A PEU

“S’ha de ser imbècil per creure algunes coses de les que parles en el teu blog. S’ha de ser ruc per creure que algun dia Catalunya serà independent”. Aquestes afirmacions me les va fe -no fa gaire- una persona que va entrar al meu blog i, pel que sembla, no li van agradar gaire alguns apunts que va llegir, sobretot pel que fa referència a la independència de Catalunya. Lògicament que està en el seu dret compartir, o no, els meu punts de vista, cosa que respecto profundament.

Com a resposta, podria dir-li moltes coses a aquesta persona i podria donar-li arguments de tota mena. Però no sempre els arguments es volen entendre i no sempre serveixen igual per a tothom.

Em sembla, però, que la millor resposta la dóna Eduardo Galeano en aquest poema:

Utopía

Ella está en el horizonte.
Me acerco dos pasos,
ella se aleja dos pasos más.
Camino diez pasos
y el horizonte se corre
diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine
nunca la voy a alcanzar.
¿Para qué sirve la utopía?
Sirve para eso:
para caminar.

Eduardo Galeano

Tags: Eduardo Galeano, Independència, Utopia

Aquest fi de setmana és Festa Major aquí a Mollerussa i, com cada any, han fet un programa amb tots els actes festius. Aquest matí, mentre l’estava fullejant, m’he topat amb una foto antiga de la Plaça Major. Una foto dels anys 60 del segle passat… Als que ja tenim uns quants anyets ja ens comencen a quedar una bona colla records del segle passat!. I un dels records que m’ha portat aquesta imatge antiga és la d’una sabateria que hi havia en aquesta plaça on em van comprar les meves primeres sabates “Gorila”, molt populars en aquell temps perquè regalaven una piloteta verda amb cada parell de sabates. Els de la meva edat ho recordareu prou bé!. Jo recordo encara avui l’escena i la il·lusió que em va fer la famosa piloteta verda (em sembla que més que les mateixes sabates!) el dia que amb el pare vam anar a comprar-les. Eren famoses per la seva resistència i duresa (en tots els sentits). Després, per pura curiositat, he mirat a internet i he pogut comprovar que encara les fabriquen (molt més maques i molt més modernes que aquelles de la meva infantesa, és clar!) i també he pogut comprovar que perdura encara com a símbol de la marca la famosa i desitjada piloteta verda amb el goril·la.

Tot això per dir només una cosa: que el regal d’aquella “piloteta verda” era una bona estratègia per a vendre i aquesta mateixa estratègia encara dura avui en molts àmbits de la nostra vida. Sembla que encara no estem prou escamnats de que ens prenguin el pèl amb regals, que no valen res en si mateixos però que a molts encara els fan molta il·lusió. Per a molta quitxalla d’aquell temps -que quasi no tenia joguets perquè eren temps difícils- aquella piloteta significava molt i era l’ham perfecte per tal de que et venguessin la moto, com es diu popularment. Quantes vegades ens hem deixat enganyar amb regals enverinats!. Han passat a la història els miralls que els espanyols intercanviaven amb els indis americans amb or o plata. Aquells miralls eren tan encisadors, tan captivadors, amb tan atractiu per aquella gent que no els havia vist mai, que queien a la trampa amb les quatre potes.

Exactament això és el que ha fet Espanya durant segles amb Catalunya i, durant segles, molts s’han deixat enredar per les “pilotetes verdes”, els miralls de tota mena i les promeses de felicitat eterna. Per sort, cada vegada queden menys persones engalipades i entabanades per tantes promeses i la crua i dura realitat quotidiana fa veure quines són les perverses intencions que s’amaguen darrera la “piloteta verda”. Intencions que fins fa poc s’amagaven i que ara ja es mostren obertament sense cap mena de rubor: ara ja es pot dir clarament que la intenció és “españolizar a los niños catalanes”, fer-nos gruar cada fi de mes amb els diners que han d’arribar de Madrid, fer que els tribunals dictaminin sempre en contra nostra, posar tants pals a la roda com sigui possible per tal de que perdem la paciència i desistim…

Fa un temps, un dels economistes que més ha encertat les previsions (l’economista Niño Becerra), va fer un tuit que es va fer popular: "CAT demana un rescat de 5 mil milions a algú a qui entrega cada any 16 mil milions més del que rep". Ens volen fer patir econòmicament, culturalment, ens volen arraconar com a poble, volen seguir abusant de nosaltres, segueixen dient-nos a tort i a dret insolidaris, garrepes, dolents, lladres, nazis, egoistes i tots els pitjors qualificatius que vulgueu. De víctimes ens hem convertit en victimaris. Ara ja no s’estan de res i s’ha alçat la veda i ja es pot disparar a matar que no passa res. Hem quedat sols i sense defensa i ens haurem d’espavilar si volem sobreviure.

Per això em preguntava al títol d’aquest post si encara no estàvem escamnats, si encara era possible que algú amb quatre dits de front no veiés aquest espoli. Perquè això és un espoli en tota la regla i amb totes les lletres. Un espoli econòmic i un espoli de la nostra dignitat com a poble perquè ens volen prendre la nostra manera de ser i de fer, la nostra llibertat i les nostres legítimes aspiracions. Ja no podem ni decidir, segons ells. Què ens queda doncs?. Com acabava un article la Pilar Rahola fa uns mesos “Ens tenen, doncs, de genolls, que és com han volgut tenir-nos sempre. La qüestió és fins quan serà sostenible aquesta situació o, més ben dit, fins quan no veurem que és insostenible. Perquè hi ha una cosa pitjor que no tenir estat propi, que és dependre d’un Estat amb tendències naturals al vampirisme”.

Tags: Catalunya, Independència

El diari BON DIA, que es reparteix gratuïtament per les contrades de Lleida, cada any fa un anuari que -mes a mes- repassa els esdeveniments més significatius de l’any. Per fer-ho, el diari demana a una colla de persones  de les comarques de Lleida que tenim blog i que el diari té l’amabilitat d’enllaçar-nos, si volem escriure un petit article sobre l’esdeveniment de l’any anterior que a nosaltres ens sembli important.

Ahir, diada de Sant Jordi, va sortir al carrer l’anuari del 2012. Aquest és l’article que jo els vaig enviar:

L’ESCALADA INDEPENDENTISTA

Els alpinistes saben bé què significa l’escalada. Saben que per arribar al cim de les grans muntanyes han de superar milers de dificultats. Tot i això, tots ells somnien en poder fer els 14 pics que tenen més de 8.000 metres. És el gran somni de qualsevol alpinista.

El gran somni d’una majoria de catalans és la independència. Independència, aquesta aspiració que alguns -de forma una mica despectiva- han anomenat escalada independentista,  no és res més que el desig de llibertat que tot ésser humà porta a dins i que surt d’una manera o altra quan aquesta es negada sistemàticament. Som cada un de nosaltres qui ens sentim lliures o no i no són ells qui ens ho han de dir. Si tenim lleis i Constitucions que no ens serveixen per ser-ho, cal canviar-les. I si volem decidir el nostre futur, cal crear els instruments per a poder-ho fer.

