A PEU

Recordeu aquell famós passatge de l’evangeli de Sant Joan (6, 1-15) en que se’ns narra la multiplicació dels pans i els peixos?  Això és el que està passant a Lleida des de fa una temporada. El fet va sortir als diaris uns dies abans de Nadal quan el Bisbe Piris es va presentar a una reunió de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) i, després d’escoltar en silenci tot el que allà s’hi va dir, va fer la proposta de cedir unes estances buides del Seminari per acollir famílies desnonades. El bisbat posaria l’edifici però s’hauria de buscar la manera d’adequar-lo per poder-hi viure. A hores d’ara ja s’ha posat fil a l’agulla i s’hi està treballant per tal de que aquell projecte es faci realitat.

D’alguna manera s’ha donat allò de l’evangeli: Jesús demana que nosaltres posem els nostres cinc pans i els dos peixos i ell ja s’encarregarà de fer el miracle. Un miracle que s’ha d’interpretar simplement com que hem de ser una mica més fraterns i ser capaços de mirar les necessitats dels altres i veure què hi podem fer cadascú de nosaltres…

A Lleida es calcula que hi ha més de 3.000 pisos buits i cada dia hi han més famílies desnonades que es queden al carrer. I com a Lleida, a la resta d’ Espanya. Realment no hi ha res a fer per parar aquest desastre? Sí que s’hi podrien fer moltes coses i s’hi podrien trobar solucions no pas tant complicades. Només caldria que els governs s’hi posessin seriosament (fent un parell o tres de lleis), com s’hi ha posat el bisbe Piris. A Lleida s’han ofert un munt de professionals i un munt de gent per poder arreglar aquest espai. Ells han ofert els seus pans i els seus peixos i els resultats es veuran amb la multiplicació generosa i fraternal del que cadascú té. No es tracta tant de donar sinó de compartir, cosa que normalment ens resulta molt més difícil perquè tendim a donar el que ens sobra i no sabem compartir el poc que tenim i que potser fins i tot necessitem.

En temps de Jesús també hi havia un munt de col · lectius humans que eren molt necessitats i als que Jesús s’hi va atansar: cecs, paralítics, leprosos, malalts i marginats de tota mena… Si alguna cosa va fer Jesús fou la de remeiar els seus mals físics i morals. El bisbe Piris ens dóna a tots una bona lliçó del que ha de ser i ha de fer l’ església en aquests moments socialment tan delicats. Tant de bo aprenguem tots la lliçó!

Si voleu ampliar la notícia podeu clicar aquí: http://www.catalunyareligio.cat/articles/33894

Tags: Bisbat de Lleida, Església, RELIGIÓ

El mite que situa el naixement de Jesús a la mitjanit del solstici d’hivern, ens parla d’aquest món i de nosaltres mateixos, recordant, alhora, el naixement de qui ens va parlar, a nosaltres, bàrbars d’Occident, de tot això , per primera vegada, amb eloqüència.

El mite ens convida a veure el cosmos i els homes d’una manera no quotidiana. El missatge de la realitat que ens envolta, fins i tot en la foscor d’una nit freda d’hivern, és un missatge d’una amabilitat amb rostre humà, tan assequible i propera com un nen.

Aquest va ser l’ensenyament de Jesús, i això se simbolitza en el seu naixement.

Les narracions evangèliques del naixement de Jesús, i les tradicions populars que s’han construït sobre elles, són un poderós mite expressiu que ens parla, com un gran poema, del misteri sagrat que s’amaga en l’immens si del cosmos, simbolitzat per la nit còsmica hivernal, per la terra, simbolitzada en la gruta, per la vida, simbolitzada en el bou i en la mula i per la nostra pròpia espècie, simbolitzada en Maria.

Aquest sagrat misteri de tot, és el misteri íntim de cada un de nosaltres. I en el si d’aquest misteri, neix l’Absolut innombrable en el cos fràgil d’un nen de la nostra espècie. I neix en nosaltres com ho va fer en Maria.

En el gran intent d’aquestes narracions, l’important, no és creure o no creure. Com en els poemes, l’important és deixar-se portar per la força expressiva del mite, per experimentar, de manera íntima i el més clara i càlidament possible, aquesta presència oculta que neix en tot i en nosaltres mateixos, quan, gràcies als ensenyaments de Jesús, ho auscultem tot amb veneració i en silenci.

El part és el símbol nuclear de les narracions del naixement de Jesús.

En el si del solstici d’hivern, reneix el sol, font de vida.

En el si de la nit, neix la llum del matí.

En el si de la terra, en una cova, neix la vida.

En el si d’una dona, que és el si de la nostra pròpia espècie, neix "el que és", l’encarnació de l’Absolut.

En el si de la nostra naturalesa animal, depredadora, neix la possibilitat de la llibertat de tota necessitat, neix "el que és", que no necessita de res.

Maria concentra tots aquests símbols confluents, perquè és cosmos, foscor, terra i dona. Però és una dona verge. La seva virginitat significa que res no macula ni el cosmos, ni la terra, ni  la vida, ni  la nostra espècie, perquè res pot amagar o cobrir el rostre del Manifest. Tota la naturalesa és verge, fins i tot la nostra pròpia naturalesa és verge. I tot és com una verge que pari l’Únic. Només els nostres ulls i el nostre cor poden estar maculats quan mirem tot el que ens envolta amb la mirada d’un depredador.

La virginitat de Maria també significa que, encara que la realitat que construïm amb la nostra ment, els nostres sentits i la nostra necessitat és capaç de parir l’Únic, el Clement i el Manifest, no és per obra nostra, ni del cosmos, ni de la vida. Encara que el nostre ser i el de tota la realitat estigui prenyada d’Absolut i el doni a llum, està engendrada pel misteri. En terminologia hel·lenista: Allò altre no és fruit nostre, ni del nostre esforç, sinó que és el misteri en el si del misteri, és "Fill de Déu".

Per la persona i la predicació de Jesús de Natzaret, els seus deixebles es van trobar cara a cara amb l’Absolut, en la persona de Jesús, en tota realitat i en la vida. Van veure el que no es pot definir, però que s’experimenta com a no-mort, com a no-animal, com a fi de la foscor, com a llum, vida, poder, esperit. Jesús va ser per a ells home i més que home. En la narració del Nadal cobra expressió l’impacte que Jesús va exercir en els qui el van conèixer, impacte que va prendre forma en la figura de "fill d’una verge". Una manera de dir que és fill d’una dona i per tant de la condició humana, i Fill de Déu, dues realitats en una unitat.

Aquesta és la gran proclama del Nadal: la realitat veritablement real, està en el si de la foscor de la nostra quotidianitat, del nostre viure i del nostre ésser.

El Gran Esdeveniment en el cosmos, en la terra, en la vida i en l’espècie humana és com un part sagrat. I el que aquest part revela, no és una realitat aterridora, és una realitat amable, dolça, tendra propera i vulnerable com un infant als braços de la seva mare.

El mite ens parla també de les condicions que es requereixen per poder contemplar aquest Gran Esdeveniment, que és el que Jesús ens va revelar. Diu la narració que qui vulgui ser testimoni d’aquest Naixement, ha de fer-se pobre i senzill com els pastors d’Israel. Qui és pobre d’esperit no té res a defensar. Qui no té res a defensar, va a les coses directament, sense falsedats. Qui no té duplicitats, aquest és el senzill.

El mite assenyala una segona condició per fer apte per presenciar aquest naixement que és el Gran Esdeveniment: cal enrolar-se en la indagació de la veritat, com van fer els mags iranians. Van estimar la veritat amb tanta passió i dedicació, que van abandonar les seves cases i el seu país per anar-lo a buscar. Qui és capaç d’actuar així és també pobre d’esperit i senzill.

També els humils i pietosos, com Anna i Simeó, ho arriben a veure.

És bell i encertat que els deixebles de Jesús relacionessin el gran mite universal del naixement de déus i d’herois amb la memòria de Jesús i el seu llegat. Té sentit aprendre a viure aquest gran mite en societats laiques i sense creences com les nostres, per rescatar la consciència profunda de l’existència humana, en aquest cosmos immens i misteriós.

Aquest va ser el llegat de Jesús, compendiat en unes breus narracions dels seus deixebles sobre el seu naixement meravellós.

Aquest text és un petit extracte d’un extens article de MARIÀ CORBÍ que es titula "Las narraciones de la Nativitad de Jesús” i que podreu trobar a

http://www.servicioskoinonia.org/relat/381.htm

Tags: Nadal, RELIGIÓ

Avui és el dia de Tots Sants. És festa dedicada al record dels avantpassats  i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada el dia següent, el dia dels difunts. La creença tradicional és que l’1 de novembre, els vius visiten als morts i el 2 de novembre, els morts visiten als vius. És la unió de dos mons: el dels morts i la dels vius. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià, encara que l’origen de la festa tradicional de Tots Sants  es troba, en concret, en una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts.

El cas és que avui es vol honorar i recordar a totes aquelles persones conegudes o desconegudes que van morir violentament per defensar la seva fe o que van ser models de vida. Durant la història de la humanitat han estat milions les persones que mereixen ser sants i que, per més que siguin anònimes, avui és també el seu dia. Sants morts però també sants vius. I quan dic sants, no vull cenyir-me només en l’aspecte explícitament religiós sinó en tots els homes i dones que han entregat i estan entregant la seva vida al bé de la humanitat des de les seves fes i esperances personals.

Per això vull portar avui dos poemes de Leonel Rugama, un jove poeta nicaragüenc que -en paraules de José María Valverde- “ja per sempre serà el més jove dels bons poetes nicaragüencs” perquè va morir en combat als 20 anys contra la dictadura de Somoza després d’haver escrit, en anticipada ironia, que “los héroes no dijeron que morían por la patria, sino que murieron». Ho va escriure en un aparent comiat de la poesia i ho va recollir Pere Casaldàliga per posar-ho a l’inici del seu llibre « Nicaragua: combate y profecía»:

“Ya platicamos.
Ahora vamos
a vivir como los santos.”

Julio Buitrago
Nunca contestó nadie
porque los héroes no dijeron
que morían por la patria
sino que murieron.
En julio nació Julio
seis más nueve quince
de seis y nueve sesenta y nueve
nació matando al hambre (aunque sea antipoético)
nació peleando solo
contra trescientos.
Es el único que nació en el mundo
superando a Leónidas,
a Leónidas el de las Termópilas.
"Viajero ve y di a esparta que morimos
por cumplir sus sagradas leyes".
Eso está en la casa
donde nació Julio
lo único que está en español.
Pues sí
nació sin camisa
y cantando mientras disparaba su M-3
nació cuando trataban de matarlo
con guardias
con tanques
con aviones
nació cuando no pudieron matarlo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
platíquenlo duro
platíquenlo duro siempre
duro siempre
con la tranca en la mano
con el machete en la mano
con la escopeta en la mano.
¡Ya platicamos!
¡AHORA VAMOS A VIVIR COMO LOS SANTOS!

El 15 de gener de 1970, 300 guàrdies somocistes van envoltar la casa on hi havia una cèl·lula guerrillera del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, al costat del Cementiri Oriental de Managua. Van portar granades, una tanqueta, un helicòpter … I van disparar fins a destruir la casa. Van ser tres hores d’intens foc. Milers de persones van veure aquell combat desigual.

El rector del barri Larreynaga, pare Francisco Mejía (oncle dels germans Mejía Godoy), va anar al lloc i va demanar a la guàrdia: "Respecteu les seves vides! …" Per això va caure pres i va ser torturat. La guàrdia es va portar de la casa més llibres que armes. També es van endur la Bíblia de Leonel Rugama.

