A PEU

Fa una mica de vergonya llegir notícies com la que llegíem  fa pocs dies sobre l’aeroport Lleida-Alguaire.  Després de mesos de parlar-ne i després de totes les proves pertinents, fixaren la data d’obertura per abans de Nadal. Ara resulta que falten permisos. Exactament "una autorització aèria i unes publicacions de caràcter internacional, imprescindibles per obrir".

D’això jo en dic mala gestió. Si en fos el responsable em produiria vergonya. Poca feina i mal feta, podríem dir-ne també. El govern català tampoc té tants aeroports per gestionar, dic jo! I un que n’estrena i del qual en té la total responsabilitat ja comença gestionant-lo malament. Ens queixem d’ AENA ( i amb raó) i de Madrid, però aquí no sabem fer les coses gaire més bé i ja estem acostumats a nyaps d’aquest calibre (carreteres, túnels, cinturons, metro…. Els exemples serien molts i no cal enumerar-los perquè són al cap de tothom.

A hores d’ara no se sap exactament quan obrirà, quines companyies hi operaran, quin objectius reals (sense voler fer volar coloms) tindrà aquest aeroport. Estem una mica tips de les paraules reiteradament incomplertes del conseller Nadal, que ha dit vàries vegades que obriria abans de Nadal. Us sembla correcte que una obra d’aquesta envergadura no pugui obrir per falta d’ un permís? No sabien quins permisos feien falta? D’això en podem dir gestió? Per gestionar un país, abans s’ha de saber gestionar la pròpia casa i el tripartit ha donat  la sensació de paràlisi per falta d’objectius comuns. Cada conselleria va al seu aire i un conseller en desdiu un altre com passa sovint. El que dèiem: poca feina i encara mal feta.

Quan arriba una visita a casa, se la fa entrar ("passeu..passeu!"), se la fa seure i se la convida a beure o menjar alguna cosa. Això és el que voldria fer jo amb les visites al meu blog. Però és que són moltes i algunes no sé d’on venen, ni sé qui són. Però igualment el meu desig seria fer-les passar a casa i poder fer petar la xerrada una estona.

Quan vaig començar aquest blog no em podia imaginar mai a la vida que seria visitat per tanta gent. Sincerament ho dic. Ara fa poc més d’un any que vaig posar un mapa de visites per la simple curiositat de saber des d’on et poden arribar a llegir i quanta gent et pot arribar a llegir. Aquest mapa s’arxiva de forma automàtica cada any. Aquí el teniu, tot tenyit de taquetes vermelles i amb un total de 5.791 visites des del 16 de Novembre de 2008 fins al 17 de Novembre de 2009. Si comptem que el blog va començar uns mesos abans, vol dir que possiblement aquest blog ha estat visitat al voltant de 6.000 persones.

Ja sé que això no és res i que comparat amb altres blogs és una autèntica misèria i una ridiculesa. Ja ho sé. Però és que aquesta no era pas el meu primer objectiu quan m’hi vaig decidir. Jo ho he dit alguna altra vegada: el primer objectiu era poder buidar el pap i dir-hi la meva als temes que em vinguessin de gust. Que després algú et llegeix, opina i comenta? Doncs molt millor.

Per tant, gràcies a tots els que han perdut un minut del seu temps en llegir-me. Alguns sé que ho fan cada dia i altres només de tant en tant. Alguns m’ho han fet saber per escrit i altres cara a cara. Amb alguns hem continuat la conversa a rel d’un tema que he escrit. Alguns no han estat d’acord amb alguna cosa de les que he escrit i altres m’han felicitat. Tot plegat anima a seguir. I seguiré escrivint pel simple gust d’escriure, per a mi mateix i pels que vulgueu llegir-me. Però dóna bo que el que hom escriu algú ho llegeixi i, per tant, vull donar-vos les gràcies.

Avui estic força satisfet per la resposta que 12 diaris catalans, conjuntament, han donat a una indignitat que ja fa anys que dura. Almenys s”han posat d’acord per dir una part de les coses que una majoria de ciutadans pensa i diu cada dia. Ara ho han dit tots alhora per veure si així els escolten millor. potser havien d’haver dit algunes coses més encara. Però no està malament del tot!

