A PEU

El Pep Guardiola ha dit: "El senyor Clos y el senyor Gallego menteixen. I ho saben".

No seré jo qui defensi el Pep Guardiola perquè se sap defensar sol i segur que se sap defensar molt millor del que sabria fer-ho jo. Però sí que vull opinar sobre la sanció d’un partit que li han posat, deguda a l’expulsió que l’àrbitre Clos Gómez.

El més greu del cas és que l’àrbitre va fer constar a l’acta del partit  que Guardiola havia dit: "Pitas todo al revés" y "no te enteras de nada". El Pep afirma, en canvi, que no va dir res d’això, sinó que el que va dir fou: "¡Le empuja, le empuja! Árbitro, ¿no has visto que le empuja?".

Si després del partit no haguéssim pogut veure en una TV els llavis de Guardiola no hauríem pogut saber qui deia la veritat. Hauria estat una paraula contra una altra i, per tant, no hauríem sabut qui mentia. Però el cas es que un canal de TV va poder gravar ben d’a prop la boca de Guardiola mentre deia el que deia. I més encara: va fer llegir els seus llavis a persones que saben llegir-los i es va demostrar que Guardiola va dir el que va dir. Per tant, hauria estat lògic que posteriorment el Comitè de Competició li hagués tret la sanció veient que el que havia mentit havia estat l’àrbitre. Doncs, no: van mantenir la sanció i van confirmar com a mentider a Guardiola.

O sigui: que va ser la confirmació i l’elogi de la mentida. Van fer un monument i un elogi públic a la mentida; i van confirmar que es pot mentir impunement que no passa res. I no sols no passa res, sinó que es veu que el que té raó és l’autoritat. QUE L’AUTORITAT NO MENTEIX O, SI MENTEIX, LA SEVA MENTIDA ÉS CONVERTEIX EN VERITAT I, PER TANT, ÉS VÀLIDA. Aquest seria el raonament que en podem treure de tot plegat.

Però tots coneixem Guardiola i sabem que és un senyor; i, com a senyor que és (ho ha demostrat a bastament), va dir que "no estava massa orgullós del que va fer i que podia entendre l’expulsió. Però que si van recórrer l’expulsió és perquè el senyor Clos i el senyor Gallego mentien. "Jo m’equivoco i me’n vaig a la graderia, però ells menteixen i ho saben". També va dir: "Si torno a veure una targeta vermella espero que sigui perquè m’ho mereixo". "Els àrbitres van mentir i el pròxim dia que vegi al senyor Clos li comentaré".

Estem ben arreglats amb la justícia d’aquests Comitès de Competició! Estem ben arreglats si se segueix imposant en el món de la justícia el camí de la mentida!

Els països necessiten líders que guiïn el seu destí, que creïn il·lusions col·lectives, que siguin prou astuts com per somniar tocant de peus a terra. De tant en tant surt alguna d’aquestes persones. Poques, ben cert.

El món actual, globalment, està mancat de líders. Penso que Obama té fusta de líder i segurament que va guanyar les eleccions per aquest motiu. Si mirem més a prop, el panorama fa autèntica llàstima. Europa no té cap líder amb cara i ulls i amb una mica de pes. El panorama de Catalunya i Espanya ja no només fa llàstima, sinó que directament fa plorar. Catalunya n’ ha tingut un durant una bona colla d’anys. El President Pujol era un líder indiscutible, però no s’ho va acabar de creure. Va liderar però, a fi de comptes, no va dirigir enlloc. Es va perdre en els camins polsosos del desert i es va conformar a portar el seu poble a un petit oasi per tal de que no es morís de set … I aquí ens hem quedat sense rumb, il·lusió ni  objectius.

Dic això després de veure la pel·lícula "Invictus ", un petit moment de la vida d’un autèntic líder: Mandela. Un home a qui el dolor i la solitud d’anys i panys de presó van fer que es trobés a si mateix, que adobés el seu cos i la seva ànima, que va ser capaç de conquerir els amics i els adversaris. I,-potser el més important- va ser capaç de perdonar sense oblidar. Amb intel·ligència i amb paciència.

Ell mateix diu que el poema que li va donar aquesta força en moments en que no podia més i es volia morir, fou el poema "Invictus" de William Ernest Henley (1849-1903), un autor victorià anglès, natural de Gloucester.