En aquella casa només hi havia tres nois: Róger Núñez Dávila, 18 anys, Maurici Hernández Baldizón, 19 anys, i Leonel Rugama Rugama, 20 anys. Ferits i dessagnant-se, van cantar l’himne nacional. I quan la guàrdia els va cridar: "¡Ríndanse!". Rugama va rugir el seu últim poema: "Que se rinda tu madre!"

Leonel va quedar serè i gairebé somrient … Va viure feliç el que havia escrit: "El lliurament de la nostra vida orientada a l’alliberament del poble representa la nostra mort, però amb ella estem donant vida".

COMO LOS SANTOS

Ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes.

Con vos

con vos tunco carretonero

con vos estoy hablando.

Con vos carbonero

carbonero encontilado

vos

vos que llevás ese cipote

enganchado

sobre el carretón

y lo llevás sosteniendo la lata

y todo encontilado.

Vos amarraste una vez

hace tiempo

un trapo

un trapo acabado de lavar

todo ajado

ajado y niste

y que lo amarraste en uno de los brazos del

carretón

para secarte el sudor

y la tierra

y el tilde

y todo revuelto

y el trapo

está mugroso

y hasta echa un olor agrio

que vos lo sentís de viaje

cuando te secás la cara

o el pescuezo.

A vos te hablo.

A vos que te suben el rango de la miseria

cada vez que te sale otra tira guindando del

pantalón

vos que sos marca mundial

en el récord de los ayunos

¡qué cuarenta días!

¡y qué cuarenta noches!

A vos que se te asoma

curioso el calzoncillo nacido

por todo lo roto del pantalón

y hay gente que sale a la puerta

y que se pone a reír

hasta que doblás la esquina

chapaleando tufo

y seguís empujando

y con las rodillas peladas

y con el pecho consumido

y desnudo.

Con vos estoy hablando

con vos mismo

sí, sí

a vos te digo.

Con vos también

aseado chofer particular

engrasado taxista

camionero polvoso

busero gordo

soldador borracho

zapatero remendón

judío errante afilador de cuchillos

de hachas

machetes y tijeras

con todos los vende sorbetes y raspados

y con todos los vendedores ambulantes.

Con vos también

cipote vende chicles

y con el otro

el que vende bolis congelados

y el que vende gelatinas

y también con el de la bolsa de confites de coco

y con el de la bolsa de leche burras

y con todos los lustradores vulgares

(aunque digan que más vulgar es mi madre)

y también háblenle a los ciegos

a los ciegos que piden limosna en las paradas

y a los otros ciegos de guitarras o sin guitarras

(y a los proletarios de la música)

y a los tullidos de toda clase

y a los tísicos del estadio

y a los mudos y sordos de nacimiento.

Pásenle la voz a los basucas

y díganles que vengan

llamen a los chivos sifilíticos

y a los rateros

y a los busca pleito en las cantinas

en los estancos y en los putales

tráiganse también

a toda la mancha de vagos

a todos los vagos de todos los barrios

que ahorita están jugando janbol

y si no desmoche

aunque se quede el que tenga mico doble

que se vengan todos los demás

y aunque estén esperando con dos embolones.

Que se vengan todos los que están bateando

y los que están sirviendo

que se deshagan las apuestas

y que vengan

y que bajen las pandillas de todos lados.

Saquen a todos los esqueletos

a todos los esqueletos que se mueran

en Los Cauces

en Miralagos

en el Valle Maldito

en Acahualinca

en La Fortaleza

en El Fanguito

en las Calles del Pecado

en La Zona

en La Perla

en la colonia Alta Vista

en la colonia López Mateos

en La Salinera

en Cabo Haitiano

en La Fossette

y que traigan a sus cipotes

a sus cipotes que "no nacen por hambre

y que tienen hambre de nacer

para morirse de hambre"

Que vengan todas las mujeres

la verdulera nalgona

y la vieja asmática del canasto

la negra vende vigorón

y la sombreruda vende baho

la vende chicha helada

y la vende cebada

la vende naranjada

y la lavandera con las manos blanquiscas de jabón

las poncheras de la fiesta

y las vende gallo pinto y carne asada

las mondongueras

y las nacatamaleras mantecosas

las sirvientas

las picheles

las rufianas

con todo y sus zorras

y aquella muchacha hermosa que vende pan con mantequilla

y la chavalita

que está empezando a echar tetitas

y que vende pasteles

y todas las cipotas que venden guineos

naranjas

y mandarinas

y que por un peso dan una bolsa.

Que vengan también las carteristas

las cantineras

y las putas

y las putas viejas y tetonas

y las putas iniciadas

háblenle a los espiritistas

y a las medium

y a las endemoniadas

a las perseguidas por los duendes

y por los malos espíritus

a las hechiceras

y a las hechizadas

a las vende filtros

y a las compra filtros.

Ahora que están todos aquí

que están todos aquí reunidos

reunidos y oyéndome,

ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes

quiero empezar a hacerles una plática

y quiero que todos ustedes le platiquen

a todos los que no vinieron

y que les platiquen en voz alta cuando estén solos,

y que les platiquen en las calles

en las casas

en los buses

en los cines

en los parques

en las iglesias

en los billares

en los patios montosos

en los barrios sin luz

y a orilla de los cercos que se están cayendo

y a orilla de los ríos

sentados en las cunetas

arrimados en las mochetas de las puertas

y asomados por las ventanas

y en fin

en todas partes

y que platiquen en voz baja

cuando no estén solos

o mejor dicho cuando está un rico cerca

o cuando está un guardia de un rico cerca.

Yo les quería platicar

que ahora vivo en las catacumbas

y que estoy decidido a matar el hambre que nos mata

cuando platiquen esto

platíquenlo duro

cuando no esté uno de los que siembra el hambre

o un oreja de los que siembra el hambre

o un guardia de los que siembra el hambre.

Cállense todos

y síganme oyendo

en las catacumbas

ya en la tarde cuando hay poco trabajo

pinto en las paredes

en las paredes de las catacumbas

las imágenes de los santos

de los santos que han muerto matando el hambre

y en la mañana imito a los santos.

Ahora quiero hablarles de los santos.

Tags: CULTURA, Leonel Rugama, Poesia, RELIGIÓ

del

Vistes les reflexions i propostes del bisbe Novell sobre la Nova Evangelització i, en concret, sobre la pastoral infantil i juvenil (en concret sobre l’elecció de monitors d’esplai i caps d’agrupaments escoltes d’algunes parròquies) m’agradaria fer les meves pròpies reflexions, extretes algunes d’elles de Jesús Peláez i deixar algunes preguntes a l’aire.

-Per què aquesta distinció tan maniquea entre valors humans i valors cristians?

-Per què –tal con diu el teòleg Juan José Tamayo- l’ Església ha passat de la “modernització del cristianisme” propugnada pel Concili Vaticà II a la “cristianització de la modernitat” a través del programa de l’esmentada Nova Evangelització dissenyat des de Roma i portat a la pràctica per uns determinats moviments eclesials, que són el braç executor de l’actual pontífex: carismàtics de tipus pentecostalista, o els moviments integristes, com l’ Opus dei, els legionaris de crist, els Kikos, Solidalitium, etc.?

- Si Jesús apareix en els evangelis com el punt de trobada entre la cimera o prototipus de l’ humà (el Fill de l’ Home) i la realitat de Déu (el Fill de Déu), per què seguim insistint en trobar Déu al cel i no pas en el més profund de l’ ésser humà, que és on habita Déu? La transcendència es fa immanència i el cristià ha de trobar Déu no tant el el temple sinó més aviat en el proïsme, tal com diu Bonhoeffer.

-Per què els agradada tant fer el tall brusc i sense cap tipus de connexió entre la humanitat a la divinitat si no hi ha cap necessitat de superar el natural profund pel sobrenatural, ni l’humà pel diví, ni la raó per la fe?. Tot al contrari: quant més natural i humà, més sobrenatural i diví; quant més raonable, més creïble.

-Si aquest és el projecte de Déu sobre l`ésser humà ens podem preguntar si existeixen uns valors especialment cristians o si més aviat és l’evangeli qui propugna valors purament humans que ajudin a tota persona a aconseguir la seva plena maduració. Dit d’una altra manera: hi ha una moral específicament cristiana? Els criteris ètics generals són diferents dels cristians?

-Valors humans com la llibertat, la igualtat, l’obertura a l’altre, l’amor solidari o l’austeritat solidària no han de ser també valors cristians? Dit d’una altra manera: es pot ser cristià sense aquests valors? Per què es posa tant d’èmfasi en altres coses molt més secundàries  i es deixa de posar en les coses fonamentals? La Nova Evangelització aproparà els joves i els no creients a Crist o més aviat els allunyarà? No s’assembla la jerarquia eclesiàstica a una gerontocràcia vestida de manera estranya que ha perdut el contacte amb la realitat?

-Amb la Nova Evangelització transmetrà l’Església (no només la jerarquia, sinó tots plegats) els valors que propugna l’ evangeli o més aviat ens allunyarem d’aquests mateixos valors? M’ho pregunto molt seriosament.

Tags: Església, RELIGIÓ

Navès ja té una placa commemorativa del pas de mossèn Jesús Huguet per les parròquies de Sant Feliu de Lluelles, Sant Andreu de Linya i Santa Margarida de Navès. Els veïns van aprofitar la celebració de les festes de la patrona d’aquesta darrera parròquia per homenatjar el reconegut capellà -traspassat el mes de març passat-, el qual va deixar una forta empremta tant per les seves aportacions en el camp pastoral com en l’àmbit cultural del municipi. Els veïns, d’altra banda, han volgut contribuir a la difusió de l’ideari d’Huguet i ho van fer per mitjà de la publicació de Crítiques benignes, un recull dels articles que Huguet va escriure com a col·laborador del diari Regió7.

Us deixo aquí un dels darrers articles que va escriure i que val realment la pena.

PER QUÈ CONTINUO A L’ESGLÉSIA

Aquesta és la pregunta que m’han fet més de quatre. Com és que un home obert i crític com vostè continua en aquesta Església? La puc respondre, perquè jo mateix me l’he feta més d’una vegada. Amb motiu d’alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes de Déu com J. A. Pagola, B. Häring o L. Boff, de les injustícies i tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres bisbes arran de l’afer dels museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la.

La meva resposta és molt senzilla: si un dia vaig creure en Jesucrist gràcies a aquesta Església que me’l va fer conèixer (només ella n’ha conservat la memòria viva), ara crec en l’Església gràcies a Jesucrist. Crec que Jesucrist es va comprometre i continua compromès amb aquesta Església santa i pecadora, mare i meretriu, que l’anomenava sant Agustí. El dia que Jesucrist deixés de creure en aquesta Església, jo també deixaria de creure-hi. Però, mentre Jesucrist continuï confiant en ella, jo no tinc dret a deixar de confiar-hi.

La meva fe ha estat sempre difícil i dolorosa. Com la de Teresa de Calcuta. O la de Teresa de Lisieux, els dos darrers anys de la seva vida. Però fa temps que he fet de Jesús el garant de la meva existència, el mòbil i referència de la meva vida. En els moments difícils sempre em ve al cap la resposta de Pere, quan Jesús, en una situació crítica, pregunta als seus apòstols si ells també volen deixar-lo: "Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna".

Certament, no és l’Església que voldria, ni ben segur, l’Església que hauria volgut Jesús i que havia somiat el Vaticà II. Però, a fi de comptes, amb totes les seves xacres, és l’Església de Jesucrist.

Seria una pedanteria pensar que jo puc viure sol, pel meu compte, la fe cristiana. I encara ho seria més pretendre crear una altra Església que fos pura, irreprotxable, totalment fidel a Jesús. O, simplement, millor que la que tenim. Jo també reconec les meves mancances i errors. I sé que, mentre l’Església no deixi de ser humana, mai no estarà exempta de febleses i infidelitats.