En aquest procés d’escalada que ja fa temps que vam començar, l’any passat vam fer un dels cims emblemàtics el dia 11 de Setembre amb la gran manifestació de Barcelona que -ho vulguin o no- marcarà una fita dins del procés sobiranista català. Des de llavors han canviat algunes coses i encara en canviaran moltes més, tot i els ingents esforços que hi posen des de Madrid per a frenar aquest procés. Ho faran jugant tant brut com puguin i sabent que tenen molt més poder que nosaltres i sabent que tenen els àrbitres interpretant les lleis a favor de les seves conveniències. Ho intentaran de totes les maneres, però també hem d’estar convençuts que el procés no té marxa enrere i que aquell 11 de Setembre es va aconseguir una gran fita perquè, a fi de comptes, el que fa que les coses es produeixin és la voluntat popular. Aquesta és la nostra força i el nostre poder. Sabem que davant nostre encara hi tenim altres cims per conquerir, que ens esperen i que no podem defallir.

Han passat molts dies des que vaig escriure l’article. Sembla que les coses no es mouen; sembla que els ànims ja no són els que eren; sembla que, fins i tot, s’ha anat establint un cert pessimisme, o sigui, aquell estat d’ànim que ens fa semblar que vivim en la pitjor situació possible. Alguns ja apunten que  hem agafat un camí sense sortida. Però jo crec que no és cert i segueixo pensant el que pensava llavors: que la força la tenim nosaltres –el poble- i serà el que nosaltres vulguem que sigui i que sabrem trobar el camí que ens porti cap allà on volem anar. Potser haurem de fer marrades; potser equivocarem camins per voler fer massa via, voler fer dreceres i voler arribar abans; potser haurem de tornar enrere per tal de retrobar el camí bo… Però segueixo pensant que ens sortirem perquè noto en l’ambient que el poble català cada dia es convenç més de que hem de buscar sortides (pitjor que ara difícilment podrem estar) i perquè cada dia som més. Els entrebancs que ens posin no faran altra cosa que enfortir-nos, per bé que potser ens farà ser més cauts i més vius. Però -tard o d’hora- tot arribarà, ja ho veureu!

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Qui no ha tingut l’experiència d’un mal veí? És de les pitjors coses que et poden passar a la vida -sobretot si vius en un bloc d’habitatges- perquè aquests mals veïns poden arribar a amargar-te la vida.

N’hi ha de tota mena: aquell que fa soroll a qualsevol hora; aquell que no paga les despeses comunitàries; aquell que ho embruta tot; aquell que va sempre a la seva i no s’adona que al seu voltant hi té altra gent; aquell que a les reunions d’escala porta sempre la contrària i no és capaç mai de posar-se d’acord amb res ni amb ningú; aquell que té complex de superioritat i ni saluda; aquell que sempre amenaça… És un ventall tan variat i tan infinit que no acabaríem mai. Aquest tipus de veïns són inevitables i, alguna vegada, no queda més remei que marxar a un altre lloc.

Això és el que ens passa amb Espanya. Aquests darrers temps les coses s’han posat tan insuportables que ja només queden ganes de marxar d’una punyetera vegada. Perquè tot el que fem els molesta, els sembla malament i de seguida ho porten tot als jutges, sabent que els tenen a favor seu i, si cal pressionar-los una mica, es pressionen i ja està.

Ja sabíem que ens esperava això des del moment que vam parlar d’independència o, simplement, del dret a decidir. Sabíem que s’hi posarien de cul i que poca col·laboració trobaríem perquè això de la democràcia no saben massa de què va. Fa massa anys que fan servir el dret de conquesta i es comporten com a metròpoli davant d’una colònia. Som una colònia que cal conservar com sigui perquè dóna molts bons rendiments. I a nosaltres ja només ens queda l’esperança de poder marxar cam més aviat millor i deixar aquest mal veí que es Espanya. Que faci la seva, que nosaltres farem la nostra. És cansat i fastiguejant que cada dia, quan et lleves, et trobis amb un nou insult a la intel·ligència i a la teva dignitat com a poble i com a persona. El darrer exemple és la pretensió de que tota una classe canviï de llengua (per suposat, sempre cap a la castellana) només que un alumne ho demani.

Això n’és un exemple més dels molts que podríem posar. Però la gota malaia d’aquest mal veí seguirà i seguirà amb la pretensió de que ens cansem. Serà una tortura psicològica contínua, ben planificada i fent servir totes les males arts possibles; una tortura que haurem d’aguantar com puguem i de ben segur que ens ho faran passar malament. Però ens la caldrà aguantar amb la millor bona cara possibles i amb paciència infinita perquè tenim a tocar poder marxar d’una vegada i triar el nostre propi destí. O ara o mai!. Ara més que mai!

Tags: Independència, POLÍTICA

A la vida se’ns ofereixen a tots moltes oportunitats que no sempre sabem aprofitar. Oportunitats personals, oportunitats com a poble, oportunitats de tota mena. Normalment ens en adonem quan ja han passat i és quan ens sap més greu d’haver-les deixat fugir. Aquelles persones que són prou lúcides per veure on hi ha una oportunitat i saben anar-la a cercar o bé aquelles persones que saben veure quan una situació és una oportunitat per a elles, i l’agafen al vol, són les que acostumen a ser més felices justament perquè aconsegueixen allò que volen. Aconseguir els somnis ens fa sempre més feliços.

Els catalans estem vivint un moment clau, una oportunitat única per a ser independents i, per tant, molt més lliures per a decidir el nostre propi futur. Però, tal com van les coses, no estic gens segur que la sapiguem aprofitar. El temps passarà i l’oportunitat passarà de llarg si no la sabem aprofitar. Ens caldrà treballar dur per poder aconseguir el que una bona majoria de catalans volem perquè no n’hi ha prou tenir il·lusió i voler les coses. S’han de posar els mitjans per aconseguir-ho i, normalment, les grans coses no són mai fàcils.

I estic segur que serà la millor oportunitat que tindrem en molt temps si mirem el que tenim al nostre voltant: Espanya fa fallida, immersa con està en una cloaca plena de merda fins dalt i sense ningú que sigui capaç d’arranjar la situació. Tots estem tips del que veiem dia sí, dia també; tots veiem que l’estat actual de la situació ha de canviar d’alguna manera i ha de canviar profundament. Quin millor moment que aquest, doncs, per fer una decisió històrica i començar el nostre propi camí, tot sabent que també serà complicat i que no ens regalaran res!. Però serà el nostre camí i construirem la casa al nostre gust. Podem fracassar, certament. Però quin fracàs pitjor podem esperar que el que ens toca viure i sofrir cada dia dins d’ aquesta Espanya que no fa més que mirar enrere i mantenir uns valors que tenen tuf de resclosit de tan vells i passats de moda com són?. Uns valors que fan pudor a tancat i a podrit perquè ja no serveixen per  un món cada dia més complicat i totalment nou. Una Espanya que té un sistema polític i jurídic totalment injust, pensat i fet a mida només per a conservar un modus vivendi per a una minoria. Un sistema que no mira de cap manera el bé comú i la millora de les coses no serveix per a res. I, com a conseqüència, cal abandonar-lo com més aviat millor. Aquesta és la nostra oportunitat que no hauríem de desaprofitar.

Tags: Catalunya, Independència

Llegeixo ara mateix a “EL MATÏ DIGITAL”  aquestes breus frases de Mn. Ballarín, col·laborador habitual d’aquest diari:

INDEPENDÈNCIA

“Avui per avui,gràcies a Déu, no es guanya amb les armes, es guanya amb la pau.

Maleïts partits que posen les seves punyetes davant de les nostres llibertats.”

