A PEU

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: Relacions humanes, Relacions socials, Solidaritat, Solitud, Valors, Vellesa

Seguint amb el tema que va ser notícia ahir (el cara acara de Manrique i Caride) m’agradaria fer algunes reflexions que em sembla que són interessants. Són reflexions que m’han sorgit després de llegir algun article sobre el tema del perdó en general i sobre el fet en concret que es va produir ahir. No cal dir que no intento entrar en cap reflexió filosòfica perquè ni sabria fer-la prou bé i altres ja l’han fet abans, encara que no sempre es posin d’acord. Però sí que he trobat alguns aspectes comuns (la majoria són de MAURILIO FRANCO PÉREZ), que crec que són essencials per entendre el tema una mica millor. Els punts que voldria destacar són els següents:

1. M’alegro que a la sortida de la trobada Manrique l’hagués qualificat amb un 10. Vol dir que en va sortir satisfet i va trobar que va ser profitosa. Tant de bo la cosa segueixi.

2. He llegit que Caride no vol demanar perdó perquè per a ell el perdó té un sentit religiós. Prefereix dir que es penedeix del que va fer i que és conscient del mal causat. Em sembla que hauríem de donar per bona aquesta decisió i ja ens ja hauria de servir igualment perquè el que compta, en definitiva, és l’actitud interior que demostra.

3. Si no existís el perdó estaríem condemnats a triar una de les quatre opcions següents: perpetuar en nosaltres mateixos i en els altres el dany sofert, viure amb ressentiment, romandre aferrats al passat o venjar-nos. Cap d’aquestes coses resulta positiva ni a curt ni a llarg termini i cap d’aquestes coses ens fa sortir del bucle negatiu en el que estem endinsats.

4. El perdó vertader no és qualsevol cosa i cal allunyar-se d’algunes concepcions falses com la de que perdonar és oblidar. Perdonar no és oblidar perquè tots tenim memòria i no podem esborrar certes coses ni que vulguem. Al contrari, el procés del perdó exigeix ​​una bona memòria i una consciència lúcida de l’ofensa, si no, no és possible la cirurgia del cor que el perdó requereix. És una equivocació pensar que oblidar l’ofensa és senyal de perdó, perquè el mateix perdó ajuda a guarir la memòria, i el record de l’ofensa perd els seus nefastos efectes.

5. Perdonar no significa tampoc negar l’ofensa. Quan es rep un cop dur, una de les reaccions freqüents és negar el dolor i l’emergència d’emocions negatives. Aquesta reacció defensiva, si arriba a negar l’ofensa i si persisteix el reflex de defensa, pot ser contraproduent. La persona ofesa no ha d’ignorar ni la seva vergonya ni la seva còlera, sinó que ha de trobar formes d’expressió acceptables, ha de respectar la seva emotivitat.

6. Perdonar requereix no és només un un acte de voluntat sinó que és un procés més o menys llarg en funció de la ferida i reaccions de l’ofensor i els recursos de l’ofès. Per descomptat, la voluntat ha de cooperar en el procés del perdó, però no ho fa per si sola; cal mobilitzar altres instàncies de la persona: la sensibilitat, el cor, la intel·ligència, el judici, la imaginació i la fe.

7.Perdonar no pot ser una obligació sinó que és un acte lliure o no existeix. Reduir al perdó a una obligació moral és llevar-li el seu caràcter gratuït i espontani.

8. Perdonar no significa sentir-se com abans de l’ofensa.
Moltes persones confonen el perdonar amb el reconciliar-se, que vol dir seguir com abans. Com si l’acte de perdonar consistís a seguir tenint unes relacions com abans de l’ofensa. El perdó en si mateix no és sinònim de reconciliació, perquè pot tenir la seva raó de ser sense que aquesta existeixi.

9. Perdonar no exigeix ​​renunciar als nostres drets. Perdonar no significa renunciar als drets propis i que es faci justícia. El perdó que no combat la injustícia, lluny de ser un signe de valor, ho és de debilitat i de falsa tolerància, i incitarà a la perpetuació del crim.

