A PEU

Quan avui llegia i escoltava les declaracions que Mourinho va deixar anar ahir en una roda de premsa que va fer per sorpresa, em vaig ratificar en allò que durant aquests anys he cregut i que aquest personatge (volia dir senyor, però em sembla que no s’ho mereix) ha anat mostrant en tot moment: que és un impresentable egocèntric que deixa anar tota la bilis i la mala llet que porta dins ara que sembla que ha decidit anar-se’n sense triomfar com ell hauria volgut i veient –tot i no reconeixent-ho- la poca collita que ha fet.

L’egocentrisme (del llatí ego, "jo", i "centre") és una actitud psicològica en la qual l’individu es considera el centre de l’ univers i dóna valor a les coses en tant que li són d’utilitat pròpia; igualment, és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre per considerar des d’allí els fenòmens. En una accepció més àmplia, és egocèntric aquell qui considera que el seu punt de vista i els seus interessos són més importants que el dels altres. Per això l’egocèntric fa servir amb molta freqüència la paraula "jo", “me”, “meu”  quan parla de les “seves” coses

Els psicòlegs diuen que el llenguatge egocèntric és normal trobar-lo en les fases infantils de la persona però que també es pot trobar també en fase adulta. És el cas d’aquest home que –fa temps- en una entrevista concedida a la TV SIC de Portugal, deia que “havia deixat de ser egoista i egocèntric”. Cóm seria abans si ara és així!. Tot i així, en una altra entrevista reconeixia que “m’agrada guanyar per la satisfacció dels que m’envolten i que alguns m’han qualificat d’egoista perquè m’agrada donar-me ànims i aixecar la meva autoestima. crec que el fet de ser egoista m’ha fet diferent dels demés tècnics del món”. En què quedem? Veient el que vam veure ahir, no sembla haver canviat massa…

Sembla que ha decidit marxar i ho farà amb la cua entre cames, després d’haver fet gastar un munt de diners al Madrid, haver dividit el club, el vestuari, haver menystingut alguns jugadors amb actituds i declaracions públiques i mentides clamoroses. La roda de premsa d’ahir caldria que algun psicòleg l’analitzés bé i ens expliqués tot el que hi havia amagat sota les seves paraules, els seus gestos i la seva actitud prepotent. En trauríem una bona lliçó del que no ha de ser un entrenador de futbol… i del que és un autèntic prototipus de persona egocèntrica.

Tags: PSICOLOGIA

Em comentava un amic aquests dies que possiblement posem massa il·lusió en certes coses i que després en sortim defraudats. M’ho deia parlant, per exemple,  de les grans esperances que posem en temes com la independència de Catalunya i amb l’elecció d’aquest nou Papa..

Potser sí. Potser té raó. Però la il·lusió, l’esperança, les ganes de viure, l’optimisme que toca de peus a terra (altres en diuen realisme), el positivisme, el no ser totalment negatiu  i veure només la cara fosca de la vida ens ajuda a viure i a “anar tirant”. Ens ajuda a caminar i a anar fent passos sabent que tenen un destí final.

També em deia algú que amb això d’”anar tirant”  o “l’anar fent” no n’hi ha prou, perquè l’”anar fent” comporta una certa dosi de conformisme. Potser sí. Però en els moments que vivim què més voleu?. Voleu dir que hi ha molts motius per ser gaire optimista?. Jo ja em conformo amb aquest “anar tirant” que fa que no et quedis parat del tot i que segueixis tenint ànims per anar fent passos. Caminar és aquest petit –o a vegades molt gran- esforç d’anar posant un peu darrere l’altre amb la idea de poder arribar allà on es vol arribar. O, a vegades, simplement caminar sense destí pel simple plaer de caminar. El fet és no quedar-se parat, sense cap d’il·usió i sense motivacions de cap mena.

En moments complicats potser ens caldria fer nostre allò de Martin Luther King:

Fes el primer pas amb fe; no és necessari que vegis tota l’escala sencera, fes només el primer pas”.

La Pasqua que celebrem els cristians, en el fons, és el creure que la vida triomfa sobre la mort malgrat tot i malgrat tots els mals averany i les males persones.

Bona Pasqua i bona mona de Pasqua per a tots els que segueixin aquesta dolça tradició catalana!.

Tags: PSICOLOGIA

Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…

Els 65 anys és l’edat de la jubilació. A mi em queda ja molt a prop i segurament que podré jubilar-me d’aquí a pocs mesos. Però el més important és que em trobo bé i, per tant, celebrar aquests anys no vol dir res més que haver tingut l’oportunitat d’haver viscut moltes experiències, haver pogut veure i viure moltes coses, haver conegut moltes persones excepcionals, haver pogut tenir moltes oportunitats en la vida i haver viscut molts més  bons moments que no pas dolents. Per tant, només em cal donar gràcies a Déu i a tantes i tantes persones que m’han ajudat a caminar per poder arribar al lloc on sóc avui.

I, per acabar, vull desvetllar-vos un petit secret que per a mi ha estat un bon regal d’aniversari: avui he enviat a l’editorial el que serà, si no hi ha res de nou,  el meu primer llibre. Us ho explico per tal de que participeu també una mica de la meva alegria: Resulta que fa una uns mesos el responsable de l’editorial EL TOLL  (Ontinyent-La Vall d’ Albaida) em va enviar un correu electrònic proposant-me editar en llibre una selecció de continguts del meu blog perquè considerava que era interessant. No cal dir que, en un primer moment, va ser una sorpresa l’oferiment i que, després d’aquesta inicial sorpresa, va arribar la il·lusió, sobretot perquè mai m’havia passat pel cap editar les coses que jo he anat escrivint durant aquest més de quatre anys de blogaire.

