Arxiu per a 'Blogs que segueixo.' Categories

07 Nov 2009

Profile Image of jaumepubill
jaumepubill

La Cuba dels Castro.

Yoani Sánchez, de la qual ja he parlat altres vegades, és una bloguera cubana que llegeixo amb atenció perquè dóna la informació quotidiana de Cuba, és clar que des d’una altra perspectiva, d’un altre angle.

Una manera de donar a conèixer les penúries que passen els cubans amb els Castro és llegir-la de tant en tant. Aquesta vegada li ha tocat el rebre a ella i a una colla d’amics. Ens ho explica ella mateixa:

 

SECUESTRO, ESTILO CAMORRA.

Cerca de la calle 23 y justo en la rotonda de la Avenida de los Presidente, fue que vimos llegar en un auto negro –de fabricación china– a tres fornidos desconocidos: “Yoani, móntate en el auto” me dijo uno mientras me aguantaba fuertemente por la muñeca. Los otros dos rodeaban a Claudia Cadelo, Orlando Luís Pardo Lazo y una amiga que nos acompañaba a una marcha contra la violencia. Ironías de la vida, fue una tarde cargada de golpes, gritos y malas palabras la que debió transcurrir como una jornada de paz y concordia.  Los mismos “agresores” llamaron a una patrulla que se llevó a mis otras dos acompañantes, Orlando y yo estábamos condenados al auto de matrícula amarilla, al pavoroso terreno de la ilegalidad y la impunidad del Armagedón.

Me negué a subir al brillante Geely y exigimos nos mostraran una identificación o una orden judicial para llevarnos. Claro que no enseñaron ningún papel que probara la legitimidad de nuestro arresto. Los curiosos se agolpaban alrededor y yo gritaba “Auxilio, estos hombres nos quieren secuestrar”, pero ellos pararon a los que querían intervenir con un grito que revelaba todo el trasfondo ideológico de la operación: “No se metan, estos son unos contrarrevolucionarios”. Ante nuestra resistencia verbal, tomaron el teléfono y dijeron a alguien que debió ser su jefe: “¿Qué hacemos? No quieren subir al auto”. Imagino que del otro lado la respuesta fue tajante, porque después vino una andanada de golpes, empujones, me cargaron con la cabeza hacia abajo e intentaron colarme en el carro. Me aguanté de la puerta… golpes en los nudillos… alcancé a quitarle un papel que uno de ellos llevaba en el bolsillo y me lo metí en la boca. Otra andanada de golpes para que les devolviera el documento.

Adentro ya estaba Orlando, inmovilizado en una llave de kárate que lo mantenía con la cabeza pegada al piso. Uno puso su rodilla sobre mi pecho y el otro, desde el asiento delantero me daba en la zona de los riñones y me golpeaba la cabeza para que yo abriera la boca y soltara el papel. En un momento, sentí que no saldría nunca de aquel auto. “Hasta aquí llegaste Yoani”, “Ya se te acabaron las payasadas” dijo el que iba sentado al lado del chófer y que me halaba el cabello. En el asiento de atrás un raro espectáculo transcurría: mis piernas hacia arriba, mi rostro enrojecido por la presión y el cuerpo adolorido, al otro lado estaba Orlando reducido por un profesional de la golpiza. Sólo acerté a agarrarle a éste –a través del pantalón– los testículos, en un acto de desespero. Hundí mis uñas, suponiendo que él iba a seguir aplastando mi pecho hasta el último suspiro. “Mátame ya” le grité, con la última inhalación que me quedaba y el que iba en la parte delantera le advirtió al más joven “Déjala respirar”.

Escuchaba a Orlando jadear y los golpes seguían cayendo sobre nosotros, calculé abrir la puerta y tirarme, pero no había una manilla para activar desde adentro. Estábamos a merced de ellos y escuchar la voz de Orlando me daba ánimo. Después él me dijo que lo mismo le ocurría con mis entrecortadas palabras… ellas le decían “Yoani sigue viva”. Nos dejaron tirados y adoloridos en una calle de la Timba, una mujer se acercó “¿Qué les ha pasado?”… “Un secuestro”, atiné a decir. Lloramos abrazados en medio de la acera, pensaba en Teo, por Dios cómo voy a explicarle todos estos morados. Cómo voy a decirle que vive en un país donde ocurre esto, cómo voy a mirarlo y contarle que a su madre, por escribir un blog y poner sus opiniones en kilobytes, la han violentado en plena calle. Cómo describirle la cara despótica de quienes nos montaron a la fuerza en aquel auto, el disfrute que se les notaba al pegarnos, al levantar mi saya y arrastrarme semidesnuda hasta el auto.

