinguin una bona opinió d’ells…

Però es veu que n’hi ha que no pensen així. Voleu un botó de mostra? Aquí el teniu. Segons FACUA, (una associació de consumidors andalusa prou seriosa), ha fet una enquesta entre els seus socis i seguidors per trobar el pitjor del pitjor. Els resultats definitius seran publicats els dia 15 de març, Dia Mundial dels Drets dels Consumidors. De moment, ens ofereix uns resultats provisionals que ja indiquen clarament per on aniran les coses.

De moment, el rànquing és el següent:

Les cinc empreses que han estat seleccionades per les nominacions són:

Air Comet, Ryanair, Telefónica Movistar, Vodafone i Orange.

Air Comet. La companyia aèria de Gerardo Díaz Ferran, (el president de la gran patronal, la CEOE), va paralitzar la seva activitat deixant a terra milers de passatgers, bona part d’ells immigrants, sense donar la cara, buscar vols alternatius ni indemnitzar pels greus perjudicis causats .
Orange. La multinacional francesa de telecomunicacions destaca per les seves ofertes enganyoses, preus excessius, abusos amb els consumidors i manca d’atenció als seus reclamants.
Ryanair. L’ aerolínia irlandesa menysprea les reclamacions dels seus passatgers contestats en anglès i rebutjant el pagament de les compensacions per cancel·lacions i grans retards o la devolució de recàrrecs cobrats irregularment. També destaca per les seves ofertes enganyoses i les seves elevades tarifes per portar equipatge.
Telefónica Movistar. La companyia de telecomunicacions espanyola, líder del sector, no és el millor exemple a imitar per seus competidors, per les seves elevades tarifes, les seves pràctiques abusives i el maltractament a les reclamacions dels usuaris.
Vodafone. El gegant britànic de les telecomunicacions -primer del món-, no destaca precisament pel bon tracte als seus clients, incorrent en pràctiques que van des de la publicitat enganyosa fins la desatenció de les seves reclamacions, que se sumen als seus alts preus.

El pitjor anunci:
Els cinc nominats al pitjor anunci del any són la publicitat d’Actimel, de Danone; FRENADOL, d’McNeil; Silueta, de Bimbo; Vodafone Passport, de Vodafone, i la campanya:  ‘Si ets legal, ets legal’, del Ministeri de Cultura.

Quant a la pitjor pràctica empresarial:

Les nominades són les clàusules de les hipoteques, el cobrament per l’atenció de consultes i reclamacions, els recàrrecs de les companyies aèries, les irregularitats en les factures elèctriques de començaments de 2009 i el correu brossa telefònic.

Pobrets consumidors… Estem ben arreglats!

Vull fer avui (fer-me a mi mateix també)  una reflexió  a partir de la notícia de l’escridassada que van fer a Rosa Díez, la diputada al Congrés i líder d’ UPyD, a la facultat de Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

En la mateixa línea de pensament que el degà d’aquesta facultat -el meu admirat Salvador Cardús- vull dir clarament que no estic d’acord amb aquesta mena d’actes vandàlics. Perquè el que van fer els estudiants és simplement vandalisme.

Jo no puc estar d’acord de cap de les maneres amb una senyora que quan obre la boca va sempre contra Catalunya i que sembla que tingui contra nosaltres una fòbia especial. Però l’he de deixar parlar per poder-li rebatre els seus simplistes arguments des de la raó i no des de la força. Els estudiants podien esperar-la amb crits, amb pancartes o amb xiulets; però una vegada dins de l’aula l’havien de deixar parlar i expressar-se. Almenys això és el que jo crec. O, sinó, que no l’haguessin convidat, perquè ja se sabia que la cosa acabaria tal com va acabar.

I aquí és on entraríem en el lliscós i debatut terreny de les llibertats individuals i públiques. Què cal prohibir i què no?. Fins on cal prohibir i fins on no per tal que tots puguem gaudir de llibertat?. Qui té poder de prohibir i qui no? Totes aquestes són preguntes necessàries i imprescindibles.

Alguns es queixen que aquí a Catalunya vulguem prohibir les corrides de toros. Però hi tenim el mateix dret que ells tenen en prohibir a casa seva altres coses també molt discutibles. Els pobles s’han de dotar de lleis que,inevitablement, prohibeixen coses i n’imposen d’altres. Per tant, a mi no em val això que no s’ha de prohibir. A vegades s’ha de prohibir pel bé de la majoria i per tal que la societat no sigui un caos. S’ha de prohibir però s’ha de veure i debatre què, com i quan s’ha de fer.

Ara bé: tota prohibició hauria d’anar acompanyada d’una educació, d’una explicació de per què es fa allò. Sinó, no serveix per a gran cosa i mai avançarem. Quedar-nos amb les tradicions per si mateixes tampoc té cap sentit si no se saben els motius pels quals es fan les coses.

  Els escolans de Montserrat van proposar-se fer alguna cosa per Haití. Es veu que  -a més de cantar- els ensenyen altres coses: sensibilitat, valors, sintonia amb causes justes i suposo que moltes altres coses. La idea i la iniciativa va sorgir dels escolans que cursen 2n d’ESO a l’ Escolania.

La idea, finalment, es va fer realitat ahir i va resultar un èxit, vist com estava de plena Santa Maria del Mar. Jo i la meva esposa ho vam poder comprovar, gràcies a uns amics que ens van reservar i regalar entrades. Ara ens cal fer una aportació a nosaltres, ja que el concert ens va sortir gratis… Qui vulgui pot afegir-s’hi i fer l’ ingrés al següent compte 2100 0828 61 0104536912.

La multitud que vam anar-hi vam poder gaudir d’un concert preciós i fet en benefici d’una noble causa: recollir fons per Haití. Aquest grup d’escolans es van preguntar com podien ajudar la població que va patir els efectes dels terratrèmols d’Haití i van decidir oferir el seu millor valor: la veu. Es van posar en contacte amb l’ ONG InteRed, que pertany a la Institució Teresiana, molt vinculada amb l’Escolania, i que està realitzant tasques humanitàries amb els damnificats d’Haití, per fer-los arribar la recaptació del concert benèfic.

InteRed és una ONG de Desenvolupament creada l’any 1992 per la Institució Teresiana amb l’objectiu d’impulsar, des de la societat civil, una Xarxa d’Intercanvi i Solidaritat (InteRed) entre grups socials, pobles i cultures. La seva finalitat és col·laborar en la transformació de la realitat socioeconòmica actual generadora d’injustícia, i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i l’exclusió. InteRed treballa a través de processos socioeducatius i des d’un enfocament de drets humans i de gènere. Promou valors com la participació, la corresponsabilitat, la confiança mútua i el treball en equip en el desenvolupament de les activitats. InteRed està integrada per 9 delegacions en diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol, 26 organitzacions de 15 països i diferents moviments socials.

Gràcies, escolans, per aquesta bona idea i per la lliçó de solidaritat que ens heu donat als grans.