A PEU

Quasi cada dia, quan torno de treballar, trobo l’escala del bloc de pisos on visc ple de papers, de burilles i de brutícia. Això ho hem detectat els veïns des de fa uns 6 o 7 anys cap aquí i tots estem d’acord a què és degut i qui és qui embruta. No voldria ser injust i no vull posar a tothom dins del mateix sac, però sí que tots coincidim en que hi hagi tanta brutícia és degut a tipus de veïnatge que ha anat entrat en els darrers anys. I no vull ser més explícit.

Però aquest fet m’ha portat a pensar en que hi ha persones mal educades i persones que no han estat mai educades. La diferència és gran i no és només de matís. Hi ha aquell jove, per exemple, que embruta perquè porta dins seu una espècie de ressentiment amb els pares, amb la família i amb la societat en general. És com una forma de protestar callada. Però aquest jove sap molt bé el que fa perquè els seus pares i l’escola, des de ben petit, li han ensenyat unes normes de comportament social determinades. Després les seguirà o no…

I després hi ha l’altre tipus de persona que mai a la vida li han dit que no ha d’embrutar perquè a la seva cultura i al seu país potser no donen cap importància a aquestes coses. Potser no ha anat mai a una escola. Potser no ha viscut mai en un pis. Potser ha viscut sempre al carrer enmig de la pobresa i la brutícia. I aquí ha de viure en un pis, amb unes normes de comportament amb els veïns que li resulten totalment estranyes. Al seu país no havia un horari per a no fer soroll. Aquí no pot entendre que al seu pis no pugui xerrar fort o posar música. No ho entén perquè potser mai ningú li ha explicat…

No n’hi ha prou, per altra banda, la formació intel·lectual sense l’adquisició d’uns bons hàbits. L’ordre, la neteja, la perseverança, les normes socials o el respecte als altres no s’aprenen en els llibres o acadèmies.

Segurament que la majoria dels que em llegiu ja sabeu el que és un TANGRAM. Pels que no ho sàpiguen, us diré que el Tangram és un joc xinès molt antic anomenat Chi Chiao Pa, que vol dir taula de la saviesa. El puzle consta de set peces o "tans" que surten de tallar un quadrat en cinc triangles de diferents formes, un quadrat i un trapezi.

1 quadrat
2 triangles grans
1 triangle mitjà
2 triangles petits
1 trapezi

A partir de d’aquestes peces es poden realitzar multitud de figures de característiques diverses: animals, persones, vaixells, figures abstractes, … A part de tractar-se d’un joc més aviat divertit, pot emprar-se per a facilitar l’estimulació de diferents habilitats de caràcter clau per a l’aprenentatge. En aquest sentit podríem citar les següents:

Orientació espacial
Estructuració espacial
Coordinació viso motora
Atenció
Raonament lògic espacial
Percepció visual
Memòria visual
Percepció de figura i fons

Encara que originalment estaven catalogades només alguns centenars de formes, avui dia existeixen més de 10.000 formes diverses i també variacions amb més o menys peces.

Per acabar us deixo una adreça on podreu descarregar-lo al vostre ordinador i poder jugar. Als que no hi hàgiu jugat mai, us recomano que el proveu. Ja veureu que us agradarà.

http://www.juegotangram.com.ar/

M’ha fet una certa gràcia veure agafadets de la ma i perfectament alineats Berlusconi i els bisbes espanyols amb l’assumpte dels crucifixos a les aules de les escoles.  Com ja sabeu, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’ Estrasburg ha dictaminat que l’exhibició obligatòria de crucifixos a les aules és contrària a la llibertat religiosa.

Berlusconi ha dit taxativament que les creus es quedaran a les escoles, digui el que digui el Tribunal Europeu. Els bisbes espanyols han corregut a dir que aquesta sentència és injusta i discriminatòria i que la retirada dels crucifixos és lamentable i poc constructiva pel futur d’ Europa. Quins estranys companys de viatge, no us sembla? Tenen també alguna cosa a dir els bisbes de les festes de Berlusconi o no?

Tots defensant una certa llibertat que a mi em sembla que no és tal, sinó que més aviat és una fal·làcia. Perquè si cal ser tolerant -dic jo- potser que ho comencéssim a ser amb tot i amb tothom. Els signes religiosos cristians no són els únics que existeixen i en una societat laica no hi hauria d’haver una preponderància d’uns sobre els altres. Més aviat hi hauria d’ haver coexistència i respecte per a tots. Parlo d’escoles públiques, és clar. Les privades que facin el que els sembli millor, que per això ho són. En una escola religiosa trobo natural i lògic que hi hagi un crucifix en una aula, però en una escola pública ja no perquè hi van nens de creences diferents.

Em sembla que encara tenim moltes rèmores del passat que ens caldria esbandir si volem una societat justa, laica i on tothom s’hi pugui trobar bé perquè hi pot trobar el seu lloc. En aquest sentit, estats com Espanya i Itàlia encara tenen moltes coses per aprendre de països com per exemple l’Uruguai (que és un país que conec bé) que ja fa anys i panys que tenen una educació laica modèlica en molts punts de vista.

La poca cultura que la nostra societat té sobre les pròpies coses cada dia s’empobrirà més si fem la substitució sistemàtica de les pròpies tradicions per les de forasteres. A tots ens fa falta una bona dosi de cultura tradicional, sobretot perquè durant molts anys les escoles franquistes havien imposat una certa cultura en detriment d’altres. Poc havíem pogut escoltar a les escoles les explicacions que un nen petit ha d’aprendre de les diverses tradicions del poble català!.  Estaven prou ben prohibides! I ai d’aquell mestre que se saltés la norma! El poc que sabem ho vam haver d’aprendre a casa, en un ambient familiar on encara era molt important la cultura oral, gràcies a que no hi havia televisió.

Ara tot ha canviat. Ara s’ha posat de moda la festa aquesta, tan estranya per a nosaltres, del Halloween, en contrast amb la nostra tradició de Tots Sants i Dia dels Difunts. El mot Halloween fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d’origen celta, que tan ràpidament s’han estès per tot el món i, en especial, pels països hispanoparlants. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Halloween)

Substituir una tradició pròpia per una d’estranya no té cap sentit i encara el té menys si això serveix per empobrir. Ja som prou pobres perquè ens hagin d’arrabassar el poc que ens queda.

Aviat ja no farem vacances de Nadal i Setmana Santa. Ara seran vacances d’hivern i de primavera. No farem cagar el tió, però començarem a creure en bruixes i posarem llum dins d’una carbassa, ens disfressarem i anirem passejant amunt i avall pels nostres carrers sense saber què fem, ni què vol dir el que fem.

I, entretant, els nostres infants perdran la llengua per no poder veure pel·lícules en català, ja que les sales de cinema les passes en castellà majoritàriament. I, empobrits del tot, anirem a menjar les engrunes que cauran de la taula de la cultura ianqui, que ens la servirà amb safates de plata i ens la portarà a casa per dos rals!

Amb el permís de:

 www.e-faro.info