A PEU

Vaig viure 8 anys a l’ Uruguai quan encara hi havia dictadura. Certament, el pitjor ja havia passat i quan jo hi vaig arribar l’any 1976, les coses semblava que s’anaven apaivagant, tot i que tenies la sensació de ser fèrriament espiat i controlat.

Llegia avui un article que m’ha fet retrocedir a aquells anys d’anys i m’ha semblat interessant recollir-lo. És clar que a mi m’ha interessat de forma especial perquè algunes de les persones que s’hi citen les coneixia personalment i les vaig poder tractar. El jesuïta Mons. Carlos Mullin, bisbe de Minas, era el meu bisbe i també vaig tractar Perico Pérez Aguirre que, entre altres coses, feia una gran feina amb menors sense família, que vivien al carrer i que ell recollia en un centre per donar-los menjar i educació. Vaig tenir la sort de poder conèixer de ben a prop varis centres de menors d’aquest tipus dirigits per capellans i he de confessar que feien una labor molt meritòria.

M’ha semblat interessant recollir aquest article del jesuïta JORGE SCURO perquè es parla molt –i segur que se’n seguirà parlant molt temps encara- del paper que va jugar l’actual Papa en el temps de la dictadura argentina. Aquest article és un testimoni més que pot ajudar a contrastar punts de vista ben diversos i d’aquesta manera formar-nos el nostre propi criteri.

Jesuitas en los años de plomo

Jorge Scuro- Montevideo
Conocí a Jorge Mario Bergoglio en febrero de 1966, estábamos en la década de los 20 años de edad. Él cursaba la licenciatura de teología y yo filosofía en el Colegio Máximo de San Miguel (Buenos Aires). Además de la convivencia en la misma casa religiosa se dio un particular vínculo, pues él era adjunto en la Cátedra de Metodología Científica que cursé ese año. En ese tiempo me delegó tareas de especial interés para mí, por lo tanto nuestros encuentros pasaron a ser más frecuentes.

En diciembre de 1969 fue ordenado sacerdote.
Unos años después fue designado provincial de la Provincia Argentina, es decir superior regional para la Argentina. Yo pertenecía a la Provincia Uruguaya, en aquel momento independiente, hoy anexada a la argentina.
Un hecho circunstancial hizo que volviéramos a encontrarnos. El viernes santo de 1975 fue detenido (raptado) por las Fuerzas Conjuntas uruguayas el padre provincial de Uruguay, Carlos Meharu, quien celebraba la liturgia de ese día, alrededor de las 20 horas en la Comunidad Cabré de los jesuitas, en la calle Soriano y Ejido. Estaban también “Perico” Pérez Aguire, cinco jesuitas más y 30 jóvenes laicos.
Estaba invitado a participar pero opté por ir a la liturgia del Colegio Seminario, a una cuadra de allí.
Eran las cinco y media de la madrugada del sábado santo cuando me despierta el teléfono. Era Jorge, un compañero jesuita. (Yo vivía en la Comunidad Pedro Fabro, el cias, en la calle Agraciada.) Me dice que Carlitos, el padre provincial, no había ido a dormir esa noche a su casa de Larrañaga y Caiguá. Esta comunicación ahora puede sorprender al lector. Pero recordemos que estábamos en plena dictadura y un cambio no avisado de rutinas podía ser indicio de cualquier cosa.
Inmediatamente me dirigí al Colegio Seminario, la casa principal y referente de los jesuitas en Uruguay. Allí me encuentro con Pablo, otro compañero, madrugador vocacional, quien me entera de lo sucedido en la noche anterior y me dice que están en la Jefatura de Policía. Camino-corro esas cuadras, confirmo la noticia, cruzo al bar de enfrente y acarreo más de cuarenta milanesas al pan. “Atendamos primero el cuerpo”, pensé. Luego llevamos unas frazadas.
¿Y ahora qué hacemos? Quien podía tomar decisiones estaba preso, el “socio” o sea el número dos, el padre Miguel Artola estaba en Colombia. El “consultor” más antiguo, el padre Andrés Assandri, estaba en Colonia del Sacramento. El rector de la comunidad más importante, Luis del Castillo, estaba en Rio de Janeiro. ¿Entonces? ¿Quién nos quedaba a mano para encarar un plan de acción?: el secretario, el padre Sancho, hombre mayor que quedó abatatado con la noticia. Nos miramos con Pablo constatando que estábamos solos.
Necesitábamos un interlocutor de absoluta confianza y a la mano. Se nos ocurre llamar a monseñor Carlos Mullin, jesuita, obispo de Minas. Sabíamos que tenía contactos con algunos gobernantes. Llegó esa misma tarde. Fue una buena elección pues los dos teníamos buen relacionamiento con él y su gesto paternal nos dio algo de calma.
Enseguida llamó al presidente de la República, Juan María Bordaberry: le contestan que estaba en su estancia de Durazno. Llama al ministro del Interior: estaba en la Semana de la Cerveza en Paysandú. Llama al general “Goyo” Álvarez, estaba en la Semana de Lavalleja en Minas. No se podía creer. Llegué a pensar que si Dios Padre llegara al Uruguay durante una santa y criolla Semana de Turismo tendría que recorrer las rutas de la patria montado en bicicleta para encontrar a alguno de sus fieles.
El paciente y tenaz monseñor Carlos Mullin, a quien no vi retroceder ante ninguna adversidad en varios años que conviví con él, se atrevió a jugar su última carta. Llamó al comandante en jefe de las Fuerzas Armadas y éste sí contesta. Monseñor saluda y rápidamente le dice que ponga en libertad, ya, al padre provincial y a todos los jesuitas y laicos que tenían presos. El general contesta: “Lo llamo en diez minutos, déjeme averiguar de qué se trata”.
Al rato suena el teléfono: “No pueden ser liberados pues pasarán el lunes a la justicia militar”. “¡De ningún modo!”, fue la respuesta. “Si no los libera mañana, domingo de Pascua, con las iglesias repletas hago leer un comunicado del Episcopado entablando juicio eclesiástico al Estado uruguayo.”
Yo pensaba que esta escena surrealista sólo podía darse entre monseñor Mullin y el general Vadora. La respuesta del general fue que no podía hacer eso pues él pondría soldados en las puertas de todas las iglesias y capillas de la República. La respuesta de monseñor fue fulminante: “Usted no tiene fuerza para hacer eso pues no puede controlar todos esos lugares entre las 6 de la mañana y las 21 horas”.
En el correr del domingo saldrían libres los laicos más jóvenes. En cuanto a los jesuitas, decían los militares, el martes podrían ser liberados quienes no tuvieran “antecedentes”. Perico y Carlitos no podrían salir.
Aquello no terminaría fácilmente. Había que hacer algo más fuerte.
El domingo de la pascua de resurrección fui a las cinco y veinte de la madrugada al aeropuerto pues sabía que había un vuelo a Buenos Aires. En esa época había vuelos con aviones pequeños de cuatro compañías, con frecuencias de unos 45 minutos. En ese primer vuelo matutino ya habíamos sacado en anteriores oportunidades a algún compañero perseguido. Me arriesgué a probar suerte.
Iba a Buenos Aires a encontrarme con mi amigo Jorge Mario Bergoglio. Estaba seguro de que me ayudaría, él era el provincial argentino. Nos encontramos en un bar en Corrientes y Callao. Llegó a la hora establecida. Le conté y me preguntó sin indagar: “¿Qué querés que haga?”. “¡Quiero hablar con el padre Arrupe!”, le dije. (Era nuestro padre general, en Roma, le dicen el “papa negro”.)
Sin más me dijo “Vamos”. “Esperame en la puerta del Salvador, necesito conseguir un auto.” Cuando llega subo y ya en marcha se saca el cuello romano, lo guarda en la guantera. Empieza a dar vueltas por Buenos Aires, ninguna telefónica le servía. “Nadie tiene que reconocerme.” Terminamos en Avellaneda en una casucha telefónica. En la cabina disca y habla directamente con el general. El alma me estaba volviendo al cuerpo. Le explica muy brevemente y me pasa el teléfono. Me presento, ¡no podía creerlo, se acordaba de mí! Hacía unos meses habíamos conversado en Roma. (Éramos unos 36 mil jesuitas en el mundo.). Le pedí que pidiera a la Santa Sede que enviara telegramas al Presidente, ministros del Interior y Defensa y a las FF.CC.
El lunes a primera hora llegaron todos los telegramas. Siguieron liberando a los laicos, los jesuitas y el martes por la mañana sin más trámite a Pérez Aguirre y Meharu.
Pasaron muchos años. En 1997, imprevistamente, me viene a ver Juan Luis Moyano, el viceprovincial argentino de los jesuitas, para pedirme que reciba a Orlando Yorio, uno de los jesuitas argentinos, junto a Francisco Jalics, secuestrado en 1976, de quienes tanto se ha hablado en los últimos días. Ambos, junto a Luis Dourron fueron mis compañeros y amigos durante los años de seminario. Jalics se radicó en Alemania, hasta hoy. Nunca escuché una sola palabra de reproche ni resentimiento en privado o en público contra el hoy Papa Francisco. En cambio Yorio, recuperada la democracia, volvió a la Argentina y fue nombrado párroco en Berazategui.
Un día, sufrió un atentado, pero quien resultó muerto fue su teniente cura, un joven sacerdote.
Instalamos a Yorio en una casita en la Costa de Oro y al poco tiempo Mons. Gottardi le confió la parroquia de Santa Bernardita, en Avenida Italia. Nos volvimos a tratar con frecuencia y conversamos mucho. Falleció tres años más tarde, el 9 de agosto de 2000.
Hay quienes hacen gárgaras con los dolores ajenos. Que se animen a presentar pruebas y no suspicacias, el que se sienta libre de errores que acuse con evidencias. Siento a Francisco como uno más de nosotros. ¿No era eso lo que queríamos? ¿O esperábamos al Arcángel Gabriel?"

