Etiqueta arxiu 'Acudam'

06 des 2011


Jaume Pubill

ACUDAM: 35 anys d’història

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Llibre-ACUDAM_thumb2Un dia d’aquests  explicava que, amb motiu dels 35 anys de recorregut, ACUDAM havia fet un llibre amb els fets més importants que s’han viscut durant aquests anys.

Doncs bé, el llibre ja és aquí. Amb una atractiva i suggeridora portada -que sembla voler recollir ben relligats amb un cordill tots els papers, documents, sentiments i història de l’entitat de tots aquests anys- el llibre ens presenta en 140 pàgines  tot el que ha estat, és i procurarem que sigui ACUDAM.

Una sèrie de persones vinculades a la institució des de bon principi- han anat recollint dades pacientment, mirant de treure la pols dels papers d’arxius que potser mai ningú havia mirat i també mirant de treure la pols del record d’un munt de persones que encara són vivies i poden explicar tots i cada un dels passos fets amb molt de treball i molta suor.

Comença el llibre explicant el que és l’ Associació, el seu organigrama, els orígens (Octubre de 1974) una mica dubitatius d’uns pares que, per altra banda, estaven ben ben decidits a que els seus fills i filles  poguessin ser atesos en un centre que possiblement llavors mai s’haurien imaginat el que ha arribat a ser.

Segueix el llibre explicant pas a pas el que són els TALLERS PLA D’URGELL, la RESIDÈNCIA I LES LLARS D’ACUDAM, com treballa l’ EQUIP TÈCNIC per donar l’atenció adequada a les persones ateses, els ESPORTS I LLERE que es realitza dins i fora del centre, el COL·LEGI SILOÉ d’educació especial per a nens en edat escolar i, finalment, la LLAR SANTA ANNA del Castell del Remei on s’atenen persones amb discapacitat intel·lectual severa.

Acaba l’obra amb uns Annexos prou interessants. El primer és un recorregut, any per any, de les dades més important que han de quedar per la història. Un segon annex amb els noms de les personalitats que han visitat Acudam durant aquests anys. En tercer lloc un annex amb el nom de totes les persones que han format part de la Junta Directiva. Un quart annex amb el nom de la plantilla actual de directius, tècnics, monitors, comercials, administratius i col·laboradors. I, per últim, un annex amb la llista de les persones ateses als nostres centres

En fi, un bonic treball que ajudarà a recordar i donarà ànims per anar continuant en aquesta tasca, a vegades amable i lleugera i altres més feixuga i més difícil, però sempre necessària i estimulant veient com es veuen els fruits que ha donat ACUDAM i els que , sens dubte, encara donarà en el futur.

Per molts anys a tots els que han ajudat a fer ACUDAM i per molts anys i moltes gràcies als autors del llibre que, sens dubte, hi han destinat moltes hores preparant-lo.

Addenda

1. Aquest escrit és d’iniciativa i de responsabilitat totalment meva. Estic treballant a l’ACUDAM des de fa 26 anys i conec moltes coses de la institució, però no les conec pas totes; per tant, com que no hi era als primers moments de la seva fundació, m’he de refiar del que m’expliquen uns i altres.  Sí que vull deixar constància que l’escrit no ha estat ni suggerit, ni demanat, per ningú d’ ACUDAM.

2. Faig aquests aclariments després d’algunes converses que he tingut amb persones que han llegit el llibre i també aquest escrit meu. Algunes d’aquestes persones estan d’acord amb el contingut del llibre i algunes altres m’han fet arribat el seu malestar perquè diuen que la narració dels fets és esbiaixada i que reflecteix la visió només d’una part de gent. En una paraula: a alguns els ha agradat el llibre i a altres no, cosa totalment normal en qualsevol llibre.

3. L’escrit pretén ser només testimoni d’un fet: la presentació d’un llibre sobre 35 anys d’història d’ACUDAM, institució a la que pertanyo des de fa molts anys, m’estimo molt i sé tot el bé que fa. També sé que és una institució molt respectada i valorada a la nostra comarca.

4. Aquest escrit no vol posicionar-se a favor ni en contra de ningú ni vol afavorir cap opinió. Si per cas, tothom sap que aquest blog és obert als comentaris de tothom i serà publicat qualsevol comentari que pugui fer qualsevol persona.


Una resposta fins a ara

03 des 2011


Jaume Pubill

Les mans d’ACUDAM

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Aquesta ceràmica que veieu aquí representa unes mans enfilant tubs de plàstic per a cortines. D’alguna manera han esdevingut el símbol d’ACUDAM, associació dedicada des de fa més de 35 anys a l’atenció dels discapacitats intel.lectuals de la comarca del Pla d’ Urgell.

La ceràmica es va fer en base a una foto d’un noi que estava enfilant tubs de cortina, la primera feina que es va fer al nostre taller i que es continua fent encara ara. Aquesta ceràmica s’entrega com a obsequi, record i símbol d’ACUDAM.