10. Perdonar l’altre no significa disculpar. Perdonar no significa descarregar-a l’altre de tota responsabilitat per més que hi hagi moltes "raons", com l’herència, l’educació, la cultura ambiental etc. Però, si fos així, gairebé ningú seria responsable de les seves accions, per manca de llibertat suficient. Estar segur que l’ofensor no és responsable dels seus actes implica que, si no és estúpid, si més no és ximple.

11. Perdonar no és una demostració de superioritat moral. El perdó pot ser un gest molt subtil de superioritat moral; sota una aparença de benevolència i magnanimitat, es pot amagar un gran menyspreu per la persona ofensora. Com explicar que en ocasions es perdona, intentant donar una imatge de grandesa? No serà que tracta d’ocultar el seu dolor i profunda humiliació? Crec que es tracta d’ocultar la seva humiliació, amb gestos de generositat i misericòrdia. Fer això, és una caricatura de l’autèntic perdó. El veritable perdó neix de la humilitat del cor. Mentre que el fals perdó només serveix per humiliar l’ofensor. És una espècie subtil de venjança.

12. I pels que som cristians hem de pensar que perdonar no consisteix a traspassar la responsabilitat a Déu. "El perdó només correspon a Déu". Aquesta màxima s’ha interpretat com si l’ésser humà no tingués res a veure amb l’acte del perdó. L’aportació humana al perdó, per humil que sigui, té gran importància, i seria un mal pretext, per descarregar la nostra responsabilitat en Déu. Déu no fa per nosaltres el que correspon a la nostra iniciativa humana. Hem d’assumir les nostres ferides per penoses que siguin. Naturalment, això no vol dir que no anem a Déu, com un factor essencial en el perdó, però crec que hem de preparar en el pla humà, per obtenir la gràcia del perdó. Recordem, finalment, que, si bé emprendre la via del perdó veritable exigeix ​​molt valor, evitar cedir als miratges dels falsos perdons no requereix menys.

Tags: Penediment, Perdó, Relacions humanes, SOCIETAT

Demà es farà realitat una experiència esperançadora que s’hauria de donar més sovint: demà es trobaran cara a cara Robert Manrique, una de les moltes víctimes de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor del 19 de juny del 1987 amb  Rafael Caride Simón, un dels autors de la massacre, que va deixar 21 morts i nombrosos ferits. Rafael Caride Simón compleix pena de presó al centre penitenciari de Zaballa (Vitòria) i el maig de l’any passat va enviar una carta a Manrique demanant-li perdó. Mesos després s’ha concretat el contacte, que es farà a la presó alabesa demà divendres a partir de les 10 del matí i sense límit de temps.

Fets com aquest no haurien de passar desapercebuts i s’hi hauria de donar més relleu perquè és la forma d’arribar a l’autèntica reconciliació si es poguessin anar fent passos com aquest i si hi hagués bona voluntat per les dues parts.

No vull -ni puc- jutjar les consciències de cadascú, però una cosa m’ha entristit una mica quan he llegit la notícia. I és la disposició amb que intueixo que va a visitar Manrique a Caride  (i vull deixar clar que és una simple intuïció sorgida de les seves mateixes paraules). La notícia diu que no hi haurà cap intermediari i Manrique no preveu entregar-li cap objecte, ni carta ni fotografia. De fet, l’expresident de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT) ha explicat que no tindrà cap contacte físic amb Caride per "respectar la dignitat" de les víctimes. Li traslladarà preguntes seves i d’altres víctimes i espera que el terrorista li demani perdó cara a cara i ho faci també a les altres víctimes i en públic. Moltes víctimes s’han posat en contacte amb Manrique per animar-lo en la trobada d’aquest divendres i han confiat en ell per decidir quin tipus de relació hi haurà durant la reunió.

I aquesta espècie de fredor i de buscada llunyania és el que no m’acaba d’agradar per part de Manrique, que inclús ha dit que si Caride li demana perdó “s’ho pensarà si el perdona”.

Entenc que perdonar sigui molt difícil en certes situacions, però és bàsic per reiniciar vides. I dic “vides” en plural, perquè són les vides tant del que perdona com la del que que és perdonat. Deia Mahatma Gandhi que “perdonar és el valor dels valents i que només aquell que és prou fort per perdonar una ofensa, sap estimar”.