Tags: Argentina, Dictadura, Església, Uruguai

Un lector del meu blog em demana molt amablement en un correu electrònic que expliqui una mica més extensament el que apuntava en el meu darrer post sobre el nou Papa i les seves relacions amb la dictadura argentina dels anys 70.

Aquests dies ja se n’ha parlat molt i avui mateix el Vaticà ja ha fet un comunicat desmentint certes informacions que han aparegut als diaris de tot el món. La veritat és que jo sé ben poca cosa d’aquest afer en concret però sí que em refio del que ha dit el premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, que ha sortit en defensa del Papa dient:"Hubo obispos que fueron cómplices de la dictadura, pero Bergoglio no". Esperem que el temps esclareixi les coses i es pugui saber la veritat. Entretant, em sembla que cal oferir-li el benefici del dubte i considerar-lo exempt de culpa.

Durant la dècada del 70 les dictadures militars van créixer com bolets al Con Sud d’Amèrica Llatina, implantant plans econòmics neoliberals, assassinant i empresonant milers de persones.  Els règims de facto que van prendre el poder a l’ Argentina, l’Uruguai, Xile, Bolívia, Paraguai i Brasil van ser coordinats i assistits pels EEUU, ja sigui directament a través de la CIA (Agència Central d’ Intel·ligència) o indirectament a través del FMI (Fons Monetari Internacional) o del BM (Banc Mundial). El cas és que totes aquestes dictadures van tenir unes característiques similars i una estreta col·laboració entre elles en el marc del “Plan Cóndor”, que va servir per a que els repressors coordinessin les seves accions de terrorisme d’ Estat.

Con deia en el post anterior, jo vaig poder viure de prop aquell període ja que vaig residir a l’ Uruguai des del Desembre del 1976 fins al Juny de 1983. Durant aquests anys vaig poder anar un parell o tres de vegades a l’ Argentina, una a Xile i algunes al Brasil. En tots els llocs vaig poder conèixer persones afectades directament o indirectament, intercanviar opinions sobre el terreny del que els va tocar sofrir a cada lloc. I -no cal dir-ho- puc parlar amb coneixement de causa del que va passar a l’ Uruguai amb testimonis directes d’amics que van ser torturats i empresonats durant aquells anys foscos.

Recordo que una de les coses que em van colpejar més profundament va ser el tenir coneixement del que s’anomenava “los vuelos de la muerte", una forma d’extermini que consistia en tirar al mar -en ple vol d’avions militars- els opositors polítics, alguns d’ells ja morts per la tortura i altres ben vius encara. Recordo que, ben pocs dies després d’arribar al país, em passejava per una plaça amb un amic i se’ns va atansar una persona. Era un policia que em va dir que em presentés com més aviat millor a la comissaria que em volia veure el Cap de Policia. Allà ja em van “llegir la cartilla” i em van dir què podia fer i què no. I que anés alerta amb el que deia perquè, com estranger que era, podia ser expulsat del país en qualsevol moment.

També recordo que, acabat d’arribar, els diaris van publicar que havien aparegut a les costes de l’ est de l’ Uruguai varis cossos parcialment desfets i mig menjats peixos o descompostos per la mateixa aigua del mar. I ja al 1977 van tornar a aparèixer-ne més als balnearis atlàntics de Santa Teresa, Mar del Tuyú i Cabo Polonio, a uns 300 quilòmetres al sud de la ciutat de Buenos Aires, lloc d’on venien amb tota probabilitat. Els cadàvers van ser enterrats com NN al cementiri de General Lavalle i els informes forenses deien que la causa de la mort havia estat “el choque contra objetos duros desde gran altura”. Nombrosos cossos recuperats de les costes argentines i uruguaianes van poder ser identificats com a provinents de diferents Centres Clandestins de Detenció: els primers que es van llençar al mar al Maig de 1976 van estar segrestats a Cmapo de Mayo; un altre grup llençat al mar al desembre de 1977 provenia de la ESMA (un dels pitjors llocs de tortura) i un tercer grup llençat al Febrer del 1978 havia estat a El Campito i a El Olimpo.

I acabaré amb la transcripció d’una carta oberta a la Junta Militar de l’escriptor i periodista Rodolfo Walsh que donava compte de la situació, tot i l’escassa informació que hi havia en aquells moments. Al mes de març de 1977, Walsh escrivia:

"Entre mil quinientas y tres mil personas han sido masacradas en secreto después que ustedes prohibieron informar sobre hallazgos de cadáveres que en algunos casos han trascendido, sin embargo, por afectar a otros países, por su magnitud genocida o por el espanto provocado entre sus propias fuerzas. Veinticinco cuerpos mutilados afloraron entre marzo y octubre de 1976 en las costas uruguayas, pequeña parte quizás del cargamento de torturados hasta la muerte en la Escuela de Mecánica de la Armada, fondeados en el Río de la Plata por buques de esa fuerza, incluyendo el chico de 15 años, Floreal Avellaneda, atado de pies y manos, "con lastimaduras en la región anal y fracturas visibles" según su autopsia. Un verdadero cementerio lacustre descubrió en agosto de 1976 un vecino que buceaba en el Lago San Roque de Córdoba, acudió a la comisaría donde no le recibieron la denuncia y escribió a los diarios que no la publicaron. Treinta y cuatro cadáveres en Buenos Aires entre el 3 y el 9 de abril de 1976, ocho en San Telmo el 4 de julio, diez en el Río Luján el 9 de octubre, sirven de marco a las masacres del 20 de agosto que apilaron 30 muertos a 15 kilómetros de Campo de Mayo y 17 en Lomas de Zamora. En esos enunciados se agota la ficción de bandas de derecha, presuntas herederas de las 3 A de López Rega, capaces de atravesar la mayor guarnición del país en camiones militares, de alfombrar de muertos el Río de la Plata o de arrojar prisioneros al mar desde los transportes de la Primera Brigada Aérea, sin que se enteren el general Videla, el almirante Massera o el brigadier Agosti…"

Fragmento de la Carta Abierta de un Escritor a la Junta Militar. Rodolfo Walsh, 24 de marzo de 1977.