Josep M. Ballarín – 31.01.13

No he pogut vèncer la temptació de comentar-les una ica ja que estic totalment d’acord amb ell. Justament aquí rau el quid de la qüestió del tema estrella –junt amb el de la crisi- en aquest moments al nostre país. Estem massa plens de punyetes els catalans i ens fixem massa en els detalls. Ens fixem tant en els petits detalls que ens separen que no ens fixem en les grans coses que ens uneixen. Al desig d’alliberar-nos d’un gran i històric llast jo crec que hi estaria d’acord una immensa majoria de catalans. Per què, doncs, no ens deixem de punyetes i mirem una mica més enllà del nas. Deixem de mirar tant els arbres i mirem més el bosc. Deixem de mirar una mica el bri d’herba que tenim al davant del nas i mirem la grandiositat del paisatge que se’ns mostra al nostre davant amb tota l’esplendor. Deixem-nos d’immediateses inútils i mirem amb una mica de perspectiva.

Ens hem equivocat massa vegades en això com per tornar a caure en el mateix error. Faran el que sigui necessari per separar-nos, per fer-nos barallar entre nosaltres i, altre cop, ho aconseguiran si no anem alerta. No podem seguir posant la confiança en els que ens han enganyat tantes i tants vegades i sembla mentida que no ens adonem que ara ho tornen a intentar veient que ara anem seriosament buscant un nou camí. Simplement hauríem d’anar junts, no ser tan mesquins, deixar-nos de punyetes i ser més generosos.

Tags: Independència, Josep M. Ballarín

Eduardo Galeano, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” va fent una glossa per a cada dia de l’any. Per al dia 14 de Setembre escriu això:

14 de setiembre
"En la noche de hoy de 1821, unos poquitos caballeros redactaron el Acta de Independencia de Centroamérica, que solemnemente firmaron en la mañana siguiente.
El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

Més tard o més d’hora els pobles busquen la seva independència perquè necessiten llibertat. I la busquen encara amb més ganes si se senten escanyats, enganyats i maltractats. Ahir, el Parlament de Catalunya va iniciar un camí cap aquesta Independència, que una gran majoria del poble català vol i que multitudinàriament i clara va demanar prou  l’11 de setembre en la més gran manifestació que hi ha hagut a Catalunya. Aquest crit no només no ha estat escoltat, sinó que s’ha mirat d’ofegar, de silenciar i de menystenir de totes les maneres possibles per part de qui hauria d’estar ben atent a totes aquestes inquietuds.

Ahir una bona majoria del Parlament va aprovar un document que sens dubte serà històric. Els partits que creuen en la llibertat, en la democràcia i que saben que el dret a decidir és fonamental per a les persones i per als pobles van fer evident que els catalans tenim dret a decidir el nostre destí. Alguns partits que, per més que es diguin demòcrates han demostrat que no hi creuen gaire en els drets dels pobles, van votar que no tenim dret a decidir. Per ells faran! Jo els diria el que explica Galeano que van dir aquells senyors centreamericans: “El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

No en dubteu gens: un dia o altre el poble català la proclamarà i les conseqüències ja veurem quines seran…

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Es tracta de ser lliure, tot i que sabem que no en serem mai del tot. Es tracta de caminar personalment i comunitàriament cap a la llibertat, tot i que sempre fem moltes giragonses i passos endavant i enrere. Es tracta de ser feliços, tot i que mai en serem totalment.

Parlem de petites i grans llibertats, com si la llibertat fos petita o gran segons el que hàgim de triar  i potser no ens adonem que la llibertat sempre és gran, sempre és necessària, sempre és fonamental perquè té valor per sí mateixa. Ja sabem que volem ser, volem fer, volem l’impossible i quasi mai ho aconseguim. I també sabem que moltes vegades la culpa és nostra i només nostra. Les pors personals ens tenallen, ens paralitzen, ens fan ser petits, conservadors, poc imaginatius i còmodes. Altres vegades les pors ens venen de fora, de gent amb aires ombrívols que ens miren malament, ens amenacen i ens quedem palplantats i desorientats.

Comencem a viure un d’aquests moments i ens tocarà viure’n de molt més durs perquè hi ha molta gent amb molt poder que s’ha proposat fer-nos por. Psicològicament potser molta gent jove no hi està preparada. La gent gran, segurament que  una mica més perquè van conèixer de ben a prop la dictadura de Franco i totes les seves calamitats. Ara tornen a apel·lar a la por –com a bons franquistes que són-per veure si molts es queden pel camí i si es caguen als pantalons. Apel·len a la por perquè no creuen en la llibertat ni en la democràcia, tot i que es diuen demòcrates. Però aquests demòcrates no fan més que amenaçar i coaccionar de la forma més barroera que troben. Si cal escanyar econòmicament, no tindran cap escrúpol i ho faran amb tota tranquil·litat. Si cal empresonar, ho faran. Si cal fer servir la mentida i les males arts, també ho faran exquisidament perquè en són especialistes. I a la nit se n’aniran a dormir sense remordiments i dormiran com un tronc. Dormiran contents i tot! Contents i satisfets perquè es pensaran que fins i tot han contribuït a salvar Espanya!

Poden permetre que triem petites coses que ells consideren sense importància, però de cap manera podrem traspassar les línies vermelles que ells han traçat. Són ells qui tenen el poder i són ells qui diran què podem fer i què no. Triar el nostre propi destí és massa important i per aquí no s’hi pot passar. No ho permetran!

Però nosaltres som tossuts i continuarem essent tossuts. Continuarem intentant-ho. Anirem fent forats al mur fins que caigui i estem segurs que un dia caurà, com va caure el mur de Berlin. No pararem de buscar sortides. No pararem de buscar la llibertat. No pararem ni ens pararan. Som massa tossuts i estem massa convençuts que el temps i la història van a favor nostre. Ara Europa mira i calla. Arribarà un dia que veurà tanta injustícia contra el poble català, veurà tanta mala baba, veurà tanta persecució que inevitablement haurà de dir i fer alguna cosa si vol dir-se demòcrata. Ens cal pensar que Europa vol ser demòcrata i vol salvar la democràcia. Per tant, constatarà que el que fan contra el poble català és una pràctica antidemocràtica i va contra els mateixos interessos d’Europa. És la nostra esperança i també ho és saber que estem carregats de raó i de raons i que reemplaçar la por per la raó no du enlloc. Tenen el poder, però no tenen la raó. Tenen l’insult, la desqualificació, el menyspreu i les males arts apreses en segles de govern imperialista, però segueixen sense tenir raó perquè no tenen raons. I nosaltres sabem que la veritat, tard o d’hora sempre triomfa i que els pobles, tard o d’hora, sempre deslliguen els lligams de l’opressió. El pla d’aquesta gent és fer que Catalunya segueixi oprimida, que no pugui triar el seu destí. Però que recordin que els catalans, “quan convé seguem cadenes”.

Tags: Drets humans, Independència, Llibertat

En una ocasió, algú li va preguntar al famós legislador atenès Soló (638-558 aC) per a què serveixen les lleis. El que és considerat un dels precursors de la democràcia a Atenes li va contestar: "Per atrapar els petits delinqüents". "Només per això? –va preguntar el seu interlocutor- i què fem amb els grans criminals?. Soló li va dir:" Amic meu, la llei és com una teranyina. Les mosques petites s’hi queden atrapades, però les grosses la trenquen i escapen amb enorme facilitat".