Per això crec que la millor opció és la de treballar pacientment i coratjosament, amb implicació i compromís, per renovar des de dins aquesta nostra malmesa Església. Per això de vegades sóc tan crític, més del que voldrien els bisbes. Però no em sap greu. Més d’una vegada ho he dit: voldria estimar més, tenir més caritat, per poder ser més valent. Voldria sobretot extirpar de l’Església totes aquelles coses que no vénen de Jesús i que fan patir la gent, voldria que l’Església fos, com deia Joan XXIII, aquella font de plaça de poble, en què tothom pogués trobar una mica d’aigua fresca per saciar la set, que la fe cristiana fos, enmig de les tribulacions de la vida, una font inesgotable de goig, de coratge i d’esperança.

Sí, tinc encara altres raons per seguir en aquesta Església. En les meves hores baixes, em conforta l’Església que jo anomeno de sotabosc, que no fa soroll ni crida l’atenció, però que fa un treball incalculable sigui als barris i carrers de Barcelona, sigui a Missions, sigui en el clos humil i abnegat de la família, on sovint es registren veritables heroïcitats. Tinc, a més, un munt de persones, creients i no creients, que m’aprecien i m’estimen molt més del que em mereixo, que d’alguna manera em tenen com a punt de mira i que difícilment entendrien la meva deserció.

És per totes aquestes raons que penso continuar i morir en aquesta meva "pobra, bruta, trista, dissortada" Església.

Mossèn Jesús Huguet

Tags: Església, Jesús Huguet, RELIGIÓ

Recull EL PERIODICO la notícia de que el Bisbe Novell l’últim cap de setmana de juny va haver de cridar l’atenció a tres noies que es van anar a confirmar amb minifaldilla per considerar que vestien inapropiadament. El Bisbe Novell ho explica –millor dit, “explicava” perquè ja ho han esborrat- en el seu Facebook i fins i tot hi va penjar aquesta foto (que ja no hi és en aquests moments) on es veu el bisbe amb un grup de joves i on apareixen diverses noies vestides amb faldilla, i algunes amb minifaldilla, per damunt del genoll.

Novell escriu: "al final de la celebració ho vaig dir públicament, per corregir-les i recordar a tots els fidels que a l’Església s’han d’evitar els vestits inadequats". I, finalment, remata: "moltes persones em van felicitar per aquestes paraules, perquè també els va semblar escandalós la manera de vestir d’aquelles noies".

Esclar que tot és opinable. Però a mi no em semblen gens inadequats ni escandalosos els vestits d’aquestes noies. Em sembla que simplement van vestits (nois i noies) com hi van la majoria de companys/es seus i no veig cap escàndol enlloc. Però, com deia, tot és opinable i l’opinió del Bisbe Novell és tan vàlida com la meva.

Però sí que vull dir que els que ja tenim una certa edat recordem prou bé les normes morals dels anys 50 i aquelles lluites d’alguns capellans per tal que les dones anessin al temple amb mantellina, mànigues llargues i gens d’escot. En aquell temps no existia la minifaldilla i, per tant, no s’hi podien fixar. La moral estipulava fins i tot els centímetres de braç i de turmell que es podia ensenyar. Amb el temps es va anar abandonant aquesta ridícula dèria i semblava que el sentit comú havia tornat i les coses s’havien posat al seu lloc. En aquells temps la moral es fixava molt en alguns aspectes i en passava per alt molts altres bastant més greus, com tots sabem.

Es veu que certes coses sempre tornen i la minifaldilla torna a situar-se en el centre de la polèmica, no només aquí, sino en altres llocs. Tots hem pogut llegir a la premsa que a la Universitat Autònoma de Sinaloa (estat mexicà que destaca pel narcotràfic) ha prohibit l’ús d’aquesta peça de vestit a les seves 56 escoles de batxillerat en considerar que "les faldilles summament curtes que vesteixen algunes estudiants es converteixen en una invitació a ser agredides o molestades". Aquesta tesi, com tothom deu recordar, és la mateixa que va esgrimir un jutge de Lleida l’any 1989 per exculpar un violador perquè la víctima acostumava a vestir aquesta peça de roba. El magistrat -que de ben segur patia problemes de minusvalia mental, per dir-ho suaument- va considerar que aquest costum indumentari fou una provocació que excusava del delicte a l’agressor.

Per tant, em sembla que l’Església faria bé en fixar-se més en altres aspectes que no pas insistir en aquest. I les millors normes morals que jo conec són les del sentit comú.

Tags: Bisbe Novell, Església, RELIGIÓ

Hem pogut comprovar a bastament com el PP de les Illes balears no ha ha tingut cap escrúpol per a fer diners i barrabassades de tota mena. La prova és que s’han hagut de passejar pels tribunals una bona colla de gent important i representativa del PP i que han estat condemnats. No tenen cap mena d’ètica.

I ara resulta que tampoc tenen estètica, vista la notícia que acabo de llegir del President Bauzá. Resulta que el van convidar a les festes patronals a la parròquia de Sant Marçal de Sa Cabaneta, un barri de Marratxí –el poble d’on ell havia estat batle-.  El rector Antoni Garau va convidar el pare Gabriel Seguí, missioner del Sagrat Cor i rector de Sant Bernat al monestir de la Real, perquè fes l’homilia amb motiu de les festes patronals. El religiós va viure de jove a Sa Cabaneta i havia format part de la parròquia. El seu sermó, però, centrat en la realitat actual i en què parlà de crisi de valors, de pobres, d’immigrants i “d’oprimits en la cultura a la pròpia terra”, ferí la susceptibilitat del president balear José Ramón Bauzá. Fins al punt  que en acabar la missa el cap de l’Executiu, acompanyat per l’actual primera vara, Tomeu Oliver, anà a la sagristia i demanà pel pare Seguí, a qui recriminà que més que un sermó havia fet un “míting”.

Ja veieu! Ara resulta que el Sr Bauzá fins i tot s’atreveix a donar lliçons de teologia i es posa a valorar un sermó, que segons va dir el seu propi autor “Bauzá va interpretar com si fos un míting i jo li vaig recalcar que allò era una homilia, perquè em basava en la doctrina papal i en el Concili Vaticà II”. El missioner del Sagrat Cor afegí que “no hi don més importància. L’única cosa és que si un polític se sent al·ludit, ell sabrà per què. No sé si es va sentir ofès. No puc entrar en els seus sentiments, però sí que és cert que em va fer un comentari sobre el tema dels oprimits de la cultura a la pròpia terra. Em va dir que això era una novetat per ell. Si ell troba que això és una novetat, ell sabrà”, subratllà.

O sigui, que a més d’estar ben provat i de ser ben evident que no tenen ètica, ara ja ni es molesten per tenir almenys una mica d’estètica. Cap de les dues coses sobren en els dies que corren. No sobren enlloc i tampoc a les Balears.

Tags: Mallorca, POLÍTICA, RELIGIÓ

En el post d’ahir feia una crítica de la glossa setmanal que el bisbe Xavier Novell feia el dia 13 de maig al Full Diocesà. Algú m’ha fet arribar una crítica del meu post dient que posicions com la meva trenquen la unitat de l’Església i que no són tolerables per part d’algú que es diu catòlic.

Aprofitaré aquesta avinentesa per fer alguns aclariments i estendre’m una mica més sobre el que vaig escriure ahir, si m’ho permeteu.

Primerament dir que l’escrit del bisbe es mou en el context del que es diu Nova Evangelització i que jo no entenc massa què vol dir. O potser sí que ho sé; massa que ho sé! Més que de “nova”, jo parlaria de “vella i tradicional” i crec que es fan molt passos enrere quan actualment es pretén evangelitzar de la manera com ho proposen molt bisbes (i, per suposat, el Vaticà), condemnant “la dictadura del relativisme” que diuen que impera en el  ramat. El ramat, pensen ells, ha de ser això: un ramat que segueixi fidelment el seu pastor i que -si convé- faci servir un munt de gossos d’atura per tal que cap ovella marxi un pas més enllà d’on el pastor vol aconduir-lo. No s’adonen que condemnant la “dictadura del relativisme” cauen en la “dictadura del dogmatisme”, tant o més pitjor que l’altra.

Alguna cosa semblant deia el bisbe Pere Casaldàliga parlant d’aquest tema, quan deia que el Déu únic és plural en les seves revelacions i de forma plural ha de ser trobat i estimat. La Teologia de l’ Alliberament, de la que el bisbe Pere en forma part, pretén justament l’alliberament del pensament i de la teologia, durant segles massa encartonada i encotillada en forma de dogmes que gens interpretables si no es volia rebre algun cop de bàcul. I quan no es deixa opinar als teòlegs, malament rai! Actualment les coses em sembla que haurien de canviar perquè no hi ha altra alternativa: o hi ha diàleg interreligiós o el xoc frontal entre religions és inevitable. O hi ha convivència plural i respectuosa entre religions, o hi ha guerra i enfrontament total.

I arribats en aquest punt cal aclarir que per «pluralisme religiós» no hem d’entendre la simple pluralitat o multiplicitat de religions sinó que entenem el pluralisme com un paradigma, una forma concreta de veure les religions, contraposada a dues formes més, encara molt actuals: l’exclusivisme i l’ inclusivisme.

L’exclusivisme ha estat la forma de comprendre la religió (qualsevol d’elles) pensant que només ella és la veritable. L’inclusivisme és la visió per la qual una religió pensa que ella segueix sent la veritable, la plena, la volguda per Déu, però que fora d’ella hi ha també elements religiosos  amb els que les altres religions participen del que Déu li va donar en plenitud només a ella.

El Pluralisme, en canvi, és la forma de mirar la religió que pensa que Déu ha actuat a través de moltes vies i que totes elles són camins de salvació, d’alguna manera autònoms. En sentit teològic profund, «ser pluralista» significa el reconeixement de la pluralitat legítima de vies de realització religiosa autònomes, sense normativitat i sense privilegis per part d’una única religió.

L’esperit que impregna la Nova Evangelització, que es proposa amb tant d’entusiasme ara, està molt en sintonia amb la Declaració de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, “Dominus Iesus” de l’any 2000. La Dominus Iesus va xocar frontalment amb la Teologia del Pluralisme religiós que s’estava desenvolupant de forma creixent a l’interior del cristianisme. No només va xocar contra els desenvolupaments més recents d’aquesta teologia, sinó també contra els avenços ja antics que el mateix Concili Vaticà II havia realitzat i que van ser assumits i acollits amb entusiasme  en  el si del Poble  de  Déu. El to, el llenguatge, la
posició adoptada per la Dominus Iesus és tal, que resulta impossible el diàleg teològic.  Són unànimes les veus que testimonien el que veuen: estem en un impàs. L’ecumenisme està bloquejat. Les bones paraules que, tanmateix, es prodiguen amb freqüència en elogi d’aquest diàleg interreligiós i l’ecumenisme, no troben crèdit. La contradicció amb la doctrina teològica oficial les fa senzillament increïbles. El bloqueig i l’impàs només se superarà corregint el plantejament teològic oficial, cosa que no sembla que es vulgui fer perquè justament es vol anar de nou pels camins de la dictadura del dogmatisme i els ulls de Roma es concentraran en el “perillós relativisme” que veuen per tot arreu i que combatran amb tots els mitjans possibles.

Per això mateix no entenc ni puc estar d’acord amb l’escrit del bisbe Xavier quan parla de convertir musulmans.

