A PEU

La frase de Jesús “La veritat us farà lliures” , que recull l’Evangelista Joan (Jo. 8,31) en el seu evangeli, hauria de ser com una espècie d’estrella polar que orientés la comunicació de l’ Església. D’alguna manera és el que el cardenal arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, va demanar als periodistes dels diferents mitjans de comunicació que es van reunir amb ell en un dinar de germanor per tal de celebrar la festivitat del sant patró d’aquesta professió, Sant Francesc de Sales, que es va escaure aquest dijous passat, 24 de gener.

El cardenal va agrair als mitjans de comunicació la seva col·laboració en divulgar la “bona notícia de l’Església, i la tasca eclesial a favor dels més desafavorits, especialment en aquest temps de crisi”. “Necessitem la vostra tasca – va afegir – per comunicar, encara millor, el paper de l’Església en la nostra societat, compromesa a construir una societat més justa, més humana; i necessitem, també, la vostra col·laboració per fer arribar l’anunci de l’Evangeli, a tanta gent que cerca un sentit a la seva vida. Us agraeixo profundament la vostra col·laboració, sempre professional i eficaç”.

S’ha de ser cec o molt curt de vista per no veure tota la bona tasca que fa l’ església arreu del món. I, és cert, que cal divulgar-la com es mereix, cosa que no sempre es fa i que, per tant, fa molt bé de demanar el cardenal Sistach als periodistes.

Però també és cert que no sempre l’església és exemple de transparència i de veritat en els seus propis mitjans de comunicació; això mateix que ell demana als periodistes, tota la societat li demana a l’església. En són dos bons exemples d’aquesta falta d’ètica i de menyspreu a la pluralitat i a la veritat la Cadena COPE i 13tv, que tenen com a principals accionistes la Conferència Episcopal Española. La COPE era  famosa en aquest sentit quan tenia Jiménez Losantos  -amb els seus atacs indiscriminats, furibunds i plens d’odi contra institucions i autoritats catalanes- com a mascaró de proa i principal avalador de la línia editorial d’aquella cadena. Al final, van ser tantes les crítiques i les pressions que el van fer fora i la cosa es va temperar una mica.

Però resulta que el 2010 va néixer 13tv i sembla que segueix també amb els mateixos defectes de la COPE. Ells diuen que tenen dues màximes: pluralitat i respecte, i també diuen que està oberta a totes les postures, opinions i creences, cosa que no he vist massa quan alguna vegada –realment poques- he escoltat algun noticiari o tertúlia. Potser l’episcopat català hi hauria de dir alguna cosa davant de tanta impunitat d’alguns comentaristes d’aquesta cadena…

I no només són alguns mitjans d’informació de l’església els que no fan massa cert això de que “la veritat us farà lliures”, sinó que és el mateix Vaticà i molts bisbes els que amaguen massa coses que, quan es descobreixen, fan molt de mal justament perquè es veu la clara intencionalitat d’amagar-les. El Vaticà mateix és un bon exemple de traïcions i un niu de males arts; de cardenals que es fan la punyeta els uns als altres; de bancs i diners que són massa opacs; de nomenaments de bisbes més moguts per criteris polítics que no pas pastorals, etc. etc.

Per tant, està bé que es demani respecte a l’Església, però l’ Església també hauria de mostrar una cara força més neta cap a la societat i hauria de fer un esforç bastant més gran en dir la veritat i en denunciar la corrupció i la injustícia amb valentia i sense por.

Tags: Església, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Jo, que reconec que encara sóc un bona fe, avui he entrat a la pàgina web d’aquell diari tan immund que anomenen “El Mundo” per veure si hi havia algun indici de rectificació, aclariment o qualsevol indici de disculpa després que el comissari en cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la policia estatal, Manuel Vázquez, hagi assegurat que el suposat esborrany policial sobre el cas Palau que va publicar “el diari més immund del món” durant la campanya electoral i que destapava suposats comptes corrents a Suïssa d’Artur Mas i Jordi Pujol “no ha estat elaborat per funcionaris de la unitat”. Ja podeu imaginar, doncs, d’on ha nascut l’informe, qui el va elaborar, amb quina mala intenció i el per què va sortir en plena campanya electoral. El magistrat que investiga l’espoli del Palau li va demanar a Vázquez que validés l’informe, que no anava signat ni datat. Ara, vistes les coses, els jutges haurien de fer camí ràpid a partir de les denúncies que es van fer i esperem que a aquesta porqueria de diari li toquin el crostó.

Reconec que he entrat la la seva pàgina web per pura curiositat i sense la més mínima esperança de trobar cap rectificació. Però pensava que potser s’haurien inventat alguna excusa per no quedar tan retratats. Però ja veig que els és absolutament igual quedar com uns mentiders i un porcs. I està comprovat que els és igual que les mentides i la merda que tant sovint deixen anar quedi escampada i els és igual qui hagi quedat esquitxat…  Una vegada oberta la cloaca deuen pensar que s’espavili aquell que hagi quedat esquitxat i que es netegi, si pot. En una paraula: mala gent!

Deia que no hi he trobat rectificacions ni res d’això, però sí que hi he trobat un titular que m’ha cridat l’atenció. Deia així:

 “El mundo necesita mil millones de retretes"

I de seguida he pensat: què volen dir?.  És  “El Mundo” qui necessita aquesta quantitat de vàters?  Serà que aquest diari és tan brut que en necessita tants?  Tanta gent treballa a la redacció de “El Mundo”? De fet, per poder inventar-se tantes mentides, tanta porqueria i tant falsos informes i esborranys sí que deuen necessitar molts caganers ? Qui deu ser el que fa la cagarada més grossa en aquell diari?  Potser el J.P. Ramírez?