Durant aquest temps he anat fent una selecció dels apunts que he considerat més interessants i avui mateix els hi he enviat. Ara, tot queda a les seves mans per tal que en facin el que els sembli millor. Si un dia arriba a sortir aquest llibre, d’alguna manera serà el reflex de les mirades diverses que jo he anat fent a alguns punts concrets de la vida durant aquests darrers quatre anys. Un llibre que haurà nascut del blog que vaig iniciar el dia 24 d’ Agost de 2008 i que molt amablement va acollir en aquell moment el diari AVUI i que encara ara el tinc allotjat al diari EL PUNT/AVUI amb aquest mateix títol i allà el trobareu fins que potser un dia em cansi i el plegui.

Un blog que va néixer sense cap mena de pretensió i encara menys la de que un dia pogués convertir-se en llibre. Quan un dia em van escriure la gent del diari AVUI i em van demanar si el podien incloure entre els blogs destacats del diari -perquè, em van dir, que els semblava interessant- ja vaig estar ben content. Només em van demanar una condició: que cada setmana hi escrivís un parell o tres de vegades, cosa que he complert amb escreix i amb molt de gust. Ara potser arribarà en forma de llibre perquè -també una altra agradable sorpresa- l’editorial EL TOLL s’hi ha interessat. D’altra forma no crec que hauria tingut l’atreviment de publicar.

El blog va començar com un simple “divertimento”, un entreteniment que vaig considerar que podia ser profitós per a mi, així com una manera d’ajudar-me a reflexionar sobre mi mateix, sobre les coses que passaven i que em passaven. La vida -la realitat- és tan complexa i polièdrica que, per poder-la copsar i entendre una mica, és convenient aturar-se a mirar-la i, si pot ser, mirar-la de tots els costats possibles. Com més punts de vista tinguem de les coses millor. El blog ha volgut ser això.

Un blog, per tant,  fet de mirades. Les mirades sobre algunes coses de la vida que aquí trobareu, seran les que han fet els meus ulls al llarg de més de quatre anys. Per tant, serà la meva mirada en aquell moment concret en què es van produir els esdeveniments i la manera com jo els vaig mirar en aquell moment. Vindrien a ser com flaixos d’una realitat molt concreta, a vegades ben objectiva i altres segurament que molt subjectiva. Hi han coses que no les veiem, tot i fer segles que són al nostre costat i passar-hi per la vora cada dia, perquè no ens hi hem fixat prou. Hi han coses que no les veiem perquè no les hem descobert i quan les descobrim quedem meravellats i ja no podem deixar de mirar-les mai més. Hi ha mirades que ens marquen profundament. Hi han realitats que les mirem amb displicència i les deixem de mirar de seguida perquè no ens interessen prou o potser perquè no ens interessen gens.

Per tant, ara ens toca a tots seguir endavant: a mi em toca seguir escrivint i a vosaltres us toca seguir llegint-me i, si és possible, comentant-me.

Moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat avui: als fidels seguidors del blog i als amics que de tant en tant hi entren també a tafanejar. Gràcies a tots.

Tags: Blogs, Jubilació, PSICOLOGIA

No sé per quin motiu exacte  (potser el fet que comencem any nou) fa dies que em donen tombs pel cap unes quantes coses que avui vull compartir. Són simples reflexions que potser no treuen cap a res però que a mi m’han semblat interessants.

Penso que en moments complicats i una mica convulsos com el que vivim és més necessària que mai la pau interior. Però la pau interior és molt difícil trobar-la si t’has quedat sense feina, si t’han desnonat, si no arribes a fi de mes o si tens alguna malaltia greu tu o algú de la teva família. Ja sé que és molt més fàcil fer totes aquestes reflexions quan no es passen punyeteres de veritat. Però, així i tot, penso que cal fer-les estiguem com estiguem.

Tot i el munt de dificultats que moltes persones viuen, cal mirar de sobreviure i mirar endavant perquè la vida ens depararà amb tota seguretat moments millors  i, per altra banda, ens permet aprendre del que vivim si sabem observar i treure conseqüències. Mai serem del tot allò que interiorment aspiràvem a ser; mai tindrem tot allò que voldríem tenir i, si ens comparem amb els altres, sempre veurem que tenim gent per davant, però que també en tenim molta per darrere. Vull dir que cal veure amb certa objectivitat el lloc on som, el que ens toca viure i ser conscients que potser no estem tan malament com ens pensem. I hem de procurar no comparar massa, perquè diuen que les comparacions sempre són odioses i potser ens faran avergonyir o engelosir o empetitir. Cadascú és com és i el que hem de procurar és mirar d’estar bé amb el que som, amb el que vivim, amb el que tenim i amb el que la vida ens regala, la qual cosa no significa quedar-nos quiets i no tenir aspiracions ni somnis.

Però sí que ens aniria bé a tots pensar que la vida té prou coses bones com per saber-les trobar i que tots nosaltres tenim moltes més capacitats del que ens imaginem i, per tant, caldrà buscar dins nostre com aprofitar-les totes. No ens ha tocat la loteria, i què?. No tenim tot el què volem, i què?. No som tan macos, ni tan perfectes com voldríem, i què?. No som gran cosa, potser… I què?

Som el que som. Però som únics i amb un munt de possibilitats de ser molt millors en quasi tots els aspectes de la nostra vida. Doncs mirem de buscar-les, trobar-les i aprofitar-les!

