A PEU

El Pep Guardiola ha dit: "El senyor Clos y el senyor Gallego menteixen. I ho saben".

No seré jo qui defensi el Pep Guardiola perquè se sap defensar sol i segur que se sap defensar molt millor del que sabria fer-ho jo. Però sí que vull opinar sobre la sanció d’un partit que li han posat, deguda a l’expulsió que l’àrbitre Clos Gómez.

El més greu del cas és que l’àrbitre va fer constar a l’acta del partit  que Guardiola havia dit: "Pitas todo al revés" y "no te enteras de nada". El Pep afirma, en canvi, que no va dir res d’això, sinó que el que va dir fou: "¡Le empuja, le empuja! Árbitro, ¿no has visto que le empuja?".

Si després del partit no haguéssim pogut veure en una TV els llavis de Guardiola no hauríem pogut saber qui deia la veritat. Hauria estat una paraula contra una altra i, per tant, no hauríem sabut qui mentia. Però el cas es que un canal de TV va poder gravar ben d’a prop la boca de Guardiola mentre deia el que deia. I més encara: va fer llegir els seus llavis a persones que saben llegir-los i es va demostrar que Guardiola va dir el que va dir. Per tant, hauria estat lògic que posteriorment el Comitè de Competició li hagués tret la sanció veient que el que havia mentit havia estat l’àrbitre. Doncs, no: van mantenir la sanció i van confirmar com a mentider a Guardiola.

O sigui: que va ser la confirmació i l’elogi de la mentida. Van fer un monument i un elogi públic a la mentida; i van confirmar que es pot mentir impunement que no passa res. I no sols no passa res, sinó que es veu que el que té raó és l’autoritat. QUE L’AUTORITAT NO MENTEIX O, SI MENTEIX, LA SEVA MENTIDA ÉS CONVERTEIX EN VERITAT I, PER TANT, ÉS VÀLIDA. Aquest seria el raonament que en podem treure de tot plegat.

Però tots coneixem Guardiola i sabem que és un senyor; i, com a senyor que és (ho ha demostrat a bastament), va dir que "no estava massa orgullós del que va fer i que podia entendre l’expulsió. Però que si van recórrer l’expulsió és perquè el senyor Clos i el senyor Gallego mentien. "Jo m’equivoco i me’n vaig a la graderia, però ells menteixen i ho saben". També va dir: "Si torno a veure una targeta vermella espero que sigui perquè m’ho mereixo". "Els àrbitres van mentir i el pròxim dia que vegi al senyor Clos li comentaré".

Estem ben arreglats amb la justícia d’aquests Comitès de Competició! Estem ben arreglats si se segueix imposant en el món de la justícia el camí de la mentida!

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d’ajuda humanitària. Se’n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n’han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d’un ‘notable’ musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest ‘notable’ compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d’infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l’ imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l’ immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d’Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la ‘jihad’ (guerra santa ) a l’exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d’Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s’ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de ‘Fundació Al-Andalus’, l’òrgan d’expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d’apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com ‘Abu Ibrahim’, demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l’ alliberament d’ Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l’alliberament d’Alicia Gámez "perquè es va convertir a l’ islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s’hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s’hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

Inquisidors, perseguidors, espies, controls, càmeres de tota mena i a tots els llocs haguts i per haver controlades per funcionaris vigilants i amatents de sistemes orwelians, espietes de totes menes. Al carrer o a l’ordinador. És el que hi ha. I ho hem d’acceptar irremissiblement si volem viure i moure’ns en el món modern.

Ja ningú no pot creure que no ens espien. I si encara n’hi han alguns, estan molt equivocats. Som espiats, controlats, anotats, mirats i analitzats cada dia mil vegades, encara que no ho sapiguem i no ens en adonem: A les carreteres amb els radars; a les estacions de metro, d’autobús i de tren; als carrers i a les oficines; també en alguns llocs de treball i de diversió; quan ens connectem als ordinadors; quan entrem a una pàgina web a través dels buscadors; quan entrem als cines; quan demanem un paper, quan anem a treure diners al caixer automàtic; quan anem a l’hospital; quan anem a l’Ajuntament; quan entrem a un restaurant…

El "GRAN GERMÀ" ja és aquí fa temps, però encara no en som prou conscients. George Orwell en la seva novel·la "1984" va crear el personatge i els governs i els poders fàctics l’han anat mantenint i fent créixer. El "Big Brother" s’ha fet imprescindible en el nostre món i en el viure de cada dia, a no ser que ens en anem a viure a la muntanya, allunyats de tothom.

I el que és pitjor: no només ens segueix sinó que ens manipula sibil·linament i sense adonar-nos-en. Tot això m’ho ha fet pensar una notícia que he llegit: una empresa va seguir tots els passos d’un dels seus empleats. I quan dic tots els passos, vull dir tots: els moviments dels comptes bancaris; el què feia a la feina i fora de la feina; què comprova i on comprava; el seu historial mèdic; les seves amants; les seves aficions. Tot. Sabia tota la seva vida de pe a pa. I el súmmum de tot plegat: resulta que manipulaven el seu correu electrònic i enviaven a nom seu correus comprometedors fins a tal punt que, quan els va semblar bé, el van acomiadar de la feina amb un munt de proves i arguments completament falsos però que ell no va poder desmuntar davant el jutge.

  Els escolans de Montserrat van proposar-se fer alguna cosa per Haití. Es veu que  -a més de cantar- els ensenyen altres coses: sensibilitat, valors, sintonia amb causes justes i suposo que moltes altres coses. La idea i la iniciativa va sorgir dels escolans que cursen 2n d’ESO a l’ Escolania.

La idea, finalment, es va fer realitat ahir i va resultar un èxit, vist com estava de plena Santa Maria del Mar. Jo i la meva esposa ho vam poder comprovar, gràcies a uns amics que ens van reservar i regalar entrades. Ara ens cal fer una aportació a nosaltres, ja que el concert ens va sortir gratis… Qui vulgui pot afegir-s’hi i fer l’ ingrés al següent compte 2100 0828 61 0104536912.

La multitud que vam anar-hi vam poder gaudir d’un concert preciós i fet en benefici d’una noble causa: recollir fons per Haití. Aquest grup d’escolans es van preguntar com podien ajudar la població que va patir els efectes dels terratrèmols d’Haití i van decidir oferir el seu millor valor: la veu. Es van posar en contacte amb l’ ONG InteRed, que pertany a la Institució Teresiana, molt vinculada amb l’Escolania, i que està realitzant tasques humanitàries amb els damnificats d’Haití, per fer-los arribar la recaptació del concert benèfic.

InteRed és una ONG de Desenvolupament creada l’any 1992 per la Institució Teresiana amb l’objectiu d’impulsar, des de la societat civil, una Xarxa d’Intercanvi i Solidaritat (InteRed) entre grups socials, pobles i cultures. La seva finalitat és col·laborar en la transformació de la realitat socioeconòmica actual generadora d’injustícia, i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i l’exclusió. InteRed treballa a través de processos socioeducatius i des d’un enfocament de drets humans i de gènere. Promou valors com la participació, la corresponsabilitat, la confiança mútua i el treball en equip en el desenvolupament de les activitats. InteRed està integrada per 9 delegacions en diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol, 26 organitzacions de 15 països i diferents moviments socials.

Gràcies, escolans, per aquesta bona idea i per la lliçó de solidaritat que ens heu donat als grans.

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
- És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
- És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
- És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…