A PEU

Estimar l’Església no vol dir no poder-la criticar i no veure els seus defectes. Quan estimem una persona normalment veiem més les virtuts que els defectes, però seria irracional no voler-ne veure les coses lletges. Mirem de perdonar-les; mirem de disculpar-les; mirem de minimitzar-les. Però hi són i s’hi ha de comptar per no viure enganyats i poder ser madur.

Aquests dies s’està parlant molt dels capellans pederastes i de com les coses han arribat a límits insospitables. No s’entén que la jerarquia no hagi actuat abans davant de proves evidents i conegudes. No va actuar prou fermament Joan Pau II amb el cardenal de Boston Bernard Law, que no va fer més que traslladar el cardenal a un lloc de la Cúria Romana. Tampoc va actuar com corresponia amb el fundador de la "Legión de Cristo", Marcial Maciel, del qual s’han provat molts escàndols de tota mena. I podríem anar seguint amb silencis inexplicables a Irlanda sobretot, però també a Austràlia, Itàlia, Àustria. i també a Espanya…

No s’acaba d’entendre tampoc la manera de nomenar bisbes, per exemple. Sembla que els criteris que es fan servir busquin l’absurditat total o es busqui gest d’una única tendència i sensibilitat encara que no siguin ben rebuts per la majoria. Si l’Església fos normal triaria capellans de la mateixa terra, gent arrelada al país, prou sant i savis com per portar una diòcesi com s’ha de portar: essent propers a la gent, essent amics dels capellans, essent gent que busca l’essencial i no es queda en el secundari…

Si l’Església fos normal, respectaria més les maneres de ser i de fer dels diferents països, de les diferents cultures i de les persones, cosa que cada dia es dóna menys. S’escoltaria més a la gent, als bisbes, als capellans. No es faria callar teòlegs crítics, ans al contrari, es miraria de buscar nous camins, noves perspectives de la fe i de maneres noves de viure-la. Es buscaria, en definitiva, nous camins. No m’estranya gens, doncs, que cada dia hi hagi més distància entre l’església i el món, entre la jerarquia i els fidels i, en definitiva, entre les lleis, dogmes i sentències i la vida mateixa.

Aquesta expressió tan catalana, amb què hom  manifesta un cert desengany del món, per les tribulacions, falsedats, etc., que s’hi esdevenen, no és pas d’ara. A Castellnou, el meu poble de naixement, hi havia "Lo vell Tano" que sempre la deia. De ben petit li havia sentit dir una vegada i una altra. Per tant, vol dir que ja fa almenys 60 anys que el nostre món és un món de mones…

La vida és feta de desenganys, falsedats i mals de tota mena, ja ho sabem. Al paradís terrenal ja n’ hi trobem una bona colla i podríem anar seguint al llarg dels segles. Però també hi han, gràcies a Déu, les coses bones, les bones persones, les bones paraules i, sobretot, les bones accions.

Sembla que ara és temps de renovació, de regeneració, de tornar a començar, de tornar a il·lusionar, de voler tornar a fer les coses bé. No ens ho prediquen els capellans (aquests ja ho fan sempre) però ens ho prediquen els polítics, els empresaris, els sociòlegs i tota la colla de tertulians de les ràdios i la TV que surten cada dia.

D’acord. Però estem tan acostumats a que ens enganyin; a que les coses no siguin com ens diuen; a que les paraules no vulguin dir res o a que vulguin dir justament el contrari del que volen dir que  ja no fem cas de res. Per exemple, jo m’imagino al vicepresident Joan Franquesa, que ha presentat la dimissió com a directiu del FC Barcelona al president de l’entitat, Joan Laporta, per mitjà d’una carta de renúncia, com deu estar el pobre home. Resulta que fa una carta, dona totes les explicacions que pot…. i ningú li fa cas, ningú el creu. Tots els diaris diuen que del que diu, res de res. Que les raons són ben bé unes altres i que gira i que tomba. El cas és que la seva carta és paper moll  i no només no ha servit per aclarir res sinó que ha servit per a empitjorar-ho i fer especulacions i càbales.

El que dèiem: quin món de mones!

Anselm Turmeda (1352-1425) Nascut a Ciutat de Mallorca el 1352, estudià Lògica, Gramàtica, Física, i Astronomia a Mallorca, Lleida, París i Bolonya. A la ciutat italiana entra en contacte amb grups averroistes que el fan dubtar dels preceptes cristians en un primer moment, dubte que posteriorment el portarà a la seua conversió a l’Islam el 1385, any en què marxa a Tunísia com a protegit del Soldà i amb el nom d’Abd Allah al-Targuman al-Mayurqi. Des d’aleshores, i fins la seua mort, ocupa el càrrec de cap de duanes de Tunis pel seu coneixement de llengües cristianes i també de l’àrab.

Elogi dels diners

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.

——————————————————————————————-

Un text molt adequat per tal que hi pensem una mica en aquest dies en que no es parla més que de corrupció. Es veu que la cosa ja ve de lluny!

Una persona amiga, que viu lluny de Catalunya, em pregunta què ens està passant aquest dies amb els polítics i la corrupció. Em diu que això és corrent i normal al seu país i que ja no en fan ni cas. Però que li estranya que passi a Catalunya, país pel qual sent una gran admiració.

