A PEU

A la gent normal i corrent li agrada esforçar-se per fer les coses bé, per ser bones persones, per millorar, per no fer el ridícul  i quedar bé, perquè els demés tinguin una bona opinió d’ells…

Però es veu que n’hi ha que no pensen així. Voleu un botó de mostra? Aquí el teniu. Segons FACUA, (una associació de consumidors andalusa prou seriosa), ha fet una enquesta entre els seus socis i seguidors per trobar el pitjor del pitjor. Els resultats definitius seran publicats els dia 15 de març, Dia Mundial dels Drets dels Consumidors. De moment, ens ofereix uns resultats provisionals que ja indiquen clarament per on aniran les coses.

De moment, el rànquing és el següent:

Les cinc empreses que han estat seleccionades per les nominacions són:

Air Comet, Ryanair, Telefónica Movistar, Vodafone i Orange.

Air Comet. La companyia aèria de Gerardo Díaz Ferran, (el president de la gran patronal, la CEOE), va paralitzar la seva activitat deixant a terra milers de passatgers, bona part d’ells immigrants, sense donar la cara, buscar vols alternatius ni indemnitzar pels greus perjudicis causats .
Orange. La multinacional francesa de telecomunicacions destaca per les seves ofertes enganyoses, preus excessius, abusos amb els consumidors i manca d’atenció als seus reclamants.
Ryanair. L’ aerolínia irlandesa menysprea les reclamacions dels seus passatgers contestats en anglès i rebutjant el pagament de les compensacions per cancel·lacions i grans retards o la devolució de recàrrecs cobrats irregularment. També destaca per les seves ofertes enganyoses i les seves elevades tarifes per portar equipatge.
Telefónica Movistar. La companyia de telecomunicacions espanyola, líder del sector, no és el millor exemple a imitar per seus competidors, per les seves elevades tarifes, les seves pràctiques abusives i el maltractament a les reclamacions dels usuaris.
Vodafone. El gegant britànic de les telecomunicacions -primer del món-, no destaca precisament pel bon tracte als seus clients, incorrent en pràctiques que van des de la publicitat enganyosa fins la desatenció de les seves reclamacions, que se sumen als seus alts preus.

El pitjor anunci:
Els cinc nominats al pitjor anunci del any són la publicitat d’Actimel, de Danone; FRENADOL, d’McNeil; Silueta, de Bimbo; Vodafone Passport, de Vodafone, i la campanya:  ‘Si ets legal, ets legal’, del Ministeri de Cultura.

Quant a la pitjor pràctica empresarial:

Les nominades són les clàusules de les hipoteques, el cobrament per l’atenció de consultes i reclamacions, els recàrrecs de les companyies aèries, les irregularitats en les factures elèctriques de començaments de 2009 i el correu brossa telefònic.

Pobrets consumidors… Estem ben arreglats!

Joaquin Ventura en "Fe adulta" recull una afirmació molt gruixuda que va fer Wolfgang Wodarg, president de la Comissió de Salut del Consell d’Europa. O sigui, qui fa aquesta afirmació té autoritat. No és un qualsevol. I l’afirmació és la següent:

" L’OMS i les farmacèutiques van inventar-se una crisi falsa per a vendre vacunes". Segons ell “la grip A és un dels escàndols mèdics més grans d’aquest segle”. I ha afegit “la suposada pandèmia és un muntatge dels gegants farmacèutics i l’Organització Mundial de la Salut”.

Wodarg ha afirmat que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va suavitzar la definició de pandèmia perquè els científics li van demanar, i que les companyies farmacèutiques ho van aprofitar per aconseguir contractes de venda per a les seves vacunes. Només en el quart trimestre del 2009, una companyia la Glaxo SmithKline, havia ingressat 1700 milions de dòlars gràcies a les vendes de vacunes contra la grip A H1N1.

Com a resultat, els governs han gastat milions d’euros en campanyes de vacunació. A més a més, milers d’animals que van donar positiu en les proves de grip A H1N1, han estat sacrificats.

El Consell d’Europa investigarà aquestes acusacions, i això és una mala notícia per a les companyies fabricants de les vacunes i els medicaments contra la grip A.

Ja el juliol del 2009 va quedar clar que el nombre de morts que es produïen entre els malalts de grip A era menor que les que es produeixen amb la grip estacional comuna, però la OMS no va dubtar en qualificar la malaltia com a pandèmia. La declaració de què la grip A era una pandèmia va ser definitiva per a què els governs compressin aquestes grans quantitats de vacunes. Països com França, el Regne Unit, Alemanya, Holanda o Espanya es troben ara amb grans estocs de vacunes que no han utilitzat.

Wodarg ha explicat que, en opinió seva, la raó per a què tot això hagi passat cal buscar-la en els brots de grip aviar H5N1 que van produir-se fa pocs anys. Com que aquest virus sí que va ser realment perillós, els governs van firmar contractes amb les empreses farmacèutiques en els quals es comprometien a comprar vacunes i fàrmacs si es produïa una pandèmia. En aquest cas, els fabricants d’aquests productes podrien fer efectius els contractes.

“Per a poder vendre els seus fàrmacs i vacunes contra la grip aviar, les companyies farmacèutiques han pressionat als científics i agències oficials, responsables de la salut pública, per alarmar als governs de tot el món”, ha dit Wodarg.

Així, s’han malgastat els recursos econòmics destinats a la salut pública en estratègies ineficients de vacunació. A més a més, “s’ha exposat de forma innecessària a milions de persones al risc de patir efectes secundaris desconeguts a causa d’unes vacunes insuficientment testades”, ha posat de manifest el president de la Comissió de Salut.

Si el Consell d’Europa estableix en la seva investigació que aquest “circ” ha estat una “voluntària i cínica” manipulació de les companyies farmacèutiques, les demandarà per obtenir-ne compensacions.

http://www.feadulta.com/elReino_fraude-gripe-A.htm

Després d’això em pregunto:

-Com podrem seguir fiant-nos dels nostres governs i d’ institucions tan aparentment serioses com la OMS?

-Per què tanta gent -també aparentment seriosa- va criticar tant la monja benedictina Teresa Forcades quan va fer aquelles afirmacions que van donar la volta al món i ara ningú surt a la seva defensa i dient que tenia tota la raó del món?

-No serà que també els grans mitjans de comunicació hi estan implicats?

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l’Estat o d’Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d’or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n’hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se’n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l’Estat o d’Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l’Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d’Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d’Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l’hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l’espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

Avui comencen oficialment les rebaixes. Tots hem anat alguna vegada de rebaixes i, d’entrada, no les criticaré pas. Estaria prou bé que els preus que es troben aquests dies fossin preus corrents, preus normals de qualsevol dia de l’any.

Per tant, potser ens hauríem de preguntar unes quantes coses,  si no volem que el que ens rebaixin sigui la nostra intel·ligència:

-Els preus que normalment paguem per les coses són preus reals? No són preus inflats artificiosament pel mercat, per la propaganda, per la moda, per la necessitat de consum que ens fan venir?.

-Tenim veritable necessitat de comprar, encara que les coses siguin en aquesta època més barates? Necessitem la majoria de coses que comprem? Per a poder encabir les coses noves no hem de llençar coses "velles", que en realitat no són gens velles, sinó simplement coses que ja hem fet servir unes quantes vegades, però perfectament útils, bones i aprofitables?.

-Quan anem a comprar sabem què és el que volem, el que necessitem i el que ens és imprescindible?

David Loy, en un article que va provocar àmplia discussió, va argumentar amb cura i eloqüència que la religió dominant, la més estesa en el nostre món contemporani, és la «Religió del Mercat». Especialment en països desenvolupats com els Estats Units, Europa i Japó aquesta és la religió a la qual pertany la majoria de la població, i és la que reclama els seus compromisos religiosos fonamentals. La seva devoció a la Religió del Mercat precedeix i modifica la seva devoció al cristianisme, el judaisme o el budisme [David Loy, «The Religion of the Market», Journal of the American Academy of Religion, 65/2 (1997) 275-90).

Trobo que té tota la raó: els grans temples del consumisme aquests dies estan oberts tots els dies. Obren els dies de festa per tal que es pugui consumir encara una mica més. Avui ja no hi ha, com diu Samuel Huntington, un «xoc de civilitzacions». Crec que el xoc que en realitat està passant no és entre civilitzacions: és entre religions! No obstant això, les religions que lluiten entre si no són les comunitats religioses tradicionals. Em refereixo més aviat al xoc, a l’oposició fonamental, entre les anomenades religions mundials d’una banda, i la nova Religió del Mercat, de l’altra part. Perquè no em negareu pas que la única i vertadera religió actual és la del lliure mercat global i la del consumisme desenfrenat….

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.