Eufòria esportiva, bon joc i resultats perfectes. Al camp un 10 ben gros. Una olla de grills a la directiva, un president massa xerraire i un ambient desestabilitzador. Un 0, també ben gros, als despatxos. Aquest és l’ambient actual a Can Barça.
I amb aquesta realitat al nostre entorn i a l’"entorn" del Barça, un company meu sociòleg m’ha fet arribar alguns articles que ha publicat darrerament perquè sap que m’agraden i me’ls llegeixo amb molt de plaer. Entre ells, hi he trobat aquest, (com veureu, fou escrit en plena eufòria de la temporada passada) prou deliciós per tal que el puguem compartir amb els seu degut permís. Que el gaudiu!
Del Timbaler del Bruc al Noi de Santpedor
(Jaume Farràs, sociòleg, UB)
Dos segles i un any separen la desfeta de tot un exèrcit napoleònic en mans d’un vailet que, a cops de timbal, havia fet ressonar la muntanya montserratina; amb aquest efecte de reverberació, recularia -cames ajudeu-me!- l’exèrcit que s’havia cruspit mig Europa. Era un memorable mes de juny, el de la falç al puny, segons el nostre refranyer més genuí. Els camperols catalans guardaven mal record del Corpus de sang. Tropes amunt i avall, la gent del Bages -cor del país- bategava de follia. Ràbia i bogeria capaces de mobilitzar exèrcits, mercenaris o no, i voluntaris. La imbatibilitat napoleònica queia retuda i befada al seu pas per la falda montserratina. Heus ací el cop de gràcia, natura et ingenio adiuvante!
Un minyó de Santpedor, de nom Isidre Lluçà i Casanoves (1791-1809), servint-se d’un timbal d’alguna de les Confraries existents –potser la dels Dolors-, seria l’artífex de tal malifeta, és clar! des de la perspectiva francesa. Heroi amb fusta de llegenda, per als interessos de la corona espanyola. Una tocada de bemolls, sostenen encara els partidaris de mirar Pirineus amunt abans que Ebre enllà. Mira-t’ho com vulguis, ironies d’avatars, i més avatars històrics. Lluites de corones i terra ultratjada, secularment. El tercer sol llepar, a fe de Déu! Aquest país no és l’espavilada Andorra, i els seus ciutadans, per tant, no saben fer-se l’andorrà! Caldrà aprendre d’aquella joia que és el “Manual Digest. De las Valls neutras de Andorra”.
Sigui com sigui, a aquell valerós minyó de Santpedor l’anomenarien ja l’any següent general en xefe, segons afirma en Cabanes. Que els experts de la historiografia entrin en joc i facin les seves anàlisis, precisions i conclusions. Tot el camp d’anàlisis rigoroses és al seu gust i abast. Ara bé, permeteu-me dir que fets i llegenda són d’aleshores ençà un puny, on cadascun dels dits apinyats multipliquen, arquetípicament, la seva força indestructible. I que li vagin al darrere amb un flabiol sonant! Ho diu la història, ho basteix la llegenda, ho transmeten els besavis, avis i els pares als fills, néts i besnéts. Cada poble, cada societat forja i escriu les seves veritats, les seves ardideses i fracassos i, arribat el cas, les seves mentides, tant se val!
El míster Pep emula aquell Lluçà i Casanoves.
No m’atreveixo, de debò, a titllar al Sr. Pep Guardiola de general, per més que d’estratègies, tàctiques i jocs amagats, talment poderosíssims timbals, no li’n falten. Semblant nomenclatura ens duria a estaments i institucions d’ingrat record. Ha senyorejat als millors estadis, primer amb calça curta i -quasi només- de color blaugrana, i ho fa avui impecablement encorbatat. Quedem-nos, doncs, amb això de míster, que és una digna denominació avui per a qui du la batuta d’exèrcits que actuen als estadis de bona part del món, mentre són observats a les ubiqües pantalles televisives, sacralitzades urbi et orbe per l’esport rei.
Dirigit per místers, aquell football és avui espectacle de masses; mou tota mena de capitals, passions, crea mites, divinitats, i s’alimenta d’una gran varietat de ritus, litúrgies i protocols. Joia de resultats equival a Xauxa. Sequera de pilotes a la xarxa pot esdevenir rauxa. I que el seny lideri l’apàtic cada dia de l’eina i la feina.