Ve a compte aquesta petita introducció per la notícia que avui ha sortit al diari: El fiscal general de l’ Estat ja s’ha posat a treballar de valent per estudiar tots els possibles i previsibles escenaris contra el referèndum català. Torres-Dulce amenaça que NOMÉS és pot celebrar la consulta si és dins del marc constitucional. Cal que recordem des d’aquest mateix moment –per si ens en havíem oblidat- que ells són els que fan i interpreten les lleis. Sobretot això darrer! Perquè una mateixa llei, que es pot interpretar de diferents maneres, ells ja fan per manera d’interpretar-la de manera ben restrictiva. Ho hem vist un munt de vegades i ara ho tornarem a veure de ben segur. Ja ho deia el filòsof sofista grec Protàgores, a qui Plató va dedicar un dels seus diàlegs, quatre segles abans de Crist afirmava: "La Justícia és el que l’home poderós diu que és". I cal que recordem que els poderosos (respecte a les lleis) són ells…

Nosaltres només tenim una força i la única que podem fer servir i de la que ens hem de refiar: ENS CAL ANAR UNITS. Tenim la força da la majoria d’un poble, que no és pas poca cosa. I caldrà ser hàbils, caldrà que tothom hi aporti el seu gra d’arena, caldrà tocar tots els ressorts internacionals, buscar totes les complicitats possibles, buscar tots els arguments existents i potser fins i tot inventar-ne de nous. Però ara és el moment. Comença un camí complicat, certament, però un camí apassionant. I és el moment de que els nostres polítics donin la talla sumant, sumant i sumant. No em cansaré de repetir el que fermament crec: en aquest moment hem de ser-hi tots i tothom hauria de mirar cap horitzons llunyans, cap a un bé general i deixar de banda els interessos partidistes, massa vegades una mica egoistes.

I, per acabar, vull recordar un tros d’aquell gran llibre argentí “MARTÍN FIERRO” del poeta Miguel Hernández.

“La ley es tela de araña,

y en mi ignorancia lo explico,

no la tema el hombre rico,

no la tema el que mande,

pues la rompe el bicho grande

y sólo enreda a los chicos.

Es la ley como la lluvia,

nunca puede ser pareja,

el que la aguanta se queja,

más el asunto es sencillo,

la ley es como el cuchillo,

no ofende a quien lo maneja.

Le suelen llamar espada

y el nombre le sienta bien,

los que la manejan ven

en dónde han de dar el tajo,

le cae a quién se halle abajo,

y corta sin ver a quién.

 
Hay muchos que son doctores,

y de su ciencia no dudo,

mas yo que soy hombre rudo,

y aunque de esto poco entiendo

diariamente estoy viendo

que aplican la del embudo”

Haurem de vigilar i estar molt amatents perquè, una vegada més, Espanya no ens vulgui aplicar la llei de l’embut i no torni a passar allò de “feta la llei, feta la trampa”. Penseu que posaran totes les lleis a favor seu i faran les trampes necessàries -com ja estem veient des del mateix moment de la darrera campanya electoral- per tal de dinamitar tot el procés cap a la independència. Alerta, doncs.

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

La Consellera Rigau ha plantat el ministre cap WERT. Jo encara hauria fet més: l’hauria deixat plantat i ni hauria acudit a la reunió. A vegades som massa educats i tot!

Davant de governs com el del PP i de ministres com aquest poca cosa s’hi pot fer veient les seves obscures intencions. El millor que podríem fer els catalans per demostrar que encara ens queda dignitat és plantar Espanya d’una vegada i com més aviat millor. Cal fer un front comú contra tanta ignomínia i no entenc com davant d’aquests fets no hi hagi més partits que no s’hi sumin. I ja no només em refereixo a partits catalans, sinó que davant d’aquests menyspreus s’hi haurien de sumar altres comunitats autònomes que es troben més o menys en situacions semblants.

Plantar Espanya és l’únic que ens queda i espavilar-nos com puguem per tal de que no ens vagin matant poc a poc. Quan s’està en la situació que estem no es pot ser massa primmirat i hem de mirar de salvar-nos nosaltres amb les tres o quatre coses més valuoses que tinguem. En situació de naufragi o d’incendi no podem pensar en salvar la col·lecció de segells o aquelles àlbums de fotos que tan ens agraden. El que cal és sortir corrent i marxar ben lluny del perill. Després ja refarem la vida com puguem o com vulguem. És el que té la llibertat!

Tags: Independència

Ahir reproduïa  i feia meves les paraules que el Salvador Cardús adreçava al President Mas en l’acte de final de campanya de CIU perquè creia –i segueixo creient- que eren unes paraules assenyades i unes paraules sentides. Unes paraules que sortien del cap i del cor i que podien fer seves molts catalans en un moment excepcional de la nostra història.

L’ Onze de setembre passat va començar de forma molt seriosa un viatge cap a la Independència de Catalunya, viatge que crec sincerament que ja no tindrà marxa enrere. Dic que segueixo pensant que aquest viatge, del que el Salvador Cardús parla, és molt important pel nostre país i em sembla que ahir no vam encertar en el preparatius. Un viatge com aquest es necessita preparar-lo molt bé, amb temps, mirant els detalls, per tal de que fallin el menor nombre de coses possibles. I certament em sembla que no hem començat prou bé.

I no ho dic pels resultats obtinguts per alguns partits en concret. Ho dic per l’actitud que segueixen mostrant els comandaments d’a bord. Ja es van equivocar anys enrere fent coalicions estranyes que no van dur el País enlloc (o, si voleu, diria que el van dur al esculls on ens hi hem quedat embarrancats uns quants anys). Ara, que semblava que en podríem sortir, ens trobem altre cop que hi han diversitat d’opinions i criteris que poder fer endarrerir altre cop el viatge. Veurem en què queda tot.

Aquestes eleccions alguns diuen que no han servit per a res. No és veritat. Han servit per a moltes coses, una d’elles –i essencial- és per saber on està situat cadascú i quines són les ganes de començar aquest viatge i per saber exactament qui s’hi anota i qui no. Per això en aquests propers dies veurem què fa cadascú. Ara veurem qui té ganes i qui no de tirar el País endavant, qui ajuda i qui no per desempallegar-nos d’Espanya i anar de manera decidida cap a la Independència de Catalunya. Des de l’ 11 de Setembre s’hi ha anat sumant molta gent i es veu voluntat de que encara se n’hi sumaran molt més si es fan les coses mitjanament bé.

Capità i comandaments: feu les coses bé. Sumeu esforços i voluntats. Poseu-hi il·lusió i esforç, que ja veureu que la tripulació serà nombrosa i seguiran les consignes que doneu. Però necessitem unitat, intel·ligència i persistència. La unitat serà la que ens donarà la força necessària.

Per tant, segueixo creient en les darreres paraules que va pronunciar el Salvador Cardús:

“President, el 26 a primera hora del matí, salpem!”

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

El dia 23 de Setembre el diari EL PUNT/AVUI publicava un article que jo considero molt important en aquests moments. Ens exposava LES MENTIDES CONTRA CATALUNYA que l’espanyolisme començava a fabricar i que començava a fer córrer ràpidament per tal de començar a fer por i contrarestar les ànsies d’independència que Catalunya està mostrant obertament i que, sens dubte, es faran evidents en les eleccions de diumenge vinent.

La pedagogia és necessària i, en moments com els que estem vivint, jo diria que imprescindible. Aquest diari es va posar mans a la feina i va recollir les primeres 10 grans mentides que van començar a córrer. Però també va buscar diversos experts que les rebatien una a una amb prou arguments com perquè la gent deixés la por a casa. Per això m’ha semblat bé recollir-les, així com les respostes dels experts.