Podem perdre-ho tot, menys la dignitat. El Tribunal Constitucional ja fa temps que l’ha perduda. A hores d’ara haurien d’haver dimitit per no haver sabut fer la feina que han de fer. I els dos gran partits polítics estatals (PP i PSOE) també són còmplices d’aquesta indignitat.

Us convido a llegir aquest editorial conjunt dels diaris catalans (fet sense precedents) per aquells que no hagin tingut oportunitat de fer-ho:

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091126/53831123016/la-dignidad-de-catalunya.html

Diumenge vinent, aquest home que veieu a la foto, serà el nou president d’ Uruguai. Tothom ho dóna per fet. Jo ja ho vaig pronosticar fa temps, sense cap mèrit de part meva. És que la cosa queia pel seu propi pes. Les coses s’han fet relativament bé durant aquesta darrera legislatura i, per tant, la gent prefereix seguir per aquest camí.

José “Pepe” Mujica és un ex tupamaro, encara que no té l’aspecte d’un ex guerriller que es va passar 15 anys a la presó i dos d’ells castigat dins d’un pou. N’hi havia per quedar boig i ressentit per a tota la vida. I, en canvi, respira sentit de l’ humor i positivisme per tot arreu.

Té fama -per altra banda ben guanyada- de ser una persona franca, sincera i de dir el que pensa, amb paraules que tothom entén i que fa servir la majoria de la gent en la seva vida diària. Potser no és un gran cervell, però segur que serà un president diferent i que molt possiblement toqui de peus a terra.

Per exemple, diu coses tan interessant com les següents:

-Nuestro país es pequeño pero serio. Vale la pena invertir en él. Esa es nuestra preocupación principal.

-La propuesta de Gobierno es llegar a 30 puntos del PIB. Necesitamos que la economía funcione.

-El Mercosur tiene defectos por todos lados, no es solamente negocio pero ni por asomo renunciaremos a él.

-Tenemos que propiciar acuerdos comerciales con Europa y con todos los países del mundo que podamos.

-De Lula me gusta el estilo, la manera de gobernar, su capacidad de transformar los conflictos en salida y no quedarse estancado en ellos. En América Latina me parece importante esa metodología… Dios, al parecer, no es uruguayo, es brasileño.

-Lo peor es no organizar lo que va a ser inevitable. Nuestra actitud va a ser siempre desmontar los líos. (Sobre tensiones con Argentina por los cortes de frontera)

-Berlusconi nos trata de sudacas, nos corre… Espero que pase esa tendencia. De momento, tenemos que procurar tener las mejores relaciones con todos.

-Uruguay es un país curioso, tenemos todas las vacas registradas electrónicamente pero hay compatriotas que no tienen sus papeles para poder votar.

-No parece razonable que una decisión ratificada por el pueblo la enmiende el Parlamento. Esa es la razón por la que sigue vigente. (Sobre la ley de caducidad de los delitos cometidos durante la dictadura de 1972-85)

-En el mundo de hoy el esfuerzo principalmente nos corresponde a nosotros. Ni las grandes naciones dependen sólo de sí mismas.

-A veces pienso con amargura que el subdesarrollo está en nuestras cabezas.

Trobo que no està gens malament aquesta filosofia i aquests projectes. Per això diumenge vinent, a la segona volta, una gran majoria d’ uruguaians el votaran. Que tinguis sort Pepe!

"L’espiritualitat és la distància entre tu i la vida".
La frase la va dir un un jesuïta en una entrevista al Canal 33. Parlava de que tothom busca l’espiritualitat d’alguna manera o altra. Uns l’anomenen zen, altres naturalesa, altres cristianisme, altres "pau interior "…. però al final, li posem el nom que li posem -deia- no és més que l’espai que deixem entre nosaltres mateixos i la vida, perquè si no deixéssim aquest espai patiríem moltíssim. Em va agradar la definició i em va semblar que el que deia era una gran veritat.