Ben mirat i des d’aquesta terra endins, hauríem de dir: pilota, oi?, sí, a l’olla, fent-hi xup-xup: carn d’olla! El que toca, però, des de l’ofici de futbolista, és clavar la pilota a la porteria, golejar l’adversari amb el corresponent Fair Play, i, millor encara, si la porteria foradada és la de rival(s) etern(s). Ben lligat i al sac,… Ho deixo per als creadors i col·leccionistes d’acudits.
Enguany això ha estat com reviure de ple dos-cents un anys més tard la befa del vailet Timbaler, fent pam-i-pipa sobre el timbal, i rifant-se els coratjosos exèrcits napoleònics, avui Manchester United, Real Madrid i València C. F., a més dels altres de la geografia espanyola i europea. Ànim, Pep, i a conquerir altres copes en la gran pilotassa de nom planeta terra! I que molts altres mesos de maig et permetin, amb el puny victoriós enlairat i brincant de joia enfollida, segar i recollir anyades curulles de resultats com la d’enguany! Als seus peus, i amb l’escaient reverència, míster!
Vailets de Santpedor, teia d’herois
Els dissenyadors de caganer de l’any van sobrats de motius i personatges. M’afiguro el Pep sense cames, corbata amb quatre barres, assegut damunt de tres copes joguinejant amb pilotes multicolors fent-li de cames les dues més galdoses, i servint-se de la tercera per l’afer que correspon a l’insigne caricatura pessebrística! Veurem Pep(s) plural(s) esdevinguts cendra en mans falleres; sí, el mateix que ha omplert primeres pàgines de la premsa mundial i obert blocs de telenotícies en fer-se amb les tres copes. Talment pandèmica, la febre barcelonista s’ha emparat aquestes setmanes de tots els racons de món, amb presència o no de penyes blaugranes.
Pastisssers bagencs, no oblideu, però, que les venes del míster Guardiola s’alimenten amb esforç i coratge de timbaler. Dediqueu-los, doncs, un lloc ben merescut i compartit en les vostres gormanderies de festa grossa: Nadal i Pasqua. Escaurà potser algun dia deixar-los compartir espai comú de monòlits. Que historiadors, urbanistes i agents culturals s’ho enraonin amb complaença atenent a idoneïtats i prioritats de caient política. Hi tenen la mà trencada. Armats de paciència i a còpia d’arxiu, cal seguir la nissaga Lluçà i Casanoves fins a completar l’arbre genealògic dels avantpassats dels Prat i Lluçà de cal Bacainó, i observar atentament com s’emparenten unes nissagues amb altres, establint ara relació de consanguinitat adés simple parentiu polític. Vàries generacions separen, certament, el Timbaler del míster, ara bé els èxits d’aquest i del seu exèrcit mostren fefaentment pura teia d’heroi.
Una invitació semblant adreço als lletraferits garrofers berguedans: Llobregat avall, al pla de Santpedor, s’hi feren grandiosos dos personatges: glosseu-ne els honors més que merescuts! A temps sou de referir-vos al bicentenari de l’espantafrancesos noi del Timbal. I, amb la vènia del Patronat ad hoc, deixeu-me preguntar: celebrarà les tres copes la Mulaguita aimada? Aprofitaran el Plens per fer petar l’onzè fuet –sí, onze!- que duien almenys fa uns 100 anys, segons que he trobat a la premsa de l’època?
Culs restrets i atemorits ha patit enguany la hipotètica prohibició, des del melic d’Europa, per la presència del foc en festes seculars i ancestrals. No volen brou? –És el moment d’oferir el perdut: quatre tasses! Filosofia i estil Isidre Lluçà i Pep Guardiola: Bon cop de timbal i pilotes a l’olla! Vencem pors i adversaris, lliguem sacs curulls de bons resultats i aixequem copes.
Bon Corpus festiu, joiosa Patum 2009!
Estàvem tan ben acostumats els culés que el que va passar ahir sembla que no pot ser. I això que ja estàvem advertits i tots sabíem que un dia o altre havia de passar. Però durant un any llarg havíem jugat molt bé, havíem tingut sort i ho havíem guanyat tot. Per tant, durant la segona part del partit d’ahir semblava que els gols arribarien d’un moment a l’altre i passaríem l’eliminatòria.
Una UTOPIA és la concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, quelcom impossible. Doncs no. Les utopies es poden imaginar, es poden realitzar, es poden assolir, encara que sembli una "contradictio in terminis". 
