A PEU

Parlar d’educació no és fàcil i tampoc em sento gens capacitat per fer-ho. Però, des del sentit comú, sí que em sento amb dret de dir-hi la meva sobre aquesta llei que vol fer aquest cap WERT que és Ministro de Cultura, Educación y Deporte d’aquesta cosa anomenada España.

El ministre Wert es pensa que ha inventat la sopa d’all i no s’adona que la cosa és força més complicada del que sembla i que la reforma d’una Llei d’Educació hauria de ser, com a mínim, parlada i consensuada perquè afecta a milers de nens i nenes i a milers de mestres i professors que hauran d’aplicar-la.

La frase “INVENTAR LA SOPA D’ALL” ja se sap que s’aplica en sentit indeterminat -però sempre poc respectuós- als fanfarrons i pretensiosos que es creuen posseïts de suficiència i el ministre Wert és una d’aquestes persones plenes de fanfarroneria i estic segur que també de molta mala intenció. Forma part d’un Govern que feia temps que tenia ganes de reformar una llei que no li agradava gens ni mica i ara que té majoria absoluta ho ha aprofitat sense mirar les conseqüències que això pot portar.

El ministre Wert assegura que es tracta d’una reforma pràctica i instrumental que busca millorar la competitivitat dels alumnes espanyols i nega un caràcter ideològic o re centralitzador de competències. El projecte eleva al 75% la capacitat de l’Estat de regular els continguts educatius, retallant el marge d’actuació de les comunitats autònomes i estableix un sistema de fins a quatre exàmens obligatoris i comuns per a tots els alumnes entre els 8 i els 17 anys. Wert justifica els canvis per "els mals resultats del sistema educatiu i per la dispersió de continguts a nivell territorial". Com podeu suposar, tot plegat són excuses de mal pagador que no se les creu ningú.

L’educació és un material molt sensible i ple de desafiaments, sobretot en un món que està canviant a mil per hora. Segurament que no tot està inventat, però sí que hi han molts aspectes que ja han estat ben provats i s’ha vist que no han donat resultats bons. El ministre Wert s’entesta en ensopegar amb la mateixa pedra altre cop i vol encaminar l’educació espanyola cap a l’utilitarisme capitalista, cap al pensament únic i no pas cap a l’humanisme i cap a la llibertat. Segons ell, s’ha de preparar estudiants per un mercat on el capital és amo i senyor i de cap manera es pot preparar gent que pensi. No cal formar. N’hi ha prou en instruir. No cal fer persones lliures. Cal fer robots que, una vegada programats, no donen cap problema i són peces molt valuoses pel mercat capitalista. Educar implica no només aprendre  a fer sinó que, sobretot, implica aprendre a ser, a conviure, a cuidar, a ser persona lliure com molt bé deia el gran educador brasiler Paulo Freire.

Wert vol fer persones-robot amb un pensament únic i controlades des d’una sala situada a Madrid. Des d’allà es dirà el que es pot fer i el que no es pot fer, el que s’ha de dir i el que no. Visca el pensament únic i mori la intel·ligència! Wert és un bon deixeble de Millan Astray quan va deixar anar la famosa frase davant d’ Unamuno:“¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!”

Wert no creu que els pobles puguin ser lliures i creatius. No creu que puguin buscar els seus propis camins amb les seves pròpies maneres de ser. Wert no creu en la diversitat. Wert –en una paraula- vol fer un salt enrere de 50 anys i tornar a una espanya d’esclaus, que és el que era llavors. Si una llei d’ educació no ajuda a fer la gent més lliure i no respecta les diversitats culturals dels pobles no servirà per a res i ja d’inici neix morta. El ministre Wert s’equivoca i s’entesta en l’equivocació. Però no se’n sortirà!

Tags: CULTURA, Educació

 XAVIER CUBERO

Francisco Javier Cubero Egea va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col · legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura.

Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat “El corazón de limo” (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007).

És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur, publicació semestral en paper editada a Barcelona.

Ha escrit aquest magnífic text que convindria que llegís el Sr Ministre Wert, cosa que dubto que faci. Deu tenir altres feines més importants…

“ESPAÑOLIZAR” O EL PECADO DE SER CATALÁN

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.
De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.
Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».
Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.
Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?
El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.
¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!
Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.
No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

Tags: CULTURA, Llengua catalana, POLÍTICA

Avui és el dia de Tots Sants. És festa dedicada al record dels avantpassats  i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada el dia següent, el dia dels difunts. La creença tradicional és que l’1 de novembre, els vius visiten als morts i el 2 de novembre, els morts visiten als vius. És la unió de dos mons: el dels morts i la dels vius. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià, encara que l’origen de la festa tradicional de Tots Sants  es troba, en concret, en una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts.

El cas és que avui es vol honorar i recordar a totes aquelles persones conegudes o desconegudes que van morir violentament per defensar la seva fe o que van ser models de vida. Durant la història de la humanitat han estat milions les persones que mereixen ser sants i que, per més que siguin anònimes, avui és també el seu dia. Sants morts però també sants vius. I quan dic sants, no vull cenyir-me només en l’aspecte explícitament religiós sinó en tots els homes i dones que han entregat i estan entregant la seva vida al bé de la humanitat des de les seves fes i esperances personals.

