Etiqueta arxiu 'Vellesa'

02 mai 2013


Jaume Pubill

Ànsies de saber

Classificat com a Vellesa

Cada vegada es veu més gent gran a les universitats, a cursos de tota mena, a xerrades i conferències. La gent gran, actualment, té moltes més inquietuds intel·lectuals i vitals que les de fa uns anys enrere, segurament perquè molts d’ells ja van tenir més oportunitats d’estudiar de joves que no pas els seus pares que els va tocar els foscos i tristos temps de la guerra, de la postguerra i de la cruel i empobridora dictadura franquista.

Em van explicar el cas d’una senyora -ja gran- que es va posar a estudiar literatura i, al principi, els companys de curs –quasi tots ells nois i noies molt joves- li qüestionaven força la seva elecció i el seu gust de seure en aquells bancs de la universitat envoltada de gent amb una notòria diferència d’edat. La veien molt gran i, per tant, els semblava que ja no li podien quedar gaires anys de vida i tampoc veien que aquella opció fos per trobar una feina. Quan un dia li van preguntar pel “quid” de la seva elecció, ella els va dir que no ho feia per tenir un títol, ni per guanyar-se la vida sinó que ho feia simplement pel simple i senzill plaer de saber. Els deia que davant de la infinitud del saber tant era disposar de dos anys de vida que de cinquanta o cent. Ni que Déu li regalés 100  anys més de vida no arribaria a poder saber res més que una molt mínima part del que la humanitat ha descobert, investigat, escrit o ha fet.

Per tant, la pregunta no era el “per què” ho feia sinó el “què”. Motius en trobaríem molts i cada persona té els seus, tots molt legítims i segurament que molt valuosos per a cadascú. L’important de veritat és el “què”, o sigui el saber (la saviesa) per sí mateix, el fet d’aprendre, el fet de desenvolupar la ment, el fet de voler ser millor i anar més enllà un mateix. Llegir, pensar, aprendre coses noves ens fa nous a tots. Fa que no ens acabem d’estancar del tot i, per tant, podrir-nos. L’aigua estancada es podreix. Les persones també, si no són capaces de sortir de seu petit món particular, un món que -amb els anys- generalment anem reduint. l’anem fent més petit i el construïm sense mires a l’exterior de nosaltres mateixos. Les mateixes limitacions pròpies de l’edat ens limiten físicament i intel·lectualment, si no vigilem.

Trobo que és bo que els ajuntaments, les universitats, els centres culturals, les associacions i tothom que pugui organitzi coses de tipus cultural i trobo que està molt bé que la gent gran s’hi apunti, ells que disposen generalment de més temps i més oportunitats. La vida d’un jubilat pots ser feta de viatges de l’ IMSERSO -que estan molt bé i també són molt necessaris- però també d’aquesta altra vessant més intel·lectual i enriquidora del món dels llibres o d’internet. Internet és una altra gran possibilitats que ens regala la vida actual per tal de desenvolupar de mil formes diverses la nostra ment i el nostre esperit. Podem anar de Marx a Jesús, de la filosofia ala teologia, de la literatura a la cosmologia en pocs minuts perquè els mitjans actuals ens ofereixen totes aquestes possibilitats fins i tot sense sortir de casa.

Jubilats, aprofiteu-ho!.

No hi ha resposta

02 mar 2013


Jaume Pubill

ELS “DES JUBILATS”

Classificat com a Jubilació,Valors,Vellesa

l va arribar a la plaça amb una barreta. Va redreçar l’estaca d’un arbret i la va afirmar colpejant amb la barreta.
Va lligar la planta a l’estaca i es va apartar com per mirar una obra d’art.
Em va incitar a entaular conversa:
- ¿Vostè és del Municipi?
- Sóc d’Alicia, la meva dona, fa quaranta-dos anys.
- Ah … Va ser vostè qui va plantar aquest arbre?

