A PEU

En la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, Rajoy ha advertit que en clau europea “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Va deixar anar la frase i va quedar tan ample!. Segueix pensant allò tan tronat i tan passat de moda de que “el tamaño sí que importa” i es queda tan ample. Com molta altra gent, Mariano segueix pensant que, al mateix preu, com més gran millor!. Segueix Important més la quantitat que la qualitat. Segueixen les mateixes pautes de sempre sense adonar-se que el món ha canviat fo´ça i potser les coses ara ja no són així.

Dan Mariano vol ser gran i vol una España ben gran; com Franco, que la volia també “bien grande". El somni d’Espanya sempre ha estat  tenir un Imperi ben gran, com més gran millor. Ja ho deia Felip II. “En mi Imperio nunca se pone el sol”. I potser recordareu també allò que ens feien estudiar de petits a l’escola sobre  la “Grande y Felicísima Armada” –també anomenada l’ “Armada Invencible”- quan va ser derrotada per una tempesta?. El fet de ser gran no sempre vol dir ser millor.

N’hi ha que només creuen en les coses grans, potents, imponents, que facin força patxoca, encara que la qualitat sigui ínfima. No sé com Don Mariano encara pot treure pit en les circumstàncies actuals veient com altres estats europeus força més petits que Espanya li passen la mà per la cara en quasi tots els aspectes. Encara segueix creient que Espanya és gran? Encara creu que té alguna influència? Encara creu que els petits no compten per a res i cal menysprear-los?. Quantes vegades les coses fracassen per petits detalls!

De fet, la psicologia humana (junt amb certa educació rebuda durant anys) sembla que està més predisposada a valorar les coses grans i sembla que mirem amb més bons ulls allò que és lluent, gran o crida molt l’atenció, tot i que les coses petites poden ser igual de bones o potser encara millors. I segur que les coses petites en moltíssimes ocasions tenen més importància que les grans i són imprescindibles. Potser també s’hauria de fixar en aquella dita de que “al pot petit hi ha la bona confitura” i potser li caldria començar a capgirar valors: la saviesa, el benestar, el confort, la cultura, la riquesa i tantes altres coses no sempre van associades a la mida (ni d’una persona, ni d’un país ni de res!). Els mateix que els problemes: alguns grans països tenen grans problemes sense solucionar i, en canvi, alguns petits països ja fa anys que els tenen solucionats. No és, per tant, la mida el que compta Sr. Rajoy!. De fet, la seva desafortunada afirmació li ha rebatut amb arguments ben contundents Sala i Martín al seu blog quan li diu que “Espanya amb 47 milions d’habitants té els mateixos membres al Consell Europeu que Finlàndia amb 5,3”. “Aquesta simple comparativa entre Espanya i Finlàndia si es fes amb altres països com Luxemburg o Portugal “faria riure als lectors” diu Sala i Martín.

Tags: PAÏSOS, POLÍTICA

Al “señorito” Alfonso Guerra no li agrada que els altres decideixen. Al “señorito” Alfonso li agrada decidir el que ell vol i el que a ell li agrada. Aquesta és la conclusió que jo he tret d’unes declaracions que recull EL PUNT/AVUI d’una entrevista que li han fet a RAC1. El “señorito andaluz” Alfonso Guerra ha dit que aquest “dret a decidir” que una majoria de catalans volem, necessitem i a la que hi tenim dret ja no és dret ni és res . L’ ínclit Guerra ha dit: “Aquest dret inventat a decidir, que no es troba a cap manual, que no surt per enlloc, en realitat és el dret a no decidir. Que uns altres no decideixin quan tenen el seu dret”. I ha acabat reblant el clau dient: “Els 107 diputats de Catalunya no poden canviar la Constitució. L’han de canviar els diputats del Congrés, perquè la Constitució és d’Espanya, no de Catalunya”.

La Constitució és d’ Espanya. Catalunya és d’Espanya. És exactament la mentalitat del “señorito andaluz”, propietari de grans finques i que només ell tenia drets. Els seus treballadors no en tenien cap perquè per això eren treballadors, subordinats que no tenien dret a decidir ni a fer res si el “señorito” no ho autoritzava.

Qüestió de mentalitat! Una mentalitat que es veu que està igual d’estesa a les dretes que a les esquerres i que deu venir de temps immemorials però que es va fer palesa i va triomfar amb el franquisme. Mentalitat de “señorito de cortijo”, d’aquell que se sap poderós perquè és amo de totes les terres que s’albiren al seu voltant fins on el món es perd de vista. Mentalitat d’aquell que se sap amo de les terres i de tot el que hi ha a les terres: dels animals, dels arbres, de l’aigua, de les collites i –és clar- de les persones que les treballaven i a les que el “señorito” té lligades ben curt. Unes persones que només tenen dret a treballar i prou. Res de decidir. Res de voler. Res de somniar. Res de voler canviar la situació. Les coses són com són i sempre han de continuar essent com han estat sempre. Mentalitat de “señorito”!

Aquesta realitat que aquelles esquerres tan esquerranoses del PSOE deien que canviarien resulta que  segueix igual. Res de res parlar de canviar. España és España i sempre ha de seguir sent España!. Només els falta dir “Una , Grande y Libre”!. Aquells socialistes, que vestien amb americanes de vellut per semblar més proletaris, sembla que dins del seu capet només hi tenien això que des de fa temps estan mostrant: que de que els altres puguin decidir, res de res!. Aquí només decideixen uns i aquests són sempre els mateixos. I res de canviar la Constitució i res de parlar de coses intranscendents. Ja estem bé com estem! I qui no estigui content que s’aguanti… o que marxi a un altre lloc!.

Bravo per aquests demòcrates del PSOE! Més o menys com aquests altres demòcrates del PP!. És la mateixa mentalitat de  “señoritos andaluces”  que persisteix en tots ells per més anys que passin i per més que les coses canviïn.

Tags: Alfonso Guerra, Dret a decidir, POLÍTICA, PP, PSOE

EL MATÏ DIGITAL publicava el 22 de Novembre passat una altra  carta a un polític, després del ressò que va tenir la que va dirigir a Alicia Sánchez Camacho al mes d’Octubre. Suposo que volia que s’assabentessin, tant els del PP com els del PSOE, del que pensem una bona part de catalans. I ho feia amb el seu estil directe i sense pèls a la llengua –tal com ha de ser, per altra banda- perquè sembla que cap dels dos grans partits espanyols ho volen entendre. Aquí teniu la carta:

Carta al Sr.Bono

Respetado señor.

Soy un cura catalán con poca cosa más y con suficiente instinto de conservación para ahorrarme los panfletos y sandeces de una campaña electoral.

Así que fué al biés que le oí en televisión despachándose a sus anchas temperamentales sin dejar de ser bondadoso.