I és cert i provat que en tota aquesta massacre i en tots aquests crims uns quants bisbes i capellans de l’Església Catòlica van beneir aquests mètodes o van fer la vista grossa i van callar davant de tantes atrocitats. L’any 1995, l’ex repressor de la ESMA Adolfo Scilingo, va explicar extensament al periodista Horacio Verbitsky la metodologia d’extermini que els propis botxins en deien vuelos. El testimoni va ser publicat després com a llibre, amb el títol “EL VUELO”. Scilingo, en els seu testimoni, detalla el procediment, l’autorització de l’ Església Catòlica, la utilització d’injeccions anestèsiques, la participació de metges en les operacions, els tipus d’avios (Electra, Skyvan), l’àmplia participació dels oficials, la utilització de l’aeroport militar que hi ha a Aeroparque (ciutat de Buenos Aires)…

¿Cuál ha sido su primer conocimiento sobre los vuelos de la muerte de la Esma?.

Los vuelos fueron comunicados oficialmente por Mendía (vicealmirante de la Armada) pocos días después del golpe militar de marzo de 1976. Se informó que el procedimiento para el manejo de los subversivos en la Armada sería sin uniforme y usando zapatillas, jeans y remeras. Explicó que en la Armada no se fusilarían subversivos ya que no se quería tener los problemas sufridos por Franco en España y Pinochet en Chile. Tampoco se "podía ir contra el Papa" pero se consultó a la jerarquía eclesiástica y se adoptó un método que la Iglesia consideraba cristiano, o sea gente que despega en un vuelo y no llega a destino. Ante las dudas de algunos marinos, se aclaró que "se tiraría a los subversivos en pleno vuelo". Después de los vuelos, los capellanes nos trataban de consolar recordando un precepto bíblico que habla de "separar la hierba mala del trigal".

Entrevista realizada por Martín Castellano a Adolfo Scilingo el 4 de octubre de 1997.

Tags: América Llatina, Argentina, Dictadura, Uruguai

Molts dels que em llegiu potser no heu sentit a parlar mai d’ ALFREDO ZITARROSA (Montevideo, 10 de Març de 1936-Montevideo, 17de Gener de 1989).En canvi, no crec que hi hagi cap llatinoamericà que no hagi sentit a parlar d’ell ja que fou un cantant, compositor, poeta i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i d’Amèrica Llatina.

Era un extraordinari cantor de folklore`. D’aquells que tenen força en la veu però, sobretot, en l’esperit i en el missatge. Va morir relativament jove, però va deixar petja profunda.

Eduardo Galeano ha escrit aquest impressionant text parlant d’ell i de la seva extraordinària força:

“Cuando Alfredo Zitarrosa murió en Montevideo, su amigo Juceca subió con él hasta los portones del Paraíso, por no dejarlo solo en esos trámites.

Y cuando volvió, nos contó lo que había escuchado.

San Pedro preguntó nombre, edad, oficio.

-Cantor-, dijo Alfredo.

El portero quiso saber: cantor de qué.

-Milongas-, dijo Alfredo.

San Pedro no conocía. Lo picó la curiosidad, y mandó:

-Cante.

Y Alfredo cantó. Una milonga, dos, cien.

San Pedro quería que aquello no acabara nunca.

La voz de Alfredo, que tanto había hecho vibrar los suelos, estaba haciendo vibrar los cielos.

Entonces Dios, que andaba por ahí pastoreando nubes, paró la oreja.

Y esa fue la única vez que Dios no supo quién era Dios”.

Tags: Alfredo Zitarrosa, Música, Uruguai

El 13 d’octubre de 1972 l’aeronau Fairchild F-227 de la Força Aèria Uruguaiana que tenia com a destí Santiago i viatjava amb 45 passatgers -majoritàriament estudiants i jugadors de rugbi d’un col·legi de Montevideo- es va estavellar a la serralada dels Andes. Dotze persones van morir en l’accident, mentre que altres 17 van anar morint en el transcurs dels dies. El 23 d’octubre una ràdio – a la qual es va aconseguir fer funcionar després de molt d’esforç- va anunciar als supervivents que la recerca s’havia suspès i els donaven per morts. En aquest moment els joves, debilitats per la falta de menjar, van prendre la decisió de menjar la carn dels seus companys morts per poder seguir vivint.

Aquest dissabte passat s’han complert 40 anys de la tragèdia dels Andes i els 16 supervivents van viatjar a Xile per recordar als 29 "amics i germans" que van morir a la serralada i alhora, "celebrar la vida".  Harley va explicar que hi jugaran un partit amistós contra el club Old Grangonian –amb el qual tenien de jugar aquell dia- i lluiran una samarreta molt semblant a la que tenien el 1972.

Els que heu seguit el meu blog ja sabeu que aquesta història a mi em fascina des de fa molts anys. He llegit llibres, he vist pel·lícules, he parlat amb gent que la va viure de ben a prop i, per tant, no podia deixar passar aquest aniversari per recordar-ho i parlar-ne.
Aquests dies he llegit diaris, entrevistes i articles que fan referència a aquest fet i, com sempre, hi torno a trobar, en les paraules de les persones que van sobreviure, molta saviesa i punts de vista que em fan emocionar i em fan reflexionar.

Per exemple unes paraules de Carlitos Páez, quan explica que Roberto Canessa es va adonar que havia d’encarar la serralada d’una vegada per totes (per buscar una sortida) quan va veure que un noi, que tenia les dues cames trencades, envejava els altres que podien caminar i podien fer coses pel grup. Explica que sempre hem de comparar la nostra situació amb la d’algú que estigui pitjor i que d’aquestes situacions desesperades normalment es troben nous camins de sortida. Explica també que, quan algú es va assabentar que havien suspès la recerca, un amic seu es va apropar cap a ell  i li va dir que tenia una bona notícia per donar-li.  Ho explica així:

“Gustavo Nicolich, que era el meu amic, més gran que jo, de sobte va entrar i es va dirigir a mi. Potser perquè era el més jove. Em diu, "Carlitos, tinc una bona notícia per donar-te". "Què ha passat, Coco?", Li dic. "Acabo d’escoltar una ràdio xilena i diuen que han suspès la recerca nostra i vindran a buscar les restes al febrer quan arribin els desglaços". I jo li dic, "Com que una bona notícia, fill de puta?!". El volia matar. Imagina’t, el noi malcriat, consentit, capritxós, li diuen com bona notícia que no el busquen més. Llavors em va agafar pel coll i em va dir, "Carlitos, saps per què és bona notícia? Perquè ara depenem de nosaltres i no dels de fora". I té una gran raó. Aquest dia va canviar la nostra història. Jo vaig escriure un llibre, "Després del dia deu", perquè em semblava que havia de quedar molt bé marcat el dia deu. Perquè va ser el dia que deixem de sobreviure i comencem a viure. És deixar d’esperar que vingui l’ajuda de l’exterior per buscar l’ajuda pròpia.

Quan li pregunten si va passar pel seu cap rendir-se contesta dient que

“el més atractiu era morir. El més difícil era viure. El gran mèrit en la nostra història va ser haver-li dit sempre que SÍ al NO. El permanent en la nostra història va ser sempre el NO. I nosaltres li vam dir que SÍ. Sempre va ser el no: l’accident, la notícia que no et busquen més, la decisió d’ alimentar dels teus companys morts, l’allau, després de l’allau trobar la cua i no poder fer funcionar la ràdio. Va ser una lluita totalment nostra. No m’agrada comparar històries, però la premsa de tot el món es va entestar a comparar la nostra història amb la dels miners de Xile. Algun punt en comú tenen, perquè les dues històries van ser a Xile, van durar 70 dies, ells van aparèixer el 13 d’octubre, que va ser el dia que nosaltres vam caure. Però la gran diferència va ser que al dia 14 el món va saber que estaven vius. Nosaltres al dia deu ens assabentem que el món sencer ens havia abandonat. Nosaltres vam ser els protagonistes de la història, ells, pobres, no podien fer res més que esperar que els rescatessin.

Això ho devia empitjorar, haver d’esperar 70 dies perquè us trobessin, li pregunta un periodista. I ell contesta:

Per sort no sabíem quant temps teníem per endavant. M’encantava com títol per al meu llibre, que l’havia proposat Canessa, "Potser demà". Perquè nosaltres ens barallàvem molt en el dia d’avui perquè succeís alguna cosa demà.