Per això vull portar avui dos poemes de Leonel Rugama, un jove poeta nicaragüenc que -en paraules de José María Valverde- “ja per sempre serà el més jove dels bons poetes nicaragüencs” perquè va morir en combat als 20 anys contra la dictadura de Somoza després d’haver escrit, en anticipada ironia, que “los héroes no dijeron que morían por la patria, sino que murieron». Ho va escriure en un aparent comiat de la poesia i ho va recollir Pere Casaldàliga per posar-ho a l’inici del seu llibre « Nicaragua: combate y profecía»:

“Ya platicamos.
Ahora vamos
a vivir como los santos.”

Julio Buitrago
Nunca contestó nadie
porque los héroes no dijeron
que morían por la patria
sino que murieron.
En julio nació Julio
seis más nueve quince
de seis y nueve sesenta y nueve
nació matando al hambre (aunque sea antipoético)
nació peleando solo
contra trescientos.
Es el único que nació en el mundo
superando a Leónidas,
a Leónidas el de las Termópilas.
"Viajero ve y di a esparta que morimos
por cumplir sus sagradas leyes".
Eso está en la casa
donde nació Julio
lo único que está en español.
Pues sí
nació sin camisa
y cantando mientras disparaba su M-3
nació cuando trataban de matarlo
con guardias
con tanques
con aviones
nació cuando no pudieron matarlo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
platíquenlo duro
platíquenlo duro siempre
duro siempre
con la tranca en la mano
con el machete en la mano
con la escopeta en la mano.
¡Ya platicamos!
¡AHORA VAMOS A VIVIR COMO LOS SANTOS!

El 15 de gener de 1970, 300 guàrdies somocistes van envoltar la casa on hi havia una cèl·lula guerrillera del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, al costat del Cementiri Oriental de Managua. Van portar granades, una tanqueta, un helicòpter … I van disparar fins a destruir la casa. Van ser tres hores d’intens foc. Milers de persones van veure aquell combat desigual.

El rector del barri Larreynaga, pare Francisco Mejía (oncle dels germans Mejía Godoy), va anar al lloc i va demanar a la guàrdia: "Respecteu les seves vides! …" Per això va caure pres i va ser torturat. La guàrdia es va portar de la casa més llibres que armes. També es van endur la Bíblia de Leonel Rugama.

En aquella casa només hi havia tres nois: Róger Núñez Dávila, 18 anys, Maurici Hernández Baldizón, 19 anys, i Leonel Rugama Rugama, 20 anys. Ferits i dessagnant-se, van cantar l’himne nacional. I quan la guàrdia els va cridar: "¡Ríndanse!". Rugama va rugir el seu últim poema: "Que se rinda tu madre!"

Leonel va quedar serè i gairebé somrient … Va viure feliç el que havia escrit: "El lliurament de la nostra vida orientada a l’alliberament del poble representa la nostra mort, però amb ella estem donant vida".

COMO LOS SANTOS

Ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes.

Con vos

con vos tunco carretonero

con vos estoy hablando.

Con vos carbonero

carbonero encontilado

vos

vos que llevás ese cipote

enganchado

sobre el carretón

y lo llevás sosteniendo la lata

y todo encontilado.

Vos amarraste una vez

hace tiempo

un trapo

un trapo acabado de lavar

todo ajado

ajado y niste

y que lo amarraste en uno de los brazos del

carretón

para secarte el sudor

y la tierra

y el tilde

y todo revuelto

y el trapo

está mugroso

y hasta echa un olor agrio

que vos lo sentís de viaje

cuando te secás la cara

o el pescuezo.

A vos te hablo.

A vos que te suben el rango de la miseria

cada vez que te sale otra tira guindando del

pantalón

vos que sos marca mundial

en el récord de los ayunos

¡qué cuarenta días!

¡y qué cuarenta noches!

A vos que se te asoma

curioso el calzoncillo nacido

por todo lo roto del pantalón

y hay gente que sale a la puerta

y que se pone a reír

hasta que doblás la esquina

chapaleando tufo

y seguís empujando

y con las rodillas peladas

y con el pecho consumido

y desnudo.

Con vos estoy hablando

con vos mismo

sí, sí

a vos te digo.

Con vos también

aseado chofer particular

engrasado taxista

camionero polvoso

busero gordo

soldador borracho

zapatero remendón

judío errante afilador de cuchillos

de hachas

machetes y tijeras

con todos los vende sorbetes y raspados

y con todos los vendedores ambulantes.

Con vos también

cipote vende chicles

y con el otro

el que vende bolis congelados

y el que vende gelatinas

y también con el de la bolsa de confites de coco

y con el de la bolsa de leche burras

y con todos los lustradores vulgares

(aunque digan que más vulgar es mi madre)

y también háblenle a los ciegos

a los ciegos que piden limosna en las paradas

y a los otros ciegos de guitarras o sin guitarras

(y a los proletarios de la música)

y a los tullidos de toda clase

y a los tísicos del estadio

y a los mudos y sordos de nacimiento.

Pásenle la voz a los basucas

y díganles que vengan

llamen a los chivos sifilíticos

y a los rateros

y a los busca pleito en las cantinas

en los estancos y en los putales

tráiganse también

a toda la mancha de vagos

a todos los vagos de todos los barrios

que ahorita están jugando janbol

y si no desmoche

aunque se quede el que tenga mico doble

que se vengan todos los demás

y aunque estén esperando con dos embolones.

Que se vengan todos los que están bateando

y los que están sirviendo

que se deshagan las apuestas

y que vengan

y que bajen las pandillas de todos lados.

