A PEU

El diari “20 minutos” publicava la següent notícia:

“Aquest any, els vigilants de zona blava i verd de Barcelona han imposat vuit multes a una minusvàlida. "Senyor agent: sóc minusvàlida, no em multi. Gràcies. (Eviti la multa i eviti’m haver de fer el recurs)". Al text segueix la transcripció del decret 97/2002, de 5 de març, que autoritza a les persones amb disminució i targeta d’aparcament a estacionar el seu vehicle "sense limitació de temps i sense comprovant".

Aquest és el cartell que, plastificat, llueix la Montse des de fa alguns dies en el seu cotxe, al costat d’una targeta d’aparcament de la Generalitat per a persones minusvàlides. I és que en el que portem d’any, ha hagut de recórrer vuit multes que li han imposat a Barcelona per estacionar el seu cotxe a zona verda o blava.

La Montse sap que el recurs el té guanyat per endavant. "Però és esgotador, em fan perdre temps i diners. Cada vegada que em posen una multa he de fer una còpia, fotocopiar la targeta, anar a Correus i enviar una carta certificada a l’ Institut Municipal d’Hisenda", diu la Montse, que lamenta la "ineptitud o mala llet" d’alguns agents que "desconeixen" la norma i la multen gairebé cada dia que va a treballar en cotxe. I ha imposat una queixa formal al responsable de mobilitat de l’Ajuntament. "Ja n’hi ha prou d’assetjament i discriminació als minusvàlids".

Com si la vida ja no fos prou complicada i dificultosa per a certa gent, només falta que vinguin funcionaris ineptes per acabar-te-la de complicar. No us ha passat mai (a mi si, i vàries vegades) que quan aneu a una finestreta a presentar algun paper, sempre en falta algun? I quan i tornes i trobes un altre funcionari et diu que en falta un altre i que dos dels que portes no calia portar-los. I quan hi tornes per tercera vegada….resulta que són tots a esmorzar i t’has d’esperar una hora perquè el que te l’ha de formar no hi és….

Una conversa escoltada fa pocs dies. Una persona pregunta a una altra pel seu fill discapacitat i ho fa amb els següents termes: 
- "Què tal està el teu fill? ¿Es troba millor? Noteu alguna millora?"
Això em fa reflexionar sobre el natural que resulta per moltíssima gent equiparar Discapacitat amb Malaltia, sigui la discapacitat física, sensorial o intel lectual.
És cert que algunes discapacitats intel·lectuals tenen associades diverses patologies. La síndrome de Down, per exemple, ha d’estar molt pendent de les cardiopaties. En altres casos -com el del fill d’aquesta senyora -l’epilèpsia té una incidència més gran. Però això no significa que els nois i noies amb qui jo treballo, siguin malalts.
Encara hi ha pares que tenen el convenciment que els metges els oculten la "cura" per al seu fill.
S’ha de ser sempre políticament correctes amb el llenguatge?. Ella afirma que no cal ser tan prudents amb els termes col·loquials perquè acabaríem per no poder expressar-nos espontàniament mentre pensem a quin col lectiu podem ofendre.
Però el llenguatge perverteix a vegades la realitat. No fa gaire, aquests nois i noies de qui parlem eren "retardats" o "tarats". Avui, termes com "millora", "cura", "teràpia" no fan més que convertir en recurrents dels llocs comuns sobre la discapacitat contra els que tant combatem els que la vivim des de dins.
Els mitjans de comunicació a vegades no ajuden molt en aquest sentit , encara que s’ha millorat molt. Cal tenir una cura exquisit cada vegada que apareix una notícia sobre el codi de tal o qual gen: associat a la discapacitat i la seva hipotètica "cura", pot generar falses -o si més no, llunyanes en el temps- expectatives a pares desesperats.
He llegit en alguna part que la discapacitat és una "condició de vida". M’agrada aquesta definició perquè també ho és ser alt o baix, tenir els ulls clars o foscos, ser dretà o esquerrà …
I només cal mirar en Xavi, la Laura o la Núria per constatar la seva alegria de viure, la seva (hiper) activitat esgotadora, el seu cos perfecte, els seus ulls espurnejants, els seus sentiments tant nobles…per adonar-nos que es podrà anomenar de moltes maneres la seva disminució; podrem penjar-los etiquetes velles o noves, però per descomptat "malaltia "no és una etiqueta que se’ls pugui atribuir.

Tags: Síndrome de Down

Nikosia és l’última ciutat dividida. Per muralles, idees, religions i un suposat abisme cultural.

Creiem que, d’una o altra manera, tots portem una certa Nikosia dins de la geografia del cos i la ment. Algú va separar en dues a Nikosia, però nosaltres viatgem constantment a banda i banda d’aquesta frontera. I és des d’aquest dualisme, des d’aquest vaivé que explicarem  la nostra història; que és tan real i legítima com qualsevol altra.

Això és el que diuen unes persones que, fa una temporada ja, han començat una experiència innovadora, original, trencadora de límits i de fronteres. Reconec que encara no conec massa què és, ni coneixia la seva existència. Però el poc que he pogut veure i sentir m’ha sobtat positivament. Crec que és una experiència que s’ha de divulgar.

Nikosia és un programa realitzat per un trentena de persones que pateixen malalties mentals com l’esquizofrènia. S’emet cada dimecres a través de Ràdio Contrabanda i per internet. Aquest projecte és un sistema de rehabilitació per a malalts mentals. 

Us deixo unes adreces per si voleu saber-ne més.

http://www.vilaweb.tv/?video=4799

http://ayudanikosia.blogspot.com/

http://pod-serve.com/podcasts/show/radio-nikosia

Tags: Malalties mentals, Relacions socials

La Llei d’Integració Social dels Minusvàlids (LISMI)

Des de fa 26 anys existeix una llei que pretén, entre d’altres objectius, impulsar i fomentar la integració laboral de persones discapacitades. Es tracta de la LISMI (Llei de Integració Social dels Minusvàlids, Llei 13/1982 del 7 d’abril), que estableix per les empreses públiques i privades, amb una plantilla superior als 50 treballadors, la obligació de contractar a un nombre de treballadors discapacitats no inferior al 2%.

Tot i l’existència d’aquesta normativa, actualment són molt poques les empreses que compleixen amb aquesta obligació legal. És per això, que a l’any 2000, amb l’objectiu de facilitar a les empreses el compliment d’aquesta obligació, es van establir una sèrie de mesures de caràcter excepcional a la LISMI que estan recollides al Real Decret 27/2000 del 14 de gener.

L’article 49 de la Constitució Espanyola va suposar el primer esglaó legislatiu per la integració social dels minusvàlids posat que coincideix com a mandat directe als poder públics, fent obligatòria una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als que donaran l’atenció especialitzada que requereixen. L’objectiu últim és que les persones amb discapacitat puguin beneficiar-se de tots els drets constitucionals igual que la resta dels ciutadans, inclòs el dret al treball que està reconegut a l’article 35 de la Constitució Espanyola.

Aquest mandat constitucional, va culminar en l’àmbit legislatiu, amb la publicació de la Llei 13/1982 del 7 d’abril, de Integració Social de Minusvàlids, coneguda col·loquialment com la LISMI.

Els principis generals d’aquesta llei es basen en garantir la completa realització personal i la total integració social dels disminuïts.

De què serveixen les lleis si després no es compleixen i ningú s’encarrega de fer-les complir?

Tags: LISMI