Unes bones paraules per a reflexionar, no trobeu? I, si les volem aplicar al moment polític i social que ens toca viure als catalans, també prou actuals i alliçonadores.

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES, Uruguai

El dia 20 de Setembre va haver-hi a l’ Uruguai un cicló molt fort que va causar dos morts, milers d’evacuats i moltes destrosses. Aquell mateix dia, juntament amb les fotos de les destrosses, va sortir una foto que va donar la volta al món: la del President Mujica amb un tall a la cara, tall causat per una xapa de zenc mentre ajudava un dels seus veïns pagesos a reparar un sostre de xapa, en ple temporal.

Si voleu és una simple anècdota sense importància, però si ho analitzem una mica, veurem que té la seva importància i, justament per això, la foto va recórrer pels mitjans i les xarxes socials com un exemple de la senzillesa d’un mandatari conegut arreu per la seva austera i peculiar manera de viure. Ja n’he parlat més d’una vegada en aquest mateix blog, però és que jo li dono molta importància a aquestes petites-grans coses. Aquell dia el President Mujica estava, com un pagès més, tractant que el vendaval no s’emportés la teulada de xapa d’un habitatge veí a la granja on viu. Perquè Mujica segueix vivint a la seva casa de sempre, un habitatge molt humil envoltat d’hivernacles on cultiva flors i fa el seu hort. 

Sense dubte, és una simple anècdota. Però una anècdota carregada d’ensenyaments que haurien imitar molts altres governants del món. Simplement ens hauria de fer reflexionar sobre el divorci que existeix entre la forma de vida dels dirigents i el poble. El contrast és tan fort, tan abismal, que determina bona part dels errors que aquests cometen a l’hora de prendre decisions. La majoria de polítics no saben el que és passar-ho malament tancats com estan dins dels seus cotxes oficials i mirant el món darrere dels vidres de les encatifades oficines dels edificis oficials i de les luxoses suites dels hotels. Els problemes de la gent del carrer els veuen tan, tant lluny que no els distingeixen i desapareixen dels seus ulls. Ells no acostumen a esperar per anar al metge; no acostumen a haver de fer mans i mànigues per pagar a final de mes; no acostumen a caminar pels carrers ni a ensumar la pudor rància de suor que se sent al metro després de llargues jornades de feines mal pagades.

Per això encara crida l’atenció gestos com el del President de l’ Uruguai que, cada dia abans d’anar a treballar a la seu del Govern, es lleva a casa seva, aixafa la pols dels camps, respira l’olor de l’aire lliure dels camps, dona de menjar als seus gossos i gats i, si cal, ajuda un veí a arreglar la teulada que s’emporta el vent. Mentre no es torni a aquest contacte quotidià i senzill amb la gent, la distància entre la vida política i la vida de la gent serà cada cop més abismal. Seran dos mons diferents: l’un serà un món real, autèntic, vertader i l’altre serà irreal, fictici i un món de mentida i de mentides.

A l’hora d’anar a votar caldrà tenir-ho en compte!.

Tags: Pepe Mujica, POLÍTICA, Uruguai

Com tothom sap, Eduardo Galeano és un dels més grans escriptors i pensadors llatinoamericans actuals. L’autor de "Las venas abiertas de América Latina", va rebre el dimarts de la setmana passada l’alta mèdica després d’estar internat 8 dies a l’ Hospital Britànic de Montevideo.  Galeano acaba de fer 72 anys aquest 3 de Setembre i ja fa anys que va patir un càncer, del qual sembla que es va refer prou bé perquè no ha deixat d’escriure i de viatjar per tot el món donant xerrades , conferències i presentant llibres. Sembla que ara només "se li han practicat molts estudis" simplement perquè estava esgotat de tanta activitat però que no pateix res greu.

Els que més o menys em seguiu ja sabeu que jo sóc un enamorat d’aquest escriptor, a qui sempre és un plaer llegir o escoltar. Sempre parla de temes seriosos, encara que a vegades ho faci amb ironia o humor.

Gran afeccionat al futbol, quan en parla ho fa molt seriosament també i és un gust llegir les seves opinions. Per això m’ha fet gràcia llegir que ara, una vegada deixat l’ hospital i ja descansant a casa seva, han explicat una anècdota graciosa que va succeir mentre estava internat. Resulta que un d’aquells dies d’hospital va arribar amb doble fractura Tony Pacheco, jugador de Peñarol i ídol de la seva afició, a qui van allotjat a l’habitació contigua a la de l’escriptor uruguaià, amant del futbol i fanàtic de Nacional. A l’ Uruguai hi han dos gran equips rivals -Peñarol i Nacional- i resulta que Galeano és seguidor acèrrim de Nacional.

En despertar el jugador de Peñarol de l’ anestèsia, Galeano va veure inundats els passadissos de l’hospital amb seguidors de Peñarol  lluint samarretes i banderes ja que s’esperaven per saludar el jugador. El periodista Darwin Desbocatti va relatar per ràdio que en aquest moment l’escriptor va cridar angoixat: "Sóc a l’infern, sóc a l’infern!". En sortir del malson, Galeano i el futbolista van intercanviar llibres: Galeano li va regalar “Los hijos de los días” i Pacheco la seva autobiografia “Simplemente Tony”.

Una simpàtica anècdota que va fer que Galeano sortís amb aquesta irònica frase dirigida als seguidors de Peñarol! Que es recuperi i que aviat puguem llegir algun altre llibre seu!

Tags: Eduardo Galeano, LITERATURA, Uruguai

Aquesta és l’afirmació que feia en un article al diari ABC la periodista Irene Gómez Peña i que va fer furor a les xarxes socials. L’article diu que Mujica "és el cap d’Estat d’Uruguai i viu amb 1.000 euros, perquè els altres 9.000 del seu sou els destina a projectes d’ajuda".

"Diuen de José Mujica -Pepe per als amics- és l’home més honrat del món". "Es tracta d’un senyor de 76 anys, d’aspecte planer, amant del bon menjar i de la natura, que vesteix texans, camisa i boina. Fins aquí tot bé si no es tractés d’un president de govern, en aquest cas el de Uruguai ", comença la nota.

Després de fer un repàs de la vida del mandatari, el seu sou actual i les donacions que realitza per a fins socials, el text assenyala que "per sorpresa de tots, fa tan sols una setmana el president Mujica va oferir a través del Ministeri de Desenvolupament Social (Mides ) el palauet presidencial com a refugi per a indigents, en vista de la arribada de l’hivern a Uruguai, el proper 21 de juny ".

La nota inclou referències al passat de Mujica però també posa l’accent en el patrimoni del president i la seva dona la senadora Lucía Topolansky. En aquest sentit, assenyala que aquest ascendeix als 165.480 euros (4,2 milions de pesos) i inclou tres terrenys, tres tractors i dos cotxes de 1987, segons les dades presentades a la Junta de Transparència i Ètica de Uruguai, el passat mes d’abril. El seu salari com a cap d’Estat és de 10.237 euros al mes (260.259 pesos). A més, recorda l’article, des del mes de desembre va donar 125.000 euros (uns 2,5 milions de pesos uruguaians) al Plan Juntos, un programa oficial d’habitatge per a persones sense recursos, segons informava la publicació governamental "Polítiques". Fidel als seus ideals, afegeix ABC, José Mujica ha declarat que quan es retiri donarà part de la jubilació al Fons Raúl Sendic.

Aquest és l’article. Jo ja n’he parlat altres vegades d’aquest personatge perquè -tot i els seus defectes i sense compartir del tot la seva ideologia- és una persona fascinant. És un polític atípic del tot, ple de gestos que la majoria de polítics haurien d’aprendre. És un home admirable per la seva integritat en tots els àmbits. Per això el que diu l’article fa pensar una mica, sobretot quan en els països que sofreixen la crisi actual tan forta s’ han de retallar serveis públics i es mira de treure diners d’on sigui, generalment a costa dels més febles. És llavors quan molta gent es fa la pregunta: I per què els polítics no es retallen ells mateixos el sou?. Els cotxes, els helicòpters, els avions oficials per anar a veure partits de futbol, dobles i triples sous, dietes, recepcions, inauguracions i un munt de coses més fan que la gent que ho passa malament no acabi d’entendre el que passa.

