A PEU

CURRICULUM

MARIO BENEDETTI

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l’any 1954.

Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d’un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N’ estàvem cansats d’aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l’Espriu que la van salvar.

Van salvar els mots, van salvar l’ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d’aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.

Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t’ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."

Des del bloc Antaviana, s’ha iniciat un acte conjunt en homenatge a la figura de Salvador Espriu en motiu del 25è aniversari de la seva mort. Així que el dia 22 de febrer tots els blocaires que vulguin participar poden penjar un post sobre la figura de l’escriptor de Santa Coloma de Farners i enviar l’enllaç al correu  rcano3@xtec.cat o al mateix bloc citat.

Animeu-vos i uniu-vos-hi!

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

Gerro de Tomás Cacheiro i detall del mateix gerro.

Poema de Tomás Cacheiro. Del llibre "Río. Monte. Barro"

MANOS

He visto manos en cruz

como en la cruz clavadas,

y manos en las mejillas

entre lágrimas derramadas.

He visto manos que doblan

un pañuelo perfumado,

y he visto manos que agitan

un pañuelo desgarrado.

He visto manos que piden

y muchas más enguantadas.

He visto manos abiertas

o con monedas cerradas.

He visto manos vacías.

He visto manos repletas.

He visto manos en puño

y manos arrodilladas.

Y he visto manos

que andan

entre barros

hermanadas.

Ahir parlava de Mossèn Ballarín i dels seus 90 anys acabats de fer. També del llibre que s’acaba de publicar sobre ell. Em sembla que ja s’està començant a fer justícia a aquest escriptor. Com que a Mossèn Ballarín me l’estimo molt, tant com a persona com a escriptor, avui tornaré a parlar d’ell.

Mossèn Ballarín és un poeta, encara que no el trobareu mai classificat dins dels poetes. És un escriptor que, encara que escrigui prosa, un article de diari, una novel·la, un llibre d’espiritualitat… sempre hi posa poesia en els seus escrits. Ell mateix diu que hi ha tres classes de poetes:

-"Poetes de rajolí". "Són aquells poetes de rajolí fi, tènues, críptics i subtils". De poetes d’aquesta mena en tenim pocs a Catalunya.

-"Poetes de raig". "Són aquells que descabdellen versos amb tota la gràcia". Posa per exemple Maragall, Màrius Torres o el seu estimat Martí Pol.

"Poetes de torrentada". Diu que Catalunya només n’ha tingut un: Mossèn Cinto Verdaguer. Diu d’ell: "Alguna vegada arriba a la perfecció formal en els seus versos. Altres vegades no fila tan fi; altres vegades s’esllangueix. Però sempre, sempre, arrossega. A una torrentada no li podem demanar aigua neta; només pot donar-nos el rabeig que se’ns enduu cap als tolls profunds de la quietud". Diu que Carner és un altre cimal de la poesia, quasi com Mossèn Cinto.

Jo no sabria classificar a Mossèn Ballarín. És un escriptor inclassificable. Però és, sobretot, un poeta. Ell dirà que no és poeta, que no és escriptor, que no és articulista, que no és savi. Però resulta que és tot això i més. I em sembla que no exagero. El tret que més admiro i valoro de Mossèn Ballarín és la seva gran capacitat de fer frases rodones; frases que resumeixen gran idees; frases carregades de sentit, de sentiment i de filosofia, de saviesa. Sap fer frases rodones com ningú.

A Mossèn Ballarín no se li ha fet justícia perquè és d’aquelles persones que són i volen ser senzilles i no busquen ni volen cap tipus de glòria. Però estic segur que un dia se li farà el reconeixement que mereix. Temps al temps!