Etiqueta arxiu 'España'

21 nov 2012


Jaume Pubill

Algunes mentides contra Catalunya

Classificat com a España,Independència,POLÍTICA

 

El dia 23 de Setembre el diari EL PUNT/AVUI publicava un article que jo considero molt important en aquests moments. Ens exposava LES MENTIDES CONTRA CATALUNYA que l’espanyolisme començava a fabricar i que començava a fer córrer ràpidament per tal de començar a fer por i contrarestar les ànsies d’independència que Catalunya està mostrant obertament i que, sens dubte, es faran evidents en les eleccions de diumenge vinent.

La pedagogia és necessària i, en moments com els que estem vivint, jo diria que imprescindible. Aquest diari es va posar mans a la feina i va recollir les primeres 10 grans mentides que van començar a córrer. Però també va buscar diversos experts que les rebatien una a una amb prou arguments com perquè la gent deixés la por a casa. Per això m’ha semblat bé recollir-les, així com les respostes dels experts.

Aquí teniu les primeres grans mentides (després n’han vingut d’altres):

Després, com veiem cada dia, ja no només es fan córrer mentides sinó que s’ha buscat tota l’artilleria possible, els ventiladors de la merda i es fa tant joc brut com és possible. I el que és més trist és que a aquest joc s’hi ha apuntat tothom: la coneguda caverna mediàtica -com era d’esperar- però també l’aparell de l’Estat, amb alguns ministres importants al capdavant. Mentides i joc brut: heus ací el que sap fer Espanya!

Alerta que les cloaques baixen plenes de merda…! 

No hi ha resposta

10 oct 2012


Jaume Pubill

12 de octubre: poc per celebrar i molt per explicar

Des de fa un temps sembla que ha fet fortuna aquesta frase del cartell:”12 de Octubre: No hay nada que celebrar”. Certament no hi ha motius de celebració, però sí que hi han molt motius per explicar les coses, deixar tantes mentides històriques i anar més a la veritat de com van ser les coses.

Desgraciadament -tant a Espanya com a Llatinoamèrica- durant molts anys es va fer una explicació del “Descubrimiento” totalment basada en una gran mentida i falsejant la història. Per sort, ja fa una colla d’anys que la cosa va canviant poc a poc i allà ja no es té tanta admiració a la “Madre Patria” i s’ha anat sabent com van anar les coses, gràcies a alguns historiadors, escriptors i divulgadors lliures i intel·ligents.

Un d’ells és l’escriptor Eduardo Galeano que, amb en seu emblemàtic llibre “Las venas abiertas de América Latina”, obrir el camí a la divulgació d’aquestes veritats i va refutar tantes i tantes mentides històriques. L’any 1992 va escriure un llibre, que val molt la pena de llegir, titulat “Ser como ellos y otros artículos”, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992. Si em permeteu, us en ofereixo alguns paràgrafs per tal d’il·lustrar millor què és això del 12 d’ Octubre, del Dia de la Hispanidad, del Dia de la Raza i altres collonades per l’estil.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado.

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.
Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.
Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.
*************************************

El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él quería llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oaxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.
*************************************

El Paraguay habla guaraní. Un caso único en la historia universal: la lengua de los indios, lengua de los vencidos, es el idioma nacional unánime. Y sin embargo, la mayoría de los paraguayos opina, según las encuestas, que quienes no entienden español son como animales.
De cada dos peruanos, uno es indio, y la Constitución de Perú dice que el quechua es un idioma tan oficial como el español. La Constitución lo dice, pero la realidad no lo oye. El Perú trata a los indios como África del Sur trata a los negros. El español es el único idioma que se enseña en las escuelas y el único que entienden los jueces y los policías y los funcionarios. (El español no es el único idioma de la televisión, porque la televisión también habla inglés.) Hace cinco años, los funcionarios del Registro Civil de las Personas, en la ciudad de Buenos Aires, se negaron a inscribir ek nacimiento de un niño. Los padres, indígenas de la provincia de Jujuy, querían que su hijo se llamara Qori Wamancha, un nombre de su lengua. El Registro argentino no lo aceptó por ser nombre extranjero.
Los indios de las Américas viven exiliados en su propia tierra. El lenguaje no es una señal de identidad, sino una marca de maldición. No los distingue: los delata. Cuando un indio renuncia a su lengua, empieza a civilizarse. ¿Empieza a civilizarse o empieza a suicidarse?
*************************************

Cuando yo era niño, en las escuelas del Uruguay nos enseñaban que el país se había salvado del problema indígena gracias a los generales que en el siglo pasado exterminaron a los últimos charrúas.
El problema indígena: los primeros americanos, los verdaderos descubridores de América, son un problema. Y para que el problema deje de ser un problema, es preciso que los indios dejen de ser indios. Borrarlos del mapa o borrarles el alma, aniquilarlos o asimilarlos: el genocidio o el otrocidio.
En diciembre de 1976, el ministro del Interior del Brasil anunció, triunfal, que el problema indígena quedará completamente resuelto al final del siglo veinte: todos los indios estarán, para entonces, debidamente integrados a la sociedad brasileña, y ya no serán indios. El ministro explicó que el organismo oficialmente destinado a su protección (FUNAI, Fundacao Nacional do Indio) se encargará de civilizarlos, o sea: se encargará de desaparecerlos. Las balas, la dinamita, las ofrendas de comida envenenada, la contaminación de los ríos, la devastación de los bosques y la difusión de virus y bacterias desconocidos por los indios, han acompañado la invasión de la Amazonia por las empresas ansiosas de minerales y madera y todo lo demás. Pero la larga y feroz embestida no ha bastado. La domesticación de los indios sobrevivientes, que los rescata de la barbarie, es también un arma imprescindible para despejar de obstáculos el camino de la conquista.
*************************************

Matar al indio y salvar al hombre, aconsejaba el piadoso coronel norteamericano Henry Pratt. Y muchos años después, el novelista peruano Mario Vargas Llosa explica que no hay más remedio que modernizar a los indios, aunque haya que sacrificar sus culturas, para salvarlos del hambre y la miseria.
La salvación condena a los indios a trabajar de sol a sol en minas y plantaciones, a cambio de jornales que no alcanzan para comprar una lata de comida para perros. Salvar a los indios también consiste en romper sus refugiso comunitarios y arrojarlos a las canteras de mano de obra barata en la violenta intemperie de las ciudades, donde cambian de lengua y de nombre y de vestido y terminan siendo mendigos y borrachos y putas de burdel. O salvar a los indios consiste en ponerles uniforme y mandarlos, fusil al hombro, a matar a otros indios o a morir defendiendo al sistema que los niega. Al fin y al cabo, los indios son buena carne de cañón: de los 25 mil indios norteamericanos enviados a la segunda guerra mundial, murieron 10 mil.
El 16 de diciembre de 1492, Colón lo había anunciado en su diario: los indios sirven para les mandar y les hacer trabajar, sembrar y hacer todo lo que fuere menester y que hagan villas y se enseñen a andar vestidos y a nuestras costumbres. Secuestro de los brazos, robo del alma: para nombrar esta operación, en toda América se usa, desde los tiempos coloniales, el verbo reducir. El indio salvado es el indio reducido. Se reduce hasta desaparecer: vaciado de sí, es un no-indio, y es nadie.
*************************************

