A PEU

Joan Margarit Consarnau és un dels nostres grans poetes actuals. Poeta en català i castellà, ha escrit simultàniament tota la seva obra en ambdues llengües. Nascut a Sanaüja (Segarra, Catalunya) el 1938. Arquitecte de professió, és catedràtic de Càlcul d’Estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

La seva obra és molt extensa, de fa molt temps ben reconeguda i justament premiada. Una bona part d’ella ha estat traduïda a diversos idiomes.

«Cantem el propi misteri, i cal decidir des d’on cantar: aquesta és la recerca que cada poeta realitza a la seva manera»… «Deixar constància del que s’ha sentit en un moment donat, o sigui, intentar conservar-ho contra el desgast del temps, és una de les defenses més elementals contra l’angoixa pel caràcter efímer de la nostra vida»… «Cada poema assenyala un fet en la meva vida, però la intenció en el moment d’escriure’l va més enllà. La seva finalitat última és que hi hagi algú en algun lloc que, en llegir-lo, s’adoni que també és ell o ella qui ha posat un munt de pedres en algun lloc elevat de la seva pròpia vida per assenyalar un episodi interior».

Un dels temes constants a la seva obra és el tema de la mort. Se li va morir una germana i dues filles. Una d’elles en néixer. L’altra, la Joana, als trenta anys. Diu això de la Joana:

SOBRE LA JOANA (2002): «La Joana estava afectada de la síndrome de Rubinstein-Taybe, una deficiència alhora física i psíquica que implicava problemes motors que l’obligaven a utilitzar crosses i cadira de rodes. Ella va comprendre que el seu benestar depenia de l’afecte dels que l’envoltaven i va aprendre molt aviat que l’afecte genera més afecte. De la vida de la Joana parlen molts poemes estesos per la meva obra, i potser els més entenedors siguin, en primer lloc, Els ulls del retrovisor, un cant a la seva bellesa que és la seva bondat pertanyent al llibre Aiguaforts, recollit al volum Els primers freds. Els altres dos són Nit fosca al carrer Balmes, un poema del llibre Estació de França que parla del naixement de la Joana el 1970, i el poema Txaicovski, també del llibre Aiguaforts, que narra i analitza uns fets que jo no vaig poder enfrontar poèticament (és a dir , realment ) fins molt més tard. .

Trenta anys després, la història va acabar els últims vuit mesos de la vida de la Joana, que són el tema del llibre que du el seu nom. Sempre va ser present l’angoixa en imaginar la seva indefensió una vegada que el pare i la mare haguessin desaparegut. La paradoxa és que ells dos són els orfes.»

ÚLTIM PASSEIG

Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.

La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.

UN POBRE INSTANT

La mort no és més que això: el dormitori,
la tarda lluminosa a la finestra,
el radiocasset a la tauleta
-tan aturat com el teu cor-
amb les cançons cantades ja per sempre.
L’últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que s’acabi.
Saps quin concert és el proper, Joana?
Sents com juguen els nens al pati de l’escola?
Després d’aquesta tarda,
saps com serà la nit, la nit de primavera?
Vindrà gent.
I la casa encendrà tots els seus llums.

2 de juny del 2001

NO HI HA MIRACLES

Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit -dinou d’octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t’estimo al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d’una dalla.

PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se alguna llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

SÚPLICA

D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis
i queda’t submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d’aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda’t, per favor, i no te’n vagis.
Digue’m si te’n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l’absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l’última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tags: Poesia

MANUEL DE PEDROLO va nàixer l’1 d’abril de 1918 a l’Aranyó i morí a Barcelona el 26 de juny de 1990.

És un dels grans escriptors catalans, Va conreà tots els gèneres literaris, poesia, assaig, teatre, narrativa i contes. Li servien tots els gèneres per explicar el seu pensament i recrear nous mons que o bé retrataven una societat complexa i reprimida –políticament, sexualment, socialment- o n’imaginava un de nou amb unes altres possibilitats, sobre tot d’alliberament personal o col·lectiu.

La seva poesia és possiblement la part menys coneguda de la seva obra, però el seu llenguatge poètic li serveix per explorar-se a si mateix i al món en el que li toca viure.

Heus ací uns exemples:

LÍMITS

Han posat una altra estacada,

ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé,

i ens han barrat la cantonada

que solíem travessar.

No era un costum, però; la llibertat no ho és.

Ara ens avesarem pels nous camins a les palpentes,

farem marrada sota els xiulets

que perllonguen la tanca,

ben reclosos i units,

pàrvuls o bèsties, ja ho diran

quan siguem adults, quan siguem humans

i hàgim abatut la cleda.

O potser no diran res ni caldrà,

les màquines parlen un llenguatge uniforme, rondinen, mormolen i espeteguen,

desprenen gasos i rebenten rodes amoroses,

parpellegen fars, s’aturen i engeguen,

L’estacada ens atura, ni homes ni dones,

ni cares ni mans,

i avui hem trobat una altra fita

que orienta el ramat, peus i suor,

llana:

radicalment, la llibertat.

(1967)

———————————————————-

A CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

El pa és de casa,

el vi del celler,

el sol de l’amo,

i no paga.

Els homes baten el gra,

els homes trepitgen la verema,

i l’amo no paga.

Li pugen el vi,

li pasten el pa,

i s’asseu a taula.

És el nostre vi,

és el nostre pa,

i les dones serveixen a taula.

L’amo no paga;

l’amo menja a taula,

xerrica el porró

i rota, si li dóna la gana.

És el nostre vi,

és el nostre pa,

però l’hem de comprar

-si volem beure,

si volem menjar-

amb el sou que no paga.

(1967)

—————————————————————

NO SÉ QUÈ EM POSSEEIX

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Reixes a través (Poemes 1944-1952)

Tags: Poesia

ANTON SALA-CORNADÓ va nàixer a Tàrrega l’any 1929.

Ell mateix ens diu que «la seva inspiració es basa en la realitat i que l’escriptor de raça, que escrigui l’estil que vulgui, és sempre realista. Fa seva la dita de Saint-John Perse «La poesia és vida integral» i diu que és tan diversa i indefinible com la mateixa vida. El gran misteri de les coses ens envolta. I ens mou entre nosaltres un impuls i un desig d’esbrinar-lo honestament i comunicar-lo. Els camins són múltiples. La poesia un d’ells.»

DES DEL BALCÓ

Des del balcó de casa

veig tot el món com neix.

Un horitzó de xemeneies

s’enfila cel amunt.

I em sento sol,

ben sol,voltat de fum i de mirades buides.

Jo,servidor de la vida,;

jo,

servidor de la mort,

avanço un pas i callo,

avanço un pas i tanco els ulls.

Des del balcó de casa

veig tot el món morint-se.

Voldria alçar el meu crit

per sobre de les muntanyes,

sirena de vapor,

anunciant la festa,

sirena puntual,

i tot segueix callat.

Des del balcó de casa

veig tot el món.

(Barcelona, 1963)

—————————————

ET DEMANO PELS FEBLES, SENYOR…

-Et demano pels febles, Senyor!;

et demano per mi.

No em sento pas culpable de ser feble.

Quina culpa hi tinc jo ni hi te ningú!

Tot m’ho has donat tu:

la feblesa també.

Et demano pels febles

perquè sóc feble

i em cal la teva orella i el teu repòs.

(Barcelona, 1960)

Tags: Poesia

En aquests dies d’incertesa i la por que genera al mon sencer aquesta terrible pandèmia del coronavirus, ha començat a circular un bonic poema titulat «LA ESPERANZA».

S’ha atribuït a diversos autors, entre ells al famós poeta uruguaià Mario Benedetti. No consta en la seva obra complerta i, per tant, no hem d’atribuir-li a ell. També s’ha dit que era de l’humorista argentí Luís Landriscina. Ell mateix ho ha negat i ha fet alguna cosa més: ha intentat escatir de qui és i, segons ell, ho ha aconseguit. Ens diu que és d’ ALEXIS VALDÉS, un actor i humorista cubà que viu a Miami i que té el seu propi programa de televisió.

Per la seva banda, Valdés, s’ha mostrat emocionat en saber que el seu poema ha donat la volta al món i ha dit que «es un honor que se lo hayan adjudicado a Landriscina, porque lo admiro mucho, y también su honestidad. Cuando empecé a actuar, en los años 80, mis ídolos eran actores argentinos, soy un fanático de su cultura”. Explica que ha estat la situació de pandèmia que viu el món la que va inspirar el poema i que el va publicar al seu Instagram. També ha dit que creu “que los que aprovechen este tiempo creativamente, para leer, crear algo, enforcar en algo positivo, son quienes van a poder salir reconfortados de esto”.

El poema és el següent:

LA ESPERANZA

Cuando la tormenta pase
Y se amansen los caminos
y seamos sobrevivientes
de un naufragio colectivo. 

Con el corazón lloroso
y el destino bendecido
nos sentiremos dichosos
tan sólo por estar vivos.

Y le daremos un abrazo
al primer desconocido
y alabaremos la suerte
de conservar un amigo.

Y entonces recordaremos
todo aquello que perdimos
y de una vez aprenderemos
todo lo que no aprendimos.

Ya no tendremos envidia
pues todos habrán sufrido.
Ya no tendremos desidia
Seremos más compasivos. 

Valdrá más lo que es de todos
Que lo jamás conseguido
Seremos más generosos
Y mucho más comprometidos

Entenderemos lo frágil
que significa estar vivos
Sudaremos empatía
por quien está y quien se ha ido.

Extrañaremos al viejo
que pedía un peso en el mercado,
que no supimos su nombre
y siempre estuvo a tu lado.

Y quizás el viejo pobre
era tu Dios disfrazado.
Nunca preguntaste el nombre
porque estabas apurado.

Y todo será un milagro
Y todo será un legado
Y se respetará la vida,
la vida que hemos ganado. 

Cuando la tormenta pase
te pido Dios, apenado,
que nos devuelvas mejores,
como nos habías soñado. 

(Alexis Valdés)

Tags: Poesia

Ens acaba de deixar Luis Eduardo Aute, músic, poeta, pintor, escultor, director de cine… Una persona amb una vida polifacètica intensa i molt interessant.

Va nàixer a Manila, de pare català i mare filipina, però quan tenia 11 anys la seva família es va traslladar a Barcelona i posteriorment a Madrid, on va viure la resta de la seva vida.

Era un creador; un home obert a tot i a tots. Aute ens ha deixat en plena pandèmia i no l’han pogut acomiadar com es mereixia. Però potser és com ell hauria volgut. Els que el coneixien de prop diuen que era un home discret, nonest, senzill i proper. Va escriure i cantar sempre amb molta valentia.Parlava tagal, anglès, castellà, català, italià i francès.Heus ací una petita mostra de la seva poesia:

EL CEMENTERIO

Recuerdo una vez

que, viajando en un tren,

en mi vagón

se encontraban una madre

y su hijo

de cinco o seis años.

Al pasar por el cementerio

de un pueblo, recuerdo

haber escuchado

al niño

preguntar

a su madre:

-¿Verdad que los cementerios

es donde

viven los muertos?

Y su madre que leía

una revista gráfica

respondió afirmativamente

mientras que por la ventanilla

del vagón se empezaba

a divisar

el pueblo

donde seguramente

mueren los vivos.

Un estertórico olor a crisantemos.

————————————————————————————-

LA BELLEZA

«Este mundo nunca se pensó para alguien tan bello como tú.»

De la canción “Vincent” de Don McLean

Enemigo de la guerra

y su reverso, la medalla,

no propuse otra batalla

que librar al corazón

de ponerse cuerpo a tierra

bajo el paso de una historia

que iba a alzar hasta la gloria

el poder de la razón…

Y ahora que ya no hay trincheras

el combate es la escalera

y el que trepe a lo más alto

pondrá a salvo su cabeza

aunque se hunda en el asfalto,

la Belleza…

Míralos como reptiles,

al acecho de la presa,

negociando en cada mesa

maquillajes de ocasión,

siguen todos los raíles

que conduzcan a la cumbre,

locos por que nos deslumbre

su parásita ambición.

Antes iban de profetas

y ahora el éxito es su meta, mercaderes, traficantes,

mas que náusea dan tristeza,

no rozaron ni un instante

la Belleza…

Y me hablaron de futuros fraternales, solidarios,

donde todo lo falsario

acabaría en el pilón.

Y ahora que se cae el muro

ya no somos tan iguales,

tanto vendes, tanto vales,

¡viva la revolución! Reivindico el espejismo

de intentar ser uno mismo,

ese viaje hacia la nada

que consiste en la certeza

de encontrar en tu mirada

la Belleza…

—————————————————————————————–

LIBERTAD

Y van pasando los años
Y al fin la vida no puede ser
Sólo un tiempo que hay que recorrer
A través del dolor y el placer;
Quién nos compuso el engaño
De que existir es apostar a no perder.

Vivir es más que un derecho,
Es el deber de no claudicar
El mandato de reflexionar
Qué es nacer, qué es morir, qué es amar.
El hombre, por qué está hecho
Y qué eres tú, libertad,
Libertad, libertad, libertad.