- Va ser el municipi. Un arbre vell va caure, van plantar aquest nou de qualsevol manera, però jo el vaig abonar, i li vaig posar aquesta estaca aquí.
-Però quina bellesa, ja està tot brotat.
-Cap al tard vinc a regar-lo.
- Es veu que a vostè li agraden les plantes!
- Les plantes, les bestioles, fins i tot la gent m’agrada, fillet.
- Gràcies per la part que em toca …
Ell va somriure, va treure un tisores del cinturó i va començar a podar un arbust.
- ¿Vostè és jubilat?
- Sóc des jubilat.
Va anar podant i explicant:
- Quan em vaig jubilar, ja havia vist a molts col · legues jubilar-se i marcir-se, com un arbre que es poda i es rega amb àcid de bateria …
Sap que hi ha comerciants que reguen l’arbre amb àcid de bateria per matar-lo i així deixar lliure la façana del seu negoci?
És així … I allà es queda amb la botiga torrant-se al sol!
Va picotejar les branques podades, formant una catifa de fulles al voltant de l’arbust.
- És bo per a la terra … Tot el que surt de la terra ha de tornar per la terra …
En aquells dies, jo ja havia vist molts col · legues jubilar-se i marcir-se. Usant bermudes i xinel·les i quedant-se a casa davant del televisor.
Traient panxa i engreixant …  Fins que van acabar amb vessament o infart, avorrits per la inactivitat i viure parlant només de malalties.
Va tallar unes flors, va fer un ram:
- Per a la meva nena. Alícia. Ella és un any més gran que jo, però sembla una nena quan li portes una flor.
Ella també està des jubilada.
Ajuda a l’escola de la nostra néta, ensenyant a la cuinera a fer confitura amb poc sucre i amanides amb les restes de les llegums que abans eren llençades a les escombraries. I ajuda a la llar d’infants també, a l’hospital.
AH …! Alícia viu ajudant a tothom, per això es val per si mateixa i no té temps per pensar en malalties.
Va lligar el manat amb un ram de gespa, i el va dipositar amb cura sobre un banc.
- Per regar les plantes he de portar la galleda amb aigua des de la casa.
Vaig anar al municipi a demanar que col·loquessin una aixeta aquí.
Me la van negar perquè la gent aniria a beure aigua i deixaria l’aixeta oberta.
Els vaig dir que col·loquessin una aixeta amb reixa i cadenat que jo la cuidaria.
Van insistir en la negativa.
Van dir que jo hauria de quedar-me amb la clau i llavors seria una canilla pública amb control particular, i això està prohibit.
Va somriure, mirant la plaça.
- Aquí els vaig dir: llavors puc tenir cura de la plaça, però no tinc poder per cuidar una aixeta?
Vaig preguntar, miri, si tinc autorització per tenir cura de la plaça!
Vaig guardar silenci i vaig tornar abans que em prohibissin tenir cura de la plaça …
-O abans que em fessin omplir formularis amb tres còpies amb impost i signatura autenticada, per fer el que faig aquí des que em vaig des jubilar …
Veu aquell pi femella allà? Va ser Alícia qui el va plantar. Només hi havia un pi mascle. Ara el mascle pol·linitzarà la femella i donarà pinyons.
- Jo desconeixia que hi ha pi mascle i pi femella.
- Jo també ho desconeixia, fill.
AH …! He après tantes coses cuidant d’aquesta plaça!
Avui conec els cants dels ocellets, les èpoques de floració de cada planta, i veig el pas dels climes com si fos una pel · lícula!
- Però la pinya tardarà a donar pinyons, oi? – Vaig dir, mirant el pinet encara de la nostra alçada.
Ell em va respondre que deixaria que el temps fluís.
- La nostra néta és una criatura i jo ja li vaig dir que serà ella qui recollirà els pinyons.
Sense que el municipi ho sàpiga … ja li vaig  a l’Alícia que, de cada pinya que ella recollís, haurà de plantar almenys un pi en algun lloc.
Així, al final de la seva vida, ella haurà plantat una pineda escampat per aquí.
Sense que el municipi ho sàpiga, és clar, perquè crearien un impost a qui planti arbres …
- És admirable veure algú amb tanta edat i tanta esperança!
Ell va riure:
-Si és admirable ho sabràs tu, fill, jo sé que és gratificant.
I ara, amb el teu permís, que em cal anar a buscar a l’Alicia per sortir a caminar.
La vida de des jubilat és així: els diners son escassos però el dia pot ser llarg, si la gent inverteix el temps!