El shamán de los indios chamacocos, de Paraguay, canta a las estrellas, a las arañas y a la loca Totila, que deambula por los bosques y llora. Y canta lo que le cuenta el martín pescador:
-No sufras hambre, no sufras sed. Súbete a mis alas y comeremos peces del río y beberemos el viento.
Y canta lo que le cuenta la neblina:
-Vengo a cortar la helada, para que tu pueblo no sufra frío.
Y canta lo que le cuentan los caballos del cielo:
-Ensíllanos y vamos en busca de la lluvia.
Pero los misioneros de una secta evangélica han obligado al chamán a dejar sus plumas y sus sonajas y sus cánticos, por ser cosas del Diablo; y él ya no puede curar las mordeduras de víboras, ni traer la lluvia en tiempos de sequía, ni volar sobre la tierra para cantar lo que ve. En una entrevista con Ticio Escobar, el shamán dice: Dejo de cantar y me enfermo. Mis sueños no saben adónde ir y me atormentan. Estoy viejo, estoy lastimado. Al final, ¿de qué me sirve renegar de lo mío?
El shamán lo dice en 1986. En 1614, el arzobispo de Lima había mandado quemar todas las quenas y demas instrumentos de música de los indios, y había prohibido todas sus danzas y cantos y ceremonias para que el demonio no pueda continuar ejerciendo sus engaños. Y en 1625, el oidor de la Real Audiencia de Guatemala había prohibido las danzas y cantos y ceremonias de los indios, bajo pena de cien azotes, porque en ellas tienen pacto con los demonios.
*************************************

Para despojar a los indios de su libertad y de sus bienes, se despoja a los indios de sus símbolos de identidad. Se les prohíbe cantar y danzar y soñar a sus dioses, aunque ellos habían sido por sus dioses cantados y danzados y soñados en el lejano día de la Creación. Desde los frailes y funcionarios del reino colonial, hasta los misioneros de las sectas norteamericanas que hoy proliferan en América Latina, se crucifica a los indios en nombre de Cristo: para salvarlos del infierno, hay que evangelizar a los paganos idólatras. Se usa al Dios de los cristianos como coartada para el saqueo.
El arzobispo Desmond Tutu se refiere al África, pero también vale para América:
-Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: "Cierren los ojos y recen". Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.
*************************************

Los doctores del Estado moderno, en cambio, prefieren la coartada de la ilustración: para salvarlos de las tinieblas, hay que civilizar a los bárbaros ignorantes. Antes y ahora, el racismo convierte al despojo colonial en un acto de justicia. El colonizado es un sub-hombre, capaz de superstición pero incapaz de religión, capaz de folclore pero incapaz de cultura: el sub-hombre merece trato subhumano, y su escaso valor corresponde al bajo precio de los frutos de su trabajo. El racismo legitima la rapiña colonial y neocolonial, todo a lo largo de los siglos y de los diversos niveles de sus humillaciones sucesivas.
América Latina trata a sus indios como las grandes potencias tratan a América Latina.
*************************************

Gabriel René-Moreno fue el más prestigioso historiador boliviano del siglo pasado. Una de las universidades de Bolivia lleva su nombre en nuestros días. Este prócer de la cultura nacional creía que los indios son asnos, que generan mulos cuando se cruzan con la raza blanca. Él había pesado el cerebro indígena y el cerebro mestizo, que según su balanza pesaban entre cinco, siete y diez onzas menos que el cerebro de raza blanca, y por tanto los consideraba celularmente incapaces de concebir la libertad republicana.
El peruano Ricardo Palma, contemporáneo y colega de Gabriel René-Moreno, escribió que los indios son una raza abyecta y degenerada. Y el argentino Domingo Faustino Sarmiento elogiaba así la larga lucha de kis indios araucanos por su libertad: Son más indómitos, lo que quiere decir: animales más reacios, menos aptos para la Civilización y la asimilación europea.
El más feroz racismo de la historia latinoamericana se encuentra en las palabras de los intelectuales más célebres y celebrados de fines del siglo diecinueve y en los actos de los políticos liberales que fundaron el Estado moderno. A veces, ellos eran indios de origen, como Porfirio Díaz, autor de la modernización capitalista de México, que prohibió a los indios caminar por las calles principales y sentarse en las plazas públicas si no cambiaban los calzones de algodón por el pantalón europeo y los huaraches por zapatos.
Eran los tiempos de la articulación al mercado mundial regido por el Imperio Británico, y el desprecio científico por los indios otorgaba impunidad al robo de sus tierras y de sus brazos.
El mercado exigía café, pongamos el caso, y el café exigía más tierras y más brazos. Entonces, pongamos por caso, el presidente liberal de Guatemala, Justo Rufino Barrios, hombre de progreso, restablecía el trabajo forzado de la época colonial y regalaba a sus amigos tierras de indios y peones indios en cantidad.
*************************************

El racismo se expresa con más ciega ferocidad en países como Guatemala, donde los indios siguen siendo porfiada mayoría a pesar de las frecuentes oleadas exterminadoras.
En nuestros días, no hay mano de obra peor pagada: los indios mayas reciben 65 centavos de dólar por cortar un quintal de café o de algodón o una tonelada de caña. Los indios no pueden ni plantar maíz sin permiso militar y no pueden moverse sin permiso de trabajo. El ejército organiza el reclutamiento masivo de brazos para las siembras y cosechas de exportación. En las plantaciones, se usan pesticidas cincuenta veces más tóxicos que el máximo tolerable; la leche de las madres es la más contaminada del mundo occidental. Rigoberta Menchú: su hermano menor, Felipe, y su mejor amiga, María, murieron en la infancia, por causa de los pesticidas rociados desde las avionetas. Felipe murió trabajando en el café. María, en el algodón. A machete y bala, el ejército acabó después con todo el resto de la familia de Rigoberta y con todos los demás miembros de su comunidad. Ella sobrevivió para contarlo.
Con alegre impunidad, se reconoce oficialmente que han sido borradas del mapa 440 aldeas indígenas entre 1981 y 1983, a lo largo de una campaña de aniquilación más extensa, que asesinó o desapareció a muchos miles de hombres y de mujeres. La limpieza de la sierra, plan de tierra arrasada, cobró también las vidas de una incontable cantidad de niños. Los militares guatemaltecos tienen la certeza de que el vivio de la rebelión se transmite por los genes.
Una raza inferior, condenada al vicio y a la holgazanería, incapaz de orden y progreso, ¿merece mejor suerte? La violencia institucional, el terrorismo de Estado, se ocupa de despejar las dudas. Los conquistadores ya no usan caparazones de hierro, sino que visten uniformes de la guerra de Vietnam. Y no tienen piel blanca: son mestizos avergonzados de su sangre o indios enrolados a la fuerza y obligados a cometer crímenes que los suicidan. Guatemala desprecia a los indios, Guatemala se autodesprecia.
Esta raza inferior había descubierto la cifra cero, mil años antes de que los matemáticos europeos supieran que existía. Y habían conocido la edad del universo, con asombrosa precisión, mil años antes que los astrónomos de nuestro tiempo.
Los mayas siguen siendo viajeros del tiempo: ¿Qué es un hombre en el camino? Tiempo.
Ellos ignoraban que el tiempo es dinero, como nos reveló Henry Ford. El tiempo, fundador del espacio, les parece sagrado, como sagrados son su hija, la tierra, y su hijo, el ser humano: como la tierra, como la gente, el tiempo no se puede comprar ni vender. La Civilización sigue haciendo lo posible por sacarlos del error.
*************************************