Logré ver, no obstante, el grado de sobresalto de nuestros atacantes, el miedo a lo nuevo, a lo que no pueden destruir porque no comprenden, el terror bravucón del que sabe que tiene sus días contados.

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

24 Jun 2009

Profile Image of jaumepubill
jaumepubill

Viure i morir al carrer.

Ahir parlava d’ EL CABITO. Al costat nostre tenim molts Cabitos, visquem al país on visquem. Aquí a Catalunya, -a qualsevol poble o ciutat-, tenim gent que viu i mort al carrer. Hi han països pobres on el més normal és viure al carrer per a molts dels seus ciutadans. Neixen, creixen, viuen i moren al carrer.

Hi ha una plana web, que visito de tant en tant, on es tracta de forma excel.lent aquest tema. I ho tracten amb excel.lència, amb sensibilitat, perquè són educadors socials que treballen cada dia al carrer amb aquestes persones, viuen i sofreixen amb elles.

Amb el seu permís (que no he demanat, però sé que em donen) us transcric una molt bona reflexió que ells fan:

http://todoeltiempodelmundo.wordpress.com/2009/05/25/dilema-etic-en-latencio-social/

Entre respecte per la llibertat personal i salvaguardar la salut

Un dels dilemes ètics que ens aborda als professionals i voluntaris que ens relacionem amb les persones que viuen al carrer és el del dubte entre el valor primordial de la salut i la vida de la persona i la seva llibertat personal de no voler canviar la seva situació.

Algunes persones ja han fet del carrer la seva llar i porten masses anys al carrer com per que un canvi en la manera com viuen sigui viscut per a ells com una millora de llur situació. Els pesen massa les mancances presents i les frustracions del passat com per a aventurar-se a qualsevol canvi que pogués suposar una redefinició del seu estatus i rol en la societat. Estan fets al carrer i per al carrer.

Per part nostra, l’actitud d’acompanyament té en compte, precisament, la comprensió del seu present a causa del seu passat. Podem comprendre la desídia, la desmotivació, la manca d’esperança,… Ho podem comprendre i ho respectem.

El dubte apareix quan ens adonem de símptomes en el comportament de la persona que ens fan sospitar que no està decidint lliurement, sinó que la seva decisió és fruit d’alguna possible demència o malaltia mental que l’impedeix actuar amb sentit comú. El dilema se’ns planteja entre les opcions de respectar la seva situació i la seva lliure decisió, o bé forçar alguna intervenció, normalment amb un ingrés hospitalari per a valorar diagnòstic. L’experiència ens demostra que, en alguns casos en què s’ha actuat en contra de la voluntat de la persona (o afavorint el seu estat de salut), aquesta ha aconseguit una millora de la situació i un replantejament en les seves intencions de canvi.

El dilema és més complicat quan la persona corre un risc vital a causa de l’empitjorament progressiu de la seva salut. És en aquests moments quan ens debatem entre continuar respectant la lliure decisió de la persona de no voler canviar llur situació o la necessitat urgent d’apartar la persona del medi que li és hostil sense que ella hi pugui posar remei.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

20 Mai 2009

Profile Image of jaumepubill
jaumepubill

Criticar per criticar.

Classificat com a Blogs, Blogs que segueixo.

Una amiga que em llegeix em comentava fa uns dies que sóc molt crític en els meus posts. Potser sí que és veritat. Però miraré de defensar-me una mica i donar el meu punt de vista de perquè ho sóc.

El fenomen dels blogs té tant èxit justament per això, crec jo: perquè tothom pot dir el que li sembla i ho pot dir, si vol, sense gaires miraments. A vegades és una forma d’esbafar-se davant d’una injustícia, una opinió contrària o algun fet que hom creu que no ha quedat prou clar. Per aquest motiu jo a vegades sóc crític. Perquè tinc ganes d’expressar la meva opinió, generalment amb to positiu. La crítica pot ser positiva o negativa. Procuro fer crítica positiva. També és cert que hi han molts posts que no són gens crítics, sinó ben laudatoris i positius davant d’alguna persona o realitat que jo considero que val la pena destacar.

