A PEU

Ahir parlava d’ EL CABITO. Al costat nostre tenim molts Cabitos, visquem al país on visquem. Aquí a Catalunya, -a qualsevol poble o ciutat-, tenim gent que viu i mort al carrer. Hi han països pobres on el més normal és viure al carrer per a molts dels seus ciutadans. Neixen, creixen, viuen i moren al carrer.

Hi ha una plana web, que visito de tant en tant, on es tracta de forma excel.lent aquest tema. I ho tracten amb excel.lència, amb sensibilitat, perquè són educadors socials que treballen cada dia al carrer amb aquestes persones, viuen i sofreixen amb elles.

Amb el seu permís (que no he demanat, però sé que em donen) us transcric una molt bona reflexió que ells fan:

http://todoeltiempodelmundo.wordpress.com/2009/05/25/dilema-etic-en-latencio-social/

Entre respecte per la llibertat personal i salvaguardar la salut

Un dels dilemes ètics que ens aborda als professionals i voluntaris que ens relacionem amb les persones que viuen al carrer és el del dubte entre el valor primordial de la salut i la vida de la persona i la seva llibertat personal de no voler canviar la seva situació.

Algunes persones ja han fet del carrer la seva llar i porten masses anys al carrer com per que un canvi en la manera com viuen sigui viscut per a ells com una millora de llur situació. Els pesen massa les mancances presents i les frustracions del passat com per a aventurar-se a qualsevol canvi que pogués suposar una redefinició del seu estatus i rol en la societat. Estan fets al carrer i per al carrer.

Per part nostra, l’actitud d’acompanyament té en compte, precisament, la comprensió del seu present a causa del seu passat. Podem comprendre la desídia, la desmotivació, la manca d’esperança,… Ho podem comprendre i ho respectem.

El dubte apareix quan ens adonem de símptomes en el comportament de la persona que ens fan sospitar que no està decidint lliurement, sinó que la seva decisió és fruit d’alguna possible demència o malaltia mental que l’impedeix actuar amb sentit comú. El dilema se’ns planteja entre les opcions de respectar la seva situació i la seva lliure decisió, o bé forçar alguna intervenció, normalment amb un ingrés hospitalari per a valorar diagnòstic. L’experiència ens demostra que, en alguns casos en què s’ha actuat en contra de la voluntat de la persona (o afavorint el seu estat de salut), aquesta ha aconseguit una millora de la situació i un replantejament en les seves intencions de canvi.

El dilema és més complicat quan la persona corre un risc vital a causa de l’empitjorament progressiu de la seva salut. És en aquests moments quan ens debatem entre continuar respectant la lliure decisió de la persona de no voler canviar llur situació o la necessitat urgent d’apartar la persona del medi que li és hostil sense que ella hi pugui posar remei.

Aquest de la foto és “EL CABITO”, un dels personatges més populars que hi ha hagut a Treinta y Tres, una ciutat d’ Urugui on vaig viure tres anys. Tothom el coneixia. Tothom l’estimava. Era com una espècie de figura emblemàtica, unida a un paisatge urbà determinat durant una bona colla d’anys. Fa ja uns quants anys que El Cabito va morir. Em diuen que el recorden i que el troben a faltar, recorrent els carrers de la ciutat amb passets curts i ràpids. Com si tingués pressa, com si tingués moltes coses a fer…

La seva figura s’ha anat fent gran amb el temps. Han escrit coses molt boniques d’ El Cabito. D’ell corrien una sèrie d’històries i anècdotes que s’han anat fent populars i que s’han anat transmetent de pares a fills. Fins on les coses eres verídiques o només fantasia, em sembla que mai se sabrà. Però del que no hi ha dubte és que El Cabito era tot un personatge.

Corrien les veus que quan era petit i anava a l’escola era un nen intel.ligentíssim que després es va anar tornant esquiu, rar i que possiblement devia tenir una malaltia mental. No sé si algú ho sap de cert, però no importa.

El Cabito tenia l’aspecte de la foto: Un home petitó, de barba blanca, amb americana i pantalons que arrossegava i que li tapaven les sabates: un sac a l’esquena on ningú sabia ben bé què hi duia i un pot de llauna a la mà que li servia per menjar, per veure i suposo que per mirar-se’l mentre parlava sol i mentre anava xiulant amb un xiulet molt característic. Un xiulet mescla de despreocupació i de “tant-se-me’n-fotisme”.

Se’l veia pels carrers de la ciutat, caminant o assegut en una ombra a l’estiu o bé prenent el sol a l’ hivern. A certes hores sabia perfectament on havia d’anar. Ja tenia unes famílies determinades que li donaven esmorzar, dinar o sopar. I sabia deambular per la ciutat de forma discreta, sense molestar a ningú i donant poca conversa, a no ser que algun conegut el parés i fes petar la xerrada amb ell una estoneta. No gaire, perquè sempre semblava que fugís.

Dormia a l’ intempèrie. Mai havia volgut lligar-se a cap lloc. Volia ser lliure. De cap de les maneres hauria volgut canviar la seva situació.  Em consta que alguna vegada li havien proposat, sobretot arran d’alguna malaltia. No acceptava. Ell volia estar al carrer. Alguna vegada jo mateix havia mirat de convèncer-lo, però no hi va haver forma humana de fer-ho.

La canalla a vegades se n’enreien d’ell i li preguntaven les taules de multiplicar, que se les sabia com ningú. Quan estava de bon humor, li agradava la canalla. Però la canalla a vegades és una mica cruel i li feien alguna broma pesada, que aguantava força estoicament. I quan, en una conversa, li preguntaves alguna cosa et responia el que ell volia. Sabia fer-se el sord.

De tant en tant recordo El Cabito quan veig alguna d’aquestes persones que viuen al carrer i que ja no en volen sortir. Cóm s’ha de fer per respectar la seva llibertat i la seva salut, tot a la vegada? No és fàcil saber-ho i sempre és molt difícil trobar una solució satisfactòria perquè la crida del carrer és una crida molt forta per a certa gent.