A PEU

No us ho creureu, però és verídic. Vaig tenir un professor (que no era d’història, per cert) que era famós per alguna de les frases cèlebres que deixava anar de tant en tant. Una vegada, parlant de la batalla de Lepanto va dir: "Mare de Déu, quina polseguera!". Nosaltres, com a bons nois amb ganes de gresca i aprofitant l’ocasió per mofar-nos-en sense pietat, dèiem que aquest home tenia una "incultura enciclopèdica.

He recordat això quan, esperant a la cua del banc, he sentit la següent conversa:

-"Com es diu vostè?"

-"José Bordoy".

L’empleat que l’atenia li pregunta: "Amb B alta o amb V baixa? "

-Amb B de Vicente, contesta el senyor.

-"Però Vicente va amb V baixa", li diu l’empleat.

I el senyor contesta: "El meu cognom va amb la més alta, però vostè escrigui-ho com vulgui".

M’ha fet gràcia la sortida. No té més importància, però és un bon acudit. I m’ha fet recordar aquell meu professor.

Els mestres actuals es queixen que els nois escriuen amb moltes faltes d’ortografia, tot i estar escolaritzats normalment. Possiblement, el senyor que us deia abans no havia tingut passa oportunitat d’anar a l’escola. Era ja un senyor bastant gran i en aquells temps posaven els nois a treballar de ben jovenets per poder ajudar a l’economia familiar. Per tant, ell no tenia cap culpa de no saber això de les B i les V. Però els estudiants d’ara sí que en tenen més culpa.

De qui és la culpa? Dels nois, dels professors, de l’escola, del mateix sistema d’ensenyament? Jo no ho sé, ni estic pas preparat per dictaminar res en aquest camp. Però sí que confirmo que els estudiants actuals escriuen amb moltes faltes d’ortografia i ja seria hora de corregir aquesta greu mancança.

Avui dinava amb uns amics condeixebles i comentàvem, com habitualment i indefectible es fa en aquestes ocasions, de les “batalletes” que tots junts vam viure i, a vegades, sobreviure.

Comentàvem dels professors que vàrem tenir, de les classes, de si havíem aprofitat el temps o no. Alguns sortien molt mal parats i altres els elevàvem als altars. I parlàvem de com ens havien ensenyat a llegir, a escriure, a redactar, a no fer massa faltes d’ortografia, etc  I ho comparàvem amb el jovent actual que es diu que cada dia escriuen pitjor. Algú ho atribuïa, entre altres causes, als missatges de mòbil on fan servir unes paraules que, si hom no hi està acostumat, resulten d’allò tan misterioses i poc entenedores. Les escurcen i les malmeten de tal manera que faria plorar a un escriptor clàssic. Diuen que és un signe del temps i que no s’hi pot lluitar. No n’estic segur. Potser s’hi podria fer alguna cosa més…

No pot ser que ja no hi hagi esdrúixoles accentuades, hagin desaparegut les H, les SS i les S intercanviades, i la nostra Ç ja estigui en vies d’extinció. Les regles ortogràfiques ja no existeixen i la sintaxi ja ni se sap què és, perquè costa molt entendre què volen dir quan parlen. No se saben expressar mínimament en una conversa normal.  Yoani Sánchez, la bloguera cubana, explicava que un alumne, en un aparaula de 5 lletres havia fet 4 faltes. La paraula era “CIVIL” i l’alumne havia escrit “SIBIR”. Sort n’ hi va haver del context de la frase per poder entendre el que volia dir!.

Que potser la gramàtica s’hauria de modificar i que s’haurien de canviar certes regles? Potser si. No ho sé. Però segur que es podria fer alguna cosa més mentre tinguem la gramàtica que tenim, penso jo, i algunes normes sempre hi haurà d’haver, no’?

En la tertúlia d’avui tots nosaltres donàvem les gràcies a aquells professors que van esforçar-se en que escriguéssim i llegíssim bé. L’ortografia és l’expressió d’una cultura general que té la seva base en la lectura i els llibres