Normalment sabem fer poc aquest exercici de distanciament que ens fa veure’ns a nosaltres mateixos des de la distància i des de la perspectiva. I és justament des d’aquesta perspectiva que podem entrar dins de nosaltres mateixos i veure què som, què ens passa, què podem fer, on podem anar, què és l’important i necessari i què és el superflu.

En fi, que la frase em va agradar i l’ he volgut compartir.

Doncs, per desgràcia, sí que importa, encara que diguin allò que "al pot petit hi ha la bona confitura". Però no em refereixo a allò que tots penseu. Em refereixo als països, a les nacions, als pobles.

Catalunya, per a la majoria dels catalans, és un país i és una nació. Però que ho pensem i ens ho creguem no serveix per a res perquè l’Estat -per desgràcia nostra- és qui té el poder i aquest invent de les autonomies poc ha servit per a donar-nos poder de veritat. A fi de comptes, tot ha de passar per Madrid i allà ja sabem el pa que s’hi dóna. El mateix l’Estatut reconeix obertament que som una nació, encara que sembla que fins i tot per a conservar el títol sembla que costarà. A aquest Estatut li han passat el ribot per tots costats. Ja ni sabrem què en queda i ja veurem si en podrem aprofitar alguna cosa o valdrà més llençar-los a les escombraries. Aquella gent del Tribunal Constitucional es veu que no ho té gaire clar això que som una nació, encara que som molts que sí que ho tenim ben clar. Però cal recordar que som un país petit, sense influències, amb poques ajudes i amb molts enemics que constantment ens volen fer la punyeta i ens estan posant constantment pals a les rodes. SÓN ELLS QUI DECIDEIXEN QUÈ HEM DE SER I NO PAS NOSALTRES QUE DECIDIM QUÈ VOLEM SER.

Només cal veure el que és aquesta indecència de tribunal, àrbitres de l’arbitrarietat, que per decència haurien de dimitir tots ara mateix. Han perdut la equanimitat, la dignitat, la vergonya i tot el que vulgueu. Però conserven el poder de decidir; un poder que els han donat uns partits polítics, que es distribueixen el poder d’acord a les seves conveniències i que ja els va prou bé que continuïn així. Els petits és com si juguéssim un partit de futbol amb els quatre àrbitres en contra: resulta que l’àrbitre principal és del PSOE; un jutge de línea és el PP; l’altre jutge de línea és de IU i el quart àrbitre és una marioneta qualsevol que no se sap qui l’ha nombrat. Els petits no importem ni decidim i  moltes vegades és per culpa nostra, perquè ens compren (i, per tant, ens venem ) per un plat de llenties.

Aquests dies hem vist que Catalunya no pot jugar contra Espanya ni en futbol platja perquè seria rebaixar-se massa i reconèixer "de facto" que existim. No podem fer consultes i de seguida es posen en peu de guerra. Això no ho poden tolerar. Fins i tot hi van haver amenaces clares als jugadors espanyols que estaven disposats a jugar. El pes de la llei i les multes haurien caigut sobre d’ells si s’hi haguessin atrevit. Per tant, ja ho veieu: la mida sí que importa i els petits no comptarem per a res mentre no tinguem més poder polític del que tenim. Si no ens el dóna Europa, no cal pas esperar-lo d’ Espanya i si alguna cosa positiva en pot sortir d’aquest actitud intransigent de l’ estat és el fet de que cada dia faran més independentistes i potser farà que d’una vegada hi hagi "rebel·lió a la granja".

Una de les diferències entre democràcia i dictadura és que en democràcia s’ha de respondre, s’ha de donar comptes i els ciutadans tenen drets (entre ells, el dret a saber) i en una dictadura no hi ha drets: ni a preguntar, ni a saber, ni a protestar.

Yoani Sánchez és una coneguda bloguera cubana, de la qual ja us n’he parlar alguna altra vegada. Tinc el seu blog entre els meus favorits i intento anar-lo llegint (no pas els comentaris, però). Crec que és una bona periodista i explica, des de dins i de prop el que està passant a l’ illa. No és la única que ho fa, però ella trobo que ho fa molt bé i és una delícia llegir-la.

