A PEU

Tots els països han de mirar enrere si volen un futur millor. Cal mirar enrere per no caure en errors passats, veure el que hem fet bé o malament i, d’aquesta manera, projectar-se cap al futur.

Ho dic per la mateixa Catalunya, el meu país, però també ho dic en general. Tenim tendència a amagar les coses mal fetes però no hi guanyem res. Podem passar desapercebuts durant molts anys però, entretant, les coses es van covant, van madurant i algun dia exploten. Els crims de la nostra guerra "incivil", per exemple, que aquests dies tornen a aflorar als diaris; els crims del franquisme, que alguns han mirar d’ofegar, emmudir i fer que no surtin a la llum. Tot, tot plegat es va sabent i els historiadors van descobrint coses. Alguns -massa prudents  diuen que això és jugar amb foc. Però la veritat és que el foc purifica i certes purificacions són prou necessàries.

L’ Uruguai, per exemple, darrerament ha anat canviant. És un país que conec força bé i li conec una mica la història. Tot i les dificultats econòmiques que experimenta va sortint endavant gràcies a la presidència del socialista Tabaré vázquez, que ha desenvolupats alguns programes socials ben interessants per a lluitar contra la pobresa. A més, s’ha preocupat del destí dels aproximadament dos-cents seixanta presoners desapareguts de la dictadura civil i militar (1973-1985).  Aquesta forma de mirar enrere és de justícia que es faci per bé les famílies i pel bé del país. S’han pogut anar acumulant proves flagrants contra l’ex President Juan María Bordaberry, de 77 anys d’edat. Va ser elegit el 1971, i dos anys més tard clausurava el Congrés i suprimia totes les llibertats constitucionals, atorgant plens poders a l’exèrcit per tal de «restablir l’ordre». Raons: descontentament popular i l’amenaça de la guerrilla dels Tupamaros.

El 16 de novembre del 2006, el jutge Roberto Timbal dictava una ordre d’arrest contra Bordaberry i el Ministre d’afers exteriors d’aquella època, Juan Carlos Blanco, per l’assassinat dels parlamentaris Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez, així com dels militants tupamaros Rosario Barredo i William Whitelaw, els cossos dels quals van ser trobats el 18 de maig de 1976 en un cotxe abandonat a Buenos Aires, aclivellats per les bales (“Para el juicio de la historia”, Brecha, Montevideo, 20 d’octubre de 2006).  Han calgut tres dècades perquè la justícia hagi pogut iniciar diligències. L’esdeveniment és històric, segons escriu el periodista Edouard Bailby.

 
Per posar fi a la dictadura, els dos partits que es repartien el poder des de 1865 –el Partido Colorado (liberal), gairebé hegemònic, i el Partido Nacional (conservador)– havien signat la «Llei de caducitat de la vocació punitiva de l’Estat» amb els generals. Aquesta llei amnistiava els militars i els policies implicats en atemptats contra els drets humans. No comptaven, però, amb el creixement de les forces d’esquerres reunides al Frente Amplio. A partir de 1990, aquests guanyarien tres cops a l’ajuntament de Montevideo. Però el gran esdeveniment va arribar l’octubre de 2004: Tabaré Vázquez, candidat socialista del Frente, és escollit President de la República en primera volta amb un 50,4% dels vots. L’esquerra obtenia la majoria absoluta a la Cambra de representants i al Senat. Per primera vegada en la història del país, unes eleccions democràtiques apartaven del poder els dos partits tradicionals.

 
Des de la presa del càrrec de Tabaré Vázquez, l’1 de març de 2005, les veus que reclamaven la veritat del passat recent es van fer sentir. Hi ha investigacions obertes, declaracions de testimonis i exhumacions de restes en zones militars. A poc a poc les proves es multipliquen, s’han empresonat militars i ex policies. A molts els pesa l’ordre d’extradició, des de l’Argentina i Xile, sobre el cap.

”La recerca de la veritat no és una venjança, sinó el camí cap a la justícia”, subratlla el senador Alberto Couriel, persona influent del Frente Amplio. “Pel futur de la democràcia, és essencial que s’aclareixin totes les responsabilitats”.

