A PEU

Transcric un testimoni esgarrifador que he trobat al blog "Hannah y sus hormonas" i que escriu la periodista Amparo Mendo. Crec que val la pena difondre’l.

http://www.servicioshf.com/hfblogs/hannah_hormonas/2010/01/22/horrores-silenciados/

Horrores silenciados

Queridas caris:

No ha cumplido aún los treinta años, pero la mirada de Caddy Adzuba (República Democrática del Congo, 1981) rezuma una tristeza que estremece. Tanta como determinación.
Esta periodista llegó a España el pasado 26 de diciembre, huyendo de las amenazas de muerte que llegaban a su teléfono móvil prometiendo “cerrarle la boca con una bala en la cabeza”. De hecho, ya había esquivado alguna milagrosamente: una mañana, recibió una visita inesperada en su propia casa antes de acudir al trabajo en Radio Okaki (emisora de la ONU), donde denunciaba sin desaliento las atrocidades. Allí ha visto morir a tres de sus colegas masculinos.
Hace unos días, tuve el honor de compartir con ella una comida que organizaba el Club de las 25. Esta asociación de mujeres feministas le otorgó el pasado año un merecido premio a su lucha por la libertad de expresión y de prensa en su país. (No pudo recoger el galardón entonces y fue Amelia Valcárcel quien lo recibió en su nombre.) También le concedieron, unos meses antes, el premio internacional de Periodismo Julio Anguita Parrado.
De Caddy impresiona no sólo su trayectoria vital y profesional, sino su forma de narrar. Como en las viejas tradiciones orales, recojo su testigo e intento trasladaros su historia lo más fielmente posible.
Imaginaos la escena: una noche, después de la cena, la tranquilidad de una familia –madre, padre y cinco hijos- se ve bruscamente quebrada por la entrada en su hogar de los rebeldes. La mujer es violada una y otra vez delante de sus seres queridos e incluso fuerzan a su hijo mayor a que lo haga. Mientras, el marido intenta oponer resistencia. Y comienzan a cortarle la lengua, las orejas, la nariz… hasta que se desangra vivo allí mismo.
Se llevan a la madre y a los niños a la jungla, donde ella es utilizada como esclava sexual y les separan. Al quinto día, cuando ella pregunta por ellos, le dicen que la carne que ha estado comiendo durante esas jornadas pertenece a sus hijos. Y, para demostrárselo, le enseñan las cinco cabezas.
La mujer suplica entonces por su muerte porque, como católica, no puede quitarse la vida. La respuesta de los bárbaros es que no tiene derecho a morir y que debe vivir con esa pena.
Cuando una de las asociaciones en las que Caddy participa la encuentra vagando por la carretera, se la llevan aferrada a una bolsa de plástico: allí están los restos de sus hijos y no permite que nadie la separe de ellos ni los entierre.
Caddy estuvo con ella en el hospital el 20 de diciembre.
Esta es sólo una historia entre las de 300.000 mujeres agredidas sexualmente y utilizadas como estrategia de guerra en el Congo. 300.000 vidas rotas con edades comprendidas entre los tres meses (sí, un bebé) y los 85 años. Y 40.000 niños-soldado reclutados por los grupos rebeldes. Y 350.000 huérfanos vagando por las carreteras.
Mientras, los países ricos compramos su coltán y su casiterita (minerales que se utilizan en la fabricación de teléfonos móviles, videojuegos y componentes electrónicos), extraídos de las minas del este que controlan los guerrilleros de mil facciones. Los mismos que violan a las mujeres con sus penes, sus cuchillos, sus cigarrillos encendidos o guijarros y les seccionan desde la vagina hasta el año. Algunos de esos animales tienen hoy, incluso, puestos en el gobierno.
Caddy está en España para pedirnos que, entre todos y aprovechando la presidencia española, reclamemos al Parlamento Europeo el cumplimiento de la Resolución 1325 de Naciones Unidas: se celebra este año su décimo aniversario y establece la protección de mujeres y niños en zonas de conflicto. Tan sólo 23 países en el mundo tienen un plan nacional para aplicar esa resolución.
Sin duda, ella es también una “actora de paz”, figura para que la Cuarta Conferencia de la Mujer (Pekín, 1995) pidió apoyo expreso.
Cady Adzuba estará en nuestro país hasta el 20 de abril -gracias a la fundación Euroárabe y a la Diputación de Granada-, explicando en seminarios y conferencias este horror silenciado que dura ya demasiado. Los periodistas estamos muy ocupados explicando en primera persona y en primer plano la catástrofe de Haití, de cuyo desastre también nos habíamos olvidado hasta el terremoto del pasado 12 de enero.

Hannah Malauva

P.D.: Se está creando una plataforma para exigir el cumplimiento de la Resolución 1325. Os mantendré informadas.

He tingut ocasió de llegir el testament de l’alcalde de Solsona, mort als 50 anys, el dia 13 de gener. Uns amics me l’han fet arribar destacant que "és un missatge de primera magnitud, amb molts valors i que hauria de llegir i fer pensar molta gent d’aquest país". Hi estic totalment d’acord i per això avui el copia per si algú el vol llegir, cosa que recomano vivament.

COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONA

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han des viscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Santiago Agrelo és arquebisbe de Tànger i viu de ben a prop la mort a l’estret de centenars de persones que tenen com a únic objectiu de la seva vida anar a Europa. Com sigui.

