A PEU

                                                    Ja fa anys que sabem que els cubans no són lliures. És una evidència confirmada pels que hi han anat com a turistes i ho han pogut veure "in situ". Per això la majoria volen marxar del país, allà on sigui i com sigui. Tots, tots, ben bé no. Aquells que són funcionaris i que gaudeixen de molts privilegis encara van aguantant. Tindria moltes anècdotes per contar en aquest sentit…  Alguns possiblement aguanten perquè Cuba és el seu país  i la seva terra ("Cuba-cuna"),se l’estimen i, des de dins, fan el que poden per la llibertat..

Una d’aquestes persones és Yoani Sánchez, que des del seu blog es fa ressò del que passa. Però llegint el seu blog http://desdecuba.com/generaciony/ no s’entén com encara poden resistir… Explica que fa un parell d’anys va anar a l’oficina de DHL a Miramar per enviar uns vídeos familiars a uns amics d’ Espanya. Voleu saber què va passar? Llegiu-ho que és "apassionant" l’aventura i, a més, ella ho explica molt bé:

"L’empleada em va mirar com si pretengués traslladar a una altra galàxia una molècula d’oxigen. No tan sols tocar el casset MiniDV, em va dir que la filial havanera només acceptava transportar models VHS. Vaig pensar que es tractava d’una qüestió de mida, però l’explicació d’ella va ser més sorprenent:"És que les nostres màquines per visualitzar el contingut només llegeixen cassets grans". Davant la meva insistència, la dona va sospitar que en lloc de la cara somrient del meu fill, jo volia remetre "propaganda enemiga" a l’estranger.
Vaig tornar frustrada a casa -on mai no arriba correu regular- i passat un temps vaig estar una altra vegada necessitada dels serveis d’aquesta empresa alemanya. Davant la impossibilitat de viatjar a Xile per presentar el meu llibre Cuba Lliure, l’editorial em va trametre, fa pocs dies, deu exemplars en un sobre amb la paraula "express". Ni les nombroses trucades telefòniques a l’oficina del carrer 26 cantonada 1ra, ni la meva presència allà, han aconseguit que em lliurin el que és meu. "El seu paquet ha estat confiscat" m’han dit avui al matí, encara que en realitat haurien d’haver estat més honestos i confessar "El seu paquet ha estat robat". Encara que es tracta dels mateixos textos que, sense recórrer a la violència verbal, he anat publicant en la web des de fa tres anys, els censors de la duana l’han tramitat com si fos un manual per fabricar còctels Molotov.

Ara que els titulars de tot el món compten la fi del contuberni entre Google i la censura xinesa, les empreses estrangeres radicades a Cuba continuen obeint els filtres ideològics imposats des del govern. Amb els seus aires d’eficiència, la seva tradició d’immediatesa i les seves frases a l’estil de "Keep an eye on your package”, DHL ha acceptat una tabula política per mesurar als seus clients. No fer-ho li valdria l’expulsió del país i la consegüent pèrdua econòmica, i per això passen per alt la inviolabilitat del correu i miren cap a una altra banda quan algú demana que li retornin el que li pertany. Els colors vermell i groc de la seva identitat corporativa mai m’havien semblat tan estridents. En mirar-los avui sento que en lloc de celeritat i eficàcia ens estan advertint: "Compte! Ni entre nosaltres la teva correspondència està segura ".

I per acabar, un record des d’aquest humil blog pel periodista dissident cubà Guillermo Fariñas, que continua la vaga de fam per reclamar la llibertat de vint-i-sis presoners polítics malalts de Cuba. Ha refusat diverses ofertes d’asil i d’assistència mèdica perquè deixi la protesta. El seu estat de salut ha empitjorat molt des que té una infecció a la sang i les coses no pinten gens bé per aquest periodista.

Analía, una néta de l’artista Tomàs Cacheiro, té una pàgina al Facebook que manté i cuida amb molt amor, recordant el seu avi.

Allà hi va publicant de mica en mica fotos de les seves obres i els seus amics hi podem deixar comentaris. És un luxe poder gaudir d’obres que per a molts eren desconegudes.

Cacheiro es dedicava més a la ceràmica però, com que era un artista, transformava tot allò que veia i que tenia a mà. Vivia vora un riu i del fang en feia ceràmiques. Dels troncs i fustes que el riu deixava a les vores ell en feia art com aquesta cadira que veiem a la foto.

Darrerament ha publicat fotos d’unes fustes que van servir per a fer les bases del pont que hi havia vora casa seva. Un any en que el riu baixava amb molta poca aigua les fustes van quedar a la superfície i Cacheiro se’n va enamorar i les va acabar de transformar en aquestes meravelles que veieu a les fotos. L’aigua havia fet una part de la feina i ell en va fer una altra…

  Ell mateix deia en una entrevista que com a turista ho hauria pogut fer el que feia perquè la seva obra requeria "temps, observació i paciència" i ell en tenia. I com que ell mateix reconeix que li agradava "lo sobrenatural", va ser capaç de construir móns fantàstics i encantats a partir del paisatge i dels elements primaris de l’univers com són l’aigua, la terra i el foc. I per això va acabar la seva vida vivint en una caseta vora el riu. Diu que la joventut d’avui viu en "estat d’aeroport". Jo diria que no només la joventut sinó que hi vivim tots en aquest estat…

Explica que ja des de nen, amb 11 o 12 anys se n’anava al riu tot sol i s’hi estava dos o tres dies. La seva mare ja intuïa el que ell volia i el deixava fer. Es quedava sol a les nits als bosquets de vora el riu mort de por; però aquelles pors li regalaven un món encantat que no trobava a la ciutat. Les ombres de la nit, la lluna, les guspires dels troncs al foc de nit, la soledat… I de dia, gaudia dels banys al riu, dels arenals, dels peixos, de la llibertat.

La fantasia neix de totes aquestes coses i quan hom es queda quiet en un lloc. Llavors ja neix la contemplació, la imaginació i la fantasia i la capacitat de transformació de la realitat que té l’artista. En aquesta mateixa entrevista diu que la seva obra parla del recolliment de la matèria, que és la "mater" de la seva obra. Ell mateix ho diu en un dels seus poemes:

"De las formas que formado
nunca sabré la verdad
Si soy yo el que las crea
o es el barro el que las da".

Als 16 anys va agafar una tuberculosi que el portà a un pas de la mort. Diu que aquella por que en un moment va sentir i la lenta recuperació jugant amb el fang vora una llacuna van fer-lo artista. Li agradava construir móns de fang. Després de la malaltia va fer una exposició de quadres, un d’ells amb el títol: "Mi pesadilla de tuberculoso" (un arc de triomf amb culleres, cullerots i forquilles plens d’insectes i dues avingudes de cases sense portes ni finestres) i una "Piedad" amb un Crist desfet, a la falda de la Verge. L’altra obra va ser "La Virgen de la madera" feta amb un tronc de "guayabo" que va tallar del riu Tacuarí, una fusta fresca, sensual i d’escorça molt fina. "Donava la impressió d’una certa humitat i tenia el tors d’una dona: les cames, el sexe, els pits ben nítids. Vaig tallar el troc a cop de ganivet i em va fer butllofes a les mans".

I no fou fins més endavant que va començar amb la ceràmica. Va ser cofundador de l’ Institut Normal de Treinta y Tres i allà hi donava classes d’ Història de l’ Art i va començar amb un taller per a poder conèixer l’ofici, barrejant i canviant textures i tonalitats, que són infinites.

I acaba l’ entrevista citant Carl Segan  que diu que el terrissaire és com l’astrònom: "som una petita partícula de pols en l’univers". Així hom guanya en humilitat: "s’ha d’indagar, s’ha d’elegir i s’ha d’arribar a les profunditats i descobrir que l’art no és una mercaderia".

Gran mestre i gran persona aquest Tomàs Cacheiro! I savi!

 http://www.facebook.com/tomascacheiro

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
que es festeja i es difon per la xarxa i per mig món

1. La llibertat no es demana,
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.

2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?

3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.

4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.

5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.

6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.

7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.

8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.

9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.

10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.

11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?

12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!

13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.

14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.

15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:

16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».

Lo Gaiter del Calders
Manresa. Pla de Bages, 2010

S’han complert 30 anys de l’assassinat de de Monsenyor Romero a El Salvador. Aquell 24 de març de 1980 el món va poder comprovar la trista realitat i la bogeria que vivia aquest país. A El Salvador, l’arquebisbe Oscar Arnulfo Romero va comprovar que la justícia, com les serps, només mossega als que van descalços. Ell va morir a trets, per denunciar que al seu país els descalços naixien ja condemnats per endavant, per delicte de naixement.

El resultat de les darreres eleccions a El Salvador, no és d’alguna manera un homenatge? Un homenatge a l’arquebisbe Romero i als milers que com ell van morir lluitant per una justícia justa en el regne de la injustícia?

De vegades acaben malament les històries de la Història, però la HISTÔRIA, no acaba. Quan diu adéu, diu fins després. Ella va fent camí amb el temps i va esclarint coses. La HISTÔRIA va posant les coses i les persones al seu lloc. La HISTÔRIA, encara que costi, quasi mai perdona i quasi sempre fa justícia.

El bisbe Pere Casaldàliga va escriure -i va llegir davant de la seva tomba- el següent poema dedicat a Monsenyor Romero.

San Romero de América, pastor y mártir.

El ángel del Señor anunció en la víspera…

El corazón de El salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!

El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.

¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!

Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua Latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.

Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).

Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.

Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!

Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma aureola de sus mares,
en el dosel airado de los Andes alertos,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!

San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Una de les coses que van sobtar-me, quan vaig viure a l’ Uruguai allà cap al final dels anys 70 i primers dels 80, és que a la Setmana Santa oficialment se l’anomenés "Semana de Turismo". En un Estat, on el laïcisme és cosa d’anys i panys, no és d’estranyar. A mi em va sobtar perquè venia d’on venia i aquí la Setmana Santa encara tenia molt contingut religiós. Parlo de 30 anys enrere, és clar.

Ara ja podríem anomenar-la aquí també Setmana de Turisme, veient com està el panorama socio-religiós de les espanyes… Els que encara ens considerem d’alguna manera cristians anem procurant celebrar el sentit religiós; amb tot, vistes les coses des de dins de l’església, em dóna la sensació que cada dia es van apagant més llums i quasi bé ja estem en la penombra. No sé si és una percepció particular però em sembla que no. L’església d’anys bastant anteriors tenia unes lluminàries clares que anaven il·luminant el camí i marcaven rumbs clars. Aquestes llums s’han anat apagant i em dóna la sensació de que poc a poc ens anirem quedant a les fosques, vistos els camins que ens marca la jerarquia (la de Roma i la d’aquí, que és com una corretja de transmissió)

Vist des de fora de l’església, la perspectiva és que ja fa temps que estem a les fosques i ja no compta per a gaire res l’església, la jerarquia, les institucions religioses, les normes i la religió en general. Ha caigut ja en el desprestigi total per a una bona majoria de gent i sembla que el camí és que segueixin les coses així.

Josep M. Tutusaus, escriu el següent text a la revista cristiana EL PREGÓ:

"I és que l’Església —Jerarquia i poble cristià— ens trobem acarats a una situació nova, que es fa especialment dura en països com el nostre, de vella tradició cristiana, sobtadament immersos en un pluralisme i en una laïcitat dels quals no teníem experiència, i que des del Vaticà no semblen capaços d’acceptar obertament. «Ho he pensat molt, escriu Jesús Huguet. I crec que avui l’obstacle més gran d’accés a la fe és la mateixa Església» (p. 6). Una Església que es resisteix a assumir i a continuar l’«aggiornamento» que Joan XXIII i el Concili Vaticà II van emprendre amb decisió. I en la qual encara resulta possible que un llibre com Jesús. Aproximación histórica, de Juan Antonio Pagola sigui retirat, per ordre superior, de les llibreries religioses. No és estrany que tants s’atreveixin a sucar-hi pa (tants i de vegades tan gratuïtament?). I en la qual, tanmateix, el cardenal Jean-Louis Tauran, President del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, fa unes declaracions d’una gran obertura —i ho subratllem i ens en felicitem— sobre la valoració de les diverses religions i sobre els centres catòlics d’ensenyament. Per la seva part, el filòsof Paul Ricoeur manifestava l’any 2000 la seva convicció que «això que en diem religió té a veure amb la bondat».

Aquest és el panorama real que ens trobem en aquesta Setmana Santa de l’ any 2010. I qui ho vulgui amagar i qui vulgui enganyar-se, que ho faci. No hi guanyarà res…

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova". Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el "chapurriau".

Millor dit: jo sabia de l’existència del "chapurriau" però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán:  "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU"

Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga. Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.

I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Memories

Vay a fe unes memories,
de fa cincuenta y vuit añs
y de les costums d´Albelda
en los petits y en los grans.

Ancomensen pels petits,
de cuan yo anaba a l´ascuela
que a la hora acostumbrada,
tocabe una campaneta.

Acabat de llevantá,
Mincha sopes y crostó
d´aquell pa pastat a casa,
que ere d’alimen y bo.
(…)
Joaquín Carrera Quinquillá.
1979. Albelda.

Sort que no són analfabets!