Per això caldria llegir amb molta atenció la resposta que va donar el mateix Mujica a l’article quan algú li va preguntar què li semblava. Responia Mujica:

“Quiero tener tiempo para dedicarlo a las cosas que me motivan. Y si tuviera muchas cosas tendría que ocuparme de atenderlas y no podría hacer lo que realmente me gusta. Esa es la verdadera libertad, la austeridad, el consumir poco.La casa pequeña, para poder dedicar el tiempo a lo que verdaderamente disfruto. Si no, tendría que tener una empleada y ya tendría una interventora dentro de la casa. Y si tengo muchas cosas me tengo que dedicar a cuidarlas para que no me las lleven. No, con tres piecitas me alcanza. Les pasamos la escoba entre la vieja y yo; y ya, se acabó. Entonces sí tenemos tiempo para lo que realmente nos entusiasma. No somos pobres”.

No està malament, no us sembla?

Tags: Pepe Mujica, POLÍTICA, Uruguai

Horacio Quiroga (Salto, 1878 – Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els experts reclamen no silenciar els suïcidis i asseguren que reconèixer-ne els símptomes ajudaria a evitar-ne. Aquests mateixos dies, Carmen Tejedor, en una entrevista a La Vanguadia sostenia que la millor fórmula per combatre el suïcidi és no amagar-lo ni tractant-lo com un tema tabú. "En aquesta societat ens sembla que si no es parla d’un problema, no existeix", denuncia. Carmen Tejedor, psiquiatra de l’ Hospital Sant Pau de Barcelona, ha estat directora durant diversos anys del programa de prevenció del suïcidi de l’Eixample i ha dedicat més de 20 anys a l’estudi del fenomen del suïcidi.

Tornant a l’escriptor, la seva biografia explica que les tragèdies van marcar la vida d’ Horacio Quiroga: el seu pare va morir en un accident de caça, i el seu padrastre -i posteriorment la seva primera esposa- es van suïcidar; a més, Quiroga va matar accidentalment d’un tret el seu amic Federico Ferrando. Després d’uns anys d’una producció literària plena d’èxit i de radicar-se definitivament a la província de Misiones a l’ Argentina, l’any 1927 va contreure segones núpcies amb una jove amiga de la seva filla Eglé, amb qui va tenir una nena. Dos anys després va publicar la novel·la “Pasado amor”, sense gaire èxit. El 1935 va publicar el seu últim llibre de contes, “Más allá”. Hospitalitzat a Buenos Aires, se li va descobrir un càncer gàstric, malaltia que sembla haver estat la causa que el va impulsar al suïcidi, ja que va posar fi als seus dies ingerint cianur.

No ens hem d’enganyar: el suïcidi segueix sent un tema tabú i un tema delicat. Però és un problema real de la salut pública que cal afrontar, ja que un total de 3.145 persones es van treure la vida a Espanya el 2010. Com molts altres temes difícils i potser molt complicats de resoldre, aquest tema cal posar-lo sobre la taula i deixar que els experts el debatin. Aquesta doctora diu que el tabú té l’origen en el fet que es creu que el suïcidi és una decisió lliure. Llavors, amb aquest concepte romàntic de la llibertat del suïcidi, si hi ha llibertat hi ha culpables. La societat acusa o responsabilitza de la mort per suïcidi als que estan al voltant de la persona que es mata, i això és un motiu per ocultar-ho. Però, esclar que no sempre hi ha llibertat i que moltes vegades és causa de problemes psicològics o d’altres menes. Com deia, és un tema molt complicat…

Eduardo Galeano, un altre gran escriptor uruguaià, en el seu recent llibre “Los hijos de los días” ens diu que Horacio Quiroga potser ens hauria explicat d’aquesta manera la seva pròpia mort:

Febrero 19 – Quizás Horacio Quiroga hubiera contado así su propia muerte

Hoy me morí.

En el año de 1937, supe que tenía un cáncer incurable.

Y supe que la muerte, que me perseguía desde siempre, me había encontrado.

Y enfrenté a la muerte, cara a cara, y le dije:

–Esta guerra acabó.

Y le dije:

–La victoria es tuya.

Y le dije:

–Pero el cuándo es mío.

Y antes de que la muerte me matara, me maté.

“Los hijos de los días” Eduardo Galeano (Ed. Siglo XXI)

Tags: Ètica i Moral, Horacio Quiroga, LITERATURA, SOCIETAT, Uruguai

José Mujica és el President de l’ Uruguai. El coneixen com “EL PEPE”. És una persona interessant. Ja n’he parlat altres vegades aquí mateix al meu blog. Un amic m’ha fet arribar aquest text que ja vaig posar una vegada. Però m’ha semblat prou interessant com per a tornar-lo a posar. El que no sabia era l’anècdota, que el retrata perfectament.

Anècdota
Este tipo es increíble. Días atrás el periodista radial de una radio de Cap. Federal, llamado Negro Oro, hablando con Teté Coustarot, quien contaba que estaba comiendo en un pequeño restaurant de Colonia, cuando se apareció el Pepe con su mujer, en SU VW escarabajo del 81. Todo el mundo asombrado (menos los del restaurant, pues son concurrentes periódicos) Habló con todos. Todos los respetaron cuando almorzaban y al irse, saco su billetera y pagó como uno más . Teté llamó al mozo que la estaba atendiendo y le preguntó cómo es que le cobraban al Presidente de la República. ?? A lo que el mozo le contestó: si no lo hacemos, nos mata y no viene más.
Pensá además que de lo que ganan él como Presi y su mujer como funcionaria, le donan el 70% a su partido. Cuando le preguntaron porqué , porque le debo a mi partido lo que soy y es norma. Además si hasta hoy pude vivir con $4.000 uruguayos y ahora entre mi Sra. y yo llegamos a los U$s 7.000 por mes. Para qué queremos más?

Dijo José Mujica  (Presidente de Uruguay):

LA EDUCACIÓN ES EL CAMINO

Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.
Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entra en una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.
Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.
¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!
Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.
No porque sea elegante sino porque es placentero.
Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.
¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!
Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shopping centers.
En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.
No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.
Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.
Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.
Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.
Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.
Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.
En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.
Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.
Y miren que es un puente largo y difícil de cruzar.
Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.
Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.
Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.
Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.
Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión en colores, después las transmisiones por satélite.
Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.
Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.
Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.
Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.
Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.
O como los que vieron el fuego por primera vez.
Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.
Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.
Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.
Es abrumador.
Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.
Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.
Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.
Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.
Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano de información, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.
Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.
Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.
Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo. …..(Genial)
No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.
Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.
Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..
Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación.

José Mujica  (Presidente de Uruguay)

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno tiene que buscarlo y dárselo…
Que nadie establece normas, salvo la vida…
Que la vida sin ciertas "normas" pierde forma…
Que la forma no se pierde con "abrirnos"…
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente…
Que no está prohibido amar…
Que también se puede odiar…
Que la agresión porque sí, hiere mucho…
Que las heridas se cierran…
Que las puertas no deben cerrarse…
Que la mayor puerta es el afecto…
Que los afectos, nos definen…
Que definirse no es remar contra la corriente…
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja…
Que negar palabras, es abrir distancias…
Que encontrarse es muy hermoso…
Que el Sexo forma parte de lo hermoso de la vida…
Que la vida parte del Sexo…
Que el por qué de los niños, tiene su porqué…
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad…
Que saber todo de todos, es curiosidad malsana…
Que nunca está de más agradecer…
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo…
Que nadie quiere estar solo…
Que para no estar solo hay que dar…
Que para dar, debemos recibir antes…
Que para que nos den también hay que saber pedir…
Que saber pedir no es regalarse…
Que regalarse en definitiva no es quererse…
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos…
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo…
Que ayudar es poder alentar y apoyar…
Que adular no es apoyar…
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara…
Que las cosas cara a cara son honestas…
Que nadie es honesto porque no robe…
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo…
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte…
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente…
Que con los oídos se escucha…
Que cuesta ser sensible y no herirse…
Que herirse no es desangrarse…
Que para no ser heridos levantamos muros…
Que sería mejor construir puentes…
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve…
Que volver no implica retroceder…
Que retroceder también puede ser Avanzar…
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del Sol…

Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?

