A PEU

El Pep Guardiola ha dit: "El senyor Clos y el senyor Gallego menteixen. I ho saben".

No seré jo qui defensi el Pep Guardiola perquè se sap defensar sol i segur que se sap defensar molt millor del que sabria fer-ho jo. Però sí que vull opinar sobre la sanció d’un partit que li han posat, deguda a l’expulsió que l’àrbitre Clos Gómez.

El més greu del cas és que l’àrbitre va fer constar a l’acta del partit  que Guardiola havia dit: "Pitas todo al revés" y "no te enteras de nada". El Pep afirma, en canvi, que no va dir res d’això, sinó que el que va dir fou: "¡Le empuja, le empuja! Árbitro, ¿no has visto que le empuja?".

Si després del partit no haguéssim pogut veure en una TV els llavis de Guardiola no hauríem pogut saber qui deia la veritat. Hauria estat una paraula contra una altra i, per tant, no hauríem sabut qui mentia. Però el cas es que un canal de TV va poder gravar ben d’a prop la boca de Guardiola mentre deia el que deia. I més encara: va fer llegir els seus llavis a persones que saben llegir-los i es va demostrar que Guardiola va dir el que va dir. Per tant, hauria estat lògic que posteriorment el Comitè de Competició li hagués tret la sanció veient que el que havia mentit havia estat l’àrbitre. Doncs, no: van mantenir la sanció i van confirmar com a mentider a Guardiola.

O sigui: que va ser la confirmació i l’elogi de la mentida. Van fer un monument i un elogi públic a la mentida; i van confirmar que es pot mentir impunement que no passa res. I no sols no passa res, sinó que es veu que el que té raó és l’autoritat. QUE L’AUTORITAT NO MENTEIX O, SI MENTEIX, LA SEVA MENTIDA ÉS CONVERTEIX EN VERITAT I, PER TANT, ÉS VÀLIDA. Aquest seria el raonament que en podem treure de tot plegat.

Però tots coneixem Guardiola i sabem que és un senyor; i, com a senyor que és (ho ha demostrat a bastament), va dir que "no estava massa orgullós del que va fer i que podia entendre l’expulsió. Però que si van recórrer l’expulsió és perquè el senyor Clos i el senyor Gallego mentien. "Jo m’equivoco i me’n vaig a la graderia, però ells menteixen i ho saben". També va dir: "Si torno a veure una targeta vermella espero que sigui perquè m’ho mereixo". "Els àrbitres van mentir i el pròxim dia que vegi al senyor Clos li comentaré".

Estem ben arreglats amb la justícia d’aquests Comitès de Competició! Estem ben arreglats si se segueix imposant en el món de la justícia el camí de la mentida!

  Els escolans de Montserrat van proposar-se fer alguna cosa per Haití. Es veu que  -a més de cantar- els ensenyen altres coses: sensibilitat, valors, sintonia amb causes justes i suposo que moltes altres coses. La idea i la iniciativa va sorgir dels escolans que cursen 2n d’ESO a l’ Escolania.

La idea, finalment, es va fer realitat ahir i va resultar un èxit, vist com estava de plena Santa Maria del Mar. Jo i la meva esposa ho vam poder comprovar, gràcies a uns amics que ens van reservar i regalar entrades. Ara ens cal fer una aportació a nosaltres, ja que el concert ens va sortir gratis… Qui vulgui pot afegir-s’hi i fer l’ ingrés al següent compte 2100 0828 61 0104536912.

La multitud que vam anar-hi vam poder gaudir d’un concert preciós i fet en benefici d’una noble causa: recollir fons per Haití. Aquest grup d’escolans es van preguntar com podien ajudar la població que va patir els efectes dels terratrèmols d’Haití i van decidir oferir el seu millor valor: la veu. Es van posar en contacte amb l’ ONG InteRed, que pertany a la Institució Teresiana, molt vinculada amb l’Escolania, i que està realitzant tasques humanitàries amb els damnificats d’Haití, per fer-los arribar la recaptació del concert benèfic.

InteRed és una ONG de Desenvolupament creada l’any 1992 per la Institució Teresiana amb l’objectiu d’impulsar, des de la societat civil, una Xarxa d’Intercanvi i Solidaritat (InteRed) entre grups socials, pobles i cultures. La seva finalitat és col·laborar en la transformació de la realitat socioeconòmica actual generadora d’injustícia, i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i l’exclusió. InteRed treballa a través de processos socioeducatius i des d’un enfocament de drets humans i de gènere. Promou valors com la participació, la corresponsabilitat, la confiança mútua i el treball en equip en el desenvolupament de les activitats. InteRed està integrada per 9 delegacions en diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol, 26 organitzacions de 15 països i diferents moviments socials.