Usted repudiaba aqeullas apreturas políticas dictatoriales de antaño mandadas por el general, pero conservaba la misma idea de él en cuanto a la sagrada unidad de España, que ampliándola a la insaciable voracidad madrileña, llega a lo grotesco queriendo que el Mediterráneo desagüe en el Manzanares.

Lo dejo porque voy a por más.

Con la anchura de horizontes que le caracteriza, usted ha dicho una y otra vez que se puede ser catalán y español. Tal dilema no le toca a usted, español sin ser catalán, pero me toca de lleno a mi que soy catalán y me lo ponen muy negro para sentirme español.

Compréndame.  A mis noventa y dos años he vivido cuarenta y seis, la mitad justa, con el catalán prohibido en las escuelas.

Me responderá que ahora no andamos por tales duricias y que más de un resquemado añorando otros tiempos se queje de un español olvidado en la pedagogía.

Dejémoslo.  No voy a apedrearlo con un memorial de agravios, pero desde la ignominia del café para todos hasta hoy no recuerdo un solo gesto de ustedes de comprensión para con los catalanes.

Me apena ver como nunca comprenderán que el catalán es para mi tan sagrado como para ustedes el castellano.  Y si para ser español tengo que aceptar el mínimo desprecio de mi idioma, me es imposible serlo.

Es muy difícil, pero espero que nos comprendan, sólo podremos ser españoles si nos aceptan alegremente como catalanes.

Así hemos llegado a este momento.  Ustedes nos han cerrado todas las puertas, sólo nos queda una, ya me entiende.

Con todos mis respetos.

Mn. Josep Maria Ballarín

Tags: Josep M. Ballarín, POLÍTICA

El diari BON DIA, que es reparteix gratuïtament per les contrades de Lleida, cada any fa un anuari que -mes a mes- repassa els esdeveniments més significatius de l’any. Per fer-ho, el diari demana a una colla de persones  de les comarques de Lleida que tenim blog i que el diari té l’amabilitat d’enllaçar-nos, si volem escriure un petit article sobre l’esdeveniment de l’any anterior que a nosaltres ens sembli important.

Ahir, diada de Sant Jordi, va sortir al carrer l’anuari del 2012. Aquest és l’article que jo els vaig enviar:

L’ESCALADA INDEPENDENTISTA

Els alpinistes saben bé què significa l’escalada. Saben que per arribar al cim de les grans muntanyes han de superar milers de dificultats. Tot i això, tots ells somnien en poder fer els 14 pics que tenen més de 8.000 metres. És el gran somni de qualsevol alpinista.

El gran somni d’una majoria de catalans és la independència. Independència, aquesta aspiració que alguns -de forma una mica despectiva- han anomenat escalada independentista,  no és res més que el desig de llibertat que tot ésser humà porta a dins i que surt d’una manera o altra quan aquesta es negada sistemàticament. Som cada un de nosaltres qui ens sentim lliures o no i no són ells qui ens ho han de dir. Si tenim lleis i Constitucions que no ens serveixen per ser-ho, cal canviar-les. I si volem decidir el nostre futur, cal crear els instruments per a poder-ho fer.

En aquest procés d’escalada que ja fa temps que vam començar, l’any passat vam fer un dels cims emblemàtics el dia 11 de Setembre amb la gran manifestació de Barcelona que -ho vulguin o no- marcarà una fita dins del procés sobiranista català. Des de llavors han canviat algunes coses i encara en canviaran moltes més, tot i els ingents esforços que hi posen des de Madrid per a frenar aquest procés. Ho faran jugant tant brut com puguin i sabent que tenen molt més poder que nosaltres i sabent que tenen els àrbitres interpretant les lleis a favor de les seves conveniències. Ho intentaran de totes les maneres, però també hem d’estar convençuts que el procés no té marxa enrere i que aquell 11 de Setembre es va aconseguir una gran fita perquè, a fi de comptes, el que fa que les coses es produeixin és la voluntat popular. Aquesta és la nostra força i el nostre poder. Sabem que davant nostre encara hi tenim altres cims per conquerir, que ens esperen i que no podem defallir.

Han passat molts dies des que vaig escriure l’article. Sembla que les coses no es mouen; sembla que els ànims ja no són els que eren; sembla que, fins i tot, s’ha anat establint un cert pessimisme, o sigui, aquell estat d’ànim que ens fa semblar que vivim en la pitjor situació possible. Alguns ja apunten que  hem agafat un camí sense sortida. Però jo crec que no és cert i segueixo pensant el que pensava llavors: que la força la tenim nosaltres –el poble- i serà el que nosaltres vulguem que sigui i que sabrem trobar el camí que ens porti cap allà on volem anar. Potser haurem de fer marrades; potser equivocarem camins per voler fer massa via, voler fer dreceres i voler arribar abans; potser haurem de tornar enrere per tal de retrobar el camí bo… Però segueixo pensant que ens sortirem perquè noto en l’ambient que el poble català cada dia es convenç més de que hem de buscar sortides (pitjor que ara difícilment podrem estar) i perquè cada dia som més. Els entrebancs que ens posin no faran altra cosa que enfortir-nos, per bé que potser ens farà ser més cauts i més vius. Però -tard o d’hora- tot arribarà, ja ho veureu!

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Sense entendre-hi gens ni mica i simplement com a observador i lector del que diuen els que -en teoria- en saben més veig el panorama político-social una mica complicat pels catalans. La planificació que fan els grans partits espanyols del nostre futur (el de Catalunya) és tan evident que ja no cal confiar gens ni mica en una sortida digna. Parlen de diàleg, però el diàleg no el sé veure per enlloc. Únicament ens queda anar fent els passos necessaris per anar planificant el nostre futur independent.

Als catalans no ens deixaran fer altra cosa que gestionar la misèria. Aquesta és la pura i dura realitat. La crisi-estafa que estem vivint és el pretext perfecte per portar-nos al límit entre la vida i la mort. No ens deixaran morir perquè –senzillament no els convé- però faran tot el possible per tenir-nos amb l’aigua al coll i restar a les seves mans. L’únic que ens queda és marxar com més aviat millor, tot i que faran l’impossible perquè això no es produeixi.