Tags: Déu, Fe, RELIGIÓ

“En el nostre treball evangelitzador no hem de descartar l’anunci de la fe als musulmans que habiten als nostres pobles i ciutats”. “Si Crist és l’únic salvador, també ho és per a les persones que professen l’Islam i per tant hem de pretendre la seva conversió al cristianisme”,  escriu el bisbe Novell en la seva glossa setmanal d’aquest diumenge i que va avançar ahir el diari Segre.

Doncs no, Xavier, no hi estic d’acord. No cal que pretenguem la seva conversió així com tampoc cal que ells pretenguin la nostra, esclar. Em sembla que confons la fe amb les creences i això és una mica perillós al segle XXI. Aquesta confusió – que potser es podia comprendre en els segles XVI i XVII- ara ja no s’hauria de produir.

Quan s’acabava de descobrir Amèrica es va produir una emigració molt gran d’ àrabs i jueus conversos que fugien de l’incompliment per part de la Monarquia espanyola dels acords de capitulació d’El Andalus, que comprenia entre ells, el respecte a les religions musulmanes i jueva i a la seva herència cultural i patrimoni. No obstant això, l’ordre d’expulsió dels jueus primer i musulmans després, va ser el resultat de l’incompliment dels acords, que ha estat la tònica històrica dels imperis europeus. Als jueus i musulmans se’ls va donar l’oportunitat de quedar-se, només si abjuraven de la seva religió, deixessin de parlar àrab, canviessin els seus costums i tradicions i castellanitzessin seus cognoms. I per tal que això s’acomplís es va crear la "santa inquisició". Molts van emigrar cap al nord d’Âfrica i altres cap a Amèrica, una zona acabada de descobrir, allunyada del poder central.

Això no s’hauria de produir mai més, ni aquí ni enlloc. I tampoc s’hauria de produir aquesta confusió de barrejar fe amb religió o creences. Una cosa és anunciar la fe i una altra és tractar de convertir, imposant una fe amb formes dictatorials o amb formes  més o menys sibil·lines. Diu José Arregi, en un escrit de no fa gaires dies, que la fe és aquest consol que et permet trepitjar la terra, com a sòl sagrat, i donar un pas cap al teu germà. Fa una definició de la fe molt maca i poètica quan diu: Fe és aquesta flameta que espurneja sense parar en tots els cors, també en el teu, encara que de vegades la sentis apagada. És el mateix foc que crema al cor de la Terra i de les estrelles, dels àtoms i de les galàxies. És la flama de la Vida. I la flama de la Vida és el Cor de l’Univers, i batega en cadascuna de les teves cèl · lules i neurones”.

Jesús ens va ensenyar que la fe no té a veure amb religions ni creences, sinó amb el batec lliure i universal de la Vida.  A aquesta Vida poderosa i tendra l’anomenava "Déu" i l’ invocava tendrament com Abbà. Per aquesta Vida se sentia feliç i lliure, i per la seva causa va arriscar la vida.

El cristianisme -catòlic en el nostre cas- com a sistema de creences, ritus i normes morals, com a organització jeràrquica, com a estructura de poder, com entramat de complexos i de vegades tèrbols interessos … això és una altra història. No és el de Jesús.

Quan 70 bisbes espanyols es reuneixen en Assemblea Plenària, això és el sistema que necessita funcionar, i no dic que estigui malament: depèn que per a què volen que segueixi funcionant el sistema.

Quan el president de la Conferència Episcopal espanyola, el cardenal Rouco, davant la dramàtica situació de la crisi i l’atur creixent, i davant les mesures del Govern que empobreixen més als més pobres, es limita a apel · lar vagament a la fe i a la caritat , em dic que això no és la fe que animava al cor de Jesús.

Quan el Govern de Rajoy acaba d’aprovar un decret que nega als immigrants en situació irregular el dret a ser atesos per un metge o un hospital, i Mons Rouco no ha alçat la veu ni ha exigit a tota l’Assemblea que es posi en peu i cridi NO contra aquest decret en nom de Jesús i de l’Evangeli, llavors em dic que ells estan en una altra cosa: que l’Evangeli de Jesús no els interessa, que a ells els importen les creences i el manteniment del sistema, però no els dolors de la pobra gent, no la flama del cor, no la Vida.

Quan Mons Rouco ha repetit per enèsima vegada l’obsessiva i errònia consigna del papa actual: "sense fe no pot haver-hi veritable caritat", identifica la fe amb creences, i així professa una gran mentida. Només cal obrir l’Evangeli i llegir la paràbola del bon samarità o del bon no-creient. Només cal mirar la història: quina guerra, tortura, explotació i dictadura no ha estat legitimada per la jerarquia catòlica amb totes les seves creences? Fa just 75 anys, Gernika va ser bombardejada per un cabdill catòlic creient i practicant que comptava amb el beneplàcit i la benedicció de tots els bisbes espanyols (només un, Mateo Múgica, va alçar la veu i va ser desterrat).

Siguis o no creient, cuida la fe: aquesta flama profunda i secreta, ja que en depèn la brillantor del teu somriure i el futur de la Terra. Cuida el cor de la teva vida, el cor de la Vida. No deixis de bategar i de sentir. No deixis de respirar, de sentir-te lliure i d’estendre la mà a la Vida que, molt a prop teu, reclama cura. I les creences? Estan bé si et fan més bo i feliç. Estan bé, si no t’aferres massa a elles. Si t’aferres massa a elles, acabaran impedint ser més bo i feliç.

Per tant, Xavier, em sembla que ja no es pot seguir anant per la vida amb sermons com aquests i no vulguis reproduir situacions que haurien de quedar llunyanes en el temps i ja no s’haurien de donar mai més. Com aquella que es va fer famosa durant una visita a principis del 2004 als EUA del ministre israelià de Turisme, el Rabí Ben Elon,  quan es va presentar davant líders del cristianisme renovat i durant la seva intervenció, va animar a aquests a realitzar esforços per intentar convertir al cristianisme musulmans que defensen «mètodes assassins en la seva lluita contra Israel i contra Occident». «Aneu de mesquita en mesquita i porteu la llum als musulmans», va dir Elon i va afegir: «Aneu a tots els assassins musulmans que han oblidat que està prohibit matar. Convertiu els musulmans en cristians creients i en bones persones ».

Tags: Fe, José Aregi, RELIGIÓ, Teologia

Tal com informa el blog PAU A LATERRA, aquest Sant Jordi sortirà publicada la segona edició del llibre XÀLDIGUES de Mossèn Jesús Huguet, gràcies a l’esforç d’una colla d’amics que han volgut fer-ho realitat en record a Mossèn Jesús, recentment desaparegut.

Amb motiu de la seva mort, ja parlava d’aquest llibre en aquest mateix blog LA DARRERA XÀLDIGA DE MOSSÈN JESÚS HUGUET. N’estic molt content d’aquesta iniciativa perquè el llibre estava exhaurit i em sembla que ja no es trobava a les llibreries. I era una llàstima perquè són escrits curts que valen molt la pena tots ells. L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

En moments com l’actual, on surten bisbes –dia sí, dia també- fent el ridícul amb declaracions, des del punt de vista de molts cristians, poc evangèliques, poc rigoroses, retrògrades, anti conciliars i força vergonyants no estaria de més que els regalessin aquest llibre de Mossèn Huguet i que se’l llegissin tranquil·lament, pausadament i el meditessin una mica. No caldria que hi dediquessin gaire temps perquè és un llibret curt i fa de molt bon llegir.

Recomano a tothom que no l’hagi llegit que ho faci. Sigui cristià o no; sigui creient o no. Són reflexions sobre temes diversos (la majoria de caire religiós, és cert) que ens podrien anar bé a tots i que dóna una visió de l’Església, de la moral, de la fe, del sexe,del que significa creure, del sentit de l’educació…força diferent de la que ens ofereixen els nostres bisbes. Per sort! Perquè molts dels que ens sentim cristians ens trobem cada vegada més orfes de mestres com Mossèn Jesús.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, RELIGIÓ

“Qui dieu que sóc jo?”
Fa dos mil anys un home va formular aquesta pregunta a un grup d’amics (Evangeli de Sant Marc 8, 27). I la història no ha acabat encara de respondre-la.

Qui preguntava era simplement un vilatà que parlava a un grup de pescadors. Res feia sospitar que es tractés d’algú important. Vestia pobrament. Ell i els que l’envoltaven eren gent sense cultura, sense el que el món anomena “cultura”. No posseïen títols ni suports. No tenien diners ni possibilitats de tenir-ne. No comptaven amb armes ni amb cap poder. Eren tots ells joves, ben joves, i dos d’ells moririen abans de dos anys amb una de les morts més violentes. Tots els altres acabarien, no gaire més tard, a la creu o sota l’espasa. Eren, ja des del principi i ho serien sempre, odiats pels poderosos. Però tampoc els pobres acabaven d’entendre el que aquell home i els seus dotze amics predicaven.

Era, efectivament, un incomprès. Els violents el trobaven feble i mansoi. Els custodis de l’ordre el jutjaven, en canvi, violent i perillós. Els cultes el menyspreaven i el temien. Els poderosos es reien de la seva bogeria. Havia dedicat tota la seva vida a Déu, però els ministres oficials de la religió del seu poble el veien com un blasfem i un enemic del cel. Eren certament molts els que el seguien pels camins quan predicava, però a la major part els interessaven més els gestos sorprenents que feia o el pa que els repartia que totes les paraules que sortien dels seus llavis. De fet tots el van abandonar quan sobre el seu cap va rugir la tempesta de la persecució dels poderosos i només la seva mare i tres o quatre amics més el acompanyar en la seva agonia.

La tarda d’aquell divendres, quan la llosa d’un sepulcre prestat es va tancar sobre el seu cos, ningú hauria donat un cèntim per la seva memòria, ningú hauria pogut sospitar que el seu record perduraria en algun lloc, fora del cor d’aquella pobra dona -la seva mare- que probablement s’enfonsaria en el silenci de l’oblit, de la nit i de la solitud.

Però, vint segles després, la història segueix girant al voltant d’aquell home. Els historiadors –fins i tot els més contraris a ell- segueixen dient que tal fet o tal batalla va ocórrer tants o quants anys abans o després d’ell. Mitja humanitat, quan es pregunta per les seves creences, segueix anomenant-se amb el seu nom. Dos mil anys després de la seva vida i mort, se segueixen escrivint cada any més de mil volums sobre la seva persona i doctrina. La seva història ha servit com a inspiració per a, almenys, la meitat de tot l’art que ha produït el món des que ell va venir a la terra. I, cada any, desenes de milers d’homes i dones ho deixen tot -les seves famílies, els seus costums, potser fins a la seva pàtria- per seguir-lo enterament, com aquells dotze primers amics.

Qui, qui és aquest home per qui tants han mort, a qui tants han estimat fins a la bogeria i en nom del qual s’han fet també – ai! – tantes violències? Des de fa dos mil anys, el seu nom ha estat en boca de milions d’agonitzants, com una esperança, i de milers de màrtirs, com un orgull.

Quants han estat empresonats i turmentats, quants han mort només per proclamar.se seguidors seus! I també – ai! – Quants han estat obligats a creure en ell amb risc de les seves vides, tots els tirans han aixecat el seu nom com una bandera per justificar els seus interessos o els seus dogmes personals! La seva doctrina, paradoxalment, va inflamar el cor dels sants i les fogueres de la Inquisició.

Deixebles seus s’han dit els missioners que han creuat el món només per anunciar el seu nom i deixebles seus ens atrevim a dir-nos qui – per fi! – hem sabut compaginar el seu amor amb els diners.