MARIO BENEDETTI

( Uruguai, 1920 )

Tags: LITERATURA, Mario Benedetti, Poesia, Uruguai

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

Tags: Barça, ECONOMIA, Eduardo Galeano, Futbol, POLÍTICA, Uruguai

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

Tags: Costums, Futbol, Luís Suárez, Relacions humanes, SOCIETAT, Uruguai

Parlant sobre la memòria històrica, a vegades he escoltat l’opinió de que el millor és passar pàgina sobre alguns fets del passat. Aquí a l’estat espanyol ho sabem prou bé. Durant anys i anys es va voler enterrar un passat fosc, originat per fets procedents d’una guerra civil i, alguns d’ells, com a conseqüència nefasta d’aquesta mateixa guerra.No cal dir que els anys de dictadura franquista van ajudar molt perquè només podia sortir ala llum pública una versió (la dels guanyadors) i, per tant, era el que  tocava en aquella situació, per més que a fora es publiquessin coses i historiadors prou seriosos posessin en qüestió la versió oficial en blanc i negre que es donava.

Va arribar la democràcia i es va fer una cosa que se n’ha dit “transició” i que alguns han dit que ha estat modèlica. Potser sí que al principi ho semblava, però a mida que han passat els anys dada cop és més discutible, primer que fos transició i segon que fos modèlica. I aquí estem ara pagant moltes de les conseqüències d’aquest fet i parlant de coses que ja fan una mica de vergonya haver-les de parlar després de tants anys. Un exemple és el que passa amb el Valle de los Caídos o el que passa e l’hora de desenterrar fosses comunes.Encara n’hi ha que s’apunten a la teoria de que és millor passar pàgina. És obsessió pel passat? És no voler oblidar? És tenir ànims de venjança? Jo crec que no. simplement és voler construir una societat sobre fonaments segurs com és la veritat de les coses, saber què va passar, qui va tenir culpa i qui no, recobrar l’honor de persones deshonrades per anys i estar segurs que no construirem un país sense reconstruir el passat.

Això mateix és el que està passant a l’ Uruguai en aquests moments. Un amic m’ha fet arribar un escrit del Sr Miguel Soler Roca, amic de Julio Castro, de qui vaig parlar fa ben pocs dies en aquest mateix blog (UNA HISTÒRIA TRISTA). El Sr Miquel Soler Roca va néixer a Barcelona l’any 1922 i de ben petit va arribar a Montevideo amb la seva família i després va ser mestre, pedagog i va adquirir gran prestigi i tenir càrrecs importants en el mon de l’educació a l’ Uruguai. Amb Julio Castro i Enrique Brayer Blanco, l’any 1949, van ser membres de la “Comisión redactora de los programas de estudio para las Escuelas Rurales en Uruguay”.

El Sr Miguel Soler Roca, ara a la seva vellesa, ha fet una emotiva declaració personal per deixar al seu lloc les coses. Us recomano que la llegiu perquè és molt alliçonadora. la podreu trobar, si us interessa, a la següent adreça http://www.pp.org.uy/?p=2529 DECLARACIÓN PERSONAL SOBRE LA IDENTIFICACIÓN DE LOS RESTOS DE JULIO CASTRO.

Esclarir la veritat és feina de tots i crec que tots hi hem de col · laborar amb el nostre petit o gran granet de sorra. Això que ara estan mirant de fer els uruguaians després de tants anys també ho hauríem de mirar de fer nosaltres aquí, cosa que no resultarà gens fàcil, i ja sabeu per quin motiu. El partit que ha guanyat les darreres eleccions no sembla estar per la labor i ha torpedinat durant anys alguns esforços que s’han fet en aquest sentit. Ara que són al poder seguiran fent-ho encara amb més força. Però cal dir als historiadors que segueixin la seva feina, que segur que a a llarga donarà fruit.

Tags: Història, Julio Castro, Miguel Soler Roca, Uruguai

Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos…

a veces lo perdimos…

a veces lo disfrutamos…

a veces lo compartimos…

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

Tags: Art, Pintura, Poesia, Uruguai

Els poemes de MARIO BENEDETTI no perden actualitat.

Avui us en porto un que és ben actual en aquests moments de dificultats econòmiques, de retallades socials i de molt sofriment de tots tipus per a molta gent…

¿DE QUÉ SE RIE?

(Seré curioso)

En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible

vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles

tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste

aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse

los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países

ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles

cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple

cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde

y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite

allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve

después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.

MARIO BENEDETTI  (Paso de los Toros, Uruguai, 14 de setembre de 1920 – Montevideo, 17 de maig de 2009

Tags: Mario Benedetti, Poesia, Uruguai

Fa un any i mig que PEPE MUJICA és el President d’ Uruguai. Quan l’ex tupamaro va guanyar les eleccions va despertar gran expectació: per ser qui  havia estat  i per ser com era. Era un President que despertava moltes fílies i moltes fòbies. Des de bon principi va ser molt discutit i no li van donar ni una setmana de treva.

Un any i mig després ja es pot començar a fer un balanç del seu mandat. jo he anat seguint des de lluny aquesta trajectòria, he llegit diaris, opinions i m’he fet la meva pròpia imatge del Pepe. Però reconec que les esperances que vaig dipositar en el Pepe , en general, no han estat defraudades.

Però les meves opinions no serveixen de gran cosa, ni tenen cap mena autoritat perquè sóc un simple observador aficionat. Per això he volgut recollir l’opinió d’un expert com és OMER FREIXA (Argentí. Historiador y periodista free-lance. Professor d’ historia UBA, Facultad de Filosofía y Letras 2005.  Africanista i interessat en els conflictes mundials contemporanis) que em sembla una persona prou neutral com per a fer un retrat d’aquest moment que està vivint el President i l’ Uruguai.

És normal que la balança ofereixi èxits i fracassos en el desenvolupament del projecte del Frente Amplio. Veiem-les de forma resumida?

ÈXITS

-L’economia uruguaiana es troba estable i en creixement. La inflació està relativament sota control, en un 8% per al 2012. Els èxits són històrics: Uruguai registra la taxa d’atur més baixa de la seva història. Segons dades oficials, és del 6,3% durant aquest any. El mateix rècord es dóna amb la quantitat de gent empleada, 60% sobre la PEA, quan el 2001 era de 51,4%.

-El dèficit no és gaire alt, hi ha un augment sostingut de les exportacions i la restitució de reserves, indicador que abans de la crisi de 2002 era negatiu. El país el 2008 va aconseguir desviar l’impacte de la crisi internacional.

-Hi ha hagut un bon maneig de l’economia i més preocupació pels temes socials i la millora del sistema de salut.

-El país registra una taxa de mortalitat baixíssima (0,96%), una minva important del nombre d’indigents i un índex de pobresa que del 31,9% del 2004, avui es troba en 18,6%. El 43,6% de la població rep algun pla assistencial, mentre el 2004 era el 15,4%.

-En matèria de relacions exteriors, Uruguai és un actor respectable, les seves relacions amb la regió han millorat, i en particular amb l’Argentina.

-La continuïtat respecte de la gestió de Tabaré Vázquez marca la pauta. El govern de Vázquez va impulsar les grans reformes que l’esquerra venia prometent des dels noranta i l’actual govern sembla dedicat a perfeccionar i aprofundir les línies.

