A PEU

Llegia avui en el blog BUSCANDO WASLALA, que és el blog d’una parella de rodamóns que ha donat voltes per molts països i que recorre en aquests moments alguns països de Llatinoamèrica en auto stop, a peu o amb mitjans ben rudimentaris que, com en el Camí de Sant Jaume, l’experiència més gratificant per a ells no és arribar a la meta –per molt desitjada que sigui- sinó el propi camí que van fent, amb tot el que comporta.

Jo no he fet mai el Camí de Sant Jaume però és una cosa que m’agradaria fer algun dia i que no descarto pas. N’he llegit diverses experiències i quasi totes coincideixen en que és una experiència que marca d’alguna manera la persona: a vegades és espiritual i altres simplement és una experiència humana de superació i esforç. Sigui com sigui, és possible que sigui veritat la frase de que el més important sigui el camí en sí mateix. En qualsevol camí que una persona fa (i la vida mateixa podria ser-se el paradigma) es troba una mica de tot: coses bones i dolentes; persones interessants i positives i persones tòxiques i negatives; moments que recordarem tota la vida i altres que voldríem oblidar per sempre… Però l’interessant és anar caminant, anar fent, ocupar-se del present, valorar-lo i no obsessionar-se massa pel futur.

Vivim els catalans moments importants. Històrics. Il·lusionants, però també una mica preocupants perquè les coses no semblen ser massa clares i el camí es fa molt difícil. I més que se’n farà! Però no hauríem d’oblidar que el més important és el camí en sí mateix, anant fent els passos que hàgim de fer. Sense falses il·lusions però sense arronsar-nos.

Tags: A peu

Aquesta és la captura de pantalla que he fet avui del tauler del meu blog. Aquestes són, doncs, les curioses dades del meu blog al dia d’avui:

999 Entrades al blog

888 Comentaris

Un munt de temes més o menys ben escrits i un munt d’hores passades al blog.

A PEU vol ser un blog sense pretensions de cap mena. És un blog humil, senzill, obert a qualsevol tema i –per tant- potser una mica superficial. No sóc especialista en cap tema, no sé molt de res i molt poc de moltes coses. Per tant, no hi veniu a buscar gran cosa que no hi trobareu res que valgui massa la pena.

El dia de Sant Bartomeu –o sigui el 24 d’Agost- de 2008 començava e escriure el meu primer post que deia així:

Hola a tothom.

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els paisatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretensiós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.

Vol dir que ja fa tres anys que tinc el blog. Acabava d’arribar del Delta de l’ Ebre on havia passat uns dies de vacances. feia temps que llegia blogs i m’hi havia enganxat una mica. Durant aquells dies em vaig decidir a obrer-ne un, cosa que vaig fer tant aviat com vaig arribar a casa, amb molta il·lusió, amb moltes ganes, però també amb total desconeixement d’aquest mitjà.

I aquí em teniu! Demà, si Déu vol, escriuré el post número 1000. No serà cap post especial ni penso dir res de l’altre món, però sí que m’ha fet gràcia fer-ho notar. Els números rodons sempre tenen alguna cosa d’especial. O potser no en tenen res d’especial, però som nosaltres que els hi donem un significat. Potser és la il·lusió que ens fa…

No me’n penedeixo gens ni mica d’haver-lo començat, ni he sentit –encara- la temptació de deixar-lo. Tot al contrari: hi he passat molts bons moments i crec que m’ha servit de teràpia. Com que no esperava res, tampoc m’he sentit defraudat de res. M’hauria agradat tenir més comentaris per tal de poder debatre opinions i punts de vista. És veritat que algunes vegades n’he tingut algun que no s’ha fet públic perquè m’ha arribat via Mail. Però estic content dels que he rebut i dono les gràcies a tots els que, de forma assídua o ocasional, hi han entrat i segueixen entrant-hi. Alguns sé que em seguiu amb molta fidelitat perquè m’ho heu dit personalment i m’heu animat a continuar, sense entendre de la meva part què és el que hi trobeu exactament per seguir al peu del canó. És igual. A vegades fem les coses sense massa raons i sense motius explícits.

