02 oct 2011
La litúrgia de l’amistat
Els que venim d’una tradició religiosa entenem de seguida el que es la litúrgia i tot el seu significat: l’ordre i la forma amb que se celebren les cerimònies religioses tenen tot un significat, més enllà de la pròpia celebració i dels gestos i cerimònies en si mateixes.
Un grup de companys del Seminari de Solsona que cada any -arribada la tardor- ens trobem un dia per compartir records i vivències de temps passats i també de la nostra vida actual; em sembla que ens prenem aquesta anual trobada com una espècie de litúrgia que podríem anomenar: “litúrgia de l’amistat”.
Perquè -com en els actes litúrgics- sota les formes repetitives i potser fins i tot a vegades una mica arcaiques, hi corre un filó de vida càlida i s’hi troba un contingut molt potent d’afecte i d’amistat cultivats durant una colla d’anys en aquell vetust Seminari de Solsona. Per tant, la trobada en realitat és molt més del que es veu. En les nostres trobades anuals sempre s’hi nota un caliu misteriós que fa que sempre siguin molt agradables i en ho passem molt bé entre anècdotes i records.
Alguns hi anem cada any sens falta. Hi estem ben enganxats i em sembla que les trobaríem a faltar. Altres, per diverses circumstàncies, no hi poden anar algun any, però apareixen sempre tard o d’hora. I no cal dir que trobem a faltar molt aquells que veiem només molt de tant en tant, encara que el record per ells es fa sempre permanent. Des d’aquí vull fer patent un desig expressat per la majoria: volem veure tots aquells que, o no venen quasi mai, o només venen a la trobada de tant en tant. Els trobem a faltar!
Per a ells va dedicada aquesta senzilla història:
Diu que hi havia un home, que regularment assistia a les reunions d’un determinat grup i un dia, sense cap mena d’avís, va deixar de participar en les seves activitats.
Després d’algunes setmanes, el líder d’aquell grup va decidir visitar-lo. Era una nit molt freda.
El líder va trobar l’home a casa, sol, assegut davant de la xemeneia, on cremava un foc brillant i acollidor.
Endevinant la raó de la visita, l’home va donar la benvinguda al líder, el va conduir cap a una cadira gran prop de la xemeneia i es va quedar quiet, esperant.
Es va fer un greu silenci. Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames al voltant dels troncs de llenya que cremaven.
Al cap d’alguns minuts, el líder va examinar les brases que es van formar i acuradament va seleccionar-ne una d’elles, la més incandescent de totes, empenyent-la cap un costat.
Va tornar llavors a seure, romanent silenciós i immòbil. L’amfitrió prestava atenció a tot, fascinat i quiet.
Al cap de poc, la flama de la brasa solitària va anar disminuint, fins que només hi va haver una lluentor momentània i el seu foc es va apagar d’una vegada.
En poca estona, el que abans era una festa de calor i llum, ara no passava de ser un negre, fred i mort tros de carbó recobert d’una espessa capa de cendra grisenca.
Cap paraula havia eixit de la boca des del protocol·lària salutació inicial entre els dos amics.
El líder, abans de preparar-se per sortir, va manipular novament el carbó fred i inútil, posant-lo de nou al mig del foc.
Gairebé immediatament es va tornar a encendre, alimentat per la llum i la calor dels carbons ardents al voltant d’ell.
Quan el líder va arribar a la porta per marxar, el seu amfitrió li va dir:
- Gràcies per la teva visita i pel bellíssim sermó que m’has fet. Tornaré al grup.
Als membres de qualsevol grup val recordar-los que ells formen part de la flama i que lluny del grup perden tota la seva brillantor.
A cada un dels components del grup val recordar-li que ell és responsables de mantenir encesa la flama de cadascun dels membres i de promoure la unió entre tots ells, perquè el foc sigui realment fort, eficaç i durador.
Fins l’any vinent i que siguem molts més!
El camí es pot fer de moltes maneres i es poden fer servir mitjans diversos per fer-lo. Aquest blog porta el títol “A PEU” perquè caminant poc a poc trobo que és la forma millor d’anar per la vida. A vegades no ens ho podem permetre perquè tenim pressa i hem de fer servir mitjans més ràpids. Però és caminant com ens adonem millor de com és el que ens envolta, del terreny que aixafem, de com som nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb el nostre entorn, del que fem i del que deixem de fer. És com trobarem en nostre propi sentit a la vida. La vida és un camí que anem fent i és bo que, de tant en tant, ens parem una estona per veure d’on venim, cap on anem i si estem fent el camí correcte i amb el ritme adequat. 
No sé de qui és el text. M’ho ha enviat un amic, m’ha agradat i aquí ho deixo…
Els amics hom els tria. La família no es tria. Et ve donada. Els amics van canviant al llarg de la vida. Se’n deixen uns i se’n troben uns altres.Però n’hi ha que persisteixen. Són aquells amics de l’ànima, Aquells amb qui t’entens sense parlar. Aquells que són còmplices. Aquells amb qui has rigut i amb qui has plorat. Aquells amb qui has compartit.Ahir em van donar la notícia que s’havia mort una amiga. Un càncer de pàncrees que amb dos mesos la va dur a la tomba. No era una amiga de l’ànima però sí que era una bona amiga.El seu ex marit m’ha donat la notícia. I una cosa curiosa: després d’una colla d’anys de no tenir notícies d’ella, fa uns mesos que ella em va trucar. Vam tenir uns pocs mesos de relacions per internet a través de missatges i xats. Vaig retrobar-me amb ella després d’una colla d’anys.No n’estic segur. Però em dóna la sensació que ella ja sabia que s’estava morint. Però va tenir la delicadesa de no dir-m’ho. Semblava contenta. Però també és cert que semblava que amagava alguna cosa.Al cel siguis Rosa. Les teves paelles (i tantes altres coses) eren molt bones. Eres bona cuinera. Però més que res: eres molt bona amiga. Al cel siguis.Etiquetes de Technorati: 
