12 Sep 2009
Passen els dies.
Aquests dies de tardor per a mi són sempre diferents dels altres de la resta de l’any. És en aquesta estació de l’any que sento més intensament que el temps passa, que la vida segueix i que seguim ben vius.
Suposo que és degut al fet de que s’acaben les vacances, que s’inicia un nou curs amb tota una colla d’activitats diferents; que et retrobes amb persones, coses i temes nous; que la naturalesa canvia i que l’atmosfera ja mostra aires nous.
Hom s’adona que la vida continua, canvia, es renova… Que tot mor i neix contínuament i que res ho pot parar: ni els temes polítics del moment són els més importants i definitius i res és tan transcendent com per aturar el món. Per més obstacles que es posi a l’aigua, arriba un moment que desborda i irromp amb fúria colossal. Tapes un forat i se n’obren cent.
La força de la natura i la força dels pobles són una cosa semblant: tard o d’hora irromp, flueix i es manifesta obertament. Quan podem un arbre, rebrota per un altre lloc encara amb més força. La vida sempre es manifesta per un lloc o altre i és molt difícil emmudir-la.
Ahir, Diada Nacional de Catalunya, pensava tot això. Sembla com si cada any ens inventéssim una polèmica. I si no ens l’ inventem nosaltres ens l’imposen. Sembla que és inevitable. Però també veig que de mica en mica es va oblidant tot i altres temes i altres polèmiques sorgeixen noves. I que el nostre poble segueix endavant, malgrat totes les dificultats, com una riuada imparable cap a la llibertat…