Fa un temps que va enviar un qüestionari amb 7 preguntes a Barack Obama i un altre, amb 7 preguntes més, a Raúl Castro. Suposo que ja deveu imaginar el que ha passat: que Obama l’ha contestat i Raúl "encara no". La Tv se n’ha fet ressò aquests dies. És el que dèiem: que qui creu que el poble té dret a saber, contesta el que li pregunten. Qui no creu en els drets, ja no té cap necessitat a contestar. Més clar, l’aigua.

Som molt crítics amb els polítics. Jo, el primer. Però ho som, sobretot, amb aquells que es creuen que el poder els ve del cel i no se n’adonen que el poder els arriba de baix, del poble. Si es fessin més propers, fossin més francs i clars, complissin un 10% del que prometen a les campanyes… serien més ben valorats.

En aquest cas Obama ens ha donat una bona lliçó a tots, però sobretot als polítics: un dels homes més poderosos del món s’ha "rebaixat" a contestar en un blog d’una pobra periodista d’un pobre país. És només un signe. Però un signe ben evident del que deu creure què és la democràcia. En podríem aprendre tots plegats, no us sembla?

De tant en tant, m’agrada llegir poesia encara que reconec que no en sóc un gran lector. I m’agrada rellegir poetes que ja conec (que no són pas gaires, malauradament). Però, de tant en tant, en descobreixo algun de nou per a mi, encara que potser sigui ja molt conegut per altra gent.

Acabo de descobrir el mexicà Jaime Sabines (1926-1999), que diuen que és un dels millors poetes mexicans. Potser el millor després d’ Octavio Paz. Almenys diuen que és potser el més popular.—, sí, creo, el más popular.

Us deixo una mostra d’un poema que m’ha agradat,

‘Me encanta Dios. Es un viejo magnífico que no se toma en serio. A él le gusta jugar y juega, y a veces se le pasa la mano y nos rompe una pierna o nos aplasta definitivamente. Pero esto sucede porque es un poco cegatón y bastante torpe con las manos.
Nos ha enviado a algunos tipos excepcionales como Buda, o Cristo, o Mahoma, o mi tía Chofi, para que nos digan que nos portemos bien. Pero esto a él no le preocupa mucho: nos conoce. Sabe que el pez grande se traga al chico, que la lagartija grande se traga a la pequeña, que el hombre se traga al hombre. Y por eso inventó la muerte: para que la vida —no tú ni yo— la vida, sea para siempre.
Ahora los científicos salen con su teoría del Big Bang… Pero ¿qué importa si el universo se expande interminablemente o se contrae? Esto es asunto sólo para agencias de viajes.
A mí me encanta Dios. Ha puesto orden en las galaxias y distribuye bien el tránsito en el camino de las hormigas. Y es tan juguetón y travieso que el otro día descubrí que ha hecho —?frente al ataque de los antibióticos— ¡bacterias mutantes!
Viejo sabio o niño explorador, cuando deja de jugar con sus soldaditos de plomo y de carne y hueso, hace campos de flores o pinta el cielo de manera increíble.
Mueve una mano y hace el mar, y mueve la otra y hace el bosque. Y cuando pasa por encima de nosotros, quedan las nubes, pedazos de su aliento.
Dicen que a veces se enfurece y hace terremotos, y manda tormentas, caudales de fuego, vientos desatados, aguas alevosas, castigos y desastres. Pero esto es mentira. Es la tierra que cambia —y se agita y crece— cuando Dios se aleja.
Dios siempre está de buen humor. Por eso es el preferido de mis padres, el escogido de mis hijos, el más cercano de mis hermanos, la mujer más amada, el perrito y la pulga, la piedra más antigua, el pétalo más tierno, el aroma más dulce, la noche insondable, el borboteo de luz, el manantial que soy.
A mí me gusta, a mí me encanta Dios. Que Dios bendiga a Dios.’

 

Jaime Sabines

Es fa difícil parlar de la pobresa, dels que passen gana i dels països pobres des d’on som. És difícil parlar de pobresa des de la riquesa. De seguida et diran que ets un populista i que parlar d’aquests temes és molt fàcil; massa fàcil.

Potser sí. Reconec que és relativament fàcil parlar de la pobresa, de la gana, veient-ho de lluny com ho veiem nosaltres. Encara que no tant, si tenim una mica de sensibilitat i consciencia, perquè la majoria de nosaltres mengem tres cops al dia i, a més, mengem el que volem i quan volem i podem comparar situacions. Però al nostre costat potser ja podrem veure més d’una família que ho està passant malament I aquí a Europa no ens podem queixar! Ens sobra menjar per tot arreu!

La crisi econòmica està tenint un gran impacte en aquelles persones que lluiten per sobreviure. I aquestes cada dia són més. La fam crònica ha passat d’atacar 913 milions de persones el 2008, a fer-ho a més 1000 milions aquest any 2009. Aquesta xifra equival a una sisena part de la població mundial.

Ha crescut la gana i han crescut els preus dels aliments (17% en dos anys). Des de l’any 1970 que no creixia la fam. Semblava que la teníem més o menys dominada, però ha arribar la crisi mundial i s’ha vist que no.

I tot això, a les portes d’unes festes que ja s’acosten amb els corresponents, coneguts i repetits sopars d’empresa, sopars d’amics, sopars de coneguts i sopars de saludats… Sopars i dinars de família, exuberants i superflus….

Com cada any, quina vergonya!.

Armando Quintero Laplume coneixia i era amic de Tomàs Cacheiro. A la seva pàgina web, que us recomano visitar, http://cuentosdelavacaazul.blogspot.com/2009_11_01_archive.html

fa el següent retrat del seu amic:

Un río que sigue nutriendo nuestras vidas.
Tomás Cacheiro. Cacheiro. Cacharro. Barro y fuego. Docente. Maestro. Ceramista. Decidor. Combativo, inconforme, risueño. Como siempre, afortunadamente. ¿Religioso de tan ateo?Caudal de hombre. Dios antiguo vitalmente renovado, y desatado. Disfrutador de mesas, del “bon vin” y la vineta, con hongos asados, calamares rebosados o caracoles, por él mismo preparados. Gustador de atardeceres acompañado de Bach, Mozart, Albéniz o Vivaldi. Amigo. Hermano. Padre. Abuelo. Hemingway no de mar, de tierra adentro.Una y otra vez – en estos años de distancias, no de olvidos- uno vuelve a sentir cómo fluye la vida por sus venas, por sus músculos, por sus vellos; en el brillo de sus ojos; en el sonido de su voz de diablo viejo. Una y otra vez uno vuelve a verla, a oírla, a olerla en su cuerpo semidesnudo nadando por el río; remando en sus aguas; arrastrando los troncos de sus orillas; moviendo el barro de sus barrancos; creando sus cerámicas, tan imposibles de paciencia, tan a fuego lento en sus cocidas o; simplemente, descansando a la sombra de los árboles, al rumor de los vientos. Sacudiendo su energía que, más que de un Olimar, es de un Cebollatí crecido.Una y otra vez, a la luz y al tiempo, uno lo vuelve a escuchar depositando preguntas como frutos, como flores, como hojas recién nacidas para asombrarnos con su inefable persistencia por lo vivo. Una y otra vez: renovando como siempre la alegría, la ternura y la capacidad de asombro de todo ser humano que son, en él, más poderosas que las muertes, las separaciones y las dudas. Más vivas que la vida.

Semblanza tomada de ¿Quieres contar cuentos? de Armando Quintero: "Recuerdo III".
El texto fue leído en el homenaje al ceramista en la ciudad de Treinta y Tres al año de su fallecimiento y recogido como Testimonio en el libro Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay (2009 M. González, R. Rubio y C. Zorrilla)
http://rescatememoriaceramicauruguay.blogspot.com/

Ja fa anys que em van regalar una edició en català del conegut MARTIN FIERRO. No sabia que existís i em va fer molta il·lusió, perquè el text original l’he llegit vàries vegades i m’agrada mol perquè retrata molt bé la filosofia, la manera de fer i de pensar del gautxo, un personatge típic de la pampa argentina. 