Saquen a todos los esqueletos

a todos los esqueletos que se mueran

en Los Cauces

en Miralagos

en el Valle Maldito

en Acahualinca

en La Fortaleza

en El Fanguito

en las Calles del Pecado

en La Zona

en La Perla

en la colonia Alta Vista

en la colonia López Mateos

en La Salinera

en Cabo Haitiano

en La Fossette

y que traigan a sus cipotes

a sus cipotes que "no nacen por hambre

y que tienen hambre de nacer

para morirse de hambre"

Que vengan todas las mujeres

la verdulera nalgona

y la vieja asmática del canasto

la negra vende vigorón

y la sombreruda vende baho

la vende chicha helada

y la vende cebada

la vende naranjada

y la lavandera con las manos blanquiscas de jabón

las poncheras de la fiesta

y las vende gallo pinto y carne asada

las mondongueras

y las nacatamaleras mantecosas

las sirvientas

las picheles

las rufianas

con todo y sus zorras

y aquella muchacha hermosa que vende pan con mantequilla

y la chavalita

que está empezando a echar tetitas

y que vende pasteles

y todas las cipotas que venden guineos

naranjas

y mandarinas

y que por un peso dan una bolsa.

Que vengan también las carteristas

las cantineras

y las putas

y las putas viejas y tetonas

y las putas iniciadas

háblenle a los espiritistas

y a las medium

y a las endemoniadas

a las perseguidas por los duendes

y por los malos espíritus

a las hechiceras

y a las hechizadas

a las vende filtros

y a las compra filtros.

Ahora que están todos aquí

que están todos aquí reunidos

reunidos y oyéndome,

ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes

quiero empezar a hacerles una plática

y quiero que todos ustedes le platiquen

a todos los que no vinieron

y que les platiquen en voz alta cuando estén solos,

y que les platiquen en las calles

en las casas

en los buses

en los cines

en los parques

en las iglesias

en los billares

en los patios montosos

en los barrios sin luz

y a orilla de los cercos que se están cayendo

y a orilla de los ríos

sentados en las cunetas

arrimados en las mochetas de las puertas

y asomados por las ventanas

y en fin

en todas partes

y que platiquen en voz baja

cuando no estén solos

o mejor dicho cuando está un rico cerca

o cuando está un guardia de un rico cerca.

Yo les quería platicar

que ahora vivo en las catacumbas

y que estoy decidido a matar el hambre que nos mata

cuando platiquen esto

platíquenlo duro

cuando no esté uno de los que siembra el hambre

o un oreja de los que siembra el hambre

o un guardia de los que siembra el hambre.

Cállense todos

y síganme oyendo

en las catacumbas

ya en la tarde cuando hay poco trabajo

pinto en las paredes

en las paredes de las catacumbas

las imágenes de los santos

de los santos que han muerto matando el hambre

y en la mañana imito a los santos.

Ahora quiero hablarles de los santos.

Tags: CULTURA, Leonel Rugama, Poesia, RELIGIÓ

Fa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

Tags: Castellnou de Seana, CULTURA, Història, Miquel Galitó i Pubill, SOCIETAT, Vida i mort

Ejpaña no té remei. Ejpaña és Ejpaña i es veu que porta des del seus origens uns gens que fan que sigui impossible que pugui canviar. Seguirà sent la “gloriosa Ejpaña” de sempre, concebuda de tal manera que la major part del seus súbdits no hi caben i constantment els conviden a marxar-ne com més aviat millor.

Llegeixo que ara fa més o menys un any els diaris anaven plens amb la notícia de que la Real Academia de la Historia (per què –em pregunto jo- en aquest país tot ha de ser Real, des d’un club de futbol fins a una Acadèmia?) havia editat un diccionari biogràfic i havia decidit encomanar la biografia del General Franco a un tal Luís Suárez (un senyor amb nom de futbolista) que havia tingut un alt càrrec amb el mateix Franco, que és membre de l’ Opus Dei, que ara mateix és membre la Fundación Francisco Franco i president de la Hermandad del Valle de los Caídos. Recordo bé haver-me’n fet ressò en aquest mateix blog de la notícia i en vaig fer un comentari.

Doncs bé, havent vist la polseguera que va aixecar la notícia de com aquest senyor havia redactat aquesta biografia, la mateixa Acadèmia va decidir crear una comissió que estudiés l’assumpte. Doncs sabeu què ha passat? ha passat el que us podeu imaginar: que aquesta mateixa comissió ha decidit donar per bo el perfil que va escriure Luís Suárez. Cal recordar que aquest senyor deia exactament això:

Franco NO fue un dictador, fue un general valeroso y católico, un "jefe riguroso y eficaz", que participó en un golpe de Estado con el único fin de restaurar la monarquía democrática.

Aquest mateix senyor en un article titulat Hablemos de Franco, publicat l’any 2007 deia el següent:

 “Franco vivió, gobernó y murió siempre como católico. Así lo han reconocido amigos y enemigos. Fue el último de los grandes Jefes de Estado que invocó esta condición como un sometimiento. Los tiempos habían cambiado y él contaba con edad suficiente para no comprender qué ventajas podían lograrse con este cambio: si el aborto, la eutanasia, la homosexualidad y la manipulación de la vida genética humana deben reputarse como bienes, según ahora se dice, es indudable que él era incapaz de entenderlo. Su obra es como cimiento invisible para el nuevo edificio. Deberíamos pensar más en los aspectos positivos y menos en los fallos que, como en toda obra humana, no pueden faltar”.

Cal fer notar també -ja que hi som posats- que aquesta desastrosa i faraònica obra de 50 volums, que han parit els eminents acadèmics espanyols sense cap mena de vergonya, ens ha costat a tots els que encara som espanyols encara que no vulguem 6,4 milions d’euros. Si hi ha algun despistat que el vulgui comprar li costarà només 3.355 euros. I entre tots els espanyolets haurem de pagar 163.790 euros a l’any per poder tenir actualitzada (actualitzada?) aquest diccionari que ens hauria d’omplir de vergonya pel sol fet d’existir i que ningú sigui capaç de parar aquest desastre. 

I després volen que creiem en la democràcia i en la política? No són capaços ni de dissimular el franquisme que està encara enquistat al moll de l’os de les institucions espanyoles i que no hi ha forma d’eliminar. Un diccionari com aquest és la conseqüència i el resultat de tota una mentalitat que encara existeix en moltes institucions.

Un exemple el tenim en una altra Acadèmia –la Real Academia de la Lengua- on ja en el segle XXi encara hi trobem definicions com aquestes:

gobernante.

(Del ant. part. act. de gobernar).

1. adj. Que gobierna. Partido gobernante. U. m. c. s.

2. m. coloq. Hombre que se mete a gobernar algo.

gobernanta.

1. f. Mujer que en los grandes hoteles tiene a su cargo el servicio de un piso en lo tocante a limpieza de habitaciones, conservación del mobiliario, alfombras y demás enseres.

2. f. Encargada de la administración de una casa o institución.

El gobernant, HOME, governa un estat.

La gobernanta, DONA, governa, com a molt, casa seva, o un hotel (netejant catifes, ordenant roba als armaris i cosetes semblants. Estem ben arreglats no?

Tags: CULTURA, Història

La meva relació amb els casinos és molt minsa i efímera. És de quan era jove i feia de guia de turisme durant els estius per guanyar algun dineret. Treballava en una agència de viatges de Vielha, a la Vall d’ Aran, i portàvem gent a passejar per aquell tan bonic Pirineu francès, que teníem allà a la vora mateix. Entre els viatges habituals hi havia un passeig per la veïna ciutat de Luchon, una petita, bonica i ja una mica decadent ciutat on la burgesia francesa prenia passava els estius prenent banys termals, tal com era moda antigament. En la visita a la ciutat no hi podia faltar mai el passeig pels jardins del Casino, que ens obrien una estona especialment per nosaltres i ens permetien fer algunes jugades a la ruleta, cosa que en aquell temps no estava permès aquí.

Aquesta és la meva única relació amb els casinos o amb el joc. No m’agrada jugar i no entenc massa com la gent encara espera fer-se rica amb el joc i li agrada tant aquest ambient de moviment desenfrenat, soroll, llums i presses. Per això no acabo d’entendre massa aquest terrabastall que s’ha format aquests dies amb el projecte Eurovegas per si ve o no ve a Catalunya. I tampoc acabo d’entendre massa aquest deler dels nostre Govern que sembla voler tornar a repetir el famós “Bienvenido Mr Marshall”. No seria millor posar la vista en altres metes més productives?

Que aquest projecte podria portar turisme de qualitat, feina i riquesa? Potser sí, però també n’hi han molts que hi entenen una mica i diuen que no és tant així i que junt amb els avantatges –que és cert que n’hi ha alguns- hi han molt i grans inconvenients i que projectes d’aquesta mena no porten enlloc. El President Mas deia que portaria a Catalunya un turisme de qualitat i no "de borratxera". "Es tracta de fer hotels, restaurants, comerços, centres de lleure, espectacles permanents i convencions. Això és atraure turisme que ens interessa, no és el de borratxera, sinó el que deixa diners", ha argumentat Mas, que ho ha considerat "perfectament compatible" amb el model industrial i de recerca català. De fet, el president ho ha comparat amb Califòrnia, on Silicon Valley conviu amb Hollywood. "Ho farem el millor que puguem per intentar atraure aquesta inversió".

Ja veurem què queda de tot plegat i, de fet, jo no ho acabo de veure gens de clar després del que he anant escoltant. Per això m’han vingut al cap les reflexions del prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman i de l’intel·lectual francès George Steiner que parlen de la “cultura casino” com la cultura de l’ instantani i episòdic i que comporta la fi de la política tal com la coneixem. La nostra és una època de menjar ràpid, però també de pensadors ràpids i d’oradors ràpids "(Zigmunt Bauman,  “La societat assetjada”).

I segueix dient Steiner: “No resulta sorprenent que els productes culturals avui dia es calculin "per a un màxim impacte i una instantània obsolescència": per capturar l’atenció han de ser impactants (més impactants que els seus competidors); però només poden tenir una durada efímera, perquè estan obligats a fer-los lloc a nous impactes”. Steiner descriu la manera resultant de ser-en-el-món com a cultura casino: cada partida és breu, una partida reemplaça a l’altra en ràpida successió, i els premis en joc canvien amb velocitat sorprenent, i sovint es devaluen abans que el joc acabi. I, per descomptat, en tot casino hi ha una varietat de jocs, cadascun dels quals intenta atreure potencials jugadors amb llums de colors i promeses de premis inaudits calculades per eclipsar els altres jocs del mateix edifici.