Heu aquí el poema:

Invictus

Més enllà de la nit que m’envolta

negra como l’abisme insondable,

jo agraeixo al déu que sigui

pe la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,

el meu cap sagna , però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes

m’acorralen amb terror les ombres.

Però tants anys d’amenaces

em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,

quantes culpes he acumulat.

Sóc l’amo del meu destí

sóc el capità de la meva ànima.

Estàvem tan ben acostumats els culés que el que va passar ahir sembla que no pot ser. I això que ja estàvem advertits i tots sabíem que un dia o altre havia de passar. Però durant un any llarg havíem jugat molt bé, havíem tingut sort i ho havíem guanyat tot. Per tant, durant la segona part del partit d’ahir semblava que els gols arribarien d’un moment a l’altre i passaríem l’eliminatòria.

Però no va ser així. Estem eliminats. Una amarga victòria la d’ahir i una dolça derrota en veure com va jugar el Barça. Ara tornem a tocar de peus a terra després d’haver volat tan temps tan alt. Però és ara que els barcelonistes ens adonarem que el barça és una altra cosa. Sobretot ens n’ adonarem si seguim tenint confiança amb el Pep. Perquè el Pep, tal com deia un periodista un dia d’aquests, "ha humanitzat el vestidor". I jo diria més: ha dignificat la feina d’entrenador. Fa unes rodes de premsa que són lliçons constants de sentit comú, d’humilitat, de persona intel·ligent, educada, senzilla, respectuosa amb tothom…

En Guardiola és capaç d’anar a visitar a Milito acabat d’operar a l’hospital; a convidar a sopar un jugador que veu que està una mica deprimit; a proposar repartir els diners de les multes a una fundació benèfica, en lloc de fer un sopar; és capaç de renunciar a un AUDI perquè els altres membres de l’ staff no en podien tenir. I podríem seguir amb detalls d’aquests perquè el Pep en té un munt.

Amb un entrenador així, les derrotes mai seran massa amargants i amb les victòries mai ens passarem de rosca. Ja es cuidarà el Pep de fer-nos tocar de peus a terra sempre. Cuidem-lo aquest entrenador que no en trobarem masses com ell.

Una UTOPIA és la concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, quelcom impossible. Doncs no. Les utopies es poden imaginar, es poden realitzar, es poden assolir, encara que sembli una "contradictio in terminis".

Utopia significa literalment "el que no és enlloc". El terme va ser inventat per Thomas More, al segle XVI, per descriure una societat perfecta en tots els sentits. La mateixa ciutat que ell descriu s’anomena "Utopia". Així doncs, utòpic designaria allò que és ideal -particularment l’ideal de societat humana-, que se suposa màximament desitjable, però que és difícilment assolible.

"Utòpic" equivaldria a "modèlic i perfecte".  La diferència entre "allò que és" i "allò que hauria de ser" marca el terreny de la utopia.

Tot aquest discurs ve a raó del que ha fet el Barça aquest any, amb Pep Guardiola al davant. Ha estat el Pep qui ha somniat, qui ha lluitat, qui ha sofert, qui ha plorat, qui ha rigut, qui ha treballat dia a dia per tal que una cosa impossible s’hagi pogut fer possible. Per tal que el que no existeix, existeixi. Per tal que l’impossible hagi pogut esdevenir possible.

Gràcies, Pep. Gràcies a tots els que heu cregut en ell i heu fet possible tanta perfecció i heu donat tant de goig a tanta gent. La utopia preveu sempre un final feliç, una evolució cap a un futur millor, en contra de la distòpia, que preveu un futur apocalíptic. Hem de creure, per tant,  en noves utopies, en nous reptes i en noves fites perquè volem continuar essent feliços. I no només em refereixo a això del futbol que, a fi de comptes, no és tant important. Però sí que pot ser paradigmàtic per a fer-ho servir en altres ordres de la vida i poder construir un futur millor.

PERSISTIR:  Vol dir mantenir-se ferm en una actitud.

Aquesta paraula màgica la va dir Guardiola en fer-se càrrec del BARÇA. Va dir que persistirien i ho han fet.

Els culés hem d’estar contents i feliços per aquest any rodó.

En un any, 6 títols de 6:

1- Mundial de Clubs.

2- Copa d’Europa.

3- Super copa d’Europa.

4-Lliga.

5- Copa del rei.

6- Super copa d’Espanya.

Millor impossible. Es pot fer igual, però no millor. Ara, a continuar en aquest mateix camí per molts anys i els fruits continuaran.

VISCA EL BARÇA!