Qui és, doncs, aquest personatge que sembla cridar al lliurament total o l’odi frontal, aquest personatge que creua de mig a mig la història com una espasa ardent i el nom -o la falsificació- produeix fruits tan oposats d’amor o de sang, de bogeria magnífica o de vulgaritat? Qui és i què n’hem fet d’ell, com hem usat o traït la seva veu, quin suc misteriós o maleït hem tret de les seves paraules? És foc o és opi? És bàlsam que cura, espasa que fereix o morfina que adormi la? Qui és? Qui és? Penso que l’home que no ha respost a aquesta pregunta pot estar segur que encara no ha començat a viure. Gandhi va escriure una vegada: “Jo dic als hindús que la seva vida serà imperfecta si no estudien respectuosament la vida de Jesús “. I què pensar llavors dels cristians – quants, Déu meu? – que tot ho desconeixen d’ell, que diuen estimar-lo però mai l’han conegut personalment?

I és una pregunta que urgeix contestar perquè, si ell és el que va dir de si mateix, si és el que diuen d’ell els seus deixebles, ser home és una cosa molt diferent del que ens imaginem, molt més important del que creiem. Perquè si Déu ha estat home, s’ha fet home, gira tota la condició humana. Si, en canvi, ell hagués estat un entabanador o un boig, mitja humanitat estaria perdent la meitat de les seves vides.

Conèixer-lo no és una curiositat. És molt més que un fenomen de la cultura. És cosa que posa en joc la nostra existència. Perquè amb Jesús no passa com amb altres personatges de la història. Que Cèsar passés el Rubicó o no el passés, és un fet que pot ser veritat o mentida, però que en res no canvia el sentit del meu vida. Que Carles V fora emperador d’Alemanya o de Rússia, no té res a veure amb la meva salvació com a home. Que Napoleó morís derrotat a Elba o que arribés sent emperador al final dels seus dies no mourà avui a un sol ésser humà a deixar la seva casa, la seva comoditat i el seu amor i marxar a parlar d’ell a una aldea del cor d’Àfrica.

Però Jesús no, Jesús exigeix ​​respostes absolutes. Ell assegura que, creient en ell, l’home salva la seva vida i, ignorant-lo, la perd. Aquest home es presenta com el camí, la veritat i la vida (Joan 14, 6). Per tant -si això és veritat- el nostre camí, la nostra vida, canvien segons sigui la nostra resposta a la pregunta sobre la seva persona. I com respondre sense conèixer-lo, sense haver-se acostat a la seva història, sense contemplar els secrets de la seva ànima, sense haver llegit i rellegit les seves paraules?”

Del llibre “Vida y misterio de Jesús de Natzaret” de José Luis Martín Descalzo

Tags: Cristianisme, Fe, RELIGIÓ

Té algun sentit parlar de Resurrecció avui? Per als cristians la resurrecció de Jesús és el nucli de la nostra fe. Seguirà tenint sentit creure? Creiem en la vida perquè la vivim, la toquem, la tenim ara. Som vius i ens sentim vius quan gaudim, quan patim, quan estimem, quan ens deixa una persona estimada… Creiem en la vida però també creiem en la mort perquè la sabem certa, irrefutable i sabem que tard o d’hora arribarà. Però no es tracta només de saber que un dia m’acabaré implacablement, sinó que en el fons de la qüestió és: aquesta vida meva tendeix cap a algun lloc? És un projecte d’alguna cosa …? Crearé alguna cosa …? Tenim tantes promeses d’immortalitat … Totes aquestes preguntes se les feia en una preciosa conferència el teòleg Gonzalez Faus. És el que tota persona conscient es pregunta en algun moment de la seva vida.

Gabriel Marcel, filòsof francès, deia molt bellament que estimar una persona és dir-li: "Tu no et pots morir". I Nietzsche diu: "El plaer és encara més profund que el sofriment: El dolor volem que passi, però tot plaer vol eternitat, Vol profunda, profunda eternitat! Per tant, no és absurda aquesta pregunta sobre la nostra vida. Potser ja coneixeu  la següent paràbola, que sempre impacta:

Dos bessons van ser concebuts en el mateix ventre. Van passar les setmanes i els bessons van anar creixent. A mesura que anaven prenent consciència, la seva alegria desbordava i es deien un a l’altre:
- Digues-me, no és increïble que visquem? No és meravellós ser aquí?
Els bessons començaven a descobrir el seu món. Quan van trobar el cordó que els unia a la seva mare, i a través del qual els arribava l’aliment, van exclamar plens de goig:
- Tant ens estima la nostra mare, que comparteix la seva vida amb nosaltres!.
Van anar passant les setmanes i els mesos. Tot d’una es van adonar de quant havien canviat.
- Què significarà això?, va preguntar un.
- Això significa que aviat no hi cabrem aquí dins, li va contestar l’altre. No podem
quedar-nos aquí. Haurem de néixer.
Però el primer va objectar:
- No vull viure fora d’aquí de cap manera, vull quedar-me aquí per sempre.
- Reflexiona -va dir el seu germà- és que no tenim altra sortida. Potser hi hagi una altra vida després del naixement.
- Com pot ser això? -Va respondre amb energia el primer- Sense el cordó que ens dóna vida, no és possible viure. A més, altres abans de nosaltres han abandonat el si matern i cap d’ells ha tornat a dir-nos que hi ha una vida després del naixement. No, no; en sortir s’acaba tot. Això és el final!
L’altre va guardar al seu cor les paraules del seu germà i va quedar profundament preocupat. Pensava: si la concepció acaba amb el naixement, quin sentit té aquesta vida aquí? No té cap sentit. Potser resulta que ni existeix una mare com sempre hem cregut….                                                                                                         I després protestava: Ha d’existir!, en cas contrari, ja no ens queda res.
- Però, has vist mai a la nostra mare?, li va preguntar el seu germà? Pot ser ens l’hem imaginat, ens l’hem forjat per poder-nos explicar millor la nostra vida aquí …
Així, entre dubtes i preguntes, sumits en profunda angoixa, van transcórrer els últims dies dels dos germans en el si matern. Per fi, va arribar el moment del naixement. Quan els bessons van deixar el seu món, van obrir els ulls i van llançar un crit: el que van veure superava seus més atrevits somnis!.

.
Aquesta paràbola –força famosa- reprodueix una experiència, crec que profundament humana, del que és la resurrecció quan ens anuncia una victòria sobre la mort, una victòria definitiva, perquè no tornarem a aquesta vida com Llàtzer per morir de nou, sinó que viurem una nova vida –com la dels bessons-la mateixa vida de Déu, que ja no pot morir. El cristianisme va haver de predicar la resurrecció en un món imbuït, almenys en els seus elements més cultes, per la filosofia platònica, per la qual, la matèria és una cosa dolenta. Per aquesta raó, els primers que es convertien deien fins i tot, en parlar de Jesucrist, que no va tenir un cos com el nostre, perquè és indigne de Déu. Com si la matèria fos dolenta!

Gonzalez Faus explica en la seva conferència que avui dia tot això ens crida l’atenció perquè ens domina una cultura de la joventut. No diem "tinc un cos", sinó "sóc un cos", i no s’accepta l’expressió que el cos és la presó de l’ànima, com deien els platònics, per
als quals l’home havia d’ alliberar-se; aquells grecs haurien acceptat una resurrecció en el sentit que l’ànima de Jesús s’alliberava del cos.Com sol passar en gairebé tot pensament humà, hi ha veritat en ambdues percepcions. Evidentment, el progrés de la salut, de la tècnica, de la prolongació de la joventut … ens ha donat unes experiències precioses del cos, en la dansa, en la gimnàstica, en l’amor … Però no és aquesta l’única dimensió de nostra corporalitat. Quan veus una persona amb un taca-taca, en una cadira de rodes, amb Alzheimer … comences a donar-los-hi una mica la raó als grecs perquè, efectivament, per a aquestes persones el seu cos és una presó, encara que en altres moments el seu cos hagi pogut ser una explosió de vitalitat. Per tant, les dues
experiències són vàlides.

El cristianisme va combatre molt les conseqüències que el món grec treia de la seva manera d’entendre la corporalitat, perquè el que estava darrere, realment, era la concepció de la matèria com a dolenta. No obstant això, per al cristianisme, en part per la seva arrel jueva però sobretot per l’encarnació, la matèria no només no és dolenta, sinó que, com van arribar a dir alguns Pares de l’Església, per la matèria ha posat Déu en marxa tota aquesta immensa caravana de milers de milions d’anys de llum … aquest univers tan gran, per la matèria va fer Déu la seva obra, deia S. Ireneu.

Per als antics "la carn" era una expressió negativa que designava el món material. La carn, deia Tertulià, és el suport de la salvació, una cosa que avui dia sona bé i és bastant acceptat per molts. Teilhard de Chardin té un preciós himne a la matèria, i des d’aquí s’ha de dir, senzilla i tranquil · lament, que el cristianisme és un materialisme.

Què podem esperar,doncs? Un agnòstic, l’escriptor Félix de Azúa va escriure un article titulat “CARN”, que va publicar a El País el 21 de juny de l’any 2000. deia:

Fa uns dies assistia al funeral d’una excel·lent persona molt estimada per tots els qui el vam conèixer. La parròquia estava més aviat avorrida … fins que va començar el sermó i ens vam posar tots tristíssims. El bon mossèn va venir a dir que el millor que pot passar en aquesta vida és morir-se, perquè de seguida ens dissolem en la llum divina com espurnes devorades per un alegre i vertiginós incendi. La qual cosa està molt bé, però ho plantejava com una cosa estrictament espiritual. Només la nostra part immaterial passava a formar part de tan colossal lluminositat. Ni una paraula va dir sobre la part carnal. Ara bé, sense la resurrecció de la carn, la glòria eterna es queda en un curset de filosofia platònica, a tot tirar hegeliana, dos potents pensaments ateus. Sense la resurrecció de la carn, la promesa catòlica de la immortalitat es redueix a tenir portal en un Internet etern. Catòlics, no us deixeu arrabassar la Glòria de la carn, no us feu platònics. Que, sobretot, el cos sigui etern és la major esperança que es pot concebre i només hi cap en una religió on el Déu es va deixar matar perquè també la mort es salvés.

Els qui no tenim la fortuna de creure, us envegem aquest miracle, és a dir, que per a Déu -ja que no per als homes- la nostra carn tingui la mateixa dignitat que el nostre esperit, si no més, perquè també pateix més dolor. Nosaltres, els no creients, preguem perquè estigueu en la veritat i nosaltres en la més negra de les ignoràncies, perquè tots voldríem, després de la mort tornar a veure els ulls de les bones persones, i fins i tot els ulls de les males persones, en fi, veure ulls, no solament llum.