Aquest dies he rellegit alguns fragments de l’edició catalana i he tornat a gaudir-lo. Sembla impossible poder traduir el llenguatge de José Hernández, ple de paraules típiques gautxes i de localismes difícils de traduir. Però trobo que l’autor se’n surt prou bé.

El traductor és l’ Enric Martí i Muntaner, un català que va marxar a l’ Argentina abans de la guerra civil. La primera traducció que en fa del poema és de l’any 1936 i ell mateix reconeix que és un català molt antic i força desfasat. El retoca per a la seva publicació l’any 1977, que és quan l’editorial Ancora de Buenos Aires el publica.

El Martín Fierro és l’autobiografia d’un gautxo, o sigui l’habitant de les primeres terres planes que es troben a l’entrada del vastíssim país de l’ample Río de la Plata. El gautxo sorgeix de l’espanyol colonitzador i de l’ índia; per tant, és el genuí element humà de la planura immensa  pampeana que té per tot horitzó el cel i la terra; la seva vivenda és un ranxo, de fang i palla, amb una sola obertura i el vehicle transportador i amic indispensable és el cavall. La seva alimentació és la carn, abundantíssima i a l’abast de tothom. Una persona d’ànima i vida lliure, constantment amenaçada per l’indi, primerament, i per l’organització cívico-militar d’una nova societat que va naixent i que és poc escrupolosa, dura i, a voltes, injusta i intolerable.

I el gautxo n’és la víctima d’aquesta bigarrada formació nacional, que se’n diu progrés. El gautxo sofreix la pressió del poblat incipient i del desert inconegut i queda enganxat en la teranyina de la nova llei, que no coneix i entén gaire.

"La llei, que s’ha fet per tots,

sols el pobre la sofreix.

La llei és la teranyina.

Com ignorant us ho dic.

No la temi l’home ric;

no la temi el poderós,

la trenca l’ insecte gros

i sols embolica al xic.

És la llei com una pluja:

mai pot veure allà on davalla.

Qui la rep no riu ni balla.

Però tot això ja és vell;

la llei és com el coltell:

a qui el maneja no talla"

Segurament que la majoria dels que em llegiu ja sabeu el que és un TANGRAM. Pels que no ho sàpiguen, us diré que el Tangram és un joc xinès molt antic anomenat Chi Chiao Pa, que vol dir taula de la saviesa. El puzle consta de set peces o "tans" que surten de tallar un quadrat en cinc triangles de diferents formes, un quadrat i un trapezi.

1 quadrat
2 triangles grans
1 triangle mitjà
2 triangles petits
1 trapezi

A partir de d’aquestes peces es poden realitzar multitud de figures de característiques diverses: animals, persones, vaixells, figures abstractes, … A part de tractar-se d’un joc més aviat divertit, pot emprar-se per a facilitar l’estimulació de diferents habilitats de caràcter clau per a l’aprenentatge. En aquest sentit podríem citar les següents:

Orientació espacial
Estructuració espacial
Coordinació viso motora
Atenció
Raonament lògic espacial
Percepció visual
Memòria visual
Percepció de figura i fons

Encara que originalment estaven catalogades només alguns centenars de formes, avui dia existeixen més de 10.000 formes diverses i també variacions amb més o menys peces.

Per acabar us deixo una adreça on podreu descarregar-lo al vostre ordinador i poder jugar. Als que no hi hàgiu jugat mai, us recomano que el proveu. Ja veureu que us agradarà.

http://www.juegotangram.com.ar/

   Tinc un nebot que es diu Vladimir. Té nou anys. Fins als 6 anys,  no sabia què era una pilota de futbol. Allà o l’orfenat de la Sibèria no podien jugar, perquè la major part de l’any estaven envoltats de neu, o feia molt fred, o no tenien pilota per a jugar. Quan va arribar, amb 6 anyets, no havia vist la majoria de les coses que els nostres infants han vist i tingut des de sempre.