Doncs això mateix és el que s’hauria d’anar fent arreu i aquí a l’ estat espanyol també perquè em dóna la sensació que no hem tancat prou bé les coses….

Normalment qualifiquem de "república bananera" aquells països on les lleis hi són per no complir-les; on no hi ha ni drets ni deures o, si existeixen, passen totalment desapercebuts. Són aquells països dels quals fem befa perquè els governants fan i desfan al seu lliure arbitri, tothom va a la seva i el que més té, més pot. Són aquells països on la majoria de gent és pobre i una ínfima minoria és rica. I és aquesta minoria la que fa i desfà, la que posa i treu governants, la que fa fer les lleis a favor seu, etc, etc.

Doncs, veient el que veig darrerament, penso que hauríem de parlar de monarquies bananeres perquè són calcades a les repúbliques de les que parlava fa poc i cauen en aquets dels mateixos defectes. I ja sabeu a quines monarquies em refereixo…

Ja sabem que alguns espanyols, -aquells que només veuen el nacionalisme en altres llocs i no veuen el propi-, tenen complex de superioritat. Ells diuen que som els catalans qui el tenim però, si anem a comparar, el seu és infinitament superior. És un complex tan gran i accentuat que no els deixa veure els defectes propis d’una monarquia bananera. D’exemples en trobaríem un munt: el mateix discurs de Nadal de cada any del Monarca d’aquesta monarquia (reiteratiu, buit i verborreic); les maneres embafadores de fer política a que ens estan acostumant els partits majoritaris; el poc respecte al ciutadans, a la seva llengua, als seus drets i als seus costums; el malament que van algunes infraestructures i serveis (Renfe, per exemple); el desprestigi d’unes institucions que diuen que són democràtiques i que no fan més que sentenciar a favor de les majories i sense respectar els drets de les minories;  el poc control que s’exerceix a les institucions i a les finances públiques; el poc respecte -encara que no ho sembli i ho dissimulin- als ciutadans…. I podríem continuar una bona estona amb més exemples, encara que em sembla que no cal.

En una paraula: a vegades penso que algunes monarquies no són pas millors que moltes d’aquestes repúbliques que diem "bananeres". En alguns aspectes ens  passen la mà per la cara a nosaltres. I si no ens la passen els seus governants (que certament moltes vegades són uns lladres impresentables i  indesitjables) sí que ens la passen els seus ciutadans que, des de la pobresa, han de patir les mateixes desgràcies que nosaltres. Amb la diferència que nosaltres som bastant més rics i hem de pertànyer -de grat o per força- a aquesta monarquia bananera ancorada al passat, un passat ben caspós i passat de moda.

Avui demano una mica d’imaginació. Imaginem-nos el dia que vam fer la primera comunió (els que la vam fer, és clar) i imaginem-nos aquell vestidet ridícul de mariner, de capità d’aviació o de núvia… Imaginem-nos nosaltres en aquelles dates. Alguns ja ni ens en recordem de tants anys com fa!

Doncs si d’aquella data en fa 20, 30, 40 o 50 anys, tots ens podem imaginar els canvis que hi ha hagut a la nostra vida, tant a nivell físic com a tots nivells. Llavors fèiem poc més d’un metre i pesàvem poquets quilos. Ara, alguns hem crescut una mica i d’altres molt i -això segur- tots tenim bastants quilos de més.

La Constitució Espanyola és com el vestit de la primera comunió. El 29 de desembre de 2008 es  van complir trenta anys de la seva promulgació. Quan una cosa dura 30 anys en el món  actual ja la considerem vella. Només cal fixar-se amb els cotxes, els televisors o els electrodomèstics, per exemple. Que una norma assoleixi tres dècades de vigència ja és significatiu, i encara ho és més si es tracta de la norma suprema de l’ordenament jurídic d’un estat. D’altra banda, l’aprovació de la Constitució va suposar, després d’una llarga dictadura, la restauració de la democràcia a Espanya i el començament d’un període de convivència pacífica, de desenvolupament dels drets i llibertats i d’estabilitat política. La Constitució va venir avalada, a més, per un ampli consens de gairebé totes les forces polítiques i pel suport massiu del poble, expressat en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Va néixer, doncs, per ser la Constitució «de tothom» i no sols una norma imposada per la formació política predominant, com havia passat amb moltes constitucions precedents de la nostra història. En definitiva, la Constitució de 1978, com diu el primer article, féu d’Espanya un Estat social i democràtic de dret i, per tant, un lloc de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme.