Els que creiem, creiem que nostra matèria es transformarà. Sant Pau utilitza l’expressió
cos espiritual, que no acabem d’entendre perquè ens sembla una contradicció; tenim cos, ens veiem, ens toquem … el cos és la persona en tant que pot comunicar-se. I espiritual tampoc significa alguna cosa simplement immaterial, l’esperit al NT és sempre el factor, la manera d’expressar la universalitat: L’esperit ha estat vessat sobre tot i ho abasta tot Per tant, cos espiritual vol dir alguna cosa així com una persona, no particular, sinó globalitzada … serem com una persona universal, alguna cosa que, se’ns anuncia, però que no podem ni imaginar. El que dificulta moltes vegades la nostra pau, la nostra convivència, és la limitació de la nostra personalitat: sóc jo, i l’altre no pensa com jo … En qualsevol cas, les ciències sí que poden ajudar aquí molt, perquè elles ja ens han ensenyat que, en el fons últim de les últimes partícules, matèria i energia són el mateix … I no hi ha alguna cosa que puguem veure o tocar, el que hi ha és una realitat, que no sabem què és, que afecta els nostres òrgans i fa que vegem les coses del color i la forma que són … La matèria no té aquesta mena de densitat que ens sembla tenir a nosaltres, “inespiritualitzable“, en el fons, tot el que hi ha són partícules ínfimes, en definitiva, partícules d’energia, plutons, neutrons, radiacions …

Podem parlar de la reivindicació de la matèria. Però podem  parlar també de la reivindicació de la història, la història humana cridada a ser alguna cosa més que un passatemps. El cristianisme és el que descobreix la dimensió històrica de les nostres vides i de tota la marxa de la humanitat. Fora del cristianisme s’ha pensat de mil maneres, bé o malament … La història pot ser l’etern retorn, concepció del temps característica de la filosofia de Nietzsche: es repetirà el mateix pels segles dels segles i tornarem a repetir les nostres vides i els nostres règims i farem el mateix pels segles dels segles, com les esferes dels astres. O pot ser, com diuen a Orient, pura imaginació que ens creiem que és realitat, com quan somiem. Hi ha moltes maneres d’explicar el temps. El cristianisme li va donar al temps una dimensió de progrés. Ja Sant Ireneu al segle II, va dir que Déu ens va crear perquè creixem i progressem. Però en entrar el cristianisme en el món grec, es va perdre bastant aquesta dimensió de la història.

Amb la modernitat, Hegel, Dilthey i Marx, es recupera la història i es pensa que, efectivament, és possible que la història camini cap a un paradís, cap a una meta millor. I la història es recupera fora de l’Església, i moltes vegades contra l’Església que, encara que allò fos seu, no ho reconeix sinó que ho frena i condemna molts dels que ho diuen.

La fe en la resurrecció no és només l’anunci que se’ns fa d’un fet i que si volem ho creiem i si no, no, sinó que és l’anunci del significat d’aquest fet. En la fe en la resurrecció es dóna la resposta a totes les preguntes que ens constitueixen com a humans, la pregunta per la injustícia, per la mort, per la matèria, per la història … La fe en la resurrecció és, efectivament, l’oferta d’una Bona Nova, que és el que significa la paraula Evangeli.

Per acabar, González Faus acaba evocant un llibre “Com vaig tornar a ser cristià”, de Jean Claude Guillebaud, un periodista francès que va estar a Vietnam, a Somàlia, Iran … El va escriure després de prendre’s un temps per pensar i assimilar totes aquelles experiències i diu:

“No vaig tenir cap experiència mística, no em vaig convertir de sobte d’una vida pecadora, simplement vaig anar raonant i em vaig adonar que tots aquells drets humans i tot aquell progrés de la modernitat, pel que jo lluitava, no té el seu fonamenti en la raó, sinó en els valors de l’evangeli, perquè els drets humans només són racionals des una determinada visió de la història. L’evangeli és la subversió de la modernitat perquè, encara que jo veig que l’evangeli és el suport de la modernitat, m’adono també que aquesta modernitat ha creat moltes víctimes, i l’evangeli és el que es posa al costat d’elles”. 

Vull deixar constància que la major part d’aquestes idees les he tret de la conferència del teòleg José Ignacio González Faus “SIGNIFICADO DE LA RESURRECCIÓN DE JESÚS PARA EL HOMBRE DE HOY” (Aula de Teologia, 23 de març de 2010)

Tags: González-Faus, RELIGIÓ

A José Ignacio González Faus el conec de fa anys. Va ser professor meu de Cristologia i és considerat com una de les principals figures de la teologia mundial. Ara que ja s’ha jubilat de professor, segueix com a com a responsable teològic de Cristianisme i Justícia, uns quaderns que us recomano llegir si voleu sentir una altra veu, una veu distinta, crítica i molt lúcida de l’Església i de la societat.

González Faus fa una mica més d’un any que va escriure un llibre en col·laboració amb un altre gran teòleg, el biscaí Javier Victoria. El títol del llibre és “Presència pública de l’Església, ferment de fraternitat, o camisa de força?”. Llavors li van fer una entrevista que deia unes quantes coses interessants i que podríem dir que són el revers de la medalla del que sentim en alguns bisbes que últimament surten molt als diaris i a la TV. González Faus no és tan jove, ni tan mediàtic, ni tant guapo, però és bastant més profund i diu coses bastant més interessants. Vegem-ne algunes:

1-“Desgraciadament, quan es diu “presència pública" de l’ Església, es refereix a allò que és l’Església "oficial". Hi ha molta Església per aquí, l’Església som tots, i això és una cosa que no es pot deixar de dir mai. Aquesta altra Església és la que té una presència pública més adequada, em sembla a mi, al que demana l’Evangeli. L’Església oficial ha estat i encara està massa ficada en una estructura de poder: un Papa cap d’Estat, uns representants de l’Església romana que pertanyen al cos diplomàtic … Tot això porta a que gairebé l’única presència pública que aparegui sigui la de l’Església oficial”.

2-“En el llibre, analitzant un text de Ratzinger, porto 6 qualificatius de com hauria de ser la presència de l’Església: En primer lloc, sense poder, dialogant, que no pretengui imposar la seva pròpia veritat ni la seva pròpia moral (encara que sigui la Veritat) , sinó a través de l’argument, una presència servicial i molesta (perquè l’Església ha d’estar en els llocs on no hi ha ningú, on la societat crea les seves víctimes, etc), una presència exemplar (que es veiés que realment practica el que predica i no va per la línia del poder), una presència plural, per a una comunitat que és tan gran i de vegades conflictiva, amb moltes veus diferents que, però, convergeixen totes en la figura de Jesucrist.
A partir d’aquests adjectius, en el llibre anem discutint els temes com la ciutadania, la subvenció a l’Església, l’avortament, el Vaticà … etc.

3-“ És dur, però la impressió que jo tinc és que l’estament més oficial de l’Església està sent profundament infidel al Vaticà II. Es pot fer una anàlisi de l’eclesiologia que està latent, per exemple, en la Gaudium et Spes, on es diuen moltes coses sobre l’Església avui dia que no es respecten. Com reconèixer que el Vaticà II no té la solució a tots els problemes, i actuar com si tot problema que es presentés estigués ja resolt. En aquest sentit, jo crec que hi ha un retrocés important pel que fa al Vaticà II”.

4-“Aquest retrocés es transmet de dalt cap a baix, cap a les esglésies locals, i es fa en contra de l’Evangeli, del Nou Testament i de la seva pròpia tradició. L’Església està nomenant avui als seus bisbes d’una manera que pot ser legítima, però que ho ha estat en casos de excepció i ja no ho hauria de ser avui. És que, com que  el nomenament de bisbes ha quedat exclusivament en mans de la Cúria romana, es trien els peons que a la Cúria li convenen perquè es moguin al seu gust. De vegades, fins sense mala voluntat. Jo comprenc que un poder central vulgui evitar els molts problemes que pot tenir, i, si als bisbes els triessin, com hauria de ser, les comunitats, podrien ser més conflictius amb Roma. Imagina’t el que està passant a Chiapas, el que ha passat al Brasil … Però és que ningú li ha dit a l’Església que ha d’estar lliure de problemes. El que s’ha dit és que els hauria de resoldre evangèlicament”.

5-“La dreta catòlica està encarnada en aquests moments en els moviments neoconservadors. Els conec poc, però aquesta és la sensació que donen. Potser per ignorància, perquè de vegades aquests moviments són molt piadosos i molt poc il·lustrats. No saben fins a quin punt poden ser manipulats, i són catequitzats inconscientment, d’una manera que després és la més còmoda per a la dreta, en el sentit negatiu del terme. Aquesta dreta eclesiàstica diu que aquests moviments són els que ara mateix estan oferint, vocacions a l’ Església, que d’altres àmbits no surten …
Cert, però el problema de les vocacions no és tant de nombre com de qualitat. A mi m’agradaria veure quin tipus de vocacions són aquestes. Els meus últims anys de professor a la facultat (ara estic emèrit ja) contrasten molt amb els primers. Els primers anys jo anava a classe gairebé amb por, perquè sabia que els alumnes s’aixecarien. Els últims anys era a l’inrevés: Els interessava l’examen i res més, i, en tot cas, els seminaristes de Barcelona, ​​si jo deia alguna coseta que sonava una mica diferent del que ells sentien de les veus oficials, aixecaven la mà per dir-me : "Bé …. però … deixem les coses al seu lloc". Era un alumnat que s’havia tornat molt conservador. I jo no crec que un ministeri així tingui futur per salvar el cristianisme a Espanya. Tindrà futur per convertir-lo en una secta. Però la missió de l’Església no és ser secta, sinó llevat i ferment. El cas d’Espanya és d’allò més particular”.

6.“Els nomenaments episcopals que dèiem abans, ens poden hipotecar durant uns anys en aquesta mateixa tessitura. Segurament que sí i per això he dit que jo no espero poder respirar en el futur un aire diferent. Perquè, a més, jo crec que ells mateixos perceben que no tenen molt a dir, al contrari de Pagola, Javier Victoria, etc. Que de vegades potser ho diuen més cruament, però és perquè tenen alguna cosa a dir. Ells no. Llavors, sorgeix la frase d’un premi Nobel (físic) que jo he utilitzat tantes vegades: "La intolerància és l’angoixa de no tenir raó". A mi em sembla que molts d’aquests bons germans meus, pastors de l’Església, tenen l’angoixa de no tenir raó, i per això es tornen intolerants”.

7-“En general jo crec que en aquest moment les congregacions religioses estan mal vistes per la Jerarquia. I no només les apostòliques, perquè, curiosament, hi ha congregacions contemplatives (carmelites i algunes més), amb una línia tremendament oberta, i que a Roma li molesta. Perquè a Roma li agradaria que fossin totes del breviari al menjador i del menjador al breviari.
A Catalunya, on jo visc, no es respira la mateixa angoixa que en altres llocs. L’Església catalana és bastant més oberta, i allà podem fer més, estem millor. Encara que quan sortim a les notícies la gent es posa les mans al cap. Bé, doncs si ens toca patir, patirem.
L’Església som tots, l’Església és la comunitat dels creients primer de tot. I jo he de dir que en la meva església em trobo molt bé, perquè la base la forma gent meravellosa que no sortirà ni tan sols en Religió Digital, que ara mateix estan treballant per aquí amb prostitutes, contra el problema del tràfic de dones, que a Espanya és espantós. Aquesta gent que està treballant i patint, no sortirà mai enlloc. Noies que es veuen obligades a infinitat de coses que ens farien posar les mans al cap, i que els bisbes desconeixen. ¿Que una noia necessita avortar? Doncs, mira, l’acompanyo. Perquè aquestes decisions es veuen d’una altra manera des de la cruesa i la duresa de la situació. Aquests són Església”.

8-“Hi ha coses que són imparables, i que sembla que s’estan retardant però que arribaran. Acabaran arribant. El pitjor és que arribaran tard i malament. En el meu llibre L’autoritat de la veritat (sobre els errors dels documents del magisteri eclesiàstic) en què intento transmetre que l’Església es pot equivocar, apareix una constant, que és que l’Església accepta les coses amb 200 anys de retard. 200 anys després del crit de la Revolució Francesa, Joan Pau II va dir: "Això són paraules cristianes". Però en un primer moment "llibertat, igualtat i fraternitat" semblaven un atac a l’Església.
L’Església hauria de fer allò que diu Mateu del Messies: “No trencar la canya esquerdada, i no apagar el ble fumejant”. Perquè la Revolució Francesa, evidentment, era una metxa. I, així, moltes altres coses”.

