A PEU

Gerro de Tomás Cacheiro i detall del mateix gerro.

Poema de Tomás Cacheiro. Del llibre "Río. Monte. Barro"

MANOS

He visto manos en cruz

como en la cruz clavadas,

y manos en las mejillas

entre lágrimas derramadas.

He visto manos que doblan

un pañuelo perfumado,

y he visto manos que agitan

un pañuelo desgarrado.

He visto manos que piden

y muchas más enguantadas.

He visto manos abiertas

o con monedas cerradas.

He visto manos vacías.

He visto manos repletas.

He visto manos en puño

y manos arrodilladas.

Y he visto manos

que andan

entre barros

hermanadas.

Avui vull tornar a parlar de Cacheiro. La seva néta Ana Lía Mesa Cacheiro m’ha fet arribar un llibret que van editar ja fa uns anys i que jo no coneixia. En aquest llibret titulat  "RIO.MONTE.BARRO" Tomás Cacheiro fa una presentació de si mateix. Com sempre, -com a home modest que era-, fa una presentació de si mateix massa modesta. Cacheiro era molt més del que diu d’ell mateix.

"Nací en el año 21. Viví en la ciudad de Treinta y Tres. Ingresé en la docencia en el año 1942 (por concurso). Dicté clases de Dibujo e Historia del Arte en Enseñanza Secundaria y en el Instituto Normal.

Autodidacta. Con mucho entusiasmo y poco talento, hice lo que pude por la enseñanza, el erte, la política y el gremialismo.

Instalado el gobierno de facto se me impide ejercer la docencia y "toda actividad pública". En atención a tales circunstancias y en busca de una geografía libre de polución, me fui a vivir a las costas del río Cebollatí. Y su consecuencia, además de otros valores que me reveló el entorno del río, y que mucho aprecié es la cerámica que usted ve aquí".

El libre consisteix en dibuixos i esbossos de la seva obra i poesies que acompanyen. Són poesies senzilles, tendres, evocadores d’un paisatge i d’una obra que es va construint dia a dia.

La dictadura va voler evitar un mestre i va crear un artista. No va poder exercir més de mestre a les escoles però va començar un mestratge en el món de la ceràmica. I "Averías", el petit poblat al costat del riu Cebollatí, al nord-est de l’ Uruguai, va començar a ser una espècie de santuari on la gent hi peregrinava per poder veure, conversar i gaudir de la presència amiga i sempre disposada per atendre de Cacheiro.

Allà va continuar el seu mestratge. M’agradaria que alguns deixebles seus expliquessin de primera mà com eren les seves classes. Jo només ho he pogut escoltar de la seva boca. Però tots coincidien: les seves classes eren magistrals. No passava mai llista i no hi faltava ningú. Més encara: si podien, assistien a les seves classes alumnes d’altres cursos simplement per curiositat i gaudi intel·lectual. Perquè parlar i -sobretot- escoltar Cacheiro era un gaudi, uns moments de cel aquí a la terra, sobretot si això es podia fer allà vora el riu, al seu taller, sota un arbre prenent "mate" o amb un bon "asado" i un bon vi…

Perdoneu, però era un amic a qui a quest llibret m’ha fet reviure i m’ha retornat mil records. Gracias Ana Lía!

Acabo de rebre un llibre de Tomás Cacheiro amb el títol  "RÏO.MONTE.BARRO"

És un llibre senzill, il·lustrat amb dibuixos del mateix Cacheiro. Són petits poemes inspirats en la seva mateixa obra. Ell diu que és un referent al seu lloc i a la seva feina. Us en deixo un tast.

SABER…

Con muy poco el alfarero

pasa su vida existiendo,

con el barro y con las manos

va sus días removiendo.

Sabe poco el alfarero

más sabe que su saber,

lo que no compra el dinero

le da bien para tener.

Ese poco que bien sabe

le da calma verdadera,

los que más saben, quien sabe,

si su paz es duradera.

En el mundo de los sabios

el saber ocupa lugar

porque los que mucho saben

pueden hacernos naufragar.

Saber mucho, o saber poco,

no es el problema en cuestión,

es saber si lo sabido

le da a la vida razón.

Deia Manuel de Falla (1876-1946), el famós compositor que va néixer a Cádiz i va morir a l’Argentina:

"Error funesto es decir que hay que comprender la música para
gozar de ella. La música no se hace, ni debe jamás hacerse para que se comprenda, sino para que se sienta."

Crec que això és absolutament veritat. Almenys, per a mi és veritat. No sé res de música, ni de solfeig, ni res de tot això. Però durant  tota la meva vida m’he fet un tip d’escoltar música. Música quasi de tota mena. Sense seleccionar, sense saber massa què escoltava, sense anar-la a buscar, la major part de les vegades.

La meva manera d’escoltar música és una mica peculiar: gran part de les vegades l’escolto perquè trobo que acompanya. I l’escolto mentre faig una altra feina. Sense posar-hi massa interès, sense saber massa què escolto. Per això no sé res d’autors, ni de títols, ni de compositors, ni de tendències musicals. Com diu Falla, escolto música simplement perquè la sento.

I "sentir"no és el mateix que "escoltar". A vegades simplement escolto música i pràcticament no me’n assabento de res. Altres vegades, la sento, la gaudeixo. És clar que hi han autors que m’agraden molt i els vaig a buscar intencionadament. I els escolto una i altra vegada. Altres vegades, descobreixo algun autor o alguna cançó que em captiva per alguna cosa que no sabria dir què és. Però em fa sentir quelcom de la mateixa manera que diu Falla.

Tot això ho dic perquè moltes vegades recorro a la música si no puc dormir. Són els meus somnífers. No ho heu provat mai? i una cosa curiosa que em passa a vegades: quan em desperto, dins del meu cap es passeja alguna melodia i s’hi queda una bona estona. Deu ser de les que he escoltat mentre m’adormia o quan ja estava adormit del tot….

Sota aquest paisatge nevat, impol·lut meravellós,

hi ha el mateix de sempre:

les mateixes impureses, les mateixes brutícies, els mateixos defectes.

Per fora blanc i per dins negre. Com el cor de molta gent.

Potser la neu ho tapa. Però la realitat quotidiana és la que és.

I amb això no vull dir que una sigui millor que l’altra.

Cada realitat és la que és; cada una al seu temps:

temps de neu, temps de calor,

temps de gaudi i temps de sofrença,

temps de viure, temps de sobreviure i temps de morir.

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa.

Ocupar-se és millor que pre-ocupar-se.

Gaudim de la neu i del fred, encara que costi.

Gaudim d’aquest paisatge que durarà poc.

Com la vida mateixa, que és prou curta.

Una abraçada des del fred.