04 mai 2013
Aquest egocèntric anomenat Mourinho
Quan avui llegia i escoltava les declaracions que Mourinho va deixar anar ahir en una roda de premsa que va fer per sorpresa, em vaig ratificar en allò que durant aquests anys he cregut i que aquest personatge (volia dir senyor, però em sembla que no s’ho mereix) ha anat mostrant en tot moment: que és un impresentable egocèntric que deixa anar tota la bilis i la mala llet que porta dins ara que sembla que ha decidit anar-se’n sense triomfar com ell hauria volgut i veient –tot i no reconeixent-ho- la poca collita que ha fet.
L’egocentrisme (del llatí ego, "jo", i "centre") és una actitud psicològica en la qual l’individu es considera el centre de l’ univers i dóna valor a les coses en tant que li són d’utilitat pròpia; igualment, és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre per considerar des d’allí els fenòmens. En una accepció més àmplia, és egocèntric aquell qui considera que el seu punt de vista i els seus interessos són més importants que el dels altres. Per això l’egocèntric fa servir amb molta freqüència la paraula "jo", “me”, “meu” quan parla de les “seves” coses
Els psicòlegs diuen que el llenguatge egocèntric és normal trobar-lo en les fases infantils de la persona però que també es pot trobar també en fase adulta. És el cas d’aquest home que –fa temps- en una entrevista concedida a la TV SIC de Portugal, deia que “havia deixat de ser egoista i egocèntric”. Cóm seria abans si ara és així!. Tot i així, en una altra entrevista reconeixia que “m’agrada guanyar per la satisfacció dels que m’envolten i que alguns m’han qualificat d’egoista perquè m’agrada donar-me ànims i aixecar la meva autoestima. crec que el fet de ser egoista m’ha fet diferent dels demés tècnics del món”. En què quedem? Veient el que vam veure ahir, no sembla haver canviat massa…
Sembla que ha decidit marxar i ho farà amb la cua entre cames, després d’haver fet gastar un munt de diners al Madrid, haver dividit el club, el vestuari, haver menystingut alguns jugadors amb actituds i declaracions públiques i mentides clamoroses. La roda de premsa d’ahir caldria que algun psicòleg l’analitzés bé i ens expliqués tot el que hi havia amagat sota les seves paraules, els seus gestos i la seva actitud prepotent. En trauríem una bona lliçó del que no ha de ser un entrenador de futbol… i del que és un autèntic prototipus de persona egocèntrica.
Em comentava un amic aquests dies que possiblement posem massa il·lusió en certes coses i que després en sortim defraudats. M’ho deia parlant, per exemple, de les grans esperances que posem en temes com la independència de Catalunya i amb l’elecció d’aquest nou Papa..
Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…
No sé per quin motiu exacte (potser el fet que comencem any nou) fa dies que em donen tombs pel cap unes quantes coses que avui vull compartir. Són simples reflexions que potser no treuen cap a res però que a mi m’han semblat interessants.
António C. R. Damásio (
Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.
Jo a vegades m’he lamentat de tenir molt mala memòria. En sóc conscient i sé que és un defecte o una mancança que no m’ha ajudat massa. També és cert que els experts diuen que la memòria es pot millorar amb tècniques, cosa que no m’he proposat mai seriosament. Tenir poca memòria és dolent, però tenir-ne massa també pot ser-ho, tal com ens mostra Jorge Luís Borges en un deliciós conte titulat “Funes el memorioso” (Ficciones, 1944) on ens diu que desconfia de la memòria perfecta
Dies enrere parlava en aquest mateix blog “ 
Acabem any i en comencem un altre. No sé si podem fer servir aquest any allò d’ “Any nou, vida nova” perquè les coses no es presenten massa bé.
Aquests dies escoltem una i altra vegada les mateixes consignes, els mateixos retrets, els mateixos anuncis, les mateixes promeses en boca d’uns personatges que la majoria de les vagades ni creiem (perquè han perdut credibilitat) ni escoltem (s’han tornat força avorrits).
Aquests dies un expresident del Congrés espanyol ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-


L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima. 

Ahir reflexionava sobre el fracàs a partir d’un text d’un autor argentí que vaig llegir. Avui he rebut un mail d’una persona que no conec de res, però que diu “ser i sentir-se fracassada”. Un mail que no puc publicar perquè és molt personal però que m’ha semblat molt sincer i molt dur. Per això avui vull continuar aquesta reflexió sobre el fracàs, no tant per contestar aquesta persona, sinó perquè aquest mail m’ha servit per continuar fent-me reflexionar. I això és el que pretenc avui: seguir fent una senzilla i modesta reflexió.