9-“-Què ens queda? A la gent que ens movem en una sensibilitat oberta i dialogant, només ens queda  la mística de la resistència.La resistència suposa sempre esperança. Això a Cristianisme i Justícia ho diem molt. Hem de lluitar per la justícia, però no hem de donar esperança. Malgrat tot, ens val la frase que l’Apocalipsi diu per a una situació de crisi molt més gran, de persecució, etc: "Déu és el senyor de la història". I les babilònies acaben caient. Per tant, passarem aquesta travessia del desert, passarem l’hivern eclesial -que va dir Rahner-,  passarem els temps foscos -que deia Santa Teresa, perquè la cosa no és d’avui-…Però seguirem aquí humilment, evangèlicament resistint”.

10.”Tenim dues armes molt fortes. La primera és l’Evangeli. El que no deixa dormir tranquil·la a l’Església no és el progressisme o el laïcisme, sinó l’Evangeli. Agafa’t el capítol 23 de Sant Mateu, amb aquella duresa de les paraules de Jesús. Sant Jeroni deia: "Això no s’ha dit contra els jueus, s’ha dit contra nosaltres, perquè no caiguem en això mateix". (Imposar càrregues que nosaltres no portem, netejar el sepulcre per fora, que ens saludin i ens diguin pare i mestre i tot això …). Això està a les pàgines de l’Evangeli. L’Evangeli és enormement subversiu.
I després, tenim un altre arma, que és la millor tradició de l’Església. La tradició és una paraula que cobreix moltíssimes coses, i la millor tradició de l’Església està en contra, per exemple, dels nomenaments dels bisbes que hem estat parlant. Tot el que jo vaig escriure en el meu llibre del qual sempre faig propaganda: Vicaris de Crist, els pobres de l’Església i l’espiritualitat. Aquí està la millor tradició de l’Església.
Són dues armes serioses i podem defensar-les, naturalment, amb seny i sentit comú, sabent que l’hora no és de triomf i de cridar. Però no ens han de fer perdre l’esperança, ni moltíssim menys.

Tags: Església, González-Faus, RELIGIÓ

Recordo haver llegit  una història –no sé si verídica o no- d’uns missioners irlandesos que van arribar a un lloc molt apartat de Mèxic portant una enorme creu de fusta on jeia una enorme imatge de Jesucrist tot ell ben ros, amb tota la dolçor dels seus ulls blaus destacant en el seu afligit rostre. Van arribar a un poblet on tots els seus habitants eren negres, o mulats, potser per ser descendents dels esclaus africans que van ser portats a Mèxic en els temps de la invasió espanyola.

Van arribar al poble cap al tard, cansats i amb ganes d’anar a dormir. Van deixar la icona de Jesucrist en un lloc cobert i la van envoltar der làmpades votives, ciris, espelmes, vistoses flors i varetes d’encens perfumat. Tothom va anar a dormir i es va fer el silenci al poblat fins que de matinada van ser despertats per una gran cridòria. La gent cridava: Sacrilegi, sacrilegi! i corrents els missioners van ser conduïts davant la imatge del gegantí Crist de fusta, el qual havia estat pintat amb un esmalt de color imprecís, entre cafè fosc i un negre no gaire intens, "gairebé xocolata" molt semblant al to de pell dels habitants del poble.

Alguns sacerdots es van agenollar horroritzats, però n’hi havia un que semblava somriure davant d’aquell fets, com si aquell succés li semblés divertit. Dirigint-se al pare superior li va dir: Pare. . . I si Déu fos d’aquest color, o com del color de la Verge de Guadalupe?. Impossible, respongué el superior, i immediatament va ordenar que el netegessin. I així van fer-ho.

Però a mida que l’anaven netejant, a sota la pintura hi anava apareixent una fusta ben fosca, quasi negra, un bonic banús de color brillant. Moltes van ser les persones que en apropar-se a la imatge, després d’observar-la, van opinar: "Així es més bonica, pare,  és del nostre mateix color". Podríem aplicar-li només una capeta de vernís transparent i deixar-la així. Però el pare superior no va voler-hi saber res i va ordenar que, quan acabessin les missions, el Crist bru fos portat a la ciutat per a la seva restauració perquè li fos tornat el seu color ros original.

En el trajecte de tornada, un dels sacerdots es mostrava afligit i amb timidesa es va acostar al pare superior indicant-li que es volia confessar. El superior li va dir què passava i fou llavors quan el sacerdot va dir: "Pare, vaig ser jo qui va repintar la imatge de Crist allà al poble, perquè em va semblar que a aquesta bona gent els agradaria veure el seu color en la imatge del Crist; després de tot, no em costa imaginar que Jesús bé podia ser del color dels pescadors que  va cridar perquè el seguissin i es convertissin en els seus apòstols”.

El superior es va posar dret, enfurismat i com impulsat per un ressort, i assenyalant-lo amenaçadorament amb un dit, el va increpar dient-li: “Vostè ha comès sacrilegi. Pintar Jesús d’aquesta manera i amb aquest estrany color… està boig vostè?. Proposaré al nostre pare general que l’expulsi de l’ordre”. A la qual cosa replicà el sacerdot: “Esperi, pare. . . escolti només un moment. I si Déu fos negre?”. “Calli vostè. És que s’ha tornat boig?. En què basa la seva desgavellada idea?. Perquè fer córrer aquestes atrevides idees podria crear un problema racial dins les esglésies”.

Aquella nit, el pare superior va somiar que Déu Pare li parlava amb infinita tristesa, preguntant-li:
Fill, perquè t’entestes en posar-me pell, si sóc esperit?. Això estaria bé si només volguessis imaginar-me amb una semblança física com amb la que jo t’he creat a tu. Per què et molesta que aquests vilatans, m’ imaginin de color negre, cafè, xocolata, o morè com ells? No és el mateix que quan tu m’imagines blanc, o ros?. De sobres hauries de saber que quan jo vaig dir a Moisès que "Jo sóc el que Sóc”, ni tan sols em vaig donar un nom, perquè m’agrada que em diguin Pare, i tu amb la teva supèrbia incompleixes el primer manament que us he donat, inventant un color, una forma, una estatura, una bellesa, una pell blanca o rossa que segrega i fomenta l’ "apartheid", oblidant que homes de pell blanca i ànima dolenta van crucificar el meu estimat fill Jesús i que encara el segueixen martiritzant, jutjant i crucificant, en esclavitzar, humiliar i explotar l’home que té la pell groga, bruna o fosca.

En quin lloc de la Bíblia consta que Jo assenyalés un color de pell determinat quan vaig crear l’home a la meva imatge i semblança? Tu has de saber que la meva semblança amb l’home és espiritual. Vosaltres us assembleu a Mi quan estimeu, perquè jo sóc amor. . . us assembleu a MI quan penseu i reflexioneu, perquè Jo sóc saviesa eterna. . . us assembleu a Mi quan us reproduïu perquè Jo sóc l’única font de vida, i jo us he beneït amb aquest do.

Contesta!.  Ja que t’obstines a posar-me pell, si Jo fos de pell negra, els cabells esborrifats, els ulls grans i vermells, el nas ample i camús, els llavis gruixuts, el front enfonsat i descolorits els palmells dels meus peus i de les meves mans, contesta, l’home blanc m’adoraria, tot i ser la meva paraula l’amor, la veritat i la humilitat?

Recorda estimar els altres com a tu mateix i com Jo t’estimo. Repassa la Bíblia i analitza a fons el meu primer manament.  Jo sóc esperit i quan vulguis veure’m no cal que m’ inventis com m’inventen els que em pinten o creen l’art sacre; recorda que Jo estic no només en la bellesa, sinó que visc també en tot ésser que estima o pateix. L’amor és la meva pell. . . La vida eterna és la meva essència. El dolor és part de la meva manera de ser, perquè tot aquell que tingui salut o poder en nom meu ajudi i consoli als que no en tenen i siguin més desvalguts.

Tags: RELIGIÓ

Des de fa una temporada es parla molt de la “nova evangelització”, un tema que, d’entrada, segurament pot semblar que no interessa a la majoria de ciutadans però sí que ens interessa de moltes maneres als que som creients.

I dic que potser pot no interessar a una gran majoria de persones perquè aquesta majoria no és creient i molts d’ells ja fa temps que “passen olímpicament” del que l’església diu. Però estic quasi segur que hi “passen” -o els és indiferent el que l’església diu- perquè el llenguatge que fa servir i les maneres de proclamar l’ Evangeli (Bona Nova) no els arriba o els rellisca, i no pas tant per l’ Evangeli en si mateix

Ara es torna a parlar de nova evangelització fent servir un terme que, ja d’entrada- és vell. Ens explica Pere Codina a la revista “EL PREGÖ” (Núm. 426 de 22 de gener del 2012) que el terme “nova evangelització” va sorgir l’any 1983 quan Joan Pau II, adreçant-se a la XIX assemblea ordinària del CELAM (Conferència Episcopal Llatinoamericana) reunida a Haití, afirmava que «la commemoració del mig mil·lenni d’evangelització només tindrà la seva significació plena si és un compromís vostre com a bisbes, juntament amb el vostre presbiteri i fidels; compromís no de re evangelització, però sí d’una evangelització nova. Nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expressió».

Quan llegeixo certes notícies sobre aquest tema i intueixo una mica per on aniran els trets, ja em poso a tremolar perquè em dóna tota la sensació que, no només no s’anirà  per camins nous, sinó que es tornarà als mateixos conceptes rancis de sempre i no s’intentarà d’anar a les fonts. A les fonts de l’evangeli i al fons del problema. La manera com la majoria dels bisbes parlen des de la TV, des de la ràdio, des dels altars o des de les pastorals ja fa preveure que les seves paraules relliscaran altre cop perquè no connectaran gens ni mica amb les inquietuds i necessitats de les persones. Perquè quan ara parlen de “nova” exactament què volen dir? Que serà el mateix de sempre amb unes altres paraules? Que serà alguna cosa original? Que serà alguna cosa diferent? Que fins ara les coses no s’havien fet bé i a partir d’ara es faran d’una altra manera?

Tot un munt de preguntes que haurem de veure com es responen en la realitat per tal que el no creient, l’home del carrer que té més o menys fe, aquell que va a missa de tant en tant o aquell que potser no hi va mai, parin l’orella perquè senten una nova melodia. Les paraules i els conceptes que fa servir l’església des de fa temps estan tan gastats, les melodies són tan carrinclones, que ja ningú hi para l’orella.La majoria de sermons són tan avorrits que jo no s’escolten. El llenguatge de Jesús no tenia res a veure amb el llenguatge que fa servir -en general i amb algunes honroses excepcions-l’església actual.

No és que el món modern s’hagi allunyat de l’església, sinó que ha estat l’església qui s’ha allunyat del món modern. Les respostes que està donant no són les respostes que donaria Jesús en aquest moment, n’estic segur. L’essència del missatge cristià ja no es transmet com s’hauria de transmetre perquè, en primer lloc, encara hi ha molts bisbes i capellans que es pensen que són només ells els únics transmissors adequats i capaços. Els laics –i menys encara les laiques- poc hi compten. La jerarquia encara amaga massa l’autèntic Jesús de Natzaret darrere brillants vestimentes, estranys barrets i  bastons de comandament i foscos vestits negres que només serveixen per separar i formar gueto. Es pensen encara que són ells els únics mediadors entre Déu i els homes i els que tenen la veritat de la interpretació de les escriptures. Ni els teòlegs més preparats i més capaços poden opinar si surten una mica de la rodada marcada…

La nova evangelització serà capaç de tirar a terra el temple per tal de que es vegi l’autèntica Església? No ho crec, tal com pinten les coses i per les notícies que han arribar del Congrés que es va fer no fa massa a Manresa. I tant de bo que m’equivoqui!

Tags: Cristianisme, Església, RELIGIÓ, SOCIETAT

I què voleu que passés? Segons el novel:lista Albert Sànchez Piñol res de res. No va passar res perquè –segons ell- "Probablement Jesús no va existir mai". Ep! Ho diu ell -tan saberut- que fins i tot s’ha aventurat a fer-ne un segon article, molt aplaudit pels seus seguidors (generalment tan saberuts –i mal informats- com ell).

Ja en vaig parlar d’aquest article fa uns dies. Però avui és molt adient tornar-ne a parlar perquè, justament, som a la nit de Nadal i els creients anirem a la Missa del Gall per celebrar que sí que va passar alguna cosa aquella nit gloriosa. I no ho celebrem perquè sí o perquè ens agrada inventar coses i fabular situacions, com tan bé sap fer Sánchez Piñol. Ho celebrem perquè raonablement trobem motius fer fer-ho. Els cristians no som éssers irracionals que creuen fantasies, sinó més aviat tot el contrari. Dit d’altra forma: creiem perquè veiem motius per creure, com potser no n’hi veuen els no creients. Però aquests distinció la podem fer en un segon pas del raonament i aquí ja no hi entrarem: els cristians creiem que Jesús va ser alguna cosa més que un personatge històric.

Bé,i  si voleu que us sigui sincer, no em dol reconèixer que no en sabem gran cosa d’aquest personatge, ni d’aquella nit o d’aquell esdeveniment que ha marcat profundament la història de la humanitat. Vull dir que no en sabem gaires detalls, però sí que sabem el nucli i el pinyol del fet i del personatge.

Un dels molts estudiosos actuals (i bastant més informats que els Sr Sánchez Piñol), JOHN P MEIER en el seu llibre “The historical Jesús: rethinking some concepts, Theological Studies, 51 (1990)” reconeix que cal revisar conceptes com els de “Jesús històric” i “Crist de la fe” i que potser seria més apropiat parlar de “Jesús real” perquè, donat que en la qüestió del Jesús històric ens debatem en un mar de confusions, seria millor parlar del “Jesús real”, perquè aquest no és l’ històric ni l’històric és el real.

I no és un joc de paraules. Quan volem investigar qualsevol persona “real” de la història antiga o contemporània mai aconseguirem conèixer la realitat “total”, però sí que podem aspirar a traçar un quadre raonablement complert en la majoria dels cassos. Allò que és “real"  i el que és “històricament documentat” no coincideixen del tot, però sí que se solapen. És obvi que quan parlem d’una persona –fins i tot contemporània- no sabem tot el que ha pensat, sentit, experimentat, fet o dit. Fins i tot avui -tot i els grans mitjans tècnics de què disposem- no podem conèixer la realitat “total” d’una persona perquè una persona és molt més que la seva història.

Però amb Jesús de Natzaret encara podem anar més enllà i afirmar, sense cap mena de rubor, que la majoria de coses que Jesús va fer o dir s’han perdut irremissiblement. I per més que les antigues comunitats cristianes van mirar d’omplir el buit amb els anomenats “evangelis apòcrifs” no van aconseguir-ho. Més aviat van treballar en contra, justament perquè van barrejar realitat i fantasia de forma quasi indestriable i molt matussera.

Hem d’abandonar, per tant, la ingènua esperança de conèixer el “Jesús real” per mitjà de la crítica històrica i potser és hora també de rebutjar la distinció de Kähler y Bultmann entre historisch (históricament-documentat) y geschichtlich (históricament-significatiu). La història només pot reconstruir fragments d’un mosaic i només ens pot proporcionar fragments de la persona “real” de Jesús^.

Però aquests fragments són prou significatius per poder dir que veritablement va existir, com ho afirmen teòlegs tan importants com E. Schillebeeck -Hans Küng i historiadors tant creient com no creients. Actualment hi ha molta més gent seriosa que afirma la seva existència que no pas que la nega. I gent com Sánchez Piñol no són més que simples aficionats que no saben res del tema i tenen la immensa gosadia de parlar-ne sense cap mena de rubor.

El “Jesús de la història” no és –ni pot ser- objecte de la fe i en aquest punt estem d’acord amb Kähler y Bultmann. Durant més de 1.500 anys els cristians han cregut firmament en Jesús sense tenir idea de qui era aquest “Jesús històric” i ningú podrà negar la validesa i la força de la seva fe. L’Església mai pot proposar aquest Jesús històric com a objecte de la seva predicació i de la seva fe perquè, com bé diu Meier, quin Jesús seria objecte de fe? El d’Albert Schweitzer? El de Joachirn Jeremías? El de Günther Bornkamm o de E.P. Sanders? El Jesús revolucionari o el Jesús taumaturg? El Jesús apocalíptic o el sapiencial?

Per tant, convé no barrejar coses com ho fan alguns. Aquesta nit de Nadal celebrem en naixement d’Algú que se sap prou bé que va existir, encara que no en tinguem massa detalls i que per a molts va ser considerat el Messies esperat; i que la fe en Ell ha transformat la vida i l’existència de milions de persones arreu del món i al llarg dels segles. I que, per molt que facin i diguin alguns aficionats com Sánchez Piñol, no ens deixarem prendre.

Bon Nadal a tots!

Tags: Nadal, RELIGIÓ, Sánchez Piñol

Climent Forner i Escobet (Manresa, Bages 1927)
És un sacerdot i poeta català. És i se sent berguedà de tota la vida per ser fill de mare berguedana i per haver viscut a la ciutat de la Patum des dels 9 anys, ciutat que el va fer fill adoptiu.

És un poeta no prou conegut, tot i la seva extensa i important obra. Fou  un dels fundadors de la revista “L’Infantil”  al Seminari de Solsona (abans que es digués “Tretzevents”),que si no vaig errat fou la primera revista escrita en català després de la guerra. Algú hauria de fer una història d’aquesta senzilla revista però que va tenir un paper important en molta quitxalla que no podia llegir revistes en català perquè no n’hi havia cap. Des d’allà va publicat moltes narracions per a infants. La seva poesia té un gran rigor formal però alhora mostra quotidianitat i elements metafísics i religiosos.

La seva obra poètica ha estat aplegada en tres volums: L’Ull de Taüll (1983), Liridunvau, Liridonvon (1989) i Carrer Major, 20 (1995).

Premis literaris

• Ciutat de Barcelona, 1962: Els únics mots
• Jocs Florals de Barcelona, 1978: Absolut retorn
• Ciutat de Reus, 1982: L’ull de Taüll

Ciutat d’Igualada de poesia, 1984: Oda a la ciutat d’Igualada

Honors

• Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana, 1997
• Medalla d’Or de l’Ajuntament de Berga
• Creu de Sant Jordi, 1999

Podeu trobar més informació a la seva pàgina web http://www.climentfornerescobet.cat/

NADALA CLEMENTINA
Oh déu, feu-nos fills del silenci i hereus de la pau.
St. Climent I, papa i màrtir.

El regne de la pau i del silenci
a poc a poc de mi es va apoderant;
no és pas regne de mort sinó de vida.
Tot, pura gràcia, mentre la tardor
despulla de paraules el pollancre,
fulles que el vent s’enduu, deixant-lo nu,
però ben arrelat i amarat d’aigua.
Ja ho he dit tot. Feliç de creure en Ell
i molt dolgut alhora com a fill
d’un poble esclau i d’una església impura,
germans, regresso al ventre de la mare,
misteri endins, amb l’esperança viva
que el meu Nadal un dia serà Pasqua.
Només puc convidar-vos a pa i vi
vora la llar de foc que encara crema.
Pròdigs o no, siguem-hi tots a taula
en plena nit llagrimejant d’estels.
Climent FORNER
Nadal 2011
Viver i Serrateix (Berguedà)

Tags: Climent Forner, LITERATURA, Nadala, RELIGIÓ

Llegia -atònit del tot- ahir en un diari  com el novel·lista Albert Sánchez Piñol es posa a fer d’historiador-teòleg-biblista sense cap tipus de vergonya i, amb tot l’atreviment del món, gosa afirmar (per les bones, tot sigui dit) que “probablement Jesús no va existir mai”.  Sort que diu “probablement”… Veurem si en pròximes entregues ens explica més coses i el “probablement” esdevé un “rotundament”, perquè l’article d’ahir amenaça amb tenir continuïtat…

El que diu el novel·lista no és pas el primer que ho diu, ja ho sabem. Des del S XVIII que hi ha hagut una corrent en aquest sentit, sense massa èxit, la veritat. Justament fa tres o quatre dies que que s’ha mort un dels més famosos detractors de l’existència de Déu (i de Jesús), Christopher Hitchens. Era conegut com un dels anomenats “4 genets de l’ Ateisme”, juntament amb el filòsof Daniel C. Dennett, el també filòsof Sam Harris i l’etòleg i escriptor Richard Dawkins.  A parit d’ara hi haurem d’afegir a Sánchez Piñol entre la plèiade d’aquests detractors….

Mireu, jo no em posaré pas aquí a defensar l’existència de Jesús perquè no ho sabria fer gaire bé i, per altra banda, ja ho han fet gent molt més preparada i seriosa que jo i  –segurament- que el conegut novel·lista de la pell freda. Sí que li diria amb tota cordialitat que a aquestes alçades, si es volen dir certes coses, no n’hi ha prou de ser antropòleg o novel·lista, sinó que s’ha d’estar una mica més preparat i s’ha d’haver llegit alguna cosa més sobre el tema. Els arguments que ell dóna han de ser una mica més consistents  (que, fet i fet, no en dóna cap). I també li diria que si vol tractar temes amb frivolitat n’hi ha un munt i que no els acabarà. Aquest tema trobo que ja està molt atrotinat, és força vell i els que encara ho defensen crec que ja estan bastant fora de joc.

Perquè trobo que és una mica frívol despatxar el tema dels historiadors que parlen de Jesús dient que s’han inventat certes coses o que les han afegit posteriorment. Algunes –com en el cas de l’historiador Flavi Josep- ja està comprovat i acceptat per tothom que vulgui ser objectiu, que té coses pròpies i altres que foren afegides posteriorment als seus textos. D’acord que hi han paràgrafs que són d’ell i altres que no, però això no indica que tot el que diu sigui fals i sense cap valor històric. No és anar massa lluny?

Però ja he dit que no seré jo qui entri en aquesta controvèrsia perquè hi han prou estudis seriosos sobre el tema. Però sí que vull dir que no trobo que sigui seriós  parlar a aquestes alçades, com fa ell, de relíquies i coses semblants, posant-ho tot com un “totum revolutum” i barrejant naps i cols. És, per dir-ho suaument- ganes d’agafar el rave per les fulles. Tots sabem que en qualsevol religió (i en altres rames de la ciència també passa el mateix) hi han coses essencials i coses secundàries, coses veres i coses falses, teories i coses demostrades. Hi ha de tot i s’ha de saber distingir. El tema de les relíquies quasi tothom sap que és més aviat un acudit prendre-se’l seriosament, com ho són tantes i tantes tradicions que s’han anat arrastrant durant segles i que quasi tots sabem que no tenen base històrica. Pe això no hi ha dret posar-ho tot al mateix sac i barrejar el seriós de la pura anècdota.

Seguirem esperant el segon capítol per veure per on ens surt. La imaginació està molt bé per a les novel.les i ell és un gran novel·lista. Però no està tan bé per parlar d’altres temes com aquest que, encara que  les proves siguis escasses, no vol dir que no siguin proves suficients. I, per suposat, que no parlo de Jesús com a Messies; parlo simplement de Jesús com a personatge històric.

Tags: Cristianisme, RELIGIÓ

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

Tags: CULTURA, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ, Vida i mort

Dibuix de JOSÉ LUÍS CORTÉS

http://blogs.periodistadigital.com/hermano-cortes.php

Tags: RELIGIÓ