Llegia avui una reflexió seva sobre aquest fet:

"Avui, de molts llocs del nord d’Àfrica, surten "mar endins", camí d’Europa, Zodíacs, pasteres, piragües, míseres embarcacions carregades d’humanitat jove, que somnia també la seva pesca miraculosa, una humanitat nascuda amb dret a somniar i condemnada a morir sense tocar la realitat del que somia.
No podem mesurar el dolor dels que pateixen a la frontera sud d’Europa, ni tan sols som capaços de comptar el nombre dels que hi moren. Això sí, dolor innecessari i mort violenta semblen formar part del paisatge, i correm el risc d’habituar-nos a veure’ls com es veu sortir el sol o ploure.
No fa gaire, en aigües de la Mediterrània, entre Líbia i Itàlia, van morir 73 immigrants. Cinc van ser rescatats amb vida. El dia que van ser rescatats de la mort, aquell mateix dia van començar a ser delinqüents per llei a l’estat italià.
Dissabte passat, de trenta-sis persones que, amuntegades en una zodiac, somniaven amb arribar a les costes d’Espanya, només 11 van ser rescatades amb vida. El mateix dia en què van ser rescatades, aquestes persones van començar a ser delinqüents per llei a l’estat marroquí.
Cadàver o delinqüent: tristíssima i inacceptable alternativa per als qui només han somniat l’alegria d’una pesca miraculosa".

És trist no poder posar fi a aquest trista realitat que seguirà mentre allà baix hi hagi tanta pobresa. Morir per morir, prefereixen fer-ho amb les butxaques plenes. Això és el que somnien però la gran majoria d’ells no ho aconseguiran mai. Aquí viuran un altre estil de pobresa, tant o més dura que la dels seus països on, almenys, tenien el recer dels seus amics, de la seva família i del seu poble. Aquí seran un éssers anònims que moriran al carrer o deixaran la pell esclavitzats per amos sense entranyes que els trauran tot el suc fins el dia que no els en quedi gens.

Sí, trista realitat per a ells i també per a nosaltres, europeus en crisi econòmica i en crisi d’identitat i de valors. Nosaltres, que som humanament tant pobres com ells, ens omplirem la boca amb paraules grandiloqüents mentre deixem morir aquests països de gana, de sida o de malària…   Una vella Europa que, a fi de comptes, segueix vivint com en segles passats a les costelles d’aquesta gent desesperada que  sembla que fa l’impossible per deixar la vida per aquests mars de Déu!

Aquests dies de tardor per a mi són sempre diferents dels altres de la resta de l’any. És en aquesta estació de l’any que sento més intensament que el temps passa, que la vida segueix i que seguim ben vius.

Suposo que és degut al fet de que s’acaben les vacances, que s’inicia un nou curs amb tota una colla d’activitats diferents; que et retrobes amb persones, coses i temes nous; que la naturalesa canvia i que l’atmosfera ja mostra aires nous.

Hom s’adona que la vida continua, canvia, es renova… Que tot mor i neix contínuament i que res ho pot parar: ni els temes polítics del moment són els més importants i definitius i res és tan transcendent com per aturar el món. Per més obstacles que es posi a l’aigua, arriba un moment que desborda i irromp amb fúria colossal. Tapes un forat i se n’obren cent.

La força de la natura i la força dels pobles són una cosa semblant: tard o d’hora irromp, flueix i es manifesta obertament. Quan podem un arbre, rebrota per un altre lloc encara amb més força. La vida sempre es manifesta per un lloc o altre i és molt difícil emmudir-la.

Ahir, Diada Nacional de Catalunya, pensava tot això. Sembla com si cada any ens inventéssim una polèmica. I si no ens l’ inventem nosaltres ens l’imposen. Sembla que és inevitable. Però també veig que de mica en mica es va oblidant tot i altres temes i altres polèmiques sorgeixen noves. I que el nostre poble segueix endavant, malgrat totes les dificultats, com una riuada imparable cap a la llibertat…

El cel no ha volgut esperar per aquests bombers que han mort enmig de les flames, fent una feina que, segurament que els agradava, però que sabien que era de molt risc.

Un d’ells, el Ramon Espinet, vivia aquí  a Mollerussa. Tothom qui el coneixia se l’estimava i deia que ser bomber era la seva vocació, a més de la seva professió.

Hi han professions que no es poden fer sense vocació, per més diners que es guanyin. I ser bomber és una d’aquestes. Volen ser bombers perquè els atreu l’ajuda i l’acció, i això no està mai renyit amb el poder viure bé del producte de la seva feina que -no ens en oblidem-, té un component de risc real (accidents, malalties professionals, estrès etc. ) que a vegades, per desgràcia, comporta funestes conseqüències i això també s’ha de pagar i reconèixer en la seva justa mesura.

També ens caldria reflexionar en moments com aquests si fel prou per tenir els boscos prou nets; si tenim els camins i els tallafocs convenients; si es respecta prou el parer dels bombers voluntaris de la zona on hi ha un incendi, ja que són ells els que més coneixen la zona i tenen prou criteri…

No són moments d’acusar ningú. Més aviat són moments de tristesa i reflexió. I són moments de reconeixements per aquestes persones tan valuoses i que tant donen a la societat.