Per tant, seguiré mentre en tingui ganes i vosaltres també seguiu llegint-me mentre en tingueu ganes. Ni jo, ni vosaltres, ens hem de sentir obligats a res.

Moltes gràcies.

Tags: A peu, Blogs

La Plana d’ Urgell des del Pilar d’ Almenara, prop d’ Agramunt.

Guillem Viladot –l’escriptor d’ Agramunt-  (Agramunt, Urgell 1922 – Barcelona 1999) acaba el seu llibre “La gent i el vent” rememorant la famosa cançó de Jacques Brel “El clar país”. Ho fa després de fer el turista per terres de França i de la Gran Bretanya i portant encara a les ninetes del ulls retalls de paisatges verds, lluminositats de capvespres, boires matinals i records frescos d’unes felices vacances.

Torna a casa i obre els ulls de nou, poc a poc, per veure com seria el nou despertar davant els garrics, davant la pols, davant els llangardaixos de sempre. Aquest reobrir els ulls és el que hauríem de fer tots -de tant en tant- per redescobrir el nostre país, les nostres coses, la nostra gent, la nostra forma de ser i de fer, les nostres arrels.. Per tocar de peus a terra i així poder alçar la mirada cap al cel. Anem tan atabalats que entreobrim només una mica els ulls per veure la immediatesa diària dels nostres problemes i de les nostres inquietuds i no aixequem el cap per mirar més enllà. Hem perdut una bona mica l’esperit de contemplació, tan necessari en tota persona que es vulgui tenir per tal. Allò que ens fa reconèixer-nos, que ens fa ser i ens fa esperar a seguir essent.

Ara que començo vacances miraré de fer aquest exercici diari de cames i de mirada. Caminar i mirar. Caminar i contemplar. Caminar i mirar cap endins i cap enfora. Badoquejar, que dirien aquí al Pla d’Urgell. No vol dir que alguns dies no badoquegi en terres més llunyanes, però la major part del temps ho faré aquí, “al clar país -al meu- del Pla d’ Urgell.

Guillem Viladot explica que quan va arribar de nou a Agramunt, després de les seves vacances, va sentir unes ganes immenses d’arrencar a córrer i que no parà fins al Pilar d’ Almenara. Va ser una migdiada. I fou llavors que assaborí, des d’aquella meravellosa atalaia de nom inconfusiblement àrab, tota la Plana d’ Urgell. I allà hi pogué assaborir, de nou, les arrels, unes arrels que tornaven amb la mesura de sempre. I explica que va estendre els braços per tal de rebre damunt el cos l’embat del sol calcinant i espès; i damunt la cara, l’esclat llampurnant d’una tarda que s’encetava enlluernadora. Fou llavors que mirà, com per primera vegada, el miracle ardent de la llum meridional: daurats, sienes, ocres, grocs, torrats, blancs, liles…, del sol, dels blats, dels tossals, de les ribes, dels guarets, de la palla, del paisatge proper i remot…

I explica que tastà, un cop més, el gust dels timons i fità ben fort el blau del cel i digué:

-Quin bell país, aquest país tan clar, el meu!

Si voleu assaborir aquest llibre d’en Guillem Viladot, per conèixer una mica millor aquests terres de ponent, la seva gent i per poder gaudir de la seva prosa rica i acurada us recomano aquest llibre: “LA GENT I EL VENT” –Editorial Selecta- Premi Víctor Català 1966

Tags: A peu, Catalunya, Pla d' Urgell

El camí es pot fer de moltes maneres i es poden fer servir mitjans diversos per fer-lo. Aquest blog porta el títol “A PEU” perquè caminant poc a poc trobo que és la forma millor d’anar per la vida. A vegades no ens ho podem permetre perquè tenim pressa i hem de fer servir mitjans més ràpids. Però és caminant com ens adonem millor de com és el que ens envolta, del terreny que aixafem, de com som nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb el nostre entorn, del que fem i del que deixem de fer. És com trobarem en nostre propi sentit a la vida. La vida és un camí que anem fent i és bo que, de tant en tant, ens parem una estona per veure d’on venim, cap on anem i si estem fent el camí correcte i amb el ritme adequat.

De vegades el camí pot semblar-nos estèril, o tornar- se dificultós. Altres vegades se’ns fa agradable. Tot depèn del lloc per on ens toca passar, perquè no és el mateix passejar per valls fondes i ombrívoles o per assolellats prats de muntanya. La vida ens depara generalment moments de cada manera i ens dóna les eines per poder-hi transitar sense que morim en l’intent. No ens podem aturar massa ni en els moments feliços i tampoc podem fer-ho en moments tristos. El camí ha de seguir perquè la vida segueix.

Parlant  de com els homes passem per la vida  i de com l’hem de viure, recordo haver llegit una vegada unes paraules de Luter que deien: "Les coses no succeeixen segons la teva raó, sinó per sobre de la teva raó”. No sempre controlem la vida i no sempre l’hi trobem el sentit que nosaltres voldríem trobar-li. Ja sigui en la claredat del dia o en les fosques nits, en la pobresa o en la riquesa, el pa és l’aliment del qual no ens podem privar al nostre pelegrinatge: sustenta, restaura, enforteix i nodreix. Aquest pa per enfortir el nostre esperit se’ns ofereix de diverses maneres: amb paraules curosament triades d’altres viatgers de la vida per acompanyar-nos dia a dia en el camí.Se’ns ofereix aquest pa en forma d’amics que ens encoratgen i ens animen. Se’ns ofereix en forma d’oportunitats per créixer i per millorar. La vida quasi sempre ens dóna alguna sortida perquè jo crec allò de que “quan Déu tanca una porta, sempre obre alguna finestra”.

Tota aquesta llarga reflexió és fruit de tots els excel.lents regals que he rebut aquests dies en forma de paraules, de trucades, de correus, de gestos o d’abraçades.Tot plegat ha estat com petites engrunes que –totes juntes- han fet el pa que alimenta al caminant i al pelegrí que vol i ha de seguir caminant per la vida.Moltes gràcies a tots.

Tags: A peu, Amistat

El meu blog es diu “A PEU” perquè, com ja he explicat en alguna altra ocasió, és caminant poc a poc com millor s’observen les coses, les persones, les situacions i –en una paraula- la mateixa vida.

És anant a peu, anant a poc a poc, quan descobrim els altres i ens descobrim a nosaltres mateixos. És quan ens prenem el temps necessari per mirar-ho tot amb nous ulls, amb nova mirada. És caminant com descobrim la ciutat, els carrers, els edificis, la gent que seu a la plaça, la gent que treballa i la complexitat que té la vida d’una societat desenvolupada.

És anant a peu quan podem pensar millor, quan els nostres sentits es desperten, quan tot ens arriba millor al nostre interior a través dels sentits que recullen el món exterior, ens l’ofereixen i ens el regalen en forma de nous estímuls i noves possibilitats..

Podem anar a peu sols o acompanyats. Cada situació té els seus pros i els seus contres. La solitud i el silenci que ens regala l’anar sols ens pot fer recórrer camins interiors a l’encontre de nosaltres mateixos, cosa difícil d’assolir perquè el conèixer-se a un mateix és una de les feines més complicades que existeixen, com ja deien els grecs.

Anar a peu acompanyat o acompanyant ens fa descobrir l’altre, ens fa dialogar, ens fa veure coses noves i nous punts de vista que possiblement no havíem vist mai. Ens fa comparar i fa que ens haguem de relacionar. Ens fa sospesar i ens fa valorar la companyia i relativitza les nostres forces i les nostres capacitats. Ens farà veure les diferències que enriqueixen, els punts de vista que ens fan créixer i els afectes que ennobleixen. Ens farà veure que potser haurem d’anar més de pressa o més a poc a poc. Potser haurem d’esperar o potser ens haurem d’espavilar per tal de poder ser un bon company de viatge.

En fi, que anar a peu significa que encara podem moure’ns, que encara som vius i que encara tenim moltes coses a fer.

Tags: A peu

L’AMETLLER FLORIT

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia

entre el sol, núvols i vents…

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l’alegria.

- Joan Maragall -

Aprofitant que faig pont a la feina, hem quedat amb un grup d’amics d’anar a celebrar la primavera prenent una mica el sol, l’aire i dinant a fora.D’aquí una estona anirem a l’ Estany d’ Ivars. Passejarem, observarem aus, veurem ametllers florits, xerrarem, trencarem la monotonia de cada dia i estrenarem la primavera.Oblidarem per una estona aquest món de cada dia i ens penjarem d’algun núvol que passi per anar a donar un tomb. Veurem com la vida recomença contínuament i potser agafarem oxigen i ganes per una temporada més.Bona primavera, amics.Etiquetes de Technorati: A Peu,Estany d’ Ivars,Joan Maragall,Passejar,Primavera

Tags: A peu, Joan Maragall, Passejar, Primavera

A mi l’Espinàs és un personatge que sempre m’ha fascinat. Sempre l’he admirat i l’he llegit, valorant-lo com un gran escriptor. Si fóssim un país normal, l’ Espinàs estaria al cap d’a munt de tot, amb premis a dojo.Fa molts anys que el llegeixo. Però els llibres que més m’agraden d’ell són els viatges a peu. El meu bloc es diu A PEU, en part, en homenatge a ell. Em sembla que dels 20 llibres de viatges a peu que ha escrit, almenys n’he llegit 15…. No ho recordo bé, però sempre hi he gaudit molt llegint-lo. És d’aquelles proses que m’agraden a mi: aparentment senzilles, amb un llenguatge col·loquial i planer, descriptiu de petits detalls però alhora profunds. Parla de persones anònimes, de coses vulgars, de sentiments. Però ho fa senzillament, que és el que més costa.En aquests llibres es reflexa la persona que és l’ Espinàs: senzilla, humana, tranquil·la, polifacètica, irònica, reflexiva, intel·ligent…Ara acaba de publicar : ‘A peu per Múrcia’ (Josep M. Espinàs  Ed. la Campana) el seu vintè viatge, al sud del País Valencià. Ja ha complert 82 anys i segueix caminant i segueix escrivint com els déus. L’obra forma part d’una sèrie que va començar a publicar fa més de cinquanta anys i Josep M. Espinàs no podria haver triat un lloc pitjor per cridar l’atenció dels lectors’, va comentar l’editora de la Campana, Isabel Martí: ‘Als llibres de l’Espinàs no hi ha cap trama que enganxi.’ Aleshores, com és que té tant d’èxit? Martí mateix ho explica: ‘La gràcia de l’Espinàs és la música que posa darrere les paraules i que converteix en matèria literària allò que aparentment és vulgar.’

Heus ací tots els viatges  ‘A PEU’. Us convido a llegir-ne algun, si encara no ho heu fet i ja veureu que hi quedareu enganxats.

A peu pel Pallars i la Vall d’Aran (primera edició 1957), ‘A peu pel Priorat’ (primera edició 1962), ‘A peu per la Segarra’ (primera edició 1972), ‘A peu per la Terra Alta’ (1989), ‘A peu per la Llitera’ (1990), ‘A peu per l’Alt Maestrat’. (1991), ‘A peu pels camins de cendra’ (1994), A peu per l’Alcalatén (1996), ‘A peu pel Matarranya’ (1996), ‘A peu pel Comtat i la Marina’ (1996), ‘A peu per Castella’ (1999), ‘A peu pel País Basc’ (2000), ‘A peu per Extremadura’ (2001), ‘A peu per Galícia’ (2002), ‘A peu per Andalusia’ (2003), ‘A peu per la Costa da Morte’ (2004), ‘A peu per Mallorca’ (2005), ‘A peu per Aragó’ (2006) i ‘A peu per l’Alt Camp’ (2007.)Etiquetes de Technorati: Josep Maria Espinàs,A peu,Viatges,Literatura

Tags: A peu, Josep Maria Espinàs, LITERATURA, Viatjar

El meu blog es titula A PEU perquè caminar, passejar, pujar i baixar muntanyes i tot el que sigui moure’s crec que és quelcom molt bo. Ara bé: una cosa és predicar el que s’ha de fer i una altra fer-ho. He de confessar que camino poc i que cada dia em costa més.

Però, sens dubte, el passeig és un exercici molt convenient que contribueix molt a la salut del cos i fa que l’esperit estigui millor disposat a les activitats que li són pròpies; es transforma en distracció si es fa acompanyat i se li afegeix converses agradables.

Jo surto molt sovint a passejar pel poble amb els nois del nostre taller. Ens movem, fem una mica d’exercici i també aprofitem per comprar alguna cosa que ens pugui fer falta. Aprofitem per parlar sobre alguns temes, sobretot d’educació vial, i mirem de conèixer millor el nostre poble. Mirem de que, quan caminem, no entorpim la circulació d’altres vianants, mirem de caminar de forma educada, pausadament, més o menys alineats per tal de no donar-nos cops de colze uns als altres i de tal manera que puguem parlar sense haver de cridar.

Us semblarà que tot plegat no té cap importància i potser direu: “i aquest de què ens parla!”…. Doncs sí que té importància per als nostres nois i noies tot això perquè és una forma de socialització prou important i necessària i que a vegades no s’ha fet prou bé a les famílies.

Quan camino miro d’observar. Sobretot, observo les cares de la gent i les seves reaccions. És molt interessant i a vegades divertit. També altres vegades és enutjós. Trobes gent que saluda amb molta simpatia als nostres nois que com podem imaginar, moltes vegades saluden a tothom, el coneguin o no…. Altres vegades veus cares de prevenció i salutacions forçades i poc franques. I, per fi, hi ha aquell mal educat que et passa per sobre, si et descuides i que no té en compte que al davant seu hi té discapacitats psíquics…

És un dels avantatges d’anar a peu. I de cara al bon temps, em proposo fermament caminar una mica més.

Tags: A peu, Passejar

Als llocs hom s’hi pot aproximar de diverses maneres. No és el mateix visitar un país com a turista d’agència, on et passegen només per certs llocs –generalment els més bonics-, una mica corrent i de pressa, que anar-hi pel teu compte, prenent-te el temps que calgui, convivint amb la gent del lloc i compartint part de la seva vida i, si es pot, fent llargues converses amb ells.Josep Maria Espinàs ho sap bé això. Els seus llibres de viatges a peu són una delícia (a més que ell és un gran escriptor) justament per això: retraten petits detalls, expliquen converses, donen ullades al paisatge que només es es descobreixen si hom va a peu, amb calma, amb ulls de vianant o de pelegrí.Diuen que el turista exigeix i que el pelegrí agraeix. El turista només veu el que veu a través del visor de la seva càmera. Només veu de passada el que li ensenyen i mai descobreix el que li amaguen. El pelegrinatge és un acte tradicionalment religiós, encara que tant en la seva història com en l’actualitat, el component cultural està extraordinàriament present. No obstant això, si atenem el que diuen els seus protagonistes, els mateixos pelegrins, la recerca de l’espiritualitat i la trobada amb un mateix són determinants. El pelegrí no és un passejant, un viatger i, per descomptat, un turista que opta per una possibilitat  de passar uns dies de vacances. Per tant, s’espera que el seu comportament sigui el més allunyat possible a un client que demana una atenció.La solidaritat, l’auto superació i la generositat són valors essencials, en harmonia amb l’art, la naturalesa i la gent que s’arriba a conèixer. El caminant o el pelegrí ha d’entendre que l’ús que fa de tot el que troba , des dels albergs fins a la naturalesa, les ermites romàniques i les fonts, és un préstec, amb la qual cosa ha de deixar-ho igual o millor que com ho va trobar.I així mateix cal anar per la vida: amb ulls de caminant. Amb esperit de pelegrí. Amb l’ànima oberta al descobriment.Etiquetes de Technorati: Turista,Pelegrí,Viatjar,A peu

Tags: A peu, Pelegrí, Turista, Viatjar