Aquí teniu les primeres grans mentides (després n’han vingut d’altres):

• Catalunya quedaria fora de la Unió Europea?
• Els jubilats deixaran de cobrar les seves pensions?
• L’Estat deixarà de pagar l’atur i altres subsidis?
• L’exèrcit espanyol enviarà els tancs contra Catalunya?
• El nou estat català bandejarà la llengua castellana?
• La Catalunya independent quedarà fora de l’euro?
• Ni el Barça ni cap equip català no jugarà en lligues espanyoles?
• El PIB de Catalunya s’ensorrarà?
• El boicot comercial ofegarà l’economia catalana?
• La independència obrirà un greu conflicte social?
• La Constitució és intocable i l’autonomia es pot suprimir?

Després, com veiem cada dia, ja no només es fan córrer mentides sinó que s’ha buscat tota l’artilleria possible, els ventiladors de la merda i es fa tant joc brut com és possible. I el que és més trist és que a aquest joc s’hi ha apuntat tothom: la coneguda caverna mediàtica -com era d’esperar- però també l’aparell de l’Estat, amb alguns ministres importants al capdavant. Mentides i joc brut: heus ací el que sap fer Espanya!

Alerta que les cloaques baixen plenes de merda…! 

Tags: España, Independència, POLÍTICA

Aquí a Espanya, amb la història del “cafè para todos” s’ha arribat a un punt que, paradoxalment, només hi ha cafè per alguns. Amb l’excusa de la igualtat s’ha arribat a la més injusta desigualtat perquè s’ha pres la cafetera a qui feia i servia el cafè.  Ja sé que aquest punt de vista no el comparteixen alguns, però si es mira objectivament i es posen xifres damunt la taula, la realitat és aquesta: Catalunya s’ha anat empobrint a causa de que li han anat prenent les eines per a poder-se desenvolupar, i sempre amb la falsa excusa de la igualtat i l’equilibri territorial.

Això m’ho ha fet recordar una anècdota que s’explica del Che Guevara quan, en una reunió, el Che tenia un termo ple de cafè davant seu i un amic seu li deia que l’obrís i en servís. Però el Che es va anar fent el sord i el termo es va quedar sense obrir durant tota la reunió. En acabar, l’amic va protestar dient: “Una reunió llarga i sense cafè!”. I el Che li va contestar: “No hi havia cafè per a tots; per tant, no n’hi haurà per a ningú”.

Aquesta manera de pensar és la que fan servir molts dirigents espanyols -amb la mentalitat de “el perro del hortelano: no come él ni deja comer al amo”- pensant-se que això és justícia quan, en canvi, és la injustícia més flagrant. Justícia és mirar de repartir el millor que es pugui el que es té. Justícia és mirar de que la societat sigui equilibrada en tots els sentits, la qual cosa no vol dir que hagi de ser idèntica i mimètica.  Justícia és mirar de desenvolupar-se tant com es pugui per tal de que tots puguin tenir més i, per tant, poder estar millor. Hi ha encara massa present la mentalitat del que creu que “si el veí té una cosa, jo també la vull”, encara que no la necessiti ni potser hagi pensat mai en tenir-la. Però és igual. Si jo no ho puc tenir, ell tampoc. Si els altres tenen una cosa, jo també la vull tenir…

En els moments actuals una majoria molt majoria (suposo que les urnes ho faran palès) volem i necessitem ser independent d’un estat que escanya, que no deixa créixer en cap sentit i només serveix per tallar ales i que l’ocell no pugui volar. No volen que l’ocell sigui lliure i fer el que li doni la gana. Això és massa per a ells i no es pot suportar. On s’és vist voler aquestes coses? Com es possible que es demani la llibertat? Aquí s’ha de restar units com sigui, per les bones o per les males. No han entès res i no saben que hi han aspiracions que s’aconsegueixen per les bones o per les males, més d’hora o més tard. I ara sembla que una gran majoria de catalans està disposada a aconseguir-ho. Per tant, ho aconseguirem!

Tags: Independència

Un amic em tramet aquesta carta del professor Llorenç Prats. Com que crec que val la pena donar-li difusió, la deixo aquí per tal que cadascú la valori i la contesti, si ho considera oportú.

Jo considero que val la pena contestar el Manifest d’aquest grup de gent -tal com fa el professor- i que és una bona hora perquè cadascú es posicioni i digui el que pensi (val més tard que mai!). Molta gent dels que signen ha viscut massa anys en una buscada –i tranquil·la- ambigüitat que els anava prou bé per mantenir el seu estatus i callar quan no tocava fer-ho. Personalment crec que és un manifest injust, inoportú i miop perquè s’ha de ser cec –o ser molt curt de vista-per no veure el maltractament continuat que han fet a Catalunya i s’ha de ser mut o molt covard per haver callat tant de temps i no haver estat capaç de dir absolutament res. Era fingida ignorància, cinisme, menjadores plenes…? O és que ara veuen que la cosa va de bo i, per tant, “correm-hi tots”?

I una cosa els demanaria: si ells tenen dret a parlar (que els tenen, naturalment) i si tenen prou plataformes per tal que el seu manifest sigui difós, també haurien de reconèixer i defensar el dret que tenen els que no pensen com ells, que no tenen els altaveus tan potents com els seus i que són condemnats de seguida que obren la boca per aquests mateixos mitjans que difonen els seus manifestos. Però està bé que cadascú es retrati i es posi al seu lloc…

Diu així el professor Llorenç Prats:

HE ENVIAT UNA CARTA AL DIRECTOR D’ "EL PAÍS" EN RESPOSTA AL MANIFEST "D’INTEL•LECTUALS I PROFESIONALS" QUE HA PUBLICAT AVUI. COM QUE ÉS SEGUR QUE NO LA PUBLICARAN, US LA REPRODUEIXO AQUÍ, AMB EL PREC QUE, SI US SEMBLA BÉ, LA COMPARTIU I LA FEU ARRIBAR ALS MITJANS ALS QUALS TINGUEU ACCÉS. GRÀCIES

"Vergüenza ajena. Esta es la sensación que produce el manifiesto de intelectuales y profesionales de socialdemócratas de centroizquierda -con alguna incrustación neoliberal- que ha publicado hoy El País. ¿Ahora se acuerdan de Cataluña? ¿Ahora advierten que es necesario “un mejor encaje institucional para Cataluña, una financiación más justa y una federalización del Estado de las autonomías” en lugar de “un nacionalismo catalán exacerbado”? ¡Que sagaz visión de la historia! ¡Cuánta sensiblidad! Y para ello invocan los tótems de la Transición y la Constitución de 1978, ambas firmemente tuteladas por el franquismo. O un Estatuto que las instituciones españoles se encargaron de reducir a una humillante caricatura.
Llegan tarde, como siempre, muy tarde. Y se equivocan de plano si piensan que esto, como decía esta mañana el titular de la edición digital de este diario es una “oleada soberanista de Mas”. Mas se subió a la ola el 11 de septiembre y trata de surfearla como puede. Es el pueblo de Cataluña, el millón y medio de personas que desbordamos las calles de Barcelona el 11 S quien está delante ¡Qué pena que ni siquiera eso sean capaces de ver!
Parece mentira que no haya intelectuales en España que tengan el valor democrático de reconocer -sin más-, el derecho a decidir.
Como decía Agustín García Calvo: “Libre te quiero, pero no mía”. No es su caso.
Adéu Espanya!"
Llorenç Prats, profesor de Antropología de la UB

Tags: Independència, POLÍTICA

“Si la naturalesa fos un banc, ja l’haurien salvat”, diu Eduardo Galeano.

