A PEU

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

Tags: Corrupció, ECONOMIA, Ètica i Moral, Neoliberalisme, POLÍTICA, SOCIETAT

Veni, vidi, vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer) és la locució llatina que va fer servir Juli Cèsar per descriure la seva ràpida i exitosa victòria a la batalla de Zela. Això mateix podríem aplicar-ho a l’actual bisbe de Roma (que estaria molt més bé que no pas dir-li Papa) per descriure tot el que ha passat durant el mes exacte que avui es compleix de la seva elecció.

Avui fa un mes i ja ha tingut temps de rebre elogis per tot arreu. Quasi tothom el mira amb bons ulls, ha estat un èxit mundial en els diaris, revistes,TV, i mitjans de comunicació en general i podríem dir que ha estat un èxit total la seva elecció. Seria allò que els catalans en diem “arribar i moldre”. Això ha estat així, però ara arriba el més difícil perquè –com diu la dita- el més difícil no és arribar sinó mantenir-se. Ara caldrà mantenir tota aquesta expectativa i tota aquesta esperança que ha despertat arreu. Ho sabrà fer?

Avui fa exactament un més i ja ha fet una cosa molt interessant des del meu punt de vista: ha nomenat 8 cardenals d’arreu del món per tal de posar fil a l’agulla per a la reforma de la Cúria Romana, orgue clau pel govern de l’ Església Catòlica (que vol dir universal). I considero que és un pas important si el que pretén amb aquests nomenaments és que a la Cúria hi hagi una mirada universal, oberta a les inquietuds, als problemes i a les necessitats tan diverses de les esglésies locals d’arreu del món. Una mirada diversa per donar resposta a problemes i realitats molt diverses. Si és capaç d’aconseguir això serà un pas importantíssim. El Concili Vaticà II parlava del principi de col·legialitat que havia d’inspirar als bisbes, fet que s’havia oblidat massa i que s’havia guardat a l’armari durant anys. La Cúria romana feia i desfeia al seu aire i segons la visió centralista romana més rància i preservant més els interessos romans que no pas els de les esglésies locals. Centralisme marcat per lluites internes entre faccions oposades i grups de poder gens exemplars que van acabar amb el tristament famós “Vatileaks”.

Llegia aquests dies el que ha escrit un laic “porteño” –Sergio Zalba- que coneix Bergoglio des de fa una colla d’anys. Explica que “aquest jesuïta és un gran jugador d’escacs i calcula tots els moviments amb esbalaïdora habilitat” i que segurament seguirà fent a Roma el mateix que feia a Buenos Aires. Sergio Zalba explica que, de moment, Francesc es manté quasi idèntic a Bergoglio i “provoca los mismos asombros que ya supo provocar, aunque ahora se magnifiquen por su estatus de Papa y por la nueva dimensión real y mediática de su contexto. También, y por ello mismo, genera importantes expectativas aún entre personas asociadas a los sectores menos tradicionales y conservadores de la iglesia. Pero mucho me temo que les ocurra lo mismo que a aquel cura que mencioné en mi relato: que tales expectativas se les transformen en decepción. Cuán lamentable sería la Iglesia si sus transformaciones sustanciales deviniesen, simplemente, de los gestos del papa o de su austeridad, como si el obispo de Roma estuviese eximido de ese imperativo evangélico. Sin profundas revisiones y reformulaciones teológicas, no puede haber más que pequeños cambios cosméticos, aunque resulten simpáticos para muchos y hasta emotivos para otros tantos”. ( SERGIO ZALBA EN ATRIO 12/04/2013).

Totalment d’acord amb aquest senyor! Ara serà quan es farà realitat allò de que és més difícil mantenir-se que no pas arribar. Serà important –i difícil- mantenir enceses totes aquestes esperances que ha despertat el Bisbe de Roma, Francesc. Però això és el que esperem una bona part de cristians.

Tags: Església, Papa Francesc

Qui no ha tingut l’experiència d’un mal veí? És de les pitjors coses que et poden passar a la vida -sobretot si vius en un bloc d’habitatges- perquè aquests mals veïns poden arribar a amargar-te la vida.

N’hi ha de tota mena: aquell que fa soroll a qualsevol hora; aquell que no paga les despeses comunitàries; aquell que ho embruta tot; aquell que va sempre a la seva i no s’adona que al seu voltant hi té altra gent; aquell que a les reunions d’escala porta sempre la contrària i no és capaç mai de posar-se d’acord amb res ni amb ningú; aquell que té complex de superioritat i ni saluda; aquell que sempre amenaça… És un ventall tan variat i tan infinit que no acabaríem mai. Aquest tipus de veïns són inevitables i, alguna vegada, no queda més remei que marxar a un altre lloc.

Això és el que ens passa amb Espanya. Aquests darrers temps les coses s’han posat tan insuportables que ja només queden ganes de marxar d’una punyetera vegada. Perquè tot el que fem els molesta, els sembla malament i de seguida ho porten tot als jutges, sabent que els tenen a favor seu i, si cal pressionar-los una mica, es pressionen i ja està.

Ja sabíem que ens esperava això des del moment que vam parlar d’independència o, simplement, del dret a decidir. Sabíem que s’hi posarien de cul i que poca col·laboració trobaríem perquè això de la democràcia no saben massa de què va. Fa massa anys que fan servir el dret de conquesta i es comporten com a metròpoli davant d’una colònia. Som una colònia que cal conservar com sigui perquè dóna molts bons rendiments. I a nosaltres ja només ens queda l’esperança de poder marxar cam més aviat millor i deixar aquest mal veí que es Espanya. Que faci la seva, que nosaltres farem la nostra. És cansat i fastiguejant que cada dia, quan et lleves, et trobis amb un nou insult a la intel·ligència i a la teva dignitat com a poble i com a persona. El darrer exemple és la pretensió de que tota una classe canviï de llengua (per suposat, sempre cap a la castellana) només que un alumne ho demani.

Això n’és un exemple més dels molts que podríem posar. Però la gota malaia d’aquest mal veí seguirà i seguirà amb la pretensió de que ens cansem. Serà una tortura psicològica contínua, ben planificada i fent servir totes les males arts possibles; una tortura que haurem d’aguantar com puguem i de ben segur que ens ho faran passar malament. Però ens la caldrà aguantar amb la millor bona cara possibles i amb paciència infinita perquè tenim a tocar poder marxar d’una vegada i triar el nostre propi destí. O ara o mai!. Ara més que mai!

Tags: Independència, POLÍTICA

La seva vella Olivetti ja el deu conèixer i, quan se li acosta, ja deu començar a frisar neguitosa. Tants anys fent la mateixa rutina, tants anys de viure junts, tants anys de mirar-se, tants anys de que l’ Espinàs l’acariciï amb la punta dels dits i ella li correspongui amb una melodia teclejant, fa que surtin llibres com el que acaba de publicar (“Una vida articulada” Ed. La Campana) i que encara no he llegit, però que penso fer-ho. Diuen que ve a ser un recull-crònica de trossos d’articles de tots aquets anys i de ben segur que ens mostra el més autèntic Espinàs.

No és fàcil publicar un article diari durant 37 anys, per més que ell sembla que no li doni cap importància. No és fàcil escriure amb la difícil senzillesa com ho fa ell, perquè sembla que no vulgui dir res important parlant de coses sense importància la major part de les vegades. Coses sense importància a primer cop d’ull, però no és pas exactament així perquè d’un detall, d’un no-res és capaç de treure’n tant de suc que sembla que en podria fer 10 articles més…    

Ha publicat 11.000 articles, és cert, però és que també ha publicat 90 llibres! No és poca cosa! L’Espinàs ha fet de l’escriptura una forma de vida ben particular. No ha volgut fer grans obres, grans novel·les, res que pugui fel-lo semblar pedant. Tot el contrari: sempre ha buscat la senzillesa, escriure sobre la quotidianitat, observar i escriure d’allò que a la majoria de mortals ens passa desapercebut, d’allò que no li donem importància  i que, en canvi, en té molta en la ploma de l’ Espinàs, justament perquè té la capacitat de fer-nos-la veure. Les coses no tenen el valor que en realitat tenen, no pas perquè no en tinguin, sinó perquè no ens hi fixem prou. I és això, exactament i paradoxalment, el que ha fet ser un gran escriptor l’ Espinàs. Ens ha fet observar, amb una capacitat i una agudesa admirables, allò que no som capaços de veure per nosaltres mateixos.

Ja he dit més d’una vegada que la “culpa” de que aquest blog meu es digui “A peu” en gran part la té l’ Espinàs. Jo sóc un gran admirador dels seus llibres de viatges a peu. Com que durant aquest anys m’he perdut una gran part dels seus articles, ara serà l’ocasió –que no penso desaprofitar- de posar-me al dia amb tot aquest material inèdit per a mi. Endemés, amb l’avantatge de que algú ja s’haurà encarregat de fer-ne la tria prèviament.

Per acabar, només cal felicitar l’ Espinàs per aquest llibre i a la seva amiga editora Isabel Martí la bona pensada de fer-lo. I desitjar-los a tots dos que segueixen fent per molts anys més tan bon tàndem!            

Tags: Josep Maria Espinàs, LITERATURA

Facundo Cabral deia en una cançó seva “No soy de aquí ni soy de allá”. Això deu ser el que sent en el fons del seu ésser aquell que s’ha allunyat del seu país de forma voluntària o forçosa. La paraula “exiliar-se” prové del llatí “exsilīre” (saltar a fora) i expressa la separació, el salt, que ha de fer una persona de la terra que l’ha vist nàixer. Una situació que acostuma a ser en la majoria de cassos força dura en alguns aspectes.