Fins aquí anem bé, oi? Em sembla que hi estaríem quasi bé tots d’acord amb aquests meravellosos principis. Però també podríem estar d’acord en que alguns d’aquests principis no es compleixen; que s’ha fet vella i ens ha quedat petita. Hem crescut, hem evolucionat, el món ha donat molts tombs i ja no ens serveix un text que deixa fora moltes maneres de pensar i de sentir; perquè hi ha molta gent a qui no li satisfan gens ni mica molts aspectes del funcionament de la nostra democràcia. De fet,  les constitucions —i també la Constitució espanyola— preveuen la seva pròpia reforma per poder introduir les modificacions o innovacions que permetin adaptar la norma a la realitat que ha de regir. No obstant això, la reforma constitucional ha estat un tema pràcticament tabú a Espanya, que les forces polítiques sempre han procurat evitar. I la  realitat és que aquest reforma no es vol fer i no tenen cap intenció de fer en un futur proper.

Per això mateix i perquè no hi veiem camí de sortida, molts opten per la sobirania i la independència. Volem un vestit nou i no ens deixen anar al sastre. Segueixen entestats en que hem de seguir amb el vestit de la primera comunió. Allà ells!

Una de les diferències entre democràcia i dictadura és que en democràcia s’ha de respondre, s’ha de donar comptes i els ciutadans tenen drets (entre ells, el dret a saber) i en una dictadura no hi ha drets: ni a preguntar, ni a saber, ni a protestar.

Yoani Sánchez és una coneguda bloguera cubana, de la qual ja us n’he parlar alguna altra vegada. Tinc el seu blog entre els meus favorits i intento anar-lo llegint (no pas els comentaris, però). Crec que és una bona periodista i explica, des de dins i de prop el que està passant a l’ illa. No és la única que ho fa, però ella trobo que ho fa molt bé i és una delícia llegir-la.

Fa un temps que va enviar un qüestionari amb 7 preguntes a Barack Obama i un altre, amb 7 preguntes més, a Raúl Castro. Suposo que ja deveu imaginar el que ha passat: que Obama l’ha contestat i Raúl "encara no". La Tv se n’ha fet ressò aquests dies. És el que dèiem: que qui creu que el poble té dret a saber, contesta el que li pregunten. Qui no creu en els drets, ja no té cap necessitat a contestar. Més clar, l’aigua.

Som molt crítics amb els polítics. Jo, el primer. Però ho som, sobretot, amb aquells que es creuen que el poder els ve del cel i no se n’adonen que el poder els arriba de baix, del poble. Si es fessin més propers, fossin més francs i clars, complissin un 10% del que prometen a les campanyes… serien més ben valorats.

En aquest cas Obama ens ha donat una bona lliçó a tots, però sobretot als polítics: un dels homes més poderosos del món s’ha "rebaixat" a contestar en un blog d’una pobra periodista d’un pobre país. És només un signe. Però un signe ben evident del que deu creure què és la democràcia. En podríem aprendre tots plegats, no us sembla?

Eduardo Galeano és l’intel·lectual més important de l’ Uruguai dels últims anys. Amb motiu de les eleccions de demà, va pronunciar un discurs a l’ Obelisc de Montevideo, en el tancament de  la campanya contra la "Ley de impunidad", la nit del dimarts, dia 20.

Us deixo les seves paraules i us recomano que les llegiu atentament, tant si us interessa la política, com si no; tant si us interessa Uruguai, com si no. Són unes sàvies i profitoses paraules per a tothom i per a tots els temps i ocasions…..