De rectificació a la notícia de l’esborrany no n’he trobat cap però de merda n’hi he trobat molta. Sempre em pregunto com pot subsistir un diari d’aquestes característiques, si no és que els seus lectors siguin masoquistes i els agradi esmorzar cada dia amb un bon plat de merda a la taula i amb informació distorsionada…

Tags: Diari El Mundo, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Té raó el diari “EL MUNDO”:  a Suïssa, a Liechtenstein  -i s’han oblidat d’Andorra, de Barbados, de les Illes Cook , de les Illes Salomó, de Xipre, de Gibraltar, de les Bahames… i d’altres tants llocs- hi han uns comptes amb les inicials JP. No ho puc negar més: són meves!

Confesso que aquest diari, que acostuma a ser tan “seriós” i tan ben informat sempre – no s’equivoca en les sigles, però sí que ho fa en les persones. No són les inicials de la persona que ells diuen sinó que són les meves. En tots aquests països hi han comptes secrets amb les inicials JP – que repeteixo que són les meves inicials-, però el que no han descobert encara és que en tinc molts més que encara no han pogut descobrir. Per sort encara em queden molts més  paradisos fiscals on poder amagar les comissions que em donen uns i altres.

I per poder-me defensar ben defensat de totes aquestes descobertes tan impressionants, ja miraré de buscar-me algun informe  com el que aquest diari ha buscat –i ha trobat fàcilment- a la Unidad Central de Delinciencia Económica y Fiscal (UDEF). Quina casualitat, no?, que aquest informe surti a la llum justament ara, a una setmana de les eleccions catalanes!

I ara parlant seriosament. Hi ha un director de diari -un tal Pedro J. Ramírez- que es especialista en periodisme grog (jo en diria més aviat marronós, com a color de caca). Aquest director dirigeix una espècie de pamflet que es diu “EL MUNDO” (el “inmundo  EL MUNDO”, que deia aquell). Justament per això ven tants diaris en una Espanya casposa, antiga i àvida de carn podrida. Tots coneixem l’anticatalanisme furibund d’aquest diari i com en moltes altres ocasions s’ha inventat històries d’aquesta mena.

No sé si ara té raó o no. Si té proves serioses o no. M’agradaria creure que no és més que una invenció i una manipulació més com les que ja ens té acostumats. El bon periodisme és aquell que aporta proves i, fins ara, aquest diari marronós l’únic que fa és aportar misteriosos esborranys fets per un misteriós policia que ningú sap ben bé qui és. Ni el mateix Ministre de l’ Interior sap res d’aquest informe i diu que se n’ha assabentat pels diaris… Vergonyós!. Una pallassada més de les moltes que ens tenen acostumats aquesta gent del PP.

Jo només demano que si hi ha proves de qualsevol il·legalitat en qualsevol camp surtin a la llum, es publiquin i que els jutges actuïn. No em serveix que s’ocultin delinqüents monetaris ni delinqüents de cap tipus. Però tampoc em serveix que es donin notícies esbiaixades o directament falses i inventades. Si no hi han proves, o si se n’inventen, que actuïn també els jutges, i que ho facin amb una mica de celeritat. Els culpables d’un delicte –siguin quins siguin- seria bo que els coneguéssim. I si pogués ser abans de diumenge vinent, millor!

Tags: Ètica i Moral, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Hola em dic Quim.
El dia 7 d’octubre de 2011 vaig fer 16 anys.
Tinc la Síndrome de Down i estudio a l’Institut Manuel de Pedrolo i també vaig dos dies a l’escola Alba. Els dimecres a la tarda vaig a Down Lleida i els dissabtes a l’esplai. També m’agrada nadar, passejar i sortir amb els amics.

Aquesta és la presentació que fa el Quim del seu vídeoblog. Un vídeoblog que només té un parell de mesos de vida però que està tenint un èxit rotund en tots els sentits.

No us explicaré pas com és. S’ha de veure i s’ha d’escoltar. Possiblement passeu del somriure a la llàgrima perquè hi han emocions a flor de pell i una frescor que no es paga amb diners.

Potser alguns ja els coneixeu. Però, pels que no els coneixeu, us recomano vivament que hi entreu. Podreu descobrir-hi un noi molt simpàtic que parla d’una colla de temes des d’una visió determinada i un pare que ha trobat un bon instrument de comunicació a través de breus filmacions en vídeo.

El trobareu a la següent adreça  http://elmondelquim.wordpress.com/

Tags: Blogs, Discapacitat, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Síndrome de Down

Es veu que algú ha començat a atrevir-se a fer-ho: Llegeixo a internet que ja hi ha alguns restaurants que a l’entrada decomissen als clients els seus telèfons mòbils. Diu que ja hi comença a haver un corrent de persones que busca recobrar el plaer de menjar, beure i conversar sense que els ring, ring dels telèfons interrompin i sense veure altres comensals que donin voltes com gats darrere un ratolí entre les taules mentre parlen a crits.

Jo no sóc gaire de parlar per telèfon. El just i necessari. La major part del temps el tinc apagat. També reconec que hi ha gent que el necessita per la seva feina i li resulta quasi imprescindible. Però també hem de reconèixer que des que hi ha el mòbils ja quasi no es pot sostenir una conversa una mica llarga d’una tirada perquè sona el mòbil de l’interlocutor i et deixen amb la paraula a la boca.