Quan veig les nostres places plenes de gent desvagada, sense feina –la majoria d’ells estrangers- penso què deuen sentir i quin és el seu futur. La majoria d’ells van marxar de la seva terra forçats per raons econòmiques o polítiques i no pas per gust. Són dues formes d’exili força diferents: una és triada i l’altra és obligada, però són les modernes formes d’exili.

A l’ antiga Grècia, un dels càstigs pitjors per a les persones políticament sospitoses no era la presó, ni la confiscació dels seus béns sinó que se les desterrava. I els romans penaven amb l’exili els delictes de traïció, enverinament i incendi provocat. I la Bíblia ens retrata Adam i Eva expulsats del paradís terrenal després de cometre el seu pitjor pecat: l’exili com a càstig diví.

Tots els relats d’exili que jo he escoltat o llegit tenen un rerefons i un denominador comú: la nostàlgia que provoca el desarrelament. Una vegada deia Zitarrosa –el famós cantant uruguaià que va haver d’exiliar-se- que “l’exili provoca nostàlgia i que això és molt perillós`perquè hom s’hi acostuma fins al punt que arriba a dependre d’ella per a sobreviure”.

El pitjor de l’exiliat és la de no sentir-se “d’aquí” quan és aquí i quan torna al seu país tampoc sentir-se “d’allà”. Perquè com diu Carlos Liscano:

“Cuando regreses, si regresas, no serás el mismo. Los tuyos te esperarán y pasarás entre ellos y no te verán. Tal vez te pregunten si no lo has visto a él. Tendrás que explicarles que sí, pero hace muchos años, y que ahora él ha cambiado tanto que ya no es el mismo.
Entonces dirán que mientes.
Lo mejor será hacer como si nada. Simular, entregarles los abrazos que has acumulado para ellos, y contarles cuánto extrañaste navegando años en el Mar Ajeno. Ellos se lo creerán, y no notarán que desde hace mucho tiempo eres otro, que sólo vuelve por el hábito de llegar a algún sitio.”
Tomado de “Miscellanea observata”.

O bé com diu, Mario Benedetti en el seu poema “Pero vengo”

PERO VENGO

Más de una vez me siento expulsado

y con ganas de volver al exilio que me expulsa

y entonces me parece que ya no pertenezco a ningún sitio,

a nadie.

¿Será en indicio de que nunca más

podré no ser un exiliado?

¿Qué aquí o allá

o en cualquier parte

siempre habrá alguien que vigile y piense,

éste a qué viene?

Y vengo sin embargo

tal vez a compartir cansancio y vértigo

desamparo y querencia

también a recibir mi cuota de rencores

mi reflexiva comisión de amor

en verdad a qué vengo no lo sé

con certeza

pero vengo.

Tota aquesta pobra gent sense pàtria, sense feina, amb un present que els obliga a arrossega-se per les places i amb un futur molt incert perquè no tenen diners, ni ganes ni prou coratge per tornar al seu país potser s’hauran de convèncer i dir-se a si mateixos: “Odiseu, escolta, el retorn mai és possible perquè aquell que se’n va anar ja no existeix i el lloc d’origen ha deixat de ser el mateix”. I potser s’hauran d’acabar de convèncer que no són d’aquí ni són d’allà i que aquest és el primer pas per a començar a ser algú nou i poder somniar a començar algun projecte de vida nou, si és que encara la vida els dóna oportunitat per començar algun projecte.

Tags: Exili

Els que som a prop de la jubilació ho tenim força malament. Però encara ho tenen pitjor els que s’han de jubilar d’aquí uns anys. Aquest govern no només no han arreglat les coses, sinó que ha espatllat una de les poques coses que donava certa esperança al futur dels treballadors: han trencat la guardiola de les pensions comprant deute públic espanyol, una operació d’alt risc segons diuen els experts. Dit en altres paraules: han jugat els diners de les nostres pensions a la loteria i, com ja se sap, a la loteria s’hi guanya alguna vegada però també s’hi perd la majoria de les vegades.

Ho tenim cru els que hem de viure d’una humil pensió perquè cada dia hi ha més atur i els sous dels treballadors cada dia són més baixos. Les pensions futures corren un greu risc, per tant, perquè la Tresoreria General de la Seguretat Social publica mensualment l’anomenada "ràtio de dependència" del sistema de pensions i ens mostra que a l’agost de 2012 comptabilitzava tot just dos cotitzants  per cada pensionista, o el que és el mateix, 16.680.000 cotitzants per 8, 12 milions de pensionistes.

Si no s’inverteix el ritme actual de destrucció de llocs de treball (menys cotitzants) i el procés d’involució salarial (menys cotitzacions), és a dir, de no modificar radicalment la política econòmica, estem abocats a una sensible disminució de la quantia de la pensió per a la majoria de la població. Les dades d’afiliació corresponents al mes de desembre de 2012 resulten preocupants: la Seguretat Social ha tancat 2012 amb un total de 16.442.681 afiliats, el que suposa un descens del -4,57 per cent respecte a l’any anterior, tornant a nivells de 2003.

El que deia: ho tenim molt cru!. Si em deixen triar, trio marxar ben lluny d’ aquesta Espanya que cada dia fa les coses més mal fetes i que ens porta a tots a la ruïna total.

Tags: Jubilació

Fa un parell d’anys que vaig escoltar una paraula anglesa que no havia escoltat mai (jo, d’anglès no en sé gens ni mica) en una entrevista per la ràdio. L’entrevista em va interessar i vaig voler saber més del tema. La famosa paraula que us deia era “homeschooling” que vol dir “educació a la llar”. Buscant per internet sobre el tema vaig anar a parar a un blog que es diu PAIDEIA EN FAMILIA i que he anat seguint més o menys fidelment durant aquest temps. Resulta que aquest blog s’acomiada de tots els molts seguidors que té. Una llàstima, perquè era molt interessant i, almenys a mi, em feia repensar moltes coses justament perquè era una visió diferent sobre molts aspectes de la vida.

El dia que hi vaig entrar per primera vegada em va enganxar una frase de la famosa antropòloga cultural Margaret Mead que hi ha com a subtítol del blog. Diu: “LA MEVA IAIA VOLIA QUE FOS UNA DONA CULTA, PER AIXÒ NO EM VA PORTAR A L’ESCOLA”. La frase em va fer pensar i vaig creure que, en molts aspectes, tenia molta raó. I possiblement cada dia en té més, gràcies als plans d’educació que els diferents governs s’han anat inventant i que sembla que competeixen per veure si el nou pot ser més dolent que l’anterior.

No sóc pas especialista en educació ni voldria pensar que el meu parer pugui tenir cap valor. però sí que el meu sentit comú (el menys comú del tots els sentits massa vegades) em diu que cada dia s’educa pitjor. I les mostres són cada dia més evidents i només ens cal resseguir algunes opinions dels entesos i del que diuen alguns professors d’universitat de com els arriben els estudiants. Alguns professors diuen que no saben escriure sense faltes d’ortografia, que llegeixen tan malament que moltes vegades no són capaços de comprendre el que llegeixen i que es fa molt difícil seguir els programes…

L’educació a casa és un tema molt debatut i no tots s’hi posen d’acord. Deu tenir les seves pegues i les seves avantatges. En molts aspectes deu ser molt fàcil i en altres molt difícil. I el que potser és més important: per a la majoria de famílies és impossible de fer.

Us deixo les raons que l’autora d’aquest blog donava per tal de que la seva família fes  homeschooling. Cadascú que opini el que vulgui.

Nuestras razones para hacer homeschooling

Educamos en familia porque la única alternativa que conocemos sería la escuela y ese es un lugar feo para los niños.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos sigan siendo siempre sabios.
Educamos en familia porque nos encanta ver crecer a nuestros pequeños, un poco salvajes, fuertes, sanos y sobre todo libres.
Educamos en familia porque necesitamos tener tiempo para soñar, para ser…sin prisas ni horarios ajenos a nuestros ritmos.

Educamos en familia porque nuestra obligación es proteger a nuestros hijos mientras ellos no estén preparados para hacerlo solos.
Educamos en familia porque no nos interesa que esta sociedad absurda y egoísta les inculque sus anti valores.
Educamos en familia porque tenemos la certeza de que si nuestros cuatro hombrecitos crecen seguros de si mismos y felices, de alguna manera estamos haciendo de este mundo un lugar más habitable.
Educamos en familia porque el tiempo de estar con los críos pequeños es muy corto y no queremos perderlo en despedidas.

Educamos en familia porque aunque amamos el silencio, es lindo oír y sentir la casa, siempre tan llena de vida.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos puedan ver nacer, amamantar, acariciar, consolar, criar a sus hermanos pequeños.
Educamos en familia pues pensamos que los primeros años del ser humano son especialmente "sagrados" y que hay que cuidarlos mucho.
Educamos en familia pues es la opción educativa que mejor se adapta a nuestra manera de vivir y entender la vida.
Educamos en familia porque nos encantaría que cuando nuestros hijos fuesen maduros, aún les repiqueteasen porqués.