Eduardo Galeano
Falta muy poquito para que el pueblo uruguayo elija nuevo gobierno.
Al mismo tiempo, en las mismas urnas, se somete a plebiscito la posibilidad de liberarnos de dos palos metidos en la rueda de la democracia. Uno de esos palos es el que impide el voto por correo de los uruguayos que viven en el extranjero. La ley electoral, ciega de ceguera burocrática, confunde la identidad con el domicilio. Dime dónde vives y te diré quién eres. Los uruguayos de la patria peregrina, en su mayoría jóvenes, no tienen derecho de voto si no pueden pagarse el pasaje. Nuestro país, país de viejos, no sólo ha castigado a los jóvenes, durante años negándoles trabajo y obligándolos al exilio, sino que además les sigue negando el ejercicio del más elemental de los derechos democráticos. Nadie se va porque quiere. Los que se han ido, ¿son traidores? ¿Es traidor uno de cada cinco uruguayos? ¿Traidor o traicionado?
Ojalá los uruguayos acabemos de una vez con esta discriminación que nos mutila.
Y ojalá acabemos también con otra discriminación todavía peor, la ley de impunidad, ley de caducidad de la pretensión punitiva del Estado, bautizada con ese nombre rocambolesco por los especialistas en el arte de no llamar a las cosas por su nombre.
La Corte Suprema de Justicia acaba de dictaminar que esa ley viola la Constitución. Desde mucho tiempo antes se sabía que también viola nuestra dignidad nacional y nuestra vocación democrática. Es una triste herencia de la dictadura militar, que nos ha condenado al pago de sus deudas y al olvido de sus crímenes.
Sin embargo, hace veinte años, esta ley infame fue confirmada por un plebiscito popular. Algunos de los impulsores de aquel plebiscito estamos reincidiendo ahora, y a mucha honra: perdimos, por muy poco pero perdimos, y no nos arrepentimos. Creemos que aquella derrota nuestra fue en gran medida dictada por el miedo, un bombardeo publicitario que identificaba a la justicia con la venganza y anunciaba el apocalipsis, larga sombra de la dictadura que no quería irse; y creemos que nuestro país ha demostrado, en estos primeros años de gobierno del Frente Amplio, que ya no es aquel país que el miedo paralizaba.
Eso creemos, digo, y ojalá no me equivoque.
Ojalá triunfe el sentido común. El sentido común nos dice que la impunidad estimula al delincuente. El golpe de Estado en Honduras no ha hecho más que confirmarlo. ¿Quién puede sorprenderse de que los militares hondureños hayan hecho lo que han venido haciendo desde hace muchos años, con el entrenamiento del Pentágono y el visto bueno de la Casa Blanca?
La lucha contra la impunidad, impunidad de los poderes y los “poderitos”, se está desarrollando en los cuatro puntos cardinales del mundo. Ojalá nosotros podamos contribuir a desenmascarar a los defensores de la impunidad, que hipócritamente ponen el grito en el cielo ante la inseguridad pública, aunque bien saben que los ladrones de gallinas y los navajeros de barrio son buenos alumnos de los banqueros y los generales recompensados por sus hazañas criminales.
Ojalá el próximo domingo confirme nuestra fe en una democracia sin coronitas, ni las coronitas del uniforme militar, ni las coronitas del dinero.
Ojalá podamos envolver esta ley en papel celofán, en un paquete bien atado, con moña y todo, para enviársela de regalo a Silvio Berlusconi. Este gran mago de la impunidad universal, que ha atravesado más de sesenta procesos y no conoce la cárcel ni siquiera de visita, nos agradecerá el obsequio y seguramente sabrá encontrarle alguna utilidad.
Ojalá.
Lo único seguro es que, pase lo que pase, la historia continuará, y continuará el incesante combate entre la libertad y el miedo.
Yo suelo invocar una palabra, una palabra mágica, una palabra abrepuertas, que es, quizá, la más universal de todas. Es la palabra abracadabra, que en hebreo antiguo significa: Envía tu fuego hasta el final. A modo de homenaje a todos los fuegos caminantes, que van abriendo puertas por los caminos del mundo, la repito ahora:
Caminantes de la justicia,
portadores del fuego sagrado,
¡abracadabra, compañeros! 
*         Versión del discurso pronunciado en el Obelisco de Montevideo, en el cierre de la campaña contra la ley de impunidad, la noche del martes 20.