A PEU

Avui us vull recomanar -a qui no la conegueu- una pàgina interessantíssima. És la següent:

http://www.memoro.org/es-ca/

Es tracta de gravacions de persones diverses que parlen de coses de la seva vida: records, vivències, històries… Coses que ens expliquen per tal que no es perdin definitivament.

S’hi troben històries interessantíssimes que ajudaran a conformar la Història perquè completaran visions que teníem incompletes.

I el que per a mi és més important: Es pot escoltar i veure els mateixos protagonistes perquè són gravacions de vídeo. Per tant és quelcom molt viu i molt directe.

Que ho gaudiu!

Aquests dies es torna a parlar molt de toros. El nostre Parlament escolta els pro-taurins i els anti-taurins per tal de decidir si es prohibeixen les "corrides" de toros a Catalunya.

Jo ja n’he parlat en alguna altra ocasió però avui tinc ganes de tornar-hi i no cal dir que estic en el bàndol dels anti-taurins i que considero molt poc apropiat definir com a “fiesta nacional” una bàrbara tortura animal. Alguns dels "arguments" que s’escolten són:

1. “És una tradició”. Es una fal·làcia clàssica, també coneguda com argumentum ad antiquitatem. Que alguna cosa sigui antiga  no significa que sigui bona. La prostitució, la tortura o l’esclavitud son tradicions encara més velles que la tauromàquia.

El filòsof, catedràtic de lògica i filosofia de la ciència de la Universitat de Barcelona, Jesús Mosterín, ha qualificat avui mateix les corrides de toros com "un símptoma de molt escàs desenvolupament espiritual, moral i intel·lectual". Mosterín ha rebutjat l’ al·legat del caràcter tradicional de l’afició als toros, que ha comparat amb la tradició de pràctiques com l’ablació de clítoris o a la violència de gènere.

Jesús Mosterín ha replicat als defensors de l’espectacle taurí que "les corrides de toros són tradicionals", però que alhora a l’Estat espanyol "es prenen mesures per combatre el maltractament a les dones, que és més tradicional que les corrides de toros". "No és cert que les curses de braus sigui una cosa espanyola ni catalana. Estan exactament en la mateixa categoria i són salvatjades universalment abominades i que són brutalitats amb les que s’ha d’acabar", ha destacat Mosterín.

2. “Sense corrides, el toro de lídia s’extingiria”. Només s’extingeix allò que no es protegeix. Si el volen protegir lliure als camps no hi ha cap problema. Que ho facin. Que el protegeixin com protegeixen altres animals que, justament, no els deixen matar.

3. “El toro no sofreix”. Quan diuen això sembla que no tinguin lògica ni sentit comú. Que ho provin ells mateixos i es clavin unes parell de banderilles durant una estona… Potser s’adonaran del mal que fan aquells ferros clavats, movent-se i anant penetrant de mica en mica a la carn tot perdent la sang de mica en mica.

4. “També es maten els vedells i els porcs”. Però , segons la llei, han de ser sacrificats amb el menor dolor possible i al toro se’l tortura. De la mort del toro se n’ha fet un espectacle públic esgarrifós, amb cobrament d’entrada inclòs.

5. “És una lluita d’igual a igual entre l’home i l’animal”. ¿Igualada? Només cal veure com queda el marcador després del partit. Sempre guanya el mateix. Potser ho seria se la lluita es fes al mig del camp i sense cap mena d’instrument.

En fi, que només desitjo que els arguments dels anti-taurins vagin penetrant el els caps dels nostres diputats i es pugui fer a Catalunya un pas endavant en la lluita cap a la civilització.

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
- És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
- És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
- És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.

Si voleu que us sigui sincer, aquestes paraules noves i estranyes que la informàtica inventa cada dia a mi em sonen a xinès. Deu ser perquè sóc d’una altra generació, d’un altre temps, en que les coses anaven més a poc a poc i durant la vida d’una persona canviava poques coses fonamentals.

Alguns de nosaltres acabàvem de descobrir les Amèriques de la informàtica més elemental i encara no ens havíem acostumat a això de la Web1.0 que ja ens arriba la 2.0 i la 3.0. Davant d’això hi han dos reptes: o ficar-s’hi de ple i mirar de pujar al carro o deixar-ho estar. Em sembla que jo optaré per aquesta segona via, vist el complicat que és tot plegat. I, si quedo despenjat, doncs m’hi quedaré tan tranquil….

Segons expliquen els entesos, la Web 2.0 és la representació de l’evolució de les aplicacions tradicionals cap a aplicacions web enfocades a l’usuari final. El Web 2.0 és una actitud i no precisament una tecnologia. La Web 2.0 és la transició que s’ha donat d’aplicacions tradicionals cap a aplicacions que funcionen a través del web enfocades a l’usuari final. Es tracta d’aplicacions que generin col·laboració i de serveis que reemplacin les aplicacions d’escriptori.

Diuen que és una etapa que ha definit nous projectes a Internet i és preocupa d’oferir millors solucions per a l’usuari final. Molts asseguren que hem re inventat el que era l’Internet, altres parlen de bombolles i inversions, però la realitat és que l’evolució natural del medi realment ha proposat coses més interessants.

I també ens expliquen aquests mateixos entesos que, per existir al ciberespai, és a dir, per actuar dins d’Internet, cal tenir una representació virtual, real o fictícia. Aquesta representació l’anem construint de mica en mica, a mesura que ens connectem a la xarxa, ens donem a conèixer i interactuem amb altres individus, nadius o immigrants digitals.

La identitat virtual fa que els altres ens reconeguin i ens tinguin en consideració a la societat xarxa, una comunitat amb normes de convivència pròpies. La socialització en el món virtual arribarà a ser tan important com en el món físic, i això és, senzillament, perquè les relacions de confiança (o desconfiança) i de poder (o contrapoder) també s’estan construint a Internet.
Conèixer els avantatges i els riscos de tenir una presència a Internet és fonamental per gestionar adequadament la identitat digital. Dominar les formes i les eines amb què cada persona pot construir la seva presència, visibilitat i reputació a la xarxa és imprescindible per continuar vivint en societat en l’era de la informació.

Jo sempre havia cregut que la identitat era el fet d’ésser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. Això és el que diu el diccionari. Sembla que ara ja no serà exactament així perquè les identitats podran ser reals, però també fictícies.. A veure si ens passarà allò que un dia vaig llegir: una empresa havia contractat una persona que treballava només per internet. Mai s’havien vist les cares. Es pensaven que era un home jove i que vivia a Barcelona. Quan un bon dia es van haver de veure les cares va resultar que "allò" era una dona ja bastant gran i que vivia a Saragossa….

Coses d’ internet, de la nova societat, de les noves relacions i de les identitats indefinides. On anirem a parar?