Educamos en familia pues aunque a veces es sacrificado, por lo general es una labor muy gratificante.
Educamos en familia pues nos gusta la belleza. ¿Puede existir algo más bonito que aprender día a día junto a tus hijos?
Educamos en familia porque no admitimos etiquetas para nuestros hijos.
Educamos en familia porque los niños han de poder ser niños, y necesitan jugar y jugar, sin obligaciones desmesuradas para su edad.
Educamos en familia porque ya hay bastantes fracasos escolares.
Educamos en familia pues queremos una educación de calidad.
Educamos en familia pues creemos en la familia como educadora y no en el Estado.
Educamos en familia porque es bueno que los niños pasen muchas horas al día en contacto con la naturaleza.
Educamos en familia porque nos gustan los retos.
Educamos en familia porque nuestros hijos necesitan y desean estar junto a nosotros.
Educamos en familia pues la vida es la gran escuela. No queremos tenerlos en una "burbuja".
Educamos en familia porque como padres responsables tenemos derecho a ello y a que se reconozca y apoye nuestra opción.
Educamos en familia porque como todos los padres del mundo deseamos lo mejor para nuestros pequeños y hoy por hoy nuestro corazón nos dice que estamos bien así…

Tags: Educació, Homeschooling

Em comentava un amic aquests dies que possiblement posem massa il·lusió en certes coses i que després en sortim defraudats. M’ho deia parlant, per exemple,  de les grans esperances que posem en temes com la independència de Catalunya i amb l’elecció d’aquest nou Papa..

Potser sí. Potser té raó. Però la il·lusió, l’esperança, les ganes de viure, l’optimisme que toca de peus a terra (altres en diuen realisme), el positivisme, el no ser totalment negatiu  i veure només la cara fosca de la vida ens ajuda a viure i a “anar tirant”. Ens ajuda a caminar i a anar fent passos sabent que tenen un destí final.

També em deia algú que amb això d’”anar tirant”  o “l’anar fent” no n’hi ha prou, perquè l’”anar fent” comporta una certa dosi de conformisme. Potser sí. Però en els moments que vivim què més voleu?. Voleu dir que hi ha molts motius per ser gaire optimista?. Jo ja em conformo amb aquest “anar tirant” que fa que no et quedis parat del tot i que segueixis tenint ànims per anar fent passos. Caminar és aquest petit –o a vegades molt gran- esforç d’anar posant un peu darrere l’altre amb la idea de poder arribar allà on es vol arribar. O, a vegades, simplement caminar sense destí pel simple plaer de caminar. El fet és no quedar-se parat, sense cap d’il·usió i sense motivacions de cap mena.

En moments complicats potser ens caldria fer nostre allò de Martin Luther King:

Fes el primer pas amb fe; no és necessari que vegis tota l’escala sencera, fes només el primer pas”.

La Pasqua que celebrem els cristians, en el fons, és el creure que la vida triomfa sobre la mort malgrat tot i malgrat tots els mals averany i les males persones.

Bona Pasqua i bona mona de Pasqua per a tots els que segueixin aquesta dolça tradició catalana!.

Tags: PSICOLOGIA

Vaig viure 8 anys a l’ Uruguai quan encara hi havia dictadura. Certament, el pitjor ja havia passat i quan jo hi vaig arribar l’any 1976, les coses semblava que s’anaven apaivagant, tot i que tenies la sensació de ser fèrriament espiat i controlat.

Llegia avui un article que m’ha fet retrocedir a aquells anys d’anys i m’ha semblat interessant recollir-lo. És clar que a mi m’ha interessat de forma especial perquè algunes de les persones que s’hi citen les coneixia personalment i les vaig poder tractar. El jesuïta Mons. Carlos Mullin, bisbe de Minas, era el meu bisbe i també vaig tractar Perico Pérez Aguirre que, entre altres coses, feia una gran feina amb menors sense família, que vivien al carrer i que ell recollia en un centre per donar-los menjar i educació. Vaig tenir la sort de poder conèixer de ben a prop varis centres de menors d’aquest tipus dirigits per capellans i he de confessar que feien una labor molt meritòria.

M’ha semblat interessant recollir aquest article del jesuïta JORGE SCURO perquè es parla molt –i segur que se’n seguirà parlant molt temps encara- del paper que va jugar l’actual Papa en el temps de la dictadura argentina. Aquest article és un testimoni més que pot ajudar a contrastar punts de vista ben diversos i d’aquesta manera formar-nos el nostre propi criteri.

Jesuitas en los años de plomo

Jorge Scuro- Montevideo
Conocí a Jorge Mario Bergoglio en febrero de 1966, estábamos en la década de los 20 años de edad. Él cursaba la licenciatura de teología y yo filosofía en el Colegio Máximo de San Miguel (Buenos Aires). Además de la convivencia en la misma casa religiosa se dio un particular vínculo, pues él era adjunto en la Cátedra de Metodología Científica que cursé ese año. En ese tiempo me delegó tareas de especial interés para mí, por lo tanto nuestros encuentros pasaron a ser más frecuentes.

En diciembre de 1969 fue ordenado sacerdote.
Unos años después fue designado provincial de la Provincia Argentina, es decir superior regional para la Argentina. Yo pertenecía a la Provincia Uruguaya, en aquel momento independiente, hoy anexada a la argentina.
Un hecho circunstancial hizo que volviéramos a encontrarnos. El viernes santo de 1975 fue detenido (raptado) por las Fuerzas Conjuntas uruguayas el padre provincial de Uruguay, Carlos Meharu, quien celebraba la liturgia de ese día, alrededor de las 20 horas en la Comunidad Cabré de los jesuitas, en la calle Soriano y Ejido. Estaban también “Perico” Pérez Aguire, cinco jesuitas más y 30 jóvenes laicos.
Estaba invitado a participar pero opté por ir a la liturgia del Colegio Seminario, a una cuadra de allí.
Eran las cinco y media de la madrugada del sábado santo cuando me despierta el teléfono. Era Jorge, un compañero jesuita. (Yo vivía en la Comunidad Pedro Fabro, el cias, en la calle Agraciada.) Me dice que Carlitos, el padre provincial, no había ido a dormir esa noche a su casa de Larrañaga y Caiguá. Esta comunicación ahora puede sorprender al lector. Pero recordemos que estábamos en plena dictadura y un cambio no avisado de rutinas podía ser indicio de cualquier cosa.
Inmediatamente me dirigí al Colegio Seminario, la casa principal y referente de los jesuitas en Uruguay. Allí me encuentro con Pablo, otro compañero, madrugador vocacional, quien me entera de lo sucedido en la noche anterior y me dice que están en la Jefatura de Policía. Camino-corro esas cuadras, confirmo la noticia, cruzo al bar de enfrente y acarreo más de cuarenta milanesas al pan. “Atendamos primero el cuerpo”, pensé. Luego llevamos unas frazadas.
¿Y ahora qué hacemos? Quien podía tomar decisiones estaba preso, el “socio” o sea el número dos, el padre Miguel Artola estaba en Colombia. El “consultor” más antiguo, el padre Andrés Assandri, estaba en Colonia del Sacramento. El rector de la comunidad más importante, Luis del Castillo, estaba en Rio de Janeiro. ¿Entonces? ¿Quién nos quedaba a mano para encarar un plan de acción?: el secretario, el padre Sancho, hombre mayor que quedó abatatado con la noticia. Nos miramos con Pablo constatando que estábamos solos.
Necesitábamos un interlocutor de absoluta confianza y a la mano. Se nos ocurre llamar a monseñor Carlos Mullin, jesuita, obispo de Minas. Sabíamos que tenía contactos con algunos gobernantes. Llegó esa misma tarde. Fue una buena elección pues los dos teníamos buen relacionamiento con él y su gesto paternal nos dio algo de calma.
Enseguida llamó al presidente de la República, Juan María Bordaberry: le contestan que estaba en su estancia de Durazno. Llama al ministro del Interior: estaba en la Semana de la Cerveza en Paysandú. Llama al general “Goyo” Álvarez, estaba en la Semana de Lavalleja en Minas. No se podía creer. Llegué a pensar que si Dios Padre llegara al Uruguay durante una santa y criolla Semana de Turismo tendría que recorrer las rutas de la patria montado en bicicleta para encontrar a alguno de sus fieles.
El paciente y tenaz monseñor Carlos Mullin, a quien no vi retroceder ante ninguna adversidad en varios años que conviví con él, se atrevió a jugar su última carta. Llamó al comandante en jefe de las Fuerzas Armadas y éste sí contesta. Monseñor saluda y rápidamente le dice que ponga en libertad, ya, al padre provincial y a todos los jesuitas y laicos que tenían presos. El general contesta: “Lo llamo en diez minutos, déjeme averiguar de qué se trata”.
Al rato suena el teléfono: “No pueden ser liberados pues pasarán el lunes a la justicia militar”. “¡De ningún modo!”, fue la respuesta. “Si no los libera mañana, domingo de Pascua, con las iglesias repletas hago leer un comunicado del Episcopado entablando juicio eclesiástico al Estado uruguayo.”
Yo pensaba que esta escena surrealista sólo podía darse entre monseñor Mullin y el general Vadora. La respuesta del general fue que no podía hacer eso pues él pondría soldados en las puertas de todas las iglesias y capillas de la República. La respuesta de monseñor fue fulminante: “Usted no tiene fuerza para hacer eso pues no puede controlar todos esos lugares entre las 6 de la mañana y las 21 horas”.
En el correr del domingo saldrían libres los laicos más jóvenes. En cuanto a los jesuitas, decían los militares, el martes podrían ser liberados quienes no tuvieran “antecedentes”. Perico y Carlitos no podrían salir.
Aquello no terminaría fácilmente. Había que hacer algo más fuerte.
El domingo de la pascua de resurrección fui a las cinco y veinte de la madrugada al aeropuerto pues sabía que había un vuelo a Buenos Aires. En esa época había vuelos con aviones pequeños de cuatro compañías, con frecuencias de unos 45 minutos. En ese primer vuelo matutino ya habíamos sacado en anteriores oportunidades a algún compañero perseguido. Me arriesgué a probar suerte.
Iba a Buenos Aires a encontrarme con mi amigo Jorge Mario Bergoglio. Estaba seguro de que me ayudaría, él era el provincial argentino. Nos encontramos en un bar en Corrientes y Callao. Llegó a la hora establecida. Le conté y me preguntó sin indagar: “¿Qué querés que haga?”. “¡Quiero hablar con el padre Arrupe!”, le dije. (Era nuestro padre general, en Roma, le dicen el “papa negro”.)
Sin más me dijo “Vamos”. “Esperame en la puerta del Salvador, necesito conseguir un auto.” Cuando llega subo y ya en marcha se saca el cuello romano, lo guarda en la guantera. Empieza a dar vueltas por Buenos Aires, ninguna telefónica le servía. “Nadie tiene que reconocerme.” Terminamos en Avellaneda en una casucha telefónica. En la cabina disca y habla directamente con el general. El alma me estaba volviendo al cuerpo. Le explica muy brevemente y me pasa el teléfono. Me presento, ¡no podía creerlo, se acordaba de mí! Hacía unos meses habíamos conversado en Roma. (Éramos unos 36 mil jesuitas en el mundo.). Le pedí que pidiera a la Santa Sede que enviara telegramas al Presidente, ministros del Interior y Defensa y a las FF.CC.
El lunes a primera hora llegaron todos los telegramas. Siguieron liberando a los laicos, los jesuitas y el martes por la mañana sin más trámite a Pérez Aguirre y Meharu.
Pasaron muchos años. En 1997, imprevistamente, me viene a ver Juan Luis Moyano, el viceprovincial argentino de los jesuitas, para pedirme que reciba a Orlando Yorio, uno de los jesuitas argentinos, junto a Francisco Jalics, secuestrado en 1976, de quienes tanto se ha hablado en los últimos días. Ambos, junto a Luis Dourron fueron mis compañeros y amigos durante los años de seminario. Jalics se radicó en Alemania, hasta hoy. Nunca escuché una sola palabra de reproche ni resentimiento en privado o en público contra el hoy Papa Francisco. En cambio Yorio, recuperada la democracia, volvió a la Argentina y fue nombrado párroco en Berazategui.
Un día, sufrió un atentado, pero quien resultó muerto fue su teniente cura, un joven sacerdote.
Instalamos a Yorio en una casita en la Costa de Oro y al poco tiempo Mons. Gottardi le confió la parroquia de Santa Bernardita, en Avenida Italia. Nos volvimos a tratar con frecuencia y conversamos mucho. Falleció tres años más tarde, el 9 de agosto de 2000.
Hay quienes hacen gárgaras con los dolores ajenos. Que se animen a presentar pruebas y no suspicacias, el que se sienta libre de errores que acuse con evidencias. Siento a Francisco como uno más de nosotros. ¿No era eso lo que queríamos? ¿O esperábamos al Arcángel Gabriel?"

Tags: Argentina, Dictadura, Església, Uruguai

En els temps que corren ja està bé que un Papa es presenti al món amb les formes que hem vist i amb alguns detalls que avui, Dijous Sant, resulten més significatius. Perquè tots els Dijous Sants hi ha un gest en la litúrgia que resulta molt significatiu: és el de rentar els peus, recordant aquell gest de Jesús que, com ens explica Sant Lluc

“ Es va originar també rivalitat entre ells sobre quin d’ells havia de ser tingut per més gran.  Però ell els digué: «Els reis de les nacions en disposen com a amos, i els qui les dominen s’anomenen benefactors. Però vosaltres no heu de ser pas així, sinó que el més gran d’entre vosaltres es faci com el més jove, i el qui mana, com el qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran: el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs, jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix”.(Lc 22, 25-27),

El gest de rentar els peus significa servei i és el centre de la vida de Jesús. Des d’aquest anorreament (kenosi és el terme grec que fa servir Sant Pau a la carta als Filipencs) és quan agafa sentit la seva mort i la seva vida. Aquest gest servicial està íntimament lligat al nou manament de l’amor. El Papa avui  (com acostumava a fer a la seva terra, que celebrava en una presó, en un hospital o en un hospici per a pobres i marginats) i  com faran a tot el món milers de bisbes i capellans, rentarà els peus a 12 joves en un centre de menors de Roma seguint el gest de Jesús. És el signe-sagrament que hauria d’esdevenir realitat en aquesta Església que s’ha de renovar urgentment.

Si alguna cosa té  -i tots hi estan d’acord- aquest Papa és que és una persona senzilla. A Buenos Aires solia passejar-se per les Villas Miseria amb les sabates gastades de tant caminar. Li agrada xafar terra i caminar pels carrers perquè es va criar al barri porteño de Flores, una zona on hi viuen gent d’escassos recursos econòmics. El seu pare, maquinista, va tirar endavant una família de 5 fills amb l’ajuda de la seva mare que feia la molta feina que hi devia haver en aquella casa. Sap, per tant, el que és viure senzillament i amb naturalitat. Els seus gestos són analitzats amb lupa i criden l’atenció perquè feia temps que no es donaven al Vaticà: va passar a pagar la factura de la pensió on vivia, menjava enmig dels altres cardenals, vol deixar les luxoses estances papals, s’apropa a la gent, etc.

El dissabte passat, els periodistes van ser rebuts en audiència i allà va aparèixer ell amb les sabates gastades que portava de Buenos Aires i que havien recorregut els carrers, els metros i les villas miseria on la pobresa, la violència i la marginació són evidents en tots els seus racons. Aquestes mateixes sabates negres gastades ara vesteixen un Papa i les vermelles que li havien preparat han quedat guardades en un armari. Tant de bo no surtin més i també sigui un signe que cert tipus d’ Església s’ha acabat definitivament. Ja sé que només és un detall i que potser no vol dir res. Però també pot ser que vulgui dir molt després d’haver escoltat el que deia en la seva primera homilia que va fer com a Papa i on les sabates poden adquirir un valor simbòlic. Va insistir en el “moviment” i va dir que la vida i l’ Església estan en moviment. “La nostra vida és un camí. Quan ens parem, la cosa no va. Caminar sempre, en la presència del Senyor, a la llum del Senyor, buscant viure de manera irreprensible que Déu demana a Abraham en la seva promesa”.

Que aquest Dijous Sant sigui per a tots els cristians un camí de servei, de buscar i d’estimar aquells que més ho necessitin.

Tags: Església, Papa Francesc, Pobresa, poder

Feia dies que no parlava de política, la qual cosa no significa que no llegís i seguís als diaris tot el que està succeint per aquests verals amb el tema de la independència de Catalunya. De tant en tant, va bé deixar reposar les coses, observar i constatar que, amb molts dubtes, moltes pors, moltes amenaces i moltes entrepussades (“Entrepussant aprenem a caminar”, diem per aquestes terres), anem fent camí. Detecto alguns petits i mínims moviments i molts detalls que em fan ser esperançat. Detecto en l’ambient que ha baixat molt l’eufòria de temps passants però que les coses es van assentant, van reposant com aquells els bon plats que són molt millors menjats l’endemà de cuinats que no pas acabats de fer.

Segueixo llegint aquests dies aquesta espècie de dietari d’esdeveniments històrics que es titula “De Los hijos de los días”, (Siglo XXI, Buenos Aires, 2012) d’un dels meus autors preferits, Eduardo Galeano. El dia 10 d’Agost escriu:

Todos hombres. Pero era una mujer, Manuela Cañizares, quien los reclutaba y los reunía para que conspiraran en su casa.

La noche del 9 de agosto de 1809, los hombres pasaron horas y horas discutiendo, que sí, que no, que quién sabe, y no se decidían a proclamar de una buena vez la independencia de Ecuador. Y una vez más estaban postergando el asunto para mejor ocasión cuando Manuela los encaró y les gritó cobardes, miedosos, nacidos para la servidumbre. Y al amanecer del día de hoy, se abrió la puerta del nuevo tiempo.

Otra Manuela, Manuela Espejo, también precursora de la independencia americana, fue la primera periodista de Ecuador. Como ése era un oficio impropio para las damas, publicaba con seudónimo sus audaces artículos contra la mentalidad servil que humillaba a su tierra.

Y otra Manuela, Manuela Sáenz, ganó fama perpetua por ser la amante de Simón Bolívar, pero además ella fue ella: la mujer que combatió contra el poder colonial y contra el poder macho y sus hipócritas pacaterías.

Tot llegint aquest text pensava que, per sort, nosaltres també tenim les nostres pròpies Manuelas, que es diuen Muriel Casals i Carme Forcadell, bones capdavanteres d’aquestes puntes de llança que són Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana, així com tantes altres que empenyen en aquest procés imparable i irreversible cap a la independència del nostre país. Com deia algú, Independència, República, Llibertat i tantes altres paraules boniques com aquestes… són femenines.

Tags: Catalunya, Independènciam Eduardo Galeano

Generalitzant una mica –cosa que no s’ha de fer massa sovint- podríem dir que no sabem escoltar. La majoria no en sabem (jo també m’hi incloc aquí). Saber escoltar és una de les gran virtuts que hauríem de tenir ben present tots, però especialment les autoritats de tota mena (aquí ens hauríem d’adonar que tots tenim parcel·les d’autoritat més grans o més petites). Com més autoritat i com més poder, més hauríem d’escoltar.

Quan no s’escolta, el necessari i imprescindible diàleg que hauríem de tenir en tots els àmbits de la vida es converteix en un monòleg avorrit i avorridor i és una font de frustracions, problemes i “tant-men-enfotismes”. No escolten prou els polítics, ni els mestres, ni els pares, ni els bisbes, ni els metges, ni els directors d’empresa, ni –segurament- la majoria de nosaltres… No escoltem el marit, no escoltem la dona, no escoltem els fills, no escoltem els pares, no escoltem els companys de feina, els amics… En general no sabem –ni potser volem- escoltar, tot i que és imprescindible per tal de que les coses vagin bé. No escoltar prou aïlla, desconnecta de la realitat, fa que es visqui en un altre món, en una realitat virtual que no sempre és la real. No escoltem la natura, no escoltem el clam dels pobres, no escoltem els signes dels temps que ens diuen que no anem per bon camí.

Escoltar, dialogar, rebre les queixes, passejar ben a prop dels problemes i de qui els viuen dia a dia, fa tocar de peus a terra, enriqueix i fa que es trobin les solucions als problemes reals. Europa, per exemple, s’està tornant un conglomerat de països on cadascú va pel seu compte i mirant només els propis interessos. Els banquers, el capital, els manaires, no escolten, no miren i no saben el que passa. No ho sabran mai! Fins que un dia els poble i la gent que toca de peus a terra se’n cansaran i els engegaran a fregir espàrrecs. Els pobres, generalment, poden adoptar dues actituds bàsiques: o es conformen, es rendeixen i arriben a la conclusió de que no hi ha res a fer, o bé es revolten i surten a arrencar caixers automàtics dels bancs que han robat descaradament els seus diners, surten al carrer i cremen cotxes, o be voten Pepes Grillos. Europa està situada en aquesta cruïlla i molts ciutadans d’alguns països europeus n’estan fins als pebrots de tants lladres, de tants assaltadors de camins, de tants polítics corruptes, de tants bisbes poc dialogístics i de tantes lleis de l’embut. O això canvia, o en sentirem a parlar!

Tags: SOCIETAT

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, acaba de demanar la dimissió de l’ arxipreste de la Segarra i ho ha comunicat amb la següent carta a tots els capellans del bisbat:

Benvolgut Mossèn,

Malauradament, li he de comunicar que he demanat la dimissió de Mn. Eduard Ribera com a arxipreste de la Segarra. Ell, lleialment, ha acceptat de deixar el càrrec.

D’acord amb ell, justifico breument una decisió que he mirat d’evitar, però que finalment, fidel a l’encàrrec de bisbe de la diòcesi, he hagut de prendre.

Des del mes d’octubre, Mn. Eduard Ribera i els altres responsables del Full Inter parroquial “Fent camí”, publicaven escrits propis i d’altres autors a voltes manifestant opinions contràries a la doctrina de l’Església i, sobretot, criticant obertament la jerarquia i el seu servei ministerial. He de reconèixer, però, que sempre m’ha fet conèixer el contingut del full abans de la seva difusió.

Des d’aleshores, he corregit Mn. Eduard en tres ocasions, dues d’elles mitjançant entrevista personal, demanant-li que deixés de publicar textos d’aquests tipus i notificant-li en la darrera que, tenint present que la condició per nomenar-lo arxipreste fou evitar precisament aquest tipus de publicacions, si no s’esmenava li hauria de demanar la dimissió.

Aquest darrer cap de setmana, el Full “Fent Camí” ha publicat novament un article en la mateixa línia, aprofitant un comentari al recent homenatge a Mn. Huguet. Després d’escoltar l’opinió dels membres del Consell de Govern, dissabte li vaig demanar personalment la dimissió d’arxipreste, reconeixent-li que m’entristia fer-ho perquè reconec el bon treball realitzat com a arxipreste i la magnífica visita pastoral que vàrem fer l’any passat.

Tenint present la realitat actual dels capellans de l’arxiprestat de la Segarra, he decidit nomenar arxipreste a Mn. Xavier Romero, rector de Cervera, sense més consulta.

A l’espera de veure’ns a la propera missa crismal, el saludo cordialment,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 18 de març de 2013

Davant d’aquest fet, voldria fer uns quants comentaris:

1. Conec, des de fa anys, Mn. Eduard Ribera i algun altre responsable del full setmanal “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”. El rebo totes les setmanes, el llegeixo i el valoro molt positivament. No hi he llegit mai textos que siguin contraris a la fe  i, per tant, condemnables; tot al contrari: hi descobreixo en els seus responsables i en els escrits setmanals una gran estima per l’Església i sé de primera mà (en tinc testimonis) que és molt valorat per la majoria de feligresos d’aquelles petites parròquies rurals.  Em sembla que el bisbe Novell confon el que és la doctrina de l’ Església amb altres qüestions perfectament opinables.

2. El text a que es refereix la carta sobre l’homenatge a Mn. Huguet és un text que vaig publicar en aquest mateix blog (10 de Març) i que els responsables del butlletí van recollir, com han fet en moltes altres ocasions amb textos molt interessants d’altres autors, alguns d’ells teòlegs reconeguts. No crec que cap d’aquests escrits pugui donar motiu  per a cap condemna. Més aviat ho considero un pretext episcopal per amagar obscures raons o conveniències  i per apagar veus discordants a una manera de fer i pensar, al meu parer massa oficialista i monolítica per part del bisbe. En qualsevol bisbat és mala política arraconar un tipus de gent ben valuosa (potser, és cert, una mica crítica) i promoure’n només una altra d’una determinada tendència ( i ben  dòcil).

3.  Considero que tot el que es publica en aquest full són textos escrits des de la llibertat que ens dóna la nostra mateixa fe (“on hi ha l’Esperit del Senyor hi ha la llibertat” -2 Cor 3, 18) i que diuen el que sent el cor. A vegades poden no agradar, però potser convindria que ho llegissin i ho escoltessin amb els ulls i el cor obert i sense tant esperit inquisitorial. Justament una de les creus per les que va haver de passar Mn. Huguet va ser la condemna al silenci, com tantes altres vegades ha passat a moltes altres persones–molt injustament- en el si de l’ Església.

4. El bisbe Novell hauria de saber que el mateix dret i deure té ell de corregir els seus diocesans, com els diocesans tenen el dret i el deure de corregir-lo a ell.  O no? Perquè la condició de Capellà, Bisbe, Cardenal o Papa no fa ser ni més bo ni més dolent, ni més perfecte ni més imperfecte, ni més intel·ligent ni més ruc, com tothom sap molt bé i es pot comprovar dia a dia. Per tant, seria hora que les relacions dins de l’Església anessin canviant, s’exercís més el diàleg que la inquisició, que la correcció fraterna a la que fa referència el bisbe anés en les dues direccions i que es tinguin més en compte la bona fe i les coses fonamentals que ens uneixen que no pas les secundàries (la majoria d’elles relatives, opinables i canviables) que ens separen.

5. Tant de bo el Papa Francesc –amb la convenient i necessària l’ajuda de l’ Esperit- sigui capaç d’obrir ràpidament finestres perquè entri aire nou en aquesta Església que fa pudor de resclosit en algunes de les seves estructures i comportaments, en molts cassos tan allunyada de les persones i de les seves inquietuds. Que aquest nou esperit arribi ben aviat a tots els racons del món on qualsevol cristià o cristiana vulgui viure lliurament la seva fe.

6. I, per acabar, li recomanaria al bisbe Novell aquella màxima tan sàvia del bisbe Deig: “Fer, fer fer i deixar fer”.

Tags: Bisbe Novell, Església

EL NOU BURXETA és un blog que segueixo amb assiduïtat. És d’un capellà de Girona que es diu Joaquim Pla. Avui recordava un text molt interessant que es va escriure després del Concili vaticà II i que jo he volgut recollir al meu blog. Caldria tornar-lo a llegir amb molta atenció.

Crec que és just i necessari recordar, ara que tenim un nou Papa, el que es va esdevenir al final del Concili Vaticà II, l’any 1965. Quaranta pares conciliars (bisbes), encapçalats per Helder Camara, bisbe d’Olinda i Recife, al Brasil, es van reunir per celebrar una missa a les catacumbes de santa Domitila, a Roma, i per signar un pacte que, des de llavors, s’ha conegut com a “pacte de les catacumbes”. Aquest document, signat per tots els bisbes presents, té 13 apartats. Em plau transcriure’l, amb alguns alleugeriments estilístics, però respectant absolutament el contingut.

“Nosaltres, bisbes i pares conciliars del Concili Vaticà II, ens comprometem al que diguem a continuació:

1.- Procurarem viure tal com viu el nostre poble pel que fa a casa, menjar, mitjans de locomoció i tot el que té relació amb aquests aspectes.

2.- Renunciem per sempre a l’aparença i la realitat de la riquesa, especialment en el vestit (vestits luxosos, colors cridaners) i en símbols de metall preciós (aquests símbols han de ser evangèlics. Ni or ni plata).

3.- No posseirem béns mobles o immobles, no tindrem comptes al banc a nom propi. I, si necessitem posseir alguns béns, els posarem a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives.

4.- Confiarem la gestió financera i material de la nostra diòcesi a una comissió de laics competents i conscients del seu paper apostòlic. Nosaltres volem ser més pastors i apòstols, i menys administradors.

5.- No permetrem que, verbalment o per escrit, ens imposin noms i títols que expressen grandesa i poder (Eminència, Excel.lència, Monsenyor…). Preferim que ens donin el nom evangèlic de pare (del llatí pater. En català: mossèn).

6.- En el nostre tarannà i relacions socials evitarem tot allò que pugui semblar privilegis, primacia, o inclús preferència, als rics i poderosos (per exemple, en banquets que ens ofereixin o que nosaltres hàgim d’oferir, en serveis religiosos…).

7.- Si hem de demanar ajudes procurarem no adular la vanitat de qui ens les pot concedir. Invitarem els fidels a aportar les seves almoines com una participació normal al culte, a l’apostolat i a l’acció social.

8.- Dedicarem tot el nostre esforç i capacitat al servei apostòlic i pastoral de les persones i dels treballadors, especialment els més febles i subdesenvolupats, sense que això pugui perjudicar altres persones i grups de la diòcesi. Recolzarem els laics, religiosos, diaques o capellans enviats a evangelitzar els pobres i els treballadors i que vulguin compartir la seva vida i el seu treball (capellans que viuen i treballen com els altres treballadors).

9.- Sabent què ens exigeix la justícia i la caritat, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials, basades en la caritat i la justícia. Que tinguin en compte tothom, com un humil servei als organismes públics.

10.- Farem tot el que puguem perquè els responsables del nostre govern i dels serveis públics creïn i posin en pràctica lleis, estructures i institucions socials necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenvolupament harmònic i total de tots els homes. Perquè assolim un ordre social nou, digne dels homes, fills de Déu.

11.- Perquè la col.legialitat episcopal sigui evangèlica i es posi al servei dels qui viuen en la misèria física, moral i espiritual -dos terços de la humanitat. Per això ens comprometem:

. a compartir, segons les nostres possibilitats, aquests anhels al servei dels projectes urgents dels episcopats de les nacions pobres.

. a demanar als organismes internacionals, tal com va fer Pau VI a les Nacions Unides, l’adopció d’estructures econòmiques i culturals que no fabriquin més pobres en un món cada dia més ric. Que permetin que les majories pobres surtin de la misèria.

12.- Ens comprometem a compartir la nostra vida amb els nostres germans en Crist, capellans, religiosos i laics perquè el nostre ministeri sigui un verdader servei. Per això:

. ens esforçarem a revisar la nostra vida amb ells.

. cercarem col.laboradors per poder esdevenir animadors en l’Esperit abans que caps (“jefes”).

. procurarem ser, tant com sigui humanament possible, presents i acollidors.

. estarem oberts a tothom, siguin de la religió que siguin.

13.- Quan tornem a les nostres diòcesis publicarem aquestes decisions i les comunicarem als nostres diocesans. Els demanarem que ens ajudin amb la seva comprensió, la seva col.laboració i les seves pregàries. Que Déu ens ajudi a ser-hi fidels”.

Trobareu la versió castellana a Eclesalia.

Que bonica que era aquesta utopia eclesial i conciliar! Aviat la màquina curial es va cuidar d’esclafar-la. Tot i que tinc les meves pors, tant de bo que aquest nou Papa pugui avançar i treballar en aquesta línia. Per posar-me en òrbita, tornaré a llegir la Utopia, de Thomas More.

Tags: Església

Un amic targarí m’ha fet arribar aquestes fotos.

La primavera s’acosta. ens ho diu la natura. L’amic Francesc em diu:

“No és cap illa grega. No és Tailàndia , ni cap país estrany. És a casa nostra. És a Soses, comarca del Segrià, vora Lleida. Durant aquests dies està florint el presseguer i, com es pot veure en aquestes fotos,  el paisatge és una meravella. Tot el terme és espectacular i només dura una setmana, com a molt. Qui tingui possibilitats, val la pena de contemplar” .

Tags: Lleida

EL SINGULAR DIGITAL PUBLICA AQUESTA INTERESSANT ENTREVISTA DE LA PERIODISTA MIREIA GINÉ. M’HA SEMBLAT INTERESSANT REPRODUIR-LA.

La nord-americana Liz Castro (San Leandro (Califòrnia), 1965) acaba de publicar What’s up with Catalonia?, un llibre d’assaig amb la participació d’experts, que té com a objectiu explicar el procés que està vivint Catalunya al món.

D’on li ve la passió per Catalunya?
Vaig néixer a Califòrnia, però em considero de l’Est dels Estats Units perquè vaig anar a viure a Connecticut quan era petita. El català, però, el vaig descobrir a Califòrnia, on durant un any hi vaig estudiar a la Universitat. Allà em vaig apuntar a un curs de català. Teníem com a professor un brasiler expert en llengües romàniques i molt catalanista. Ens feia llegir l’Avui. I ell va ser qui va ser qui em va donar una idea més clara de com era Catalunya.
Com se li va ocórrer la idea de fer aquest llibre divulgatiu de Catalunya per als estrangers?
Des que conec Catalunya he intentat explicar als altres què és. Personalment de seguida em vaig adonar que Catalunya no era Espanya. Quan la gent em deia: “Què tal el viatge a Espanya?”. Jo els responia que tècnicament Catalunya és Espanya, però que realment és una altra cosa. Fa vint anys que faig pedagogia.
I en aquests temps ha notat algun canvi?
El dia de la manifestació de l’11 de Setembre i el dia de les eleccions catalanes llegia en els diaris dels Estats Units tot el que passava aquí, i estava molt contenta perquè feien servir la paraula Catalunya i no “la regió nord-est d’Espanya”, com usen normalment. Aquesta alegria, però, va durar poc, perquè el format dels articles continua sent curt i superficial. A més, repetien que Catalunya era poc solidària i que estava endeutada i que no podia pagar les seves pròpies necessitats.
I per això va creure que era important explicar el que està passant a Catalunya…
Sí. Vaig voler fer el llibre per desmentir i donar més informació, perquè veia que totes les notícies referents a Catalunya s’escrivien des de Madrid. Els corresponsals internacionals moltes vegades estan allà i encara que vagin de bona fe és difícil cobrir Catalunya des de Madrid. No és el mateix. És com si cobrissin Londres des de Nova York.

Als Estats Units, els seus col·legues, saben localitzar Catalunya o consideren que tot és Espanya?
En general pensen que és una part d’Espanya. Però cada vegada més hi ha més consciència, principalment des dels Jocs Olímpics. Sí que coneixen Barcelona, però, Catalunya molt menys.
Els nord-americans tenen interès per saber què passa aquí?
Una mica, però, francament, no diria que hi ha gaire interès. Els Estats Units són un país molt gran. De fet, els de Massachusetts amb prou feines seguim el que està passant a Califòrnia. Tot i així, la gent que vol visitar Catalunya sí que pot ser que pugui tenir interès. A més, amb les coses que estan passant hi ha més interès que mai i és important que tinguin una resposta informativa bona, no esbiaixada i amb poc coneixement. I, per això, volia que gent experta contribuís a fer aquest llibre.
Quan explica als americans que Catalunya vol ser independent, quina és la seva reacció?
Hi ha certa simpatia per aquesta idea, perquè nosaltres també vam fer el mateix. És ben sabut que hi havia un gran imperi que ens tenia controlats. Crec que la situació de Catalunya es pot entendre perfectament bé. El problema és més una qüestió de desconeixença, no se sap què és realment Catalunya.
El president Artur Mas ha escrit el pròleg.
Sí. Molts dels contribuïdors del llibre els vaig conèixer a través de Twitter. Aquesta és una manera increïble de connectar amb gent que d’altra manera no estarien a l’abast del públic. Des que tinc Twitter que piulo sobre Catalunya i aleshores em va començar a seguir el cap de premsa del president, en Joan Maria Piqué. Vam estar xerrant i jo anava traduint els discursos del President perquè volia que la gent dels Estats Units els pogués llegir. I, aleshores, en el moment en què vaig tenir la idea de fer el llibre, vaig demanar al president el pròleg.
A quines biblioteques han enviat els llibres?
El llibre va sortir oficialment el passat 25 de febrer i jo he arribat a casa [als EUA] fa dos dies. Ara precisament estic actualitzant la base de dades i preparant l’enviament. Tinc un llistat de biblioteques públiques dels Estats Units, Irlanda, Nova Zelanda, Alemanya… que m’estan ajudant a saber quins són els llocs més propicis per enviar el llibre. 
Va aconseguir més de 12.000 euros a traves del mecenatge, 5.000 euros més del previst. S’ho esperava?
Cada un d’aquests mecenes m’ajuda a saber on ha d’anar el llibre. I és a través d’ells que aconseguirem arribar lluny. Contactant amb ells, un a un, és quan es genera un veritable interès pel llibre. El consolat americà de Barcelona, per exemple, s’ha mostrat molt interessat pel llibre. De fet, aquest llibre està fet per gent com la cònsol americana, que viu a Barcelona i necessita saber de què va tota la situació.
I polítics estrangers?
Els polítics que jo tinc més a l’abast són els meus representants. El senador John Kerry, que ara és Secretari d’Estat, abans era el meu senador. A ell intentaré portar-li. No tinc un llistat tancat encara.
I vostè que ho veu una mica més des de fora. Creu que Catalunya aviat serà un Estat independent?
Jo crec que sí. No sé quants països s’han fet independents en els últims anys, però són molts. No és una bogeria. És una cosa complicada perquè Espanya no vol ni plantejar-se aquesta possibilitat, però això no vol dir que la resta del món no ho admeti. El procés que s’ha posat en marxa difícilment es podrà aturar, la gent està decidida i és imparable.
Té en procés algun altre llibre com aquest?
No n’he vist cap altre com el meu, cosa curiosa. Durant els anys universitaris als Estats Units, vaig constatar que existia molt poca matèria sobre Catalunya. Crec que actualment no hi ha cap altre llibre que parli sobre la situació política actual. I tinc pensat que si en els pròxims mesos passen moltes més coses ho explicaré a través d’un altre llibre.

Tags: Catalunya

Un lector del meu blog em demana molt amablement en un correu electrònic que expliqui una mica més extensament el que apuntava en el meu darrer post sobre el nou Papa i les seves relacions amb la dictadura argentina dels anys 70.

Aquests dies ja se n’ha parlat molt i avui mateix el Vaticà ja ha fet un comunicat desmentint certes informacions que han aparegut als diaris de tot el món. La veritat és que jo sé ben poca cosa d’aquest afer en concret però sí que em refio del que ha dit el premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, que ha sortit en defensa del Papa dient:"Hubo obispos que fueron cómplices de la dictadura, pero Bergoglio no". Esperem que el temps esclareixi les coses i es pugui saber la veritat. Entretant, em sembla que cal oferir-li el benefici del dubte i considerar-lo exempt de culpa.

Durant la dècada del 70 les dictadures militars van créixer com bolets al Con Sud d’Amèrica Llatina, implantant plans econòmics neoliberals, assassinant i empresonant milers de persones.  Els règims de facto que van prendre el poder a l’ Argentina, l’Uruguai, Xile, Bolívia, Paraguai i Brasil van ser coordinats i assistits pels EEUU, ja sigui directament a través de la CIA (Agència Central d’ Intel·ligència) o indirectament a través del FMI (Fons Monetari Internacional) o del BM (Banc Mundial). El cas és que totes aquestes dictadures van tenir unes característiques similars i una estreta col·laboració entre elles en el marc del “Plan Cóndor”, que va servir per a que els repressors coordinessin les seves accions de terrorisme d’ Estat.

Con deia en el post anterior, jo vaig poder viure de prop aquell període ja que vaig residir a l’ Uruguai des del Desembre del 1976 fins al Juny de 1983. Durant aquests anys vaig poder anar un parell o tres de vegades a l’ Argentina, una a Xile i algunes al Brasil. En tots els llocs vaig poder conèixer persones afectades directament o indirectament, intercanviar opinions sobre el terreny del que els va tocar sofrir a cada lloc. I -no cal dir-ho- puc parlar amb coneixement de causa del que va passar a l’ Uruguai amb testimonis directes d’amics que van ser torturats i empresonats durant aquells anys foscos.

Recordo que una de les coses que em van colpejar més profundament va ser el tenir coneixement del que s’anomenava “los vuelos de la muerte", una forma d’extermini que consistia en tirar al mar -en ple vol d’avions militars- els opositors polítics, alguns d’ells ja morts per la tortura i altres ben vius encara. Recordo que, ben pocs dies després d’arribar al país, em passejava per una plaça amb un amic i se’ns va atansar una persona. Era un policia que em va dir que em presentés com més aviat millor a la comissaria que em volia veure el Cap de Policia. Allà ja em van “llegir la cartilla” i em van dir què podia fer i què no. I que anés alerta amb el que deia perquè, com estranger que era, podia ser expulsat del país en qualsevol moment.

També recordo que, acabat d’arribar, els diaris van publicar que havien aparegut a les costes de l’ est de l’ Uruguai varis cossos parcialment desfets i mig menjats peixos o descompostos per la mateixa aigua del mar. I ja al 1977 van tornar a aparèixer-ne més als balnearis atlàntics de Santa Teresa, Mar del Tuyú i Cabo Polonio, a uns 300 quilòmetres al sud de la ciutat de Buenos Aires, lloc d’on venien amb tota probabilitat. Els cadàvers van ser enterrats com NN al cementiri de General Lavalle i els informes forenses deien que la causa de la mort havia estat “el choque contra objetos duros desde gran altura”. Nombrosos cossos recuperats de les costes argentines i uruguaianes van poder ser identificats com a provinents de diferents Centres Clandestins de Detenció: els primers que es van llençar al mar al Maig de 1976 van estar segrestats a Cmapo de Mayo; un altre grup llençat al mar al desembre de 1977 provenia de la ESMA (un dels pitjors llocs de tortura) i un tercer grup llençat al Febrer del 1978 havia estat a El Campito i a El Olimpo.

I acabaré amb la transcripció d’una carta oberta a la Junta Militar de l’escriptor i periodista Rodolfo Walsh que donava compte de la situació, tot i l’escassa informació que hi havia en aquells moments. Al mes de març de 1977, Walsh escrivia:

"Entre mil quinientas y tres mil personas han sido masacradas en secreto después que ustedes prohibieron informar sobre hallazgos de cadáveres que en algunos casos han trascendido, sin embargo, por afectar a otros países, por su magnitud genocida o por el espanto provocado entre sus propias fuerzas. Veinticinco cuerpos mutilados afloraron entre marzo y octubre de 1976 en las costas uruguayas, pequeña parte quizás del cargamento de torturados hasta la muerte en la Escuela de Mecánica de la Armada, fondeados en el Río de la Plata por buques de esa fuerza, incluyendo el chico de 15 años, Floreal Avellaneda, atado de pies y manos, "con lastimaduras en la región anal y fracturas visibles" según su autopsia. Un verdadero cementerio lacustre descubrió en agosto de 1976 un vecino que buceaba en el Lago San Roque de Córdoba, acudió a la comisaría donde no le recibieron la denuncia y escribió a los diarios que no la publicaron. Treinta y cuatro cadáveres en Buenos Aires entre el 3 y el 9 de abril de 1976, ocho en San Telmo el 4 de julio, diez en el Río Luján el 9 de octubre, sirven de marco a las masacres del 20 de agosto que apilaron 30 muertos a 15 kilómetros de Campo de Mayo y 17 en Lomas de Zamora. En esos enunciados se agota la ficción de bandas de derecha, presuntas herederas de las 3 A de López Rega, capaces de atravesar la mayor guarnición del país en camiones militares, de alfombrar de muertos el Río de la Plata o de arrojar prisioneros al mar desde los transportes de la Primera Brigada Aérea, sin que se enteren el general Videla, el almirante Massera o el brigadier Agosti…"

Fragmento de la Carta Abierta de un Escritor a la Junta Militar. Rodolfo Walsh, 24 de marzo de 1977.

I és cert i provat que en tota aquesta massacre i en tots aquests crims uns quants bisbes i capellans de l’Església Catòlica van beneir aquests mètodes o van fer la vista grossa i van callar davant de tantes atrocitats. L’any 1995, l’ex repressor de la ESMA Adolfo Scilingo, va explicar extensament al periodista Horacio Verbitsky la metodologia d’extermini que els propis botxins en deien vuelos. El testimoni va ser publicat després com a llibre, amb el títol “EL VUELO”. Scilingo, en els seu testimoni, detalla el procediment, l’autorització de l’ Església Catòlica, la utilització d’injeccions anestèsiques, la participació de metges en les operacions, els tipus d’avios (Electra, Skyvan), l’àmplia participació dels oficials, la utilització de l’aeroport militar que hi ha a Aeroparque (ciutat de Buenos Aires)…

¿Cuál ha sido su primer conocimiento sobre los vuelos de la muerte de la Esma?.

Los vuelos fueron comunicados oficialmente por Mendía (vicealmirante de la Armada) pocos días después del golpe militar de marzo de 1976. Se informó que el procedimiento para el manejo de los subversivos en la Armada sería sin uniforme y usando zapatillas, jeans y remeras. Explicó que en la Armada no se fusilarían subversivos ya que no se quería tener los problemas sufridos por Franco en España y Pinochet en Chile. Tampoco se "podía ir contra el Papa" pero se consultó a la jerarquía eclesiástica y se adoptó un método que la Iglesia consideraba cristiano, o sea gente que despega en un vuelo y no llega a destino. Ante las dudas de algunos marinos, se aclaró que "se tiraría a los subversivos en pleno vuelo". Después de los vuelos, los capellanes nos trataban de consolar recordando un precepto bíblico que habla de "separar la hierba mala del trigal".

Entrevista realizada por Martín Castellano a Adolfo Scilingo el 4 de octubre de 1997.

Tags: América Llatina, Argentina, Dictadura, Uruguai

Tenim un argentí com a nou Papa. Només sé d’ell les quatre coses que han dit els diaris. Que si és moderat-conservador; que si és conservador en la doctrina i progressista en el que es refereix a la part social; que si té un caràcter fort i decidit… Ja ho anirem veient i, de moment, no crec que es pugui aventurar cap camí.

Però sí que em temo que pugui resultar un Papa esquitxat pel que va passar en els anys de dictadura al Con Sud de Llatinoamèrica. Aquests dies acaba de començar a l’Argentina el primer judici pel Pla Còndor de dictadures sud-americanes, amb l’uruguaià Cordero a la banqueta. Un judici que investigarà els crims comesos en els anys 70 i 80 en el marc del denominat Pla Còndor, de coordinació repressiva dels règims militars del Con Sud. L’exdictador argentí Jorge Videla és un dels principals imputats.

Es coneix com a Pla Còndor a la coordinació d’accions repressives de les dictadures de Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia, que va estar en marxa entre mitjans dels ’70 i dels ’80. En aquells anys jo era a l’ Uruguai i vaig poder viure-ho de ben a prop. Vaig a arribar a l’ Uruguai el desembre del 76 i s’acabava de produir el cop d’ Estat que va deposar Isabelita Perón a l’ Argentina i va ser quan van començar els crims i les barbaritats a un costat i a l’altre del Riu de la Plata. Encara recordo com cada dia es trobaven cadàvers a les costes uruguaianes que l’aigua del riu arrossegava. Tiraven els cadàvers amb helicòpter per tal de que desapareguessin menjats pels peixos…

Els advocats dels familiars dels desapareguts han precisat que en la causa estan esmentades un centenar de víctimes de nacionalitat uruguaiana, xilena, paraguaiana i argentina. Videla (1976-1981), de 87 anys, s’asseurà novament a la banqueta dels acusats (ja té dues condemnes a presó perpètua) al costat d’altres 25 imputats, entre ells l’exdictador argentí Reynaldo Bignone i el seu compatriota l’exgeneral Luciano Benjamín Menéndez (set perpètues), tots dos de 85 anys. La causa arriba a judici oral després de 14 anys durant els quals la justícia havia demanat les extradicions dels morts exdictadores Alfredo Stroessner de Paraguai i Augusto Pinochet de Xile.

L’únic estranger que enfrontarà als tres magistrats del Tribunal Oral serà Manuel Be, un excoronel i agent d’intel · ligència de l’Exèrcit uruguaià, segons l’advocada. Be es troba detingut a Buenos Aires i està imputat en 11 casos, entre ells la desaparició de Maria Claudia García de Gelman, nora del poeta argentí Juan Gelman.

"El que ara hem de provar és l’existència d’una associació il · lícita entre les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai per perseguir i eliminar opositors en qualsevol d’aquests països, amb el suport del govern dels Estats Units", va dir Varsky, una de les advocades. "Per a la prova -va continuar- comptem amb els testimonis de supervivents i molta documentació, entre ella papers desclassificats dels Estats Units que comprometen a Washington", va explicar. L’advocada del Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) també va destacar l’aportació que va significar per a la causa els anomenats "Arxius del terror", que van ser trobats per l’advocat paraguaià Martín Almada en una comissaria de policia d’Asunción.

Segons Almada, un militant pels drets humans, el Pla Còndor va ser presentat per primera vegada a finals de 1975 per l’FBI (Oficina Federal d’Investigacions dels Estats Units), que va prestar la seva col · laboració per dur endavant. "Entenem que serà un judici molt llarg perquè hi ha molts testimonis i molt ben documentats analitzar", va dir Varsky, en recordar que només a Paraguai es van trobar cinc tones de papers.

Malgrat els 14 anys que porta el judici i les quatre dècades d’alguns dels crims de lesa humanitat que s’investiguen, els familiars de les víctimes "estan ansiosos i esperen aconseguir justícia", va afirmar la lletrada.

El "modus operandi" del Pla Còndor era molt clar: Hi havia un acord repressiu que permetia a integrants de les forces armades i de seguretat dels règims de facto comptar amb informació sobre el moviment dels opositors i ingressar a qualsevol dels països per detenir clandestinament amb suport local.

Els cassos més famosos són el dels argentins Horacio Campiglia i Mònica Susana Pinus de Binstock, que el 1980 van ser segrestats en arribar a l’aeroport de Rio de Janeiro per agents d’intel · ligència d’Argentina i van acabar en un centre clandestí de detenció de Buenos Aires, on van desaparèixer. I un altre cas famós és el de Maria Claudia García de Gelman, segrestada als 19 anys i amb un embaràs de set mesos a la capital argentina per agents d’intel · ligència uruguaians i traslladada a Montevideo. A la capital uruguaiana va donar a llum a l’Hospital Militar i després va desaparèixer. La nena, de nom Macarena, va ser lliurada il · legalment a la família d’un policia i va recuperar la seva identitat el 2000, als 23 anys.

La causa es va iniciar a finals de 1999 per denúncies de familiars d’estrangers desapareguts a Argentina, entre ells la uruguaiana Sara Méndez, despullada del seu fill de dos mesos en un centre de detenció de la província de Buenos Aires, que va conèixer després de 26 anys.

Entre les víctimes més notòries del Pla Còndor s’esmenta al excanceller xilè Orlando Letelier (assassinat a Washington), el general xilè Carlos Prats (assassinat a Buenos Aires) i als polítics uruguaians Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz (assassinats a la capital argentina).

I què hi té a veure el nou Papa amb tot això? Potser més del que ens pot semblar ja que, segons explica el diari mexicà LA JORNADA recollint informacions de diaris argentins (sobretot del diari PÁGINA/12), alguns testimonis vinculen el nou Papa amb la dictadura i se l’acusa de retirar la protecció de la seva orde religiosa a dos jesuïtes detinguts clandestinament pel govern de facto.

El sociòleg Fortunato Mallimacci, ex degà de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires diu:“La historia lo condena: lo muestra como alguien opuesto a todas las experiencias innovadoras de la Iglesia y sobre todo, en la época de la dictadura, lo muestra muy cercano al poder militar”.

Endemés, Jorge Bergoglio va ser citat com a testimoni en un cas que es jutjava a responsables del pla sistemàtic d’apropiació de menors fills de desapareguts durant la dictadura militar. Serà cert? Està prou provat? No ho sé. Però sí que estic segur que d’aquest tema se’n parlarà molt en aquests pròxims temps i que en pot sortir esquitxat.

Tags: Argentina, Dictadura, Drets humans, Església, Papa Francesc I, Tortura

Molts dels que em llegiu potser no heu sentit a parlar mai d’ ALFREDO ZITARROSA (Montevideo, 10 de Març de 1936-Montevideo, 17de Gener de 1989).En canvi, no crec que hi hagi cap llatinoamericà que no hagi sentit a parlar d’ell ja que fou un cantant, compositor, poeta i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i d’Amèrica Llatina.

Era un extraordinari cantor de folklore`. D’aquells que tenen força en la veu però, sobretot, en l’esperit i en el missatge. Va morir relativament jove, però va deixar petja profunda.

Eduardo Galeano ha escrit aquest impressionant text parlant d’ell i de la seva extraordinària força:

“Cuando Alfredo Zitarrosa murió en Montevideo, su amigo Juceca subió con él hasta los portones del Paraíso, por no dejarlo solo en esos trámites.

Y cuando volvió, nos contó lo que había escuchado.

San Pedro preguntó nombre, edad, oficio.

-Cantor-, dijo Alfredo.

El portero quiso saber: cantor de qué.

-Milongas-, dijo Alfredo.

San Pedro no conocía. Lo picó la curiosidad, y mandó:

-Cante.

Y Alfredo cantó. Una milonga, dos, cien.

San Pedro quería que aquello no acabara nunca.

La voz de Alfredo, que tanto había hecho vibrar los suelos, estaba haciendo vibrar los cielos.

Entonces Dios, que andaba por ahí pastoreando nubes, paró la oreja.

Y esa fue la única vez que Dios no supo quién era Dios”.

Tags: Alfredo Zitarrosa, Música, Uruguai

Segons el diccionari un oasi és, enmig d’un desert, un illot de conreus i de poblament sedentari, determinat per l’existència d’aigua, provinent sia de capes freàtiques, sia d’un pou, d’una font, d’un uadi o d’un riu. Però també té una segona accepció : Un oasi és aquell lloc, temps, situació, etc., que permet un repòs físic o psíquic, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc.

És d’aquest segons sentit del que vull parlar en aquest breu apunt: Avui ens hem aplegat a Solsona un munt de gent (el teatre Comarcal ple) per recordar Mn. Jesús Huguet, que justament avui feia un any que va morir d’accident. Un grup d’amics seus han preparat un acte amb la voluntat d’homenatjar-lo. En el programa deia que Mn. Jesús Huguet era “una de les figures clau de l’ Església catalana contemporània” i que, amb aquest Primer Memorial, es “vol mantenir viu el seu llegat intel·lectual, religiós i ideològic”.

Hi ha hagut una taula rodona, una glosa, un audiovisual i un dinar de germanor per a tots els que s’hi han volgut o pogut quedar. Tot plegat un autèntic oasi d’ombra fresca, un temps de recer reparador i confortable enmig d’un desert eclesial i social que fa massa temps que ens toca patir. Les paraules que s’han escoltat avui, l’ambient que s’ha creat, el retrobament amb un munt d’amics que compartim les mateixes idees, les mateixes creences, els mateixos neguits i les mateixes esperances de Mn. Huguet ha fet que hàgim pogut viure un gran dia. Un dia reparador.

Quan alguns cristians creiem que hem hagut de fer -sense motius aparents- una travessa pel desert massa llarga (50 anys d’un Concili Vaticà II, amagat i silenciat per l’ Església oficial) ja teníem ganes de trobar un ambient tan esperançat com el que hem trobat avui, submergir-nos-hi amb ganes i beure l’aigua fresca que surt de la font de la plaça i que és oferta a tots sense límit i gratuïtament Aquesta metàfora-comparació (FONT-ESGLÉSIA) li agradava molt a Mn. Huguet i això és el que ha estat el dia d’avui.

Hem viscut un oasi i hem palpat una Església que pot ser -i ha de ser- molt diferent de l’ oficial, vella, encarcarada i captiva per part d’alguns sectors cristians . M’ha agradat molt una piulada que el Salvador Cardús ha enviant mentre es feia l’ acte i que deia així:”Teatre comarcal de Solsona, ple de gom a gom. Alta emoció. Hi ha més Església en aquest teatre que al Vaticà amb tots els cardenals reunits”. Millor no es podia dir!

I per acabar dir-vos que ens han anunciat dues bones notícies:el proper naixement de l’ associació “Amics de Mn. Huguet” per tal de que aquest primer memorial tingui una merescuda continuació. I també que s’està preparant un llibre amb un recull de la seva obra dispersa en revistes i diaris. S’ho val la pena!.Tant de bo reïxin aquests bon propòsits perquè Mn. Huguet, com a bon capellà, bona persona, bon amic i bon patriota, s’ho mereix. Moltes gràcies a tots els que ho han preparat.

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Jesús Huguet, SOCIETAT