Sempre procuro ser educat perquè penso que les coses s’han de dir educadament. Però sí que a vegades reconec que sóc una mica dur i dic les coses “clar i català”, com s’acostuma a dir. Reconec  també, que alguna vegada em poso a escriure encara enfurismat i una mica rabiós per alguna cosa que he llegit o sentit. Però és que a vegades es llegeix cada cosa!

Per tant, avui he escrit una mica “en defensa pròpia” i esperant que sempre que em llegiu i no estigueu d’acord amb alguna opinió meva, m’ho digueu (públicament o privadament com algú ja fa…)

I per acabar vull dir una cosa: Un blog és un lloc d’opinió i debat obert. Si no es falta al respecte, crec que es pot dir tot. Per això no estic gens d’acord amb alguns blogs de polítics on no es poden contestar les opinions. Justament ells haurien de ser exemple de qui està disposat a dialogar amb el ciutadà i contrastar opinions. Pel que sembla, a alguns els fa por escoltar opinions distintes a les seves i escoltar veritats com un temple que a vegades poder resultar una mica indigestes.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

03 Mai 2009

Profile Image of jaumepubill
jaumepubill

“Amb més records que projectes, amb més passat que futur”.

Classificat com a Amistat, Blogs que segueixo., LITERATURA

Així ho canta Raimon en la seva cançó  “Mentre s’acosta la nit” (una de les seves cançons més boniques),  i així sento que sóc jo ara, en aquest moment de la meva vida. M’apropia, per tant aquest lletra.

Dic això, per un correu que he rebut d’un amic antic, de fa molts anys, amb el qual hem tingut darrerament poca relació però que considero de veritat amic, d’aquells que perduren al llarg de tota la vida. M’explica que llegeix el meu bloc i que descobreix una nova cara en la meva persona. Em diu textualment: “Ets un Jaume diferent al que jo havia conegut i que suposava”.

I deu ser cert. Jo mateix me n’adono que he canviat en moltes coses. El temps no passa en va. Hom es fa vell, hom canvia les situacions, la perspectiva, les emocions, la feina, l’entorn i mil coses més. La vida ens dóna coses i ens en treu d’altres. La vida és canviant i nosaltres també anem canviant inevitablement. Tant de bo ho féssim sempre en positiu, però no sempre és així ni és possible.

Quan vaig decidir-me a escriure un blog, va ser justament per aquest motiu. Perquè hom té coses a dir i a vegades no sap com, quan, ni on dir-les. A vegades parlem i ningú ens escolta. A vegades tenim ganes d’escoltar i ningú parla. Jo he de confessar que estic admirat de les coses que llegeixo en alguns blogs. Coses molt boniques, molt interessants, molt enriquidores. És clar que selecciono i em quedo amb els blogs que m’interessen….

Aquest amic em diu que descobreix en mi una persona diferent; que penso diferent al que ell suposava; que escric millor del que ell pensava (moltes gràcies, Joan) i que tinc un blog atractiu perquè és divers i toco totes les tecles del piano. Em fa gràcia això del piano, quan jo sóc un autèntic negat per la música….

De fet, això és justament el que pretenia. El títol de bloc i el subtítol ja ho diuen: passejant a peu, a poc a poc, s’observa millor la vida. I la vida està feta de records, vivències, sofriments, alegries, desitjos insatisfets i satisfaccions acomplertes. Però és clar que a la meva edat ja són més els records que els projectes i més el passat que el futur.

Gràcies per llegir-me, per encoratjar-me i per animar-me a que segueixi escrivint. Ara només falta que us animeu a deixar més comentaris en el mateix blog i no només a través del correu i a títol personal…

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta

01 Abr 2009

Profile Image of jaumepubill
jaumepubill

JA SÓM MÉS DE 50 BATBLOGS!

 

 

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs s’uneix al malestar que cada dia es nota més contra el nostre govern que fa ben poc per Catalunya i pels catalans.

Un govern que ha fracassat perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I un govern profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Per mitjà dels blogs, -cadascú a la seva manera-, seguirem donant a conèixer el nostre malestar. Ja som més de 50. Ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit… a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

BAT_segell_jpg

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta

Anteriors »