És clar que jo no em sento capaç de donar-li una explicació prou aprofundida i potser hauria de ser molt llarg l’anàlisi de la situació a la que hem arribat. Per tant no ho faré aquí, ni avui. Però sí que voldria donar-li unes quantes pistes que poden ajudar-lo a entendre una mica el que està passant.

1.-Aquí, a diferència de les dictadures, les coses es van destapant tard o d’hora. A vegades més tard que d’hora, però es destapen. Això es bo i ens fa creure que la democràcia encara serveix per alguna cosa, encara que a vegades sembla disfressada i ni quasi la reconeixem. Encara tenim una democràcia massa feble i n’ hauríem d’aprendre molt per millorar-la. A més, alguna premsa no ajuda massa a que la gent tingui una opinió objectiva de les coses. Crea un caldo de cultiu enverinador, filtrant coses que no s’haurien de filtrar, condemnant abans de jutjar i empastifant a tots i a dret tant com poden.

2.-La justícia a vegades sembla un "cachondeo", que deia Pedro Pacheco amb una bona part de raó. O és massa tova o és massa dura. Ho sembla tot, menys justícia. Sembla que cada jutge tingui el seu criteri i això acaba de desconcertar a tothom. Ja em direu, si no, la diferència d’actuació del jutge del cas  Millet que, amb el reconeixement de culpabilitat i tot del propi Millet, tarda una infinitat a prendre-li declaració i després el deixa lliure, malgrat els càrrecs que se li imputen. I a l’altre extrem Garzón, que fa un desplegament de pel·lícula i , si ens descuidem, porta tot l’exèrcit, totes les televisions i incomunica i tanca a tothom a la presó en un tres i no-res.

3.-Es parla molt de l’oasi català. L’oasi català vol dir una manera de fer les coses d’una manera civilitzada, parlada i educada, cosa que a la resta d’Espanya no ho han sabut fer mai. No vol dir que els catalans ens tapem les vergonyes els uns als altres. Vol dir que fel d’una manera diferent les coses. I tant de bo puguem seguir fent-les així durant molts anys, fent justícia quan calgui i condemnant els culpables si hi ha delicte. Però no abans del judici, sinó després.

4.-Dir clarament que aquí també tenim corrupció, però que no n’hi ha -ni de bon tros- com en altres llocs de les Espanyes. I que la majoria de polítics fan les coses ben fetes, encara que tendim tots plegats a criticar-los molt. No són pitjors ni millors que els metges, els capellans, els advocats, els periodistes o els carnissers. A tot arreu hi ha gent bona, molt bona, dolenta i xoriços….

5:-Per acabar, dir que això no és cap anàlisi de les coses. Necessitaríem més espai i més temps. Però pot ajudar a entendre que el que està passant és una cosa corrent a tots els països, amb la diferència que en uns mai se saben aquestes coses i es tapen els delictes i en altres països la justícia i la mateixa societat posa a cadascú al seu lloc.

Esperem, doncs, que el temps vagi posant a tothom al seu lloc i no traiem l’honor de les persones abans d’hora, una de les coses pitjors que poden passar en un país civilitzat i modern.

Si volen fer neteja, ja cal que s’hi posin! No sabran pas per on començar. Com a l’acudit de dalt, aviat no sabrem a quin contenidor tirar la porqueria…

Però si fos d’ells, començaria pel més gros, pel més greu. Jo, si fos d’ells, començaria a perseguir aquells que maten, aquells que violen, aquells que trepitgen drets elementals de les persones, aquells que trafiquen amb drogues o amb persones.

Jo, si fos d’ells, miraria que la justícia fos més justa, posaria a la presó només aquells a qui no hi hagués més remei que tancar-los, -que realment no serien tants com ara. Potser en lloc de tancar-los, caldria fer-los fer alguna tasca en bé de la comunitat, que prou que n’hi ha i prou que en trobaríem.

Robar no està bé, ja ho sabem. Però què és més greu, robar a un milionari 10.000 euros o robar-ne 10 a un pobre que no en té ni per menjar? I, si els cacen a tots dos, qui tindrà millor defensa? Qui se’n sortirà millor? Qui podrà pagar un bon advocat? Robar no està bé, però uns robatoris són bastant pitjors que altres.

I aquells que trafiquen amb droga i maten desenes de nois a la flor de la joventut? I aquells que amb el tràfic i la distribució de droga destrueixen famílies senceres? A aquests no cal perseguir-los? No cal emmanillar-los i fer-los sortir a tots els Telenotícies per tal que tothom ho vegi?. És just el tracte que es dóna a uns i altres? Hi ha un jutge famós, un jutge estrella,  que cada any organitza un partit de futbol contra la droga. Per quedar bé? Per poder sortit a la TV? Quants traficants agafen cada any?

No seré pas jo qui defensi als xoriços i encara menys els xoriços de camisa blanca i corbata. Els xoriços més fins són molt més perillosos que els que roben carteres. No seré pas jo qui els defensi, però demanaria als jutges que fossin una mica més justos, i que obrissin l’objectiu de la càmera a tota la realitat per veure on cal començar a fer neteja.

Continuarem amb més preguntes si no hi ha res de nou…