Tags: PSICOLOGIA

El darrer dia de l’any 2012 se n’ha endut el Dr. Moisès Broggi amb els seus 104 anys tan ben portats després d’una llarga i fecunda vida.

En aquesta deliciosa foto del fotògraf Xavier Bertral el veiem amb la Graciela Noguera, la primera catalana de l’any 2010. La Graciela el mira amb uns ulls oberts com unes taronges tot pensant ves a saber què… Ja m’agradaria saber què pensava en aquells instants! Potser encuriosida per tantes arrugues, per aquella expressió de bonhomia que desprenia, per pura i simple curiositat en veure una persona tan vella o potser atenta a les paraules que el Dr. Broggi li deia. Ves a saber…

El pas del temps és això: inicis i finals, naixements i morts, finals d’un any fastigós en molts sentits i inicis d’un altre any que tots confiem que sigui millor. Tot unit amb el fil misteriós del temps, que ens va portant a uns i altres per camins desconeguts, que ens lliga i ens deslliga segons el seu caprici. Un temps que fuig constantment sense adonar-nos-en…

Que no ens faltin mai aquestes mirades tendres com les de la foto, les paraules amables que ens ajuden a ser millors, les esperances renovades que ens fan tirar endavant, les empentes amables i les complicitats entre persones diferents, entre grans i joves i entre gent culturalment diversa.

Només així podrem esperar que aquest any sigui millor.

Bon any 2013 a tots!

Tags: Moisès Broggi, Pas del temps, PSICOLOGIA

António C. R. Damásio (Lisboa, Portugal, 1944) és un metge i neuròleg portuguès que ha fet importants investigacions en neurociència, neurologia i psicologia. Ens explica que perquè una persona tingui consciència d’ella mateixa ha de passar per tres etapes: veure, mirar i contemplar.

Ho explica així: “Des de la perspectiva de l’evolució i de la història vital d’una persona, aquest jo que té consciència de si mateix ha hagut de passar per tres etapes: un proto-JO que es limita a veure i sentir de forma primigènia, un JO central mogut per l’acció que mira per conèixer, i finalment un JO autobiogràfic que incorpora les dimensions social i espiritual. A aquest JO autobiogràfic voldria afegir la seva facultat contemplativa”.

Qualsevol investigació de caràcter científic en Ciències Socials té com a base imprescindible les diferents tècniques d’observació. El que fem en primer lloc –jo diria que de forma instintiva- és veure, percebre sensorialment les coses o les situacions. A vegades ens quedem aquí i quedem tan tranquils! Però la major part de les vegades veiem que no n’hi ha prou amb això i fem un segon pas: mirem més profundament per tal d’entendre, comprendre i poder intuir que hi ha darrere de les coses. És la mirada de l’investigador que necessita saber les causes per tal de poder trobar les regles i d’aquesta manera poder solucionar els problemes. El mirar ens permet entendre les coses, ens permet poder jutjar, poder discernir i poder actuar en conseqüència. Tant de bo arribéssim a l’estat contemplatiu, que és l’estat més ric i més interessant per a qualsevol persona.

Quan jo era jove estava de moda -i havíem fet servir molt- el mètode de la “Revisió de vida”, que serveix per analitzar una realitat concreta de la persona i té com a finalitat el transformar-la segons el projecte cristià del Regne de Déu. Els tres passos d’aquest mètode són: Veure-Jutjar-Actuar. Per tant, ve a ser un procés semblant al que ens  descriu el Dr. Damásio per tal de poder prendre consciència de nosaltres mateixos i de les coses.

Aquest esforç és el que hauríem de procurar fer en un món i en un moment tan complicat com el que ens toca viure. Observar atentament el què passa, mirar de descobrir el que es mou darrere de les actuacions de certes persones o organismes i, sobretot, decidir la nostra actuació de forma conscient i madura.

Aquest blog pretén ser i fer una mica això mateix, segurament sense aconseguir-ho la major part de les vegades. Vol ser un blog de mirades sobre les coses que passen, sobre les persones, sobre situacions i àmbits diversos de la vida. Un blog de mirades, a vegades crítiques, a vegades indignades, a vegades satisfetes, a vegades contemplatives de la bellesa i de la bondat que, sens dubte, també hi ha al voltant nostre. Tant de bo pogués ajudar -a mi mateix i als que em llegiu amb una certa assiduïtat- a portar-nos cap aquell l’estadi de la contemplació al que ens convidava el Dr. Damásio. Ja estaria satisfet si ens ajudés a mantenir-nos una mica desperts per veure la interioritat del nostre propi ésser i la interioritat dels esdeveniments.

Amb aquest post d’avui -que serà el darrer d’aquest any- vull desitjar-vos a tots un bon any nou!  Fins l’any vinent!

Tags: PSICOLOGIA

Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.

He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.

I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.

Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.

No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.

Tags: FILOSOFIA, POLÍTICA, PSICOLOGIA, Valors

Jo a vegades m’he lamentat de tenir molt mala memòria. En sóc conscient i sé que és un defecte o una mancança que no m’ha ajudat massa. També és cert que els experts diuen que la memòria es pot millorar amb tècniques, cosa que no m’he proposat mai seriosament. Tenir poca memòria és dolent, però tenir-ne massa també pot ser-ho, tal com ens mostra Jorge Luís Borges en un deliciós conte titulat “Funes el memorioso” (Ficciones, 1944) on ens diu que desconfia de la memòria perfecta

En “Funes el memorioso” el protagonista era un home d’aquestes qualitats. Funes ho recordava tot, amb prodigiosa exactitud, i així, tan vives com el seu record eren les seves percepcions. No obstant això, Funes no era un home massa intel·ligent. "Pensar és oblidar diferències, és generalitzar, abstraure", ens diu Borges en el conte i Funes és incapaç d’això. Recordar un dia complet comportava a Funes exactament un altre dia complet de temps, cosa que el feia infeliç.