Explicava una persona  que un dia estava en una reunió de treball que simplement es va dissoldre perquè tres de les cinc persones que estàvem a la taula van començar a atendre les seves trucades urgents pel mòbil. Explicava que era un caos indescriptible de converses al mateix temps.

És possible que aquesta tendència cada cop vagi a més i segurament que el món camina cap aquí. Però no em direu que no és una llàstima que el telèfon es converteixi en un intrús en certs llocs i en certs moments. No es pot anar a un concert, a un cinema o a missa que no soni més d’un mòbil. És lògic que algunes vegades hom s’oblidi d’apagar-lo, però ja no ho és tant que segueixin sonant després d’haver-se avisat per megafonia que s’apaguin els telèfons. Amb avisos i tot, els mòbils segueixen sonant.

Una cosa curiosa i que sembla que també va a més. Abans, la gent solia buscar un racó per parlar i les converses es procurava que fossin privades, sobretot si es parlava de certs temes. Ara ja no; ara ja s’ha perdut el pudor i es pot parlar de qualsevol tema i amb veu ben alta (serà perquè els demés se n’assabentin?) a l’autobús, en una terrassa d’un bar o al mig d’una plaça plena de gent. I es parla de temes que sembla mentida que es puguin parlar públicament… O el que és pitjor: parlar mentre es condueix un cotxe o –esparvereu-vos!- des d’una moto, tot i que es posin multes ben substancioses i, al meu parer, molt ben posades.

No es poden negar certes avantatges del mòbil, com el fet de poder localitzar o ser localitzat quasi a tot arreu. Però caldria no perdre el fet de parlar cara a cara, el fet de fer tertúlia amb tranquil.litat, el fet de compartir amb amics una sobretaula sense destorbs. Algú ha dit –potser amb raó- que el mòbil serveix per apropar les persones llunyanes i allunyar les properes …! Potser serà veritat.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ, Mòbil

Hi ha “menjar porqueria” (el conegut “fast food”) de molts tipus:

• menjar porqueria pel nostre cos: heus aquí uns quants exemples:

• menjar porqueria pel nostre cervell: heus aquí un exemple:

Simplement ho dic perquè aquesta cadena de TV es caracteritza pel seu baix nivell des programes. Com el menjar porqueria, els programes d’aquesta cadena també acostumen a ser força porqueria i es caracteritzen per idiotitzar la població addicta a aquesta cadena.

Un exemple ben recent és que Tele 5 va permetre que es fes la següent pregunta a un convidat:

“Si tuvieras un hijo, qué preferirías: que fuera homosexual, que fuera negro o que fuera catalán“.

Bon nivell, no?

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Fa uns anys que pràcticament no miro la tele. Per tant, no puc opinar massa sobre els programes que fan, ni sobre la seva qualitat. Darrerament, si m’interessa algun programa en concret el miro després per internet. Una gran cosa això de poder mirar TV a la carta, no trobeu?

Però avui llegia que ha sortit una pàgina de Facebook (que ha tingut força èxit) que s’anuncia amb aquesta foto que us poso més amunt. Trobo que està prou bé i és molt encertada. Des del seu inici Tele5 sempre s’ha caracteritzat per ser el contenidor d’escombraries millor de tots. Allà hi trobareu tot el millor, però en dolent. És el Top Ten de la porqueria.

Però no és la única cadena. Es parla d’ Intereconomia, Tele Madrid, de Canal 9 i d’alguna altra més, que lluiten per ser tan dolentes com Tele5. I no només és la televisió qui corre per aquests camins. Hi han emissores de ràdio que Déu n’hi do l’aferrissada competència que li fan en baixa qualitat! La Cope n’era un bon exemple. Ara diuen que s’ha moderat una mica però que encara conserva força tics d’aquells temps de Losantos i CIA i que encara hi queda gent que destil·la bilis. Un altre que destil·la tones de bilis és l’ínclit Carlos Herrera des de Onda 0, on l’altre dia va carregar contra la Rahola i –ja de passada- contra Catalunya i els catalans. Ja s’ho faran!

Segurament que si en féssim una mica de seguiment no acabaríem. Però jo sóc d’aquells acèrrims fidels a poques emissores. Potser tres o quatre i prou: un parell de generalistes, una o dos de notícies i un parell més de música clàssica. Penso que no val la pena fer-se mala sang escoltant segons qui i segons què.

I també passa el mateix amb els llibres. No tot és or el que lluu. D’aquesta foto de més amunt jo diria que algun llibre per mi ja es pot suïcidar que no ploraré gens ni mica… Perquè no cal ser càndids i pensar que la majoria de literatura és bona. Actualment es publica molt –massa- i hi ha de tot i, com a tot arreu; més que mai, cal obrir una mica els ulls i triar. Jo el que acostumo a fer és a deixar-me aconsellar i seguir una mica les crítiques que surten, sobretot si són d’algun crític a qui jo hi tingui confiança. I així i tot em trobo amb algun fracàs ben sonat. És clar que tot són gustos i, com diuen, sobre gustos no hi ha res escrit. Ara que les nits començaran a fer-se llargues haurem de començar a prendre’ns temps per llegir una mica més.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

“Sovint llegeixo les publicacions temps després de la seva aparició, per la senzilla raó que no puc llegir-ho tot quan acaba de sortir (a més, en última instància, també vaig llegir la Il·líada gairebé tres mil anys més tard)”

Autor: Umberto Eco (Alessandria, Piemont, 1932), escriptor italià.