Perdonar de cor i sentir-se perdonat és el començament del camí per curar les ferides i que ens fa ser millors. Els psicòlegs diuen que és una experiència alliberadora. Perdonar no és el mateix que justificar, excusar o oblidar. Perdonar no vol dir reconciliar-se perquè exigeix ​​que dues persones que es respecten mútuament, es reuneixin de nou. El perdó és la resposta moral d’una persona a la injustícia que l’altra ha comès contra ella. Un pot perdonar i no obstant això no reconciliar-se, com en el cas d’una dona contínuament maltractada pel seu company.

El fet de perdonar no esborra el mal fet ni treu la responsabilitat de l’ofensor pel dany causat. Tampoc nega el dret a fer justícia a la persona que ha estat ferida ni li lleva la responsabilitat a l’ofensor pel dany fet… Perdonar és un procés complex. És una cosa que només nosaltres mateixos podem fer… Paradoxalment, en oferir la nostra bona voluntat a l’ofensor, trobem el poder per curar-nos… En oferir aquest regal a l’altra persona, nosaltres també el rebem.

La pedagogia del perdó és fonamental per conviure, per començar un camí nou i per transformar la realitat. Quan no arribem a perdonar de tot seguim donant a qui ens va ofendre l’oportunitat de seguir maltractant o matant permanentment. En canvi, quan hi ha perdó sincer per part de l’ofès i el sentir-se perdonat per part de l’ofensor, d’alguna manera desactivem totalment l’arma mortal, la causa de la ferida perquè aquella situació violenta ja no es tornarà a produir més. S’hauran establert uns llaços nous basats ja no en l’odi sino en l’amor.

Per aquest motiu, situacions com la que es produirà demà les considero tant importants i de cor desitjo que vagin bé i se’n puguin produir moltes més pel bé de tots.

Tags: Perdó, Relacions humanes, SOCIETAT, Terrorisme

Notícia llegida fa un parell de dies als diaris i que et deixen astorat::

Yamina Benhattab Haddou és una dona de 65 anys que viu modestament en un apartament dels afores de Lió. Amb ella, viu la seva filla, discapacitada en un 80%.Yamina cobra una modesta pensió mensual de 800 euros. Fa poc, mentre estava a l’hospital, el seu marit va morir d’un infart. Com es pot comprovar, la seva vida no és un camí de roses. No obstant això, tot podria ser molt diferent si un familiar molt directe l’ajudés una mica més.

Aquest familiar és Karim Benzema, jugador del Reial Madrid. Benzema cobra actualment uns 708.000 euros mensuals, contractes publicitaris a part. Fa un any, la seva àvia materna (que, a més, el va cuidar quan era petit) ja va haver de recórrer a la justícia perquè d’aquests 708.000 euros uns ridículs 1.500 fossin per a ella i la seva filla discapacitada, en concepte de pensió alimentària. El jutge va donar la raó a l’àvia del jugador, però a aquest no li sembla just. No li sembla just que sigui l’únic a pagar quan l’àvia té a altres familiars, això sí, que difícilment han de cobrar aquests 708.000 euros mensuals.

I per això, sense pensar-s’ho dues vegades Benzema ha decidit, segons explica la web francesa VSD.fr, denunciar una tia i una cosina perquè l’ajudin en el dolorós deure de pagar-li 1.500 euros a la seva àvia. I per aquest motiu el proper dia 5 d’abril, la tia i la cosina hauran de comparèixer a un jutjat de Lió i esperar a veure si el jutge els diu que han d’ajudar Benzema a pagar o ha de seguir sent el jugador del Reial Madrid qui ho faci.

Una mica sorprenent no? Com podríem qualificar una actitud com aquesta? A més de demostrar que no és gens solidari i que és un gran egoista, demostra que no té gens de cap. Té peus per a fer gols, però no té cap per pensar. Sembla que només té el cap per dur-lo sobre l’espatlla. I a dins d’aquest cap sembla haver-hi només merda. Perquè, si no, una actitud com aquesta no s’entén gens ni mica.

I demostra no tenir gaire cap quan més d’una vegada ha estat notícia als diaris dels seus problemes a les discoteques i a les carreteres. Fa ben poc ha sortit la notícia que en un mes ha destrossat dos cotxes: primerament un AudiQ7 i després un Lamborghini Gallardo que va alquilar per celebrar el seu aniversari a l’ Illa Reunión. En el recorregut entre la discoteca i l’hotel va anar a espetegar contra un arbre. 

En una ocasió com aquesta m’agradaria ser jutge i que em toqués aquest cas!.

Tags: Karim Benzema, Relacions humanes, Solidaritat

El text d’avui és d’aquells que, de tant en tant, rebo per correu d’algun amic o conegut i que el guardo ràpidament per tal de reproduir-lo algun dia al blog. Hi han dies que potser hom no està prou motivat per fer un post o no troba res interessant per dir. Aquests dies és quan me’n  vaig al meu rebost particular on hi guardo textos, vídeos o fotos que m’han agradat especialment i en trec algun com és el cas del d’avui.

Perdoneu que no posi d’on l’he tret perquè desconec l’autor. Com us he dit, me’l va fer arribar un amic per correu.

Explica una història que hi havia un jueu que treballava en una planta envasadora de carn a Noruega. Un dia, acabant el seu horari de treball, va anar a una de les cambres frigorífiques per inspeccionar alguna cosa; de cop, es va tancar la porta amb l’assegurança posada i es va quedar atrapat dins de la nevera. Va colpejar fortament la porta i va començar a cridar, però ningú el podia escoltar. La majoria dels treballadors se n’havien anat cap a casa, i era gairebé impossible sentir-lo gruix que tenia aquella porta.
Ja portava cinc hores dins la cambra frigorífica i ja estava a prop de la mort per congelació.

Tot d’una es va obrir la porta. El guàrdia de seguretat va entrar i el va rescatar. Després d’això, li van preguntar al guàrdia a què es devia que se li hagués ocorregut obrir aquella porta si no era part de la seva rutina de treball. Ell va explicar: porto treballant en aquesta empresa 35 anys; centenars de treballadors entren a la planta cada dia, però ell és l’únic que em saluda al matí i s’acomiada de mi a la tarda quan plega. La resta dels treballadors em tracten com si fos invisible. Avui m’ha dit "hola" a l’entrada, però no he escoltat el "fins demà" de la tarda. Jo espero  aquest “hola, bon dia, i aquest adéu o fins demà al matí” cada dia. Sabent que encara no s’havia acomiadat de mi, vaig pensar que havia d’estar en algun lloc de l’edifici, de manera que el vaig buscar i el vaig trobar.

La història parla per si mateixa i no cal afegir-hi gran cosa més. A vegades menystenim el valor i la importància de la salutació. Sé que jo mateix d’aprendre aquesta lliçó i que potser ens cal valorar més aquest petit-gran gest de dir ·bon dia” o bona tarda”.

Tags: Relacions humanes

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

Tags: Costums, Futbol, Luís Suárez, Relacions humanes, SOCIETAT, Uruguai

Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

Tags: Familia, PSICOLOGIA, Relacions humanes, Vacances

SET POEMES D’ANIVERSARI

No t’ennueguis amb records. Set claus

barren set portes. Saps prou bé què hi ha

darrera cadascuna per tornar-hi

amb el pretext d’enyors o negligències.

No s’esmena la vida ja viscuda

i aquest crepuscle de balaix desvetlla

noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets

al fons obscur de qualsevol butxaca.

Que no t’exclogui el vent dels seus combats

ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te

de nou la pell hauràs d’obrir finestres.

No sentis massa pietat de tu.

Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol

Gràcies a tots els que m’heu felicitat avui, dia del meu aniversari.

Gràcies a aquells amb els que ens coneixem des de fa molts anys i gràcies als nou arribats a la meva vida.

Tots sou importants perquè tots m’heu regalat la vostra amistat, el vostre afecte i tots m’heu donat alguna cosa.

Faig servir un poema que m’ha arribat amb una de les felicitacions i trobo que és molt bonic, com tot el d’en Martí i Pol.

Gràcies a tots i que en puguem celebrar molts més en vida vostra.

Tags: Aniversari, Miquel Martí i Pol, Relacions humanes

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

Tags: Comunicació, Informació, Llengua catalana, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PSICOLOGIA, Relacions humanes

Les persones som totes molt iguals. Tenim els mateixos sentiments, estimem més o menys igual, sofrim més o menys per les mateixes coses i ens fem més o menys les mateixes preguntes fonamentals i treballem per aconseguir la felicitat més o menys de la mateixa manera.

Però també som diferents. M’explico. A pesar d’aquest fons tant semblant, cada continent, cada país, cada comarca i fins i tot cada poble, marquen diferències  prou importants.

Mossèn Ballarín en el seu llibre “Camins i silenci” fa una reflexió interessant: com pot ser que en un país tan petit com Catalunya hi hagi tanta diversitat en la manera de ser de la gent?. Mossèn Ballarín diu:

“Cada home és un món i cada comarca un univers. Hi ha contrades en que la gent té un traça comú. És gent de llar i foc. Feta a hores i hores i hores d’escó mirant el foc sense dir res, sense pensar res, només sentint la barreja de buidor i de silenci que tots duem dintre.

Enllà i enllà, hi ha gent d’altra mena. Picarols de les planes de ponent, pagesos del seny a les planes altes, vinya menuda al rerepaís, fàbriques i fabricants als clots de riu, amuntegats a la ciutat, els nouvinguts i els de sempre a cada mitja galta de carrer, pescadors de platja plana o de costa brava”.

Escric aquest post després d’una reunió des veïns de la meva escala que m’ha deixat molt mal regust de boca. Les reunions de veïns ja de per si tenen mala fama, suposo que amb raó. Surten a la llum totes les mesquineses, les rancúnies, les diferències i les males marors que s’acumulen portes endins en cada un dels mons que és un pis. Actualment moltes comunitats de veïns estan formades per famílies de diversa cultura, vingudes de diversos països, amb sensibilitats i educacions molt diverses que fa tot plegat molt més difícil la convivència. I tot això acostuma a sortir en les reunions de forma molt violenta massa vegades.

Aquest retrat de Catalunya que Mossèn Ballarín fa amb quatre pinzellades de paraules ben triades em fa pensar que si ni els mateixos catalans de sempre ens entenem prou, cada vegada se’ns farà més difícil d’entendre’ns amb tota la gent que ens ha vingut i ens continuarà venint. Les persones a vegades deixem d’entendre’ns per petites diferències que  fem més grans del compte. Anem acumulant prejudicis sense adonar-nos-es fins que ens trobem allunyats uns dels altres, posant barreres i fent la convivència difícil quan no ho hauria de ser tant.

La reunió d’escala d’ahir m’ha fet pensar en el que ens espera a Catalunya si no hi posem remei tots plegats…

Tags: Relacions humanes

 En la vida diària hi trobem persones,escenes o circumstàncies inesperades. I, per inesperades, colpidores. Només cal saber mirar-les; no pas només amb els ulls sinó amb una mirada interior. Una mirada d’aquelles que sobrepassen l’extern i se’n van directes al cor, al nucli , a l’interior i al que té sentit vertader a la vida.Us transmeto una d’aquestes escenes:”Per la seva proximitat a l’estació, gairebé sempre hi havia algun captaire acampat en un dels bancs, compartint la plaça amb els ancians i les mares joves del barri, que hi anaven amb els seus fills.Aquella tarda, mentre la brisa refrescava el començament de l’estiu, en va arribar un. Es va desprendre de la motxilla, es va asseure i va començar a beure d’una ampolla gran de cervesa. Una olor densa es va precipitar capa mi i em van venir nàusees. Estava a punt d’aixecar-me, quan la meva nena, que tot just donava els seus primers passos, se li va acostar. El captaire va deixar a terra l’ampolla, va fixar la seva mirada en la nena i, amb gran sorpresa meva, li va somriure dolçament, embolcallant la nena amb una tendresa infinita, projectant una llum interior -que eclipsà la brutícia i la deixadesa- carregada d’humanitat, i encara avui commou el meu cor”.

Tags: Relacions humanes