-"Respecte del Mercosur, Mujica denota més entusiasme que el seu predecessor. De fet, es veu una millora en les relacions bilaterals en general, amb acostaments a Brasil i Xile, les dues primeres nacions amb les quals comercia. Amb l’Argentina, l’efecte simbòlic d’un millor vincle resulta significatiu. Les agendes comprenen temes diversos i hi va haver resultats tangibles com el del tren Concòrdia-Salto, la planta de gas i el dragatge de Martín García que contribueixen a un millor clima enfront de traves comercials i altres provinents de sectors específics.
-La gestió de Mujica comporta un esperit més llatinoamericanista que la de Tabaré Vázquez i es mostra com un soci compromès. Mujica és part de l’esquerra moderada de la regió al costat de líders com Dilma Rousseff, Ricardo Lagos i Michelle Bachelet. En aquest sentit, hi ha una actitud coherent.

FRACASSOS

-Absència d’actitud presidencial i un estil que a vegades es torna capritxós en la presa de decisions.

-La popularitat així com la imatge sobre la gestió de Mujica han baixat: del 79% el juny de 2010 al 42% al juliol d’aquest any. Hi ha consens que aquesta caiguda sensible en els sondejos marca el final d’una ‘lluna de mel’, un fenomen que és usual en política.

-El principal problema polític el té a l’interior del seu partit. Posseïa en els primers temps una capacitat de seducció extraordinària, però ara s’observa que no troba la talla presidencial, no mostra una agenda ben pensada ni una capacitat de negociació aconseguida, aliant-se segons la conjuntura amb diversos sectors del Frente Amplio.

-Són tres els desafiaments que no ha acabat d’ afrontar:

El primer és la Llei de Caducitat, on les anades i tornades entorn de la seva anul·lació van minar el prestigi presidencial, en haver de xocar amb grups opositors dins del partit.

L’educació no va bé i no sembla haver acord en les solucions que formula el president i, d’altra banda, altres dirigents del FA.

I el darrer desafiament és la reforma de l’Estat, on es veuen les grans complicacions perquè apareixen focus de resistència per tot arreu i el mandatari es mostra feble per contenir-los.

El Cronista Comercial (Buenos Aires, Argentina)

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

Monument als darrers xarrues situat al Parc del Prado de Montevideo. Vol ser un homenatges a l’ètnia xarrua representada pel cacic Vaimaca, Tacuabé, Senaqué y Guyunusa.

La història que vull explicar avui és una història trista. Com moltes històries de pobles que no acaben  bé. Us vull explicar la història d’un poble indígena: els indis xarrues. L’interès per aquest poble va començar l’any 1976 quan vaig arribar a l’ Uruguai. Sabia que era un dels pocs estats llatinoamericans on no hi quedaven indígenes i em va interessar de seguida saber el per què.

La cultura i la ètnia xarrua va ser una població ameríndia (indígenes) d’ Amèrica del Sud que va poblar l’actual país d’Uruguai, nord-est de l’Argentina i al sud del Brasil. Eren un poble nòmada que se sustentava de la pesca i algunes petites collites. Per això no construeixen estructures permanents ja que vivien de forma errant en campaments.

No se sap massa coses  d’ells a causa de la seva ràpida eradicació en un moment primerenc en la història d’Uruguai. Els únics documents que han quedat són dels exploradors espanyols. En l’antiga llengua guaraní al terme Uruguai significa “la terra d’acolorides aus”.

Inicialment, ocupaven les dues marges del riu Uruguai, des Itapei fins el seu delta; més endavant van ampliar els seus dominis fins a les costes del Paranà i van ocupar el sud de Rio Grande do Sul (Brasil). El poble xarrua estava organitzat en tribus que es va subdividir en famílies. Hi va haver líders, però cap organització social real, totes les famílies es posaven al mateix nivell, sense diferències en l’hàbitat o la roba. Els líders tribals no tenien poders específics, però van obtenir privilegis com tenir diverses esposes. Les dones s’ocupaven de tasques domèstiques mentre els homes caçaven i recollien aliments. Les tribus xarrues en cas de perill o guerra reunien un consell d’ancians per prendre decisions importants. El suport mutu entre les famílies de la tribu era normal, el que va permetre tenir una societat cohesionada.

Abans de l’arribada de conqueridors eren caçadors-recol.lectors i utilitzaven armes rudimentàries com arcs i fletxes, masses, llances, i armes llancívoles (boleadoras), Després amb l’arribada dels europeus i la introducció del cavall, vivien capturant bestiar salvatge. Practicaven l’intercanvi amb les tribus veïnes dels que van obtenir les ceràmiques, cotó i carbasses (mates).

Expliquen les cròniques que eren alts, amb una mitjana de 1,68 m per a homes i 1,67 m per a les dones, d’aspecte seriós i taciturn, d’aspecte dur i ferotge. Es tatuaven la cara amb tres línies transversals. Per a les guerres i festes es pintaven la mandíbula superior de blanc. Eren ferotges en la guerra i amb els cranis dels seus enemics caiguts fabricaven gots cerimonials. En general, enterraven els seus morts als peus d’un turó o túmul i en l’enterrament posaven els objectes del mort com a armes, adorns, pells, etc. perquè creien en la vida després de la mort i creien que els morts necessitarien les seves pertinences terrenals personals.

L’extermini dels xarruas es va dur a terme a principis de la fundació de la República Oriental de l’Uruguai en l’episodi anomenat “Batalla de Salsipuedes”, que es va produir en 11 abril 1831 a la regió coneguda com Salsipuedes. Alguns l’anomenen matança ja que l’exèrcit d’Uruguai enganyà les tribus xarrues a una reunió per organitzar la defensa de les fronteres del nou país “Uruguai”.  Allà els van ser massacrats per un grup dirigit per Bernabé Rivera, nebot de Fructuoso Rivera que s’havia convertit feia ben poc en el primer president de l’Uruguai. Només uns quants van poder escapar aquesta massacre.  La matança de Salsipuedes no va significar l’extinció de tots els xarrues, però si la seva desaparició com a poble cultural. Sembla que no van quedar supervivents purs d’aquest poble, encara que les petjades físiques es poden trobar entre la població mestissa de l’Uruguai i Argentina. Segons el cens d’Argentina del 2001, hi ha 676 xarrues (la majoria són d’ascendència mestissa) que viuen a la província d’Entre Ríos.

Una de les coses més tristes d’aquesta història va ser l’episodi de Salsipuedes on Vaimaca Perú. Era un dels principals cacics, que es veu que tenia un posat cridaner i que era valent com tots els del seu poble, i va prestar servei voluntari en l’exèrcit d’Artigas. Va lluitar al costat del general Fructuoso Rivera en la defensa del territori uruguaià, enfront de les invasions de les potències. Va estar entre els xarrues convocats per Rivera, l’11 d’abril de 1831, per tornar a defensar el sòl ja habitat, és clar, per espanyols, criolls i aborígens. El punt de trobada era a vora del rierol Salsipuedes, entre Tacuarembó i Río Negro. Allà, els indis convocats com amics van ser traïts i assassinats a mansalva. Vaimaca Perú va ser portat al costat d’altres xarrues a París, on van ser exhibits com un atractiu de circ. També van arrossegar a aquesta humiliació a Senaqué, Tacuabé i Guyunusa, que estava embarassada. Diuen les cròniques: “Després de ser sotmès a diversos estudis i d’haver esgotat l’interès científic, és exhibit en un circ amb els seus germans xarrues, on pateixen un tracte cruel i inhumà. A conseqüència d’aquest maltractament i de la tristesa per estar lluny del seu sòl natal, Vaimaca mor el 13 setembre 1833 “. Les restes de Vaimaca van tornar a Montevideo el 17 de juliol de 2002.
Seguirem amb la història dels xarrues un altre dia.

Tags: indígenes, Uruguai, Xarrues

“Panem et circenses” (Pa i Circ) és una frase llatina pejorativa que descriu la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencials.

La frase la creà el poeta romà Juvenal i es troba a la seva Sàtira (10 81). En el seu origen descrivia el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pel circ (curses de carros i altres) per tal de mantenir al poble distret de la política.

Aquesta introducció ve a tomb pel que va passar ahir a la Copa Amèrica que va guanyar ben merescudament URUGUAI i que va fer feliç tot un país i els milers i milers d’uruguaians escampats pel món. Ho he pogut comprovar a través dels molts amics “charrúas” que tinc i que deixaven frases d’alegria exultant al Facebook i missatges al correu electrònic.