El psiquiatre Luís Rojas Marcos ens diu que  “si no podem oblidar el cap se’ns omple d’escombraries”. Per tant, a vegades convé tenir mala memòria per salut mental.Gràcies a l’oblit, perdonem i girem full.  Sempre hem de continuar perdonant, donant noves oportunitats i deixant enrere coses desagradables que ens puguin fer mal. Per això, fora de les persones deprimides, la memòria recorda més les coses bones que les dolentes.La memòria ens protegeix d’alguna manera.De vegades, fem coses i ens sentim malament, però la memòria busca la manera de justificar-ho: no va ser culpa meva, va ser mala sort…

L’oblit també forma part de la memòria. Les persones excessivament memorioses, que són poques, et diuen que això interfereix en les seves relacions. Són una minoria, però se’n recorden de tot, sobretot perquè en guarden imatges. El millor mètode, i el més antic, per recordar coses és posar-hi imatges. Si no pots oblidar, fins i tot la bajanada més inútil, el cap s’omple d’escombraries. Gràcies a l’oblit, perdonem, girem full i obrim nous capítols de la vida.

I això que Borges ens explica en forma de conte, sembla que es dóna a la vida real. Encara que sembli difícil de creure això és exactament el que li passa a Brad Williams, un locutor de ràdio nord-americà de 53 anys. Després d’escoltar una data a l’atzar, Williams, originari de La Crosse (Wisconsin), només necessita uns segons per enumerar sense problema tots els detalls d’aquesta jornada: què va fer, quin va ser el plat que va sopar aquell dia, quines notícies van donar a la televisió , si va ploure o no … Ha estat així des que té ús de raó, i no li va donar la major importància, perquè va pensar que era una cosa normal en totes les persones. No obstant això, metges i neuròlegs, com el Dr James McCaugh, de la Universitat de Califòrnia, saben valorar aquesta capacitat tan extraordinària. Per aquest motiu han sotmès a diverses proves a Williams, així com una altra dona de 40 anys que posseeix una ‘habilitat’ similar. Encara que en el cas d’aquesta última, més que un do es tracta d’una tortura: només cal que escolti una data perquè els records flueixin sense control des del més profund de la seva ment.

Existeixen al món molts pocs casos de persones amb aquesta magnífica habilitat, coneguda com hipertimèsia. Actualment, el cervell de Brad està sent estudiat per neuròlegs del Centre de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria, a la Universitat de Califòrnia i, per la seva altra banda, el seu germà, anomenat Eric, està duent a terme la realització d’un documental al que Brad competeix contra el cercador d’internet, Google, avançant-se en els resultats en 18 de 20 consultes realitzades.
"Sempre vaig ser una espècie de Google per a la meva família. Sempre vaig tenir aquesta habilitat per recordar coses ".

Per tant, podríem concloure que cal recordar sempre certes coses. Però també és cert que cal oblidar-ne igualment algunes altres per higiene mental i per poder ser feliços.

Tags: Memòria, PSICOLOGIA, Psiquiatria

Dies enrere parlava en aquest mateix blog “ Els malentesos “ sobre el cas del futbolista uruguaià Luís Suárez i els seus insults (o no) racistes dirigits a Patrice Evra. Doncs bé, potser ja haureu seguit una mica el cas perquè la cosa va tenir cua. Després dels partits de sanció es van tornar a trobar els dos en un partit i Luís Suárez, en la prèvia, no el va voler saludar, tot i els intents d’ Evra de voler fer les paus. Després va venir una condemna de l’entrenador rival cap a Suárez, una demanda de perdó “sui generis” i, a fi de comptes, força mal rotllo de tots plegats.

Jo ho he volgut seguir de ben a prop perquè tinc molts amics d’ Uruguai amb qui vaig parlar del tema i que també alguns d’ells volien saber la meva opinió. També vaig voler seguir la notícia en els diaris uruguaians i fins i tot em vaig animar a fer algun “contra comentari” als comentaris que llegia allà i que, en general, em semblaven molt xovinistes i així ho vaig expressar. Naturalment, els meus comentaris no van agradar massa i la majoria se’m van tirar a sobre com a feres, cosa que em va sorprendre coneixent com conec el país i la seva gent. Puc afirmar –sense por a equivocar-me- que deu ser dels països on hi ha menys racisme i per això em van estranyar algunes reaccions que llegia astorat.

Per aquest motiu he volgut reflexionar una mica sobre el tema durant aquests dies i el post que vaig escriure ahir ja anava en aquesta mateixa direcció. La casualitat va fer que també trobés un preciós blog, que us recomano vivament i que es diu “El armario de Yaïví” http://yaivi.blogspot.com/ on es reflexiona de manera molt lúcida sobre aquests temes, sense complexos i en primera persona (pel fet que l’autora és una noia negra). “El armario de Yaïvi” es un blog sobre les diferències culturals en el que hi trobareu una mica de tot: contes, escrits, fotos d’una gran bellesa, poemes, frases de blancs, frases de negres com aquesta que trobareu aquí sota, proverbis i reflexions molt i molt profundes.

“Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales (…)”

“A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo, ya sería hora que los blancos superasen su Complejo de Blanco”

“Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame “negra”
Yaïvi

Procureu llegir aquest post i veureu de què va la cosa…

EL COMPLEJO DE BLANCO

El “Complejo de Blanco” es una alteración del comportamiento de alguna gente blanca, originada por unas ideas, pensamientos o sensaciones despectivas y perniciosas, basadas en la Historia. Hay que remarcar que tener el Complejo de Blanco, no es ser racista.
Este complejo no tiene nada que ver con el “Complejo de Esclavo” que es la perturbación de la conducta de algunos negros, que al oír la palabra “negro”, dijese como se dijera, piensan que se hace alusión a su condición de descendiente de esclavo y que la palabra está usada en su sentido más peyorativo. El Complejo de blanco puede provocar Complejo de Esclavo.
400 años más tarde y seguimos igual.
Vale que en aquel XVII , decir “Negro” era asociado a prisionero, siervo, sometido, oprimido, tiranizado, malo, deslucido, infausto, desgraciado, inferior, insignificante, detrito, primitivo … ¡Uy! A lo mejor me he pasado. Pero hoy en día, creo que decir “negro” o ser “negro” no va asociado con esas ideas lúgubres.
Ya ha pasado tiempo desde aquel entonces, pero algunos blancos no dicen “negro”.
Muchos dicen cualquier otra cosa, antes que decir la palabra “negro”. Esto es el Complejo de Blanco. Blancos que se piensan que, por ser blanco, decir “negro” es negativo. O gente que se piensa que aún estamos en el siglo XVII y que ser negro, es funesto. Y lo más sobrecogedor, es que no son racistas. Es tan sólo el peso de la Historia.
No sé cómo será en los otros países de los blancos, pero aquí donde vivo, para llamar a los negros africanos, se puede decir de varias maneras: “negritos”, “morenos”, “gente de color”, “vosotros”, “la gente como tú”…
Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales.
Hay blancos que ponen el grito en el cielo si alguien dice “negro”. Hay otros que cuando dicen “negro”, rehúyen de mirarte a los ojos. Hay otros, que cuando “negro” se disculpan. Otros tartamudean con la palabra “negro” y acaban diciendo “negr…negr…morenos”. Incluso hay otros que ya rozan el freakismo, cuando yo misma digo “negro” y me instan a no decirlo. ¿Cuántas veces habré oído yo, lo de “no se dice “negra”. Se dice “gente de color””. Buf!
A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Bueno, a lo mejor no tendría que generalizar, porque no sé si a los otros negros, les importa o no. A lo mejor tienen “Complejo de Esclavo” y les importa. Pero a ciencias ciertas, a mis amigos (véase Marie, Soco, Joanna, Bio, Robert, Anna…) y a mí, nos da igual. Nosotros ya dejamos atrás aquellos traumas de hace tantos años. No tenemos Complejo de Esclavo. Y eso no quiere decir que hayamos olvidado todo lo que conllevó la “Traite Nègrière”, pero lo que no podemos hacer es rebozarnos, cual dedos en la arcilla líquida, en una Historia de tropelía y de pisoteo de derechos humanos básicos. Vale, que sería fácil sacar a relucir injusticias pasadas, y encima tendríamos razón, pero lo único que haríamos, sería incrementar nuestros complejos. También es verdad que algunos usan el término para ofender, pero ya se sabe, que hay que pasar del racismo.
Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo pero ya sería hora que los blanco superasen su Complejo de Blanco.
“Llámanos como te dé la gana, pero hazlo con propiedad y perfección. No dejes que yo entrevea en tus ojos, en tu voz o en tu actitud que tienes el Complejo de Blanco. Porque al fin y al cabo lo importante no es como llamamos a la gente sino como los vemos.
Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame "negra".”

Tags: PSICOLOGIA, Racisme, SOCIETAT

Aquest matí escoltava al Miquel Roca i Junyent en una entrevista a Catalunya Ràdio. Fa de bon escoltar aquest home perquè és intel·ligent, diu coses interessants i –el que és més important- diu coses de sentit comú.

Ja al final de l’entrevista ha dit una cosa que considero fonamental en tots els ordres de la vida i, per tant, també pel moment polític i econòmic que estem vivint. Ha dit:

“VOLER NO ÉS PODER. PERÒ ÉS IMPOSSIBLE ACONSEGUIR UNA COSA SENSE VOLER-LA. PER TANT, EL MES IMPORTANT ÉS VOLER. QUE DESPRÉS HO ACONSEGUIM O NO, NO HO SABEM. PERÒ CAL PREDICAR LA CONFIANÇA, ENCARA QUE SIGUI DIFÍCIL PREDICAR-LA EN MOMENTS COM AQUESTS”

Per tant, aquí jo hi trobo una distinció molt intel·ligent a la famosa frase ”Voler és poder". Perquè, en realitat no és així, ja que moltes vegades no podem aconseguir una meta per més voluntat que hi posem. Però sí que podem afirmar que, quan hi ha voluntat per fer alguna cosa, generalment es troba la manera. Per tant, penso que és més veritat el “poder és voler” que no pas “el voler és poder”. Dit en altres paraules: El voler té sempre un gran poder de transformació. L’èxit en una empresa neix de dins cap a fora i no pas de fora cap a dins. En altres paraules, les coses externes només són un reflex de les internes.

