A PEU

Aquests dies es torna a parlar molt de toros. El nostre Parlament escolta els pro-taurins i els anti-taurins per tal de decidir si es prohibeixen les "corrides" de toros a Catalunya.

Jo ja n’he parlat en alguna altra ocasió però avui tinc ganes de tornar-hi i no cal dir que estic en el bàndol dels anti-taurins i que considero molt poc apropiat definir com a “fiesta nacional” una bàrbara tortura animal. Alguns dels "arguments" que s’escolten són:

1. “És una tradició”. Es una fal·làcia clàssica, també coneguda com argumentum ad antiquitatem. Que alguna cosa sigui antiga  no significa que sigui bona. La prostitució, la tortura o l’esclavitud son tradicions encara més velles que la tauromàquia.

El filòsof, catedràtic de lògica i filosofia de la ciència de la Universitat de Barcelona, Jesús Mosterín, ha qualificat avui mateix les corrides de toros com "un símptoma de molt escàs desenvolupament espiritual, moral i intel·lectual". Mosterín ha rebutjat l’ al·legat del caràcter tradicional de l’afició als toros, que ha comparat amb la tradició de pràctiques com l’ablació de clítoris o a la violència de gènere.

Jesús Mosterín ha replicat als defensors de l’espectacle taurí que "les corrides de toros són tradicionals", però que alhora a l’Estat espanyol "es prenen mesures per combatre el maltractament a les dones, que és més tradicional que les corrides de toros". "No és cert que les curses de braus sigui una cosa espanyola ni catalana. Estan exactament en la mateixa categoria i són salvatjades universalment abominades i que són brutalitats amb les que s’ha d’acabar", ha destacat Mosterín.

2. “Sense corrides, el toro de lídia s’extingiria”. Només s’extingeix allò que no es protegeix. Si el volen protegir lliure als camps no hi ha cap problema. Que ho facin. Que el protegeixin com protegeixen altres animals que, justament, no els deixen matar.

3. “El toro no sofreix”. Quan diuen això sembla que no tinguin lògica ni sentit comú. Que ho provin ells mateixos i es clavin unes parell de banderilles durant una estona… Potser s’adonaran del mal que fan aquells ferros clavats, movent-se i anant penetrant de mica en mica a la carn tot perdent la sang de mica en mica.

4. “També es maten els vedells i els porcs”. Però , segons la llei, han de ser sacrificats amb el menor dolor possible i al toro se’l tortura. De la mort del toro se n’ha fet un espectacle públic esgarrifós, amb cobrament d’entrada inclòs.

5. “És una lluita d’igual a igual entre l’home i l’animal”. ¿Igualada? Només cal veure com queda el marcador després del partit. Sempre guanya el mateix. Potser ho seria se la lluita es fes al mig del camp i sense cap mena d’instrument.

En fi, que només desitjo que els arguments dels anti-taurins vagin penetrant el els caps dels nostres diputats i es pugui fer a Catalunya un pas endavant en la lluita cap a la civilització.

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
- És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
- És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
- És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

Quasi cada dia, quan torno de treballar, trobo l’escala del bloc de pisos on visc ple de papers, de burilles i de brutícia. Això ho hem detectat els veïns des de fa uns 6 o 7 anys cap aquí i tots estem d’acord a què és degut i qui és qui embruta. No voldria ser injust i no vull posar a tothom dins del mateix sac, però sí que tots coincidim en que hi hagi tanta brutícia és degut a tipus de veïnatge que ha anat entrat en els darrers anys. I no vull ser més explícit.

Però aquest fet m’ha portat a pensar en que hi ha persones mal educades i persones que no han estat mai educades. La diferència és gran i no és només de matís. Hi ha aquell jove, per exemple, que embruta perquè porta dins seu una espècie de ressentiment amb els pares, amb la família i amb la societat en general. És com una forma de protestar callada. Però aquest jove sap molt bé el que fa perquè els seus pares i l’escola, des de ben petit, li han ensenyat unes normes de comportament social determinades. Després les seguirà o no…

I després hi ha l’altre tipus de persona que mai a la vida li han dit que no ha d’embrutar perquè a la seva cultura i al seu país potser no donen cap importància a aquestes coses. Potser no ha anat mai a una escola. Potser no ha viscut mai en un pis. Potser ha viscut sempre al carrer enmig de la pobresa i la brutícia. I aquí ha de viure en un pis, amb unes normes de comportament amb els veïns que li resulten totalment estranyes. Al seu país no havia un horari per a no fer soroll. Aquí no pot entendre que al seu pis no pugui xerrar fort o posar música. No ho entén perquè potser mai ningú li ha explicat…

No n’hi ha prou, per altra banda, la formació intel·lectual sense l’adquisició d’uns bons hàbits. L’ordre, la neteja, la perseverança, les normes socials o el respecte als altres no s’aprenen en els llibres o acadèmies.

La poca cultura que la nostra societat té sobre les pròpies coses cada dia s’empobrirà més si fem la substitució sistemàtica de les pròpies tradicions per les de forasteres. A tots ens fa falta una bona dosi de cultura tradicional, sobretot perquè durant molts anys les escoles franquistes havien imposat una certa cultura en detriment d’altres. Poc havíem pogut escoltar a les escoles les explicacions que un nen petit ha d’aprendre de les diverses tradicions del poble català!.  Estaven prou ben prohibides! I ai d’aquell mestre que se saltés la norma! El poc que sabem ho vam haver d’aprendre a casa, en un ambient familiar on encara era molt important la cultura oral, gràcies a que no hi havia televisió.

Ara tot ha canviat. Ara s’ha posat de moda la festa aquesta, tan estranya per a nosaltres, del Halloween, en contrast amb la nostra tradició de Tots Sants i Dia dels Difunts. El mot Halloween fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d’origen celta, que tan ràpidament s’han estès per tot el món i, en especial, pels països hispanoparlants. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Halloween)

Substituir una tradició pròpia per una d’estranya no té cap sentit i encara el té menys si això serveix per empobrir. Ja som prou pobres perquè ens hagin d’arrabassar el poc que ens queda.

Aviat ja no farem vacances de Nadal i Setmana Santa. Ara seran vacances d’hivern i de primavera. No farem cagar el tió, però començarem a creure en bruixes i posarem llum dins d’una carbassa, ens disfressarem i anirem passejant amunt i avall pels nostres carrers sense saber què fem, ni què vol dir el que fem.

I, entretant, els nostres infants perdran la llengua per no poder veure pel·lícules en català, ja que les sales de cinema les passes en castellà majoritàriament. I, empobrits del tot, anirem a menjar les engrunes que cauran de la taula de la cultura ianqui, que ens la servirà amb safates de plata i ens la portarà a casa per dos rals!

Aldaia és un municipi que pertany a la comarca de l’ Horta Oest del País valencià. En un dels darrers plens municipals s’ha aprovat un reglament que és una novetat i és quelcom pioner: les 4 cerimònies civils que es podran celebrar al municipi des d’ara mateix.

Crec personalment que és un encert aquesta decisió i penso que ja seria hora que molts ajuntaments en prenguessin nota i fessin semblantment. L’església hi sortiria guanyant perquè no s’omplirien els temples de gent que "no els hi va ni els hi ve" res d’allò que se celebra allà i hi assisteixen simplement per acomplir un tràmit social. I els ciutadans que no són creients també hi sortiran guanyant perquè tindran una nova opció per celebrar moments importants de la seva vida des  del més absolut respecte al dret a la llibertat religiosa que reconeix la Constitució.

L’Ajuntament d’Aldaia ofereix el nou servei de celebració de quatre cerimònies civils: Acollida Ciutadana després del naixement; Compromís Ciutadà, una "confirmació" dels valors cívics ; Matrimoni Civil; i exèquies o Comiat de la Comunitat quan una persona mor.
Aquestes quatre celebracions estan basades en normes de conducta democràtica, perquè els veïns puguin "donar rellevància" als moments més importants de la seva vida, des d’uns valors cívics i socials no adscrits a cap religió.

El ple de dijous va aprovar el Reglament Municipal de Cerimònies Civils per unanimitat de tots els grups polítics (PSPV, PP i Compromís), després de diversos mesos d’elaboració per regular el protocol i procediments de celebració d’aquests batejos, funerals o confirmacions civils, "compatibles i independents "dels religiosos.
Va ser a principis d’any quan l’alcaldessa socialista Empar Navarro llançava aquesta proposta integral, que és pionera a Espanya, perquè després de 30 anys d’ajuntaments democràtics "els veïns tenen dret a celebrar públicament els seus actes civils des de la llibertat religiosa i d’una forma digna ", perquè, a excepció de les bodes civils, la resta de celebracions que són importants per a una persona o família" o es realitzen en una església o no existeixen ".

L’objectiu del reglament és organitzar la col·laboració del consistori amb aquells veïns que vulguin ressaltar, en públic o en privat, com ells decideixin, els moments més importants de la vida ". Mitjançant una instància els ciutadans presentaran a alcaldia la seva proposta de celebració, per la qual l’ajuntament cedirà, a canvi del pagament d’un preu públic, el saló de plens, la Casa del Tio Carmelo o el cementiri o tanatori, que seran els espais on es podran celebrar aquestes cerimònies civils.
L’objectiu d’aquest reglament és "educar al ciutadà i ciutadana en els valors de l’ètica civil: la dignitat, la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la tolerància i la participació, la Democràcia i la Pau", així com per "crear sentiments de pertinença a la comunitat d’Aldaia ".