15 jun 2013
Por a la por = pànic
Són temps moguts, complicats i difícils els que estem vivint. Hi han molts fronts oberts i poques possibles sortides. Cada dia sabem amb més certesa que no en sortirem de forma ràpida d’aquesta situació i això crea inestabilitat, incerteses i por.
Els psicòlegs diuen que tenir por és normal i és una forma d’auto protegir-nos davant d’un entorn desconegut i a voltes feréstec. Tenir por, doncs, és normal. Ara bé, avergonyir-nos de la nostra por, amagar-la o dissimular-la no és bo i els psicòlegs diuen que és l’inici d’una futura fòbia. Cal ser, doncs, realistes i reconèixer les nostres fragilitats –que tots en tenim, i moltes- i mirar les pors de cara. Per tant, no hem de tenir por a les pors si no volem caure en el pànic. I ja sabem que el pànic és el descontrol i justament en moments crítics el que menys ens podem permetre és el descontrol. L’ ideal seria poder controlar la realitat però, com que això no és sempre possible, més que mai necessitem controlar-nos nosaltres mateixos. I això ja és més possible, tot i que sigui difícil. Però aquests mateixos psicòlegs dels que parlava ens diuen que és possible trencar el cercle viciós de les pors que ens tenallen, ens esclavitzen i no ens deixen ser lliures.
Canviar la forma de mirar les coses ens pot ajudar. Posarem uns quants exemples: dia sí, dia també, ens envien des d’Espanya missatges negatius, missatges terrorífics, missatges apocalíptics per tal de fer-nos sentir por. Si ens independitzem, diu el Ministre d’Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, perdria Catalunya fins un 25% del seu PIB. No entenc massa aquesta preocupació per nosaltres. Que ens deixi ser pobres, si volem ser-ho! També ens diuen que quedaríem exclosos de la UE i que, en quedar fora del mercat interior, suposaria tot un desastre per nosaltres. Altre cop es tornen a preocupar per nosaltres aquesta bona gent espanyola. Mireu si ens estimen!
Quedar-nos dins d’ Espanya significa ser rics, pròspers, poder cobrar les pensions, poder ser algú en el món, poder anar pel món amb el cap ben alt, poder estudiar, poder treballar, poder produir i poder vendre, ser rics, ser ben vistos, poder ser ciutadans europeus, etc. etc. És clar, tot això des del seu punt de vista. Des del nostre potser no és ben bé així…
No serà que tota aquesta xerrameca és deguda a que la por i potser fins i tot el pànic el tenen ells? No serà que aquesta por tan tòxica que, cada dia i en petites dosis, en envien sigui deguda a un pànic horrorós a que marxem?. No serà que potser no tenen arguments de valor i per això cauen en l’amenaça? Ja se sap que qui no té arguments racionals fa servir la força bruta i la irracionalitat. Per tant, em sembla que el que pertoca és canviar la visió de les coses. Veure que ens en podem sortir perfectament sense ells; que potser encara podem estar millor sense l’espoli permanent a que ens sotmeten; que potser ens podem governar fins i tot millor nosaltres sols; que el futur pot ser molt millor si ens traiem les pors –i la son- de damunt. Cal canviar la mirada. Cal que no fem massa cas de la por tòxica i de les amenaces. I restar tranquils i anar fent el nostre camí. Poc a poc i amb bona lletra. Amb millor lletra –això sí- de la que estem fent fins ara. Cal millorar força. Sense por i sense pors i sabent que el pànic el tenen ells.
Quan avui llegia i escoltava les declaracions que Mourinho va deixar anar ahir en una roda de premsa que va fer per sorpresa, em vaig ratificar en allò que durant aquests anys he cregut i que aquest personatge (volia dir senyor, però em sembla que no s’ho mereix) ha anat mostrant en tot moment: que és un impresentable egocèntric que deixa anar tota la bilis i la mala llet que porta dins ara que sembla que ha decidit anar-se’n sense triomfar com ell hauria volgut i veient –tot i no reconeixent-ho- la poca collita que ha fet.
Em comentava un amic aquests dies que possiblement posem massa il·lusió en certes coses i que després en sortim defraudats. M’ho deia parlant, per exemple, de les grans esperances que posem en temes com la independència de Catalunya i amb l’elecció d’aquest nou Papa..
Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…
No sé per quin motiu exacte (potser el fet que comencem any nou) fa dies que em donen tombs pel cap unes quantes coses que avui vull compartir. Són simples reflexions que potser no treuen cap a res però que a mi m’han semblat interessants.
António C. R. Damásio (
Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.
Jo a vegades m’he lamentat de tenir molt mala memòria. En sóc conscient i sé que és un defecte o una mancança que no m’ha ajudat massa. També és cert que els experts diuen que la memòria es pot millorar amb tècniques, cosa que no m’he proposat mai seriosament. Tenir poca memòria és dolent, però tenir-ne massa també pot ser-ho, tal com ens mostra Jorge Luís Borges en un deliciós conte titulat “Funes el memorioso” (Ficciones, 1944) on ens diu que desconfia de la memòria perfecta
Dies enrere parlava en aquest mateix blog “ 
Acabem any i en comencem un altre. No sé si podem fer servir aquest any allò d’ “Any nou, vida nova” perquè les coses no es presenten massa bé.
Aquests dies escoltem una i altra vegada les mateixes consignes, els mateixos retrets, els mateixos anuncis, les mateixes promeses en boca d’uns personatges que la majoria de les vagades ni creiem (perquè han perdut credibilitat) ni escoltem (s’han tornat força avorrits).
Aquests dies un expresident del Congrés espanyol ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-


L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima. 