Acabo de llegir al blog Diccitionari (un blog que es dedica a recollir cites interessants) aquesta que us acabo de posar aquí al damunt. M’ha fet pensar en els tipus de blogs que llegeixo. És com una espècie de mania això de llegir blogs. Abans llegia més llibres i ara llegeixo més articles, diaris i –sobretot- blogs. Ja he explicat més d’una vegada que el meu blog va néixer del fet de llegir-ne d’altres, alguns molt interessants.

Llegeixo blogs de tota mena i ben diferents els uns dels altres. Alguns els segueixo amb una fidelitat tant indestructible que els seus autors se’n farien creus. Altres, només els llegeixo de tant en tant però m’agrada deixar-m’hi caure alguna estona recordant algun bon moment que vaig passar llegint algun post anterior. Alguns no em deceben mai i altres em deceben tan sovint que, al cap d’uns dies, els oblido per sempre més. I –finalment- hi ha aquells als que hi aterro per pura casualitat i per pura xiripa, anant d’un lloc a l’altre per matar el temps.

Hi ha una varietat de blogs tan gran que es fa quasi impossible fer-ne una classificació ben feta. Però jo diria que hi han dos grans grups: els que tracten temes d’actualitat i els que toquen temes intemporals. Uns i altres els trobo prou interessants perquè és bo estar al dia de les coses i tenir diferents punts de vista de la realitat. Però potser encara ho és més d’interessant aquell post que et fa pensar, que et fa gaudir, que et transporta, que et fa vibrar l’esperit amb paraules profundes o simplement boniques i adequades.

Per això li dono tota la raó a Umberto Eco: les coses interessants no importa massa quan les llegim. Importa llegir-les. Sigui més d’hora o més tard. Per tant, seguiré amb la meva dèria de llegir blogs, fet que a l’estiu és sempre més interessant perquè hi ha més temps. Us ho recomano!

Tags: Alguns blogs interessants..., Lectura, LITERATURA, MITJANS DE COMUNICACIÓ

El Gran Eix FERRMED

El transport ferroviari és essencial. De fet, el transport en general ho és. Ho és el de carretera i l’aeri. Però els entesos diuen que el més important de tots és el ferroviari. Per què no es potencia més? Simplement per interessos personals de cada un dels països europeus que, com en tantes altres coses, no tenen una visió global d’ Europa sinó que miren només els propis interessos amb una visió de miop. Els països segueixen essent curts de vista, no només en el tema del transport sinó en tantes i tantes coses, fins al ridícul.

I aquí a Espanya no són diferents les coses. Potser encara són pitjors perquè el centralisme està molt arrelat. L’exemple el tenim amb el Corredor del Mediterrani, tan essencial i que no hi ha manera de que tiri endavant. Madrid és molt Madrid i, fins fa ben poc, tenia com a gran aliat la València de Camps. Ara sembla que les coses volen canviar. Veurem…

Des de l’any 2004 es recomana:

• la millora de la competitivitat europea a través de la promoció dels anomenats "Estàndards FERRMED",
• la potenciació de les connexions dels ports i aeroports amb seus respectius "hinterlands",
• la impulsió del Gran Eix Ferroviari de mercaderies Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrània Occidental
• i a un desenvolupament més sostenible a través de la reducció de la pol.lució i de les emissions de gasos que afecten el canvi climàtic.

És el que s’anomena Gran Eix Ferroviari de mercaderies Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrani Occidental ​​ i que comprèn la zona de major activitat econòmica i logística, incloent els principals ports i aeroports, de la UE. L’estudi que s’ha fet sobre el transport europeu contempla tots els modes de transport, amb l’objectiu d’avaluar i reequilibrar de forma òptima, preveient una participació del ferrocarril de l’ordre d’un 30 a 35% del conjunt del trànsit terrestre de llarga distància.

El tronc principal de la xarxa del Gran Eix FERRMED, -connecta prèviament el nord de Suècia, Finlàndia, Rússia i els Estats Bàltics-, s’inicia a Stockholm, travessa els estrets de Öresund i Fehmarn, connecta en ventall tots els ports de l’oest Delmar Bàltic i del Mar del Nord així com la Gran Bretanya i uneix els principals ports fluvials.

Des Koblenz, el tronc principal es subdivideix en dos ramals:
El ramal principal Oest, que transcorre a través de les valls del Rin i del Roine passant de l’un a l’altre a través de Luxembourg i Metz, discorre per tota la costa mediterrània més occidental des de Marsella i Gènova fins a Algeciras, s’aproxima al Marroc i Algèria  i interconnecta els eixos est-oest més importants de la Unió Europea.

El ramal principal Est, transcorre cap al sud per la vall del Rin des Koblenzhasta Basel i Berna i des d’aquí, creuant els Alps Suïssos, fins Milano, Torino i Gènova.

A més, es prenen en consideració totes les línies incloses en la xarxa inherent al Gran Eix FERRMED, especialment dels dos ramals paral.lels addicionals:

• un que comença a Saint Petersburg i es dirigeix ​​a Tallin, Riga, Klaipeda, Kaliningrad, Gdansk, Szczein, Berlin, Nuremberg, Munic, Innsbruck, Verona, Bologna, Livorno i Civitavechia.
• un altre que comença a Duisburg i continua cap a Amsterdam i Rotterdam i d’allí cap a Anvers, Brussel, París, Llemotges, Tolosa i Barcelona (i possible connexió addicional fins a Lleida i Saragossa).
• També es tenen en compte totes les interconnexions Est-Oest que estan situades a l’àrea d’influència del Gran Eix FERRMED.