Un país petit com l’ Uruguai, poc conegut a l’esfera mundial i que no dóna generalment grans notícies, es troba –de cop- amb un gran triomf esportiu que l’enorgulleix i li fa créixer l’autoestima. N’hi ha per tant, us preguntareu? Depèn de com es miri. Un triomf esportiu no deixa de ser simplement això. Però darrera hi ha tot un munt de connotacions. Els catalans ho entenem prou bé quan el nostre BARÇA guanya títols, prestigi i dóna una bona imatge a nivell mundial.

A l’ Uruguai li ha passat això: després d’una colla d’anys de pocs triomfs i amb un passat llunyà molt brillant, ara sembla que vol tornar a revifar tot aquell passat gloriós. L’Uruguai és campió d’Amèrica. Tan simple i tan complex a la vegada, perquè s’ha fet una feina ben feta; s’ha tornat a treballar amb humilitat des de fa un temps i el país s’ha pogut tornar a creure que, encara que sigui petit, pot tornar a ser gran si es continuen fent les coses ben fetes. Perquè aquest triomf significa molt més que un triomf del futbol i –com deia un diari uruguaià- perquè aquest circ dels pobles, que per aquells països és la gran forma de catarsi social, ha aconseguit una espècie de revolució en aquest petit país que és l’ Uruguai. L’entrenador -“el Maestro Tabárez”, com li diuen- ha dit que el fet que la gent surti als carrers a fer festa quan en tingui ganes i que s’alliberi  dels fantasmes del passat té molta importància. Que la gent sigui feliç, amb lo complicat que és quasi sempre…

El futbol pot fer feliç i et pot fer oblidar per una estona els problemes de la vida diària; pot fer pujar l’autoestima i pot fer-te creure que pots, si vols i hi poses tots els elements per fer les coses ben fetes. Fa créixer la il·lusió i fa veure les coses d’una altra manera. Això sí: pensant que només és un circ i que el pa no s’ha d’esperar del governant sinó que cal que te’l guanyis cada dia amb el teu esforç.

Tags: Futbol, Uruguai

José Gurvich és un ceramista uruguaià

Va néixer a Lituània el 1927, i arribà als 6 anys a l’Uruguai. El seu és Zusmanas Gurvicius. José Gurvich és el nom que va adoptar a l’Uruguai Va créixer i es va educar a Montevideo, al Barri Sud. L’adaptació de Gurvich al país d’adopció va ser ràpida.

Provinent d’una família molt humil, va treballar des dels 13 anys a una fàbrica d’impermeables de goma. Una jornada de 8 hores. Després de la feina, Gurvich anava a l’estudi de l’Escola Nacional de Belles Arts, on va estudiar amb José Cúneo. Aprenia violí amb David Julbe i allà va conèixer a Horacio Torres. El 1945, abandonà el Cercle de Belles Arts i va passar al Taller Torres García, on va començar dibuixant i pintant. Després seria docent en aquest taller.

Va participar en les moltes exposicions col.lectives del Taller TG, a Montevideo i a l’interior del país. Cap a 1950, pel seu contacte amb José Collell, descobreix la ceràmica. Al principi, juntament amb altres artistes del Taller Torres, compren les coses que ells pinten. Més tard comença a crear les seves pròpies obres, la majoria d’elles funcionals. El 1954 viatja a Europa. A Roma produeix i exposa ceràmiques a la galeria Sant Marc, el 1955.

A partir de 1955 va viatjar a Israel, Itàlia, Espanya i Grècia. Va viure i treballar en un Kibutz en tres oportunitats, on va reprendre les seves arrels jueves. . El 1957 es va mudar al barri del Cerro, a la casa que era del pintor Fonseca. El 1960 es va casar amb Julia Helena Añorga.

El 1962 va realitzar diversos murals. En aquest mateix any va néixer el seu fill Martín José. El 1963 va traslladar-se a la casa del Cerro, on va instal.lar dos tallers: un de pintura i un de ceràmica. En aquests anys va ensenyar a joves com Adolfo Nigro, Ernesto Vila i molts altres. Va exercir una gran tasca com a docent ressaltant especialment la importància de conèixer la història de l’Art. Pintava i, simultàniament, feia ceràmica.

A finals dels 60, va realitzar una sèrie de peces de ceràmica en les que va produir, en forma tridimensional, el món d’imatges fantasioses que també apareixen en la seva pintura. Els temes més freqüents són: la parella, els afectes, l’home còsmic, l’home i la dona universal, les formes espacials i les imatges basades en personatges de la realitat quotidiana.

El 1970 emigra a Nova York, amb la seva esposa i el seu fill. Ja instal lat, es relaciona amb els artistes del Taller TG i participa en diverses exposicions col.lectives.

La vida a Nova York no va ser fàcil. Tot i això, Gurvich va desenvolupar una intensa activitat artística. Va treballar molt en ceràmica, en exploracions escultòriques. Comença a fer projectes per enormes monuments. El 1974, José Gurvich mor d’una afecció cardíaca, als 47 anys, deixant diverses obres inacabades.

Les seves obres estan poblades d’imatges que combinen i registren elements de la iconografia religiosa jueva, la seva gran admiració pels mestres Pieter Brueghel, Jeroni Bosch i Marc Chagall i per sobretot les vivències i impressions d’una vida transcorreguda en llocs tan diversos com Montevideo, Israel i Nova York.

“Vull aturar l’espontaneïtat de la forma. Vull obrir una finestra en el no-res … en l’espai infinit. Vull fer un art que es dirigeixi cap al centre mateix de l’HOME” (José Gurvich)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

Tags: Ceràmica, José Gurvich, Uruguai

Aquests dies fa 36 anys d’aquest fet fascinant. I, gràcies a que vaig tenir la sort de conèixer personalment  a Fernando Parrado, un dels herois de la història, aquest fet m’ha fascinat sempre d’una manera especial.L’aniversari recorda el miraculós rescat d’un grup d’estudiants uruguaians que van passar 72 dies aïllats del món al mig de la Serralada dels Andes.Fa 36 anys un avió que portava 45 passatgers amb destinació a Xile, en la seva majoria estudiants i jugadors d’un equip de rugbi, va caure a la serralada dels Andes.Era el 13 d’octubre de 1972. Allà va començar una recerca desesperada per part de les autoritats xilenes, impulsada des Uruguai per familiars i amics dels joves que no es resignen davant els mals auguris. Els dies van passar, i es va abandonar la recerca. Només alguns familiars mantenien viva l’esperança i continuaren amb les tasques a les rodalies del lloc de l’accident. Tanmateix resultava gairebé irreal que un grup de nois sobrevisqués més de dos mesos en el mig del no-res, sense menjar ni beguda i amb temperatures molt baixes.El 22 de desembre, 72 dies després de l’accident, la notícia va emocionar a tots els radiooients que van ser sorpresos per la gran notícia: “Viuen!”. Tot i el fred,  la fam i els mals presagis, els joves van aconseguir escapar de la Serralada. Dotze van quedar allà a la neu, i els qui van sobreviure van haver de suportar 30 ° sota zero, la fam i la mort de familiars i amics.Després de diverses discussions i al dia 62, Roberto Canessa i Fernando Parrado, van resoldre emprendre una nova expedició a la recerca d’ajuda. El 20 de desembre, després d’una llarga caminada, Canessa va veure un home a cavall a l’altre costat d’un riu i en ell l’esperança de tornar a casa seva. Parrado va escriure una nota que va embolicar a una pedra i la va llançar perquè el traginer la llegís: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes. Sóc uruguaià. Fa 10 dies que estem caminant. Tinc un amic ferit més amunt. A l’avió hi queden 14 persones ferides. Hem de sortir ràpid d’aquí i no sabem com. No tenim menjar. Estem febles. Quan ens aniran a buscar allà dalt?. Si us plau, no podem ni caminar. On som? “.Finalment tots els supervivents van ser rescatats i retornats a la vida, davant els ulls del món que va catalogar el fet com “El miracle dels Andes”.Etiquetes de Technorati: Uruguai

Tags: Uruguai