Gràcies, escolans, per aquesta bona idea i per la lliçó de solidaritat que ens heu donat als grans.

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
- És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
- És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
- És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.

Cal ajudar, d’acord. Però fins on? Hi ha límit? Cal respectar la llibertat d’aquell que conscientment no vol ser ajudat? Ens adonem sempre de la necessitat que tenim tots plegats de ser ajudats? No serà que a vegades som massa orgullosos, massa tibats, massa presumits, massa prepotents, massa autosuficients i no ens adonem que en algun moment necessitem ajuda? A vegades sabem donar ajuda però no sabem rebre’n…

He trobat una una bonica història:

"Un mestre oriental que va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua, però quan ho va fer, la bestiola li va picar.
Per la reacció al dolor, el mestre va deixar anar l’animal, que va caure a l’aigua i de nou s’estava ofegant. El mestre de nou va intentar treure’l i una altra vegada la bèstia li va tornar a picar.
Algú que havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir:
- Perdoni, però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenta treure’l de l’aigua el picarà?
- La naturalesa de l’escorpí és picar i això no canviarà la meva, que és ajudar- va respondre el mestre.
I llavors, ajudant-se d’una branca, el mestre va treure l’animalet de l’aigua i li va salvar la vida".

No hem de canviar la nostra naturalesa si algú ens fa mal; només cal que mirem de prendre precaucions i ser llest i respectuós: Llest, per tal que no ens prenguin el pèl. I respectuós perquè cada un té la seva llibertat i cal que la respectem.

Que la conducta de les altres persones mai condicioni la nostra!.

"Persona" en grec significa "màscara", "careta", rostre. La cara expressa o amaga. Depèn. La persona és -primerament i sobretot- un misteri difícil d’abastar, de definir i de comprendre. Per això com més infants, més senzills. La cara és el mirall de l’anima. Mostra el que hi ha. I a mida que anem madurant ens anem complicant i cada vegada es fa més difícil tot plegat perquè ens anem posant caretes. Per això els infants són tan directes, clars i diàfans: no amaguen res. No els cal amagar res. Mostren el que són sense complexes de cap mena i diuen el que senten. Són innocents. I la innocència és una de les coses que no hauríem de perdre mai però que perdem de seguida.

Els que treballem en centres de persones amb discapacitat intel·lectual sabem molt bé que la majoria d’aquestes persones tenen uns nivells d’innocència molt alts. Innocència, afecte, sensibilitat, senzillesa, capacitat de relació i d’amistat són virtuts -entre moltes altres- que ells tenen en grau molt més elevat que la majoria de nosaltres.

Per això a vegades a mi se’m fa difícil parlar de discapacitat, encara que entenc que potser no tenim cap més paraula més adequada o la societat en general no està prou preparada per entendre i valorar prou les persones des d’uns altres esquemes i amb uns altres paràmetres. Potser hauríem de començar a parlar més de capacitats que de discapacitats. Hauríem de parlar d’inclusió o no tant d’exclusió conceptual. Qui és vàlid i qui és invàlid? Qui és capaç i qui és incapaç? Capaç per a què i incapaç per a què? Qui és més savi que qui? Qui és més innocent que qui? Qui té més i qui té menys? Diners, virtuts, defectes, amistats, cotxes, llibres, raons, manies… tot això és pot valorar, medir, triar, guardar o rebutjar. Uns trien unes coses i altres en trien altres. La pitjor discapacitat és la auto discriminació i molts trien aquest camí.

Capacitats especials per unes coses i capacitats per unes altres. Jo puc no tenir gens de capacitat per dibuixar i, en canvi, tenir-ne molta per cantar. Al centre on treballo tenim nois amb habilitats enormes per a certes coses. Molt més hàbils que la majoria dels educadors que hi treballem. És cert que nosaltres en tenim unes altres. Però això em fa pensar que hauríem de ser una mica més humils ja que dia a dia ells ens ensenyen constantment moltes coses importants i essencials per a ser més persones, per a viure millor i per a ser més feliços. Potser ens caldria fixar-nos-hi una mica i mirar d’aprendre-ho.