DOMINGOS PELLEGRINI 
Text: Publicat la Gazeta do Povo, de 22/05/05,
Fortalesa-CE (Brasil)

No hi ha resposta

19 ago 2012


Jaume Pubill

Quan seré gran vull ser…

Classificat com a Jubilació,SOCIETAT,Vellesa

Foto de www.elporquet.blogspot.com

Com diu la cançó que he transcrit més avall, quan sigui gran vull ser jubilat. Aquests dies, parlant amb companys que estem a prop de la jubilació o que ja estan jubilats de fa poc, dèiem que quan ens atansem a l’edat de la jubilació comencem a mirar la vida des d’una altra perspectiva. I és així perquè tota la vida canvia i ens hem de preparar mentalment per a ser i viure diferent. Diuen que no tots ho saben fer i que alguns ho passen malament.

Algú deia que quan un envelleix és més difícil fer amics, però encara és pitjor viure sense. Viure sense amics seria com tancar-te en una cel · la sense aigua i sense llum. Per sort, actualment hi ha els centres de gent gran que són llocs de trobada i relacions, que serveixen per facilitar la convivència i brinden la possibilitat de trobar, fomentar i engrandir l’amistat. També hi han els voluntariats de tota mena que fan que puguin omplir el temps fent coses útils per a la societat i per a ells mateixos. Hi ha els viatges de l’ INSERSO, hi han activitats de tota mena i cada dia hi ha moltes possibilitats d’arribar a la vellesa sense avorrir-se, és cert. Però, i aquells que estan malats i no poden sortir de casa? I aquells que viuen sols i se senten poc acompanyats? I aquells que tenen una miserable pensió que no els deixa arribar en condicions a fi de mes? És aquí on s’hauria de posar força més esforços de part dels governs i és aquí quan hauria de tenir un paper fonamental l’amistat. Quan la família no pot o no vol, els amics són fonamentals.

I per no acabar de forma massa amarga us deixo aquesta cançó que tracta el tema amb molt sentit de l’humor.

 

Jubilat / Pepet i Marieta

 

Mama io no vull ser alcalde
ni ministre ni advocat,
no’m vull plenar les butxaques
de cinisme i falsedat.

 
I tampoc vull ser torero
ni picolo ni madero,
io no vull saltar a cap ruedo
pa escarnir un pobre animal,
no m’agrada tocar’ls ous al personal.

I és que mama io de gran vull ser jubilat
pa aixecar-me a les tantes, fer’l cafè i anar al mercat.
Í és que mama io de gran vull ser jubilat
pa ampaitar totes les ueles de l’esplai.

Mama io no vull ser rei
ni Papa ni mama de l’Opus Dei,
tinc molt clar que les persones
caguem totes lo mateix.

I tampoc vull ser notari
ni ampresari ni banquer,
no’m vull angordir a costelles
dels que s’hi dixen la pell,
io no vull cobrar’l peatge a Martorell.

I és que mama io de gran vull ser jubilat
pa aixecar-me a les tantes, fer’l cafè i anar al mercat.
Í és que mama io de gran vull ser jubilat
pa ampaitar totes les ueles de l’esplai.

