A PEU

Ahir a la nit, quan me’n vaig anar a dormir, ja m’ho temia. Les ràdios, els diaris i les teles començaven a fer córrer la mala notícia de que anava creixent una terrible plaga. El perill es veu que era imminent i el meu subconscient m’ho ha fet pagar en forma de mals-sons terribles durant tota la nit . I, efectivament, quan aquest matí m’he despertat i he posat la ràdio, m’he trobat amb el que ja em temia: Espanya s’havia convertit en una gran i voraç fil·loxera que estava atacant feroçment Catalunya . L’animalet havia anat creixent i reproduint-se ràpidament durant la nit i ara ja atacava a tort i a dret. Prepara’t per morir Catalunya!

Què és la fil.loxera? Pels que no ha sapigueu, us ho explicaré de forma senzilla. La fil·loxera és un petit insecte emparentat amb el pugó, originari d’Amèrica que fa de 0,5 a 1,5 mil·límetres de longitud. S’alimenta de la saba dels ceps. Ataca en massa les arrels i les fulles dels ceps xuclant-los la saba fins a matar-los. Viu en colònies molt nombroses i acaba amb la planta absorbint la seva saba. Es propaga molt ràpidament ja que un sol ou pot produir fins a vint milions de fil.loxeres.

La fil·loxera provocà la destrucció del mode de vida de molts agricultors al destruir les seves vinyes, va empobrir el països on la vinya era una font de riquesa important i va generar un flux migratori del camp a les ciutats. La fil.loxera, que provenia d’Amèrica, va aparèixer per primera vegada a Europa el 1853 i va acabar amb la major part de les vinyes europees. Es diu que va ser la família Rothschild la responsable de la tragèdia perquè va importar unes soques de cep nord-americanes per a les seves finques de Londres. D’allà va passar a França i a través del sud de França va arribar a Espanya. Les primeres zones afectades van ser les del nord de la península: la Rioja, Navarra i l’Empordà. El remei a la fil·loxera es va imposar gràcies als empelts dels sarments de varietats europees que havien sobreviscut amb ceps resistents americans.

I us preguntareu perquè avui parlo d’aquest animalet i d’aquesta plaga? Vosaltres mateixos ho podreu comprovar escoltant els presidents i els alcaldes de la casposa Espanya de sempre: tots contra Catalunya. Foteu-li fort, que és barat i no fa mal!. No n’han tingut prou de xuclar-nos la saba fins al límit de la mort, sinó que ara ni tan sols volen que se’ns emportin a l’hospital per a no deixar-nos acabar de morir. Els hem donat molt més del que pertocava, no ens han donat el que ens deuen i és ben nostre, ens critiquen, ens insulten i ens tracten d’insolidaris… i ara ens volen morts i enterrats!

Si el remei de la fil·loxera va ser començar de zero amb peus nous americans, potser el remei de Catalunya serà començar també des de zero. Independitzem-nos i que s’ho vagin fent sols, que nosaltres també ja ens ho anirem fent sols!

Tags: Catalunya, Espanya, Independència

Recordeu les paraules del Sr Díaz Ferrán, el gran patró dels patrons, especialista en fer grans forats a les seves empreses fins a ensorrar-les del tot?. Aquest senyor va dir: "S’ha de treballar més i cobrar menys "(o va dir robar?). Doncs sí, Sr Díaz Ferrán, farem el que podrem, si ens deixen. Perquè fins ara no els ho han posat fàcil a les petites i mitjanes empreses. Els governs de torn (en general tots) han mirat molt més de bon ull i han donat més facilitats a les gran empreses que no pas a les petites. Segurament perquè tenen molta més força sindical i els fan por. Potser haurem de treballar més, però també haurem de robar i malgastar menys.

Segurament que la crisi actual ens farà buscar alternatives noves i farà que ens relacionem amb l’economia de maneres diferents de com ho havíem fet fins ara. Potser haurem de ser més responsables a l’hora de consumir; potser haurem de buscar formes de vida més sostenibles; potser els pocs diners que tinguem haurem de mirar de posar-los a la banca ètica i mirar d’administrar-los millor…

No sé què s’haurà de fer. Hi ha gent que ho deu saber millor i ens ho hauran de dir. Però alguna cosa s’ha de fer després de dos anys de crisi greu i començant a entrar ja en el tercer d’una llarga sèrie que ens espera. Comencem a saber què signifiquen les paraules ERO, IBEX, PRIMES DE RISC, EURIBOR, PIB i altres semblants. Tots ens hem tornat una mica experts en economia i parem l’orella a certes notícies que abans ens passaven desapercebudes.

Ara tots coneixem algú ben proper a nosaltres que és a l’atur; tots coneixem alguna família que ho passa molt malament i que ho ha perdut quasi tot amb préstecs que no pot pagar, gràcies a que els bancs en aquells moments d’eufòria els animaven a endeutar-se. Quatre milions i escaig d’aturats, algun d’ells sense cobrar ni els 426 famosos euros del Govern, suposa que un de cada deu espanyols i espanyoles està en aquesta situació d’atur (i no pas aturat). Ara comença a ser dramàtica la situació i ens ha de fer reflexionar per no tornar a caure en els mateixos errors del 2007.

Però aquest cicle passarà i n’anirem sortint, no en tinguem cap mena de dubte. Però haurem de deixar de consumir desaforadament, viure per sobre de les nostres possibilitats, sobre-endeutar-nos i malgastar energia com hem fet fins ara. Hem de pensar –a fi de comptes- que la crisi és un luxe que ens podem permetre els que vivim al Nord desenvolupat i ric. El Sud empobrit i explotat no pot ni pensar-hi doncs, per patir la crisi, primerament cal haver estat en condicions de benestar. Per poder caure hi ha una condició “sine qua non”: haver estat dalt de tot. Ens oblidem que vivim en un Estat del Benestar en què seguim gaudint de sanitat, educació i moltes prestacions socials. Ens caldrà, per tant, tenir memòria i començar a reflexionar noves sortides.

Tags: Crisi

Endesa, com moltes altres gran companyies, fan els que els dóna la gana i ningú els para els peus.

Un usuari canari ha protestat i ho ha fet amb intel·ligent humor i molta altura. Us deixo la carta per si un dia us arriba a vosaltres. D’aquesta manera ja tindreu la resposta a punt.

Carta d’ENDESA a un usuari canari i resposta d’aquest mateix usuari

II.-Respuesta. Segunda carta de amor
“Estimados señores de Endesa Distribución:
He recibido su amable carta de fecha indeterminada (porque no la ponen) en la que me comunican una serie de hechos consumados basados, naturalmente, en que ustedes como monopolio hacen siempre lo que les sale de los electrones y a nosotros, como miembros de la honorable manada de borregos forzosamente consumidores, nos queda la única opción gozosa de pagar.
Les dirijo esta carta porque en el texto que me han enviado, como a otros muchos miles de consumidores, supongo, existen algunas cuestiones que me han sumido en un estado de estupor, catatonia y asombro. O dicho de otra forma, que me han fundido ustedes los plomos.
Porque vamos a ver. Me dicen ustedes amablemente que van a proceder a cambiarme “mi” contador de electricidad. Una cuestión bastante curiosa porque resulta que en el desglose de la factura que les pago a ustedes todos los meses les abono una cantidad en concepto de alquiler de contador. Y digo yo, ¿cómo es posible que les haya pagado un alquiler por algo que  era mío? ¿Habrán incurrido ustedes, mi querido monopolio, en un involuntario y pequeño error por el que me han estado cobrando indebidamente una modesta pero significativa cantidad a lo largo de los últimos años?
Sigo adelante con la carta y observo que me cuentan ustedes que el nuevo contador permite la lectura a distancia (es decir, más gente al paro, me temo, maldita tecnología) lo cual, como fácilmente comprenderán, a los usuarios nos la refanfinfla. Dicho de otra manera, que me da igual que lean ustedes el contador a medio metro o desde las quintas chimbambas, a condición de que las lecturas sean las reales.
Añaden que el coste de la sustitución -en cumplimiento de la normativa legal- correrá a cargo de Endesa. Y digo yo que faltaría más que nos cobraran a nosotros por algo que ni hemos pedido ni maldita la falta que nos hace. O sea, que les agradezco la información aunque me resulte irrelevante. Lo que me llena de asombro es que me indiquen que “solo” tendré que abonar “una cantidad en concepto de derechos de enganche que según la legislación actual asciende a 9,04 euros”. Vamos a ver, querido monopolio, ¿cómo nos van a cobrar a los usuarios un reenganche de un desenganche que ni hemos pedido, ni hemos contratado? Porque digo yo que porque a ustedes les salga del flujo de electrones cambiar los contadores, como les podría dar por cambiar esas divertidas torretas eléctricas de colorines con las que generosamente nos han adornado las autopistas para mejorar nuestra imagen turística, ¿a mi que me cuentan? Eso del derecho de enganche, que debe ser un asunto más complejo que el derecho romano, es un devengo que se produce cuando un usuario se da de alta en la red por primera vez o lo vuelve a hacer después de que le hayan cortado la luz por impago. ¿Pero cómo le pueden cobrar enganche a un consumidor que no se ha desenganchado, que está al corriente de sus pagos y que tiene un contrato vigente con ustedes para el suministro en unas condiciones pactadas?
Es que si tenemos en cuenta que tienen ustedes, un suponer, 600.000 usuarios en Canarias, a casi diez euros por barba, se van a embolsar así como quien no quiere la cosa unos seis millones de euros, que hay meses que no los gana uno, créanme, aunque sea expresidente de Gobierno y además de llevarse 80.000 del ala al año limpios de polvo (aunque no me consta que de paja) cobren por hacer de lobby para algunas de las grandes empresas españolas.
Lo que ya me descalabra completamente es que añadan -supongo que intentando convertir la carta en un relato kafkiano- que el coste mensual del alquiler del contador a aplicar (un lapsus sintáctico porque en todo caso querrán decir ustedes ·el costo mensual a aplicar del alquiler del contador…·) será de 0,81 euros. A veeeeerrr. Si el contador es mío ¿me van a pagar ustedes 0,81 euros mensuales? ¿O será que realmente el contador es de quien es -es decir, de ustedes- y amablemente me comunican que me van a cobrar esa módica cantidad mensual?. Y si es de ustedes, ¿por qué principian hablando de “mi” contador?
Queridos amigos del monopolio. No se líen. El contador es de ustedes. Lo era antes y lo es ahora. Por eso me cobraban antes el alquiler y me lo van a cobrar ahora. Y lo cambian ustedes por imperativo legal, con lo que esa pretensión de cobrarles diez euros a los usuarios me parece sencillamente que es sacar las patas del tiesto y echarle un poco de morro al asunto. Sobre todo porque lo que realmente se callan en su amable carta -en las cartas, como en la vida, es más importante lo que se calla que lo que se cuenta- es que el nuevo contador tecnológicamente avanzado que nos están cascando por decisión unilateral les va a permitir a sus señorías detectar a aquellos usuarios -viviendas, oficinas, bares, restaurantes y otros- que están consumiendo ligeramente por encima de la potencia contratada. O dicho de otra manera, que aquellos consumidores que tienen con ustedes un contrato de potencia de 5 kw y resulta que de media están consumiendo un poco por encima -que como bien saben son un porrón- van a tener que pagarles esa energía extra con un sustancioso recargo y, de propina, estarán obligados a realizar un nuevo contrato de mayor potencia. Es decir, que con esos nuevos contadores van a detectar ustedes los pequeños sobreconsumos que ahora se les escapan, van a cobrarlos con banderillas y van a hacer el negocio redondo aumentando el rango de potencia de los contratos. Ustedes lo saben. Yo lo sé. Los usuarios no lo sabían.
Resulta descorazonador que mientras hacen ustedes todo esto, la gente que se supone que representa los intereses de los ciudadanos sigan discutiendo del sexo de los galgos y los podencos. Si esto fuera un libre mercado, allá penas porque estarían ejerciendo con toda legitimidad sus derechos como empresa y los usuarios estarían en condiciones de elegir. Como resulta que tienen ustedes el monopolio real de la distribución no estamos hablando de un mercado libre y las reglas del juego deben ser distintas. Desde luego no deberían pasar porque ustedes hagan lo que les salga del forro de los cajones de los electrones y a los usuarios, forzosos, no les quede otra que tragar.
Les agradezco su amable y distorsionada información en torno a sus planes para apretarnos un poco más los bolsillos, les recomiendo encarecidamente que su grupo de producción compre energías renovables de los nuevos parques eólicos del Cabildo de Tenerife (y de paso quesos, vino, yogures, piensos, vacas… o jugarse incluso unas perritas en los casinos de la casa) y les aseguro que como se les ocurra cobrarme diez euros por un reenganche que no he pedido, pienso acudir a la Organización de Consumidores y Usuarios para que no me hagan ni puñetero caso, perder el tiempo, frustrarme y pensar una vez más que estamos indefensos ante los monopolios, los mercados intervenidos y los ineptos que se suponen que tienen que defendernos.
Reciban un cordial saludo.

III.-Y una objeción desesperada
PD. El número de información al que me indican en la carta que debo llamar (el 902 509 600 de Atención al Cliente de Endesa Distribución Eléctrica) es un call center -como dicen los modernos- que está en Madrid (me gustaría que creen puestos de trabajo donde yo pago, no sé si me entienden). Te atiende primero un sistema robotizado y luego una amable persona que solo acierta a repetir el manual de la compañía que viene a ser: “Le entendemos, pero le vamos a cobrar. Esto es lo que hay”. Ah. Y el número es de tarificación especial, de pago, con lo cual además de esperar, preguntar y no tener respuesta, también terminamos pagando. Por cierto, por mucho que me he leído las disposiciones legales que citan en su carta -y otras- sobre el cambio en los equipos de medidas básicos, por ninguna parte he visto otra interpretación que la de que son ustedes los que deben instalarlos y pagar el coste de la instalación.

Tags: Consum, Electricitat, Endesa, Humor

Fa ben pocs dies que vaig anar a veure PA NEGRE, la pel·lícula basada en dues novel·les d’ Emili Teixidó que transcorren en els dies foscos de la postguerra i retraten personatges, fets, vivències i clima d’aquells temps tan tristos en tots els sentits.

Mentre veia la pel·lícula el meu pensament anava retrocedint i recordava moltes coses de la meva infància, no pas perquè les visqués directament, algunes d’elles, sinó perquè en sentia a parlar molt i molt sovint. Aquella por, aquell misteri i aquells secrets, aquella pobresa material i moral, aquella foscor en la vida quotidiana de la societat, la recordava i la percebia impecablement viva i morta alhora. Perquè és cert que hem superat moltes d’aquelles pors i d’aquelles foscors, però ens en queden moltes encara per enfrontar i superar. A començament de la seva novel·la, l’ Emili Teixidó posa una cita de W.G. Sebald: “Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època”.

Aquelles imatges que estava veient a la pantalla en aquell moment em transportaven a uns temps una mica llunyans però que se’m feien ben presents i que d’alguna manera m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Aquelles imatges, aquella història, aquella foscor que acompanya tota la pel·lícula eren evocadores i alliberadores alhora. M’evocaven uns temps passats i, alhora, em sentia com alliberat de tot allò perquè, gràcies a Déu, moltes d’aquelles coses ja havien estat superades i ja ho hem pogut deixar enrere.

Però seguim tenint encara moltes pors per superar i moltes foscors per il·luminar. Les pel·lícules, els llibres, l’art, la música –i tantes altres coses- ens ajuden a imaginar, a pensar, a fabular, a crear altres món ideals i a fugir d’aquells que no volem i ens aclaparen.Ens ajuden a obrir les nostres ments i els nostres cors. Fan una funció educadora i alliberadora essencial i necessària.

I, per acabar, una cosa: aneu a veure la pel·lícula si encara no hi heu anat i llegiu l’ Emili Teixidó, que és un gran escriptor.

Tags: Cinema, LITERATURA, Pa negre, Postguerra

Alberto Boaglio és un escriptor argentí, gestor cultural, professor de Llengua i Literatura castellana. Escriu, sobretot, poesia, prosa poètica i teatre.

Per a mi era un desconegut. Però vaig llegir aquest poema i em va agradar. He buscat més coses d’ell i veig que és un molt bon escriptor. El voleu compartir?

Cuando yo me vaya

Cuando yo me vaya, no quiero que llores,
quédate en silencio, sin decir palabras,
y vive recuerdos, reconforta el alma.
Cuando yo me duerma, respeta mi sueño,
por algo me duermo; por algo me he ido.
Si sientes mi ausencia, no pronuncies nada,
y casi en el aire, con paso muy fino,
búscame en mi casa,
búscame en mis libros,
búscame en mis cartas,
y entre los papeles que he escrito apurado.
Ponte mis camisas, mi sweater, mi saco
y puedes usar todos mis zapatos.
Te presto mi cuarto, mi almohada, mi cama,
y cuando haga frío, ponte mis bufandas.
Te puedes comer todo el chocolate
y beberte el vino que dejé guardado.
Escucha ese tema que a mí me gustaba,
usa mi perfume y riega mis plantas.
Si tapan mi cuerpo, no me tengas lástima,
corre hacia el espacio, libera tu alma,
palpa la poesía, la música, el canto
y deja que el viento juegue con tu cara.
Besa bien la tierra, toma toda el agua
y aprende el idioma vivo de los pájaros.
Si me extrañas mucho, disimula el acto,
búscame en los niños, el café, la radio
y en el sitio ése donde me ocultaba.
No pronuncies nunca la palabra muerte.
A veces es más triste vivir olvidado
que morir mil veces y ser recordado.
Cuando yo me duerma,
no me lleves flores a una tumba amarga,
grita con la fuerza de toda tu entraña
que el mundo está vivo y sigue su marcha.
La llama encendida no se va a apagar
por el simple hecho de que no esté más.
Los hombres que “viven” no se mueren nunca,
se duermen de a ratos, de a ratos pequeños,
y el sueño infinito es sólo una excusa.
Cuando yo me vaya, extiende tu mano,
y estarás conmigo sellada en contacto,
y aunque no me veas,
y aunque no me palpes,
sabrás que por siempre estaré a tu lado.
Entonces, un día, sonriente y vibrante,
sabrás que volví para no marcharme.

Del llibre "En voz baja"

Tags: LITERATURA

Què volen dir allà a Madrid quan diuen  “un país normal”? Perquè, si filem una mica prim, aquesta Espanya amb la que s’omplen tant la boca de normal no en té res.

-No entenen (i sembla que ja no ho entendran mai, per incapacitat manifesta) que en un Senat (encara que sigui de forma simbòlica) es pugui sentir parlar una altra llengua que no sigui el castellà. Suïssa, per exemple, deu ser per aquests cavernícoles un país anormal… Ja m’agradaria a mi ser tan anormal com Suïssa! O com Bèlgica, que n’és un altre exemple. O com al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, on cada intervenció al ple d’un eurodiputat es pot fer en qualsevol d’aquestes, mentre hi ha 22 equips de traductors duent a terme la traducció simultània als altres 22 idiomes. Uns 23 idiomes que, per cert, són només estatals, i que comporta casos absurds com que el maltès, amb només 330.000 parlants, hi sigui oficial, i el català, amb uns 11.5 milions (dades d’Etnologue de 2009) no. Però de totes maneres, allà es pot comprovar que no és pas tan difícil ser una mica respectuós amb cadascú i que tampoc costa tants diners…

-Un país normal, per exemple, mira de protegir i vetllar pels ciutadans que són fora del país i que es troben amb problemes, com ha passat aquests dies amb periodistes catalans a Egipte. Resulta que van arribar agents alemanys de les ambaixada a endur-se els seus periodistes. Després van arribar els francesos amb dues tanquetes de l’exèrcit egipci a emportar-se els seus. Mes tard, militars iraquians arribaren uniformats a buscar l’equip de la televisió de Bagdad i se’ls emportaren a l’ambaixada. Als periodistes catalans, teòricament, l’ambaixada espanyola els havia d’anar a buscar també. Però van esperant i no arriben. Llavors la Pilar Rahola comença a remoure cel i terra perquè l’ambaixador d’Espanya al Caire es decideixi a posar-los-hi un transport decent i segur, segons explica ella mateixa, per evacuar-los. Això és una Ambaixada? Això és propi d’un país normal?

-Tornarà el PP. Em sembla, Sr Rajoy i CIA, que els falta molt a vostès per poder ser bons governants d’un país normal. De fet, ja ho vam poder comprovar amb el Sr Aznar, un que era de la seva mateixa  corda. Ni llavors vam ser mai normals (més aviat escolanets de Bush) ni ara sembla que ho podrem ser amb amb aquest Rajoy que desgraciadament ens caurà al damunt. Començarem a sentir ben aviat “Zapatero, dimisión. Váyase, Señor Zapatero”. Anem-nos preparant que arriba tota la plana major, Mayor Oreja, i la “oreja mayor”que és Esperanza “cañí” Aguirre, la que ha fet de Madrid una “voto factoria” cínicament passada per la cara i sense cap vergonya a la España Immortal i sempre enyorada per alguns. Vindrà Rajoy carregat de Camps valencians i de vestits comprats amb fosques comissions. Tornarà a treure el cap i a alçar la veu, amb la seva veueta franquista, Aznar, restaurador de pàtries, de transicions  mig rovellades i passades por FAES. Tornaran els mateixos de sempre, els que no han marxat mai, amb fastigosos Vidals Quadras inclosos.

Anem-nos preparant i que Déu ens agafi confessats! Marxarem del foc per caure a les brases.

Tags: España, POLÍTICA

Un amic m’ha fet arribar aquest vídeo tan bonic que he volgut compartir amb vosaltres. M’agrada molt escoltar música. Mentre sóc davant de l’ordinador, o llegint, o conduint m’agrada tenir la ràdio posada o un fons musical. Depèn del que estigui fent, o si necessito més o menys concentració, poso la ràdio o un tipus de música determinat. No sóc gens entès en música, no tinc formació musical, no sé cantar, ni sé tocar cap instrument però sí que tinc els meus gustos musicals ben determinats. M’agraden certes coses i em desagraden enormement altres. Deu ser fruit d’una educació determinada, suposo.

Entre les músiques que m’agraden hi ha l’anomenada música a cappella. Com que jo no us ho sabria explicar gens bé, me’n aniré a veure el Sr Wikipedia i ell us ho explicarà millor.

La música “a capella” és un estil de música vocal o cant sense acompanyament instrumental o una peça prevista per a ser interpretada d’aquesta forma, tant referit a un(a) com a un a interpretació col·lectiva. A cappella és una expressió italiana per a designar (música) com a la capella; això es refereix al fet que a les esglésies cristianess’hi cantava sense acompanyament instrumental durant els primers segles d’existència. De vegades es lletreja malament com a capella, que és derivat del vocable llatí (tot i que en llatí capella vol dir cabra petita), o de vegades acapella.

Les persones no sempre diuen exactament paraules mentre canten a capella; de vegades poden intentar emular els instruments reproduint la melodia amb els seus acord vocals o amb algunes de les tècniques de la musica vocal sense text. Per exemple, “Twilight Zone” de 2 Unlimited era cantada a cappella com a instrumentació a la comèdia de televisió Thompkins Square. Un altre exemple famós d’emulació d’instruments a través del cant és el tema per a la sèrie La Família Adams. Grups com Vocal Sampling o Undivided intenten emular sons llatins a través del cant a cappella. L’artista vocal Bobby McFerrin és famós per les seves emulacions.

http://ca.wikipedia.org/wiki/A_cappella

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com

El 28 de març de 2006 Ciuraneta va firmar la demanda que havia de portar el cas al TRIBUNAL DE LA ROTA. L’equip jurídic argumentava que fins al moment només hi havia hagut decrets administratius i no hi havia hagut cap pronunciament jurídic, ni per la via canònica ni, naturalment, per la civil. Lleida volia que s’analitzés ara la propietat de les obres i demanaven anul·lar els decrets administratius perquè anaven "contra fets provats".

A partir d’aquell moment Lleida va centrar tots els seus esforços en el tribunal de la Rota, però passats els mesos es va veure que difícilment aquest tribunal s’atreviria a desautoritzar la Signatura Apostòlica i, menys encara, el cardenal Re.

Finalment el 13 de maig de 2008 el tribunal de la Rota va comunicar al bisbat de Lleida que no admetia a tràmit el recurs. Havien passat dos anys i dos mesos i la notificació s’expedia justament quan anava bé per al timing que el Vaticà havia decidit perquè l’administrador apostòlic de Lleida, el bisbe Salinas de Tortosa, ho va fer venir bé amb la seua sortida de Lleida, l’acord que havia de tancar amb el bisbe de Barbastre per al lliurament de les obres, i el nomenament del nou bisbe de Lleida, que va tenir lloc el 16 de juliol.

I és que Battista Re se sortia amb la seva quan el 2007 el prelat de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta demanava la seva substitució per culpa de la malaltia que el consumia, Parkinson. Així doncs, s’encarregà de donar la diòcesi al bisbe de Tortosa, Javier Salinas, com a administrador apostòlic mentre no es nomenava un nou càrrec definitiu. Salinas havia estat nomenat bisbe pel mateix Battista Re als anys 90 i buscava arribar a cardenal, fets pels quals convindria amb la voluntat del magisteri romà.

Així doncs, el pla va culminar amb la signatura a Madrid, apadrinada pel nunci De Castro, de la cessió formal per part del bisbat de la majoria de les obres del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal que reclama Barbastre. El bisbe s’havia acomiadat la setmana anterior dels feligresos lleidatans amb una nota a la porta de les parròquies i uns dies més tard Re designava el nou bisbe, amb la missió de tancar l’afer.

Tot i això la societat lleidatana estigué al cas i va presentar l’assumpte als tribunals civils, que el van admetre. Tot començava així de nou, per bé que la justícia en aquest cas partiria d’una legislació escrita i definida, que és la que hauria de comptar en un Estat de dret.

Tags: Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com

Malgrat la trentena de recursos i al·legacions presentats per Lleida, els tribunals eclesiàstics no han volgut entrar mai en el fons de la qüestió. No només això, sinó que l’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica

va apartar un promotor de justícia (els fiscals en el marc eclesiàstic) que va voler acceptar el cas. I és que el Tribunal compta amb noms com Javier Echevarría (secretari personal de Josemaría Escrivá, cardenal de l’Obra avui en dia); Julián Herranz (cardenal també de l’Opus Dei); Jean-Louis Tauran; Antonio María Rouco Varela; Agostino Cacciavillani i Sergio Sebastiani; aquests dos últims membres del consell cardenalici de la Congregació per als Bisbes que dirigeix el cardenal Re, contra qui s’haurien de pronunciar en cas d’acceptar algun recurs de Lleida.

L’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica és, doncs, l’entitat que ha anat refusant de manera sistemàtica tots els recursos presentats per Lleida per qüestions de forma o per estar fora de termini. Santiago Bueno explica que els tribunals solen ser molt flexibles en aquests casos si veuen que hi ha raons fonamentades i que la justícia en pot sortir beneficiada, però en aquest cas no hi ha hagut cap signe de transigència.

Els experts demostren que les poquíssimes argumentacions jurídiques donades per la cúpula de l’Església en el litigi són un cúmul de tergiversacions, interpretacions partidistes i fugides d’estudi, per bé que no és d’estranyar en un feu teocràtic medieval com el Vaticà, on no hi ha separació de poders i el tràfic d’influències són la tònica dominant.

Simplement no hi ha hagut ningú que hagi gosat pronunciar-se contra les disposicions del cardenal Battista Re, un dels homes més poderosos de l’Església. Tot estava dat i beneït, valgui aquí l’expressió, fins que el bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta es va plantar, i durant set anys va posar en evidència les arbitrarietats de Roma i la conferència Episcopal.

L’1 de març de 2006 es va saber que la Signatura havia demanat al bisbat de Lleida que aportés documentació relativa als recursos presentats. Els juristes que representaven Lleida es van mostrar esperançats perquè per primera vegada el Vaticà reclamava documentació per analitzar el cas. Fins que es presentessin els documents el tribunal va dictar una dilata.

La demanda de Lleida comptava amb el vot favorable del promotor de justícia Frans Daneels, que va interpretar que existia prou fonament jurídic per estudiar la propietat de les obres. La sorpresa va ser quan el bisbe de Lleida va rebre una carta que anunciava que Daneels havia estat remogut del càrrec per a aquest cas específic i cap altre. Així doncs, el 17 de maig de 2007 la Signatura Apostòlica es va pronunciar sobre el recurs presentat pel bisbat de Lleida, que pretenia provar la propietat de les obres, negant-se a tenir en compte els arguments.

Aquesta vegada, però , la Signatura va cometre una irregularitat: el plenari de cinc membres que va analitzar el recurs de Lleida era presidit pel degà del tribunal, cardenal Augusto Vallini, que ja havia presidit el plenari anterior que havia emès el mateix veredicte. Els juristes van informar que això anava en contra de tot tipus de dret, tant civil com canònic, ja que el magistrat que ha emès una sentència no pot judicar el recurs a aquesta mateixa sentència.

Lleida va recusar encara un segon membre del tribunal, Jean-Louis Tauran, per una actuació anàloga. Ja s’havia declarat en contra de Lleida, i va dir que ala Signatura Apostòlica no hi ha nivells ni instàncies. A més a més, amb arrogància deia que per qüestió de dates no havia tingut temps d’estudiar la documentació de Lleida i va dir que ja la coneixia, que no li vindria res de nou.

El fet que fins aleshores Lleida sempre hagués recorregut al tribunal de la Signatura Apostòlica explica Eugeni Casanova (octubre de 2008) que es deu a que "el primer que atribuí les peces a Barbastre va ser la Congregació per als Bisbes, a través del nunci. Tots dos formen part de l’Administració vaticana i, per tant, cap tribunal no va dictaminar res. Lleida va reclamar a la Signatura, que sí que és un tribunal. La Signatura ha fet diverses resolucions, però mai ha entrat en el fons de la qüestió, que és la propietat. L’objecte de la discussió doncs, per al Tribunal, no és la propietat, sinó el decret que havia fet un nunci perquè a ell li va semblar bé. El personal Re és una de les persones més poderoses al Vaticà, i aquesta és la primera vegada que un tema que porta ell li reboten a la Signatura, i això no li agrada gens. No cal dir que ell coneix un a un tots els homes del tribunal, i la majoria són subordinats seus o col·legues. Estem en una institució piramidal on no hi ha divisió de poders. La Congregació per als Bisbes, és a dir, el cardenal Re, intervé perquè el nunci és bisbe. Com que la Signatura va dir a Lleida no, sempre serà que no; i per això han de recórrer al Tribunal de la Rota. Tots els membres són juristes i professors universitaris, no com a la Signatura, que hi ha de tot".

Tags: Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_12.html

Quan l’Opus Dei va aconseguir una influència determinant a Roma, a partir de l’entronització del papa Joan Pau II, va ser el moment de llançar l’ofensiva definitiva, de la mà directa de cardenals i monsenyors vinculats a aquesta organització i a l’Espanya nacional catòlica.

El front polític també va ser determinant. L’annexió es va produir quan el terolenc Juan Alberto Belloch, més tard alcalde de Saragossa, va obtenir el 1993 la cartera de Justícia (la responsable de les relacions amb l’església) i es va convertir en vicepresident del govern espanyol.

Belloch va acusar el bisbe de Lleida de voler catalanitzar les parròquies aragoneses a l’ensems que el bisbe de Barbastre assegurava que pretenia incorporar-les políticament a Catalunya.

Mapa d’Aragó i les seves diòcesis anterior a 1995,
on es veu la part del bisbat de Lleida annexionat.

Mapa de Catalunya amb les seves diòcesis actuals.
El de Lleida no era l’únic bisbat amb parròquies fora dels límits administratius catalans.

L’ascensió de Belloch va coincidir amb la de l’arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, a la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Va ser des del moment del seu nomenament a la capital de la província eclesiàstica, el 1977, una peça clau en la pugna per la desmembració de Lleida.

A partir d’aquesta situació, tres nuncis van determinar no només la partició del bisbat i la concessió de les obres d’art a Barbastre, sinó una ofensiva contra tota l’Església catalana que va culminar en l’esberlament de l’arquebisbat de Barcelona i el nomenament de bisbes "adequats" a gairebé totes les diòcesis, fins i tot de l’Opus Dei.

Els diferents nuncis vaticans des dels anys cinquanta, a excepció de Luigi Dadaglio, tenien la consigna d’actuar a favor de l’annexió del territori de Lleida a Barbastre. Ho prova la correspondència d’Ildebrando Antoniutti i les actuacions de Mario Tagliaferri, Lajos Kada i Manuel Monteiro de Castro. Tots van fer consignes contra el "nacionalisme exacerbat" i van actuar en contra de qualsevol expressió de l’Església catalana.

En primera instància Tagliaferri fou qui dictaminà la mutilació de la diòcesi catalana el 1995. Fou més tard Kada, que es va enriquir de manera corrupta amb la venda de gravats de l’Església, qui va emetre un decret ple d’irregularitats jurídiques en que disposava que "el patrimonio artístico procedente de las parroquias desmembradas, y que se encuentra actualmente en Lleida, está a título de depósito y no de propiedad, mientras la diócesis de Lleida no pruebe lo contrario en cada caso; por lo que, de ser reclamado por sus legítimos propietarios, debe devolverse".

Fou un nunci que manipulà les comissions que havien d’estudiar el cas i els recursos interposats pel bisbat de Lleida, però només foren encapçalades per prelats partidistes. El seu successor, Monterio de Castro, va continuar la política decantant les comissions amb anticatalans i personatges vinculats a l’Opus, favorables a Barbastre.

Una qüestió cabdal en el litigi és que el Vaticà no ha volgut analitzar mai la propietat de les peces. Contra Lleida hi ha únicament el decret personal de Lajos Kada i la ratificació per Giovanni Battista Re, un ultraconservador italià molt vinculat a la cúpula de l’Església espanyola i a l’ambaixador d’Aznar a la Santa Seu, Carlos Abella. Les actuacions jurídiques d’aquest dicasteri

han estat conduïdes per Eduardo Baura, un madrileny que és degà de Dret Canònic de la Santa Croce, la Universitat de l’Opus Dei a Roma.

Tags: Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_07.html

Les trifulgues eclesiàstiques, l’origen del litigi

El Vaticà va dictar el 15 de juny de 1995 un decret pel qual cedia més de la meitat de la diòcesi de Lleida a la veïna de Barbastre, malgrat vuit segles d’història i la voluntat dels feligresos, que no van ser consultats en cap moment. El cas era insòlit, sense precedents a Europa, i es va fer amb l’excusa d’adequar les diòcesis espanyoles als límits autonòmics.

Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat de Catalunya i acèrrim catòlic, fou entrevistat el 2008 en relació a aquest afer i sobre la passivitat del govern davant d’aquesta situació com es recull a El complot "Vaig pensar que l’Església catalana es defensaria, i no va ser així. […] Em va semblar que no hi havíem d’intervenir. Jo crec en la separació entre l’Església i l’Estat. […] Si ho haguéssim intentat, segurament no ens n’hauríem sortit. El papat no ha sigut mai favorable a Catalunya per raons històriques. L’enemistat entre el Vaticà i Catalunya ve de lluny, de quan la Corona d’Aragó -els catalans, bàsicament- intervenia en la política italiana i en la Mediterrània. Roma va excomunicar el rei català i la croada."

Ja consumada la segregació, un nunci que va acabar acusat de corrupció va prendre la decisió arbitrària i fraudulenta de lliurar més d’un centenar d’obres d’art del Museu de Lleida a la nova diòcesi de Barbastre Montsó. Però el conflicte es veu agreujat per la lluita contra la personalitat mateixa de Catalunya, que Aragó ha assumit com a pròpia autoproclamant-se baluard contra l’expansionisme i l’independentisme català, tant per obtenir el territori episcopal com per intentar després aconseguir, contra les bases més elementals del dret i les normes museístiques internacionals, unes peces que són a Lleida des de finals del XIX, tal i com hem comentat repassant la història del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

En el fons resta la voluntat d’assimilar una part del seu territori que té la llengua i la cultura catalanes com a pròpies, la Franja. Fa gairebé dues dècades que Aragó té pendent una llei de llengües que hauria de portar una certa dignitat als seus catalanoparlants, però sempre l’ha ajornat. Al contrari, totes les accions de Saragossa, des de la divisió comarcal als plans de carreteres, van dirigides a substituir la cultura d’aquest territori i fer que giri l’esquena al seu pol de referència històric.

Un dels components determinants de les actuacions contra Lleida ha estat la salvaguarda del bisbat de Barbastre, sumit des de la seva creació, al segle XVI, en un raquitisme que el condemnava a la desaparició. Un cop annexionades 111 parròquies de Lleida, la diòcesi va passar d’una mort segura a ser la segona d’Aragó.

De fet, aquest bisbat va tenir més d’un segle totes les funcions suspeses, fins que el 1951 el franquisme el va ajudar a restablir, justament quan el barbastrenc Josemaría Escrivá de Balaguer començava a aconseguir poder i ministeris dins el règim. Les cròniques detallen les pressions d’Escrivá a favor del seu bisbat, on l’organització que ell va crear el 1928, l’Opus Dei, té el gran santuari mundial, Torreciudad.

Tags: Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de.html

Taula del Naixement i l’Epifania signada per Jaume Ferrer.
Font: www.museudelleida.cat

Els estudis de Carmen Berlabé i Francesc Fité van demostrar que quatre de les obres que Barbastre reclama se’ls va atribuir una procedència errònia, ja que almenys dues són originàries de la Seu Vella i les altres dues, segons Isidre Puig (historiador a la UdL) formen part d’una taula de l’Epifania i el Naixement signada per Jaume Ferrer i que també Silverio Nieto, el bisbe de Barbastre, va incloure a la llista d’obres a donar. L’opinió generalitzada dels estudiosos és que van anar a parar a Binaced quan la catedral va ser desmantellada per Felip V. Aquest seria el cas també d’un retaule de Sant Antoni i Sant Pau Anacoreta, que procedeix amb tota probabilitat de la capella de la Seu dedicada a aquests dos sants i que van anar a parar a Vilanova de Sixena.

És trist que fins el 1993, quan Carmen Berlabé inicia la seva recerca, no s’hagués catalogat tot aquest fons diocesà. L’ancià mossèn Ramir Viola, que tenia al seu càrrec l’Arxiu Episcopal, no li semblava bé que gent no vinculada s’hi endinsés. Tampoc el bisbe Malla va facilitar en cap moment la recerca.

Tot i això, en un primer moment ja van començar a sortir cartes i documents de Josep Meseguer que eren títols claríssims de propietat, i fins es van trobar dietaris amb totes les anotacions relacionades amb la compra o la permuta d’obres. Tot això fou a partir de 1999, quan Ciuraneta pren el relleu a la diòcesi i permet lliurement l’entrada a l’arxiu del bisbat i de la catedral a la historiadora. Tot i això, fins el 2003 no es van extreure les conclusions; moment en que les tensions amb el Vaticà ja estaven més que assentades tal i com detallarem. Es van rescatar factures, rebuts, cartes de donació i permuta, etc. Segons Berlabé "les proves que demostren la propietat de Lleida són contundents" però ni el nunci ni el Vaticà no van reconèixer cap dels documents.

Altres peces reclamades de les que la procedència es considera catalana serien el sagrari de Vall-llebrerola, que Pulchra atribuïa a Benavente; o el Calvari d’Irgo, una pintura sobre taula que es deia que era de Vallcarca, malgrat que la descripció i número d’inventari corresponen als atribuïts a aquest llogaret vora Pont de Suert. Dues peces que també a Pulchra es donaven com a provinents d’Eixea van resultar ser de l’església de Sant Joan de Lleida, enderrocada l’última dècada del segle XIX.

Hi ha també un frontal de seda adomassat de poc valor que Barbastre reclama perquè en el trasllat de després de la guerra, el 1943, algú el va enregistrar com a procedent de "Montanuy", quan en realitat és de Montagut.

En relació als documents que es conserven, l’esmentat sagrari de Vall-llebrerola (Noguera) el podem emprar d’exemple, com a un dels molts dels que es conserven les cartes originals en que es prova la compra o permuta d’obres, tal i com es transcriu a El complot:

Estimado Prelado:

Ayer lunes con un carruaje de Artesa de Segre mandé el retablo gótico, altar principal que según parece habría sido en otro de la antigua Iglesia hoy del todo derruida de Vallebrera i posteriormente de Vallebrerola; adjunto le mandó un sagrario que estaba arrinconado en el palomar de la Rectoría, con un ritual que si algún mérito tiene, lo puede dejar en el museo. No lo he enviado antes porque esperaba la ocasión de que bajara algún carro particular y en vista que esta ocasión no llegaba, he determinado entregarlo a una agencia, con la condición que lo lleven a su mismo palacio. Los pocos vecinos de Vallebrerola han recogido una pequeña cantidad en metálico, pero aún no hay suficiente para hacer el campanario dado el caso que si Ilustrísima pueda proporcionarles una campana, con el importe del retablo, pues lo recolectado solo llega a unos catorce duros […]. Espero me contestará si ha recibido el retablo y demás y todo lo que V.E. Ilustrísima tenga a bien disponer lo podrá decir. Los Vallebrerolenses quisieran la campana para el 23 de diciembre que es el patrón de dicho barrio.

Sin más se ofrece de V.E.I. Y besa respetuosamente su pastoral anillo éste humilde súbdito y capellán.

José Lladonosa, Pbro.

Vallebrera, 7 octubre 1902.

El bisbe Meseguer va escriure a la capçalera: "Recibido. Se les envía una campana para Vallebrera, ha costado 298 pesetas".

Amb documents probatoris com aquest, un notari va estendre títols de les peces, i constituí escriptura de propietat i de dipòsit, inscrivint-les en el registre; acreditant la història dels objectes artístics en litigi, tal i com desenvoluparem més endavant.

Tags: Museu de Lleida