Per això m’ha agradat el que ha dit i com ho ha dit. Els de fora tenen molta culpa del que ens està passant a Catalunya. Això és cert i no ho pot negar ningú. I si encara hi ha algú que s’atreveix a fer-ho es un solemne cretí. Però també és veritat que nosaltres tenim molta culpa en el que ens passa i en la forma que tenim de buscar solucions. En una paraula: ens falta unitat d’acció. Cada dia tenim més elevat i es fa més patent el sentiment de revolta contra la injustícia que se’ns fa als catalans (dia a dia s’hi suma un exemple més i el vas es va omplint de gota en gota), però encara no hem sabut buscar el camí que ens porti a la solució, justament perquè no comprenem prou bé la força de la unitat. Tant de bo ens arribi aviat. Llavors sí que podrem plantar cara i llavors sí que ens en sortirem

Tags: POLÍTICA, PSICOLOGIA

Acabem any i en comencem un altre. No sé si podem fer servir aquest any allò d’ “Any nou, vida nova” perquè les coses no es presenten massa bé.

Però tampoc ens servirà de res sortir massa condicionats per l’any dolent que, sens dubte, hem passat. El passat ens pot condicionar, però mai ens pot esclavitzar com deia  el neuròleg, psiquiatra i filòsof Viktor Frankl . Aquest autor té un llibre que hauria de ser lectura obligada per a tothom: “L’home a la recerca de sentit”. Ell, que va haver de passar per camps de concentració on va morir la majoria de la seva família, ens diu que els determinismes i condicionaments no només no eliminen la llibertat, sinó que són com la gravetat que ens permet caminar (lliurement) per la vida.

Per tant, de cara a l’any nou potser tampoc cal preocupar-nos massa i només ens caldrà anar treballant dia a dia, que d’alguna manera ja ens en sortirem. Recordeu aquell versicle de l’ Evangeli que diu:

“No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.” (Mt 6,34) 

“Cada dia comporta el seu afany”. I cada any. I cada moment. Per tant, el que ens caldrà fer serà ocupar-nos per l’avui i no preocupar-nos massa pel demà, que el demà ja l’anirem resolent, si Déu vol. Pensem que tenim un any més d’experiència. N’hauríem de saber una mica més; n’hauríem d’haver après una mica del que ens ha passat per no caure altre cop en els mateixos errors. Ho podrem fer des del que som, tenim i hem viscut per, des d’aquest trampolí, anar més lluny en tots els sentits. A veure si en som capaços.

Bon Any Nou a tots els que us heu atansat per aquí alguna vegada. I fins l’any vinent, no us en descuideu!

Tags: Any nou, Crisi, Llibertat, PSICOLOGIA

Aquests dies escoltem una i altra vegada les mateixes consignes, els mateixos retrets, els mateixos anuncis, les mateixes promeses en boca d’uns personatges que la majoria de les vagades ni creiem (perquè han perdut credibilitat) ni escoltem (s’han tornat força avorrits).

Però tots sabem que la repetició és una tècnica gairebé molt antiga i prou eficaç com per fer-la servir en campanya electoral. Tots hem escoltat allò que afirma que “una mentida repetida cent vegades arriba a convertir-se en veritat”. I s’ha comprovat que és veritat -encara que sembli inversemblant- i per això els polítics, els mitjans de comunicació i la publicitat fan servir molt la repetició com una forma per persuadir a les masses. Ens podem preguntar, però, si és realment la repetició una tècnica persuasiva. El professor Begg, de la McMaster University a Ontàrio, va demostrar l’efecte de la repetició amb un senzill però curiós experiment. Encara que pugui semblar massa simple, el cert és que la repetició dels missatges realment augmenta el seu efecte persuasiu, convertint-se en una de les estratègies més senzilles per convèncer els demés. A aquest efecte se li coneix en Psicologia com la "Il · lusió de la veritat", un fenomen segons el qual la familiaritat (de la mà de l’exposició reiterada als missatges) ens fa valorar un missatge com més veraç del que realment és.

Per tant, els polítics en campanya volen persuadir o directament volen enganyar? Alguns d’ells poden dir força bestieses perquè ja saben que no guanyaran. Altres, simplement exageraran o jugaran amb l’ambigüitat. Altres callaran coses que no convé dir-les en aquests moments. Però tots repetiran i repetiran fins a l’esgotament els mateixos eslògans -mig veraços o mig mentiders-, però sempre força pesats. Com podeu pressuposar, molts polítics o publicistes coneixen a la perfecció que entre la veritat i la Il · lusió de la veritat no existeix sinó una línia molt subtil.

No obstant això, que vagin alerta perquè els psicòlegs socials també expliquen que repetir fins al cansament una informació pot tenir efectes totalment contraproduents. Per aquesta raó moltes investigacions s’han dedicat a examinar quin és el nombre de repeticions que fa que un missatge sigui percebut com a veritable i persuasiu. Brinol, l’any 2008, va descobrir que les persones se senten còmodes amb una idea després que han estat exposades a la mateixa entre 3 o 5 vegades. Un nombre major de repeticions no augmenta la veracitat i fins i tot pot incitar la desconfiança.  De fet, la repetició és una estratègia efectiva només quan les persones presten poca atenció però quan estan molt concentrades i l’argument és feble, l’efecte persuasiu del missatge desapareix. En altres paraules, no és una bona idea repetir un argument feble, sobretot si les persones estan avaluant atentament les informacions que se’ls està fent arribar.

I, per desgràcia, la majoria d’arguments que ens presenten els nostres polítics estan carregats de febleses i alguns fins i tot de mentides descarades. Alerta, doncs a qui votem!

Tags: POLÍTICA, PSICOLOGIA

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

- 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

- 2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT, Valors

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

Tags: Natura, PSICOLOGIA, SOCIETAT

Abans de Pregar … PERDONA
Abans de Parlar … ESCOLTA
Abans d’ Escriure … PENSA
Abans de Gastar … GUANYA
Abans de Rendir-te … PROVA-HO

Les teves PARAULES, els teus SOMNIS, i els teus PENSAMENTS tenen el poder de crear condicions en la teva vida.
Del que parlis, n’obtindràs.

Si segueixes dient que no suportes la teva feina, pots perdre-la.
Si segueixes dient que no suportes el teu cos, el teu cos pot emmalaltir
Si segueixes dient que no t’agrada el teu cotxe, el teu cotxe se’t pot espatllar.
Si segueixes dient que estàs fent fallida, segur que fas fallida.
Si segueixes dient que no pots confiar ningú, sempre trobaràs algú a la teva vida que et farà mal o et trairà.
Si segueixes dient que no trobes feina, seguiràs desocupat.
Si segueixes dient que no pots trobar algú a qui estimar o que cregui en tu, els teus pensaments atrauran més experiències negatives confirmant així els teus pensaments.
Fes els teus pensaments i les teves converses més positius i cuida’ls amb fe, esperança, amor i acció.

No tinguis por de creure que pots tenir el que tu vols i mereixes .

Observa els teus ‘Pensaments,’ Es convertiran en paraules.
Observa els teus ‘Paraules’, Es convertiran en accions.
Observa els teus ‘Accions’, Es convertiran en hàbits.
Observa els teus ‘Hàbits’, Es convertiran en caràcter.
Observa el teu ‘Caràcter’, Es convertirà en el teu ‘Destí’

Així …. Per prevenir qualsevol obstacle … Aconsegueix el teu propi camí!
¡Gaudeix cada minut de la teva vida!!
Quan el filòsof assenyala la lluna, el ximple es fixa en el dit.
Si no t’agrada el que reps, revisa molt bé el que estàs donant.
No estiguis ocupat tot el dia … Descansa i comparteix.

Quina COSA MÉS ESTRANYA QUE ÉS L’HOME:

-NO DEMANA NÉIXER

-UNA VEGADA NASCUT, NO SAP VIURE

-UNA VEGADA VIU, NO VOL MORIR

(Tret de la xarxa i no conec l’autor)

Tags: PSICOLOGIA

Expliquen que li van preguntar a Mahatma Gandhi quins són els factors que destrueixen l’ésser humà. Ell va respondre així:
La política sense principis, el Plaer sense compromís, la Riquesa sense treball, la Saviesa sense caràcter, els Negocis sense moral, la Ciència sense humanitat i l’Oració sense caritat.

La vida m’ha ensenyat que la gent és amable, si jo sóc amable, que les persones estan tristes si estic trist, que tots m’estimen si jo els estimo, que tots són dolents si jo els odio, que hi ha cares somrients si els somric, que hi ha cares amargues, si estic amargat, que el món és feliç si jo sóc feliç, que la gent s’enfada si jo m’enfado, que les persones són agraïdes si jo sóc agraït.

La vida és com un mirall: Si somric, el mirall em retorna el somriure. L’actitud que prengui davant la vida, és la mateixa que la vida prendrà davant meu.

"Si algú vol ser estimat, que estimi".

L’única raó per la qual ets feliç és perquè tu decideixes ser feliç …

Tags: PSICOLOGIA

L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima.

I quina relació hi ha entre l’autoestima i el futbol, em direu? És que jo he arribat a la conclusió -després de veure tantes victòries del Barça i sentir alguns comentaris- que molts catalans necessiten aquestes victòries per sentir-se alguna cosa i per creure’s de veritat que existeixen i que tenen un lloc al món. I a mi em sembla que això és tenir molt poca ambició i mot poca perspectiva de la realitat. Ni en els “gloriosos” (per alguns) temps de Franco -quan el Realíssimo Madrid  ho guanyava tot i el Barça no guanyava res- érem els catalans uns pobres desgraciats, ni ara que el Barça ho guanya tot som la “repera”. El futbol potser podria ser reflex d’un estat de coses i potser fins i tot es podria arribar a fer un retrat una mica aproximat de la societat a través del que diuen o fan alguns clubs, alguns presidents o alguns entrenadors. Algú ja ho ha fet i crec que amb força bons resultats. Però d’aquí a associar autoestima i futbol hi va un bon tros…

Un amic meu uruguaià, un bon escriptor i un intel·lectual brillant (Juan Martín Posadas), escrivia no fa massa sobre això mateix:

L’ Uruguai és un país petit, poc conegut i que surt poc als mitjans de comunicació. Però si per alguna cosa es coneix és per alguns escriptors i pel futbol. Deia el meu amic que

“el nostre país està vinculat amb una sèrie de triomfs que l’han identificat amb l’ésser nacional. A l’Uruguai se’l coneix al món pel futbol. Al seu torn els uruguaians vinculen els èxits aconseguits en aquest esport amb trets identitaris nacionals. Es podrà discutir si no seria millor o més digne que el nostre país fos reconegut per una altra activitat i si no seria millor fundar  un orgull nacional basat en l’educació o a la laboriositat. El que és un fet indiscutible és que l’autoestima uruguaiana està, en gran mesura, vinculada al futbol.
Els períodes de glòria en aquest esport han estat dos: el primer va des dels llunyans Colombes i Amsterdam olímpics a la patacada de Maracaná, passant pel Mundial del 30. El segon, molt posterior i objectivament més modest pel que fa als llorers però igualment poderós com a factor d’autoestima, és el que va des del Mundial de Sud-Àfrica fins a la Sub 17 i la victòria de la Copa Amèrica”.

Alguns catalans podrien tenir aquesta mateixa temptació i podrien no veure que Catalunya és molt més que el Barça i els seus triomfs, per més que el Barça és el que és i per més que el Barça “sigui més que un club”.