 
Mama io’l que vull és viure cada dia i cada nit
i arribar al llit i a la taula a l’últim crit,
tindre tot lo temps del món
pa fer un viatge a l’infinit
i trobar una rominguera
més dolceta qu’un confit
Diu que quan seré gran…

Jubilat: Lletra Pepet i marieta
Música Pepet i marieta
Àlbum La Pelu
Any 2008
Discogràfica Edicions Singulars

No hi ha resposta

15 jul 2012


Jaume Pubill

El vell

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

2 respostes

20 des 2010


Jaume Pubill

Jubilats

Classificat com a Jubilació,Vellesa

Aquests dies s’està parlant molt del retard de l’edat de la jubilació. És d’aquelles coses (entre altres) que seran inevitables si tots volem cobrar una mica i que tampoc ens han d’espantar tant perquè actualment s’arriba a certa edat molt millor del que s’arribava fa unes dècades.

Els que estem en l’etapa molt pròxima a la jubilació aquest tema possiblement no ens afecti massa. Però sí que afectarà als més joves. Nosaltres -els adults ja una mica grans, com eufemísticament alguns ens anomenen als vells- potser ens ho podrem mirar una mica des de la barrera. però són temes que portaran llargues i àrdues discussions.

Ser vell (a mi m’agrada més dir-ho així) en moltes cultures és un condició que genera dignitat, prestigi, honorabilitat i respecte. Aquí entre nosaltres sembla que tots aquests conceptes més aviat s’han perdut una mica (malauradament) i ja aviat ni es podrà dir la paraula vell perquè tindrà connotacions pejoratives.

Tenir 60 o 70 o 80 anys és tenir dues vegades 30 o 40 anys; és reconèixer la densitat i riquesa de l’ahir i la fragilitat i la precarietat del demà; és estar disposat a viure intensament la dècada que s’obre amb la lúcida convicció que pot ser la darrera -o si més no la última per a poder viure intensament-; és el moment de no posposar ja els somnis i fer-los realitat en la mesura del possible; és alegrar-se quan, en despertar-se de bon matí,  i a un li fa mal alguna cosa: una articulació, la gola, el cap…, perquè significa que ets viu.

Tenir 60 o 70 anys és tenir respecte als miralls perquè no menteixen i ja no tornaran a mentir mai més. Tenir 60 o 70 anys és per fi saber qui són els teus veritables amics i amigues i haver-se guanyat l’enorme privilegi de no simular més davant dels altres; és saber dir "no" quan és "no", és conèixer-se a fons i poder, per fi , dialogar amb el teu propi cos, conèixer els capricis de les digestions, els ritmes del teu cor, la capacitat dels teus pulmons i la susceptibilitat de les articulacions en temps de pluja.

Tenir 60 o 70 anys és burlar-se de totes les dietes de les revistes femenines perquè ja un sap perfectament quina és la seva dieta de vida. És conversar amb la soledat i mai sentir-se sol amb ella. És ja no demanar permís a ningú per complir un vell somni, per anar a cinema a les tres de la tarda, prendre una copeta abans de la telenovel·la·la o encendre el llum a les tres de la matinada un capítol de "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust perquè no pots aconseguir agafar el son. És saber que ningú ens espera a casa i alegrar-se perquè podràs esmorzar o dinar el que més t’agrada: una amanida acompanyada de pa i formatge. Poder menjar el que et sembla a l’hora que et sembla és un veritable luxe.

Tenir 60 0 70 o 80 anys és sorprendre’s del que has aconseguit amb els teus fills o les teves filles que ja estan en la dècada dels 30 o del 40. És inaugurar per fi noves mirades, nous diàlegs amb aquest sentiment de despreniment i de lleugeresa enfront d’ells o elles. El fet, fet està i ja no existeix sinó la sorpresa davant d’aquests homes o dones que un dia, fa molt, van habitar en les seves entranyes i, una mica més tard, es van refugiar en els seus braços buscant consol.
Tenir 60,70 o 80 anys avui és de vegades ser una àvia indecent, enamorada, lleugera i des culpabilitzada. És entendre el misteri de la vida i començar a enfrontar-se amb la mort, sense por ni tristesa perquè és allà traient el cap, tímidament però inexorablement. És començar a acomiadar-se massa d’hora, sempre massa d’hora, de bons amics o amigues.

No hi ha resposta