Laïcitat és neutralitat. Aquest concepte tan simple deixa de ser-ho quan comencem a acumular prejudicis en el nostre cervell, cosa que fem tots sense adonar-nos-en. Si parlem del terme laïcitat, podem parlar d’un marc de relació en què els ciutadans tenim la capacitat d’entendre’ns des de la diversitat però en igualtat. Però justament és a partir d’aquí que comença una guerra de mai acabar i de de poder-nos entendre. A França ja fa temps que en parlen i ara comença a arribar aquí degut a les diferents cultures que cada cop més s’estableixen a casa nostra.

La laïcitat és garantia de respecte per a tothom. Si la democràcia és entre altres coses dignitat humana, autonomia i capacitat de decisió, la laïcitat és generar les condicions perquè la gent decideixi per si mateixa en un marc de justícia i dignitat.

La laïcitat no inhibeix el factor religiós, un dret consagrat en tantes declaracions universals i en tants textos constitucionals, no és incompatible amb la religió, simplement vol dir no confondre l’àmbit secular i el religiós; no és empènyer per un sol camí i amagar-ne altres sinó que és mostrar tots els camins i posar a disposició de l’individu els elements per a que aquest opti lliurement pel que prefereixi. No és la indiferència de no prendre partit sinó de fer-ho en igualtat de drets.

L’obra de Gotthold Eprahim Lessing, escrita el 1778 "Natan el savi" té com a escenari la ciutat de Jerusalem en temps de les croades i els seus protagonistes són: Saladí, el Sultà Musulmà, Natan, un savi jueu i El Templer, un guerrer cristià . La fe dels tres està enfrontada i com que cada un d’ells pretén ser el propietari de la veritat, la guerra continua entre musulmans i cristians.

Saladí, que desitjava la pau, convoca Natan i el consulta. Aquest li respon amb una paràbola: un home ric posseïa un anell que tenia una particularitat: fer que el seu portador fos estimat per Déu i pels homes. Durant anys l’anell va passar en herència al fill predilecte del pare. Fins que un pare es va trobar amb la difícil situació d’escollir entre els seus tres fills igualment estimats, va decidir llavors fer dues rèpliques de l’anell original i va donar un anell a cada fill.

Veien que la mort era imminent, cada fill va rebre un anell pensant que tenien l’únic i veritable. Quan es van veure els tres cara a cara portant cada un el seu anell, va començar la guerra pel reconeixement de l’anell veritable. Després de diversos anys de guerra i sofriments dels germans van decidir anar a un jutge perquè dirimís el cas.

El jutge va preguntar qui era el més estimat pels altres i com cap va saber respondre els va dir: "Penseu que el vostre pare no us ha enganyat, sinó que potser no va voler sotmetre-us a la tirania d’un únic anell veritable. I va sentenciar: D’ara en endavant cada un de vosaltres intentarà fer veritable l’anell esforçant-se per ser estimat pels altres ".

La paràbola amb què Natan respon a Saladí està inspirada en un relat del segle VIII, té més de 1000 anys i segueix tan vigent com llavors. La veritat no té amo i tots tenim dret a buscar-la. Natan va ensenyar que abans que jueus, cristians o musulmans som humans, i com a tals busquem ser estimats pels altres, és a dir, busquem ser millors.

www.bybalasch

Avui els diaris de Lleida n’anaven plens. Ahir Ses Majestats van inaugurar la LLotja de Lleida convidats per l’ alcalde Ros.

Era necessari? Sembla que quan volen donar importància a un acte han de ser-hi presents els Reis. Jo ho dubto una mica que calgués. Millor dit: no ho dubto, sinó que n’estic segur:No calia.

Una inauguració a mi em sembla que ha de ser popular. Vull dir que el que hauria de comptar és la gent del lloc. Les autoritats hi són per a fer-se la foto. Això ja és massa conegut i ja cansa una mica. A vegades fan el ridícul i tot, de tants cops de colze con hi ha per a sortir a la foto.

Bé, què hi farem! Amb aquestes coses encara demostrem que som un país subdesenvolupat. I si seguim així seguirem essent-ho.

No fa gaires dies que escrivia aquí mateix que actualment estem molt ben vigilats a tot arreu. Molt vigilats, però molt mal vigilats, segons es desprèn d’aquest notícia  dels 5 bombers catalans que van ser confosos amb terroristes d’ ETA, van passar les seves imatges per totes les TV i van tenir-los durant 5 hores amb interrogatoris. A vegades sembla que ens prenen a tots per delinqüents…

Com diu molt bé el dibuixant BALASCH en la seva vinyeta del diari BON DIA (i que no puc reproduir avui), no eren "ETARRES" sinó que eren "ERRATES". I una errata d’aquelles tan gruixudes, de les quals no només se n’ha de demanar perdó amb un discurset malgirbat i per sortir del pas de les autoritats, sinó que hi hauria d’haver hagut alguna cosa més per rescabalar el mal fet.

Ja sé que d’errors em podem fer tots i, de fet, en fem cada dia. Però hi han errors sense importància i errors garrafals. Hi han errors que són simples molèsties sense importància i d’altres que no tenen volta enrere i són errors definitius.

Les autoritats franceses es van equivocar per tots costats i com si fossin novells:

-Van fer cas a un testimoni que únicament va saber dir "que aquell grup de nois parlava una llengua semblant a l’espanyola però que no ho era". Mireu vosaltres quina senyora pista!

-Van fer cas de l’únic presumpte etarra detingut que els va ben engalipar per tal de que els seus companys fugits poguessin guanyar temps. Ja veien també quin grau de candidesa gasten els senyors gendarmes!

Per tant, amics meus, a partir d’ara tots a aprendre francès i quan aneu a França feu el favor de fer-lo servir i no parleu català ni basc perquè correu perill de detenció llarga i d’ interrogatori (això sí: un interrogatori amb molta "politesse" i amb molta educació)

I potser podríem fer alguna altra cosa: quan entrem en un lloc on hi hagi càmeres podríem saludar ostensiblement per tal de fer-nos veure força i demostrar que no som terroristes, sinó simples turistes, simples compradors de supermercat, o simples clients d’un banc que només entren a treure diners. I una altra cosa: Quan anem per les carreteres i vegem un radar, mirem de saludar-lo amablement. Potser fins i tot ens estalviarem la corresponent sanció que sempre cau per un motiu o altre.

No fa gaires dies que escrivia aquí mateix que actualment estem molt ben vigilats a tot arreu. Molt vigilats, però molt mal vigilats, segons es desprèn d’aquest notícia  dels 5 bombers catalans que van ser confosos amb terroristes d’ ETA, van passar les seves imatges per totes les TV i van tenir-los durant 5 hores amb interrogatoris. A vegades sembla que ens prenen a tots per delinqüents…

Com diu molt bé el dibuixant BALASCH en la seva vinyeta del diari BON DIA (i que no puc reproduir avui), no eren "ETARRES" sinó que eren "ERRATES". I una errata d’aquelles tan gruixudes, de les quals no només se n’ha de demanar perdó amb un discurset malgirbat i per sortir del pas de les autoritats, sinó que hi hauria d’haver hagut alguna cosa més per rescabalar el mal fet.

Ja sé que d’errors em podem fer tots i, de fet, en fem cada dia. Però hi han errors sense importància i errors garrafals. Hi han errors que són simples molèsties sense importància i d’altres que no tenen volta enrere i són errors definitius.

Les autoritats franceses es van equivocar per tots costats i com si fossin novells:

-Van fer cas a un testimoni que únicament va saber dir "que aquell grup de nois parlava una llengua semblant a l’espanyola però que no ho era". Mireu vosaltres quina senyora pista!

-Van fer cas de l’únic presumpte etarra detingut que els va ben engalipar per tal de que els seus companys fugits poguessin guanyar temps. Ja veien també quin grau de candidesa gasten els senyors gendarmes!

Per tant, amics meus, a partir d’ara tots a aprendre francès i quan aneu a França feu el favor de fer-lo servir i no parleu català ni basc perquè correu perill de detenció llarga i d’ interrogatori (això sí: un interrogatori amb molta "politesse" i amb molta educació)

I potser podríem fer alguna altra cosa: quan entrem en un lloc on hi hagi càmeres podríem saludar ostensiblement per tal de fer-nos veure força i demostrar que no som terroristes, sinó simples turistes, simples compradors de supermercat, o simples clients d’un banc que només entren a treure diners. I una altra cosa: Quan anem per les carreteres i vegem un radar, mirem de saludar-lo amablement. Potser fins i tot ens estalviarem la corresponent sanció que sempre cau per un motiu o altre.

Seguint amb les idees de Mossèn Josep Armengou sobre el nacionalisme a les que fèiem referència ahir, avui aportaré un text seu que ens reforça el nostre pensament, la nostra idea de que el nacionalisme ben entès no només no és excloent sinó que és integrador i fa projectar l’home cap a visions més globals partint de si mateix i de la seva pròpia realitat on viu. Una visió global de les coses no es pot tenir si abans no es té una visió aprofundida d’un mateix, del que li toca viure i del que li toca patir. El pi no traurà branques cap al cel si no està profundament arrelat en la seva pròpia terra. En una paraula, doncs: Mirarem millor cap a fora i abans mirem cap endins.

Mossèn Armengou ho diu de la següent manera:

"Servir el propi país és la manera més eficaç i més a l’abast de tothom de servir la humanitat.
El món es va fent petit, però per a ésser ciutadà del món encara cal ésser ciutadà de la “civitas” pròpia. Al món no existeix l’home, sinó els homes. No hi ha la huma‐nitat en abstracte, sinó que hi ha anglesos i alemanys, coreans i japonesos, espanyols i catalans. Per a ésser alguna cosa al món encara és necessari de sentir‐se immers en una comunitat humana delimitada i caracteritzada, cordial i a l’abast. Allò que en diem la pàtria, la nació, com a palanca de projecció vers la humanitat.
La nació és per a l’home una possessió indiscutible i inalienable, mentre que l’estat és, de si, indiferent i canviable. Un home pot canviar d’estat, o un estat pot canviar radicalment de forma, però un home no pot llevar‐se del damunt la pròpia nació, quan aquesta l’ha marcat amb la seva empremta inesborrable. Tampoc una nacionalitat no cessa ni canvia per reial decret, sinó que s’ha anat congriant, performant a través dels segles. Per a l’home, desnacionalitzar‐se és degenerar‐se.
Per salvar l’home de la despersonalització i de la massificació, hem de salvar per a ell un petit país fet a la seva mesura.
On és cohibida la nacionalitat, és cohibit l’home.
La nacionalitat constitueix una necessitat espiritual de l’home i, per això mateix, és per a ell un font de drets. L’home té dret a viure nacionalment, segons la seva pròpia nació ‐llengua, cultura, formes de vida i de pensament, tradicions‐, i aquest dret és anterior a tots els drets que sobre l’home pugui invocar l’Estat.
El primer servei que l’Estat ha de prestar a l’home, és d’assegurar‐li el dret a viure nacionalment. Dret que l’Estat espanyol ens nega als catalans en privar‐nos de viure en català.
Quan l’Estat no assegura aquest dret, o quan es constitueix en obstacle, com és el nostre cas, aquest estat ha perdut el dret d’existir per a aquella nacionalitat discriminada. La desaparició d’un tal Estat és la premissa indispensable per a tot alliberament humà, social, polític i cultural dels qui el pateixen.
La Pàtria som els homes. Cal crear‐nos una Pàtria on l’home del futur hi sigui possible".

Per avui ja n’hi ha prou. Un altre dia ja hi tornarem sobre aquest mateix tema perquè s’ho val la pena.

Alguns pensen -i ho diuen sense embuts- que els nacionalismes són excloents. I jo dic que no pas necessàriament. És clar que n’hi pot haver, però són nacionalismes mal entesos, des del meu punt de vista. No ho és d’excloent el nacionalisme amb el que crec i amb el que voldria que fos el govern del meu país.

Mossèn Josep Armengou i Feliu (Berga 1910 – 1976), capellà, escriptor, músic, pensador i una figura reconeguda dins del món nacionalista, sempre deia que la justícia es basa en el respecte. Frases seves són: "Benvinguts els immigrants que vénen a treballar a Catalunya, però els que vénen a manar i administrar no els necessitem. Això ja ho sabem fer, i hem de fer-ho nosaltres".

Dit d’una altra manera: Els catalans no exclourem ningú, però tampoc volem ser exclosos. Els catalans no farem diferències, però tampoc volem que ens facin diferents i ens menystinguin. Nosaltres serem justos però volem que els demés ho siguin amb nosaltres.

"A Catalunya hi ha els catalans i els no catalans. El que no pot haver-hi són els altres catalans. Perquè de catalans només n’hi ha d’una mena: els catalans", segueix dient Mossèn Armengou". "L’home té dret a viure on pugui i on vulgui. Però el dret a ficar-se a casa d’un altre implica
l’obligació de respectar les formes de vida del país d’entrada. El contrari és un acte d’hostilitat i una traïció. Els drets dels naturals d’un país no són pas menys que els drets dels immigrants".

Totes aquestes coses caldria que les anéssim pensant ara que sembla renéixer a Catalunya un sentiment nacionalista, revifat sobretot pel menyspreu que ens tenen els diferents governs d’Espanya i per l’espoli continuat al que estem sotmesos. Ens sentim greument maltractats i sentim que la injustícia és fa massa present a Catalunya.

S’atansa una altra tongada de consultes per a la independència. Al meu poble n’hi haurà una el 25 d’ Abril. Sembla que continuen essent vistes amb mal d’ulls.  Jo em pregunto: No tindrem tan sols el dret a decidir? Haurem d’esperar que ens atorguin aquest dret o directament l’exercim i ja està? Doncs espero que el sapiguem exercir amb llibertat i maduresa.

Carta al Papa del jesuïta Henry Boulad
Sant Pare:
M’atreveixo a dirigir-me directament a vostè, ja que el meu cor sagna en veure l’abisme en el qual s’està precipitant la nostra Església. Sabrà disculpar la meva franquesa filial, inspirada a la vegada per "la llibertat dels fills de Déu" a la que ens convida Sant Pau, i pel meu amor apassionat per l’Església. Li agrairé també sàpiga disculpar el to alarmista d’aquesta carta, perquè crec que "són menys cinc" i que la situació no pot esperar més.

Permeti’m en primer lloc presentar-me. Jesuïta egipci-libanès de ritu melquita, aviat faré 78 anys. Des de fa tres anys sóc rector de l’escola dels jesuïtes al Caire, després d’haver exercit els següents càrrecs: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d’Egipte, professor de teologia al Caire, director de Càritas-Egipte i vicepresident de Càritas International per a l’Orient Mitjà i Àfrica del Nord.

Conec molt bé a la jerarquia catòlica d’Egipte per haver participat durant molts anys en les seves reunions com a President dels superiors religiosos d’instituts a Egipte. Tinc relacions molt properes amb cada un d’ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D’altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, a qui veia sovint. Quant a la jerarquia catòlica d’Europa, vaig tenir ocasió de trobar-me personalment moltes vegades amb algun dels seus membres, com el cardenal Koening, el cardenal Schönborn, el cardenal Martini, el cardenal Daneels, l’arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs i altres bisbes d’altres països europeus. Aquestes trobades es produeixen amb ocasió dels meus viatges anuals per donar conferències per Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França Bèlgica … En aquests recorreguts em dirigeixo a auditoris molt diversos i als media (diaris, ràdios, televisions …). El mateix faig a Egipte i al Pròxim Orient.

He visitat uns cinquanta països en els quatre continents i he publicat uns trenta llibres en unes quinze llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Dels tretze llibres en aquesta llengua, potser hagi llegit vostè  "Gottessöhne, Gottestöchter" [Fills, filles de Déu], que li va fer arribar el seu amic el P. Erich Fink de Baviera.

No dic això per presumir, sinó per dir-li senzillament que les meves intencions es fonamenten en un coneixement real de l’Església universal i de la seva situació actual, el 2009.

Torno al motiu d’aquesta carta, intentaré ser el més breu, clar i objectiu possible. En primer lloc, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva):

1. La pràctica religiosa està en constant declivi. Un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que desapareixeran de seguida, són les que freqüenten les esglésies d’Europa i del Canadà. No quedarà més remei que tancar aquestes esglésies o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, com ja es fa.El que em sorprèn és que moltes d’elles estan sent completament renovades i modernitzades mitjançant grans despeses amb idea d’atreure als fidels. Però no és això el que frenarà l’èxode.
2. Seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions cauen en picat. El futur és més aviat ombrívol i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada més parròquies europees estan a càrrec de sacerdots d’Àsia o d’Àfrica.
3. Molts sacerdots abandonen el sacerdoci i els pocs que l’exerceixen encara-l’edat mitjana sobrepassa sovint la de la jubilació-han d’encarregar-se de moltes parròquies, de manera expeditiu i administratiu. Molts d’ells, tant a Europa com al Tercer Món, viuen en concubinat a la vista dels seus fidels, que normalment els accepten, i del seu bisbe, que no pot acceptar-ho, però tenint en compte l’escassetat de sacerdots.
4. El llenguatge de l’Església és obsolet, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut d’acomodar-se ni de fer demagògia, ja que el missatge de l’Evangeli s’ha de presentar en tota la seva cruesa i exigència. Es necessitaria més aviat procedir a aquesta "nova evangelització" a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, a diferència del que molts pensen, no consisteix en absolut a repetir l’antiga, que ja no diu res, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que expressi la fe de manera apropiada i que tingui significat per a l’home d’avui .
5. Això no podrà fer-se més que mitjançant una renovació en profunditat de la teologia i de la catequètica, que haurien de repensar i re formular totalment. Un sacerdot i religiós alemany que vaig trobar fa poc em deia que la paraula "mística" no estava esmentada ni una sola vegada a "El nou Catecisme". No ho podia creure. Hem de constatar que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i es dirigeix molt poc al cor i al cos.
6. En conseqüència, un gran nombre de cristians es tornen cap a les religions d’Àsia, les sectes, la new-age, les esglésies evangèliques, l’ocultisme, etc. No és estrany. Van a buscar en un altre lloc l’aliment que no troben a casa, tenen la impressió que els donem pedres com si fos pa. La fe cristiana que en altre temps atorgava sentit a la vida de la gent, és per a ells avui un enigma, restes d’un passat acabat.
7. En el pla moral i ètic, els dictàmens del Magisteri, repetits a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats a casar, etcètera, no afecten ja a ningú i només produeixen deixadesa i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions categòriques. Necessiten un tractament pastoral, sociològic, psicològic, humà … en una línia més evangèlica.
8. L’Església catòlica, que ha estat la gran educadora d’Europa durant segles, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta no vol ser tractada com a menor d’edat. L’estil paternalista d’una Església "Mater et Magistra" està definitivament desfasat i ja no serveix avui. Els cristians han après a pensar per si mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.
9. Les nacions més catòliques d’abans-França, "primogènita de l’Església" o el Canadà francès ultra catòlic-han donat un gir de 180 º i han caigut en l’ateisme, l’anticlericalisme, l’agnosticisme, la indiferència. En el cas d’altres nacions europees, el procés està en marxa. Es pot constatar que com més dominat i protegit per l’Església ha estat un poble en el passat, més fort és la reacció contra ella.
10. El diàleg amb les altres esglésies i religions és a preocupant retrocés avui. Els grans progressos realitzats des de fa mig segle estan en dubte en aquest moment.

Davant d’aquesta constatació gairebé demolidora, la reacció de l’església és doble:
- Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar constatant cert repunt en la seva facció més tradicional i en els països del tercer món.
- Apel·la a la confiança en el Senyor, que l’ha sostingut durant vint segles i serà molt capaç d’ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. És que no té promeses de vida eterna?

A
això responc:
- No és recolzant-se en el passat ni recollint les seves engrunes com es resoldran els problemes d’avui i de demà.
- L’aparent vitalitat de les Esglésies del tercer món és equívoca. Segons sembla, aquestes noves Esglésies travessaran aviat o tarda per les mateixes crisi que ha conegut la vella cristiandat europea.
- La Modernitat és irreversible i per haver oblidat és pel que l’Església es troba avui en semblant crisi. El Vaticà II va intentar recuperar quatre segles de retard, però es té la impressió que l’Església està tancant lentament les portes que es van obrir aleshores, i temptada de tornar cap a Trento i Vaticà I, més que cap Vaticà III. Recordem la declaració de Joan Pau II tantes vegades repetida: "No hi ha alternativa al Vaticà II".
- Fins quan seguirem jugant a la política de l’estruç i amagar el cap a la sorra? Fins quan evitarem mirar les coses de front? Fins quan seguirem donant l’esquena, crispats contra tota crítica, en lloc de veure aquí una oportunitat de renovació? Fins quan continuarem posposant "ad calendas graecas" una reforma que s’imposa i que s’ha abandonat massa temps?
- Només mirant decididament cap endavant i no cap enrere l’Església complirà la seva missió de ser "llum del món, surt de la terra, llevat en la pasta". No obstant això, o que constatem malauradament avui és que l’Església està a la cua de la nostra època, després d’haver estat la locomotora durant segles.
- Repeteixo el que deia al principi d’aquesta carta: "SÓN MENYS CINC!" – Fünf vor zwölf! – La Història no espera, sobretot en la nostra època, en que el ritme s’embala i s’accelera?
- Tota operació comercial que constata un dèficit o disfunció es re considera immediatament, es reuneix a experts, intenta recuperar-se, es mobilitzen totes les seves energies per superar la crisi.
- ¿Per què l’Església no fa el mateix? Per què no mobilitza a totes les seves forces vives per a un aggiornamento radical? Per què?
- ¿Per mandra, deixadesa, orgull, manca d’imaginació, de creativitat, quietisme culpable, en l’esperança de que el Senyor se les s’arreglarà i que l’Església ha conegut altres crisis en el passat?
- Crist, en l’Evangeli, ens posa en guàrdia: "Els fills de les tenebres gestionen molt millor els seus assumptes que els fills de la llum …"

ALESHORES, QUÈ CAL FER? … L’Església té avui una necessitat imperiosa i urgent d’una TRIPLE REFORMA:
1. Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i re formular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no significa res, que no dóna sentit a l’existència, no és més que un ornament, una superestructura inútil que cau de si mateixa. És el cas actual.
2. Una reforma pastoral per repensar de cap a peus les estructures heretades del passat.
3. Una reforma espiritual per revitalitzar la mística i repensar els sagraments amb vista a donar-los una dimensió existencial, a articular amb la vida.Tindria molt a dir sobre això.

L’Església d’avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució asfíxia el carisma i que el que finalment compte és una estabilitat purament exterior, una honestedat superficial, certa façana. No correm el risc que un dia Jesús ens tracti de "sepulcres blanquejats"?

Per acabar, suggereixo la convocatòria d’un sínode general a nivell de l’església universal, en el qual participessin tots els cristians-catòlics i altres-per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i els que es proposessin. Tal sínode, que duraria tres anys, s’acabaria amb una assemblea general-evitem el terme "concili" – que sintetitzés els resultats d’aquesta investigació i tragués d’aquí les conclusions.

Acabo, Sant Pare, demanant perdó per la meva franquesa i audàcia i demano la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-li que viu aquests dies a la seva companyia, gràcies al seu extraordinari llibre "Jesús de Nazaret", que és objecte de la meva lectura espiritual i de meditació quotidiana.

Seu afectíssim en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.

Collège de la Sainte-Famille
B.P. 73 – Faggala – Le Caire – Egipte
Tel (00202) 25900411 – 25900892 – Privé: 25883838
henriboulad@yahoo.com
Graz, el 18 de Juliol de 2007

http://www.culture-et-foi.com/critique/henri_boulad.htm

Vull demanar perdó a tots aquells que darrerament han intentat deixar-me comentaris al blog i no han pogut. Us explicaré què ha passat: Ja feia temps que estava rebent aquí al blog tant "spam" en els comentaris que vaig configurar-lo de tal manera que no poguessin entrar. Es veu que ho vaig fer tant malament, que no només vaig evitar l’ "spam" sinó que vaig evitar que em deixéssiu qualsevol tipus de comentari. Us en demano perdó novament.

Ja trobava una mica estrany que haguéssiu quedat tots muts de cop i volta… No és pas que us passeu massa amb això dels comentaris però sí que de tant en tant en deixeu alguns. Però he descobert que no podíeu deixar-los quan m’han començat a arribar a través de correus electrònics i algú em deia que no podia comentar res al blog.  Simplement resulta que, com que sóc bastant maldestre en això de la informàtica, havia configurat malament. Ara ja està solucionat i espero de nou els vostres comentaris.

I aprofitant que parlem del correu brossa explicaré el què és per aquells que no sàpiguen la història del seu origen, aprofitant l’explicació que fa la Viquipèdia.

El correu brossa (SPAM en anglès) són els missatges enviats per un mitjà electrònic, indiscriminadament i massiva, sense el consentiment dels receptors. La seva finalitat generalment és comercial, amb missatges prenent forma d’anunci, tot i que també són freqüents els enganys amb intenció de treure profit econòmic de les víctimes. Tradicionalment els seus mitjans han estat el correu electrònic i els grups de discussió però amb popularització de noves tecnologies de comunicació electrònica l’spam hi ha saltat i el podem trobar en altres mitjans com blogs, wikis, fòrums i similars, missatgeria instantània, etc.

Avui dia, el principal mètode de distribució de correu brossa — són els ordinadors zombies infectats — en la seva majoria PCs amb Windows.

És una pràctica rebutjada per la comunitat d’usuaris d’aquests mitjans tant per les molèsties que causa com per els perjudicis que suposa: a un nivell global és especialment destacable l’augment del tràfic a Internet –i molt tràfic pot fer anar més lenta la xarxa–, mentre que a un nivell individual, aquells usuaris que no facin servir una tarifa plana estaran, a la pràctica, pagant per rebre els missatges no desitjats (mitjançant la seva connexió). És per això que existeixen eines per detectar i esborrar el correu brossa abans de baixar el correu electrònic.

Com a conseqüència dels seus efectes negatius molts països han promogut lleis contra el correu brossa, inclosos membres de la Unió Europea i s’ha arribat a prohibir en alguns.

En els darrers anys l’ús del correu brossa s’ha incrementat notablement, donat que enviar-ne a centenars de persones de les quals es coneix l’adreça electrònica és molt fàcil, ràpid i barat.

Qui envia correu brossa pot esperar de rebre, en retruc, centenars o milers de correus de protestes o d’insults. Molts proveïdors de correu electrònic, però, recomanen no contestar mai a l’spam, ja que al remitent li pot servir de confirmació de que l’adreça electrònica existeix i està en ús.

L’origen de la paraula SPAM prové d’una marca americana de carn de porc enllaunada . Aquesta adquireix l’ús actual amb connotacions de cosa innecessària i sobreabundant a partir d’un esquetx molt popular dels Monty Python.

Està molt estudiat per la psicologia: en cas de desastres naturals com terratrèmols, inundacions, incendis, etc, es desencadenen una sèrie de reaccions positives entre la gent com la solidaritat, la resistència física i psíquica de molta gent, l’ajuda mútua, etc. Però també moltes reaccions negatives que ens mostren fins a quin punt pot arribar l’espècie humana i com en aquestes situacions extremes ens assemblem molt als animals. Són reflexions que suren després de veure terratrèmols com el d’ Haití o el de Xile.En aquests casos els oportunistes es fan presents al lloc sinistrat per treure profit de la desgràcia dels altres i els lladres locals arriben com les mosques a la mel, sense cap mena d’escrúpols per arrambar amb el que puguin. I ja no sols aquest tipus de persones sense escrúpols. De seguida arriben les empreses “voltors” (delinqüents sense consciència) que s’apropien de la reconstrucció, de l’ajuda internacional i de l’autoritat política de les àrees colpejades.És davant d’aquestes calamitats quan es es despullen les pobreses de l’home, les febleses del sistema i els horrors del capitalisme. És bo observar en aquestes situacions el fenomen psicosocial, mesurar en aquestes circumstàncies el procés evolutiu o involutiu de l’espècie, preocupar-se pels dèficits de sensibilitat, ordre i civilització en els nostres temps i plantejar possibles rutes de sanejament .Si bé és cert que la desesperació i manca de recursos porta als damnificats a cercar aliments, medicines i bolquers “per qualsevol mitjà”, s’han observat innombrables casos de ‘vergonyosa avarícia, vandalisme i oportunisme denigrant. S’ensorra l’ordre públic, la policia es veu impotent davant l’allau, es saquegen els supermercats, roben sense pensar el que prenen.Però la “podridura” és molt més endins, segons els psicòlegs socials.  Diuen que és en la construcció del mateix subjecte contemporani, a la sang, en els gens, en l’esperit postmodern forjat entre valors de “plàstic” i idolatries esteticistes de mercat i vanitat.Com estudiar i abordar aquest fenomen? Com reeducar la nostra gent víctima i victimari, proporció clonada del desordre implícit en les nostres formes de vida?La psicologia d’emergències i desastres és una branca molt recent de la Psicologia que s’ocupa de les repercussions que aquests esdeveniments tràgics desencadenen en la suma social i mental de les poblacions víctimes. D’altra banda és la base per a l’absorció menys dràstica del cop i aplana el camí per a la normalització de les situacions crítiques.Etiquetes de Technorati: Psicologia

Uruguai ja té nou president des de fa 15 dies. Vaig tenir curiositat per llegir el discurs del president Mujica per veure què deia i com ho deia. Les dues coses crec que eren molt interessants, venint de qui venien.

El discurs em va agradar, encara que ja sé que una cosa són les paraules i una altra són els fets. Però em va agradar, sobretot, per una cosa: va ser un discurs que era realista i mirava cap al futur.

Les dues coses son importants. Mujica és un home que toca de peus a terra i sap que no li serà fàcil governar. Però tothom coincideix que ha començat amb molt bon peu i és molt ben vist i considerat per tothom. En una paraula: s’ha guanyat un respecte que semblava que no li concedien.

I és un home que mira cap al futur. És clar que ell té un passat molt especial (guerriller que es va passar un munt d’anys a la presó) i el país també el té (cop d’estat militar que va dividir el país i va expulsar molts uruguaians cap a l’exterior). Però en el discurs deixa de banda aquest tema i diu clarament que el futur és de tots i l’han de construir entre tots. Em sembla que és el missatge més interessant que va donar.

I ara és l’hora de la feina i no de les paraules. Mujica haurà d’aconseguir tirar endavant reformes que va començar el seu antecessor també del Frente Amplio però que no va aconseguir dur a terme. Tabaré Vázquez va dur a terme tres reformes per al país que jo considero indiscutibles: la productiva, la distributiva i la social. Ara, al país n’hi falten dues més: la reforma de l’ Estat i la comunicativa. Si Mujica ho aconsegueix farà que Uruguai canviï de fesomia i sigui un país completament diferent del que era.

Tant de bo ho aconsegueixi. I un petit (de fet, potser no tant….) detall per acabar: Llegeixo en un diari la següent notícia:

MÚJICA PREDICA LA AUSTERIDAD DANDO EJEMPLO

El Mundo, 15/02/2010

El Presidente de Uruguay, José Mújica, ha decidido que el 87% de su salario vaya destinado a la construcción de viviendas populares. Mujica predica la austeridad dando ejemplo, ya que desde que asumió el poder ni ha cambiado de residencia ni de coche, ya que ha renunciado a la limusina oficial.

El que dèiem: Menys paraules i més fets com aquest!!!

El Pep Guardiola ha dit: "El senyor Clos y el senyor Gallego menteixen. I ho saben".

No seré jo qui defensi el Pep Guardiola perquè se sap defensar sol i segur que se sap defensar molt millor del que sabria fer-ho jo. Però sí que vull opinar sobre la sanció d’un partit que li han posat, deguda a l’expulsió que l’àrbitre Clos Gómez.

El més greu del cas és que l’àrbitre va fer constar a l’acta del partit  que Guardiola havia dit: "Pitas todo al revés" y "no te enteras de nada". El Pep afirma, en canvi, que no va dir res d’això, sinó que el que va dir fou: "¡Le empuja, le empuja! Árbitro, ¿no has visto que le empuja?".

Si després del partit no haguéssim pogut veure en una TV els llavis de Guardiola no hauríem pogut saber qui deia la veritat. Hauria estat una paraula contra una altra i, per tant, no hauríem sabut qui mentia. Però el cas es que un canal de TV va poder gravar ben d’a prop la boca de Guardiola mentre deia el que deia. I més encara: va fer llegir els seus llavis a persones que saben llegir-los i es va demostrar que Guardiola va dir el que va dir. Per tant, hauria estat lògic que posteriorment el Comitè de Competició li hagués tret la sanció veient que el que havia mentit havia estat l’àrbitre. Doncs, no: van mantenir la sanció i van confirmar com a mentider a Guardiola.

O sigui: que va ser la confirmació i l’elogi de la mentida. Van fer un monument i un elogi públic a la mentida; i van confirmar que es pot mentir impunement que no passa res. I no sols no passa res, sinó que es veu que el que té raó és l’autoritat. QUE L’AUTORITAT NO MENTEIX O, SI MENTEIX, LA SEVA MENTIDA ÉS CONVERTEIX EN VERITAT I, PER TANT, ÉS VÀLIDA. Aquest seria el raonament que en podem treure de tot plegat.

Però tots coneixem Guardiola i sabem que és un senyor; i, com a senyor que és (ho ha demostrat a bastament), va dir que "no estava massa orgullós del que va fer i que podia entendre l’expulsió. Però que si van recórrer l’expulsió és perquè el senyor Clos i el senyor Gallego mentien. "Jo m’equivoco i me’n vaig a la graderia, però ells menteixen i ho saben". També va dir: "Si torno a veure una targeta vermella espero que sigui perquè m’ho mereixo". "Els àrbitres van mentir i el pròxim dia que vegi al senyor Clos li comentaré".

Estem ben arreglats amb la justícia d’aquests Comitès de Competició! Estem ben arreglats si se segueix imposant en el món de la justícia el camí de la mentida!

Aquest és un dels millors retrats que he vist de Pau Casals. I mireu que n’hi han fet un munt…. És del pintor i fotògraf cubà Jesse A. Fernández (La Havana 1925- París 1986). Aquí s’hi descobreix un Pau Casals que ens atreu tant intensament cap al seu violoncel que quasi ens fa sentir "El cant dels ocells". És el retrat de l’ànima de Pau Casals.

Apassionat per l’exactitud, el fotògraf ha sabut atrapar instants, desitjos, estats d’ànim d’un munt de personatges famosos que perviuen, intactes, en la fugacitat de la quietud ombrívola. Eren allà, quiets davant seu, però ell va saber transportar-los a altres món fantàstics amb aquests jocs de llums i ombres que sabia crear; aquests màgics clarobscurs són la imatge plural, contradictòria i última d’unes vides immòbils que la càmera imposa sobre els personatges que retrata.

Qui li agradi una mica la fotografia sabrà veure-hi aquesta grandesa i sabrà valorar-ho com correspon. Ell deia que "les noves generacions ja han après a llegir una foto. En el nostre temps, la gent s’ha tornat drogoaddicta de la imatge". És cert. I ho és més encara quan amb les noves tècniques, les noves càmeres i els nous programes d’ordinador es por crear i recrear a partir d’una simple taca sobre un paper. A França s’ha arribat a presentar una tesi doctoral, defensada per Roland Barthes, consistent en trenta fotografies. Això ja dóna una idea molt precisa i gràfica del fenomen actual de l’art fotogràfic.

El súmmum, doncs, és aconseguir una fotografia concentrada que no es conformi amb la cara, que atengui paral·lelament el fons; que sigui eficaç i, al mateix temps, silenciosa; que sigui rotunda, però que respiri per la seva fragilitat. Ell ho va aconseguir.

Avui he rebut una grata notícia. M”han notificat que sóc finalista d’un concurs de relats curts sobre el "mate" "Mate en 100 Palabras".

Quan era a l’ Uruguai vaig prendre molt mate. M’hi vaig acostumar i m’agradava. Prendre mate no és només prendre una espècie de té calent típic d’una colla de països llatinoamericans, sinó que té un sentit més profund. El mate és sagrament i signe de tota una sèrie de coses. Prendre mate amb algú sempre té un sentit més profund . Ho explicava en un post d’aquest mateix blog fa uns mesos i que podeu rellegir, si voleu, clicant aquest enllaç

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/03/04/el-mate/

Heus ací la carta que m’han enviat:

Amigo:

Tu relato quedó entre los 5 finalistas de "El mate en 100 palabras". Invita a votar por tu texto en el blog www.cebate100palabras.blogspot.com o directamente en el perfil de la página Yerba Mate de Facebook.

Felicitaciones y un gran abrazo!

Miguel Fauré

administrador de la página matera

El 6 de julio de 2009 18:46, Jaume Pubill Gamisans <jaumepubillgamisans@gmail.com>escribió:

Quiero unirme al concurso con un hecho verídico que me sucedió nada más llegar a Uruguay. Yo soy catalán.

Ahí va el relato.

HASTA QUE ESCUCHES UN RUIDITO…

Mirá que me habían avisado! Mirá que ya me había dado cuenta de que los uruguayos son un poco avivados y aprovechan todas las ocasiones… Pero ni así.

Era mi primer mate. Me leyeron el libro de instruccuiones: Se chupa, hasta que se escuche un ruídito. Me pongo la bombilla a la boca y empiezo a chupar…. Se ve que aquello estaría tapado porque no subía nada… Meta chupar! Hasta que me pongo el mate en la oreja y les digo…. "Yo no escucho ningún ruídito!" Gallego tenía que ser, gritaron a coro, riéndose y tomándome del pelo….

Pero les aseguro que aprendí rápido y tomé muchos mates luego.

Un abrazo grande

Jaume Pubill
http://blogs.avui.cat/jaumepubill/

Ha mort Miguel Delibes, un escriptor que vaig descobrir de ben jovenet quan escrivia a la Revista DESTINO, una revista que va passar de ser falangista i editada a Burgos a ser catalanista i liberal quan la va comprar Josep Vergés i es feia a Barcelona. Miguel Delibes va continuar escrivint-hi  mentre es va editar i aquest fet va fer que sempre seguís tenint molts amics catalans, entre ells Josep Maria Espinàs.

Més tard, vaig anar llegint alguna de les seves novel·les més famoses, escrites amb un dels castellans més pulcres i a la vegada senzills i populars que hagin existit. Era concís, clar, sobri, natural  i feia servir unes paraules que recollia del poble i que jo havia de consultar, inevitablement, al diccionari perquè no les havia escoltat mai i no sabia què volien dir I és que Delibes era un bon representant de l’ànima del poble castellà, a la que va ser sempre fidel.

Va néixer a Valladolid i allà va viure i va morir. «Soy como un árbol que crece donde lo plantan», diu un dels personatges de la seva primera novel·la , ‘La sombra del ciprés es alargada’. La frase, però, l’ ha fet seva l’escriptor per explicar la seva fidelitat, una qualitat que ell valorava molt: va ser fidel al lloc on va néixer, a una dona, a una editorial i a un diari. Una cosa aquesta, cada vegada menys comuna perquè sembla que si no vius en una capital no ets ningú. A ell no li va caldre això  i ha estat reconegut universalment com un dels més grans escriptors en llengua castellana. Descansi en pau!

Us deixo un text que. de forma implícita, fa referència a la seva esposa i que publicà en el llibre "Señora de rojo sobre fondo gris"

" En la vida has ido conociendo algunas cosas pero has fallado en lo esencial, es decir, has fracasado. Esa idea te deprime y entonces es cuando buscas apresuradamente un remedio para poder arrastrar con dignidad el futuro. Ahora no tendré a nadie a mano cuando me asalte el miedo.

(…)