La nostra autoestima com a país ha d’anar per altres camins: més educació, nivells alts de benestar, una societat cada dia més ben travada, equilibrada i igualitària, amb un passat ben gloriós però amb un futur encara més gloriós. Una societat on els nouvinguts s’hi puguin trobar com a casa perquè, ells i nosaltres, fem un esforç d’integració. Catalunya ha de ser un país obert, amable i que es faci respectar pels valors que conrea. El Barça guanya el que guanya perquè creu fermament en una colla de valors i cada dia mira de posar-los en pràctica. En Barça en aquests moments és un exemple mundial. Hauríem de voler i fer que Catalunya també ho fos. Els nostres polítics n’haurien d’aprendre una mica i ho haurien d’exercir; els mestres ho haurien d’ensenyar a les escoles i tots plegats hauríem de fer l’esforç per millorar el nostre país per tal de fer-lo millor. És llavors quan l’autoestima començarà a tenir sentit i començarem a poder dir que sobreviurem contra totes les malvestats i els mals aires que bufen contínuament.

Tags: Autoestima, Catalunya, Futbol, PSICOLOGIA

Saber guanyar i saber perdre no és fàcil. Guanyar amb humilitat i perdre amb dignitat seria el correcte. Com ho és saber que un dia guanyes i un altre perds, a vegades sense merèixer-se ni una cosa ni una altra.

Avui podríem recollir unes lliçons bàsiques per ensenyar això a un nen que ha perdut, que és mal educat i que no sap perdre (podríem anomenar-lo Mourinho, per exemple).

• Nen, tu ets molt bo però n’hi han altres que encara ho són més.
• Mira nen: Avui has jugat molt bé però t’ha faltat sort. Un altre dia en tindràs més.
• Quan perdis has d’acceptar la derrota amb dignitat. No és cap vergonya perdre i encara menys quan es perd amb un rival molt bo.
• Mira si t’has equivocat en alguna cosa per tal de corregir-la en una ocasió futura. I fixa’t sempre amb els encerts dels contraris.
• Controla les teves reaccions. Només els animals es deixen portar pels seus instints.
• Després de perdre és lògic que estiguis trist o decebut, però mira de no perdre l’equilibri interior. La tristesa no t’ha de durar massa estona, ni s’ha de convertir en rancúnia.
• La derrota sempre és amarga i cal que ho acceptis així, sense voler-ho disfressar amb frases com “derrota dolça” o similars. De les derrotes en pots aprendre molt i et farà tocar de peus a terra. A la vida no sempre guanyaràs i segurament que et trobaràs amb algú que és millor que tu en tots els aspectes.
• No siguis mentider. Les coses són com són i no pas com tu les vols veure. No deformis la realitat que tothom ha vist.
• No siguis mal educat. No perdis mai les bones formes. Felicita sempre l’adversari encara que et sembli que no s’ho mereixi.
• Sàpigues que si no ets saps comportar et podran castigaran i segurament que et sancionaran. Accepta les sancions.
• Siguis autocrític. Potser t’has equivocat i no te n’adones. És més fàcil veure els errors dels altres que els propis.
• No siguis tan orgullós. Les derrotes t’ajudaran a posar-te al lloc on et correspon.
• Siguis solidari amb l’alegria o la tristesa de l’adversari. Mira de posar-te al seu lloc.
• Juga net. No facis trampes. Compleix les normes establertes i , si no t’agraden, no juguis o mira de que es canviïn.

Tags: Esport, Futbol, Mourinho, PSICOLOGIA

Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

Tags: Familia, PSICOLOGIA, Relacions humanes, Vacances

Ahir reflexionava sobre el fracàs a partir d’un text d’un autor argentí que vaig llegir. Avui he rebut un mail d’una persona que no conec de res, però que diu “ser i sentir-se fracassada”. Un mail que no puc publicar perquè és molt personal però que m’ha semblat molt sincer i molt dur. Per això avui vull continuar aquesta reflexió sobre el fracàs, no tant per contestar aquesta persona, sinó perquè aquest mail m’ha servit per continuar fent-me reflexionar. I això és el que pretenc avui: seguir fent una senzilla i modesta reflexió.

Normalment tenim la sensació de fracàs perquè teníem unes perspectives massa altes. Està bé a aspirar ben alt per quedar-se a mig camí, deien abans. Això pot ser una arma de doble tall perquè, per una banda, l’aspiració a metes altes pot ser estimulant. Però, per altra banda, pot conduir-nos a la desmoralització si no tenim prou maduresa per acceptar-nos tal com som i veure que potser mai podrem assolir allò que volíem.

Perquè no tots som alts, rossos, guapos, rics, intel.ligents, estimats… No tots tenim les qualitats que voldríem. Tenim les que tenim i, amb aquestes, hem de viure. El que hem de fer -i moltes vegades no fem- és aprendre a fer-les servir i a millorar-les. Sempre podem començar camins que no sabem on ens portaran però segur que ens duran a algun lloc. I en el camí mateix hi trobarem l’aprenentatge de les coses positives i negatives. La vida és aprendre i és feta de múltiples intents, no sempre tots reeixits.

Hem d’aprendre del fracàs (en tenim tots de fracassos) i hem de saber analitzar-lo. Llavors ens adonarem que el nostre “jo real” no coincideix amb el nostre “jo ideal” i que potser ens caldrà ajustar les perspectives i els enfocaments. Per tant, per això podem fer un elogi del fracàs: perquè pot ser un episodi positiu en la nostra vida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT