A PEU

Hi ha mil raons per fer vaga. N’hi han mil més per no fer-ne. Cadascú té les seves i totes són legítimes. El que no és legítim és no deixar treballar a qui vulgui fer-ho amb amenaces de tot tipus.

Sí, us vull parlar dels piquets "informatius", que seria millor anomenar-los coercitius. Escoltant alguns sindicalistes i sobretot veient el que fan i deixen fer avui he retrocedit molt i mols anys enrere. Ja us asseguro jo que s’hi han ben lluït!. No en tenien prou de fer el ridícul durant una bona colla d’anys, callant vergonyosament quan havien d’haver hagut de parlar, que ara han parlat (amb paraules i obres) quan havien d’haver callat. Encara que només fos per vergonya!

Els sindicats s’han tornat un anacronisme, com s’hi han tornat moltes altres institucions d’aquest país. Amb la diferència que amb algunes institucions tothom s’hi atreveix i amb els sindicats no. Molts sindicalistes (no tots segurament) encara ho són perquè tenen un "modus vivendi" còmode, fàcil i allà hi tenen el cul calent.

Aquests dies he escoltat un llenguatge antic, rònec, passat de moda, faltat d’arguments, gastat i cavernícola. No sols no han dit res de nou, sinó que han repetit el de sempre, però ara sense arguments. O millor dit: amb uns arguments que fan riure perquè, en aquests moments concrets de crisi profunda, un Govern com el que tenim poca cosa pot fer.Tot el que s’havia de perdre ja s’ha perdut i no és ara el moment de perdre més coses sinó de mirar de començar-ne a reconquerir algunes amb idees noves i convencent-se que el mon econòmico-social que ens toca viure ja no és el d’abans. Aquests senyors no se n’han adonat encara i em sembla que ja no se n’adonaran.

Fomentar piquets coercitius per no deixar treballar, per paralitzar una societat que necessita treballar i aprofitar tots els recursos no té sentit, és una injustícia que els treu tota la raó que puguin tenir i una falta total d’ètica. No deixar treballar amb formes violentes, punxar rodes, escridassar, tancar polígons industrials i calar foc a pneumàtics  són mètodes cavernícoles. Segueixen fent servir les eines de sempre. la silicona, les pedres, els barrots, el foc i la por. D’això se’n diu senzillament coerció física i moral.

D’aquí una estona els escoltarem dient que la vaga ha estat un èxit. Èxit de què? Èxit per què? Èxit de qui?. I ara què? Canviarà alguna cosa?  En traurem alguna cosa de tot aquest vandalisme o simplement alguns intentaran pescar en les aigües brutes que corren aquests dies?

Tot plegat vergonyós, indigne, repetitiu i digne d’un país  que de cap manera podem dir-ne desenvolupat. Em sembla que per aquests verals hi ha unes quantes institucions que s’haurien de posar urgentment al dia.

M’agradaria poder un dia escriure aquest testament…

En arribar, fill meu, l’hora de marxar

et deixaré en herència els meus núvols,

cotons per fer-te més tebis els nius de l’absència.

Núvols encara calents de suor i de sang,

el vapor de la terra que engendra els ideals.

Et deixaré les claus de totes les meves presons

i unes ales ansioses de superar antigues repressions

de somriures negats, de braços rebutjats,

de pors admeses, de goigs mutilats.

En el mateix manat, amb ales i amb núvols,

et deixaré -doblegat- un horitzó

perquè el puguis desplegar cada matí

i poder obrir la teva aventura vital cap a noves direccions.

I un carretada de coratge

perquè no t’enganyin els que menteixen,

perquè no et trepitgin els que manen,

perquè no et comprin els que tenen.

El que et deixo és el que jo he tingut i cultivat

i si ho acceptes, fill,

quan somiïs i volis i lluitis i protestis

jo viuré amb tu.

Convidat per l’ amic Josep Peramiquel, que junt amb la M. Alba Esquius són els directors d’aquesta magnífica representació que s’ha fet durant una colla de dies a Súria, vaig poder assistir ahir al retaule "Pell de Poble" que recorda la tragèdia que va significa l’epidèmia de còlera que assetjà la vila l’any 1885.

Ara fa 25 anys se celebrà el centenari del Vot de Poble a Sant Sebastià i per aquest motiu un grup d’emprenedors van demanar a l’escriptor Agustí Soler i Mas un text que recordés, el més fidelment possible, aquells esdeveniments. Així, doncs, es va representar per primera vegada "Pell de Poble" llavors. Va quedar tan bon regust de boca que ara s’hi ha volgut tornar i -pel que m’han explicat- amb total èxit ja que s’ha omplert en totes les representacions i inclús se n’ha hagut de fer dues més que inicialment no estaven previstes.

"Pell de Poble" és un autèntic espectacle popular en tots els sentits: perquè recorda uns fets tràgics que van succeir a la Súria de la segona meitat del segle XIX; perquè la representació neix del mateix poble; perquè s’hi comprometen a fons vora 300 persones del poble; perquè va dirigit sobretot a la gent del poble, per tal de fer-los memòria històrica d’uns fets molt seus; perquè la manera com es fa la representació és totalment popular ja que hi participen entitats, grups i gent de tot tipus del poble de Súria i es fa a la Plaça Major de Súria. Es representa als mateixos llocs on van passar els fets ara fa 125 anys.

Això té un gran valor en tots els sentits, per l’esforç que significa i pel que representa per Súria. És una manera de fer poble. És recordar. És reviure. És ensenyar a les actuals generacions tota la història passada i és un cant a la vida, a la solidaritat davant d’una desgràcia com va ser l’epidèmia del còlera que va infectar més de 269 persones i va causar la mort d’uns 90 malalts de la població que llavors comptava amb 1.800 habitants, segons explica Jordi Algué Sala, historiador i assessor històric de l’obra que es representa..

És un espectable entranyable, emotiu, senzill i complex alhora. Dura quasi dues hores però es fa curt. Hi ha una mica de tot: teatre, música, cant, ball… I tot plegat en el marc incomparable del Poble Vell de Súria, que ja fa molts anys que el tenen cuidat i arreglat i que val la pena visitar.

Només em resta donar les gràcies per aquesta generosa invitació que van fer-me i felicitar-los a tots per l’èxit aconseguit. I que per molts anys segueixin tenint tantes ganes de fer coses tan boniques.

L’accident de la mina xilena que ha atrapat 33 miners m’ha fet pensar en aquell tràgic accident del 13 d’Octubre de 1972, en què un avió uruguaià transportava 45 passatgers a Xile, entre ells jugadors de l’equip de rugbi Old Christians, que viatjaven per enfrontar-se amb els xilens Old Boys i que es va precipitar a la Serralada dels Andes. Diversos van morir en la caiguda, altres poc a poc, a 3.600 metres d’alçada, pel fred de 30 graus Celsius sota zero i la manca d’aliment. No obstant això, com una espècie de miracle es va conèixer 72 dies després de l’accident: hi havia 16 supervivents, trobats primer pel traginer xilè Sergio Catalán i després per un grup de rescat, també xilè.

Solitud a la muntanya i solitud a les profunditats. Amb la diferència que els uns es pensaven que ja no els buscaven i els altres saben que es fa l’ humanament possible per rescatar-los. Una gran diferència, certament. Però la solitud existeix en tots ells. Però també l’esperança…

La gratitud amb Xile dels supervivents a la tragèdia dels Andes va quedar segellada per sempre. Per això, quan el grup dels setze va saber dels miners atrapats a la mina San José, van sentir la necessitat de retornar una mica del que van rebre i portar un missatge d’esperança als familiars. Dir-los que els miracles existeixen; que si fa 38 anys la vida els va treure de la tempesta blanca i després van viure vides normals, ells també sortiran del seu forat i podran tenir una vida normal. Per això, Ramón Sabella, José Luis Inciarte, Gustavo Zervino i Pedro Algorta, emocionats supervivents de 1972, acompanyats per un diputat xilè, construint un nou capítol de l’esperança han anat al cor de l’hecatombe.

Ells mateixos expliquen que han quedat impressionats per la tasca tècnica i pel suport i contenció psicològica que es brinda als miners i les seves famílies. El més emocionant de la seva visita va ser la trobada amb les famílies dels miners. Per a un supervivent dels Andes és inevitable recordar la pròpia família, que va estar al peu de la muntanya mentre estaven absents. Les famílies dels miners els van sorprendre amb una cançó de benvinguda i van acabar abraçats i plorant d’emoció. Ells saben que encara estan en una etapa d’alegria i esperança perquè hi ha bones notícies, encara els queda molt per fer per poder treure els seus familiars de la mina i reconstruir a la llum del sol la vida que hi ha allà sota a la foscor.

Atrapats a les altures o atrapats en les profunditats. En el fons de tot plegat és l’etern misteri de la persona:  tots estem atrapats en nosaltres mateixos per mil circumstàncies de la vida i podem optar per ser lliures o no, també per nosaltres mateixos, amb l’ajuda dels altres i per saber aprofitar -o no- les oportunitats que ens brinda la vida.

El misteri d’estar viu i no poder incorporar-se al permanent fluir de l’existència és el que uneix els setze d’abans als trenta-tres que batallen avui per les seves vides. L’esperança de tots és el que fa viure i tirar endavant en les vides personals de cadascú. Cal tenir fe que la terra xilena tornarà a la llum els seus fills que estan en aquest refugi, així com la muntanya xilena va donar una nova oportunitat a aquests altres fills adoptius, que l’ abracen ara amb gratitud. Cal que tots tinguem fe en que la vida ens obre sempre una porta per on sortir, encara que sembli que no hi ha sortida.

Tenir amistats és important. Les persones necessitem amics per viure, prosperar i per sentir-nos connectats. Els amics ens ajuden a mirar-nos a nosaltres mateixos. Ens fan veure les nostres bones i males qualitats i reforcen la nostra autoestima. A través de rialles i bons moments ens ajuden a passar per moments d’estrès o tensió. Poden ajudar-nos a seguir endavant. Els amics estan al nostre costat en moments difícils i celebren amb nosaltres els moments de fortuna i èxit. Les amistats són enriquidores i compensen el temps i la feina que tenim en cuidar-les.

La bona comunicació i la lleialtat és el secret d’una amistat saludable, duradora i la clau per solucionar els problemes. Per això és tant important cuidar-les i conservar-les. Mirar de que l’amistat no es refredi. Mirar de no perdre les que un té. Si busquem l’amic perfecte mai el trobarem.  Els altres veuen els nostres defectes tant com nosaltres veiem els seus. Però heus aquí la grandesa de l’amistat: així i tot ens podem estimar i respectar.

Ser amic és ser respectuós i no jutjar; no mirar més els defectes que les virtuts; mirar més els moments bons passats junts i no pas els dolents.

Ser amic o amiga és respectar-se; ser sincer i sencer. Mostrar-se tal cóm hom és. Vull dir que s’ha de dit tot el que és cregui oportú i sembli millor. D’un mateix i de l’altre. Sense ofendre i amb ànim d’ajudar. Ser amic vol dir aguantar coses i ser molt generós. No mirar el temps que hom hi dedica. Fer l’impossible per ajudar, per estar allà quan l’amic o l’amiga ho necessiti.

No cal tenir-ne gaires. Pocs i bons, seria el meu lema. I no cal que siguin a prop. Des de lluny es pot continuar essent amics i ajudar-se molt. A vegades el sol fet de saber que hi són ja et dóna forces per continuar. Una telefonada al seu moment val un imperi.

Ser amic és un continu anar i venir d’emocions, de regals, d’afectes. És un pou d’on es treu aigua per dalt i s’omple per sota contínuament. Ser amic és un transvasament continu de coses, de sentiments, de paraules, d’afectes. Es donar per rebre. Es enriquir-se tot buidant-se. Donant és quan més es rep.

Quan hi hagi conflictes (que algunes vegades és inevitable) hi han unes normes que jo crec elementals:

-Romandre calmat. Reconèixer quan s’està a la defensiva o massa emocional.
-No culpar-se o acusar-se mútuament.
-Enfocar-se en el problema actual, mirar d’analitzar-lo i aclarir-lo.
-Descobrir els factors relacionats amb el problema per tal de corregir-los, si cal.
-Acceptar que la perspectiva de cada un és diferent, no equivocada.
-Estar disposat a demanar disculpes i/o perdó i estar disposat sempre a donar el primer pas per un apropament.

S’atansa una jornada de vaga general i cada dia ens bombardegen amb mil raons, tant per seguir-la, com per no seguir-la. La veritat és que em sembla que no s’hi haurien d’esforçar tant ni els uns ni els altres: simplement deixar que cadascú faci el que li sembli i que cada un valori si té motius o no per fer-ne. Ja som grandets i se suposa que cadascú farà (amb tot el dret del món) el que més li convingui.

Però jo diria que haurien de fer vaga de forma obligatòria:

-els sindicalistes. Haurien de fer vaga de xerrameca. Aniria bé que ja comencessin a callar des d’avui mateix. Ja estem tots informats i prou informats.

-els piquets informatius. Aquell dia haurien de mirar de fer vaga i no presentar-se a la “feina” bruta que acostumen a fer quan “informen” pressionant als que volen treballar i a trompades, si cal.

-els que rebenten rodes de camió. O els que posen silicona als panys de les fàbriques, o als trens, o als que trenquen vidres dels autobusos…

-als que no saben el que significa ser lliure. Potser seria bo que aquest dia deixessin ser lliures els altres i reconeguessin que ningú és bo o dolent pel fet de que faci vaga o no.

-aquell que cobren de l’atur i fan feines a l’economia submergida. Podrien fer vaga de cobrar l’atur…

I podríem seguir: Aquell dia (i, posats a fer, ja sempre) podrien fer vaga els aprofitats, els mal educats, els prepotents, els escanyapobres, els vividors, els mafiosos, els explotadors, els que es canvies de jaqueta, els lladres, els delinqüents, els xulos, els ordinaris, els tramposos, els mesquins, les males persones, els covards… i tanta i tanta gent que fa que el món no sigui tan agradable com seria de desitjar.

Bona vaga els que en facin i bona feina als que treballin i santa llibertat per a tothom!

Feia temps que no podia més. Ja no l’aguantava més i l’estrès li havia anat augmentant dia a dia i havia arribat a un punt que ja estava al límit d’explotar.

Va anar a veure la treballadora social de l’Ajuntament i li va explicar el problema que tenia a casa i li va dir que ja no podia més. La noia –jove, eficient, maca, molt atent, molt moderna- va explicar-li que les Residències estaven molt plenes i que possiblement s’hauria d’esperar. I que el seu cas era molt especial i que no entrava dins dels paràmetres fixats. Que era la primera vegada que li venien amb una demanda d’aquesta mena i va mirar de convèncer-la com va poder. Però, aparentment, no hi va haver manera perquè insistia i insistia.

Tant li feia esperar! Si podia fer que entrés a la llista ja estava contenta. Esperar un temps era el mal menor i ja s’hi conformava.

Aquell matí es va llevar amb la decisió presa: la Trini, -una bona dona de 75 anys i amb el cap ben clar-, tipa de que el seu fill de 40 anys l’amenacés un dia sí i un altre també de que la portaria a una Residència per a gent gran, va decidir ingressar-lo a ell. Va pensar: Què és això de que a les Residències no més hi hagi d’anar gent gran. Per què els fills ha de decidir sempre sobre els pares grans? Ja n’hi havia prou! Ja estava bé! Va pensar que a partir d’ara s’havia de reivindicar Residències per a fills que no estimen, per a fills que no cuiden, per a fills que només pensen en ell mateixos, com era el cas del seu fill Ramon. Trobava que era just , no?

Si anéssiu a matricular al vostre fill a un Institut i, en lloc d’un cartell de benvinguda us trobéssiu una pissarra amb el text que cito a continuació, a quin país diríeu que esteu?

Acerca del uniforme: Las hembras no usarán más de un par de aretes. Las camisas y blusas se usarán por dentro. No se les harán pinzas, recortes para ajustar al cuerpo o que queden por encima de la saya o pantalón. No sustraer los bolsillos. Las sayas deberán tener  un largo de 4 centímetros por encima de  las rótulas de las rodillas. No se permitirán sayas pélvicas, decoloradas o con marcas de planchado. Los pantalones deberán ajustarse a la altura de los zapatos. No se permiten pantalones pélvicos. Las hembras no usarán maquillaje. No se permiten pulsos, collares, cadenas ni anillos. Los atributos religiosos no podrán estar visibles. Los zapatos serán cerrados y las medias blancas y largas. No se portarán MP3, MP4, celulares. Los varones no usarán aretes, presillas ni piercing . Los cintos deberán ser sencillos y sin hebillas excéntricas, grandes o a la moda, estos deberán ser de color negro o carmelita.

Acerca del cabello: Los pelados, peinados y afeitados deben ser los correctos, eliminando toda excentricidad y modismos ajenos al  uso del uniforme. No se permite en los varones: el pelo largo, pintado, pinchos largos, ni figuras en el cabello. Las hembras no usarán aretes colgantes. Las prendas a usar en el cabello deben ser: azul, blancas o negras. Estas tendrán un tamaño acorde. El cabello de los varones no debe exceder los 4 centímetros.

Ho heu endevinat? Potser no, però segur que us en heu imaginat algun. Doncs sí: aquest país és Cuba.  I això ho explica Yoani Sánchez en el seu blog; diu que és el que es va trobar el dia que va acompanyar a matricular el seu fill Teo al preuniversitari.

Sobra cap més comentari, em sembla.

El meu ordinador ha fet figa; ha fet catacrac; ha dit prou; ha acabat els torrons; s’ha mort. R.I.P.

M’ha sabut greu perquè m’acompanyava des de feia una colla d’anys. S’ha mort de vell. Ha resistit virus, cucs, troians, espanyols, romans i cartaginesos. Ho ha anat resistint tot estoicament  durant més de 10 anys. Un atac de cor fulminant i el seu disc dur ha dit prou. Què hi farem! A tots ens tocarà fer la mateixa fi del Cagaelàstics!. Pobret! me l’estimava molt però és llei de vida.

Ara en tinc un de nou: jove, lleuger, flamant, més ràpid que “El Fill del Vent”. El tinc al davant i em diu: Engega’m ja! Vinga, fes-me servir. Des d’avui sóc tot teu i estaré totalment al teu servei. Jo li agraeixo la bona disposició amb que veig que ha arribat a casa i em disposo a engegar-lo per primera vegada.

Serà la il.lusió de la primera vegada (la primera vegada de qualsevol cosa sempre fa molta il·lusió…) o no sé què però jo encara estic més emocionat i feliç que ell.

L’engego amb una certa inquietud. Anirà tot bé? No sorgirà cap problema imprevist?. No. Tot  ha ant bé i se’m mostra davant meu una pantalla nova, amb tota l’exuberància del Windows 7. Nítida, elegant, moderna… Quina il·lusió!

I em decideixo a estrenar-lo escrivint el meu primer post. estic completament segur que, a partir d’ara, els meus posts seran molt millors, més frescos, més joves. Com l’ordinador, vaja! Ell ja se’n cuidarà d’ajudar-m’hi.

Però heus aquí que a mida que vaig escrivint més content que un gínjol veig que sorgeix un problema: quan vull escriure certes paraules l’ordinador no me les accepta. Ho trobo estrany. Pitjo les tecles i allà no hi surt res. Res! Busco un sinònim .Res de res. Canvio la frase. Tampoc no l’accepta.Arribo a la conclusió, després de meditar-hi una estona, que el meu flamant ordinador no accepta paraules lletges, frases altisonants o conceptes negatius. M’escriu tot el que sigui positiu i em rebutja tot el que tingui una connotació negativa… Es veu que aquest noi només vol contar històries maques i de color de rosa.

No sé pas quina solució buscar-hi, però ho hauré de solucionar ràpidament perquè a mi m’agrada comentar les coses que passen, la vida… I la vida té moltes cares i també té la cara negativa… La vida no seria vida si no tingués una mica de tot, no us sembla?

Espero la vostra ajuda i els vostres suggeriments… I, entretant, aniré mirant de parlar-li tranquil.·lament, suaument i miraré de fer-li alguna carícia… a veure si el convenço que no ha de ser així.

LA ALBADA de Jose A. Labordeta

Adiós a los que se quedan
y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.

Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.

Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.

Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.

Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra.

http://www.youtube.com/watch?v=GY9M_x5PVmU&feature=fvsr

Amb aquesta cançó vaig conèixer Labordeta sense saber-ho. Resulta que era a l’ Uruguai i el duo més famós del país (LOS OLIMAREÑOS) cantava aquesta cançó. Jo no sabia de qui era però l’escoltava amb delectança.

Anys més tard vaig saber que era de Labordeta i en una actuació que va fer aquí a Mollerussa ens hi vam poder atansar amb la meva dona per explicar-li l’anècdota. Ell ens ho va confirmar: ens va dir que Los Olimareños, -que s’havien hagut d’exiliar del país- van recalar a Barcelona i allà van conèixer Labordeta i li van demanar permís per cantar la cançó.

Va estar molt content  de saber l’anècdota i inclús va tenir el detall de firmar-nos una postal per entregar al Pepe Guerra –un del duo- que nosaltres coneixíem perquè vivia a Treinta y Tres (el poble de la meva dona). Li vam prometre entregar-la en mà  perquè estàvem a punt de viatjar a l’ Uruguai i allà el veuríem. I, efectivament, no només el vam veure sinó que vam poder presenciar una actuació seva i fer-nos una foto amb ell.

Labordeta era moltes coses. Però si ho hagués de dir en una sola paraula diria que era un REFERENT. Una persona íntegra que va lluitar per la seva terra i per les llibertats en uns anys difícils.

Descansa en pau, que nosaltres seguirem escoltant les teves cançons, que seguiran donant-nos la força i l’esperança que tenia la teva veu.

Aquests dies no es fa més que parlar de Sarkozy. Pel que està fent amb els gitanos romanesos a França i per l’estirada d’orelles que li han fet des del Parlament Europeu. Però Sarkozy és molt Sarkozy i s’ho passa tot plegat pel forro, deixa que cantin  i ell va fent la seva.

Llegia un dia a EDUARD PUNSET que feia una anàlisi de l’amor químic entre el president francès i la que ara és la seva dona, Carla Bruni. Punset deia que aquesta parella era justament el paradigma de la força imparable de les emocions per damunt de la raó d’Estat. Dit en altres termes: el cor preval sobre la raó quasi sempre.

Això que se sap des que l’home va començar a caminar es veu ara confirmat per la neurociència moderna. Tornaré a valer-me del professor Punset per explicar-ho perquè jo –pobre de mi- no en sé gens d’aquestes coses.

Segons ell, els ulls tenen unes comunicacions nervioses que condueixen directament a un suport cerebral vinculat a la coordinació de les emocions i l’empatia. La zona cerebral del lòbul òrbitofrontal de Sarkozy i Carla es veu que que va connectar instantàniament la zona límbica, que gestiona les emocions, amb els mecanismes automàtics característics del cervell reptilià i l’experiència planificadora de la neoescorça. 

Jo em pregunto què passaria si el cervell de Sarkozy fes un tomb de cop i volta i es comencés a mirar els gitanos romanesos amb ulls d’enamorat? No trobaríem cap gitana romanesa (amb aquells ulls negres i profunds que tenen) que l’anés a veure al Palau de l’ Elisi i l’enamorés una mica amb la mirada?. Perquè quan dues persones creuen la mirada i entre elles hi ha “feeling” es connecten les seves àrees òrbitofrontals, particularment sensibles al contacte visual; aquestes àrees executen un càlcul social instantani (tipus superordinador!) que ens indica com ens cau de bé o malament una persona, què pensa de nosaltres i les decisions que prendrà en funció d’aquests resultats.

Jo penso que una bona manera d’arreglar aquest problema tan greu i tan actual a França seria buscar una gitana romanesa. És urgent fer-ho, no us ho sembla?. A partir d’aquell mateix moment es començaria a arreglar el problema i començaria a mirar els gitanos amb uns altres ulls…

El Joan tenia pressa. Havia endrapat en una esgarrapada els fideus freds que la seva dona li havia deixat a la nevera. Ell era un autèntic desastre: no sabia fer-se ni una truita. A les tres havia de ser a la feina perquè havien quedat amb un client.

Va córrer cap a l’estació. sort que li quedava prop de casa. Si podia agafar el tren de les 2:30 encara hi arribaria a temps.

Va arribar a l’estació dos minuts abans de l’hora i va seure en un seient que va veure buit al fons del vagó tot fent un esbufec d’alleujament.

Es disposava a aprofitar la mitja hora del trajecte per fer una becaina. Estava ja camí del seu planeta feliç  quan la megafonia el va deixondir: “Senyores i senyors passatgers:Tenim un problema. El maquinista s’ha deixat la màquina al dipòsit. El tren sortirà amb retràs. Disculpin les molèsties!”

Ha passat l’estiu. Ha començat un nou curs. He anat escrivint al meu blog més o menys assíduament  i ja fa dies que m’estic replantejant quins camins ha de seguir.

Un blog –ja ho he dit en alguna altra ocasió- és el reflex més o menys transparent d’un mateix. Encara que hom no es despulli (perquè em sembla que no és el lloc), sí que surten temes que et preocupen, tems que t’interessen, temes que es parlen amb companys, temes que són al carrer… En fi, un blog reflexa una manera de ser, de pensar en un moment  de la vida d’una persona.

Durant el curs passat vaig parlar moltes vegades de política. Algú, fins i tot, m’ho retreia una mica. Però és que el tema polític m’interessa molt i m’agrada opinar i no defugir-lo quan algú treu el tema. Però reconec que no tinc prou opinió ni prou preparació per parlar de certs temes. Si n’he parlat molt és perquè en algun moment m’ha preocupat molt la deriva que ha pres Catalunya i Espanya, en general.

El tema polític no s’acaba mai i sempre hi ha alguna cosa a dir, per criticar o per aplaudir. Aviat entrarem en campanya electoral. Aviat tornarem a veure el trist espectacle de com s’esbatussen els líders sabent que tot plegat és pantomima. Això és justament el més trist de la situació i el que a vegades em fa bullir la sang.

Per tant, he decidit no parlar tant de política durant un temps (ho faré quan ho cregui oportú, això sí) i obrir més el blog a altres temes que m’interessen més i que crec que valen la pena. Per exemple, la literatura, la problemàtica social, la crisi que tanta i tanta gent pateix,etc. Miraré de parlar més de literatura, de poesia, d’autors interessants i de coses que m’agradarà seguir compartint amb tots els que seguireu entrant, llegir-me i donant-me la vostra opinió i la vostra confiança-

Moltes gràcies a tots i bon curs!

Reconec que aquest matí m’he llevat una mica estrany. Notava alguna cosa que no sabia definir. Alguna cosa em passava i no sabia ben bé què era. El cas és que he anat al quarto de bany com cada dia, m’he mirat al mirall i no m’he vist. No m’he vist! Allà, davant meu, no hi hi havia ningú. Ho he començat a trobar estrany, si voleu que us digui la veritat. Després, pensant-ho bé i ja no tant endormiscat, m’he esfereït una mica.

Resulta que no hi sóc al mirall. Però jo sóc allà! Em pessigo i veig que sí, que sóc jo mateix que em pessigo i que em faig mal. I començo a preguntar-me: No existeixo, potser? Cóm és possible que hi sigui i no em vegi?

he trucat corrents al meu psiquiatra. tampoc l’he trobat al seu número de sempre. El contestador em deia que allà hi vivia una altra persona. Ara resultarà que el meu psiquiatra tampoc existeix!. I el món?. I les coses?. I jo?

Bé, ja veig que se’m presenta feina pel cap de setmana. serà una qüestió per tractar sèriament.

A la cançó de la vida cal que li posem les notes.

Avui una, demà una altra.

La cançó de la vida no s’acaba d’acabar mai.

Podem cantar per tot:

pel dia que neix i per la nit que se’n va;

pel sol, per la pluja o per la boira;

La cançó de la vida

és cantar l’ahir i el demà;

és cantar aquest dia trist que volem que s’acabi

o aquell ahir que no s’havia d’haver acabat mai.

Podem cantar l’haver marxat o l’espera de tornar;

La cançó de la vida és anar posant i treient notes

per tal de fer una bona melodia

aquell dia que ens toqui interpretar-la de veritat.

M’han arribat unes respostes de nens entre 6 i 8 anys a la pregunta: "Què és un avi?". Algunes respostes són simpàtiques. Altres fan pensar una mica. I alguna fa pensar molt!

Us les deixo per tal que vosaltres mateixos les valoreu.

-Els avis són una senyora i un senyor que com que no tenen nens propis els agraden molt els dels altres.

-Un avi és una àvia però home.

-Els avis són gent que no tenen res a fer, només estan ocupats quan nosaltres els anem a visitar.

-Els avis són tan vellets que no haurien de córrer.

-Els avis són persones amb les que és molt divertit anar a comprar.

-Quan sortim a passejar amb ells, s’aturen per ensenyar coses boniques com fulles de diferents formes, un centpeus de molts colors o la casa del llop.

-Ells no ens diuen: "Afanya’t!"

-En general, les àvies són unes senyores grasses, però així i tot s’ajupen per lligar-nos les sabates.

-Són uns senyors que per a llegir fan servir ulleres i sempre les perden.

-Alguns avis tenen pares, aquests sí que són molt vellets, la mare de la meva àvia, es pot treure les genives i les dents ….. a la vegada.

-Ens responen preguntes com: "Per què Déu no està casat?" o "Per què els gossos persegueixen als gats?"

-No els importa explicar el mateix conte diverses vegades i els encanta llegir-nos històries.

-Tothom ha de buscar uns avis, són les úniques persones grans que sempre estan contentes d’estar amb nosaltres.

-Ells saben que abans de dormir podem menjar algunes llaminadures i abans d’anar a dormir els encanta resar amb nosaltres i ens besen i ens consenteixen encara que ens haguem portat una mica malament.

-A un nen de 6 anys li van preguntar on vivia la seva àvia i ell va contestar: Ella viu a l’aeroport. Quan la necessitem anem allà i l’anem a buscar i quan volem que torni a casa seva la tornem a portar el seu aeroport.

Antoni Maria Alcover i Sureda

Aquest estiu, a Mallorca, una bona amiga em van fer el preuat regal d’un llibre extraordinari: el “DICCIONARI D’EXPRESSIONS LINGÜÍSTIQUES” recollides de les “Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó. El llibre és d’ANTONI LLULL MARTÍ i és editat per l’Editorail MOLL.

Jordi des Racó  és el nom que va fer servir Mn. Antoni M. Alcover a l’hora de publicar el recull de les seves rondaies. Parlar de Mn. Alcover és parlar d’un personatge riquíssim en tots sentits i és també parlar d’una de les persones que, sense cap mena de dubte, han fet més per la nostra llengua.

Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda (Santa Cirga, Manacor, 1862 – Palma, 1932) fou un escriptor mallorquí modernista, eclesiàstic, lingüista, folklorista, dissenyador de diverses esglésies i capelles i publicista. Molt popular arreu dels Països Catalans per la seva tasca a favor de la llengua catalana, fou anomenat apòstol de la llengua.

Les principals obres d’Antoni M. Alcover foren el Diccionari català-valencià-balear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans i la direcció i finançament de l’Edició de les Obres de Ramon Llull.

Formà, procedent de fonts orals, l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, editat finalment en 22 volums. Es tracta d’una col·lecció de rondalles populars refetes per Antoni M. Alcover a partir de les diferents versions recollides, gràcies al seu propi do de rondallaire i amb el sedàs de la censura moral com a clergue que era.

Doncs bé: el llibre del que us vull parlar avui és el recull de més de 5.600 locucions,dites,refranys i tota casta d’expressions lingüístiques, que constitueixen una bona mostra del mallorquí col·loquial de principis del S. XX. Al llibre s’hi explica el significat de cada una d’elles i el lloc on es troba dins dels 24 toms de les Rondaies.

És un treball exhaustiu, molt ben fet, molt amè i fet no per a lingüistes i gent especialitzada sinó per al lector de tot tipus, que vulgui passar-s’ho bé amb aquestes expressions tan riques i que algunes d’elles, o ja s’han perdut o es perdran si no les fem servir.

Els dies que vaig passar a Mallorca em van fer adonar que encara és ben ric el llenguatge allà i que tenen unes expressions pròpies que la gent del Principat haurien de conéixer una mica més. Segons el meu punt de vista, caldria que els mateixos mallorquins escrivissin més tal com parlen, encara que hi hagi unes normatives clares per part de l’ Institut d’ Estudis Catalans. Aquest català potser és el que s’ha d’ensenyar a les escoles. Però la riquesa del llenguatge popular, el que es parla al carrer, cada dia es reivindica més i s’hi poden trobar molt arguments per fer-ho. No volem una llengua catalana rígida, uniforme, de cartró i igual a tot arreu. La volem viva, diferent, amb els diversos tons i les diferents paraules i expressions que ens farà més rics a tots.

Els mallorquins hi tenen molt a dir. O els valencians. Però també nosaltres des d’aquí al Principat. Hauríeim d’aconseguir que els mitjans de comunicació acceptessin encara més la gent de Mallorca o de València amb totes les seves variacions dialectals i la seva riquesafonètica. I tant de bo també passés als altres territoris de parla catalana. Només llavors podrem parlar d’una llengua comuna, es digui com es vulgui dir (valencià, balear, català…) i l’anomenem com volguem. La riquesa la tenim i les eines també. Ara només cal fer-les

servir.

Avui, 11 de Setembre de 2010, és la Diada nacional de Catalunya. Cal que recordem que aquest ha estat un any molt dur  després de la partidària, injusta i vergonyosa decisió del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’ Estatut de Catalunya.

Ja hi ha 90 municipis catalans (i el nombre va creixent de mica en mica) que, com a repulsa a aquesta decisió, han decidit exlcoure’s "moralment" de la Constitució espanyola.

Fins ara són els municipis els que simbòlicament fan aquest gest de dignitat. Ara ens toca a nosaltres com a persones fer-ho. Una ocasió la tindrem a les pròximes eleccions quan podrem decidir votar partits que hagin deixat clara –ben clara- la decisió de que Catalunya sigui independent.

Entretant, no estaria de més que cadascú personalment fes aquesta decisió de sentir-se moralment exclòs d’una Costitució que ens exclou, que no ens hi vol i en la que no hi podem ser de cap manera amb les regles de joc que ens imposa.

Per tant: JO EM SENTO MORALMENT EXCLÒS DE LA COSTITUCIÓ ESPANYOLA.

Feia vora dos mesos que es trobaven cada nit al Fecebook. Cap dels dos havia posat el nom vertader i s’havien conegut de casualitat a través d’una amiga que era amiga de l’amiga. Total; que s’havien acceptat mútuament la invitació i es van fer amics.

Cada nit el ritual era semblant: Hola! Cóm estàs? Bé, i tu?. I començava una conversa, al principi curta i convencional, però cada cop més llarga, més densa i més trascendent. En el fons, sempre hi havia un deix d’afecte i la necessitat de compartir coses. Semblava que hi havia sintonia emocional.

En el fons de tot plegat el que hi havia era una necessitat de compartir la soledat d’unes vides trencades. Es donava la casualitat que els dos s’havien separat feia 6 mesos; els dos vivien a Barcelona; als dos els agradava el cinema i els dos tenien 40 anys.

No sabien gran cosa més l’un de l’altra. Fins llavors no havia sorgit la necessitat d’explicar-se gaires intimitats i més aviat semblava que tinguessin ganes de bandejar aquesta qüestió.

Però una nit va sortir a la conversa el fet de trobar-se un dia i sopar junts. La proposició va sortir d’ell i la resposta va ser un silenci llarg, dens i poc habitual fins aleshores…. Però va acceptar, no sabia ben bé per quin motiu, A fi de comptes, feia ja força temps que xatejaven i es tenien prou confiança.

Van quedar per al pròxim dissabte, a les 10- al restaurant “El Racó”, a la part alta de Barcelona. El nerviosisme va anar creixent durant aquells dies en els dos. Aquell dissabte els dos es van passar una bona estona triant la roba que es posarien. Els dos consideraven que aquell moment era important i que podia ser el punt de partença d’una nova vida. Els dos hi havien posar molta expectació i una amaga i incerta esperança.

Quan ella va entrar al restaurant hi va veure poca gent. Només dues o tres taules ocupades per parelles que ja estaven sopant. Va fer una ullada ràpida i va ser llavors quan allà en un racço del fons va veure-hi una persona sola. Havia de ser ELL necessàriament. No hi havia cap més persona sola en tot el local, S´hi va anar atansant poc a poc mentre el cor li batia a cent per hora. I, de cop, es va parar; paralitzada; immòbil.

Aquella persona era el seu ex marit. Va adonar-se, de cop i volta, que havia estat xatejant durant dos mesos amb el seu ex.

Va donar mitja volta i se’n va anar corrents. L’aire fresc del carrer va anar-la retornant de l’ensurt i va anar caminant carrer avall hores i hores,,,

Aquella llàgrima s’havia anat formant poc a poc; s’havia anat carregant a dins del cor d’en Miquel i havia anat pujant calladamant, silenciosament, cap als ulls. S’havia anat carregant de sentiments diversos, alguns molt negatius i altres molt positius.

Tenia ganes de sortir cap enfora. A dins del cor i del cos d’en Miquel ja no aguantava un minut més. Tenia ganes d’exterioritzar tots aquells sentiments perquè havia trobat el moment i la persona adequada per a fer-ho.

Els ulls d’en Miquel van començar a brillar. Una brillantor desconeguda. O potser una brillantor oblidada. Mentre parlava amb aquella persona li va semblar que es creava un moment màgic, únic, celestial.

I fou llavors quan la llàgrima va esclatar als seus ulls i va sortir regalimant felicitat, amor, lluentor, paraules, afectes, amor…

I després d’aquella primera en van sortir moltes más. Un riu de llàgrimes que van inundar-ho tot. Van inundar dues vides de claror i d’esperança…

I em sembla que els ulls d’en Miquel segueixen brillant i la seva claror ha il·luminat altres mirades, altres cors i altra gent.

Aquella llàgrima ho ha transformat tot.