¿Civilización? La historia cambia según la voz que la cuenta. En América, en Europa o en cualquier otra parte. Lo que para los romanos fue la invasión de los bárbaros, para los alemanes fue la emigración al sur.
No es la voz de los indios la que ha contado, hasta ahora, la historia de América. En las vísperas de la conquista española, un profeta maya, que fue boca de los dioses, había anunciado: Al terminar la codicia, se desatará la cara, se desatarán las manos, se desatarán los pies del mundo. Y cuando se desate la boca, ¿qué dirá? ¿Qué dirá la otra voz, la jamás escuchada? Desde el punto de vista de los vencedores, que hasta ahora ha sido el punto de vista único, las costumbres de los indios han confirmado siempre su posesión demoníaca o su inferioridad biológica. Así fue desde los primeros tiempos de la vida colonial:
¿Se suicidan los indios de las islas del mar Caribe, por negarse al trabajo esclavo? Porque son holgazanes.
¿Andan desnudos, como si todo el cuerpo fuera cara? Porque los salvajes no tienen vergüenza.
¿Ignoran el derecho de propiedad, y comparten todo, y carecen de afán de rqueza? Porque son más parientes del mono que del hombre.
¿Se bañan con sospechosa frecuencia? Porque se parecen a los herejes de la secta de Mahoma, que bien arden en los fuegos de la Inquisición.
¿Jamás golpean a los niños, y los dejan andar libres? Porque son incapaces de castigo ni doctrina.
¿Creen en los sueños, y obedecen a sus voces? Por influencia de Satán o por pura estupidez.
¿Comen cuando tienen hambre, y no cuando es hora de comer? Porque son incapaces de dominar sus instintos.
¿Aman cuando sienten deseo? Porque el demonio los induce a repetir el pecado original.
¿Es libre la homosexualidad? ¿La virginidad no tiene importancia alguna? Porque viven en la antesala del infierno.
*************************************

En 1523, el cacique Nicaragua preguntó a los conquistadores:
-Y al rey de ustedes, ¿quién lo eligió?
El cacique había sido elegido por los ancianos de las comunidades. ¿Había sido el rey de Castilla elegido por los ancianos de sus comunidades? La América precilombina era vasta y diversa, y contenía modos de democracia que Europa no supo ver, y que el mundo ignora todavía. Reducir la realidad indígena americana al despotismo de los emperadores incas, o a las prácticas sanguinarias de la dinastía azteca, equivale a reducir la realidad de la Europa renacentista a la tiranía de sus monarcas o a las siniestras ceremonias de la Inquisición.
En la tradición guaraní, por ejemplo, los caciques se eligen en asambleas de hombres y mujeres -y las asambleas los destituyen si no cumplen el mandato colectivo. En la tradición iroquesa, hombres y mujeres gobiernan en pie de igualdad. Los jefes son hombres; pero son las mujeres quienes los ponen y deponen y ellas tienen poder de decisión, desde el Consejo de Matronas, sobre muchos asuntos fundamentales de la confederación entera. Allá por el año 1600, cuando los hombres iroqueses se lanzaron a guerrear por su cuenta, las mujeres hicieron huelga de amores. Y al poco tiempo los hombres, obligados a dormir solos, se sometieron al gobierno compartido.
*************************************

En 1919, el jefe militar de Panamá en las islas de San Blas, anunció su triunfo:
-Las indias kunas ya no vestirán molas, sino vestidos civilizados.
Y anunció que las indias nunca se pintarían la nariz sino las mejillas, como debe ser, y que nunca más llevarían aros en la nariz, sino en las orejas. Como debe ser.
Setenta años después de aquel canto de gallo, las indias kunas de nuestros días siguen luciendo sus aros de oro en la nariz pintada, y siguen vistiendo sus molas, hechas de muchas telas de colores que se cruzan con siempre asombrosa capacidad de imaginación y de belleza: visten sus molas en la vida y con ella se hunden en la tierra, cuando llega la muerte.
En 1989, en vísperas de la invasión norteamericana, el general Manuel Noriega aseguró que Panamá era un país respetuosos de los derechos humanos:
-No somos una tribu -aseguró el general.
*************************************

Las técnicas arcaicas, en manos de las comunidades, habían hecho fértiles los desiertos en la cordillera de los Andes. Las tecnologías modernas, en manos del latifundio privado de exportación, están convirtiendo en desiertos las tierras fértiles en los Andes y en todas partes.
Resultaría absurdo retroceder cinco siglos en las técnicas de producción; pero no menos absurdo es ignorar las catástrofes de un sistema que exprime a los hombre y arrasa los bosques y viola la tierra y envenena los ríos para arrancar la mayor ganancia en el plazo menos. ¿No es absurdo sacrificar a la naturaleza y a la gente en los altares del mercado internacional? En ese absurdo vivimos; y lo aceptamos como si fuera nuestro único destino posible.
Las llamadas culturas primitivas resultan todavía peligrosas porque no han perdido el sentido común. Sentido común es también, por extensión natural, sentido comunitarios. Si pertenece a todos el aire, ¿por qué ha de tener dueño la tierra? Si desde la tierra venimos, y hacia la tierra vamos, ¿acaso no nos mata cualquier crimen que contra la tierra se comete? La tierra es cuna y sepultura, madre y compañera. Se le ofrece el primer trago y el primer bocado; se le da descanso, se la protege de la erosión.
Es sistema desprecia lo que ignora, porque ignora lo que teme conocer. El racismo es también una máscara del miedo.
¿Qué sabemos de las culturas indígenas? Lo que nos han contado las películas del Fas West. Y de las culturas africanas, ¿qué sabemos? Lo que nos ha contado el profesor Tarzán, que nunca estuvo.
Dice un poeta del interior de Bahía: Primero me robaron del África. Después robaron el África de mi.
La memoria de América ha sido mutilada por el racismo. Seguimos actuando como si fuéramos hijos de Europa, y de nadie más.
*************************************

A fines del siglo pasado, un médico inglés, John Down, identificó el síndrome que hoy lleva su nombre. Él creyó que la alteración de los cromosomas implicaba un regreso a las razas inferiores, que generaba mongolian idiots, negroid idiots y aztec idiots.
Simultáneamente, un médico italiano, Cesare Lombrosos, atribuyó al criminal nato los rasgos físicos de los negros y de los indios.
Por entonces, cobró base científica la sospecha de que los indios y los negros son proclives, por naturaleza, al crimen y a la debilidad mental. Los indios y los negros, tradicionales instrumentos de trabajo, vienen siendo también desde entonces, objetos de ciencia.
En la misma época de Lombroso y Down, un médico brasileño, Raimundo Nina Rodrigues, se puso a estudiar el problema negro. Nina Rodrigues, que era mulato, llegó a la conclusión de que la mezcla de sangres perpetúa los caracteres de las razas inferiores, y que por tanto la raza negra en el Brasil ha de constituir siempre uno de los factores de nuestra inferioridad como pueblo. Este médico psiquiatra fue el primer investigador de la cultura brasileña de origen africano. La estudió como caso clínico: las religiones negras, como patología; los trances, como manifestaciones de histeria.
Poco después, un médico argentino, el socialista José Ingenieros, escribió que los negros, oprobiosa escoria de la raza humana, están más próximos de los monos antropoides que de los blancos civilizados. Y para demostrar su irremediable inferioridad, Ingenieros comprobaba: Los negros no tienen ideas religiosas.
En realidad, las ideas religiosas habían atravesado la mar, junto a los esclavos, en los navíos negreros. Una prueba de obstinación de la dignidad humana: a las costas americanas solamente llegaron los dioses del amor y de la guerra. En cambio, los dioses de la fecundidad, que hubieran multiplicado las cosechas y los esclavos del amo, se cayeron al agua.
Los dioses peleones y enamorados que completaron la travesía, tuvieron que disfrazarse de santos blancos, para sobrevivir y ayudar a sobrevivir a los millones de hombres y mujeres violentamente arrancados del África y vendidos como cosas. Ogum, dios del hierro, se hizo pasar por san Jorge o san Antonio o san Miguel, Shangó, con todos sus truenos y sus fuegos, se convirtió en santa Bárbara. Obatalá fue Jesucristo y Oshún, la divinidad de las agus dulces, fue la Virgen de la Candelaria…
Dioses prohibidos. En las colonias españolas y portuguesas y en todas ls demás: en las islas inglesas del Caribe, después de la abolición de la esclavitud se siguió prohibiendo tocar tambores o sonar vientos al modo africano, y se siguió penando con cárcel la simple tenencia de una imagen de cualquier dios africano. Dioses prohibidos, porque peligrosamente exaltan las pasiones humanas, y en ellas encarnan. Friedrich Nietzsche dijo una vez:
-Yo sólo podría creer en un dios que sepa danzar.
Como José Ingenieros, Nietzsche no conocía a los dioses africanos. Si los hubiera conocido, quizá hubiera creído en ellos. Y quizá hubiera cambiado algunas de sus ideas. José Ingenieros, quién sabe.
*************************************

La piel oscura delata incorregibles defectos de fábrica. Así, la tremenda desigualdad social, que es también racial, encuentra su coartada en las taras hereditarias.Lo había observado Humboldt hace doscientos años, y en toda América sigue siendo así: la pirámide de las clases sociales es oscura en la base y clara en la cúspide. En el Brasil, por ejemplo, la democracia raciasl consiste en que los más blancos están arriba y los más negros abajo. James Baldwin, sobre los negros en Estados Unidos:
-Cuando dejamos Mississipi y vinimos al Norte, no encontramos la libertad.
Encontramos los peores lugares en el mercado de trabajo; y en ellos estamos todavía.
*************************************

Un indio del Norte argentino, Asunción Ontíveros Yulquila, evoca hoy el trauma que marcó su infancia:
-Las personas buenas y lindas eran las que se parecían a Jesús y a la Virgen.
Pero mi padre y mi madre no se parecían para nada a las imágenes de Jesús y la Virgen María que yo veía en la iglesia de Abra Pampa.
La cara propia es un error de la naturaleza. La cultura propia, una prueba de ignorancia o una culpa que expiar. Civilizar es corregir.
*************************************

El fatalismo biológico, estigma de las razas inferiores congénitmente condenadas a la indolencia y a la violencia y a la miseria, no sólo nos impide ver las causas reales de nuestra desventura histórica. Además, el racismo nos impide conocer, o reconocer, ciertos valores fundamentales que las culturas despreciadas han podido milagrosamente perpetuar y que en ellas encarnan todavía, mal que bien, a pesar de los siglos de persecución, humillación y degradación. Esos valores fundamentales no son objetos de museo. Son factores de historia, imprescindibles para nuestra imprescindible invención de una América sin mandones ni mandados. Esos valores acusan al sistema que los niega.
*************************************

Hace algun tiempo, el sacerdote español Ignacio Ellacuría me dijo que le resultaba absurdo eso del Descubrimiento de América. El opresor es incapaz de descubrir, me dijo:
-Es el oprimido el que descubre al opresor.
Él creía que el opresor ni siquiera puede descubrirse a sí mismo. La verdadera realidad del opresor sólo se puede ver desde el oprimido.
Ignacio Ellacuría fue acribillado a balazos, por creer en esa imperdonable capacidad de revelación y por compartir los riesgos de la fe en su poder de profecía.
¿Lo asesinaron los militares de El Salvador, o lo asesinó un sistema que no puede tolerar la mirada que lo delata?

Tots els textos són d’Eduardo Galeano, Ser como ellos y otros artículos, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992.

No hi ha resposta

19 set 2012


Jaume Pubill

Pío Baroja i els espanyols

Classificat com a España

image

Corria l’any 1904 i aquella tertúlia, que havia obert
el gallec Ramón María del Valle-Inclán en el Nuevo Café de Levante, bullia totes  les nits amb la flor i
nata dels intel · lectuals de la Generació del 98 i els
artistes més significats, entre ells Ignacio Zuloaga,
Gutiérrez Solana, Santiago Rusiñol, Mateo Inurria, Chicharro, Beltrán Masses o Rafael Penagos.
I aquella tarda nit del 13 de maig de 1904 el que
sorprendre a tots els presents va ser Pío Baroja.

Perquè quan s’estava parlant dels espanyols i de les diferents classes d’espanyols, el novel·lista basc va sorprendre a tothom i va dir:

“La verdad es que en España hay siete clases de españoles… sí, como los siete pecados capitales. A saber:
1) Los que no saben;
2) los que no quieren saber;
3) los que odian el saber;
4) los que sufren por no saber;
5) los que aparentan que saben;
6) los que triunfan sin saber, y
7) los que viven gracias a que los demás no saben.
Estos últimos se llaman a sí mismos “políticos” y a veces hasta “intelectuales”.

Doncs això. Millor no es pot dir. En certs moments els intel·lectuals sembla que haurien de ser persones una mica lúcides i sembla que haurien de ser els que hi veiessin una mica més enllà del nas. Però sembla que a Espanya no hi ha intel·lectuals, no hi veuen prou bé, o són sords i muts. Ebre enllà ningú obre la boca a favor de Catalunya per més que hi hauria ocasions. Perquè se suposa que en algun moment hi hauria d’haver algú que veiés el que és evident: que més aviat ens tracten força malament. Però res. Aquí ningú diu res.

L’únic “gran intel·lectual” que ha parlat és el Rei. I, com acostuma a fer últimament, s’ha posat altre cop de peus a la galleda.  Ara li podríem dir a ell:“¿Por qué no te callas?.

No hi ha resposta

03 ago 2012


Jaume Pubill

Què passa que tot cau?

Classificat com a España

Cau la bandera espanyola…

Cau l’ Ibex 35…

Cau la “rojilla” a Londres

…i cau el Rei

España se cae!!!

No sé si serà premonició d’alguna cosa més…

Ahir es feia broma amb totes aquestes coses als diaris i a les xarxes socials. De fet, totes les imatges que aquests dies ens han regalat els diaris i les teles han estat ben suggeridores i feia la sensació que retrataven força fidelment el que està passant a Espanya.

Venim d’uns temps en que “anaven de sobrats” -com es diu popularment- i que semblava que els èxits no s’haurien d’acabar mai més. Eren temps de vaques grasses. Eren temps que es feia realitat cada dia i en quasi tots els àmbits polítics, econòmics i socials el conte de la lletera. El recordeu?.

Sí, quasi tots vivíem als núvols. Alguns ja s’hi havien fet el xalet i s’hi havien instal.lat definitivament. Pensaven que ja no n’haurien de baixar mai més. I ara tot se’n va en orris i per aquests verals es respira pessimisme i sembla que no pot ser.

Alguns dels comentaris que he llegit ho tenen clar: ara és justament l’hora de marxar. Ara que tot cau, cal aprofitar l’ocasió per marxar ben lluny per tal que nos ens agafi a sota i creuen que és el moment més oportú. Alguns diuen que ara o mai. Personalment crec que la cosa no està prou madura i que hi ha massa por perquè no tenim els polítics amb la talla i la visió necessària per a fer un pas tan decisiu. Les coses s’han de fer ben fetes o, sinó, no cal fer-les. I aquest és justament el dilema.

Una cosa ha quedat clara, però: el temps ha posat les coses al seu lloc i s’ha vist que aquesta Espanya de pandereta, toros i flamenc no s’aguanta per enlloc i tot era façana de cartó-pedra. No hi havia res consistent. Tot depenia del totxo i, ja ho sabem, el totxo dura el que dura. Depenia del totxo i depenia d’uns governants amb bigoti de xarlot o cagadubtes mal informats però amb complex de superioritat. Per això planten banders tan grans. Algú deia que ara podrien aprofitar l’ocasió per retallar-la també, tal com han retallat tantes altres coses força més necessàries que una bandera descomunal. Aquí tothom ha jugat a veure qui la tenia més grossa…

En fi, que “España se cae” i ningú està disposat a ajudar-la ni a plegar-la de terra. Potser sí que seria l’hora de convocar eleccions i veure què volem ser i què volen fer els catalans.

No hi ha resposta

22 jul 2012


Jaume Pubill

Tot ha de quedar impune?

Classificat com a Corrupció,España

Espanya no és el Regne d’ Espanya. Espanya és el Regne de la Impunitat perquè aquí sembla que a alguna gent no se’ls demani comptes.

Es veu que es poden demanar comptes a un arquitecte si li cau un edifici. Es pot demanar comptes a un metge si no cura prou bé. es pot demanar comptes a un mestre si no ensenya tal com li manen… Però aquí no es demana comptes als banquers, ni als polítics, ni al Rei, ni als bisbes. Es veu que al Regne de la Impunitat certes coses queden impunes per sempre.

Els bancs han empobrit i han portat a la misèria a molta gent amb el consentiment dels polítics. Aquí hi ha hagut molta gent que no ha vigilat ni ha controlat prou i ara no són ells qui ho paguen. Ho paguen els de sempre: els més pobres.

Les guerres deixen morts. Certes polítiques socials i econòmiques també en deixen i sembla que no passi res. Als criminals de guerra se’ls busca, se’ls jutja i se’ls engarjola. Als polítics i als banquers sembla que ningú gosa tocar-los. Deuen ser d’una casta especial. Ni que s’equivoquin no els cal demanar perdó. Heu vist algun polític demanant perdó’? Heu vist algun banquer tornar els diners que ha guanyat a l’esquena de molta gent? Aquí es poden fer aeroports que no tenen avions, però que tenen director cobrant un bon sou. I no els cau la cara de vergonya. Aquí es pot anar fent línies d’ Ave noves -que seran deficitàries- mentre el país s’omple d’aturats i de misèria. I no els cau la cara de vergonya i ningú ho impedeix…

Quan començarem a demanar responsabilitats? Quan aquest Regne d’Espanya deixarà de ser el regne de la Impunitat?

4 respostes

10 jun 2012


Jaume Pubill

D’aquí a la presó

Classificat com a Corrupció,España

Si fóssim un país normal construiríem urgentment presons per tal d’engarjolar un munt de gent. Tanta, que les actuals presons no donarien abast.

Ens han enganyat tanta gent -de tots els partits- que en un país normal els jutges no sabrien per on començar.

Podrien començar per tots aquells polítics que fan fer lleis per tal que els promotors immobiliaris es poguessin enriquir ells i  –de al mateix temps- poguessin engreixar els números dels partits i dels seus dirigents. Hi havia tant diner a repartir que no calia mirar prim perquè n’hi havia per a tots. Van fer servir el diner públic sense seny i pensant-se que això era xauxa. Amb l’únic propòsit d’aconseguir la reelecció aquí tot valia i les obres es podien inaugurar dues o tres vegades perquè sortir a la foto donava molts vots. Tot el que es demanava –encara que no servís per a res i no tingués ni cap ni peus- es concedia perquè donava vots. Tot el munt d’aeroports que ara no tenen avions quants diners han costat? Les línies d’AVE sense viatgers, quan han costat? Les obres públiques sense cap sentit quan han costat? És clar que, a canvi, aquests mateixos partits han rebut centenars de milions de préstecs per anar guanyant les eleccions, ara un després un altre, que no tornen, i han pogut col · locar en els seus consells d’administració, o en els d’empreses participades, a dotzenes d’ex dirigents o socis.

Podríem seguir per jutjar –i empresonar- els capitostos dels bancs que sabien molt bé el que feien. Sabien que, un cop enriquits ells, podrien anar-se’n cap a casa amb les butxaques plenes que aquí ningú els demanaria responsabilitats de cap mena. Podien regalar préstecs a qui sabien que no els podrien tornar perquè sabien que algú enterraria l’últim mort i, si no es podia enterrar, ja se’l menjarien els voltors, que per això són aus carronyeres de la mateixa família que ells. Gràcies a tot això, els bancs espanyols es van convertir en els més rendibles de l’univers, just, això sí, en la mateixa mesura que situaven la nostra economia entre les més vulnerables del planeta.

Aquí tothom va fer trampa i tots van estirar més el braç que la màniga. Amb una única diferència: que uns sabien perfectament el què feien i eren ben conscients de la gran estafa que estaven fent i els altres –els pobres desgraciats que no entenen res d’economia- acceptaven els préstecs sense ni adonar-se que allò era impossible de retornar i, a més, en temps de crisi que molts prou que veien a venir i anunciaven clarament. Però els responsables la van negar fins la nit anterior… i aquí no passava res i tractaven els que ho deien de catastrofistes.

En aquest país hi han hagut molts irresponsables, molts mentiders i molts dirigents amb mala fe que ara s’haurien d’asseure als tribunals però que no tinc esperança de poder veure. Aquí s’ha deixat fer i s’ha induït al robatori sabent que tot quedaria impune. Per exemple, l’actual ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, deia el 2003: "no existeix una ‘bombolla immobiliària’ (…) el concepte de bombolla immobiliària és una especulació de l’oposició que parla insensatament de l’economia del totxo i oblida que la construcció és un sector fonamental per a l’economia del país i en el qual treballen prop d’un milió de persones "(El Mundo 2 octubre 2003). I el que més tard seria ministre d’Economia, Pedro Solbes, afirmava que els que auguraven el risc de recessió per aquesta causa "no saben res d’economia" (El País, 11 de febrer de 2008). I el governador del Banc d’Espanya que havia col · locat el PP, Caruana, es passava per l’arc del triomf la denúncia dels seus inspectors que el 2006 li assenyalaven formalment que no es feia res davant d’un endeutament creixent i molt perillós de la banca espanyola.

Com diu Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla (i d’on he tret les principals idees d’aquest post), els dirigents d’un i altre partit negaven el que fes falta, per molt evident que fos per a la resta dels espanyols, per tal de deixar que els banquers i els grans empresaris de la construcció literalment es folressin a costa de tots els espanyols.

I ara tot això ha esclatat i ja no poden dissimular més. Així i tot, surten els actuals dirigents espanyols fent-se els milhomes, negant l’evidència i fent servir eufemismes. Tenen la cara de dir que això no és cap rescat i que encara hi sortirem guanyant. On és la solidesa d’alguns bancs tan ben protegits? On és aquella grandesa que ara s’ha convertit en ridiculesa?

Potser ha arribat el moment de demanar-los comptes a tots i fer-los fora per sempre,després d’haver-se assegut al banc dels acusats. A veure si d’una vegada per totes podem fer net de tanta porqueria. 

No hi ha resposta

26 mai 2012


Jaume Pubill

Espanya: bo porqueria

Classificat com a España

No vull parlar d’economia ni de finances, que no hi entenc. Per tant, quan parlo d’ Espanya com a bo porqueria vull parlar d’ Espanya com a Estat, com a país o com vulgueu dir-li. Aquí el nom no fa la cosa i tothom l’anomena com vol o com pot.

Espanya s’ha convertit tota ella en un bo porqueria perquè ja ningú és fia de ningú ni de res. Perquè Espanya no és res, pura façana a punt de caure. Tot és pura aparença i mentida. Espanya és una caricatura d’ella mateixa, del que vol ser i del que alguns diuen que és o que voldrien que fos. Ningú no se’n fia. Caps dels poders funcionen com haurien de funcionar: El poder legislatiu fa i desfà lleis sense to ni so en una dinàmica diabòlica i sense sentit. Les fa tard i malament. Sempre a remolc de les circumstàncies. Els que entren desfan les dels que se n’han anat. Saben que les lleis no serveixen per a res i en són conscients. Algunes, ni entren en vigor perquè han nascut sense sentit.

El poder executiu no sap el que executa. Bé, sí que ho sap: executa el que li diuen des de Brussel·les i, darrerament, vigilats ben de prop per tal que no els tornin a enredar amb més mentides. Han amagat tant, han mentit tant, que ja no són creïbles.

I el darrer, el judicial, potser és el que causa més riota i pena. Tenim uns jutges que jutgen amb el cul i no pas amb el cap. La seva norma és “feta la llei, feta la trampa”, fer la vista grossa en segons quines qüestions i fer-la ven petita en segons quines altres. Fer pagar justos per pecadors i a escombrar sempre cap a casa!

És el que hi ha. A l’Estat espanyol es pot requisar xiulets i banderes en un partit de futbol. A l’Estat espanyol es pot manipular la TV per tal que els xiulets no tapin l’himne. Es pot fer el que els sembli però no es poden portar als tribunals a qui ens ha anat robant descaradament. Es poden destinar milionades a ajudar els bancs i no es pot ajudar la gent que passa gana i que ho passa fatal gràcies a aquest desgavell provocat per ells mateixos. Es pot permetre quasi tot el que convingui a uns quants i es pot prohibir també quasi tot el que no convingui a aquests mateixos. I si se’t pixen a la cara has de dir que plou. I a callar i a pagar, que per això ets una simple autonomia i un simple individu sense drets i amb molts deures.

I així anem fem. Esperant a veure si ens intervenen del tot, cosa que potser seria la millor…

No hi ha resposta

20 mar 2012


Jaume Pubill

Espanya, país petit.

Classificat com a España

El Lluís Llach té una cançó que es diu “País petit” i –naturalment- es refereix a la petitesa física de Catalunya. Hi han altres petiteses –en podríem dir mesquineses- que no van en el sentit que ho diu el Llach de Catalunya. Hi han països petits i grans en territori, en quilòmetres quadrats. Però també hi han països petits o grans pel seu valor moral, per la seva grandesa moral o per la seva mesquinesa.

Un d’aquests països mesquins, petits, empetitits, acomplexats i porucs és el que anomenem Espanya (alguns ja en comencen a fer befa i en passen a dir ECS-panya, o Escanya, noms que volen expressar actituds que desperta aquesta mena d’ Estat que vol ser gran, modern i important però que es queda a mig camí sempre).

Espanya sempre ha estat un país amb esperit de grandesa i ànima conqueridora. Sempre ha tingut aquest ànim de gran senyor -que en un temps ho va ser – però que ara ha esdevingut un senyor vingut a menys i que ja comença a fer llàstima perquè se li veuen massa els parracs que es veu obligada a vestir; vestits que en altre temps eren impecables i que ara ja es desfilen i s’esparraquen per tot arreu. Van voler fer un gran banquet per convidar-hi tothom, amb cafè, copa i puro per a tots i ara no els arriba ni el cafè, ni tenen prou tasses per servir-lo. Se n’adonen ara que són nous rics vinguts a menys, que molt del que es mostrava era només fum, que han volgut estirar més el braç que la màniga fent línies d’ AVE, aeroports absurds i grans infraestructures innecessàries i fora de lloc i ara, corrents i de pressa, volen tornar enrere, Patètic i dramàtic alhora! Faria riure si no fos que durant tot aquest temps de travessia pel desert han quedat molta gent pel camí, morts de gana, sense expectatives, mal ferits i que ja no se’n sortiran més. Faria riure si no fes plorar i fes sofrir a tanta i tanta gent. 

Això que anomenen Espanya s’ha tornat un cosa ridícula, que és incapaç de complir compromisos firmats, que és incapaç d’entendre que la diversitat és rica, que -amb l’aigua al coll i tot- segueix fent línies d’AVE o mantenint estructures sense sentit. Aquesta Espanya que diuen que és “Una, Grande y Libre” se’ls hi està desmanegant a les mans, se’ls hi està empetitint i cada dia es torna més esclava de les seves pròpies febleses estructurals, de les seves mancances, obsessions, pors, traumes i prejudicis. I ja ha arribat el moment que es veu que no hi ha ningú que sigui capaç d’arreglar-ho; tot al contrari: sembla que cada dia ho vulguin espatllar més.

No hi ha resposta

16 mar 2012


Jaume Pubill

El problema que dura segles

Classificat com a Catalunya,España

El “problema catalán” fa segles que dura. Per més que l’intentin amagar o silenciar, de tant en tant aflora com el riu Guadiana. En realitat no és cap problema o, si voleu, són un munt de problemes. Depèn de com ens ho mirem i depèn d’on ens ho mirem, el problema és d’un tipus o d’un altre. O potser –com deia un- els problemes en realitat no són problemes sinó que són situacions. L’únic problema que tenim és el d’etiquetar les situacions com a problemes.

Aquestes dues portades de diari, que han aparegut aquests dies i que he recollit a dalt (la d’ EL PUNT/AVUI i la de l’ABC), coincideixen en una cosa: que veuen la realitat com un problema, però possiblement no coincideixen en gaire res més: ni en la visió del problema o de la realitat, ni segurament en la seva possible resolució. El problema no és res més que una situació que fa segles que dura i a la que no se li ha volgut donar mai una sortida digna, justa i equilibrada. I el resultat és que Catalunya està insatisfeta i Espanya també. I no s’hi veu solució ni sortida perquè els que tenen la paella pel mànec no volen deixar ni el mànec, ni la paella ni volen deixar fer-la servir. En el fons ja els va bé seguir com ara, encara que els molestin molt certes coses (com aquell que té un gra, que com més es rasca, pitjor).

Considerar la realitat com a problema és carregar-la de negativitat i de prejudicis. La solució seria mirar d’analitzar-la de forma positiva i buscar vies d’entesa per difícil que pugui semblar. És clar que per poder fer això s’ha de tenir una actitud madura i lliure, acceptant que s’ha de poder parlar de totes les coses per difícils o tabús que puguin semblar, cosa que amb el tema que tractem no s’ha donat mai i sempre s’ha donat una situació d’estira i arronsa que ha donat com a resultat que guanyessin sempre els mateixos, o sigui, els que tenen el poder i cap ganes de deixar-lo anar. S’aferren ben fort al que creuen que és seu per dret a conquesta. Perquè, en el fons del fons, som per a ells un poble conquerit i esclau; o una colònia que té un amo i dret a decidir.

I justament aquí rau el moll de l’os del “problema catalán”. En realitat, el problema és que no es vol parlar del “problema” i el que es fa és amagar-lo, posposar-lo, dissimular-lo, disfressar-lo o com vulgueu dir-ho. Però aquesta actitud no fa més que carregar-nos a tots d’estrès, ansietat, fàstic, cansament, negativitat i prejudicis cada cop més grans. La solució vindria per acceptar, en primera instància, que la realitat és la que és i que la veiem molt distinta. En segona instància s’hauria de poder parlar lliurament i s’haurien de poder posar els mitjans adequats per tal de que hom pugui expressar els seus desitjos. I, per últim, s’hauria de tenir el dret a decidir. Però això ja són figues d’un altre paner… Per tant, em sembla que ha arribat el moment de cantar tots plegats allò de “volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens el donen, ens el prendrem”.

No hi ha resposta

05 set 2011


Jaume Pubill

España, el ombligo del mundo

Classificat com a España

Quan vaig llegir el títol d’aquest llibre en passar per davant d’una llibreria em va venir al cap una història que havia oblidat completament feia molts anys. Resulta que quan vivia a l’ Uruguai –concretament a una ciutat anomenada Treinta y Tres- vaig passar per davant d’un bar de mala mort i amb pinta de deixat i força brut que es deia “Bar El Ombligo”. Em va fer gràcia el nom i vaig preguntar quin seria el motiu d’aquell nom. I em van comentar (amb aquell humor uruguaià tan característic) que li havien posat aquell nom perquè “allá se juntaba toda la mugre del pueblo”. Em va fer gràcia i vaig trobar que el nom era prou adequat perquè tots sabem que als melics s’hi va posant tota la porqueria del món -i més- sense saber com ni de quina manera. Però el fet és que, quan te n’adones, el tens ple de porqueria…

Quan vaig llegir el títol d’aquest llibre “España, ombligo del mundo” vaig pensat que podia ser un llibre-propaganda, un llibre ple de tòpics sobre aquesta Espanya de toros, flamenc, pandereta i totes aquests coses que tant agraden a alguns i de les que tant se’n vanaglorien.  Vaig interessar-me per veure qui l’havia escrit i de què parlava. Resulta que l’ha escrit una periodista que es diu Rosa María Artal, que ha treballat fins no fa massa a “Informe Semanal” .  I resulta que no té res de tot això que deia abans, sinó exactament tot el contrari. Segons llegeixo, és una lúcida crítica del que és Espanya en aquests moments. Jo no l’he llegit, però sí que he llegit algunes crítiques i, la veritat és que el deixen prou bé.

Podríem dir que fa un repàs de l’ Espanya més bruta i més “mugrienta”, com dirien a l’ Uruguai. Fa un bon repàs de les veritats a mitges i de les descarades mentides que es van dient sobre Espanya i que tan ben acceptades i tant agraden a la majoria d’espanyols. Expliquen aquests mateixos crítics que la periodista va desgranant tot un rosari dels mals que pateix Espanya i que farien pujar els colors a la cara de la majoria, si en fossin prou conscients: corrupció, atur, sous precaris i salaris milionaris, el difícil accés a la vivenda, l’especulació, els problemes mediambientals i la gran crisi que sofrim gràcies als mals governs d’aquests darrers anys.

Podria ser un bon moment per llegir-lo, ara que toquem la trista realitat de la crisi i hem baixat dels núvols on havíem estat vivint tots aquests anys i que alguns governants com Zapatero ens havien fet creure que viuríem per sempre més. Segons Zapatero creixíem i creixíem de forma quasi infinita. Però ja ho veieu on hem arribat i on som ara.

És allò de que s’agafa abans a un mentider que a un coix…

No hi ha resposta

04 feb 2011


Jaume Pubill

Un país normal?

Classificat com a España,POLÍTICA

Què volen dir allà a Madrid quan diuen  “un país normal”? Perquè, si filem una mica prim, aquesta Espanya amb la que s’omplen tant la boca de normal no en té res.

-No entenen (i sembla que ja no ho entendran mai, per incapacitat manifesta) que en un Senat (encara que sigui de forma simbòlica) es pugui sentir parlar una altra llengua que no sigui el castellà. Suïssa, per exemple, deu ser per aquests cavernícoles un país anormal… Ja m’agradaria a mi ser tan anormal com Suïssa! O com Bèlgica, que n’és un altre exemple. O com al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, on cada intervenció al ple d’un eurodiputat es pot fer en qualsevol d’aquestes, mentre hi ha 22 equips de traductors duent a terme la traducció simultània als altres 22 idiomes. Uns 23 idiomes que, per cert, són només estatals, i que comporta casos absurds com que el maltès, amb només 330.000 parlants, hi sigui oficial, i el català, amb uns 11.5 milions (dades d’Etnologue de 2009) no. Però de totes maneres, allà es pot comprovar que no és pas tan difícil ser una mica respectuós amb cadascú i que tampoc costa tants diners…

-Un país normal, per exemple, mira de protegir i vetllar pels ciutadans que són fora del país i que es troben amb problemes, com ha passat aquests dies amb periodistes catalans a Egipte. Resulta que van arribar agents alemanys de les ambaixada a endur-se els seus periodistes. Després van arribar els francesos amb dues tanquetes de l’exèrcit egipci a emportar-se els seus. Mes tard, militars iraquians arribaren uniformats a buscar l’equip de la televisió de Bagdad i se’ls emportaren a l’ambaixada. Als periodistes catalans, teòricament, l’ambaixada espanyola els havia d’anar a buscar també. Però van esperant i no arriben. Llavors la Pilar Rahola comença a remoure cel i terra perquè l’ambaixador d’Espanya al Caire es decideixi a posar-los-hi un transport decent i segur, segons explica ella mateixa, per evacuar-los. Això és una Ambaixada? Això és propi d’un país normal?

-Tornarà el PP. Em sembla, Sr Rajoy i CIA, que els falta molt a vostès per poder ser bons governants d’un país normal. De fet, ja ho vam poder comprovar amb el Sr Aznar, un que era de la seva mateixa  corda. Ni llavors vam ser mai normals (més aviat escolanets de Bush) ni ara sembla que ho podrem ser amb amb aquest Rajoy que desgraciadament ens caurà al damunt. Començarem a sentir ben aviat “Zapatero, dimisión. Váyase, Señor Zapatero”. Anem-nos preparant que arriba tota la plana major, Mayor Oreja, i la “oreja mayor”que és Esperanza “cañí” Aguirre, la que ha fet de Madrid una “voto factoria” cínicament passada per la cara i sense cap vergonya a la España Immortal i sempre enyorada per alguns. Vindrà Rajoy carregat de Camps valencians i de vestits comprats amb fosques comissions. Tornarà a treure el cap i a alçar la veu, amb la seva veueta franquista, Aznar, restaurador de pàtries, de transicions  mig rovellades i passades por FAES. Tornaran els mateixos de sempre, els que no han marxat mai, amb fastigosos Vidals Quadras inclosos.

Anem-nos preparant i que Déu ens agafi confessats! Marxarem del foc per caure a les brases.

No hi ha resposta

11 oct 2010


Jaume Pubill

Ni “Madre Patria” ni “Hispanidad”

Classificat com a España,Història

Interessants -molt interessants- les respostes que donen alguns presidents d’entitats llatinoamericanes sobre aquests conceptes i que recull   ELSINGULARDIGITAL.CAT i que podeu llegir en tota la seva extensió clicant-hi damunt.

En tot el territori català, només una organització d’immigrants llatinoamericans celebra el dia de la Hispanitat. Es tracta de la boliviana Espíritu de Santa Cruz de la Sierra. "No tenim ressentiment a la corona espanyola, la barreja entre la cultura hispana i la guaraní ha forjat la nostra identitat", explica la seva presidenta. Però aquesta és l’excepció. La resta d’entitats immigrants creades a Catalunya es miren amb antipatia o indiferència aquesta festa. "La madre patria és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola", explica el president del casal argentí a Barcelona, Diego Arcos.

Davant de la pregunta:

-Ha canviat la seva visió de la "madre patria" des que va arribar aquí?

responen així:
Sense títol

María Gabriela González, Presidenta d’Espíritu de Santa Cruz de la Sierra (Bolívia)
-Sí, la meva visió d’Espanya ha canviat bastant. Quan estàs al teu país veus a la “Madre Patria” amb estima, amb ganes de conèixer-la i fins i tot l’admires. No obstant, quan vaig venir a Catalunya em vaig adonar de l’opressió que existeix per part del Govern central cap aquesta regió autònoma, que s’assembla a la que vivim els cruceños al meu país. Entenc que els estats plurinacionals com aquest i com el meu, intentin acabar amb les nacions culturals que engloben, negant la seva identitat nacional com a protecció d’un “Nacionalisme nacional” fals, que no existeix perquè no és capaç de reconèixer la diversitat i pluralitat de les diverses nacionalitats que acull. I encara és menys capaç de representar-les, perquè ni les entén ni ho vol fer.

Sense títol
Jorge Castro, Vicepresident de la Federació d’Entitats Equatorianes a Catalunya (FEECAT)

-Absolutament. Quan un ve cap aquí està venint a Espanya. I clar, arribes a Barcelona i comences a veure una realitat completament diferent respecte d’on et pensaves que arribaries.

Sense títol
Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona (CAB)
-En el meu cas personal no havia de canviar gaire perquè el meu pare és donostiarra i va arribar a l’Argentina com a exiliat. La madrastra espanyola, com ho diem nosaltres, és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola. A Amèrica llatina el que realment es celebra són cinc-cents anys de resistència. El moment àlgid d’aquest concepte va ser al cinquè centenari, mentre aquí es va fer una festa, a Amèrica llatina es va celebrar que havíem estat capaços de resistir durant 500 anys. Això de la "madre patria" és una ultra minoria que té aquesta visió, no és una realitat. La majoria dirà "tu puta madre patria". Quan arribes a Espanya i t’apliquen la llei d’estrangeria ja te n’adones de quina mena de mare és Espanya.

Sense títol
Laura Rojas, presidenta de la Federació d’Associacions Americanes a Catalunya (FASAMCAT)

-Moltíssim, nosaltres veníem aquí amb el xip de la madre patria i quan arribes, en un segon perds la madre patria i la lingua materna. Et trobes amb una altra realitat que costa d’entendre. Fa molt temps, a Amèrica llatina, nosaltres pensàvem que el català, l’euskera o el gallec no eren llengües sinó que eren dialectes. I aquí hem après que no, que això és una cultura mil•lenària i que té la seva realitat i identitat.

——————-

Veient això, jo suggeriria a molts messetaris i cavernícoles espanyols (sí, d’aquests tan savis que parles per les ràdios i les TV d’enllà de l’ Ebre) que ho llegissin i que potser veurien que les coses no són tan com a ells els sembla. I no ho diuen els “polacos” sinó que ho diuen altres que, en teoria, són imparcials…

3 respostes

17 set 2008


Jaume Pubill

Qui és més “ejpañol”?

Classificat com a España

 Corren veus que a partir d’ara el govern, les federacions, els clubs, les associacions,  les empreses i tot “quisqui” faran firmar una declaració en la que haurem de jurar que som ejpañols, que ho hem estat sempre i que ho serem sempre.

També faran un concurs en el que es valorarà uns quants ítems per veure qui ho és més (per exemple, declaracions als diaris, a la TV, etc). El que sigui escollit com el ejpañol del dia, de la setmana o del mes anirà a la gran final que es farà -naturalment- a Madrizzz per escollir l’ejapañol del año.

El premi serà un viatge on es recorreran tots els toros d’osborne i els monuments nacionals (valle de los caidos i coses així….)Vinga catalans!!! Animeu-vos ara que venen temps de vaques flaques i tindrem poca financiació….  Haurem de competir amb gran esforç perquè cada dia hi ha gent més ben entrenada….  

Una resposta fins a ara