En un casino, i així mateix en una cultura casino, no té gaire sentit planificar a llarg termini. Un ha de prendre cada partida com ve. Cada partida és un episodi tancat en si mateix: guanyar o perdre una partida no influeix sobre el resultat de les partides següents. El temps que es passa en un casino és una sèrie de nous començaments, cadascun dels quals porta ràpidament a un fi, i la vida que compon la cultura casino es llegeix com un recull de relats breus, i no com una novel·la.
La televisió sintonitza bé amb les habilitats i les conductes que la cultura casino fomenta i conrea i, induïda pel seu instint de supervivència, s’esforça per sintonitzar cada vegada millor. És per això que els presentadors de notícies fan els seus parlaments drets, i no asseguts darrere de les taules, alhora que les paraules que pronuncien vénen acompanyades de sons rítmics, com els d’un metrònom, que els serveixen per emfatitzar el ràpid pas del temps . Les sales d’urgències dels hospitals es converteixen en l’ambientació predilecta dels programes de ficció: en cap altre costat la vida es veu amb major realisme, i es posa de manifest de manera més ostensible la fugacitat de la fortuna i l’infortuni. En innombrables programes de preguntes i respostes, guanya el dit que fa sonar el timbre més ràpid, i no la ment que més pensa. La velocitat per respondre compte més que el cabal de coneixements del que provenen les respostes: el coneixement que demora en sortir a la llum més que l’instant fugaç que se’ls concedeix als participants no compta per a res: surfejar ràpid, no bussejar profund, d’això es tracta la vida "com se la veu a la televisió". L’èxit d’un surfista depèn de la seva habilitat per mantenir-se sobre la superfície.

La cultura casino de la instantaneïtat i episòdic comporta la finalitat de "la política tal com la coneixem". Per això els nostres governants no miren lluny ni tenen cap mena de perspectiva. Necessiten sobreviure el dia a dia i són capaços de vendre’s la pell del primer llop que cacen per poder anar passant, fent ben seva la màxima de “qui dia passa, any empeny”.

Tags: Catalunya, CULTURA, ECONOMIA, Eurovegas, SOCIETAT

Quan popularment es diu que una persona té “morro” o té “cara” es vol dir que s’està extralimitant en alguna cosa que diu o que fa, que supera tot tipus de complex, que no té cap tipus de vergonya, etc Això és el que ha demostrat tenir Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta del PP català, quan ha dit en una entrevista a "Els matins" de TV3, que prefereix no subvencionar entitats com Òmnium Cultural quan falten diners per a l’educació o la sanitat. Les seves paraules textuals són: "Per a mi és molt més important que no es paguin subvencions a Òmnium Cultural o a qualsevol altra entitat cultural quan hi ha famílies que no poden pagar la guarderia dels seus fills perquè costa 500 euros, i perquè no poden arribar a final de mes, o quan necessitem diners per a l’educació o la sanitat (…)  Els diners públics són per mantenir les prioritats".

Quan va fer aquesta afirmació ningú va notar que la seva cara es va convertir en una cara de ciment armat i el seu morro es va tornar més gros que la seva boca (que ja és dir!)?. Ella sap bé quines són les prioritats de cada cosa i té tanta mala llet aquesta senyora que sap atacar Catalunya fent veure que la defensa. Ella sap prou bé (i no li agrada gens) que Òmnium Cultural he fet una feina enorme i essencial durant els anys més durs del franquisme i que ara ha de continuar fent-la perquè el Govern de Madrid (cap d’ells) ha ajudat gaire a la cultura catalana i més aviat ha posat pals a les rodes. Però, com que a la senyora Camacho no li agrada la feina que fa òmnium, li nega el pa i la sal, sense adonar-se que la gent no és burra del tot i sap bé que hi han altres subvencions a activitats o organitzacions que segurament que fans bastant menys feina que Òmnium Voleu veure’n algunes?

Aquesta senyora sap prou bé que la “Fundación Ideas” y la “Fundación FAES”, lligades respectivament al PSOE y al PP, acaparen el 80% de les subvencions públiques que el Govern de Madrid ha repartit entre les organitzacions culturals de caràcter polític. Així consta en el repartiment dels ajuts atorgats pel Ministeri de Cultura que ha publicat el Butlletí Oficial de l’Estat, recollit per Servimedia, on queda reflectit que les fundacions de PSOE i PP es reparteixen més de quatre milions d’euros dels cinc milions adjudicats amb el següent ordre:

-La Fundació FAES, que presideix José María Aznar, rep un total de 2.072.549,55 d’euros per les seves activitats durant l’any 2011.

-La Fundació Idees, que presideix José Luis Rodríguez Zapatero, es queda amb 1.961.101,83 euros.

-La Fundació Campalans, vinculada al Partit Socialista de Catalunya, 345.238,17 euros adjudicats pel Govern.

-La Fundació per l’Europa dels Ciutadans, d’Esquerra Unida, 160.699,06 euros.

-La Fundació Catalanista i Demòcrata (Catdem), de Convergència Democràtica, 119.423,71 euros.

-La Fundació Sabino Arana, del PNB, 62.540 , 02 euros

-La Fundació Progrés i Democràcia, d’UPyD, 62.530,01 euros.

-Així mateix, reben subvencions la Fundació Josep Irla, d’Esquerra Republicana, amb 59.558,15 euros; la Fundació Galiza Sempre, del BNG, amb 43.421,20 euros; l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll, d’Unió Democràtica, amb 39.807,90; la Fundació Privada Nous Horitzons, d’Iniciativa per Catalunya, amb 37.454,80 euros, i la Fundació Canària Centre d’Estudis Segle XXI, de Coalició Canària, amb 35.675,60 euros.

Per què no demana també aquesta senyora a totes aquestes fundacions que donin les subvencions que reben per tapar alguns dels forats que ells mateixos s’han cuidat de fer? Només així podrà demanar al Govern de la Generalitat que deixi de subvencionar Òmnium. Sort que el Govern de la Generalitat –en un gest que l’honora. no només no ha fet cas de les seves paraules, sinó que ha anunciat immediatament que seguirà ajudant a Òmnium Cultural amb 1’4 milions d’ euros per tal que pugui seguir fent la seva magnífica tasca. Trobo que ha estat una bona resposta.

Tags: Catalunya, CULTURA, Òmnium Cultural

Aquesta és la darrera portada de la revista. Acomiadem l’any 2011, doncs, amb una molt mala notícia: el tancament, per falta de suport econòmic, de la revista L’INFANTIL/TRETZEVENTS, després de 60 anys de fer una molt bona feina en tots sentit. Era la revista més antiga de les que es publiquen en català.

No hi haurà cap forma d’impedir-ho encara? Deixarem perdre una joia més del nostre patrimoni? Ens anirem empobrint una mica més sense cap tipus de reacció? La Cultura del nostre país també és això, per molt que alguns dels que manen no se n’adonin i només es pensin que és el teatre, el cine o els museus…

Potser direu que no n’hi ha per tant. Per a mi sí, perquè va ser la primera revista en català que jo llegia religiosament cada mes. L’esperava amb candeletes! I per una altra raó de tipus personal: en els seus primers temps hi col.·laborava un cosí meu –el Miquel Galitó Pubill- que entrevistava esportistes famosos; entrevista que sortia publicada amb una sempre excel·lent caricatura d’en “Cera” a la llavors senzilla i humil revista, però llegida àvidament sobretot per la quitxalla del Bisbat de Solsona.

Crec que hi ha raons de pes per estar tristos i per protestar, perquè situacions com aquesta són un símptoma de que les coses no es fan prou bé en aquest país. Deixar morir una de les poques revistes que els nens i nenes poden llegir en català és força greu. I més, si considerem que la seva continuïtat podia assegurar-se amb una ajuda no massa important. Se segueixen donant encara subvencions per milers de coses sense tanta transcendència i importància per l’esdevenidor d’aquest país com ho podia ser l’ INFANTIL/TRETZEVENTS.

La revista L’INFANTIL (després rebatejada com TRETZEVENTS) va néixer al Seminari de Solsona l’any 1951, amb l’empara, el caliu, l’aixopluc de l’ Església i l’aprovació del llavors bisbe Vicent Enrique i Tarancón i el seu primer director va ser Climent Forner. En aquells temps no era fàcil publicar en català, i menys una revista per a nens.

Des del 1963 agafà nou impuls i, radicada a Barcelona, fou dirigida durant molts anys pels germans Manuel i Miquel Àngel Sayrach. Publicava còmics, contes, notes històriques… per a infants. L’any 1968 va passar a dependre de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i el 1973 va adoptar el nom actual de Tretzevents. A partir del 1995, amb Montserrat Ginesta com a directora, va passar a ser mensual. El 1988 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Hi han col·laborat els millors especialistes en literatura infantil i, entre els dibuixants, destaquen el recentment desaparegut Joaquim Calderer (el que dibuixava i va fer famós En Quimet Trapella que tot ho esgavella) en els seus primers temps, Cera, Coll, Picanyol, Rué, Ivà, Perich, Raf,  Clavé, Asensio, Daniel Boada i molts altres.

La crisi no ha de ser excusa perquè s’acabin coses tan importants com aquestes. Podem ser pobres però mai hem de ser miserables. I que desaparegui una de les poquíssimes revistes infantils en català és signe de misèria, cosa que Catalunya no és mereix.

NOTA: El col·lectiu bibliotecari i els mediadors especialistes en literatura infantil han penjat un bloc en contra del tancament de Tretzevents. Ho podreu veure aquí Contra el tancament de Tretzevents i hi podreu deixar els vostres comentaris.

Tags: Catalunya, CULTURA, l'INFANTIL/TRETZEVENTS, Revistes

L’escriptor colombià, Fernando Vallejo escrivia a "La Nación" sobre el  Segon Fòrum Atlàntida (trobada de gent dedicada al món del llibre i que promouen editors catalans), el següent:

"¡Qué bueno que a los editores de Cataluña se les hizo poder celebrar su segundo Forum Atlántida! Se tienen que apurar porque dentro de poquito van a ser como el cóndor de los Andes, una especie en extinción. Y no por catalanes, sino por editores. Cuando cunda en serio el libro electrónico, esta profesión tan honorable que empezó algo después de Gutenberg, hace quinientos años, va a quedar más descontinuada que la de relojero o la de deshollinador."

Algú diu que els llibres de paper viuen temps difícils i altres pronostiquen que moriran aixafats pel cavall desbocat -que arriba arrasant-ho tot- anomenat electrònica. Ja ho veurem. Jo només he llegit un llibre sencer a l’ordinador  i he de confessar que no és el mateix –ni de bon tros!- que tenir-lo a la mà, poder-lo tocar i sentir l’olor a tinta quan el llibre es nou; poder acaronar el llom i les tapes, ara que cada dia són més fines i delicades i tenen dissenys molt atractius, és un sensació indefinible.

Fernando Vallejo deia en la seva exposició

“los hombres sólo van para atrás y una prueba es el libro electrónico”.

Tampoc n’hi ha per tant, dic jo. Els més optimistes diuen que el llibre de paper no morirà mai i que coexistiran tots dos i cada un tindrà el seu lloc i el seu moment. Segurament que serà així.

Llegia en un diari uruguaià -entre les moltes notícies estranyes que s’escriuen cada dia- que dos lladres van assaltar una llibreria. De seguida vaig pensar que el llibre tenia llarga vida mentre hi hagués gent disposada  a entrar amb una pistola en una llibreria i emportar-se uns quants sacs de llibres. Però de seguida em va caure l’anima als peus: resulta que els lladres van assaltar la llibreria, es van endur els diners de la caixa i van marxar corrents… sense endur-se ni un sol llibre.

No saben el que es van perdre!

Tags: CULTURA

MIREU EL VIDEO I ESCOLTEU EL QUE DIU EL DIRECTOR RICCARDO MUTI. ÉS EMOCIONANT, MOLT ACTUAL I NO SERVEIX NOMÉS PER ITÀLIA…

L’últim 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d’enfrontar la realitat. Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seva unificació i en aquesta ocasió es va representar a l’òpera de Roma “Nabucco” de Giuseppe Verdi, dirigida pel mestre Riccardo Muti.

Nabucco és una obra tant musical com a política: evoca l’episodi de l’esclavitud dels jueus a Babilònia, i el seu famós cor “Va pensiero” és el cant dels esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és el símbol de la recerca de llibertat del poble, que a finals del segle XIX -època en què es va escriure l’òpera – estava oprimit per l’imperi Habsburg, que va combatre fins a la creació de la Itàlia unificada.

Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, va pujar a l’escenari per pronunciar un discurs denunciant les retallades al pressupost de cultura que va fer el govern, tot i que Alemanno és membre del partit governant i vell ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció política, en un moment cultural dels més simbòlics per Itàlia, produiria un efecte inesperat, ja que Berlusconi en persona assistia a la representació.

En una entrevista al Times, Ricardo Muti, director de l’orquestra, va explicar que va ser una veritable vetllada de revolució: “Al principi hi va haver una gran ovació en el públic. Després vam començar amb l’òpera. Es va desenvolupar molt bé fins que arribem al famós cant “Va pensiero”. Immediatament vaig sentir que l’atmosfera era tensa en el públic. Hi ha coses que no es poden descriure, però hom les sent. Era el silenci del públic que es feia sentir. Però en el moment en què la gent es va adonar que començava el “Va Pensiero”, el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció visceral del públic davant el lament dels esclaus que canten: “Oh pàtria meva, tan bella i perduda.”

Quan el cor arribava a la seva fi, ja se sentien en el públic diversos “bis”. El públic va començar a cridar: “Visca Itàlia!”, “Visca Verdi!”, “Llarga vida a Itàlia!”. La gent al galliner va començar a llançar papers amb missatges patriòtics. En una única ocasió Muti havia acceptat fer un bis per al “Va Pensiero” a la Scala de Milà el 1986, ja que per a ell l’òpera no ha de patir interrupcions. “Jo no volia només fer un bis. Hi havia d’haver una intenció especial per fer-ho”, relata. Però el públic ja havia despertat el seu sentiment patriòtic.

En un gest teatral, Muti es va girar i va mirar el públic i Berlusconi a la vegada, i va dir:
“Sí, estic d’acord.” Llarga vida a Itàlia “. Però …
Ja tinc més de 30 anys i he viscut molta vida. He recorregut molt de món, i avui em fa vergonya el que passa al meu país. Per això accedeixo a la vostra comanda d’un bis per al “Va Pensiero”, novament. No és només per la joia patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia el Cor que ha cantat “Ai la meva pàtria, bella i perduda”, he pensat que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d’Itàlia . En aquest cas, la nostra pàtria estaria de veritat “bella i perduda”. (Aplaudiments, inclosos dels artistes en escena)

Va continuar: “Ja que regna aquí un clima italià, jo, Muti, he callat molts anys. Voldria ara … hauríem de donar-li sentit a aquest cant, estem a casa, el teatre de Roma, i amb un cor que ha cantat magníficament bé i que ha acompanyat esplèndidament. Si volen, els proposo que s’uneixin a nosaltres perquè cantem tots junts”. Llavors va convidar el públic a cantar amb el cor d’esclaus. “Vaig veure grups de gent aixecar-se. Tota l’òpera de Roma es va aixecar. I el Cor també. Va ser un moment màgic a l’òpera.

Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l’atenció als polítics. “

Tags: CULTURA, Música

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

Tags: CULTURA, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ, Vida i mort

Ja m’hi he trobat moltes vegades i –si voleu que us sigui sincer- és molt desagradable: haver de defensar-se de mentides i de prejudicis és de les coses més difícils, perquè els estereotips i els esquemes mentals -creats des de fa temps i per mitjans molt poderosos- estan molt arrelats.

I una d’aquestes mentides és la que corre a les espanyes que aquí al nostre país està pràcticament prohibit el castellà i que a les escoles només s’ensenya català. És el tòpic que es cuida bé d’escampar la caverna mediàtica cada dia des de les seves emissores i diaris, refermats per les injustes sentències dels caducats i podrits tribunals espanyols.

Ara ens tornem a trobar amb el mateix de sempre: l’auto del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que fa complir la injusta sentència del Tribunal Constitucional. Dic injusta amb tota raó: perquè sempre escombren cap a casa i qualsevol interpretació que es pugui fer de la llei sempre (ho heu llegit bé) SEMPRE és en contra de Catalunya. Si això és justícia, que baixi Déu del cel i ho vegi!

Ho diu clarament Muriel Casals: "Ho vivim com una agressió i una persecució a la llengua catalana". Una agressió més que s’afegeix a la llarga llista d’agressions històriques contra el nostre país.

Jo no hi entenc gaire d’aquestes coses i no puc opinar sobre models educatius. Però sí que llegeixo coses de gent entesa que diuen que la immersió lingüística és de les millors coses que s’han fet en democràcia a Catalunya. I ara venen i ens ho foten per terra! Dramàtic!

Podeu llegir vosaltres mateixos un d’aquests articles que us deia. Es titula:

Gràcies a la immersió lingüística. Models d’escola i models d’educació lingüística.(Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 15) d’un especialista en el tema que es diu Joan Badia Pujol i que demostra clarament que l’escola catalana s’ensenya com s’ha d’ensenyar.

“A Catalunya l’escola es defineix com a "escola catalana en llengua i en continguts". Això vol dir que, en principi, i tenint en compte el tractament de les llengües oficials –català, castellà–, no hi ha models diferents: totes les escoles de Catalunya fan un tractament similar de la llengua en el currículum.

• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització bàsica) en català.

• L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura també es fa en català en la pràctica totalitat dels centres educatius.

• S’introdueix el castellà de manera progressiva (primer oralment i després en textos escrits) al llarg del període que va entre els 5 i els 8 anys.

• S’imparteixen classes de castellà i de català, en horari equivalent, durant l’educació primària i secundària (entre 4, 3 i 2 hores, depenent del nivell i del curs).

• El català és la llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, excepció feta de la llengua estrangera -i del castellà, òbviament.

• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglès, majoritàriament) a parvulari o als primers cursos de primària. Així com també han augmentat els centres de primària i de secundària que imparteixen continguts no lingüístics en anglès (o en francès).

Pel que fa als continguts, hom segueix el currículum oficial prescrit per la Generalitat de Catalunya . De fet, el currículum català adapta els ensenyaments mínims dictats per l’Estat a la realitat catalana. Aquest és l’equilibri que hom ha trobat per encaixar les competències pròpies de la Generalitat en el marc de l’ensenyament comú que propugna la Constitució espanyola per a tots els ciutadans de l’Estat espanyol.”

Però, així i tot, la mentida continua!

Tags: CULTURA, Educació, Escola

Em direu que estic obsès amb Cacheiro. Ja n’he parlat unes quantes vegades d’ell en aquest blog. Però és que és un personatge que em segueix fascinant després de molts anys.

Cacheiro va deixar molts dibuixos, molta ceràmica però, que jo sàpiga, molt poca cosa escrita. Espero que el grup de recerca que s’ha format a Montevideo per recobrar la memòria de grans ceramistes uruguaians puguin aportar més coses sobre aquest singular artista.

Cacheiro era un home molt culte.Sempre explicava que havia après tant dels intel·lectuals republicans espanyols que van haver-se de refugiar a altres països. Amb qui va tenir molta relació fou amb José Bergamín i sempre deia que amb ell havia après de tot, però sobretot havia après el sentit de la cultura i la dignitat que ha de tenir un intel·lectual. Sempre deia que hom no es pot vendre per un plat de llenties.

Cacheiro explicava en una entrevista que li van fer que a  la capçalera del llit tenia un llibre molt bo: "Al diable amb la cultura", de Herbert Reed. Deia que aquest llibre deia moltes coses interessants i el situava en el lloc adequat.
Cacheiro també va abandonar la cultura formal, aquesta cultura que transforma la cultura en mercaderia.

Diu en l’entrevista:

“DB – A propòsit d’això vostè diu una cosa que té a veure també amb la seva obra i amb la seva vida: la cultura, quan es transforma en mercaderia. Diuen per allà -no sé si és cert- que les seves obres es venen i es revenen a vegades, i arriben molt lluny, i se’n van fins a Europa. I a vostè això poc li importa, i poc cobra per això.
TC – Vaig fer una quantitat de “toritos” que em van demanar per exportar a l’Argentina. En aquell moment necessitava tenir un mitjà de transport perquè el lloc on vivia em distanciava una mica dels llocs on jo volia arribar. I ho vaig fer. Em llevava cada dia a fer el mateix, a fer el mateix, a fer el mateix. I això em va permetre comprar una camioneta.
Després em van encarregar una altra vegada que fes el mateix. I m’hi vaig resistit. No em volia aixecar tots els dies a fer el mateix. Em semblava que era una mica una immoralitat.
Picasso, amb la seva mordacitat, diu coses que tenen sentit: "Prefereixo copiar a altres, i no a mi mateix". I això fa mal, quan un es veu a si mateix que està fent el mateix.”

Llegint això penso en com s’han arribat a prostituir molts artistes per tal de vendre, actuar i viure com a “marajàs”. I com els ajuntaments, diputacions, governs contracten (compren) moltes vegades artistes per tenir-los al costat i adquirir un dubtós prestigi. El gran representant d’això és l’ Albert Boadella, que se n’ha anat a Madrid, renegant de Catalunya però posant-se al servei de l’Esperança Aguirre, que l’utilitza tant com pot per al seu benefici. Un dia ja en parlaré més llargament a propòsit del que em va contestar el Boadella a un retret meu fet a través de correu electrònic per unes declaracions que havia fet. Però deixem-ho per un altre dia….

D’això Cacheiro n’hauria dit “prostitució”. I jo també ho dic.

Tags: CULTURA, Tomàs Cacheiro