Direcció EST
· Des de Suècia cap Finlàndia i el Nord de Rússia.
· Des d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg i França cap a Alemanya.
· Des de França cap a Suïssa i Itàlia.
· Des d’Alemanya, Suïssa i Itàlia cap als països de l’Est de la UE.
· Des d’Algeciras / Tànger cap a Algèria.
Direcció OEST
· Des de Suècia cap a Noruega
· Des de França cap al Regne Unit.
· Des de la costa mediterrània occidental cap a la costa atlàntica      francesa, la part central d’Espanya i Portugal.
· Des de Tànger cap a Rabat i Casablanca.

Així, el "concepte Gran Eix FERRMED" incorpora les àrees que van des de Saint Petersburg a Rússia, passant pel sud de Finlàndia, Estònia, la major part de Letònia, i la part occidental de Lituània, la ciutat de Kaliningrad a Rússia, la meitat sud de Suècia, l’àrea de la ciutat d’Oslo a Noruega, Dinamarca, la major part d’Alemanya, una fracció del nord-oest de Polònia, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, el sector sud-oriental de la Gran Bretanya, la major part de França, Suïssa, Lichtensein, la cantonada occidental d’Àustria, el nord-oest d’Itàlia, Andorra, la part est i meridional d’Espanya i finalment el nord del Marroc i d’Algèria.

En temps de crisi econòmica és quan és més necessària aquesta gran obra perquè hi sortiríem guanyant tos i molt. És el que diuen els entesos i és de les poques vegades que es posen d’acord. Potser valdrà la pena escoltar-los.

Tags: Corredor del Mediterrani, Eix Ferrmed, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Transport

El Punt i l’ Avui a partir de demà es convertiran en una sola capçalera. Ara que s’han tornat a posar de moda el Barrufets en forma de pel·lícula, podríem dir que aquests dos diaris barrufaran junts a partir de demà encara amb més força. Una de les accepcions de la paraula Barrufet és la de “Vent fort i arremolinat, que alça molta polseguera i, segons diu la gent, porta el dimoni dintre”. Portin o no portin el dimoni dintre, sí que estic segur que aquest nou-vell diari aixecarà molta polseguera amb la renovada força que agafarà a partir d’ara.

Jo li demanaria, des d’aquest humil raconet, que EL PUNT AVUI, a partir d’ara, sigui una mica més dimoni (una altra accepció de la paraula Barrufet que s’empra encara a Mallorca), una mica més dolentó, una mica més valent. Caldrà que sigui més dimonió, més agosarat, més ferm, més crític amb les injustícies, per tal de que Catalunya tingui un diari de referència que aixequi la veu a l’hora de defensar les causes justes i els atacs que contínuament pateix.

Ja sé que tots dos diaris sempre han estat un referent en aquest sentit i sempre s’han posat a primera fila a l’hora d’aixecar la veu per Catalunya. Però ara ho hauran de fer més perquè estan bufant aires de tempesta. Una tempesta que ens pot agafar a tots amb el cul a l’aire si no vigilem, perquè sembla que tots plegats estan disposats a retrocedir en aquest invent que se’n diu “Estado de las autonomías”. Ara ja no creuen ni en les autonomies ni en res que pugui significar escapar-se’l-hi una mica de poder de les mans. Estan disposats a tornar a un enyorat Estat jacobí-franquista on tot el poder el tinguin ells i puguin fer i desfer a pleret. Ja ho veurem ben aviat…

La intenció que ha manifestat el Grup Hermes Comunicacions en el  blog que ha obert per anar explicant els projectes, ha estat la d’unir forces, fer més gran el diari en tots sentits, fer-lo més potent unint col·laboradors de prestigi i tenint una sana ambició de cara a un futur molt competitiu, però també molt prometedor si les coses es fan bé. I fins ara les coses s’han fet prou bé com per pensar que seguirem tenint per molts anys un diari de prestigi on poder anar a pouar bona informació, bones opinions cada dia i on poder gaudir de plomes de gran nivell.

Que hi hagi molta sort!

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Aquests dies tindria ganes de parlar de política, tenint com tenim a tocar les eleccions municipals. Escoltarem un munt de frases, promeses buides i mentides que ens poden arribar a cansar…

Aquests dies segueixo tenint ganes de parlar de tota la brutícia i de les injustícies que s’escampen en el món del futbol; sobretot les que escampa aquest personatge portuguès i pocavergonya que entrena un equip de les espanyes, que pel que es va veient de senyor no en té res. “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena!”, diu una dita catalana que podríem aplicar aquí perfectament…

Aquests dies tindria ganes de parlar aquí al blog de moltes coses però, per circumstàncies personals, no tinc temps ni ganes. Però sí que he estat pensant molt aquest dies que allò de que una mentida repetida desenes de vegades, al final sembla una veritat. He estat pensant com ho poden arribar a ser de manipuladors certs mitjans de comunicació que transformen veritats en mentides i mentides en veritats…

Prefereixo copiar un text ja clàssic, que ens convindria repassar de tant en tant i que ens pot fer bé a tots.

El gran dictador. Discurs final

Ho sento, però no vull ser emperador. No és la meva feina. No vull manar ni conquerir ningú. M’agradaria ajudar tothom, si fos possible; jueus, gentils, negres, blancs. Tots ens hem d’ajudar els uns als altres. Hem de viure de la felicitat dels altres, no pas de la seva misèria. No hem d’odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha espai per a tothom. La terra és rica i n’hi ha per a tothom. El camí de la vida pot ser lliure i bonic; però hem perdut el camí.

La cobdícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha dut a la misèria i al vessament de sang. El creixement ha estat molt ràpid, i hem caigut tots a la trampa. La maquinària, que genera abundància, ens ha deixat a les escapces. La ciència ens ha fet cínics; la intel·ligència ens ha fet tornar durs i sense sentiments. Pensem massa i escoltem massa poc. Més que no pas maquinària, ens cal humanitat. Més que no pas intel·ligència, ens cal amor i tendresa. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot se n’anirà en orris.

L’avió i la ràdio ens han acostat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona els innocents. A tots aquells que puguin escoltar-me, els dic: "No desespereu".

La desgràcia que ens ha caigut damunt no és més que el pes de l’avarícia, l’odi d’uns homes impius que tenen por del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van arrabassar al poble tornarà al poble. Els homes morirem, però la llibertat no morirà mai.

Soldats ! No us lliureu a aquestes bèsties que us menyspreen, que us esclavitzen; que governen les vostres vides; que us diuen què heu de fer, què heu de pensar i què heu de sentir! Que us obliguen a fer instrucció, que us fan passar gana, que us tracten com a bestiar i us utilitzen com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes inhumans, a aquests homes màquina que tenen ànima i cord de màquina! Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Teniu l’amor de la humanitat als vostres cors! No odieu! Només odien aquells a qui ningú no estima! Només els inhumans odien!

Soldats! No lluiteu per l’esclavatge! Lluiteu per la llibertat! En el capítol disset de sant Lluc hi ha escrit que “el regne de Déu es troba dintre l’home”. No pas dintre d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! Dintre vosaltres! Vosaltres, el poble, teniu el poder! El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat! Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una aventura meravellosa. Per tant, en nom de la democràcia, fem servir aquest poder, unim-nos tots. Lluitem per un món nou, per un món digne, que doni als homes la possibilitat de treballar, que doni un futur al jovent i seguretat als ancians.

Prometent-vos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però mentien! No l’han complert pas, aquesta promesa! Ni la pensen complir! Els dictadors s’han fet la llibertat per a ells mateixos, però han esclavitzat el poble. Unim-nos, doncs, per alliberar el món, per acabar amb les fronteres dels països, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i amb la intolerància! Lluitem per un món en què la raó, la ciència i el progrés portin la felicitat per a tothom. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

Hannah!, pots escoltar-me? Onsevulla que estiguis, alça els ulls! Mira, Hannah! Els núvols s’escampen i el sol s’hi obre pas! Ja sortim de la foscor i entrem a la claror! Entrem en un món nou, un món més just, on els homes s’elevaran per damunt de l’odi, de la cobdícia i de la brutalitat! Mira, Hannah! L’esperit de l’home té ales i, per fi, pot començar a volar! Volar cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança! Cap al futur! El gloriós futur que et pertany a tu, i a mi, i a tots nosaltres! Aixeca els ulls, Hannah! Aixeca els ulls!

http://www.youtube.com/watch?v=ttUOAOpnp7k&feature=fvsr

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Som a l’era de la informació. Alguns diuen que fins i tot en tenim massa perquè ens és humanament impossible llegir-la digerir-la i assimilar-la.

Però serà veritat aquests afirmació? El fet de tenir desenes de canals de Tv, d’emissores i de diaris; el fet de tenir ordinadors i tel`fons mòbils que ens mantenen connectats en tot moment no significa que el món estigui informat perquè les anomenades “autopistes de la informació” no arriben pas de la mateixa manera a tot arreu. Només cal que mirem –els que tenim al blog un mapa de visites- d’on ens venen les visites que queden reflectides en una munió de puntets sobre el mapa del món. De seguida ens adonarem que la majoria de visites venen d’unes determinades zones de l’hemisferi nord.

La informació avui no està pas distribuïda de manera equànime i democràtica i no és una eina de desenvolupament important a l’abast de tots els habitants del planeta. Llegia fa ben poc que “dues terceres parts de la població mundial ni tan sols ha fet una trucada telefònica en tota la seva vida” i que el 90% dels servidors d’internet són en països del nord.

Allò de que “el sud també existeix”, és de moment una utopia en alguns camps importants del saber i de la vida humana. Una utopia injusta i irrealitzable fins ara perquè el món ric no li interessa per a res que surti del clot on és ara.

Tenim com a exemple vergonyós de tot això les companyies telefòniques, que només cobreixen els llocs del territori on hi poden tenir guanys i les lleis les afavoreixen sempre de manera i cap govern és capaç d’obligar-les a complir amb els seus deures. Ja sabem que els seus interessos són principalment guanyar diners i repartir dividends –com més millor- però el que estem veient és indecent: envien gent  a l’atur (que haurem de pagar entre tots) mentre els dirigents es reparteixen grans sous. En una paraula: una indecència en un país en crisi greu!

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Parlar de Vicent Partal  és parlar d’un periodista íntegre, lluitador, lliure,avançat als temps i un gran entès en el món de la informàtica i internet. Jo recordo les moltíssimes vegades que l’escoltava  per Catalunya Ràdio intentant explicar de forma planera coses que per a mi formaven part d’un nou i estrany món: el d’internet. Jo no entenia gran cosa, la veritat sigui dita, però intuïa que allò era important i que un dia ben proper seria fonamental en el nostre món. I així ha estat.

Vicent Partal és un dels culpables de que a mi se’m despertés una mica aquest cuquet de la informàtica i que un dia m’hi comencés a endinsar. A partir d’aquí va ser quan vaig començar a entrar al diari digital que ell va fundar: . Va ser aquest diari qui més va furgar en un cas que semblava estrany i contradictori. És el que s’ha anomenat Cas Vilaró. Això va ser l’any 2008 i ara cueja i trona a ser actual aquest cas perquè l’Ajuntament de Barcelona s’ha querellat contra Vicent Partal. Tots els partits –excepte el PSC- han vist que no hi havia cap motiu per tirar endavant aquest querella i que la llibertat de premsa és quelcom fonamental en una democràcia.

Tots ho han vist clar menys el PSC, que altre cop i com en altres àmbits i situacions fa un paper ben galdós, tant aquí Catalunya com a Madrid, on continuen essent –sense cap tipus de vergonya- “la voz de su amo”. Un amo que els té ben ensenyats i ben marcats. No seria hora ja de que es fessin grans?

Si voleu adherir-vos al manifest per la llibertat de premsa, ho podreu fer a traves d’aquest manifest que trobareu a VILAWEB

Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa

Els sotasignats rebutgem que l’Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.
Pensem que VilaWeb va fer la feina d’aclariment i d’investigació que correspon als mitjans en un cas en què l’opacitat i l’ocultació de dades per l’alcaldia són demostrables, com en el ‘cas Vilaró’.
En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular.
Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal.

Fins aquest moment, hi ha 5.140 adhesions.

La solidaritat amb VilaWeb s’expressa avui a les set al Col·legi de Periodistes

En l’acte obert a tothom hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal

Al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10 principal, Barcelona) es farà, avui a les set del vespre, un acte de suport a VilaWeb, per la querella que l’Ajuntament de Barcelona ha presentat contra el diari per les informacions publicades sobre el cas Vilaró. Hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal.

Tags: Llibertat, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Vicent Pertal, VilaWeb

El diari AS(e) –la E és la d’ Espanya, no us penséssiu pas cap altra cosa- va publicar una infografia en la que volien demostrar que Dani Alves estava en fora de joc en el primer gol del Barça en el partit contra el Bilbao. I no van trobar cap altra solució més senzilla que esborrar un jugador del Bilbao. Equivocació, mala llet? Que cadascú pensi el que vulgui. Però estem tan acostumats a les tergiversacions d’aquest diari, que cal pensar sempre el pitjor.

Sabeu què els passa a aquesta gent? Que són tan reconsagrats madridistes que els sap greu que un equip que juga un futbol mil vegades millor que el seu equip sigui guanyador total des de fa uns anys. El Barça és l’equip que juga bé, que té un entrenador ben educat i senyor, que venç i convenç i que li donen premis i reconeixements internacionals. Aquestes coses no les poden suportar i, per tant, tolerar. Per això cal llençar merda, molta merda, per tal d’empastifar una mica.

A partir d’ara, podríem canviar el nom al diari i, en lloc de diari AS, podríem anomenar-lo diari ASE, que en català vol dir ruc.

Tags: Futbol, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Porto avui un acudit que il:lustra perfectament–em sembla a mi- el que ens està passant a la majoria dels que fem servir ordinadors, telèfons mòbils i altres eines modernes i sofisticades d’aquest tipus. Sense ni adonar-nos-en, fem que qualsevol cosa anodina, habitual, personal, sense importància i sense cap gràcia, es transformi en important, transcendent, pública, coneguda i publicada.

Amb els mòbils, els ordinadors (un conegut meu els anomena “orinadors”), el twitter, el facebook i les xarxes socials estenem la nostra roba íntima i particular a les cordes públiques sense cap mena de pudor ni vergonya. La màxima de que “la roba bruta es renta a casa” ja no serveix més. Ara es renta al carrer, als platós de TV, a les ràdios, a les xarxes socials i es fa bugada de tot. Allò que abans s’amagava per pudor ara ja no s’amaga. Amb gran normalitat el privat es fa públic i es comparteix fàcilment. No sé si ens hi han anat acostumant a aquest canvi les TV, amb els seus programes del cor on els sentiments afloren, es critiquen, surten a la llum i es fa la dissecció d’allò més íntim dels éssers humans, o a què és degut. El cas és que s’ha fet un gir copernicà en aquest aspecte..

La quotidianitat, allò que és normal perquè passa cada dia, -com el caminar cap a la feina, dinar, rentar-nos la cara o anar a fer un cafè- ho donem a conèixer, li donem importància, ho piulem, ho twitegem, ho convertim en SMS i anunciem com a grans novetats que “en aquest moment estic pujant a l’autobús”, “estic menjant a un xinès” o estic a punt de dutxar-me.

Això és bo o és dolent? No ho sé. Sí que sé, però que és símptoma de què la gent és molt més desinhibida, més lliure (?) i més espontània. Ens felicitem públicament pel Face i el que ens diem ho sap mig món.  On ens portarà tot això? Tampoc no ho sé. Potser a un Wikileaks universal que se’ns engolirà com un diluvi….

Tags: Informació, Internet, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Relacions socials

Amb les informacions i filtracions de Wikileaks ens podem adonar d’unes quantes coses importants.

1. Que de tota la informació que alguns diaris han comprat i tenen ben guardada,  només en filtren la que els interessa i quan els interessa. En tenen molta més de guardada, que possiblement no es publicarà mai perquè no els interessa publicar-la. Per tant, cal anar alerta i pensar que potser això de la llibertat d’informació no ens ho hem de creure tant al peu de la lletra. Ja sabem que hi ha mitjans partidistes. Però és que n’hi ha alguns d’extremadament partidistes i saben molt bé com deformar la realitat dient simplement allò que els interessa.

2. Que els EEUU tenen uns espies que de certes coses potser en saben un munt, però que a l’hora d’interpretar aquestes mateixes coses fan riure de tan simplistes com són a l’hora d’analitzar-la. O simplistes o rucs: perquè els fan creure coses que els expliquen i que són sopars de duro. Segueixen tenint la visió centralista i madrilenya de sempre perquè és allà on van a pouar. Per tant, amb aquest tipus d’espies seguiran tenint la visió deformada que tenen ara mateix.

3. Que veient el que estem veient, de qui ens podrem refiar? On són els secrets d’Estat i la informació de caire personal? Si tot arriba a veure la llum un dia o altre, cal amagar tant les coses o convindria que els que ens governen fossin més transparents per tal que ens els creguéssim una mica més.

4. Fins on és veritat el que llegim? Fins on informen o desinformen els diaris? Fins on es manipula tot? No haurem arribat ja a allò del “Gran Germà” que ho veu tot, ho sap tot i ho controla tot?

Podria seguir amb moltes més preguntes, però per avui ja n’hi ha prou per sentir-se una mica més enganyat, una mica més malfiat i una més escèptic davant del que llegim i del que ens expliquen. La informació sembla que hauria de servir per fer una societat –i, per tant, unes persones- més lliure. Anem pel bon camí?

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Enrique Richard, en el seu blog “Con Cartones por la Calle” http://enriquerichard.es/ recull unes estratègies que Avram Noam Chomsky ha elaborat i que titula “10 Estratègies de Manipulació”.

Chomsky és un lingüista del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts)  mot conegut. Ha estudiat durant tota la seva vida temes de llenguatge i comunicació relacionats amb la psicologia. Penso que són interessants.

1 – L’ESTRATÈGIA DE LA DISTRACCIÓ.
L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants . L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica."Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) ".

2 – CREAR PROBLEMES, I DESPRÉS OFERIR SOLUCIONS.
Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3 – L’ESTRATÈGIA DE LA GRADUALITAT.
Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou aplicar gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d’aquesta manera quines condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si han estat aplicades d’una sola vegada.

4 – L’ESTRATÈGIA DE DIFERIR.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5 – DIRIGIR A PÚBLIC COM CRIATURES DE POCA EDAT.
La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment als nens, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilizant. Per què?"Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys d’edat (veure "Armes silencioses per a guerres tranquil") ".

6 – UTILITZAR L’ASPECTE EMOCIONAL MOLT MÉS QUE LA REFLEXIÓ.
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments …

7 – MANTENIR AL PÚBLIC A LA IGNORÀNCIA I LA MEDIOCRITAT.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossibles d’assolir per a les classes inferiors (veure ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) ".

8 – ESTIMULAR AL PÚBLIC A SER complaent amb la mediocritat.
Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte …

9 – REFORÇAR LA AUTOCULPABILIDAD.
Fer creure a l’individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel.lar-se contra el sistema econòmic, l’individu es autodesvalida i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10 – CONÈIXER ALS INDIVIDUS MILLOR DEL QUE ELLS MATEIXOS ES CONEIXEN.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements de l públic i aquells posseïdes i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Ja sabem que hi han nostàlgics i, d’alguna manera, tots ens en tornem quan ens anem fent grans i recordem coses de la nostra infància. Però s’entén que sentim nostàlgia de les coses bones i dels bons records i ja no s’entén massa que encara hi hagi nostàlgics de personatges tan tràgics com Franco, Pinochet, Hitler, etc

I s’entén menys encara que diaris com“El Mundo” publiquin avui, 35 anys després de la mort del dictador, una esquela-recordatori del XXXVè aniversari de la mort de Francisco Franco Bahamonde, que coincideix amb l’aniversari de la mort del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera.

I posats a no entendre res, entenc encara menys que a hores d’ara la Confederación Nacional de Combatientes (ja no són Ex. Segueixen essent Combatientes) i algunes altres organitzacions polítiques (molt minoritàries, això sí) segueixen “honorant” (és un dir, ja m’enteneu) la memòria del “anterior Jefe de Estado, Caudillo por la gracia de Dios”.

Simplement vull dir que no entenc que encara hi hagi diaris que volen ser seriosos (altra cosa és que ho aconsegueixin) difonguin i amplifiquin aquest tipus de coses. Vol dir que encara vivim a la lluna; o que encara queden molts fatxes encoberts; o que no hem sabut explicar bé les coses en aquests 35 anys de democràcia; o que aquesta democràcia no és tal i l’hauríem de deixar en pseudo-democràcia, tirant llarg.

I posats a demanar, així com el Codi Penal castiga certs tipus d’apologies, potser n’hi podríem afegir algunes altres. Com aquesta, per exemple. I a diaris que publiquin aquestes coses potser que els comencéssim a negar el pa i la sal i que les subvencions que reben passessin de llarg si no són capaços de respectar certs principis. Almenys és així com jo ho veig.

Tags: Franco, MITJANS DE COMUNICACIÓ, POLÍTICA

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

Tags: Comunicació, Informació, Llengua catalana, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PSICOLOGIA, Relacions humanes

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

Tags: América Llatina, Democràcia, Dictadura, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