Amb motiu dels 35 any de l’associació s’ha fet un llibre que recull els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intenta explicar tota la trajectòria fins al dia d’avui,

Unint-me a aquest esdeveniment, he volgut també fer un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part d’ ACUDAM.

LES MANS D’ACUDAM

mans engarçant

Aquestes són les teves mans, David…


Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 35 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’il.lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.


Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 35 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.


Perquè aquestes mans han sabut treballar

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.


Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis,

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

2 respostes

27 nov 2011


Jaume Pubill

Per on comencem a retallar?

Classificat com a Acudam,Crisi,DISCAPACITAT

Fan ràbia les retallades. Fan més ràbia, encara, quan et toquen de prop. Fa molta més ràbia quan no estan prou ben fetes. I en fan moltíssima quan les critiques les fan els que n’han estat els causants.

Voleu exemples? En podríem donar un munt de cada un dels apartats que he citat a dalt. I segurament que no ens posaríem d’acord, sobretot perquè cadascú les veu des d’una òptica diversa i encara més si et toquen de ben a prop. Algunes són de sentit comú. Voleu un exemple? Encara que sigui de les terres de ponent no puc defensar inversions a l’aeroport d’Alguaire en aquests moments. Segurament que no calen més inversions, però sí que puc dir ben alt que el Govern de Madrid ens vol tocar allò que no sona quant no dóna els permisos corresponents per poder volar i rebre vols internacionals, podent-ho fer i després d’haver promès per activa i passiva que ho faria. Això no és només retallar, sinó ofegar, no deixar viure i tocar el botet. I tot plegat, perquè aquest aeroport no depèn d’AENA i, per tant, ells no podran control.lar-lo de la manera que volen.

Podem discutir si retallar sanitat, educació, TV o el que vulgueu, però no es pot retallar als que ja no poden viure ni sobreviure com, per exemple, alguns centres de discapacitats psíquics, que és el que conec i que també em toca de prop. Si es queixen els professionals de la Ràdio i TV catalana, encara amb més raó es pot queixar un sector com el nostre que es dedica a unes persones de les més necessitades de la societat i que , per elles mateixes, no faran cap tipus de protesta ni es queixaran a la TV.

Demà fem la presentació d’un llibre sobre la història d’ ACUDAM, el centre de discapacitats psíquics on treballo. Ja en parlaré un altre dia del llibre, que recull 35 anys d’història d’aquest centre, plena de bons moments, de moments difícils, de molts sacrificis i molta feina per part de molta gent –professionals, voluntaris i col.laboradors diversos- que s’hi han deixat la pell. Nosaltres tenim la sort d’anar-nos-en sortint de moment, però hi han centres que ja han hagut de reduir personal i algun ha hagut de tancar. Demà tindrem la visita del conseller Cleries, del Departament de Família i benestar Social. No sé què ens dirà, però segur que no hi haurà grans ajudes i segurament que molt bones paraules. Ja farien prou que acomplissin amb el que deuen i paguessin quan toca les subvencions.

Entretant, encara hi han càrrecs amb sous potser massa alts, serveis que se segueixen mantenint -molt més deficitaris que els nostres i que no acompleixen el servei social que acomplim els centres de discapacitats psíquics- i que se seguiran mantenint ves a saber fins quant…

No és cap queixa. És simplement una crida a fer les coses molt millor del que s’estan fent per part de les autoritats i a no protestar pel fet de protestar per part de la ciutadania. Fer les coses amb justícia ja sé que és difícil, però en moments com els actuals és imprescindible.

No hi ha resposta

17 feb 2011


Jaume Pubill

Abraçades

Fa uns dies que estic de baixa degut a una operació de vesícula biliar que ha anat molt bé, però que ha interromput el ritme normal de la meva vida. Tot plegat, poc més de dues setmanes de baixa mèdica i, per tant, sense poder anar a treballar.

Feia dies que volia anar al taller on treballo a veure els companys de feina i els nois i noies que hi treballen perquè els trobava a faltar una mica. Sé que ells també em trobaven a faltar a mi perquè alguns em telefonaven i m’ho deien. És bonic sentir-se apreciat i estimat. No vaig voler anar-hi abans perquè sabia que rebrien un munt d’abraçades i sabia també que alguns dels nois i noies del taller abracen amb molt d’afecte, però amb molta força i sense prou control. Tenia por de que premessin massa fort la meva panxeta foradada per tres llocs…

Avui he considerat que ja era hora i podia anar-hi. Hi he anat i, efectivament, se m’han tirat al damunt i he hagut d’anar-los parant poc a poc. Però la visita m’ha fet pensar una cosa: l’important que és per als nois i noies del taller d’abraçar fort, d’abraçar molt i de ser abraçats. L’abraçada és la mostra patent de l’afecte que sentim els un pels altres i fa sorgir a fora el que tenim dins dels cors.  Aquesta és la força que té una abraçada i l’important que és abraçar i sentir-se abraçat. Amb un avantatge: a cada abraçada que donem, en rebem automàticament una altra.

Una abraçada sincera fa sentir-te a prop d’algú i serveix per expressar un munt de coses i la podem fer servir per a  un munt de circumstàncies, siguin tristes o alegres. Una abraçada pot significar amor, acolliment, tendresa, acompanyament, protecció, mostra d’afectes i expressió de paraules callades i de coses que no es poden dir d’una altra manera perquè no es poden expressar amb paraules. Amb una bona abraçada pots rebre moltes coses i, a la vegada, en pots donar també moltes. És en certs moments de la vida quan t’adones de la necessitat que tenim tots de donar i rebre abraçades. Avui me n’he adonat i ho he agraït. Gràcies a tots.

 

 

 

5 respostes

11 gen 2011


Jaume Pubill

Black dog

Classificat com a Acudam

Què us han portat els Reis?. Aquesta era avui la pregunta més usual i repetida al nostre taller. Els nois i noies d’ ACUDAM, els educadors, els tècnics…tornàvem avui a treballar després de 15 dies de vacances nadalenques, em sembla que ben merescudes.

A diferència de molts altres treballadors, els usuaris d’ ACUDAM es moren de ganes de tornar al taller ocupacional o al centre especial de treball per a fer les activitats i la feina que han anat aprenent, a vegades amb certa dificultat i altres vegades tan ràpidament com ho faríem nosaltres. Al nostre taller cadascú fa la feina segons les habilitats , l’autonomia i les possibilitats de cadascú.

Però el que més esperen és trobar retrobar-se amb els seus amics, amigues i el seu ambient, al que ja s’han habituat i on s’hi troben com el peix a l’aigua.

Una noia que té moltes dificultats per a parlar i, per tant, per a fer-se entendre ens volia explicar, ens volia explicar que els Reis li havien deixat un gosset. Fins aquí tot bé. I ens explicava que era petit. També molt bé aquest segon pas.

Tercer pas: saber el nom. Cóm es diu el gosset?. I ella que ens contesta amb un so semblant a “Ac”. Que no.  Potser “Jack”? No, no!.

Després d’una bona estona que si “Jack”, que si “Ac”, que si “Llac”, que si “Clac”… Així hem estat assajant i imaginant noms una bona estona, fins que ja quasi havíem decidit deixar-ho.

Finalment ha arribat la clau que ens obria la porta. Un monitor va i li pregunta de quin color era el gosset. Ella respon: negre.

-“Black”, es diu “Black”…. Evidentment! Negre en anglès es “Black”.

Per fi ho hem aconseguit. Ella s’ha pogut expressar i nosaltres l’hem pogut entendre. Exactament és això la comunicació. poder-nos expressar, poder transmetre les nostres vivències, les nostres històries, els sentiments, els desitjos, els anhels, els contes, les tristeses i les coses que ens fan sofrir; també les il·lusions i les coses boniques que ens passen, com aquesta de que els Reis ens deixen un gosset negre que es diu “Black”.

A la llibreta de comunicació que té aquesta noia, feta amb fotos, dibuixos, paraules i icones diverses, (que ella busca poc a poc, pacientment i on finalment troba i assenyala amb el dit allò que busca) avui hi hem afegit aquest gosset negre que veieu a dalt, amb la paraula “Black” a sota. A partir d’avui li serà ben fàcil explicar a tothom que els Reis li han deixat un gosset que es diu “Black” , que és negre i que és petit.  Bé, és petit ara, però ja creixerà prou!.

No hi ha resposta

17 nov 2008


Jaume Pubill

ACUDAM

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Treballo a ACUDAM, que és un centre per a discapacitats psíquics de Mollerussa. Entre els nois i noies que hi ha al centre, una bona colla  fan servir cadires de rodes.Hi treballen  persones de tota la comarca i els anem a buscar i tornar cada dia a casa seva amb furgonetes del mateix centre.Fa poc temps que hem comprat un autobús adaptat amb rampa per tal de poder-los portar millor.Doncs bé: resulta que l’Ajuntament ens ha reservat un lloc davant del taller, com és de dret. Hi tenim el seu corresponent rètol que ho indica. Així i tot, pràcticament cada dia aparquen cotxes al lloc del bus.Tota aquesta introducció em serveix per reflexionar sobre la manca de sensibilitat que hi ha encara per les necessitats de tot tipus -sobretot motrius- del discapacitat. Encara hi ha barreres arquitectòniques insalvables a molts llocs públics en la majoria de ciutats. I, sobretot, caldria que fóssim una mica més sensibles en el fet de no fer servir les places d’aparcament que ells tenen reservades. Per nosaltres no significa res. Però per a ells sí que significa. I molt!!!L’amic Josep Rof, que em visita sovint aquí, suposo que podria opinar força sobre aquest tema i m’agradaria que ho fes. Amic Josep, ho faràs?

Una resposta fins a ara