"Si la independència fos dolenta per a Catalunya ja ens l’haurien donada", frase que corre per la xarxa i que ha fet fortuna.

Aquesta és la trista realitat per a la mentalitat de molta gent dels que manen. Per damunt de tot hi ha la lluita pel poder i es fa tot el que sigui per conservar-lo. I no us penseu que em refereixo només a la gent de dretes. Aquests també i potser els que més. Però hi podríem incloure, dins d’aquesta manera de pensar, a molta gent d’esquerres que, en aquestes coses, són com els de dretes. És la típica manera de pensar dels que creuen que en aquesta vida tot el que és plaent mata, engreixa o és pecat i, per tant, cal evitar-ho com sigui. S’ho creuen tant que volen evitar-ho també als demés. Que les persones puguin pensar i elegir per elles mateixes es veu que s’ha d’ evitar com sigui perquè és massa plaent.

Jo em pensava que la democràcia de veritat era respectar el parer del poble, tot i que al poble se l’enganya moltes vegades, se’l manipula i se’l manté tant com es pot en l’analfabetisme. Però el poble, tot i ser analfabet, a vegades ensuma les coses que són bones per a ell. I, és clar, això no es pot permetre.

Mireu, jo no sé si la independència de Catalunya serà més o menys bona, si ens portarà molts mals de cap o no, si ens costarà més o menys assolir-la, si les coses canviaran molt o molt poc. El que sí que sé és que és injust i antidemocràtic que posin tant pals a la roda, sobretot pensant que per aquelles coses que són del seu interès no hi posen cap impediment. Als bancs prou que els han salvat! Quan els ha semblat interessant per als seus interessos, prou que han canviat les lleis! La Constitució prou que saben que no és un text sagrat i que es podria canviar si volguessin! Però segueixen creient allò de “ España antes roja que rota”. Jo em pregunto per què? Quins motius tenen? Ells els saben prou els motiu –i jo també- i per més que ens els amaguin són cada dia més evidents. Ja comencem a tenir uns anys i hem vist moltes coses en tota la nostra vida. Per això no ens enganyaran, per més que ho intentaran  per tots els mitjans

La conclusió que jo en trec és només una: no volen donar-nos ara les llibertats perquè mai Espanya ens les ha volgut donar i, en el fons,  la mentalitat segueix sent la mateixa. Davant d’això bé es deu poder fer alguna cosa… Tot el que afavoreixi Catalunya –per just i equitatiu que sigui- és mal vist a la resta d’Espanya i això ho tenen molt en compte perquè dóna molts vots al govern de torn, sigui de dretes o d’esquerres o de centre, com deia abans. Aquesta és la trista realitat i és per això mateix que mai miraran altres realitats que s’estan donant al món, mai acabaran de creure del tot en la democràcia perquè saben que la democràcia de veritat els traurà poder i les màscares que porten. Saben que la democràcia no els deixarà enriquir-se de la manera que ho han fet durant anys. Seguiran mirant-se el melic com ho estat fent des de fa segles (per bé que el melic estigui ple de brutícia acumulada durant anys) i seguiran fent-ho amb aquesta mentalitat centralista a la que ens tenen acostumats.

Recordeu quan la  Rosa Parks, l’any 1955, va ser condemnada per no voler-se aixecar del seu seient en un autobús per deixar-hi el lloc als blancs? Dos anys abans de morir, en una entrevista a la BBC Mundo, Rosa Parks va  dir dues frases, que convé que no oblidem: «Senzillament ja estava cansada  del maltractament» i «la llibertat no és gratis». Recordem-les aquestes frases perquè ens farà falta!

Tags: Independència, POLÍTICA

La psicologia ens diu que la majoria de gent és reticent al canvi, tot i que els progressos de la humanitat s’han fet en base als canvis, la majoria d’ells volguts i buscats per la necessitat de la mateixa humanitat i alguns altres sobrevinguts purament per xiripa i casualitat. El cas és que -tot i ser necessaris i convenients- els canvis costen de fer a la major part de les persones.

Són moltes les raons per les que hom es resisteix al canvi, tot i que les principals es podrien resumir en la por al fracàs, en el fet de reconèixer que potser estàvem equivocats i en la por al desconegut.

Les persones i els pobles que han sabut canviar a temps són els que han tirat endavant i en temps de crisi és quan són més necessaris aquests canvis, tot i que també ens podem trobar que és precisament en aquestes situacions complicades quan més ens hi resistim perquè la por augmenta. Per tant, un dels principals problemes que se’ns presenta en aquests moments tan delicats -i tan interessants- que estem vivint els catalans  és com s’han de superar aquestes pors.

La introducció de canvis interfereix amb l’autonomia i pot fer que les persones sentin que han perdut el control sobre la situació i, en general, sobre el territori que creuen dominar. Quan això passa no es tracta d’una qüestió política, sinó més aviat d’un assumpte de poder. Exactament això és el que passa amb Espanya en aquests moments. Senten que se’ls en va el poder de les mans i que ja no determinen ells, acostumats com estaven a fer-ho des de segles. Els fa por l’autodeterminació d’altres que no són ells (que sempre han tingut el poder). Un líder intel · ligent és capaç de generar canvis permetent que els altres prenguin les seves decisions i convidant a que tothom s’involucri en  aquests nous canvis. És exactament tot el contrari el que fan el governs espanyols de torn perquè aquesta mena de situacions els creen incerteses. I es tanquen en banda i rebutgen qualsevol tipus de noves possibilitats. És factible que la majoria de les persones decideixi mantenir-se en la mateixa línia de sempre -tot i que no s’hi trobin bé- ja que prefereixen allò de que val més “boig conegut que savi per conèixer”. Però no s’adonen que es tanquen les portes a situacions noves i riques. I tampoc deixen que aquesta decisió es pugui dur a terme perquè a por se’ls menja. Parlen de democràcia però la tenen guardada amb tanques per tal de que ningú pugui exercir-la…

Referint-nos a Catalunya i en els líders que han de dur endavant aquests canvis, el millor que poden fer és inspirar seguretat i certesa. És missió dels líders crear seguretat en el procés de canvi, i per això no hi ha res més inspirador de lliurar mesures clares, simples i directes als que es veuran involucrats en el canvi. Per això és tant important portar les coses de forma serena i no deixar.se emportar per les provocacions. Un bon líder ha d’evitar tant  com pugui caure en la temptació de fer canvis en secret. Com més públiques i clares siguin les coses, millor. Sempre és millor començar el procés de canvi des de la base, és a dir, des de la presa de contacte que tenen els destinataris del canvi amb el que es vol implantar. I, per tant, el que cal és una consulta, un referèndum o alguna cosa semblant (diguem-li com li diguem).

Els entesos, dels quals parlava abans, ens expliquen que els éssers humans som criatures d’hàbits, éssers de costums i per això tot canvi significa una nova perspectiva que s’ha d’analitzar i això sempre és complicat. Les rutines es tornen processos automàtics -cal moltes vegades fer la mateixa cosa per sentir-se segur- d’acord als fins que cadascú té, i per això tot procés de canvi tendeix a sacsejar la consciència de la resta generant molèstia, confusió i distracció.

Els líders han d’intentar minimitzar el nombre de diferències que suposa el canvi de la rutina que tota persona té, ja que és en aquest aspecte on trobem major resistència al canvi. Sempre que sigui possible cal mantenir les coses familiars, d’aquesta manera mantenim a les persones enfocades en el que és realment important i permetem que psicològicament no es tanquin al canvi.

Tot canvi suposa la implantació de noves estratègies, mètodes i processos per aconseguir el que desitgem, per això tot canvi suposa una modificació de la identitat que cadascú té, d’una altra manera no podríem deixar el que vivim en el passat per afrontar els desafiaments que suposa el present i futur. Els éssers humans som un cúmul d’experiències que, sense importar si són bones o dolentes, ens forja per al que ve més endavant. Però què passa quan reneguem d’aquesta experiència que tenim? És molt probable que les persones actuïn de manera defensiva, ja que costa deixar de ser el que som per convertir-nos en alguna cosa millor. El més problemàtic dels sentiments en aquest sentit és el reconèixer que estàvem equivocats i acceptar que cal canviar certes coses.

Ara és el moment dels líders i dels entesos. Són ells qui ens han de donar seguretat refutant tot l’argumentari (a vegades ridícul i fora de lloc) que ens caurà al damunt: pors, amenaces, crides a l’ordre i mil coses més. Cal escoltar-ho, cal refutar-ho i cal tirar endavant amb decisió, valentia i tota la murrieria del món cap aquest nou camí que estim desbrossant. Pensem que el món ens observa i pensem que hi tenim molt a guanyar –i poc a perdre. si ho sabem fer bé. 

Tags: Democràcia, Independència, POLÍTICA

Vinyeta de @ferranmartin- lainformacion.com

Si mirem el diccionari veurem que totes aquestes paraules amb que he titulat el post d’avui tenen un significat semblant: són atribuïbles totes a algú que té poc enteniment o quan algú quan diu una gran bestiesa.

Però no he posat aquest títol perquè sí. De fet, les he tret d’un llibre que potser alguns de vosaltres haureu llegit (o no, perquè és una mica feixuc). Em refereixo a “El pèndol de Foucault” d’ Umberto Eco, on al principi del llibre hi ha un fragment deliciós (i digne d’un gran escriptor com ell) en el que els dos personatges més importants es coneixen i tenen una interessant conversa sobre aquest tema, o sigui, sobre cretins, estúpids, imbècils i bojos. Segons ell no són pas la mateixa cosa. Hi ha lleus o grans diferències, segons com es miri. Umberto Eco les explica i, una vegada llegides i païdes (perquè a vegades costen de pair les seves filosofades), tenen la seva raó i hi veus el quid de la qüestió.

Jo diria que aquests dies a Espanya estan aflorant de cop – com en una primavera en plena tardor- tots aquests espècimens d’una gran realitat que semblava amagada o finament dissimulada fins ara: Espanya deu tenir la quantitat més gran per metre quadrat d’imbècils i cretins de tot el planeta terra i part de la nostra galàxia. Ho dic perquè sembla que es facin la competència entre ells i les pàgines dels diaris en veuen amb feina per poder encabir tanta estupidesa plegada -ara d’un, ara d’un altre- que va caient compassadament dia sí, dia també i que els mitjans van recollint com per després algú es pugui entretenir a fer una compilació que es vendria prou bé. Recordeu aquella famosa “Antologia del disparate” que va sortir fa anys i que va tenir tant d’èxit’ Doncs ara podríem fer una antologia de les estupideses i segur que li faria la competència.

De fet –si volem ser sincers- els que guanyen de carrer en tota aquesta cursa són la gent del PP. I guanyen de carrer perquè aquests dies són els que més parlen í, potser per això, són els que més ruqueries diuen, algunes carregades de mala llet, tot sigui dit. A vegades penso que no hi ha només estupidesa en aquesta gent sinó molt mala intenció i molta mala baba. Us estalviaré cap mostra perquè podreu trobar tota la col·lecció als diaris sense massa esforç.

Umberto Eco fa dir a un dels personatges que “ l’estúpid fins i tot pot dir alguna cosa correcta, però per raons equivocades. Es poden dir coses equivocades, amb la condició que les raons siguin correctes”. Aquests del PP superen tot això i ni diuen coses correctes, ni les raons són correctes. Diria que s’han begut l’enteniment i ja ni els queda la capacitat de raonar. Jo he escoltat fins i tot algú de la seva corda que diu que es passen una mica i que no fan més que preparar el terreny perquè a Catalunya en les pròximes eleccions  treguin una llarga majoria absoluta els independentistes. Potser sí que té raó aquesta persona. A vegades l’exageració pot portar aquestes greus conseqüències (greus per a ells i perfectes per nosaltres) i pot ser la millor campanya electoral que puguin fer.

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

És lleig això que fa Espanya. Ja hi estàvem avesats i ja hi comptàvem però no deixa de ser lleig, per qualificar-ho d’alguna suaument. Podríem ser força més durs i dir que les actituds actuals que una bona part d’Espanya –a tots nivells- mostra cap a Catalunya són actituds prepotents, antidemocràtiques, colonialistes, xulesques, hipòcrites, mentideres i molt maquiavèl·liques.

Veieu aquest gràfic que he posat? Doncs exactament això és el que pretenen: deixar-nos sense sortida. O millor: fer-nos creure que no tenim sortida. Com deia Rajoy ahir mateix ens volen fer creure que Catalunya fora d’ Espanya és el no-res, el caos, que no pot existir. De moment fan servir la por i l’amenaça, però ja veureu que més endavant prendran nota dels consells que Maquiavel donava en el seu llibre “El Príncep” i faran servir l’astúcia i es posaran fins i tot tendres i potser se’ns agenollaran i tot implorant-nos que no ens en anem. Ja ho veurem. Però el que es clar és que –com en el rètol, arribem en un punt en que no tinguem sortida ni per dant, ni per baix, ni per la dreta, ni per l’esquerra ni per enlloc. Ens volen crear una situació claustrofòbica angoixant. Els que n’han patit ja saben de què parlo.

I contra això quin remei hi ha? Quines pastilles podem prendre? Hi ha o no hi ha sortides? Jo crec que la millor solució és escoltar amb molta atenció persones sàvies i intel·ligents (que també n’hi ha fora d’ Espanya). Escoltar-los, deia, per tal de que ens marxin les pors i les angoixes. Seria molt saludable, per exemple, que tots escoltéssim el programa que TV3 va oferir fa uns dies i on Carles Boix ens donava exemples de camins cap a l’estat propi i ens oferia l’explicació per a diferents escenaris de ruptura.

Carles Boix no és un qualsevol . És doctor en Ciències Polítiques i màster en Administració Pública per la Universitat de  Harvard i catedràtic de Ciència Política i Afers Públics a la Universitat de Princeton. I, com Carles Boix, en trobarem un munt. Segur. Els que en saben aquests dies haurien de fer hores extres per tal d’adoctrinar-nos una mica (tal com el ministre Wert no vol que es faci). A mi m’agrada que m’expliquin les coses una mica per tal de poder decidir més lliurament, cosa que a ells no els agrada massa perquè no s’adonen que els autèntics adoctrinadors són ells.

El professor Boix ens explica amb claredat i rigor quines etapes podrien marcar el camí cap a l’estat propi, com hauria de ser la negociació econòmica i l’encaix internacional. Segons el Tribunal Internacional de la Haia, ens diu, "si no fa un ús il·lícit de la força qualsevol poble pot tenir el dret a l’autodeterminació".

Si voleu veure el vídeo, feu clic aquí. Ens anirà bé a tots escoltar-lo amb atenció.

Tags: Independència, POLÍTICA

Vint raons per les quals sóc independentista

(Extret de VilaWeb)

1. Sóc independentista perquè en el món en el qual vivim, en la realitat, tenir estat és una garantia i un gran avantatge des de tots els punts de vista. I no tenir-ne és la contrària. Aquesta és una veritat que ningú no pot passar per alt.

2. Sóc independentista perquè en aquest moment particular de la nostra història ser-ho és la cosa més sensata i prudent. L’autonomia és un fracàs, com salta a la vista.

3. Sóc independentista perquè vull participar en el món global. Vull tenir veu i vot allà on es decideix què som. I cada dia més i més decisions es prenen fora del marc estatal, on no ets res si no ets un estat.

4. Sóc independentista perquè crec que la nació són les persones que la formem. Persones que podem decidir en cada moment què volem ser sense que ningú ens pose barreres.

5. Sóc independentista perquè crec que ara és més difícil arreglar l’esquifida democràcia espanyola que no dissenyar de cap i de nou una nova república amb lleis electorals dignes, amb una justícia independent, amb balanços sòlids contra l’excés de poder, amb justícia social per a tothom.

6. Sóc independentista perquè en el món d’avui els països que funcionen millor són els petits. Amb democràcies molt més participatives, amb més equitat i responsabilitat, amb més pluralitat.

7. Sóc independentista perquè crec que el meu país, aquest, és tan bo o tan dolent com qualsevol altre. No em sent superior a ningú, però tampoc inferior a ningú.

8. Sóc independentista perquè crec que tinc la responsabilitat davant el món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat. I no puc fer-ho sense un estat.

9. Sóc independentista perquè crec que el Principat té la responsabilitat d’ajudar la resta del país, començant pel meu País Valencià. I un estat català ara ens fa més forts a tots.

10. Sóc independentista perquè crec que aquest és un món profundament injust. I per a arreglar-lo crec que cadascú hem d’arreglar com a mínim la nostra part.

11. Sóc independentista perquè crec que, si manem a ca nostra, podrem servir-nos més racionalment dels nostres recursos i impedir que una part de la societat siga acorralada, ofegada econòmicament i socialment impotent.

12. Sóc independentista perquè no vull escoltar més excuses per a no tenir un país millor. No vull plorar ni queixar-me, ni donar la culpa als altres. Jo vull ser responsable de tot allò que faig i culpar-me d’allò que no faig bé.

13. Sóc independentista per totes les coses que m’han passat de cap a cap de la vida.

14. Sóc independentista perquè no veig per quin motiu no hauria de ser-ho. Les altres propostes o han fracassat o és evident que no poden funcionar. Per quin motiu hauria de continuar pegant-me contra la paret?

15. Sóc independentista perquè mire la gent i, als ulls, hi veig una alegria contagiosa que se m’emporta. No veieu com somriem enmig de la pitjor de les crisis?

16. Sóc independentista perquè ja toca. Perquè fa tres-cents anys llargs que resistim, des d’Almansa. Perquè hem patit massa. Perquè massa gent se n’ha anat d’aquest món somniant que arribaria aquest dia i els ho dec.

17. Sóc independentista perquè aquesta societat necessita una catarsi. Una esbandida potent que ens netege d’interessos, corrupteles, lladres i vividors. Un canvi de règim.

18. Sóc independentista perquè, si ho aconseguim finalment, haurà arribat la ruptura. Aquell trencament amb el règim franquista que reclamàvem junts als carrers al final dels anys setanta i que tan ràpidament alguns van oblidar.

19. Sóc independentista perquè vull un país ple de colors, cultures, religions i llengües diverses. Una terra on no demanem a ningú d’on ve, sinó tan solament si vol venir amb nosaltres.

20. Però, sobretot, sóc independentista perquè vull.

PS: Els lectors de VilaWeb hi han contribuït, exposant les seves raons per les quals són independentistes.

Tags: Independència

El discurs de Nadal del Rei sempre començava igual: “Nos llena de orgullo y satisfacción felicitaros estas entrañables fechas…” Vista la nova pàgina web de la Casa del Rei, on encara s’hi manté un tal Iñaki Urdangarín –duc de Palma- es podria dir més aviat “NOOS llena de satisfacción y llena el bolsillo de algunos“…

S’acaba de saber, segons explica el diari EL PAÍS, que Urdangarín i el seu soci Torres van rebre, junt amb les respectives esposes, tres milions d’ euros de NOOS, la seva molt productiva empresa (productiva per les seves butxaques, s’entén). Llegiu aquest article, si us plau!

D’això jo en dic indecència. Vivim en una Espanya indecent que, segons el diccionari, és aquell que no obra dignament i no mostra respecte als bons costums. És una indecència que després vingui el Rei i ens faci una carta-sermó dient-nos que hem de ser bons nens, que ens hem de portar bé i fer força bondat. I ho diu ell, que ha perdut tot el poc prestigi que encara li podia quedar després dels darrers esdeveniments que ha protagonitzat durant aquests darrers temps.

I, amb el Rei, hi podríem afegir tota aquesta colla de polítics que no fan més que amenaçar al President Mas –i amb ell Catalunya sencera- amb totes les plagues d’ Egipte si ens independitzem. Ara ens tocarà passar una temporada entre amenaces, bones paraules, noves promeses i tot el que us pugueu imaginar. Ara sortirà el policia bo i el policia dolent, com en les bones pel·lícules de gàngsters i mafiosos. S’inventaran el que sigui per fer-nos por, per fer-nos sentir culpables i fer-nos tirar enrere en aquest procés que hem començat. Aquests dies s’escolten experts de tots tipus fent-nos veure que la cosa no té sortida i que anem cap a un carrer sense sortida. És veritat això?

Ara és l’hora –i és urgent- que comenci a parlar la gent que realment en sàpiga, els experts de veritat i no tant els tertulians que saben una mica de tot i no gaire de res. Ara no és l’hora dels opinadors sinó que és l’hora dels professors, dels tècnics i dels que saben sobre economia, sobre política, sobre dret, sobre relacions internacionals, etc Ara és l’hora que ens han d’explicar com s’hauria de fer el camí que hem començat, de com es poden fer les coses per tal que surtin bé, de com el món ens pot ajudar, de com cal fer les coses per tal de que tothom ens miri amb respecte i que és de justícia que ens ajudin. De fet, em dóna tota la impressió de que el món ja ens ha començat a mirar amb força respecte des de la manifestació multitudinària del 11 S. Cal seguir per aquest camí. A cada argument que donin uns, cal que algú surti amb un altre argument rebatent-lo. Perquè segur que ni els mateixos experts es posaran d’acord en la majoria de coses, com passa habitualment. Les coses sempre tenen moltes interpretacions i cal que ens les expliquin i cal que les expliquin a Europa i al món. Cal que s’expliqui que la independència és un dret i que no hi sortiríem perdent de cap de les maneres. Tot al contrari: segurament que hi sortiríem guanyant en tots els terrenys.

Només d’aquesta manera podrem sortir d’aquesta Espanya indecent, injusta i espoliadora, que ens té sotmesos i que ni ens estima i ni ens vol deixar marxar.

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA