A PEU

 Primerament i abans de res: Un gran aplaudiment al Sr. Pagès, editor modèlic de les terres de Lleida. Molts haurien de copiar el seu “savoire faire” en matèria d’edicions. Pagés Editors està preparant un llibre que recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari, escrit a mà, pel Bisbe Josep Messeguer fa més de cent anys, on es detalla com es van aconseguir les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l’ intercanvi.El dietari personal del bisbe de Lleida entre 1876 i 1891, Josep Messeguer, en què detalla en primera persona com va aconseguir les obres de la col·lecció del Museu Diocesà, part de les quals reclama la diòcesi de Barbastre, es publicaran el mes de setembre vinent.Pagès ha indicat que “s’ha hagut de transcriure perquè la lletra del bisbe és molt difícil de llegir, i hem tardat molt a fer aquest procés, però no hem canviat ni una coma perquè no ens puguin acusar d’haver fet interpretacions del text”.  “Es tracta d’un llibre que llançarà molta llum sobre la polèmica quant a la propietat de les obres”, ha assegurat avui Pagès.El text anirà acompanyat de fotografies aportades pel bisbat de Lleida del museu que va crear Josep Messeguer amb les peces d’art sacre.Pagès ha dit que la transcripció del dietari la realitzen la conservadora Carmen Bernabé i l’ historiador Isidre Puig, i que va ser el bisbe emèrit de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, qui va cedir el dietari de Messeguer a petició de l’editor.(FONT :diari avui)Calia donar a conèixer la veritat”, afirma Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida, que juntament amb Isidre Puig, doctor en història de l’art, han transcrit literalment els 120 folis del dietari del bisbe Josep Meseguer d’entre finals del XIX i principis del XX. Aquest document permet demostrar que la col·lecció d’art sacre del bisbat de Lleida es va constituir de forma legítima i que, gràcies a aquest prelat, es van salvar desenes d’obres d’art de ser venudes per quatre monedes a antiquaris i marxants o perdudes en racons de les parròquies.El dietari, juntament amb factures, correspondència, llibres de la secretaria del bisbat i altres documents acrediten que les 113 obres d’art que reclama la diòcesi de Barbastre-Montsó són propietat del bisbat de Lleida. Part d’aquest material s’ha editat ara al llibre El dietari del bisbe Josep Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida (Pagès Editors). Un volum, amb imatges inèdites, que es presentarà a Lleida i en pobles de la Franja de Ponent i que ha costat quatre anys de feina als autors.Informacions esbiaixadesBerlabé afegia que fent públic aquest material es pretén “rectificar les informacions esbiaixades” sobre l’origen de la col·lecció. I es que des d’Aragó s’ha arribat a qualificar el bisbe Meseguer d’espoliador o d’enganyar els mossens. La veritat és que totes les peces recuperades per Meseguer en 15 anys de bisbat estaven en desús, arraconades i en mal estat. Josep Meseguer les va comprar, va acceptar donacions i, la majoria, les va permutar per imatges noves, que era el que volien els rectors, tant de la Franja de Ponent com de la resta de la diòcesi. Els mossens creien que la imatgeria desgastada i vella feia perdre devoció entre els fidels, segons Isidre Puig.Meseguer va crear el Museu Diocesà el 1893 i les obres servien per formar els seminaristes en arqueologia sagrada, segons explicava Berlabé, i així preservar el patrimoni.El llibre inclou còpies de documents, per exemple sobre com legalment es va adquirir la Mare de Déu de Saidí, un retaule d’aquesta parròquia re aprofitat com a porta, la compra de béns de Vilanova de Sixena o del frontal de Buira, obres reclamades des d’Aragó. Malauradament, el Vaticà no ha volgut mai examinar aquest conjunt documental i per això fa 15 anys que es manté viu el conflicte entre les dues diòcesis.El llibre s’afegeix al de dos catedràtics aragonesos de dret canònic sobre el procés judicial eclesiàstic i El complot (Pagès Editors) de l’escriptor Eugeni Casanova, sobre la trama política i vaticana d’aquest litigi.(Noticies tretes de diversos diaris).Etiquetes de Technorati: Museu de Lleida

Tags: Museu de Lleida

Els catalans estem acostumats als espolis. Només cal citar el nom de Salamanca per recordar-nos una trista, llarga i agredolça història de papers no retornats.Ens han espoliat molt durant la història. A vegades nosaltres mateixos n’hem estat una mica culpables per no haver defensat bé el que era nostre o per haver abandonat uns béns comuns que algú es va emportar.I sembla que volen tornar-nos a espoliar unes obres d’art que són ben nostres des de tots els punts de vista. Em refereixo a les obres d’art del Museu de LLeida. Ja en sabeu la història i no caldrà pas recordar-la amb detall. Però sí que vull fer unes apreciacions que crec que poden ser interessants:1. El bisbat de Barbastre-Montsó demana 113 obres d’art que han vingut de parròquies del que fou bisbat de Lleida durant molts anys. La majoria d’elles amb documents que n’avalen la propietat, per la compra que es va fer al seu dia. És com si als actuals museus se’ls reclamessin obres d’art que van ser comprades al seu moment. Els Museus quedarien totalment buits perquè tothom reclamaria les “seves” obres.2. El bisbat de Lleida es va segregar l’any 1995. La trama de la segregació del bisbat de LLeida és com una novel·la negra. Ja se n’ha escrit algunes coses, però encara se n’escriuran més a mida que es vagin descobrint tots els interessos amagats que hi va haver en la creació d’aquest nou bisbat per part de l’ Opus Dei. Hi havia necessitat de crear un nou bisbat? Cap ni una. Va ser l’estratègia per a poder fer tot el que ha vingut després.3. Hi han hagut personatges destacats en aquesta història de pressions político.eclesiàstiques: Juan Alberto Bell-lloch (ministre de Justícia el1993 i responsable de les relacions amb l’església); Elias Yanes (Arquebisbe de Saragossa i  president en aquelles dates de la Conferència Episcopal Espanyola); nuncis del Vaticà,  que són personatges declaradament anticatalans, per les seves declaracions fetes en alguns mitjans de comunicació. I per acabar, tota la gran influència de l’ Opus Dei en la mateixa creació de la diòcesi i en tota la influència de l’ Opus al Vaticà. No us sembla que tot plegat no és casualitat sinó fruit d’ un pla ben el·laborat?4. Serem prou ferms en defensar el que és nostre? Una cosa és el dret eclesiàstic i una altra és el dret civil. En aquest cas és prou clar que el que ha de funcionar és la justícia civil perquè els títols de propietat de les obres són prou clars.Esperem que les autoritats polítiques, plataformes ciutadanes i poble català sapiguem estar a l’alçada de les circumstàncies.Etiquetes de Technorati: Espoli,Museu de Lleida

Tags: Espoli, Museu de Lleida