Entretant, ens tindran collats i haurem de rebaixar totes les nostres expectatives: pitjor sanitat, pitjor educació, pitjors ajudes socials, menys drets, menys feina, pitjors salaris…  Com a molt, ens deixaran gestionar la misèria. Ens deixaran triar el color de la caixa amb la quan voldrem ser enterrats perquè, a fi de comptes, és de les poques coses que ens deixaran fer. Per això és urgent que vagin quallant iniciatives com les de la Forcades i l’ Oliveres: assolir la independència i gestionar els nostres diners, les nostres necessitats i les nostres coses de la forma més neta i correcta possible. Tot alhora. No una cosa sense l’altra perquè és impossible si no van totes juntes. No aconseguirem cap independència política si no tenim independència econòmica. Sortiríem molt millor de la crisi si ens deixessin ser solidaris sense ofegar-nos. I, segons ens diuen molts economistes de gran prestigi, no és veritat el que deia l’altre dia "The Times" que alertava que, amb la independència, Catalunya seria "més pobra".

I és fals perquè la realitat ens demostra que Catalunya és com aquell que es tira a l’aigua per salvar el company que s’ofega i el que surt ofegat és ell. Tant de bo fóssim capaços d’aconseguir aquesta necessària unitat per tal de que la força per a fer front a l’enemic fos més gran i, junts, poguéssim buscar i trobar les complicitats externes per poder fer els passos necessaris. De moment, Kosovo sembla que ho ha trobat, tot i que li ha costat una colla d’anys…

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

Tags: Corrupció, ECONOMIA, Ètica i Moral, Neoliberalisme, POLÍTICA, SOCIETAT

Qui no ha tingut l’experiència d’un mal veí? És de les pitjors coses que et poden passar a la vida -sobretot si vius en un bloc d’habitatges- perquè aquests mals veïns poden arribar a amargar-te la vida.

N’hi ha de tota mena: aquell que fa soroll a qualsevol hora; aquell que no paga les despeses comunitàries; aquell que ho embruta tot; aquell que va sempre a la seva i no s’adona que al seu voltant hi té altra gent; aquell que a les reunions d’escala porta sempre la contrària i no és capaç mai de posar-se d’acord amb res ni amb ningú; aquell que té complex de superioritat i ni saluda; aquell que sempre amenaça… És un ventall tan variat i tan infinit que no acabaríem mai. Aquest tipus de veïns són inevitables i, alguna vegada, no queda més remei que marxar a un altre lloc.

Això és el que ens passa amb Espanya. Aquests darrers temps les coses s’han posat tan insuportables que ja només queden ganes de marxar d’una punyetera vegada. Perquè tot el que fem els molesta, els sembla malament i de seguida ho porten tot als jutges, sabent que els tenen a favor seu i, si cal pressionar-los una mica, es pressionen i ja està.

Ja sabíem que ens esperava això des del moment que vam parlar d’independència o, simplement, del dret a decidir. Sabíem que s’hi posarien de cul i que poca col·laboració trobaríem perquè això de la democràcia no saben massa de què va. Fa massa anys que fan servir el dret de conquesta i es comporten com a metròpoli davant d’una colònia. Som una colònia que cal conservar com sigui perquè dóna molts bons rendiments. I a nosaltres ja només ens queda l’esperança de poder marxar cam més aviat millor i deixar aquest mal veí que es Espanya. Que faci la seva, que nosaltres farem la nostra. És cansat i fastiguejant que cada dia, quan et lleves, et trobis amb un nou insult a la intel·ligència i a la teva dignitat com a poble i com a persona. El darrer exemple és la pretensió de que tota una classe canviï de llengua (per suposat, sempre cap a la castellana) només que un alumne ho demani.

Això n’és un exemple més dels molts que podríem posar. Però la gota malaia d’aquest mal veí seguirà i seguirà amb la pretensió de que ens cansem. Serà una tortura psicològica contínua, ben planificada i fent servir totes les males arts possibles; una tortura que haurem d’aguantar com puguem i de ben segur que ens ho faran passar malament. Però ens la caldrà aguantar amb la millor bona cara possibles i amb paciència infinita perquè tenim a tocar poder marxar d’una vegada i triar el nostre propi destí. O ara o mai!. Ara més que mai!

Tags: Independència, POLÍTICA

Com qualificaríeu una persona que té un salari oficial de 64.053,79 euros anuals, tres pisos en propietat a Madrid i que encara té la cara de cobrar 1.823,86 euros mensuals del Congreso en dietes d’allotjament i manutenció?.

Deixaré que cadascú els qualifiqui com vulgui. Però cal que se sàpiga que hi ha gent que se saben totes les argúcies legals –i moltes d’il·legals- i saben robar sense deixar rastre, de forma molt fina i estudiada i són especialistes en fer tripijocs per tal d’embutxacar-se diners públics sense cap mena de rubor. Entretant, que la gent vagi tan escanyada con vulguin, que a ells això no els importa massa….

Jo conec un senyor que es diu Cristóbal Montoro, que és ministre d’ Hisenda i diputat del PP por Sevilla, que cobra tot això sense cap tipus de rubor. I, si encara voleu saber més coses d’aquest “Gobierno de las gaviotas” -que es dedica a escanyar-nos tant com pot-, us diré que cap dels 10 membres del Govern que ocupen un escó a la cambra baixa, inclòs Mariano Rajoy, ha renunciat a cobrar aquest complement, tot i tenir tots ells vivenda pròpia a Madrid.

Aquest ministre de somriure irònic, un dels cervells del sever pla d’ajust impulsat pel Govern, que inclou dràstiques retallades en el salari dels funcionaris, les ajudes als aturats i les prestacions als dependents, a més d’una contundent pujada d’impostos, fa tot això i encara té la cara de demanar sacrificis a la gent que no arriba a fi de mes.

Explicava el diari “El Confidencial” del 24/7/12 que Montoro, casat en règim de separació de béns, posseeix tres habitatges a Madrid. El primer és un xalet adossat a la Sierra, que va adquirir el 1988; el segon el va rebre en herència el 1997, i el tercer el va comprar el 2005 amb ajuda d’un préstec hipotecari de 360.000 euros concedit per Barclays, deute que pràcticament havia saldat – a falta de 14.000 euros-quan va presentar la seva declaració de béns al Congrés, el passat mes de novembre.

Aquest senyor, titular ara d’Hisenda i que va ocupar aquest mateix càrrec entre 2000 i 2004 al Govern de José María Aznar, té també una casa a Alacant i una plaça de garatge a Madrid. Una dels quatre habitatges de la seva propietat el té actualment llogat, i percep com a renda uns ingressos nets de 10.200 euros anuals.

A més d’això, hi han coses que no s’entenen gaire i fan que cada vegada els ciutadans siguin més escèptics amb els polítics i amb la política en general. Per exemple, que Montoro va néixer a Jaén però es presentà com a diputat per Sevilla. Aquesta mena de coses passen no només al PP, sinó que passen també al PSOE: Rubalcaba, basc com és, resulta que es presenta per la circumscripció de Cadis. Cap dels dos tenen res a veure amb aquestes ciutats, sinó que és pura conveniència electoral. Els descrèdit de la política és cada dia més gran perquè la gent s’ensuma que hi ha molta més brutícia de la que es veu. Cada dia surten més cassos de corrupció i no sembli que hi hagi massa pressa en descobrir-los. És una autèntica vergonya que passin tants anys des que es descobreix un fet fins que es jutja; aquestes coses no fan més col·laborar al desprestigi que dèiem.

Tags: POLÍTICA

Eduardo Galeano, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” va fent una glossa per a cada dia de l’any. Per al dia 14 de Setembre escriu això:

14 de setiembre
"En la noche de hoy de 1821, unos poquitos caballeros redactaron el Acta de Independencia de Centroamérica, que solemnemente firmaron en la mañana siguiente.
El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

Més tard o més d’hora els pobles busquen la seva independència perquè necessiten llibertat. I la busquen encara amb més ganes si se senten escanyats, enganyats i maltractats. Ahir, el Parlament de Catalunya va iniciar un camí cap aquesta Independència, que una gran majoria del poble català vol i que multitudinàriament i clara va demanar prou  l’11 de setembre en la més gran manifestació que hi ha hagut a Catalunya. Aquest crit no només no ha estat escoltat, sinó que s’ha mirat d’ofegar, de silenciar i de menystenir de totes les maneres possibles per part de qui hauria d’estar ben atent a totes aquestes inquietuds.

Ahir una bona majoria del Parlament va aprovar un document que sens dubte serà històric. Els partits que creuen en la llibertat, en la democràcia i que saben que el dret a decidir és fonamental per a les persones i per als pobles van fer evident que els catalans tenim dret a decidir el nostre destí. Alguns partits que, per més que es diguin demòcrates han demostrat que no hi creuen gaire en els drets dels pobles, van votar que no tenim dret a decidir. Per ells faran! Jo els diria el que explica Galeano que van dir aquells senyors centreamericans: “El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

No en dubteu gens: un dia o altre el poble català la proclamarà i les conseqüències ja veurem quines seran…

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Això de la paga extra que, tan el Rei com el Príncep, recuperen aquest any faria riure, si no fes plorar  de tan grotesc com és!. No només fa plorar, sinó que indigna, fa sentir vergonya aliena i fan venir unes ganes tan enormes de desempallegar-nos -com més més aviat millor- d’aquesta Espanya cada dia més corrupta i miserable quan es llegeixen notícies com aquesta d’ahir. I ens caldria prendre bona nota per, quan siguem independents, de no caure en els mateixos errors i copiar aquests mateixos defectes. O bé fem una societat i una política una mica més neta i transparent o no hi ha res a fer!

Resulta que el Rei i el Príncep recuperen el salari que tenien abans de juliol de l’any passat, quan en solidaritat amb els funcionaris que perdien una paga extra van decidir abaixar-se el sou equivalent, un 7,1%. Es veu que aquest any han canviat de criteri, tot i que Espanya està igual o pitjor. Aquest any recuperaran els 20.000 euros perduts  per a Juan Carlos i 10.000 euros, per a Felipe. Ara, en recuperar aquesta quantitat, el sou del monarca és de 292.752 euros (140.519 euros com a dotació i 152.233 euros, en concepte de despeses de representació) i el de l’ hereu, la meitat. No està gens malament, tenint en compte que el diari NEW YORK TIMES  del dissabte 29.09.2012 deia que la fortuna personal del Rei Juan Carlos deu rondar cap als 1.790 milions d’euros. I, per acabar-ho d’adobar, es qüestiona molt la forma tant opaca com l’ha anat acumulant. Aquest mateix diari destaca com, en plena crisi econòmica, el Rei segueix tenint un ritme de vida prou luxós com per poder fer safaris i seguir rebent “favors especials” d’arreu. Diu el diari: “En els seus viatges, el monarca pot acceptar regals en nom del govern espanyol, però no hi ha cap relació pública dels presents. Durant anys ha rebut iots, una casa en una illa i cotxes de luxe per a afegir a la seva llarga col·lecció de vehicles”.

I el pitjor que jo trobo és que sembla que aquestes coses no es puguin denunciar. Trobo que se’n parla poc i, sobretot en alguns llocs, gens ni mica. El Rei segueix sent una figura intocable. Els principals partits polítics callen i fan veure que no veuen res quan aproven els pressupost per a la Casa Reial. Les principals cadenes de televisió espanyoles no parlen d’aquestes coses. Els opinadors opinen de tot , menys d’això. Sembla que ningú ho veu o no ho volen veure.

Em fa recordar tot plegat allò del famós conte d’ Andersen  “EL REI VA NU!”. El recordeu?

Diu que una vegada hi havia un rei que va convocar a tots els millors sastres del seu regne per tal de fer-li un vestit especial amb motiu de la seva coronació. D’entre tots els sastres un espavilat amb molta retòrica i una irresistible personalitat convenç al rei i als seus dignataris perquè li encarreguin. El vestit que ell dissenyaria, diu, seria tan especial que seria veritablement màgic. Però fa al rei una advertència important: aquest vestit no el podran veure el necis, només les persones intel·ligents seran capaços de poder-lo veure i apreciar. I el sastre fa veure que li fa un vestit i que li emprova tot dient-li que li queda molt bé. El rei contempla la mirada impertorbable i somrient dels seus ministres, cap dels quals vol semblar neci tot i que, és clar, ningú veu cap vestit. El rei es pregunta si serà ell el neci perquè tampoc veu res. I com que tampoc tampoc vol semblar-ho premia i felicita el sastre per la meravella del vestit invisible.

Arriba el dia de la gran festa i el rei apareix en públic, nu. Ningú vol ser neci i tots l’aplaudeixen fins que destaca la veu d’un nen que crida: PERÒ SI EL REI VA NU!. El rei llavors perd les formes i intenta tapar-se.

A partir d’aquell moment tothom s’adona de la gran mentida.

Fins quan, em pregunto jo, seguirem sent tan necis i tan covards per no dir que el Rei va nu; que aquestes coses que fa són una vergonya nacional i internacional; que ens en hauríem de donar vergonya de seguir aguantant uns personatges com aquests. Sembla que tothom ho vegi, però que ningú vulgui dir-ho d’una punyetera vegada, fora d’alguna honroses excepcions. Ja està bé!. Abans es podien amagar certes coses perquè la gent estava molt poc informada i era molt fàcil deformar la realitat amb mentides però ara això ja no passa més –per sort- i les coses se saben fàcilment i corren per la xarxa i pels diaris en qüestió de minuts. Haurien de córrer encara més i destapar tota la immundícia que es va trobant a veure si el poble deixa de ser tan ingenu i d’alguna forma o altra castiga aquests excessos i aquestes formes corruptes. A veure si tot som més capaços de cridar ben fort i ben alt: “EL REI VA NU!”

Tags: Monarquia, POLÍTICA

Duran i Lleida fa trenta anys que és a la política. És un animal polític sense cap mena de dubte. És com aquells animals salvatges que se saben camuflar perfectament per tal de passar desapercebuts i que, quan els descobreixen, es retiren una mica per tal de pensar la tàctica adequada per tornar a atacar per un altre costat. Al final, sempre sobreviuen perquè sempre cacen alguna cosa i d’aquesta manera van sobrevivint. És un home hàbil i possiblement ha fet bons serveis en altres temps. Però els temps han canviat i ara es necessita un altre tipus de polític.

Duran i Lleida té ara, però un problema gros: tothom li ha demanat la dimissió perquè és esclau de les paraules que va dir l’any 2000. I no només la demanen els partits polítics –cosa que seria lògica-, sinó que li està demanant l’opinió pública. Almenys aquesta és la meva percepció, sobretot vistos tots els equilibris que ha hagut de fer després de l’ 11 de setembre passat per no haver de pujar obertament al carro de la Independència. La gent de carrer estan una mica tips de tantes mitges tintes i de posicions ambigües en un moment en que ja hem acabat tots la paciència i ja no serveixen més excuses. Ara cal ser clar i qui vulgui la Independència, que ho digui clar i català. Per això cal fer referèndums, consultes o el que sigui per tal de que la gent pugui expressar-se clarament.

Duran i Lleida, doncs, ja no només té un problema sinó que s’ha convertit ell mateix en un problema –i ben gros-  per a Convergència i per a Esquerra Republicana en un moment en que tots els que volem ser sobirans hem d’empènyer cap a la mateixa direcció. I Duran s’ha entestat en seguir posant pals a la roda per tal que el carro no es mogui , o es mogui lentament amb les seves ambigüitats.

Ja ha dit que no dimitirà escudant-se de que Unió no ha estat acusada penalment de finançament irregular. Però no s’adona del mal que fa amb aquest entestament?. No n’hi ha prou amb que la dona del César sigui honesta, també ha de semblar-ho i la gent ho ha de percebre així. El que la gent percep és justament tot el contrari amb aquests tripijocs legals que han hagut de fer per tal de no veure’l assegut a la banqueta dels jutjats. Per aquest motiu Duran és i seguirà sent el problema si continua al davant d’ Unió. Potser ja començaria a ser hora de que Convergència anés perdent la paciència i anés pensant a convidar-lo a fer la seva vida independent. Veuríem llavors qui té al darrera Duran i si es pot viure sense paraigua…

Tags: Duran i Lleida, POLÍTICA

Aquests dies es parla molt del procés sobiranista en el que estem immersos els catalans  i amb les dificultats lògiques en que ens trobarem. Dificultats, per altra banda, que ja tots suposàvem en un Estat espanyol que, des de sempre, ha intentat fer les coses des d’una mentalitat imperialista i centralista. Jo havia tingut en algun moment l’esperança –si en seré de ruc!- de que amb el temps s’anés fent un procés democràtic on es donés vot i veu vertaderes a la gent.

Aquest procés no només no s’ha donat sinó que darrerament s’ha vist dificultat per tots costats i s’entreveu que el pitjor encara està per venir. Com que jo no he estudiat dret polític -i no entenc gens ni mica d’aquestes coses- he volgut consultar una mica de què va tot això.  Tots els processos són conjunts d’accions ordenades cap a un fi determinat. De fet, fins aquí, em sembla que el sentit comú ens diria que tota la vida és feta de processos perquè tots volem aconseguir coses i, per això mateix, fem tota una colla d’accions per arribar a aquest destí que volem.

En la vida política –com en molts altres àmbits de la vida, per tant- passa el mateix i les diverses situacions es donen dins de processos dinàmics que esdevenen per la interacció social cap a la recerca del poder i per crear estructures polítiques (en bé dels ciutadans).

Els actors, doncs, del procés polític són els ciutadans, actuant individualment o en grups i forces polítiques (sindicats, església, partits polítics) que despleguen la seva acció en passos successius, de vegades anant i retrocedint, a través d’actes, obres, projectes o programes polítics, generalment dins l’àmbit de la llei, i adaptant-se als condicionaments externs. Em sembla que d’això algun se n’obliden i es reserven per a ells el dret de decidir quins processos són bon i quin no ho són.

Per això m’ha semblat important fixar-me en un punt que sembla que el dret polític té molt en compte: Hi ha processos polítics on es prenen decisions rellevants, fora de l’ordre establert, com passa en els processos de canvis polítics o processos revolucionaris. Alguns d’aquests processos es donen a nivell nacional, dins de l’aparell estatal, com els processos electorals o els processos de govern, o les demandes dels ciutadans, i altres involucren a diferents estats, com els d’integració regional o internacional. També ens diu el dret polític que hi ha altres processos polítics que encara precedeixen a la formació de l’estat, com el que decideix sobre la seva forma de govern.

Convé que no ens oblidem, doncs, que som els ciutadans els darrers responsables d’elegir el nostre destí. Jo només demanaria als polítics que ens ajudessin a prendre les decisions adequades explicant-nos bé els camins per on transitar. I, de fet, no només els polítics, sinó que ara és el moment dels professors, dels economistes, dels tècnics, dels periodistes, dels mitjans de comunicació. És el moment de fer pedagogia,molta pedagogia, per tal de que entenguem molt millor el perquè d’aquest procés que hem iniciat i en el qual estarem embrancats una bona temporada. Per tant, benvinguts tots aquells que ens ajudin a caminar amb una mica de pau i ens vagin donant els aliments i els ànims necessaris per fer el camí tortuós que ens espera.

I una cosa que a mi em sembla molt necessària: no ens cal tenir pressa i fer les coses malament. El procés de sobirania de Catalunya hauria de ser impecable, com més ben fet millor i mirar d’afegir i implicar el major nombre de persones. No per córrer massa la majoria de les vegades s’arriba abans!

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

Avui, mentre dinava, estava mirant a la tele l’acte d’inauguració del tram de l’ AVE Barcelona-Figueres. Han passat imatges de tots tipus i han passat també els discursos que han fet les diverses autoritats. La impressió que n’he tret és que estava veient un acte més dels molts actes protocol·laris que fan arreu les autoritats i que no serveixen per a res més que per a lluir-se  i on la majoria de vegades es parla per a no dir res. O, més ben dit, per a fer el discurset de sempre, dir allò sentit mil vegades i que es fa pesat de tant escoltar-ho.

No sé si han aprofitat el temps per dir-se alguna cosa interessant en privat i si la trobada ha servit per intentar entendre’s en algun punt dels molts on hi ha enfrontaments. Deia algú, referent a això, que avui no era el dia. Quan és el moment per poder-se entendre amb el Govern espanyol, pregunto jo? Em temo que aquest moment no arribarà mai.

En el discurs del príncep Felip, per exemple, he escoltat que aquesta infraestructura era “molt important per a Catalunya i per a tota Espanya”. Si ho era tant d’important –pregunto jo- per què han estat una eternitat en fer-la i li han passat al davant moltes altres? Ara se n’adonen que certes infraestructures con el corredor del Mediterrani són essencials per a tothom? Tant curts de vista són que aquest projecte tan essencial és a les beceroles i el la majoria de trams encara no està ni començat?

I una altra cosa que m’ha mosquejat una mica. Deia el príncep Felip: “La infraestructura que hoy se pone en servicio es un ejemplo de inversión productiva que contribuye a superar las desigualdades territoriales, a estimular el crecimiento económico y a promover el desarrollo social. Pero es también un símbolo de progreso, de eficacia. de superación y de orgullo colectivo ante el mundo". I seguia dient: “España es el segundo país del mundo (solo por detrás de China) con más líneas de alta velocidad. Quienes nos visitan o se interesan por lo que hacemos admiran la calidad de nuestras infraestructuras, de nuestros ingenieros, de nuestros constructores y de la gestión compleja que todo ello requiere". “La alta velocidad ha convertido a España en un modelo a imitar en el mundo", seguia dient aquest noi treien pit i fent-se el fatxenda.

No s’adonen que la nostra “alta velocitat” és ruïnosa? No s’adonen que la majoria de trams d’ AVE no són rentables i que el servei en molts llocs es podia haver fet perfectament amb trens convencionals, segons diuen tots els experts amb una mica de seny? 

Escoltar aquesta gent és ben bé perdre el temps. parlen per a no dir res de bo. Parlen per distreure el personal i no dir res.

Tags: POLÍTICA

Som a punt d’acabar l’any. Un any ple d’amargues innocentades. Els Herodes de sempre ens les han fet de totes classes i de tots colors durant aquest any que, com acostuma a passar sempre, els que més reben són els pobres desgraciats i innocents de sempre, els que menys culpa tenen de les situacions, els més pobres i els més desvalguts. Els cruels Herodes de sempre han continuat reproduint mimèticament la coneguda escena evangèlica que recordem avui: la mort d’uns pobres nens innocents per por de que un d’ells li pogués usurpar el poder.

Heus aquí el quid de la qüestió: els poderosos, com en el cas del rei Herodes, sempre tenen por de que els més febles els arrabassin el poder. Els Mags, seguint l’estrella, havien preguntat pel rei dels jueus i Herodes de seguida va tenir por de que hagués nascut un usurpador del seu tron. I va trobar la solució decapitant tots els nens que havien nascut en els darrers dos anys a Betlem i la seva comarca.

Ja sabem que la historicitat d’aquest text es pot posar en dubte –com la de tants altres textos evangèlics- però sí que tenim testimonis de la crueltat i de totes les brutalitats d’ Herodes a través de l’ historiador Flavi Josep. Ens explica que Herodes va fer ofegar el seu cunyat Aristòbul quan li va semblar que aquest es tornava massa popular i li poda fer ombra. També va assassinar el seu sogre, a un altre cunyat i a la seva dona. I, en els darrers anys de la seva vida, va fer matar els seus propis fills Alexandre i Aristòbul. I no en va tenir prou: cinc dies abans de la seva pròpia mort va matar el seu fill Antipatre i altres notables del regne.

Els poderosos Herodes actuals del PP encara tindran temps de fer-nos avui les darreres innocentades en el Consell de Ministres que celebraran avui a Madrid: poden acabar de matar els pensionistes congelant-los-hi les pensions, poder allargar l’edat de la jubilació, poden gravar amb més impostos les rendes baixes dels treballadors que no arriben a fi de mes, poden acabar de desballestar la Sanitat, poden acabar fent alguna mesura per ajudar encara més als bancs i els que més tenen, poden fer alguna llei més per tal de que perjudiqui Catalunya… D’aquests Herodes del PP en podem esperar qualsevol cosa amb la seguretat de que no serà bona.

Necessitem urgentment alguns historiadors que, com Flavi Josep, escriguin i documentin ben documentades totes aquests desgràcies per tal de que quedin ben clares per a la posteritat. Aquest cruel Herodes-PP s’ho mereix!

Tags: POLÍTICA

En una ocasió, algú li va preguntar al famós legislador atenès Soló (638-558 aC) per a què serveixen les lleis. El que és considerat un dels precursors de la democràcia a Atenes li va contestar: "Per atrapar els petits delinqüents". "Només per això? –va preguntar el seu interlocutor- i què fem amb els grans criminals?. Soló li va dir:" Amic meu, la llei és com una teranyina. Les mosques petites s’hi queden atrapades, però les grosses la trenquen i escapen amb enorme facilitat".

Ve a compte aquesta petita introducció per la notícia que avui ha sortit al diari: El fiscal general de l’ Estat ja s’ha posat a treballar de valent per estudiar tots els possibles i previsibles escenaris contra el referèndum català. Torres-Dulce amenaça que NOMÉS és pot celebrar la consulta si és dins del marc constitucional. Cal que recordem des d’aquest mateix moment –per si ens en havíem oblidat- que ells són els que fan i interpreten les lleis. Sobretot això darrer! Perquè una mateixa llei, que es pot interpretar de diferents maneres, ells ja fan per manera d’interpretar-la de manera ben restrictiva. Ho hem vist un munt de vegades i ara ho tornarem a veure de ben segur. Ja ho deia el filòsof sofista grec Protàgores, a qui Plató va dedicar un dels seus diàlegs, quatre segles abans de Crist afirmava: "La Justícia és el que l’home poderós diu que és". I cal que recordem que els poderosos (respecte a les lleis) són ells…

Nosaltres només tenim una força i la única que podem fer servir i de la que ens hem de refiar: ENS CAL ANAR UNITS. Tenim la força da la majoria d’un poble, que no és pas poca cosa. I caldrà ser hàbils, caldrà que tothom hi aporti el seu gra d’arena, caldrà tocar tots els ressorts internacionals, buscar totes les complicitats possibles, buscar tots els arguments existents i potser fins i tot inventar-ne de nous. Però ara és el moment. Comença un camí complicat, certament, però un camí apassionant. I és el moment de que els nostres polítics donin la talla sumant, sumant i sumant. No em cansaré de repetir el que fermament crec: en aquest moment hem de ser-hi tots i tothom hauria de mirar cap horitzons llunyans, cap a un bé general i deixar de banda els interessos partidistes, massa vegades una mica egoistes.

I, per acabar, vull recordar un tros d’aquell gran llibre argentí “MARTÍN FIERRO” del poeta Miguel Hernández.

“La ley es tela de araña,

y en mi ignorancia lo explico,

no la tema el hombre rico,

no la tema el que mande,

pues la rompe el bicho grande

y sólo enreda a los chicos.

Es la ley como la lluvia,

nunca puede ser pareja,

el que la aguanta se queja,

más el asunto es sencillo,

la ley es como el cuchillo,

no ofende a quien lo maneja.

Le suelen llamar espada

y el nombre le sienta bien,

los que la manejan ven

en dónde han de dar el tajo,

le cae a quién se halle abajo,

y corta sin ver a quién.

 
Hay muchos que son doctores,

y de su ciencia no dudo,

mas yo que soy hombre rudo,

y aunque de esto poco entiendo

diariamente estoy viendo

que aplican la del embudo”

Haurem de vigilar i estar molt amatents perquè, una vegada més, Espanya no ens vulgui aplicar la llei de l’embut i no torni a passar allò de “feta la llei, feta la trampa”. Penseu que posaran totes les lleis a favor seu i faran les trampes necessàries -com ja estem veient des del mateix moment de la darrera campanya electoral- per tal de dinamitar tot el procés cap a la independència. Alerta, doncs.

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

El President de la patronal Madrilenya, Arturo Fernández, té la concessió dels serveis de restaurant del Senat, del Congrés dels Diputats i de l’Assemblea de Madrid. Fins aquí    tot normal, podríem pensar. Però després ens assabentem d’altres coses que ja no són tan normals com, per exemple, que el menú que poden menjar ses senyories  els costa només 3’55 €. I no pas un menú qualsevol, sinó un menú que consta de dos plats, postres, beguda i cafè.

Això és exactament el que marcava el tiquet que un periodista tenia a les seves mans quan va telefonar al Sr. Fernández i va voler saber com era possible servir un menú a aquell preu. Primerament va negar que pogués ser veritat, després va dir que possiblement només era mig menú i finalment va reconèixer que no sabia el preu. Quan el periodista va dir-li que tenia un tiquet a les seves mans i li va llegir, el Sr. Fernàndez va dir exactament: “ Que devia ser veritat i per tal de que el seu negoci no fos una ruïna aquests serveis ESTAN SUBVENCIONATS AMB FONS PÚBLICS”.

En una Espanya en la que la meitat de la gent comença a passar gana, en la que cada cop hi ha més gent a l’atur, en la que la gent ja fa temps que ha de remenar contenidors per poder menjar o bé ha d’anar a menjar a menjadors socials, no us sembla una indecència i una falta de justícia total que els nostres senadors i diputats puguin menjar per aquest preu, tot i cobrar uns sous que la majoria de la gent ja voldria? Perquè ja em direu en quin restaurant es pot menjar per aquest preu! Amb els diners de tots s’ha de subvencionar menjadors com aquests? No seria més just, si per cas, subvencionar menjadors socials on poguessin anar-hi els aturats, els desnonats, les persones que viuen al carrer, els nens que no tenen beques per als menjadors escolars perquè fins i tot això han retallat?

Espanya seguirà sent un país de castanyoles i pandereta i la riota de la resta del món mentre passin aquestes injustícies flagrants i mentre se segueixen fent lleis per ajudar els rics i els bancs. Quina confiança ens pot tenir Europa si seguim fent les coses cap per avall en un temps de crisi tan profunda? Sembla que no els interessa arreglar les coses sinó espatllar-les més encara. Alguns viuen la crisi d’oïdes mentre la majoria els toca sofrir-la.

Tags: Crisi, POLÍTICA, SOCIETAT

No vull pas fer de comentarista polític, perquè no hi entenc gaire i no en sé gens, però sí que puc donar la meva opinió com una persona més del carrer. I això és el que faré un dia més, seguint amb tots aquests apunts que he anat fent aquests dies passats, centrats en els esdeveniments polítics que ens toca viure.  Aquest blog no ha pretès mai parlar només de política, sinó que pretén parlar de moltes més coses. Però ja hi haurà temps de parlar, si Déu vol.

Estic pensant que ja cal que ens preparem per aquests propers temps. Si fins ara només s’ha parlat de retallades, a partir d’ara parlarem de quina deu ser la millor forma de morir sense patir massa. Podrem anar pensant si morir de gana o de set; si morir decapitat o esquarterat; podrem triar si ofegats o cremats; si serà millor morir congelat o asfixiat… En fi, que ja ens podem posar a pensar quina pot ser la millor manera, a no ser que revertim aquesta situació tan fosca posant de seguida mans a la feina.

La manera de posar-nos en moviment i mirar de plantar cara a la situació, és procurar de totes les formes possibles fer un Govern fort. Des de Madrid miraran d’aprofitar aquest moment d’incerteses i ens negaran –encara més- el pa i la sal. M’equivocaria molt si les coses anessin d’una altra forma i miressin de “comprar” el President Mas amb un plat de llenties. Potser ho farien en un altre moment en què ells anessin llarg d’armilla, però ara ells també estan amb l’aigua al coll i no tenen diners per convidar a gaires sopars de duro. Per tant, preparem-nos a patir.

La única sortida, doncs, serà que es deixin de punyetes i de retrets CIU i Esquerra i es posin d’acord per anar junts on sigui i lluitar pel País si és que tant se l’estimen com diuen. Tots han fet coses malament (i moltes!) però ara seria el pitjor moment d’airejar-les. De moment sembla que ja s’han començat a fet l’ullet i han anat deixant anar cosetes… Doncs endavant i si s’hi vol afegir algú més, benvingut sigui. En moments com els actuals no hi ha altra sortida i, si tenen sentit de país penso que s’hi hauria d’afegir algú més. Els puristes sobren i ara hauran d’actuar els pràctics perquè el dia a dia serà molt dur. O ens salvem junts, o naufragarem junts i no se salvarà ni l’apuntador.

Necessàriament hauran d’administrar la misèria. Han quedat molt lluny els temps de les vaques grasses. A ningú agraden les retallades però són necessàries i inevitables i només els quedarà l’elecció d’on s’han de fer i ningú quedarà content. Ja es poden anar posant mans a la feina! És urgent!

Tags: ECONOMIA, POLÍTICA

Ahir reproduïa  i feia meves les paraules que el Salvador Cardús adreçava al President Mas en l’acte de final de campanya de CIU perquè creia –i segueixo creient- que eren unes paraules assenyades i unes paraules sentides. Unes paraules que sortien del cap i del cor i que podien fer seves molts catalans en un moment excepcional de la nostra història.

L’ Onze de setembre passat va començar de forma molt seriosa un viatge cap a la Independència de Catalunya, viatge que crec sincerament que ja no tindrà marxa enrere. Dic que segueixo pensant que aquest viatge, del que el Salvador Cardús parla, és molt important pel nostre país i em sembla que ahir no vam encertar en el preparatius. Un viatge com aquest es necessita preparar-lo molt bé, amb temps, mirant els detalls, per tal de que fallin el menor nombre de coses possibles. I certament em sembla que no hem començat prou bé.

I no ho dic pels resultats obtinguts per alguns partits en concret. Ho dic per l’actitud que segueixen mostrant els comandaments d’a bord. Ja es van equivocar anys enrere fent coalicions estranyes que no van dur el País enlloc (o, si voleu, diria que el van dur al esculls on ens hi hem quedat embarrancats uns quants anys). Ara, que semblava que en podríem sortir, ens trobem altre cop que hi han diversitat d’opinions i criteris que poder fer endarrerir altre cop el viatge. Veurem en què queda tot.

Aquestes eleccions alguns diuen que no han servit per a res. No és veritat. Han servit per a moltes coses, una d’elles –i essencial- és per saber on està situat cadascú i quines són les ganes de començar aquest viatge i per saber exactament qui s’hi anota i qui no. Per això en aquests propers dies veurem què fa cadascú. Ara veurem qui té ganes i qui no de tirar el País endavant, qui ajuda i qui no per desempallegar-nos d’Espanya i anar de manera decidida cap a la Independència de Catalunya. Des de l’ 11 de Setembre s’hi ha anat sumant molta gent i es veu voluntat de que encara se n’hi sumaran molt més si es fan les coses mitjanament bé.

Capità i comandaments: feu les coses bé. Sumeu esforços i voluntats. Poseu-hi il·lusió i esforç, que ja veureu que la tripulació serà nombrosa i seguiran les consignes que doneu. Però necessitem unitat, intel·ligència i persistència. La unitat serà la que ens donarà la força necessària.

Per tant, segueixo creient en les darreres paraules que va pronunciar el Salvador Cardús:

“President, el 26 a primera hora del matí, salpem!”

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Intervenció a l’acte de final de campanya de CiU, al Palau Sant Jordi [TEXT i VÍDEO]

NOV 23

President,

Fa molts anys que m’interessa la política d’aquest país i que he tingut l’oportunitat i el privilegi d’opinar-ne en públic. I sempre he fet bandera de mantenir una distància escrupolosa amb els interessos de partit. Sóc dels que es resisteixen a signar manifestos, i no solc anar a mítings. L’únic compromís que sempre he professat i confessat, a més de tenir-lo amb la veritat, ha estat amb la independència del meu país, és a dir, en la seva ambició de prosperitat, justícia, llibertat i dignitat.

Però les eleccions d’aquest 25 de novembre són excepcionals, i calen gestos excepcionals. I sóc aquí, president, perquè vull que se sapigueu que he posat tota la confiança en la vostra fidelitat en el compromís coratjós que heu pres de portar aquest poble a l’exercici democràtic de la seva voluntat sobirana. No faig un gest d’adhesió, president. L’adhesió el relaxa, el compromís. És un gest de confiança, perquè sé que només la confiança obliga al compromís.

Tots sabem que som en temps difícils, tan difícils com gran és la glòria que anuncien. A vos que us agraden les metàfores nàutiques, deixeu-me que us n’expliqui una. L’explorador britànic d’origen irlandès, Ernest Shackleton, per trobar tripulació per a la seva darrera exploració a l’Antàrtida amb l’Endurance el 1916, va posar un anunci per paraules al The Times que deia: “Es busca tripulació per a viatge perillós. Sou baix. Fred intens. Llargs mesos de foscor completa. Perill constant. [D’esborranys, no en deia res...] Retorn segur, dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”. S’hi van presentar 5.000 voluntaris…

A vos, president, sense anuncis, l’Onze de Setembre us vam venir a buscar un milió i mig de voluntaris.

President, el 26 a primera hora del matí, salpem!

Salvador Cardús i Ros
Terrassa, 23 de novembre de 2012

Tags: POLÍTICA

Avui és jornada de reflexió. Com que ja tinc reflexionat i decidit a qui votaré, aprofitaré l’estona per reflexionar sobre coses que tenen molt a veure amb el dia de demà. I quan dic el dia de demà, vull dir el dia 25 de Novembre –dia que votarem-, però també em refereixo als dies i als temps que vindran, importantíssims i fonamentals per Catalunya.

I la primera cosa que se m’acut reflexionar és el tipus de democràcia representativa que tenim a Espanya. Una democràcia que fa llàstima de tant desnerida i poc desenvolupada com és. Una democràcia de la qual molts se n’han omplert la boca cantant-ne lloances però que, arribats els moments importants, resulta que no serveix per a donar resposta a les inquietuds de la gran majoria d’un país. Una democràcia tutelada per tots costats i que ho és més de nom que de fets. Ho acabem de veure de forma esperpèntica en aquesta campanya electoral viciada per esborranys apòcrifs, que ningú sap ben bé d’on han sortit, que no tenen pare ni mare i que han confós les coses sense que ningú hi posés mà i ho aturés. Una democràcia que fa temps que ha entrat en crisi, fa aigües, minva, flaqueja i trontolla per tot arreu  i que, per més que vulguin tapar-ho i dissimular-ho, ja no ens serveix. Ara reclamem urgentment una democràcia participativa que, vulguin o no, va naixent poc a poc i amb moltes dificultats com en un part complicat i que anirà arraconant una democràcia representativa que, la majoria de vegades, no representa a ningú.

I l’altra cosa que vull reflexionar avui és que, vist com han anat les coses, ja no es tracta de fer petits o grans canvis en les relacions entre Catalunya i Espanya sinó que es tracta de començar des de zero, des de baix, i que s’ha començat a traçar un nou camí. Un nou camí que possiblement canviï la manera de fer política i la situació d’ Espanya en general. I, posats a ser optimistes, per què l’exemple de Catalunya no pot ser també un exemple per Europa i ajudi a fer veure que s’han de canviar moltes més coses encara?. És allò que diu aquella paràbola de l’ Evangeli: «Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s’avindria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de posar en bots nous”.

Necessitem vestit nou perquè el vell ja no ens serveix.

Necessitem bots nous per posar el vi de les noves il·lusions.

Necessitem una nova democràcia.

Necessitem un nou País.

Necessitem una nova forma de fer política.

Necessitem nous dirigents que mirin més els interessos poble que es del seu propi partit.

Necessitem, sobretot, que la majoria sobiranista que surti de les urnes demà sigui capaç d’entendre’s i anar junts perquè han de recordar que hi han més coses que els uneix que no pas que els separa.

Tags: Jornada de reflexió, POLÍTICA