La idea no es razonable,
Tampoco el verbo fundamental;
¿Es el alma principio o final,
O armonía del bien frente al mal?
Qué es el amor insondable
Que empuja al cuerpo a ser incógnita
Inmortal.

El siglo está agonizando
Y el testamento que va a dejar
Es un orden que quiere ocultar
El preciso compás del azar;
A qué seguir respirando
Si no estás tú, libertad,
Libertad, libertad, libertad.

Tags: Poesia

JAUME AGELET I GARRIGA va nàixer a Lleida l’any 1888. Estudià batxillerat al Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià i a l’ Institut de Lleida. Es llicencià en Dret i l’any 1920 ingressà a la carrera Diplomàtica.

El mateix ens explica: «La lectura, en la meva adolescència, de les obres de Maragall que m’ensenyaren camins de poesia, fou un encantament. Més tard, vaig sentir altres veus també amb devoció, i entre elles fou la de Tagore, per a mi, una de les més entenedores… Anys enrere, en una ocasió, vaig dir que la poesia és un moment de llum en el misteri que ens envolta. Llum negra, llum blanca, llum de tots colors. Crec en la «paraula viva» de l’autor del «Cant espiritual», en la missió rectora de la inspiració. Cal abandonar-se a l’impuls indefinible que engendra el vers. I aturar-se quan l’impuls s’atura».

DIA DELS MORTS

Venen, erts i crescuts,

els morts d’olor de rosa.

Arriben blancs, amb els llavis eixuts

i la sina desclosa.

Obren les portes com planyívols vents

i fan l’estada freda.

L’alè glaçat dels morts

torna groga l’arbreda.

Sota d’uns bancs retorts

un estol d’infants morts

menja la fruita tendra.

Damunt la taula, avui,

el pa blanc s’esmicola com la cendra.

(Del llibre Hostal dels núvols)

PORTES

Anar obrint, tancant portes

dels dies, tot cercant

claredats, encalçant,

com un vent, ombres mortes,

fins que no es sentiran

batre mai més les portes.

(Del llibre L’escalf del graner)

SOM HERBA, POTSER

Som herba, potser,

dels dies pastura?

Som aigua insegura

d’un pobre reguer?

Ens crea la faula?

Som l’eco darrer

d’alguna paraula

que hom no sap d’on ve?

EL FRED DE LA MORT

La mort, oh traspassats, us purifica.

Oh àngels enterrats i de gest franc,

somrient una mica!

Oh llarg somriure blanc!

Oh el fred dens de la mort que ara us abriga,

després del foc del viure cada jorn!

Oh la pols que revola al vostre entorn!,

que és terra esmicolada de fatiga.

La passa dels vivents,

camí de l’hora obscura,

esberla el gran silenci, amb ecos lents,.

Aixequen els xiprers llur blavor dura.

Del cel ungida és cada llosa.

Oh morts,

abandonats de sol, oblidats de la rosa!

(Del llibre La gàbia de la faula)

Disseny web: bestwebsitehosting.ca

Tags: Catalunya, Poesia

LIBER FALCO és un dels gran poetes uruguaians. Va néixer el 4 d’octubre de 1906 a Montevideo. Va pertànyer a una família obrera (el pare era forner) i va passar la seva infància en un barri pobre de Montevideo.

DESPEDIDA

Tags: Poesia, Uruguai

Aprofitant que ara tinc més temps, estic rellegint llibres antics. Alguns d’ells -no gaires- m’han acompanyat durant anys i han fet molts quilòmetres amb mi. Quan els miro tan ben arrenglerats a la meva biblioteca m’entra certa nostàlgia i sembla que em diuen que els torni a agafar perquè encara tenen moltes coses a dir-me. Alguns llibres no te’ls acabes, tot i ser vells i que se’l nota molt en el color esgrogueït de les pàgines, en les desgastades cobertes i en els desllomats lloms d’anys de brega. Alguns comencen a ser vells com jo, tot i que mantenen un esperit ben jove. Tot rellegint-los, ressonen dins meu paraules i conceptes que m’han ajudat a viure i a creure d’una determinada manera i que encara m’ajuden a seguir vivint i creient més o menys com sempre.

Un d’aquests llibres que estic rellegint és el del bisbe Pere Casaldàliga «Yo creo en la justicia y en la esperanza», que porta data del 1975. Mentre el vaig llegint anoto frases, les repenso y m’adono com d’actuals són encara. La lluita que ell portava a favor dels «posseiros», dels sense terra, dels indígenes, dels peons esclavitzats per terratinents sense escrúpols i dels més desfavorits al Brasil en aquells anys, segueix sent ben actual amb un fanàtic Bolsonaro que mira de destruir tot el que hagi pogut fer pels més desfavorits el Partit dels Treballadors de Lula que, tot i fer algunes coses mal fetes, va fer-ne moltes més de bones.

A la pàgina 94 del llibre m’he trobat amb un poema del bisbe Pere que no m’he pogut estar de copiar i que us l’ofereixo. Es titula «El nom novell», que va néixer com diu ell mateix «processat per la justícia, bo i escrivint a la mare» i que diu així:

EL NOM NOVELL

Plor i silenci i crit,

és la paraula que m’omple ara

la boca i l’esperit.

Que mai encara

jo no havia arribat

a entendre, mare:

la lli-ber-tat!

(Amb tots els que lluitaren i moriren per Ella;

amb tots els qui la varen cantar i patir i somniar…

jo la canto i la pateixo

–i la gaudeixo, una mica –

la lliure Llibertat!

Aquella, vull dir, mare, tota plena

amb que el Crist ens va lliurar.)

Si em bategeu un altre cop, un dia,

amb l’aigua dels sanglots i la memòria,

amb el foc de la mort i de la Glòria…:

digueu a Déu i al món

que m’heu posat

el nom

de Pere-Llibertat!

————————————————-

I per acabar, informar-vos que, amb motiu dels seus 90 anys (ara ja en té 92), es va crear un nou portal online amb tota la seva bibliografia, disponible per tot el públic i per a la seva descàrrega gratuïta, per sol·licitud expressa d’en Pere. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor s’estan pujant al portal, per tal que tota la seva obra quedi amb accés garantit per a unes quantes dècades, fins i tot quan ja no estiguem aquí.

Accedir-hi és molt fàcil: Tots els continguts estan emmagatzemats en la plataforma Academia.edu i Pere Casaldàliga hi te el seu propi espai. Pots veure els documents, descarregar-los, comentar-los online amb altres usuaris, fer-te seguidor del portal (FOLLOW – SEGUIR) i rebre notificacions. Fes una ullada a la biblioteca online d’en Pere AQUI.

José María Concepción Rodríguez
Administrador de Obra y archivo
Biblioteca Online Pedro Casaldáliga

Tags: Pere Casaldàliga, Poesia

L’any 1920 va néixer a l’Uruguai, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugiaa, més conegut com Mario Benedetti, periodista i escriptor que pertanyia a la “Generació del 45”.

Tags: Mario Benedetti, Poesia, POLÍTICA

DANIEL PENNAC – COM UNA NOVEL.LA – BIB. UNIV. EMPURIES Nº 61 – ED. EMPURIES 

————————————————————————————————————–

Estic rellegint aquest dies un petit llibre que va tenir un gran èxit fa anys. Una petita joia que parla del plaer de la lectura, de com caldria llegir i no fer llegir, de com caldria inocular al joves aquesta espècie de droga que pot arribar a ser la lectura, etc. I el que és més important: l’autor ho fa amb ganxo; com diu el títol, com si fos una novel·la.

He escrit alguna vegada del greu que m’ha sabut haver de deixar alguns llibres en algun dels canvis de casa que he hagut de fer. Reconec que alguns els he abandonat sense remordiment perquè havien quedat molt desfasats i ja sabia que no els llegiria mai més. Però altres me’ls he emportat, essent conscient també que potser tampoc no els llegiria, però sabent que m’han acompanyat al llarg de la vida i que van ser importants en algun moment. Actualment una de les coses que faig més és rellegir. Rellegir llibres al que he de treure la pols perquè feia anys que no tocava ningú, però que una vegada a les mans recobren vida i em porten a llocs i cares conegudes i potser oblidades.

Aquesta és la màgia dels llibres i de la lectura. Hi han llibres de capçalera i llibres totalment desconeguts que, de cop i volta, descobrim com una gran cosa. Cada llibre porta amagada dins de les seves pàgines alguna mena de sorpresa. Aquests dies uns amics també canvien de casa i han de deixar llibres. Com que saben que m’agrada llegir me n’han ofert un munt. Estic segur que en triaré una bona colla, tot i sabent que potser no tindré temps de llegir-los tots. Mai podrem llegir tota la munió de llibres que constantment es publiquen, però almenys els tindré a prop i ens presentarem mútuament i potser ens farem amics i tot…

Hi ha un text a la Bíblia (Eclesiastès,3) que m’agrada molt i que que diu que hi ha un temps per a cada cosa: “Per a tot hi ha el moment oportú, i un temps per a cada cosa en aquest món. Temps de néixer i temps de morir. Temps de plantar i temps d’arrencar la planta. Temps de matar i temps de guarir. Temps d’enrunar i temps de construir. Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps de ballar. Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les. Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades. Temps d’adquirir i temps de perdre. Temps de guardar i temps de llençar. Temps d’esquinçar i temps de cosir. Temps de callar i temps de parlar. Temps d’estimar i temps d’odiar. Temps de guerra i temps de pau…”. Jo hi afegiria que hi ha d’haver un temps per llegir i un temps per pensar el que hem llegit.

No cal dir que recomano vivament aquest petit llibret del francès Daniel Pennac que es llegeix en una tarda plujosa de tardor o vora el foc d’un dia d’hivern. No diré gran cosa del llibre ni portaré aquí les moltes frases brillants que hi trobem. Però sí que vull transcriure els 10 drets que ell considera que té qualsevol lector:

1.El dret a no llegir.

2.El dret a saltar pàgines.

3.El dret a no acabar el llibre.

4.El dret a rellegir.

5.El dret a llegir qualsevol cosa.

6.El dret al bovarysme (malaltia de transmissió textual).

7.El dret a llegir a qualsevol lloc.

8.El dret a fullejar.

9.El dret a llegir en veu alta.

10.El dret a callar.

Llegir -diu- és un acte solitari i la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat.

Que sigueu feliços tot llegint!

Tags: Lectura, LITERATURA

Tags: Cervantes, Eduardo Galeano, LITERATURA

Cada mudança és un trastorn, un capgirell, un tràngol ple de desassossecs i inquietuds de tota mena. Però la vida és mudança, canvi, transformació, metamorfosi. Si no hi ha mudances la vida no és res, tot i que diuen que a cada mudança es perd un llençol o una flassada. O més coses, fins i tot. En cada mudança s’hi perd, però també s’hi guanya.

Sí, les mudances són gairebé inevitables, siguin reals o metafòriques. Les mudances sempre estan plenes de nostàlgies i es mouen entre el dolor i l’alegria. Entre plats i tasses, entre caixes i mobles, entre estris inútils que anem arrossegant sense gaire sentit s’hi mouen vides, persones, afectes, records, desil·lusions i esperances.

L’escriptor Fabio Morábito les veu així:

MUDANZA

A fuerza de mudarme
he aprendido a no pegar
los muebles a los muros,
a no clavar muy hondo,
a atornillar sólo lo justo.
He aprendido a respetar las huellas
de los viejos inquilinos:
un clavo, una moldura,
una pequeña ménsula,
que dejo en su lugar
aunque me estorben.
Algunas manchas las heredo
sin limpiarlas,
entro en la nueva casa
tratando de entender,
es más,
viendo por dónde habré de irme.
Dejo que la mudanza
se disuelva como una fiebre,
como una costra que se cae,
no quiero hacer ruido.
Porque los inquilinos
nunca mueren.
Cuando nos vamos,
cuando dejamos otra vez
los muros como los tuvimos,
siempre queda algún clavo de ellos
en un rincón
o un estropicio
que no supimos resolver.

Tags: LITERATURA

Els que ja som una mica grans encara hem vist espigolar els camps i sabem el que significava per a molta gent que, en èpoques de penúria, arreplegava el que bonament podia del que restava de les collites, especialment dels cereals. Quan la sega es feia manualment sempre quedaven espigues escampades a terra que algú passava a arreplegar i aprofitava per millorar una mica l’economia familiar. El gest d’ajupir-se per recollir les espigues que havien quedat al camp el va immortalitzar Jean-François Millet en la seva pintura anomenada “Les espigoladores” (1857).

Abans s’aprofitava tot molt més i no es feia com ara que vivim en la cultura consumista de l’usar i llençar, o sigui, d’un sol ús. Els espigoladors actuals ara els trobem remenant contenidors, arreplegant menjar, mobles vells o roba.

Quan era petit, a l’escola ens feien aprendre un poema (en castellà, naturalment) que retratava exactament el que volia dir «espigolar». El poema és un fragment de «La vida es sueño» de Calderón de la Barca i feia així:

«Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.»

La calor tan forta d’aquests dies passats va fer marxar fins i tot les ganes de pensar. Hom s’ha de refugiar a casa a redós de l’aire condicionat llegint un bon llibre i, de tant en tant, passar per sota la dutxa. Per tant, aquests dies omplirem el blog de reflexions espigolades d’ací i d’allà i esperarem d’aquesta manera la tardor calenta (políticament parlant) que ens espera a la cantonada.

1. Una primera espigolada. Llegia aquests dies que Jean-Jacques Rousseau, per a poder pensar, caminava; i que Friedrich Nietzsche ho feia per la muntanya per a poder escriure; Martin Heidegger passejava per la Selva Negra per experimentar l “ésser” d’una forma més autèntica que la que li permetia la vida en societat (i es veu que també ho aprofitava per buscar bolets); Immanuel Kant travessava Königsberg (l’actual Kaliningrad) sempre a les cinc de la tarda com un rellotge, sol, respirant profundament pel nas (consideravaque fer-ho per la boca a l’aire lliure podia perjudicar la salud), sempre pels mateixos carrers i vestit exactament igual que el dia anterior. Robert Louis Stevenson, Walt Whitman, William Wordsworth, Ezra Pound, Jack Kerouac, Patrick Leigh Fermor, Bruce Chatwin, Régis Debray, Gary Snyder, Patti Smith y Sophie Calle també van ser o són grans caminants (i han escrit sobre el tema),i alguns dels textos fonamentals de vàries cultures (el Poema de Gilgamesh, el Mahabharata,el Pentateuc) narren llargs trajectes a peu. “Pots anar caminant a tots els llocs si tens el temps suficient”, va escriure Stephen Wright.

Un bon tema per repensar i per fer honor al títol d’aquest blog.

Tags: LITERATURA

 

 

I COM PODEM PARLAR DE LLIBERTAT

 

¿I com podem parlar de llibertat
si vosaltres no hi sou i el vostre espai
no s’emplena amb paraules, si ara tot
és trist i provisori i ens assetja
el gran risc del costum i la peresa?
Quan el present no es comparteix, s’esborra,
i al seu lloc hi creix l’heura d’un silenci
fet d’absències injustes i renúncies;
el vent enceta la pell jove i tota
la immensitat és un clam de distàncies
que es repeteix, monòton, pel gran buit
de l’embosta de llum que algú manté
segrestada i llunyana. Tanta vida,
però, que heu sabut viure com un repte
no es perdrà i en farem, per més que ens costi,
la referència clara d’un desig
que algun dia tothom assumirà.
Mentrestant, tanmateix, amb les mans tenses
i la mirada vigilant, per mor
de no abdicar el neguit ni l’esperança,
repetim-nos sovint que no podem
parlar de llibertat sense vosaltres.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Poema que dedico als JORDIS i als altres PRESOS POLÍTICS I ALS REFUGIATS A L’EXILI per haver defensat la democràcia de les urnes. 

 

SANT JORDI 2018

Tags: LITERATURA

SILVIA DELGADO FUENTES, 1968, és una poetessa vasca. En aquest moment del 155 m’agradaria dir el que diu ella, però no en sé prou. Per això li he manllevat dos textos que poden ser molt adients pel moment que ens toca viure (i sofrir).

Breve autobiografía

Empiezo a escribir muy tarde, a los 28 años, edad en la que paro en seco y comienzo a replantearme mi lugar en el mundo. A partir de esa fecha leo sin orientación, mastico libros de narrativa, ensayo, todo lo que cae en ms manos, hasta que descubro que el lenguaje poético es el que mejor descifro y en adelante mi empeño será seguir las huellas que fueron dejando los poetas.

Me nace la conciencia entre los versos. Mi militancia desde entonces es con la poesía. Escribo con urgencia, con la urgencia que dicta el dolor de la violencia. Moriré sin renunciar a mi oficio. Ojalá sean útiles mis versos.

Libros publicados:

– No está prohibido llorar con los supervivientes (Autoedición) 2005 poesia142

– Canción inútil para Palestina (Editorial Sodepaz) 2007

– Las cuarenta chimeneas del infierno (Ayuntamiento de Sevilla) 2008

– Los partos de la bestia (Autoedición) 2010.

Blog: Si vis pacen. Opiniones de una poeta en pie de guerra

SOSPECHO QUE SOY TERRORISTA

Yo antes no era así, vivía feliz mirando tele, trabajando en precario, leyendo poco.
Bebía cervezas, masticaba chicle, iba de compras, saludaba al jefe… Todo iba bien. Pagaba mis deudas , soñaba con que me tocara la lotería, con ir de vacaciones, con estar un día completo en la cama, en fin, cosas sencillas, compraba el periódico los domingos, saludaba de lejos a las vecinas, felicitaba las navidades a mi familia, todo bien , todo correcto.
Pero últimamente no sé qué me pasa, no sé cuando empezó todo, no sé, ciertamente, si el inicio estuvo en la ley de partidos, o fue antes, no sé si se agravó mi crisis con las detenciones, no sé verdaderamente si tuvo la culpa Bush o Aznar o Garzón o Marlaska, no sé si es por la censura, por la tortura o por la manipulación. No sé si tiene algo de responsabilidad en mi situación, Palestina o Irak o Guantánamo o Soto del Real, no sé si es porque llevan esposados a los jóvenes, a los emigrantes, a los disidentes, no sé si es por las huelgas de hambre, por los muertos de hambre, por los muertos de pena.
No sé si es por tanta mentira, por tanto descuartizador, por tanto mercader, por tanta impunidad, por tanta mordaza a sueldo.
Sospecho que soy terrorista. He empezado a respirar sin pedir permiso, a pensar sin pedir permiso, a hablar sin pedir permiso y esto dicen, es el peor de los síntomas en una sociedad aterrorizada como la nuestra donde la palabra es la peor de las amenazas.

PUEDE IR A PEOR

Puede haber más detenciones, pueden perseguir a más independentistas, a más tuiteros, a más maestros, a más cantantes, a más poetas, a más políticos, a más rebeldes, a más desobedientes, a más viejos, jóvenes, mujeres, hombres.

Pueden seguirte por las redes y darte caza.

Cazarte en casa o en la calle.

Pueden enviarte a la cárcel y olvidar después tu nombre.

Pueden ponerte multas por evitar desahucios, por llevar una camiseta, por votar, por iniciar debates, por escribir, por denunciar, por levantar el puño, por temblar de frío, por quejarte en silencio o a gritos.

Pueden hacer que te calles con golpes o presidio.

Pueden hacer lo que sea pa que  obedezcas.

Pueden convertir esta tierra en una cárcel inmensa, en una cárcel de miedo, en una cárcel sin rejas.

Pueden ir a peor las cosas,  claro que pueden.

Porque el pueblo que ni come ni trabaja está quieto y agarrado a la bandera  rojigualda. En lugar de combatir contra ella y sus cadenas prefiere conformarse con las migajas de libertad que le quedan.

Tags: Poesia, POLÍTICA

En el darrer apunt deia que estava llegint el llibre OLOR DE COLÒNIAde la Sílvia Alcàntara i prometia que us en parlaria un altre dia. Com que ahir mateix el vaig acabar, em ve de gust fer-ne un petit comentari avui mateix. No el faré de tipus literari -perquè segurament que ja n’hi ha molts i molt millors del que podria fer jo- sinó més aviat com a expressió de sentiments i records que m’anava suggerint la lectura del text. Si algú no ha llegit la novel·la i és tan tardaner com jo (la novel·la és del 2009), li recomano que ho faci perquè no en sortirà decebut i hi trobarà un fidel retrat d’un tipus de vida que ja ha desaparegut i que és prou interessant d’estudiar des del punt de vista sociològic. Suposo que ja s’ha fet, tot i que jo ho desconec.

La novel·la està ambientada en una colònia tèxtil de l’alt Llobregat; en concret a la COLÒNIA VIDAL de Puig-reig, on l’autora hi va viure des dels 6 mesos fins als 25 anys, si no ho tinc mal entès. Avui tota aquesta colònia s’ha convertit en museu i és una bona mostra d’allò que eren les colònies tèxtils que es van instal·lar a la vora del riu Llobregat durant l’últim terç del segle XIX i els primers anys del segle XX per utilitzar-ne l’aigua com a font d’energia. Va ocupar el darrer espai que quedava lliure entre Navàs i Berga, la zona on es va crear la principal concentració de colònies d’Europa. Durant les interessants visites guiades que es poden fer actualment, es pot comprovar la perfecta distribució d’àrees que tenia la colònia: els edificis industrials, la zona residencial (amb les torres de l’amo i el director) i la colònia obrera. La colònia obrera comptava amb els habitatges dels treballadors i una plaça central. Al voltant de la plaça s’articulaven tots els serveis de la colònia: l’església, les dutxes comunitàries, l’economat, la barberia, els safareigs, el cinema, el teatre, les pistes de bàsquet, l’escola, el casal de la dona i la biblioteca… Tot un món en un espai molt reduït que, com es va veient al transcurs de la història, queda ben descrit en la novel·la i que en certes ocasions podia resultar força asfixiant.

Jo vaig tenir l’oportunitat de viure-hi durant dos cursos escolars (1972-73), quan, per la meva feina, repartia la jornada entre l’Escola Tècnico Professional Diocesana de Navàs durant el dia i de nit atenent nois a la residència que aquesta escola tenia a la Colònia Vidal i que havia començat a funcionar el curs 1971-72 a l’antic Casal de la Dona, aprofitant el que en altres temps fou un internat per a noies i l’escola de la colònia, regentades les dues coses per religioses. Cal fer esment que aquesta escola de formació professional fou fundada l’any 1945 gràcies al Sr. Vicenç Vidal i Casacuberta, amo de la Colònia Vidal. No cal dir que ha fet una molt bona feina durant molts anys i encara segueix fent-la en l’actualitat i per la qual han passat centenars de nois i noies d’arreu de la comarca del Llobregat i comarques properes.

L’autora sap prou bé com es vivia en una colònia i què hi passava. I és per aquest motiu que ho sap descriure i explicar tan bé. I ho fa a través d’una història plena de personatges molt creïbles i que donen la sensació de ser ben reals. Ella mateixa explica en una entrevista que «tot just havia complert sis mesos quan els meus pares es van traslladar a una colònia tèxtil on els van oferir feina, habitatge, guarderia per als fills i un tros de terra per conrear. Era una bona oferta si tenim en compte que aquí al nostre país vivíem en una dictadura amb misèria, racionament i estraperlo. I a la resta d’Europa es patia la guerra més sagnant del segle XX. I a pesar de tot, d’aquells anys no en recordo ni queixes ni males cares per part dels pares sinó tot el contrari; respiraven agraïment pels quatre costats. El paternalisme inculcat pels amos de les fàbriques ja havia arrelat, i la majoria dels habitants de les colònies se’l creia de bona fe fins al punt que acceptaven el control sobre l’ensenyament de la canalla. El lema era sobreviure encara que el preu fos empenyorar la llibertat i el futur dels fills. I nosaltres, els fills, vivíem feliços; amb la simplicitat de l’infant que ignora tot el que aquell control representava. No és fins al cap de molts anys que, un cop desaparegudes les colònies i la dictadura, amb la perspectiva del temps, t’adones de tot el que et van prendre; per part dels amos, la possibilitat d’estudiar. Per part de la dictadura, la de poder aprendre la teva pròpia llengua».

Una bona lectura per aquest estiu per tots aquells que encara no l’hagin llegida…

Tags: LITERATURA, SOCIETAT

Tags: Poesia

Estic escoltant per la ràdio una entrevista que li fan a Josep Maria Espinàs. Demà farà 90 anys i expliquen que ha escrit 90 llibres. 90 anys, 90 llibres. Déu n’hi do!. I si amb això no n’hi hagués prou, cal recordar que a tota aquesta ingent producció cal afegir-hi 40 anys d’articles diaris, primer a l’ AVUI i després a EL PERIODICO. Vol dir que són milers d’articles que observen, descriuen, critiquen o glosen infinites situacions de la vida quotidiana. Perquè si alguna cosa destacable té l’ Espinàs és que sap observar i després plasmar sobre paper d’una manera magistral allò que ha observat.

Ja he mostrat altres vegades la meva predilecció per aquest escriptor, que diu que no calen frases brillants ni lluïments per dir alguna cosa. Deu ser per això que a mi m’agrada. Prefereixo els escriptors que escriuen amb senzillesa i amb senzillesa expressen sentiments o retraten detalls de la vida que tots vivim i que ens passa per davant nostre sense adonar-nos-en.

Molt abans que Google ens observés a tots de forma exhaustiva, l’ Espinàs ja ho feia. Ens observava amb atenció i observava tot allò que la majoria no sabíem veure. Es necessari que hi hagi escriptors que sàpiguen fer aquesta feina: que sàpiguen fer-nos veure allò que la majoria no veiem; que tinguin la necessària sensibilitat per fer-nos tornar sensibles; que sàpiguen fer-nos somriure amb una frase rodona; que ens facin reflexionar amb una senzilla reflexió. I si tot això ho fan amb paraules quotidianes i senzilles, millor encara.

El primer llibre que vaig llegir de l’Espinàs devia ser ‘El teu nom és Olga’, las 17 cartes que va escriure a la seva filla i que van tenir un paper molt important en la visió que es donava de les persones amb con síndrome de Down i, de retruc, de tots els altres col·lectius de persones amb capacitats diferents. Trobo que va ser una bona entrada al que en podria anomenar “món Espinàs”.

Per molts anys Espinàs i que no se t’espatlli l’Olivetti!

Tags: Josep Maria Espinàs, LITERATURA

Aquests darrers dies s’ha parlat molt del que un catòlic hauria de fer amb les cendres d’un difunt a rel d’una instrucció del Vaticà que es titula «Ad resurgendum cum Christo». Em dóna la sensació que no tindrà gaire èxit aquesta recomanació i que la gent seguirà fent el que li sembli. El sentit comú fa que certes coses passin desapercebudes i que a fi de comptes poca gent les escolti. Trobo que és força ridícul «no permetre dispersat les cendres a l’aire, a la terra o a l’aigua o en qualsevulla altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles».

Encara que l’Església catòlica accepti la cremació, no li agraden certes pràctiques que s’han posat de moda i que, segons diuen, són ritus pagans. I a fe de Déu que les empreses que fan negoci amb la mort s’han exprimit el cervell i han posat infinita imaginació per oferir coses noves. Jo no entraré en què és millor. Simplement penso que la gent ha de fer allò que li sembli i que poca importància té aquesta qüestió.

M’ha fet recordar aquest tema un bonic poema d’una de les poetesses més gran de la literatura uruguaiana, Juana de Ibarbourou, titulat «Vida-garfio»

Vida-garfio

Amante: no me lleves, si muero, al composanto.

A flor de tierra abre mi fosa, junto al riente

alboroto divino de alguna pajarera,

o junto a la encantada charla de alguna fuente.

A flor de tierra, amante. Casi sobre la tierra

donde el sol me caliente los huesos, y mis ojos

alargados en tallos, suban a ver de nuevo

la lámpara salvaje de los ocasos rojos.

A flor de tierra, amante. Que el tránsito así sea

más breve. Yo presiento

la lucha de mi carne por volver hacia arriba,

por sentir en sus átomos la frescura del viento.

Yo sé que acaso nunca allá abajo mis manos

podrán estarse quietas.

Que siempre como topos arañarán la tierra

en medio de las sombras estrujadas y prietas.

Arrójame semillas. Yo quiero que se enraicen

en la greda amarilla de mis huesos menguados.

Por la parda escalera de las raíces vivas

yo subiré a mirarte en los lirios morados.

(Poemas. Austral Bs. As. 7a. ed. 1950 p. 131)

Tags: Vida i mort

Les persones necessitem comunicar-nos d’alguna manera. Els dibuixos que descobrim a les cavernes dels neandertals i les primeres escriptures dels humans civilitzats són formes de comunicació. Les persones sempre han tingut aquesta necessitat i han buscat qualsevol mitjà per fer-ho. Alguns tenen facilitat per parlar; altres en tenen per interpretar; altres per dibuixar; altres per escriure. Tots necessitem comunicar i acostumem a buscar la millor forma per fer-ho. Alguns tenen molta facilitat per fer-ho i a altres els costa molt. Les paraules són comunicació. Els silencis també. I ho és la cara i el cos, i els gestos i la manera de vestir. Als que ens agrada escriure, ho fem perquè tenim alguna cosa a dir. De fet, tots tenim moltes coses a dir. El que més costa, a vegades, és dir-les. No tothom sap o vol expressar-se. Tenim por al què diran, perquè pensem que no sabem expressar-nos, per vergonya, etc…

Les xarxes socials –tot i els enormes defectes que podem trobar-hi- tenen la virtut de que han ajudat a molta gent a expressar-se. És com si fos una eina que ajuda a començar i que, posteriorment, alguns s’animen a passar a altres mitjans més complexos. Les xarxes socials fan que ens surti aquell impuls primari que tots tenim a expressar-nos a través d’una foto, d’un pensament, d’una afirmació que ens repugna o, al contrari, d’alguna amb què ens sentim totalment identificats. A alguns els és molt fàcil expressar sentiments i altres busquen més la distància emocional. Però tot plegat són formes d’expressió totalment vàlides per compartir idees o realitats que vivim.

Els blogs acostumen a ser això: eines per expressar-nos, per crear connexions amb altres o fins i tot per aclarir-nos nosaltres mateixos. Escriure fa que hagis de pensar què diràs, com ho diràs, per quin motiu ho vols dir i et veus obligat a prendre’t aquell temps necessari per posar les idees en ordre. Normalment no escrivim perquè ens llegeixin, tot i que sempre s’agraeix saber que hi ha algú a l’altra banda que potser està interessat en allò que escrius. I, per damunt de tot, s’agraeix que hi hagi algun comentari sobre allò que hom ha escrit, sense que s’hagi d’estar d’acord al cent per cent amb els punts de vista. Generalment els blogs que tenen més èxit són aquells que plantegen aspectes i punts conflictius i, per tant, creen un intercanvi de comentaris molt rics. També és cert que, a vegades, hi ha discussions de molt baix nivell i fins i tot invectives ben barroeres i poc educades. Sé d’algun blog que ha hagut de tancar els comentaris perquè s’hi abocaven intolerables insults personals.

Posar-se a escriure és prendre’s una estona per a un mateix, aïllar-se del món, deixar anar la imaginació, fer treballar una estona el cervell (diuen els especialistes que escriure retarda l’envelliment del cervell), recordar, buscar la paraula o l’expressió més adequada per expressar allò que tens dins del cap i que vols comunicar de la millor manera possible. Els blogs no acostumen a ser escrits amb textos molt treballats; més aviat la majoria de les vegades són textos espontanis i sense massa pretensions literàries. No cal dir que també hi ha excepcions i que hi han blogs d’un gran qualitat literària i molt ben escrits.

Compartir el que hom escriu ja és per ell mateix un acte de valentia perquè sabem que allò pot generar simpatia o antipatia a qui ho llegeixi. De totes maneres, si es fa des de la honestedat, generalment es crea una empatia molt interessant que ve reflectida en forma de comentaris ben interessants. Tots tenim coses per explicar. Tots tenim punts de vista sobre els temes que la vida ens va regalant. Tots els éssers humans tenen la seva història i alguns la tenen ben interessant i, per tant, és una llàstima que no la comparteixin. A tots ens han passat moltes coses, hem conegut llocs i persones molt interessants i tots tenim moles històries per explicar i punts de vista per opinar. El tema és prendre’s la llibertat necessària i atorgar-se el permís per fer-ho, eliminant els prejudicis que tots tenim en algun moment i sabent que tenim sempre la llibertat d’imposar-nos els límits que vulguem. Els blogs donen molta llibertat i cadascú ha de trobar la comoditat en aquesta llibertat. Diuen que els blogs van passant de moda poc a poc i són substituïts per altres coses. Potser sí. Però entretant aniré escrivint en aquest blog i n’aniré llegint. N’hi ha tants d’interessants!

Tags: LITERATURA, Llengua catalana

En aquests temps de poca feina i massa candidats buscant-ne, triomfa una cosa que en diuen currículums. El currículum -com és sabut- és el conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d’una persona que sol·licita un lloc de treball.  En uns temps de poca feina i moltes entrevistes inútils, les empreses fan presentar currículums; currículums que la majoria de les vegades ni llegeixen i que van directament a la paperera. Encara funciona més del que ens pensem allò que s’ha fet sempre: normalment es dóna la feina a qui tingui la recomanació d’un familiar, d’un amic o a qui ja és conegut per alguna feina anterior. I això que ha estat costum comú al llarg dels temps és comprensible que segueixi essent habitual perquè en molts cassos segueix vigent allò de que val més boig conegut que savi per conèixer.

Per això mateix considero que se n’abusa una mica d’aquest costum de fer presentar un currículum (que de poca cosa servirà la majoria de vegades) i que valdria molt més anar directament a l’entrevista que totes les empreses fan als candidats. Els nois i noies que han de començar a treballar per primera vegada s’atipen de presentar el seu currículum a infinitat d’empreses que n’acumulen munts damunt la taula i que no es miren gaire.

El gran escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti té un poema que m’agrada molt i que parla de l’autèntic currículum que podríem presentar més o menys tots i que seria el següent:

  CURRÍCULUM

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Mario Benedetti

Tags: LITERATURA, Mario Benedetti, Poesia

Tags: LITERATURA, Poesia

Avui se’ns ha mort Mossèn Ballarín. Ha anat a buscar la pau i els silencis d’aquella casa de Matadepera on hi va passar a la seva joventut 6 llargs anys de malaltia.

Mossèn, sempre dèieu que no sabíeu pas com seria el judici  i que esperàveu que Déu jutgés més la lleugeresa del cor que l’embalum de les bones obres. I que esperàveu no haver de saber què era l’infern.

Mossèn, també dèieu que esperàveu que la glòria tingués molt d’aquell silenci familiar, quiet, meravellat i acompanyat de la vostra cambra de malalt de Matadepera.

Mossèn, dèieu que el cel té regust d’home perquè l’ha fet el fill de l’ Home. Més que no pas una capgirada de tot allò que som, el cel és l’assolida de tot allò que voldríem ser. És el retrobament del silenci que tots enyorem perquè, en el fons som fets de silencis vius, cercant a les palpentes una vida que se’ns aturi de plena. El cel és l’aturada gràvida i eterna en Déu, amb santa Maria i els nostres. El cel és a casa.

Mossèn, dèieu que la casa de Matadepera no era tan sols un passat i un present, sinó que era un demà en l’esperança. L’entrada als cels ha de ser, dèieu, un retorn a aquesta cambra, a la casa de la santa pobresa escrostonada, xica i acollidora, feta silencis de malalt.

Mossèn, dèieu també que, arribat malalt de la terra, esperàveu que Déu us rebés a la llinda, us dugués a una cambra com aquella de Matadepera  i us digués: -Au, bordegàs, reposa i dorm despert.

…I que us deixés passar estones a la porta de casa per a veure-hi la cara de sorpresa dels amics ateus que no s’ho esperaven, la mirada reposada d’una vella amb rosaris que ja s’ho espera així.

…I que esperàveu que el Senyor amb mans de fuster us aconduís al pedrís del cap del carrer per a veure, en el balç de la terra, com tot retorna cap a Ell.

Mossèn, segur que tot això avui mateix ha sigut tal com us ho heu imaginat. Descanseu en pau.

Tags: Església, Josep M. Ballarín, LITERATURA

Tags: LITERATURA

No he llegit El nom de la rosa (diuen que se n’han venut 30 milions d’exemplars) i tampoc he llegit  El pèndol de Foucault. No estic “à la page”, com dirien els francesos. Ha mort UMBERTO ECO i jo, malauradament, he de reconèixer que no “estic al dia” sobre el que escrivia i tampoc no poc fardar d’estar al dia en el tema de lectures importants. Em fa una mica de gràcia veure que quan mort un escriptor famós, tothom diu que ho ha llegit tot d’ell. Alguns periodistes se’n vanten, ostenten el seu alt nivell de cultura, es glorien d’haver-lo conegut abans de ningú, i es vanaglorien d’haver escrit sobre el personatge alguna cosa quan encara no era conegut pel gran públic. Vivim en uns temps en que això de presumir de les coses és massa comú. Jo he de confessar que, tot i que he llegit algunes coses al llarg de la meva vida, em falta llegir autors i obres de les que són considerades fonamentals i imprescindibles i prou que ho lamento. Alguns d’ells ja no els llegiré mai i sé que m’hauré perdut grans coses. Hauria de llegir més perquè llegir enriqueix tant que et fa viure vides noves, llocs desconeguts, experiències meravelloses i realitats inimaginables. Llegir obre la ment, obre horitzons i eixampla totes les dimensions de la persona humana. Aquests dies en que tothom ha parlat d’aquest gran savi que ens ha deixat vaig llegir que Eco havia dit que “el que no llegeix, als 70 anys hauré viscut només una vida. Qui llegeix haurà viscut 5.000 anys. La lectura és una immortalitat cap enrere”.

D’Umberto Eco jo només n’he llegit unes cartes que es van intercanviar amb el cardenal de Milà, Carlo Maria Martini, acceptant una proposta de la revista Liberal l’any 1995. Després es va recopilar tot aquest material i va sortir publicat en forma de llibre amb el títol ¿En qué creen los que no creen? Un dialogo sobre la ética., Ed. Temas de hoy, Madrid, 2005 [1996], 166 pág. Per tant, jo no puc jutjar aquest personatge des del punt de vista literari, ni com a filòsof , ni tan sols com a intel·lectual perquè el conec molt poc. Però sí que l’intercanvi de cartes amb el cardenal Martini em va deixar el bon sabor de boca d’un personatge, representant de la cultura laica, ateu confés, però molt respectuós amb les creences cristianes de les quals ells pervenia. En la seva joventut  va formar part activa dels moviments juvenils d’Acció Catòlica, va estudiar Filosofia a Torí i es va doctorar en 1954 amb una tesi sobre l’estètica de Sant Tomàs d’Aquino, qui, segons va publicar llavors en una nota irònica, va tenir molt a veure amb la seva progressiva descreença i el seu final abandonament de l’Església catòlica. Aquella nota deia: “Podríem dir que ell, Tomàs d’Aquino, m’ha curat miraculosament de la fe”. De totes formes, mai va deixar d’interrogar-se sobre Déu, el més enllà i el sentit de la vida. Deia ja cap al final de la seva vida que “el gran problema que afronten els éssers humans és el de trobar un camí per acceptar el fet de que cada un de nosaltres haurà de morir” i deixava entreveure la possibilitat de que hi ha alguna cosa sobrenatural. Va reconèixer públicament la seva admiració envers el papa Francesc. “Estic convençut de que el papa Francesc està representant un fet absolutament nou en la història de l’ Església i, potser, en la història del món”. Per a ell, el diàleg entre el món laic i el món catòlic ha de donar-se sobretot entorn als temes ètics. L’ètica d’Eco se sosté en allò que ell anomena “ètica del reconeixement de la importància dels demés”.

Tothom reconeix que ha mort un gran intel·lectual, un home de pensament lliure, crític amb aquell periodisme que es ven al millor postor i que tan abunda actualment; un home que deia el que pensava; un home dialogant, respectuós i amb una gran capacitat d’anàlisi del món i de la societat. Ha deixat un llibre pòstum que sortirà d’aquí uns dies i que es titula Pape Satàn Aleppe —fet en base ales columnes que publicava al setmanari L’Espresso—, i on hi ha segons el seu editor, “la història dels darrers 15 anys, i per això porta com a subtítol: Cròniques d’una societat líquida”.

Tags: CULTURA, Ètica, LITERATURA

Tags: Catalunya, Independència, LITERATURA

Salvar la nostra pròpia identitat ha estat i està sent la feina callada de molta gent al llarg dels anys. Al període conegut com La Renaixença hi va haver molta gent que va fer feina de formigueta per salvar d’alguna manera la nostra llengua, les nostres tradicions i tot el que actualment és conegut com a cultura popular o folklore. Alguns d’aquests folkloristes foren : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.

Aquest darrer és de la nostra terra i en aquest apunt d’avui el voldria recordar. Valeri Serra i Boldú (Castellserà-Urgell- 1874 – Barcelona 23 de juny de 1938) ha estat un dels més destacats estudiosos del folklore català. Estudià als escolapis de Balaguer i després peritatge mercantil a Barcelona. Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista “La Creu del Montseny” (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.

Mort Verdaguer, i casat i instal·lat a Bellpuig, Valeri Serra fundà i dirigí el setmanari “Lo Pla d’Urgell” (1912-1921), a través del qual participà activament en les qüestions de caire econòmic, polític i religiós que es donaren en aquells temps a la gran plana urgellenca. Hi publicà també en forma de seccions o sèries d’articles, obres importants com el Calendari folklòric de l’Urgell (1914-15) i Mossèn Cinto Verdaguer (1915).

Periodista, biògraf de Verdaguer i folklorista, l’any 1919 es traslladà a Barcelona on féu de professor a l’Escola d’Agricultura. Treballà a l’administració catalana i després a La Vanguardia. Reconegut ja com a periodista i folklorista professional, publicà monografies d’interès turístic sobre Bellpuig, Tàrrega, Lleida, reculls de rondalles, el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925) i una revista especialitzada en estudis de folklore, l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935).

Voldria aportar avui unes interessants Notes de viatge escrites el 1900 en les que descriu amb tot tipus de detall com era la festa d’un bateig en aquell temps. Jo, tot i haver nascut una bona colla d’anys després, recordo molt bé com algunes d’aquestes escenes que explica la narració es conservaven exactament com quan jo era petit i anava a “plegar” confits als batejos i als casaments al meu poble… Gaudiu-la exactament tal com ell la va escriure.

NOTES DE VIATGE. Valeri Serra i Boldú (1900)

Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que “si de dia sempre hi penso,lo somio cada nit”.

La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.

La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.

I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.

S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.

Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.

Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits.

Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.

Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.

La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.

Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.

I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.

Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.

I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.

A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.

De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i bons amics que hi tinc.

Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.

Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.

Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.

Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.

Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.

Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900).

Vull fer notar que les fotos són tretes del blog Memòries de Poblet i són propietat de Celvisió, i pertanyen a la seua pàgina www.celvisio.com,

Tags: CULTURA, El Pla d'Urgell, LITERATURA

En el llibre “El Pla d’Urgell. Memòria i paisatge”`(Autor/s: Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll), hi trobem una exquisida compilació de textos literaris dedicats al Pla d’Urgell, una comarca que existia ja molt abans de que oficialment li’n fessin.

Entre aquests textos, en trobem recollit un de Jacint M. Capella que es titula “Una truita amb bledes” i que es va publicar per primera vegada al diari catalanista conservador La Renaixença l’any 1893. És una narració breu, encara amb ortografia prefabriana. La història comença amb un exemple pres de la historiografia del nostre país veí, un cas ocorregut al rei Pere I el Cruel de Castella.  Explica com el rei, desorientat en una cacera, es conforma amb un plat de sopes, mort de fam. L’exemple vol ser clar: la necessitat, fisiològica en aquesta ocasió, doblega fins i tot els més altius. Quan el rei volgué, en una altra ocasió, tornar a menjar sopes, no li agradaren pas: «la gana fou lo secret de les sopes d’aquella cacera». A semblança del reial exemple, el narrador explicarà un cas similar, «en una cacera que anys enrere férem quatre amics a l’estany d’Ivars d’Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; los altres no hi havíem estat mai ni coneixíem lo terreno».

Aquí recollirem només la part que fa referència a l’ Estany d’ Ivars. La descripció de la vestimenta dels visitants; del viatge amb tren fins a l’estació de Bellpuig i d’allà fins a l’ estany; la descripció del paisatge ï tota l’explicació de la cacera és una autèntica delícia.

Una truita amb bledes

Quantes vegades m’he recordat de les sopes de don Pere en excursions, en caçeres i fins en viatges a llunyanes terres! Més d’un cop he pogut comprovar la veritat del secret d’aquelles sopes: la gana; mes de molts, cap com en una cacera que anys enrere fèrem quatre amics a l’ Estany d’ Ivars d’ Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; els altres no hi havien estat mai ni coneixien el terreny.

Era una matinada del mes de desembre, freda i bonica com una miss inglesa. Amb los trajos de panna ben forrats de baieta, la gorra peluda que ens tapava el clatell, calçant lleugera espardenya, amb lo sarró i escopeta al coll, los plaids o mantes de viatge a la mà i portant un centenar de cartutxos per barba, ens trobàrem plegats los quatre companys a l’estació del Nord. Lo tren sortia a les 8.10 del meridià de Madrid i devíem arribar a Bellpuig, si no teníem cap desgràcia, a la 1.42. Aixís fou. Prenguérem en lo trajecte truites d’aquelles que tant renom han donat al restaurant de l’estació de Manresa, les remullàrem amb vi de la carabassa que tots portàvem i a l’hora fixa (rara avis en los camins de ferro espanyols), desembarcàvem a l’estació de Bellpuig. Pensàvem trobar-hi, si no un bon dinar, al menos alguna cosa per a menjar. A l’estació no hi havia res d’això. Hi trobàrem solament una taula amb un sellonet (càntir) d’aigua, quatre anissos, rosquilles, borregos, aiguardent, vi ranci i una noia molt rodanxona, de galtes rosades, amb faldilleta curta, mocador florejat clar al cap i fosc al pit, que, riallera, ens preguntava si volíem beure… Quines ganes teníem tots d’ensenyar-li les dents!

Acceptàrem, pagant, un borrego i una copeta de vi ranci, i en Ramon, lo nostre cicerone, mirant lo rellotge i dient-nos que teníem de fer tres hores llargues de camí, emprengué la marxa, seguint-lo tots a bon pas. Llavors, amb lo cori-mori que sentia jo, avivat pel borrego amb vi, em recordà el fet del rei don Pere. Tot just començàvem la nostra ruta de tres llargues hores que devíem fer, la meitat a peu i l’altra a cavall de les cames, per aquells plans d’Urgell, amb aquell griso que, baixant del Pirineu nevat, condensava l’alè en lo mostatxo i penetrava fins al moll de l’os, malgrat nostre ben forrat trajo! I tot això tenint sols per lastre una truita i un borrego!

Lo paisatge es desenrotllava davant nostre amb sos camps de blat i ordi, vinyes i erms. Pocs arbres trencaven aquella monòtona planúria, aixecant al cel ses despullades branques. Solament l’olivera i un que altre pi tenien fullatge. La borrosa silueta del campanar d’Ivars s’obirava al lluny, i darrere, més enllà, el blanc Pirineu semblava un biscuit glacé que feia frisança el mirar-ho.

Feia bona estona que caminàvem. En Ramon, amb la pipa a la boca, que mai deixava, xuclant com una criatura el biberón; l’Emili, embadalit amb lo paisatge; lo Tono, xerrant com una cotorra amb sa parla valenciana que ens distreia, i jo, pensant en les sopes de don Pere el Cruel, rei de Castella. De tant en tant, un vol de pebrets (1) s’aixecava a tret de canó dels humils camps, enlairant-se, repetint son crit conegut: «T’he vist, t’he vist.» —passaven los corbs i les cucales per damunt de nosaltres, alts, molt alts, flairant alguna rossa per a fer-ne un bon àpat, i jo, pobre de mi, no podent volar com ells, m’entretenia a filosofar sobre les preeminències de l’home, del rei de la creació, que en aquell moment climatèric se veia inferior a aquells éssers, no podent satisfer una de ses primeres necessitats.

Lo campanar d’Ivars, acabant en punta, dret com un espàrrec, era nostre guia; el vèiem sempre al davant, com també les cases del poble, i encara n’érem lluny després de dues hores de caminar. Lo dia declinava i el fred era més viu; no ens podíem entretenir escopetejant els aucells, perquè es feia tard i teníem just lo temps per a arribar a l’estany abans no fos fosc. Apretàrem lo pas, i cantant, xiulant i bromejant a estones nos acostàrem al poble. Res teníem que fer-hi, perquè, segons deia en Ramon, lo Senén, lo pescador de l’estany i sos fills, a quins ell coneixia, anaven poc al poble, on trobaríem només que les dones, una la muller i l’altra la filla del Senén. Los homes, nit i dia, quan no treballaven a la terra, eren a l’estany, vora del qual hi tenien una barraca, les barques i els seus enginys de pesca. Deixàrem, doncs, lo poble a la dreta i, veient-nos prop de la fi del nostre itinerari, tot era fer preguntes a en Ramon sobre un munt de coses a les quals amb prou feines podia contestar. Se parlà de la cacera, del plan que calia adoptar perquè tingués bon èxit, i, finalment, la conversa recaigué sobre el sopar que ens esperava. En Ramon se les prometia molt felices. Trobaríem de tot: carn, viram, peix sortint de l’estany, bon pa, millor vi i sobretot bona cara. Quina bouillabaisse faríem amb lo peix! Ni la del restaurant Roubion de Marsella fóra millor, i això que d’aquell restaurant pot dir-se verament lo que d’aquelles cajetillas de l’Havana: «Mi fama por el orbe vuela!» Malgrat aqueixa circumstància, estàvem resolts a fer-li la competència amb los barbs, tenques i anguiles de l’estany d’Ivars.

No teníem llagosta. Què hi feia? Ne tiràvem de plans, ne férem tants, de menús i de projectes de color de rosa, que mai penso pugui amb més veritat aplicar-se a ningú la faula de la lletera, i recordar amb més oportunitat aquell adagi francès: «Pour faire un civet il faut d’abord voir un lièvre.»

Estàvem a la vista de l’estany. Lo sol ponent reflectia sos raigs d’or rogenc sobre aquella immensitat d’aigua que l’oreig a penes movia; se sentien les esquelles dels bous i dels bens que tornaven al corral; cantava el vailet; xisclava la xibeca, i davant de nosaltres, al bell mig del lluent, les veus discordants de mils d’ànecs de totes menes, de cabussons, fotges, rasclons i polles d’aigua donaven l’últim adéu al dia que finia, formant lo tot un himne d’una harmonia estranya, salvatge, indescriptible que se’n pujava dret al cel, i commovent la nostra ànima per lo sublim de l’espectacle, feia que del fons d’ella n’ixqués muda, mes no menos fervorosa, una pregària al Creador.

A tret de bala s’aixecava, feta de tàpia, la barraca del Senén. Lo sol era post quan trucàrem a la porta. Obrí un home vell, encara verd, alt i robust, afeitat de cara, vestit a l’estil d’Urgell, amb barretina que nova degué ser morada i calçant sos peus uns descomunals esclops plens de palla. Teníem davant al Senén. La presentació d’en Ramon fou curta; el pescador nos rebé com s’acostuma en terra catalana: bé, molt bé; amb poques paraules i menos cumpliments.

La barraca del Senén no era gaire espaiosa. L’entrada estava plena d’eines de pagès, collars d’animals, coves, xarxes, fitores i altres enginys de pesca. Al fons, separada per una paret, hi havia l’estable, la peça més gran de la casa; a la dreta, la llar i a l’esquerra el celler que també servia de rebost. A la dreta, a l’escassa claror d’un llum d’oli, s’hi veien dos bancs de fusta, tres cadires de boga, baixes i esbotzades, una taula bruta de taques amb un porró verd mig ple de vi al damunt; a les parets una paella, unes graelles, los goigs del Sant Cristo de Balaguer casi esborrats pel fum, i fent joc un paper com una auca, brut de mosques, amb un dibuix representant a un jove que en una mà tenia una bandera tricolor enlaire i a l’altra un sabre: eren los versos de l’himne de Rouget de l’Isle, La Marseillaise. N’hi havia per a tots los gustos.

Deixàrem penjades les armes i els sarrons, i ens acostàrem al foc. Lo que havíem vist no era massa tranquil·litzador per a la gana que tots teníem. Anàvem a saber a la fi «si sería verdad tanta belleza», si podíem donar crèdit a les paraules d’en Ramon. Ell fou qui s’encarregà de trencar lo glaç. A les poques paraules que li respongué el Senén me caigueren les ales del cor i vaig sentir enrunar-se el castell de cartes que nostra gana havia aixecat. La Maria (la muller), amb lo Senentet i el Ventura (los fills) havien sortit aquell migdia cap a Balaguer emportant-se’n lo peix per a vendre, i junts amb la Rosa (la noia) no tornarien fins l’endemà a l’hora de dinar; se n’havien emportat la clau de la casa del poble, on hi havia el recapte (la viram), lo tocino i demés queviures, i tindríem de passar com poguéssem per aquella nit. Aixís parlà el Senén, oferint-nos amb tota bona voluntat son sopar. Lo sopar d’un home per a cinc, dels que quatre s’haurien menjat les ganes de caminar d’un coix! I quin sopar! Un plat de bledes bullides, dos ous i panets d’Urgell, grossos com lo puny, poc cuits com lo pa de munició i durs com palets de riera! Adéu, bouillabaisse, beefsteck i pollastre saltat! Devíem renunciar generosament, com aquell castellà, «a la mano de Leonor». Nostra situació era com la del rei don Pere, si no pitjor. En tot lo dia teníem dintre el cos només que la truita i el borrego, després de prop de quatre hores de camí, carregats amb cent cartutxos, les armes, los sarrons i les mantes de viatge! Teníem gana; tanta o més que aquell rei de les sopes amb all i ranció de porc.

Mai m’han agradat les bledes. Un de mos passats, a qui dec semblar-me quant al gust del paladar, forçat per son pare a menjar-ne, passà una malatia que el posà a les portes de la mort, tant li costà el pair-les. Aquell sant baró, un cop bo i després hereu de nostra casa, segons he sentit contar més d’una volta al meu pare, se’n recordà sempre i consignà en son testament lo fet, prohibint a sos descendents que poguessen mai obligar a ningú a menjar d’aquell cataclasme. Tenia molta raó, però en aquella barraca no hi havia altra cosa.

Lo consell en ple dels quatre famolencs caçadors, amb la vènia del vell Senén, resolgué fer una truita amb los dos ous i les bledes. Magre sopar, veritat?

Una paella d’aram feixuga, amb un rajolí d’oli, fou posada al foc i, un cop foren les bledes sofregides, s’hi tiraren los dos ous. Qui la feia lligar, aquella truita? Ho provàrem tots en va. Lo Senén agafà la paella i, posant-hi un plat dessobre, volgué girar la truita per a coure-la de l’altre cantó. Mai penso haver seguit amb tant d’interès semblant maniobra, que tingué malauradament un resultat fatal. Relliscant-li el plat, decantà un xic massa la paella, i la tan desitjada truita caigué enmig de les brases, ensems que un crit unànime de ràbia i fam sortia de nostres pits i totes les mans s’aplegaven per a salvar del foc nostre pobre sopar. —Struggle for life! —vaig dir jo entre dents. Sí, en aquell moment, se veia la lluita per la vida; era certa llavors la teoria de Darwin.

Menjàrem tots d’aquelles bledes brutes de cendra i socarrades; d’aquells renyonets del pla d’Urgell, bons per a carregar-ne un canó, i beguérem assedegats un vinet molt bo… per a fer-ne el vinagre de Bully.

Ja havíem sopat: estàvem cansats de la caminada i desitjàvem anar al llit. Lo Senén nos ensenyà l’estable, ple el sostre de teranyines, brut de fems per terra, on es trobava tota sola una somera carregada de nafres. No hi havia a la casa altre llit que la pallissa de l’estable i era prou gran per a dormir-hi tots. Allí, en aquell racó de món, a la claror d’un llumot d’oli penjat a la tàpia, sense despullar-me, ben embolicat amb lo plaid de viatge, amb lo ventre buit i regirat de fàstic i ple el cap de pensaments falaguers per a l’endemà, me vaig endormir sobre aquell jaç de palla, repetint mentalment aquells versos de Victor Hugo:

Oh! Demain, c’est la grande chose!

De quoi demain sera-t-il fait?(2)

Etc. Etc.

Per molt dolent que fos lo dia de demà, al menos per a sopar tindríem altra cosa que aquella famosa truita amb bledes.

———————————–

(1) Cogullades marines a l’Urgell. [Nota de l’autor.]

(2) Es tracta de dos versos del poema «Napoléon II», de Les chants du crépuscule (1836), de Victor Hugo.

Jacint M. Capella, «Una truita amb bledes», La Renaixença, núm. 40-42 (1893), p. 625-632 (fragment).

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana, LITERATURA

Tags: América Llatina, Eduardo Galeano, Günter Grass, LITERATURA

Tags: América Llatina, Eduardo Galeano, LITERATURA, Uruguai

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍ – El capítol anterior el trobareu AQUÍ

Tags: Jubilació, LITERATURA

86 anys. Li tremolen les mans a causa del “germà Parkinson” (com ell mateix diu sovint) i la veu se li va fonent, però no li tremolen les paraules. La seva tènue veu segueix ferma i les seves paraules fan tremolar com sempre perquè segueix predicant la utopia. Fan tremolar els malvats perquè denuncien la injustícia i segueix parlant “clar i català” com ha fet sempre. Fan tremolar els cors, si s’escolten amb atenció. Xacrós i tot, segueix lúcid i lluitador com sempre. Ens acaba d’enviar, com cada any, la seva felicitació de Nadal. No és un poema més.

El Lluís, un amic de Balsareny -el seu poble- m’ha fet arribar un CD amb un recull de poemes, extrets del seu llibre “Encara avui respiro en català”.  8 poemes recitats  i acompanyats de música que es van interpretar a Balsareny, el poble on hi té les seves arrels però que ens donen el retrat perfecte del que és el Bisbe-poeta Pere: una universalitat amb fondes arrels catalanes. En una entrevista que la va fer Mònica Terribas, el 2005, Casaldàliga diu això:

«Per què no puc ser jo un català sincer, obert, ferm, feliç amb la meva identitat, i ser solidari amb el món? Respectar totes les altres identitats. El que passa és que, així com ha costat tant, i encara costarà, de defensar els drets de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa al dret dels pobles. I els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites».

Retorn pairal

 Retornar és tornar a viure,

les branques tornant-se arrels.

L’escaiença de la mort

revifalla el naixement.

Primavera d’utopies,

estius de justícia ardent,

tardors d’angúnies ventades,

fecundes morts dels hiverns.

Si molts camins van a Roma

i pocs menen a Betlem,

tots els viaranys dels homes

cerquen amb fretura Déu.

Casa Nostra, Pare Nostre,

quan més anem, més tornem.

Ja ho he dit moltes vegades:

jo vaig néixer a cal Lleter.

Cinquanta quilos de nervis

salvats d’un dijous llarder.

Llobregat d’aigües vermelles,

les mines de Balsareny,

Pla de Bages, Catalunya,

Espanya, Europa, Occident,

racó de món i del Món,

poble dels Pobles i meu.

Faig olor de llet de vaca

i porto un cor de pagès.

Si mai no he fangat la terra,

sempre la terra em colpeix.

Un feix de neguits, la mare,

i els ulls blaus amb l’espurneig

dels tractants que van a fira

i albiren de lluny les dents

dels cavalls d’un bon negoci,

dels negocis a bon temps.

El pare, xeixa provada,

obaga de pensaments,

eixida de somnis nobles,

Candàliga a cor batent.

Quatre fills i la fortuna

entre torretes i fems.

Les sis vaques holandeses,

sant Antoni del porquet,

l’hort del riu vora la síquia,

feina i fe, neteja i seny.

Anant al Castell, sortíem,

berenàvem llibertat.

La riera de les pedres,

farigoles i pardals,

viacrucis, matamoros,

el vent fuet del serrat.

Dolça la Verge de marbre,

Pau Bròquil esperitat.

Llepades de sang primera

voravia de Navàs.

Cap a Berga, les colònies

i la Patum i Queralt.

A Sallent, idees noves

i Claret l’adelerat.

Manresa i la Santa Cova,

bona per a fer-s’hi sant.

I al capdavall Barcelona,

bona de bossa i de mar.

Al daltabaix de les presses,

el teixidor Llobregat.

I al capdamunt de la tarda,

la roca de Montserrat.

Escolà per dinastia,

passa-son i passa-fred,

i passa la pobra capta

i capta l’esguard de Déu.

L’església, mai acabada,

s’emplena d’obres i creix.

Creix el Sant Crist com un home

de debò, sagnant-me el bes.

Més alt toquen les campanes

quan més sord el campaner.

Les padrines matineres

i alguna noia fidel.

Les Germanes, toca-minsa.

Voleiades, els Mossens.

Els Mossens que tot ho saben

i ens van fent el que serem.

Menjarem plates de crema

quan serà per sant Josep

i beurem nissos flairosos

per la Verge del Roser.

Collirem raïm i figues,

trobarem molsa i bolets.

Cantarem les Caramelles

i farem els Pastorets.

Al Casal els grans conspiren

amors, política i Déu.

I els petits, com de puntetes,

el món dels grans albirem.

Els manyans fan flaire crua,

tèbia olor els pastissers.

No hi seran totes les flaires

pel florir dels ametllers.

“Catalans i cristians”,

si hem de ser-ho “no ens planyeu”.

Les cançons porten banderes,

malastrucs porten els vents.

Amaguem els sants de pressa,

la persiana abaixeu!

“És la guerra”, aquella guerra

que no s’acaba mai més.

Que en diran “la nostra guerra”,

quan era la guerra d’ells.

La colla sense Doctrina,

verda la carn i el cap verd,

madurs els ulls i el silenci

de viure tant en poc temps.

Quin regal em donarien

els desertors del Cortès,

morts a la fosca frontera

sense olivars ni llorers,

ni vencedors ni vençuts,

morts, morts, morts, morts, morts només…?

El tiet mossèn Lluís

em deixarà un queixal seu,

com un corcó de martiri

que encara em cargola el tremp,

i em passarà el calze d’or

per a la sang de tots tres.

La pàtria es ‘nava fent xica,

la Pàtria es ‘nava fent gran.

I el Regne se m’emportava

a l’altra banda del mar,

per a no tornar mai més

i tornar del Món estant.

Pairal era allò que ho era,

ara ja tot és pairal.

L’àliga i la garsa blanca,

les sis vaques i els jaguars

i aquest doll de l’Araguaia

que em ve ple de Llobregats.

L’eixida i la Patria Grande,

Guadalupe i Montserrat.

… L’amor pairal de cal Pare

tot ho va tornant pairal.

Els bols de llet que ens bevíem

i la sang que ens vessaran.

Pairal, la terra dels Homes,

i Déu, la Casa Pairal.

[Encara avui respiro en català, Ed. Claret, 1987]

Tags: LITERATURA, Pere Casaldàliga, Poesia

Tags: LITERATURA

Tags: LITERATURA

Tags: LITERATURA

Tags: LITERATURA, POLÍTICA

Tags: LITERATURA

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz338lDOBoB

Tags: Josep Maria Espinàs, Jubilació, LITERATURA

Tags: Catalunya, Independència, Mario Benedetti, Poesia

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2qVFYJclq

Tags: América Llatina, Argentina, Dictadura, Drets humans, Juan Gelman, LITERATURA

5 de juliol de 2011

El Gregori s’ha aixecat aquest matí decidit a fer una cosa que fa temps que li ronda pel cap: anar a denunciar unes tortures que va sofrir en la detenció de l’any 1972. Han passat molts anys però el Gregori els ha viscut tots amb la por al cos. Una por que es va arrecerar en cada racó del seu cos i de la seva ànima i que no n’ha acabat de sortir mai, tot i els esforços que ha fet per allunyar-la. Ha tingut llargues sessions amb el psiquiatre, ha intentat mil trucs, ha buscat totes les formes possibles per tapar les ferides però res ha servit per esborrar la cicatriu que aquells fets van deixar en ell i que no l’han deixat viure feliç.

S’ha llevat, s’ha dutxat, ha esmorzat pausadament, s’ha arreglat i s’ha dirigit a una comissaria prop de casa seva. Sabia que estava fent una cosa important. Potser més important encara perquè la sabia necessària tot i que li costés tant. Sabia que reviuria moments foscos i terribles. Al moment d’entrar ha dubtat un moment. Només un moment. S’ha dirigit al policia que estava assegut darrere una taula llegint tranquil·lament el diari i li ha expressat el desig de fer una denúncia. El policia l’ha fet seure i li ha preguntat en què consistia.

Quan el Gregori li ha dit que era per un fet succeït feia 40 anys el policia ha obert uns ulls com taronges i, durant un moment no ha sabut què fer. Llavors li ha dit al Gregori que s’esperés un moment, s’ha aixecat i ha entrat a una oficina. El Gregori ha suposat -sense equivocar-se- que anava a parlar amb algun superior, perquè denunciar un fet després de tants anys no era gens comú. I, efectivament, ha sortit a la porta un altre policia -que ha suposat que era el comissari- i li ha dit que passés, que segués i que li expliqués exactament què volia denunciar. Llavors li ha explicat que feia 40 anys el van segrestar una nit uns homes encaputxats, que el van portar a una cel·la fosca i que el van torturar fins a l’extenuació. El comissari ho anava anotant tot i, havent acabat, li ha fet firmar la denúncia tot dient-li que ja podia marxar i que ja rebria notícies.

7 de febrer de 2012

Avui l’han citat al Jutjat. Allà, preguntes i més preguntes, tot demanant-li que aportés tants detalls com pogués recordar. Va ser dur tornar a reviure aquells dies de terror però, mentre ho anava explicant, semblava que es trobés molt millor. Li han preguntat si sabia el lloc on el van portar i si podia aportar noms. Durant aquests anys ell ha anat fent la seva pròpia història i ha mirat d’anar posant nom i cares als fets. Més o menys ha anat lligant caps i quasi està segur en aquest moment de poder aportar informació ben certa. Li han dit que hauria de buscar un advocat o que, si no, n’hi assignarien un d’ofici i que hauria d’estar disposat a retornar als llocs per tal de fer reconeixements diversos. Va dir que sí.

27 de setembre de 2012

El Gregori sent molta emoció i les cames li fan figa en el precís moment en què posa el peu a terra en baixar del cotxe davant de la caserna militar coneguda com “El cinquè batalló de Cavalleria”. Un passat llunyà es fa present de cop i volta. De cop i volta agafa por. Molta por. Terror, fins i tot!. No sap si serà capaç d’entrar allà dins. L’advocat li diu que hi ha d’entrar per tal de poder reconèixer el lloc on el van recloure i el van torturar. És fonamental per tal de poder preparar una bona defensa i poder aportar proves.

Fent el cor fort i animat pel seu advocat entra a les instal·lacions. Els impactes són cada cop més terribles. A cada pas reviu aquells dies llunyans. No pot ser que torni a sentir dolor. No pot ser que torni a sentir aquella suor freda que li baixa espatlla avall i que és fruit de la por. La mateixa por que va sentir aquella nit quan el van baixar a empentes i a cops d’una furgoneta amb els ulls tapats. Sembla que torni a sentir els mateixos sorolls del forrellat de la cel·la. Li sembla que torna a sentir les mateixes ordres, tan aspres i cantelludes que li feien mal a les orelles i a l’ànima.

Han passat 40 anys d’aquella detenció i l’impacte segueix essent molt fort. Recordar tot allò que ha viscut i assenyalar llocs, espais i persones… Troba que la caserna té moltes construccions noves, cosa que li dificulta el reconeixement. "Està tot molt canviat" li diu al seu advocat. Però fa el cor fort, va recorrent totes les estances i va reconeixent i revivint moltes coses. És una diligència que s’havia de fer i que en principi va mirar d’evitar però que, posteriorment, va creure que li podria anar bé per netejar els fantasmes que recorrien la seva ment i allunyar-los definitivament. Encara està pendent la declaració davant del jutge d’alguns testimonis, fet que també sap prou bé que li costarà. Té por de tornar a sentir aquelles veus tan amenaçadores.

El Gregori pensa un munt de coses mentre tornen cap a casa en un silenci dens i respectat molt intel·ligentment pel seu advocat. Ell sempre ha cregut que la dictadura va ser més dura als petits pobles de l’interior del país perquè els militars coneixien els que perseguien, les seves famílies, els seus amics, on estudiaven els seus fills i amb qui es relacionaven. A la capital la gent és molt més anònima i passa molt més desapercebuda. Ho ha pogut comprovar prou bé ara que ja fa molts anys que hi viu… Els amics, amb els que havia anat parlant durant tots aquests anys d’aquell període nefast per al seu país i per a les seves vides, coincidien en això: el fet de viure en un lloc petit va fer que la pressió fos molt més forta i la sensació d’angoixa i de por fos més insuportable.

La por… Quina cosa la por!, segueix pensant… Hom no la sent fins que les coses no cremen de veritat. Eren joves i semblava que ho podien tot i que ningú els podia parar. Tenien uns ideals i creien fermament en ells. Creien que havien de fer la revolució per ells mateixos, per les seves famílies i, sobretot, pel tot el seu poble que tant estimaven. Pensa, per exemple en les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011. Unes primaveres que no acaben d’arribar!. És cert que hi ha hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys.

I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles han estat capaços de fer-la i que no sempre han acabat bé les que han començat. I pensa que potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista.

Segueix entotsolat i embadalit amb les seves reflexions i pensa que haver de fer una revolució davant una dictadura no és fàcil. Un tret identificador de qualsevol dictadura és el silenci imposat. Silenci a la premsa, silenci al carrer, silenci a les fàbriques, a les universitats, fins i tot silenci dins les llars; silencis i més silencis… Silencis exteriors que porten a angoixants silencis interiors, per més que la gent mira de resistir com pot. Les atmosferes s’enrareixen, les relacions humanes canvien i la societat sencera es torna estranya. Les maneres de fer canvien i la por –una forma molt primària de supervivència- es fa ostensible en tots els àmbits de la vida.

Però és a partir d’aquests mateixos fets quan neix la resistència a aquests silencis i surten nous escriptors, o nous cantants, o nous mestres que miren de treballar aquesta resistència amb textos que diuen les coses amb paraules plenes de doble sentit i amb codis nous o és quan es creen nous mecanismes per poder sobreviure amb dignitat, que és de les darreres coses que una dictadura pot arrabassar.

Quan no es poden fer les revolucions exteriors a voltes no queda més remei que fer la revolució interior a partir de creences profundes, lleialtats a un mateix o a unes idees en què hom creu fermament. I basant-se en moltes revolucions interiors, basant-se a buscar –i trobar- tubs d’escapament molt imaginatius és com se salven les societats i els pobles per poder potser fer algun dia la revolució exterior.

Això és el que està passant, pensa, amb alguns països àrabs ara mateix: es va forjant aquesta revolució de mica en mica, amb grans sacrificis, grans esforços i en el dens silenci que volen imposar els governs, els exèrcits -o qui sigui- i que no sempre aconsegueixen. L’ànsia de llibertat, l’afartament del descontentament per les injustícies i les desigualtats, els models polítics que volen imposar els dictadors d’aquests països i que no satisfan a ningú, van creant i transmetent de mica en mica la llavor de la revolució que algun dia esdevindrà imparable perquè, gràcies a Déu, sempre queden persones dignes que fan d’aquesta dignitat bandera i lluita. Persones dignes, esperançades i que creuen que la democràcia és possible. Persones que allunyen la por. Persones que transmeten valors i esperança al seu voltant tot creient i dient que algun dia aquesta situació s’ha d’acabar i, per tant, fomentant l’esperit de lluita sense defallir i fomentant l’autoestima necessària per tirar endavant.

El cotxe ha arribat a casa seva. S’acomiaden de l’advocat i baixa pausadament del cotxe. Mentre obre la porta del seu habitatge i va pujant les escales tot xino-xano pensa que ell possiblement avui s’ha transformat en una d’aquestes persones perquè ha sabut enfrontar la por mirant-la cara a cara. Avui ha après que és l’única forma de vèncer-la.

Tags: Dictadura, LITERATURA, Por

No sé si us sona la paraula anglesa “Wonder”. Jo, com que no sé anglès, no em sonava de res. Bé, sí: en sonava com a nom de discoteca. A Lleida i ha una famosa discoteca amb aquests nom, tot i que no hi he posat mai els peus perquè no sóc de discoteques.

Wonder –segons diu el diccionari- té unes quantes accepcions: sorpresa, admiració, meravella, pregunta… I totes aquestes coses juntes, i moltes més, són les que m’ha despertat un llibre admirable amb aquest mateix títol. Un llibre que he acabat de llegir avui, en un dia de pluja i fred que convida a no sortir de casa i posar-se a llegir ben calentet i amb música de fons, que és com m’agrada llegir a mi.

La Munda, una amiga meva, me’l va deixar perquè el llegís un dia que va venir a comprar un tercer exemplar del meu llibre. Ja me n’havia comprat un parell, però uns dies després me’n va venir a buscar un altre per fer-lo arribar a un dels meus autors més admirats, Josep Maria Espinàs, a través del seu company de caminades a qui la Munda coneix. Una agradable sorpresa per a mi, com hi ha món! Portava Wonder a les mans i em va preguntar si el coneixia. Sincerament, li vaig dir que no n’havia sentit a parlar mai. Em va dir que m’agradaria. Me’n va dir quatre paraules i me’l vaig quedar. Com us deia, l’acabo de llegir avui i voldria dir-ne quatre paraules, tot i que ja hi ha hagut molta gent que les ha dites. Molt ben dites i totes elles de forma molt positiva per al llibre i l’autora.

WONDER, com diu la portada del títol en l’edició catalana de La Campana, és una meravella. És un llibre, les excel·lències del qual corrien de boca a orella ja feia temps, però que a mi no m’havia arribat la notícia. Deu ser que visc una mica als núvols, que és una forma com una altra de viure. Alguns viuen immersos en el soroll i les corredisses, viuen amb massa feina, envoltats de molta gent i de molt moviment; altres viuen en la solitud i en el silenci de la muntanya o en una casa de pagès entaforada dins del bosc i en un contacte sa amb la naturalesa. Altres vivim una mica a la lluna i lluny de certes coses, com jo mateix. Cadascú tria el seu estil i forma de vida, les seves lectures o les seves músiques i tot és respectable. A mi m’agrada llegir i acostumo a estar assabentat dels títols literaris, però aquest m’havia passat per alt. Ara ho considero im-per-do-na-ble!!!!

Per acabar aquest apunt d’avui, només us diré que l’heu de llegir aquest llibre si encara no ho heu fet. I que és molt fàcil lectura, que pot llegir-lo un adolescent, un jove o un adult. En aquest sentit és ben transversal i segur que agradarà a tots. És un llibre molt ben escrit, que té tocs d’ humor, que a vegades és una mica dur i que toca fibres molt íntimes del cor, fa aflorar els sentiments i fa relliscar alguna llagrimeta fins i tot. Només us diré que és la història d’un nen de 10 anys que va néixer amb el síndrome de Treacher Collins, que és una malformació congènita caracteritzada per deformitats craniofacials, i que, després d’un munt d’operacions s’ha d’enfrontar amb el repte d’anar a l’escola per primera vegada. Ell, i algunes de les persones que l’envolten, ens expliquen com li va tot.

Res més. Tot i que potser arribo tard i molts de vosaltres ja l’haureu llegit, el recomano vivament de d’aquí a nens, pares, educadors, gossos i gats, a qualsevol animal que sàpiga llegir i a qualsevol ésser terrestre o extraterrestre que vulgui gaudir d’una bona lectura. No us en penedireu…

Tags: LITERATURA

“La mentira és más cómoda que la duda, más útil que el amor, más perdurable que la verdad” és la frase que García Márquez posa en boca del dictador protagonista de la seva famosa novel·la “El otoño del patriarca”. Una novel·la que mai vaig poder acabar -després d’alguns voluntariosos intents-, perquè sempre la vaig trobar difícil de llegir (cal recordar que quasi no té punts seguits i ni un sol punt i apart) tot i la seva reconeguda vàlua literària.

He volgut recordar la frase perquè és en la mentida pura i dura on recolza el PP tota la seva activitat política. És tergiversant la realitat -com feia el Patriarca de la novel·la- com governa i com propaga mentides que ell mateix acaba creient-se. El Patriarca es crea un món propi delirant, falç, inventat i retroalimentat constantment per ell mateix i pel seu entorn; un entorn que és tot un microclima on viuen i veuen la vida des d’una perspectiva completament falsa, creada artificialment i preparada per a que el Patriarca visqui feliç entre els seus deliris exaltats. Aquest PP s’ha sabut crear uns tribunals, unes lleis, unes corretges de transmissió que fan que tot aquest sistema vagi aguantant. Ja sabem que García Márquez és qui millor va saber crear el famós “realisme màgic” que confon constantment realitat i ficció.

Doncs això mateix és el que li passa a l’actual PP, que no sap si el que diu és veritat o mentida i, en tot cas, s’ho creu sense saber si és una cosa o una altra. El PP viu en una constant ficció gens ni mica realista, però els serveix per anar fent. El patriarca Rajoy calla, que és lla cosa que sap fer millor i els seus ministres parlen –en realitat menteixen- creient-se allò de que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Però, no sé què ho deu fer, que cada dia que passa sembla que aquest poble empobrit, desesperat i desgraciat cada cop se’ls creu menys. Deu ser perquè el poble viu en la realitat i ells viuen en la ficció i en la mentida. Els joves ja no veuen futur perquè els han robat les il·lusions. Els treballadors veuen com el seu sou cada dia s’empetiteix més i els jubilats constaten que les seves pensions cada dia són més minses i amb risc de fondre’s de mica en mica.

Però els ministres “peperos” segueixen parlant –mentint- dient que tot va molt millor i que el pitjor ja ha passat. Només s’ho creuen ells, o fan veure que s’ho creuen. Per no veure ni sentir, no senten ni veuen el malestar general que hi ha al carrer. Sembla que estan disposats a acabar d’espatllar les poques coses bones i decents que quedaven dempeus i, quan no saben per on sortir, fan línies d’ AVE i foten garrotada a Catalunya, dues coses que sempre tenen bona sortida i cauen bé a les Espanyes.

I, enmig d’aquest desgavell, no s’entén que encara el “Patriarca-PP” no s’hagi mort o l’hagin fet fora. Sembla que està en decadència, però es va mantenint no sé exactament amb quina mena de miracle i amb quina mena d’intercessió celestial. Tinguem esperances que aquesta tardor els acabi desgastant de mica en mica i els freds de l’hivern l’acabin matant del tot. Només així ens podrem alliberar del PPatriarca i d’aquesta decadent i cruel dictadura.

Tags: LITERATURA, POLÍTICA, PP

Suposo que als escriptors que han escrit i presentat molts llibres ja no els deu fer tanta il·lusió com me’n va fer a mi el divendres passat, quan em van presentar el meu primer –i únic- llibre “A PEU” al centre Cultural de Mollerussa. Com que us prometia que us en faria una petita crònica, aquí va.

Primerament vaig voler dir unes paraules d’agraïment a les prop de 100 persones que van assistir a l’acte i vaig voler fer una mica d’explicació de com havia nascut el llibre i de les motivacions que m’havien portat a començar el meu blog, convertit ara en llibre. Després vaig presentar el presentador i vaig voler agrair-li públicament la seva bona disposició des del primer moment.

El presentador del llibre va ser un vell conegut meu i de molts dels assistents -Mn. Ignasi Montraveta- i seguidor del meu blog. Per aquests dos motius vaig poder-li demanar que em fes aquest favor: perquè tenia la confiança necessària per poder-li demanar i perquè sabia que ja havia llegit molts dels meus posts escrits durant els primers quatre anys de blog. Per tant, ja tenia feina avançada i ara, no va fer més que llegir-se durant tres setmanes la tria que ha sortit publicada en forma de llibre  per poder-ne fer una mica de ressenya. Per a mi va estar molt encertat i crec que va saber resumir plenament els principals aspectes que toco al llibre.

Ho devia fer tan bé, que es van esgotar tots els exemplars que vaig posar a la venda. Vaig quedar molt curt i vaig haver de fer llista, per tal de demanar-ne més i anar-los entregant a tots els que en van demanar. Espero tenir-los en un termini de 10 o 12 dies i poder-los anar fent arribar als seus destinataris. Si hi ha algun interessat de fora de Mollerussa que el vulgui, pot entrat al web de l’ Editorial EL TOLL on trobarà la forma de demanar-lo i li enviaran a casa.

I, per acabar, voldria fer unes reflexions que em semblen interessants en un moment com aquest. El fet d’escriure un llibre quasi sempre és conseqüència directa d’haver-ne llegit molts abans, cosa que no garanteix que el resultat sigui bo. Però és difícil escriure sense anteriorment haver llegit. Per això considero importantíssim que els infants comencin a llegir ja de ben jovenets i que no parin de llegir durant la resta de la seva vida. Per això jo vaig voler agrair públicament al meu primer mestre, el Sr. Josep Reynal, que m’inoculés aquest bon virus de la lectura.

A mi m’agrada escriure de forma senzilla. Com més senzill millor. Al blog vaig triar deliberadament aquesta manera de dir les coses, de forma espontània i sense fer  massa correccions, perquè trobo que es la forma de fer un blog viu i lleuger. Potser fins i tot, alguna vegada he pecat de massa lleugeresa… Però és la forma que he triat i en la que m’hi sento millor. Es una forma de deixar-me anar i sentir-me lliure expressant les pròpies reflexions i opinions (potser no sempre prou matisades), tot i sabent que no seran compartides per molts. Però tampoc m’importa massa i penso que, a fi de comptes, tothom és lliure de llegir-me o no i que podem respectar-nos sense haver necessàriament de pensar igual.

Escriure el blog m’ha fet perdre moltes hores però m’ha enriquit molt en tots sentits. Per tant, no me’n penedeixo gens ni mica i, de moment, penso anar-lo seguint. Reconec que, a l’hora de fer-ne un llibre, potser havia d’haver corregit una mica més, però no vaig tenir ni humor ni ganes i vaig preferir deixar-ho pràcticament tot com estava. Ja em perdonareu si hi trobeu massa errors.

I, per acabar, només dir-vos que el llegiu i que tant de bo us agradi. I, si fos possible, que em féssiu arribar els vostres comentaris i la vostra crítica, com més sincera millor. Gràcies a tots.

Tags: A PEU, Blogs, LITERATURA

Aquesta és la portada i la contraportada del llibre que l’ Editorial “EL TOLL” d’Ontinyent (La Vall d’Albaida, País Valencià) m’acaba d’editar i que demà presentarem al CENTRE CULTURAL de MOLLERUSSA a les 9 del vespre.

Els que aneu seguint el blog potser ja ho haureu llegit perquè ja fa dies que vaig penjar, dins del meu blog, una plana dedicada al llibre on explico una mica de què va. Per tant, si us interessa, podeu llegir-ho clicant aquí.

Vull fer notar que, des que l’editorial es va posar en contacte amb mi,  fins ara que el presento ha passat exactament un any. Tota una llarga gestació, que sembla haver arribat a bon terme i ja ho veieu: ja tenim la criatura aquí i sembla que ben eixerida, ben maca i robusta. Ha sortir un totxo de més de 400 pàgines!. Ara només falta que us agradi…

La presentació vaig demanar si la volia fer un vell amic i confés fidel seguidor del blog: MN. IGNASI MONTRAVETA. No vaig haver d’insistir gens perquè de seguida em va dir que sí de forma ben generosa i vaig adonar-me que s’ho agafava amb molt interès. Per tant, segur que ho farà molt bé i valdrà la pena escoltar-lo. Moltes gràcies Mn. Ignasi!.

I, per acabar, només dir-vos que hi esteu tots convidats, tot i sabent que alguns de vosaltres sou de molt lluny i no podreu pas venir. Però us ho havia de fer saber… I també us prometo fer-ne una petita crònica per explicar-vos com ha anat.

Si algú vol adquirir algun exemplar del llibre el pot demanar directament a l’EDITORIAL EL TOLL  i us el serviran directament.

Tags: A PEU, Blogs, LITERATURA

Segurament que vaig a contracorrent i pot sonar una mica estrany això que diré: no m’agrada twitter i m’agrada encara menys aquesta mena d’escriptura –si se’n pot dir així- que fan servir molts, sobretot joves, on s’estalvien les vocals i el text es torna una mena de jeroglífic consonàntic on hem d’anar endevinant què volen dir. Ja sé que cada cosa té el seu lloc i que twitter pot servir perfectament per a transmetre una notícia, per enllaçar un article i fer circular ràpidament aquesta mena d’immediatesa a la que estem tots tan enganxats. Potser per això sí que serveix, però per a poca cosa més. Trobo que és una eina interessant però una mica pobra.

Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc més aviat de poques paraules i que m’agrada la concreció. M’agrada allò que es diu “d’anar al gra” i detesto més aviat la palla. M’agrada dir les coses de forma senzilla i de la manera menys rebuscada possible i, potser per aquest fet, no m’agraden massa els autors romàntics. Deu ser per això que twitter no m’agrada tant perquè em limiti a escriure en 140 caràcters (en això segurament que hi estaria prou d’acord) sinó perquè trobo que es fa servir força malament. Trobo que es twiteja pel fet de twitejar i sense intenció ni necessitat de dir res important la major part de les vegades: “Stic morzant un caf+llet i dpres a la platja”. Molt bé, i què?. Hem pensat què busquem quan fem una piulada? Potser només busquem estar connectats per fugir una mica de les nostres solituds… Hem pensat si als demés els interessarà gaire, gens o molt el que diem? Cal economitzar tant el llenguatge per dir una sola frase?

Hem catalanitzat “twitejar” per “piular” i això està bé. Però cal no oblidar que que “piulen” alguns animals i “parlen” les persones. A veure si el twitter ens farà tornar més animalons del comptes i ens prendrà la riquesa de les paraules i de l’expressió escrita. De molt petits ens van ensenyar a llegir i a escriure, els nostres mestres van esforçar-se molt per fer-nos redactar una mica bé i que aprenguéssim una mica de gramàtica i sintaxi; a expressar amb el llenguatge oral o escrit els nostres sentiments i el nostre món i el que hi passa. Trobo que seria una llàstima abandonar tot aquest esforç per caure en l’economia excessiva del llenguatge que, segurament que ens portarà a un empobriment general de la nostra expressió, tal com documenten alguns professors d’universitat que diuen que els arriben alumnes que no saben redactar i que no els entenen quan escriuen. La bona literatura hauria de seguir tenint un lloc destacat en la nostra vida i a l’hora d’escriure hauríem d’emmirallar-nos en els bons autors de sempre,  i en aquells actuals que són capaços –encara- de dir coses boniques i de manera excelsa amb paraules i frases ben construïdes. No és pas el mateix dir una cosa ben dita o mal dita!

Segurament que tots ens ho vam passar bé en algun moment de la nostra vida llegint algun autor en concret que va saber fer-nos arribar els seus sentiments fins al fons del nostre cor. Hauríem d’aprofitar l’estiu per retrobar-lo, rellegir-lo i reforçar de nou el gust per la lectura i hauríem de recobrar altre cop aquell autor que ens va fer plorar, riure o somniar. Hauríem de llegir-lo de nou i potser fins i tot intentar nosaltres de fer alguna cosa semblant, tot i sabem que segurament mai podrem arribar a fer-ho tan bé.

Llegir, escriure, retrobar el gust per la lectura i l’escriptura és un bon moment aquest de l’estiu i les vacances. Al mar, a la muntanya o a recer de casa nostra amb l’aire condicionat que ens dóna confort i ens fa estar en condicions adequades. Molt bones vacances a tots aquells que, com jo, les comencem aquests dies! Bon estiu!

Tags: Comunicació, Lectura, LITERATURA, Twitter

LOS COBARDES

Hombres veo que de hombres
sólo tienen, sólo gastan
el parecer y el cigarro,
el pantalón y la barba.

En el corazón son liebres,
gallinas en las entrañas,
galgos de rápido vientre,
que en épocas de paz ladran
y en épocas de cañones
desaparecen del mapa.

Estos hombres, estas liebres,
comisarios de la alarma,
cuando escuchan a cien leguas
el estruendo de las balas,
con singular heroísmo
a la carrera se lanzan,
se les alborota el ano,
el pelo se les espanta.
Valientemente se esconden,
gallardamente se escapan
del campo de los peligros
estas fugitivas cacas,
que me duelen hace tiempo
en los cojones del alma.

¿Dónde iréis que no vayáis
a la muerte, liebres pálidas,
podencos de poca fe
y de demasiadas patas?
¿No os avergüenza mirar
en tanto lugar de España
a tanta mujer serena
bajo tantas amenazas?
Un tiro por cada diente
vuestra existencia reclama,
cobardes de piel cobarde
y de corazón de caña.
Tembláis como poseídos
de todo un siglo de escarcha
y vais del sol a la sombra
llenos de desconfianza.
Halláis los sótanos poco
defendidos por las casas.
Vuestro miedo exige al mundo
batallones de murallas,
barreras de plomo a orillas
de precipicios y zanjas
para vuestra pobre vida,
mezquina de sangre y ansias.
No os basta estar defendidos
por lluvias de sangre hidalga,
que no cesa de caer,
generosamente cálida,
un día tras otro día
a la gleba castellana.
No sentís el llamamiento
de las vidas derramadas.
Para salvar vuestra piel
las madrigueras no os bastan,
no os bastan los agujeros,
ni los retretes, ni nada.
Huis y huis, dando al pueblo,
mientras bebéis la distancia,
motivos para mataros
por las corridas espaldas.

Solos se quedan los hombres
al calor de las batallas,
y vosotros, lejos de ellas,
queréis ocultar la infamia,
pero el color de cobardes
no se os irá de la cara.

Ocupad los tristes puestos
de la triste telaraña.
Sustituid a la escoba,
y barred con vuestras nalgas
la mierda que vais dejando
donde colocáis la planta.

MIGUEL HERNÁNDEZ

(Viento del pueblo-1937)

Tags: LITERATURA, Miguel Hernández, Poesia