Avui l’he acompanyat al futbol perquè feia dies que m’ ho demanava i encara no l’havia vist jugar. Juga a l’equip infantil de l’ Ivars d’ Urgell. És el més petit del grup i juga pocs minuts. Però d’això ell no en fa cas. Té una gran il·lusió i li agrada molt. La veritat és que n’ha après força ràpid i, encara que no arribi a ser mai un Bojan, sí que serà un bon jugador. Temps al temps!

El Vladimir és llest com una centella. És viu, inquiet i mogut com el cul del Jaumet. En pocs mesos va aprendre el català i el castellà i  en els estudis rutlla prou bé. Neda molt bé i serà un bon esportista. S’ha adaptat totalment a una nova situació, que per a ell i per a la majoria de nens adoptats deu ser difícil. Però sembla feliç i, a fi de comptes, és el que importa.

Com que és petit d’edat, de físic i encara no n’ha après prou d’això de jugar a la pilota, només juga pocs minuts en els partits i quasi bé sempre a les darreries dels partits, quan la cosa ja està decidida. Però, com deia bans, això a ell no li importa gens ni mica. Quan surt al terreny de joc ho dóna tot i corre darrere la pilota com un beneit. Això em fa pensar  en la feina que han de fer els entrenadors i cóm n’és d’important psicològicament tractar els jugadors que no són els bons, els importants, els de primera fila, els cracks. M’ha fet pensar com n’és d’important saber que tens un lloc en la vida, un paper determinat i que sempre compten amb tu, encara que només sigui vint minuts. I cóm n’és d’important tenir la il·lusió de que potser un dia podràs jugar tot el matx i que potser podràs marcat un o dos gols. En el fons, la vida és això: aspirar a tenir un lloc on ser més o menys feliços i tenir il.lusions. O no?

Brasil és un continent dins un altre continent. Hi ha molts climes, molts paisatges, moltes costums, moltes ètnies. Hi ha de tot, una mica. "No Brasil, todas as coisas são maiores do mundo".

Han passat moltes dificultats en aquests darrers anys, però les coses es van arranjant de mica en mica, gràcies a Lula, que amb tots els defectes que vulgueu, està portant el país endavant i és un exemple per a molts. Sí, també per a nosaltres, els europeus, que ens creiem els reis del mambo!

Un gran defensor de Lula és Leonardo Boff, que aquests dies el tenim per aquí entre nosaltres, àgil de ment com sempre, home intel·ligent com pocs, encara que no ho mostri en la seva humilitat franciscana. Ens recorda que "la humanitat necessita somnis i que la religió és una font de somnis", per més que alguns diguin el contrari i actualment es vegi la religió com una cosa passada de moda. Els passats de moda, més aviat són ells, penso jo, però això seria una qüestió llarga.

La tesi que Boff sosté com a solució de futur per a la terra és la de  modelar una solució sobre la base de la Carta de la Terra: una qüestió social, solidària, però també ecològica. Al Brasil, a través del programa Petrópolis, ja han  aplicat la Teologia de l’Alliberament als barris, amb assessorament jurídic amb la finalitat d’arribar als joves i a la gent del carrer, però també a les víctimes de la violència domèstica. Han desenvolupat el programa Pa i Bellesa, que consisteix primer en una bona dutxa i després menjar per arribar a la bellesa.
Dit d’una altra manera: L’assumpció dels problemes a través del diàleg, la solidaritat i l’esforç personal. L’ajuda ha vingut del mateix Lula, que han aconseguit que s’impliqui amb les despeses de menjar i lavabo, que vénen de l’Administració.

Han parlat de nous hàbits, de noves maneres de fer. Venim d’una economia basada en l’explotació dels recursos de la terra per al consum humà. Aquest sistema ha provocat grans beneficis però només per una petita part de la humanitat. Noam Chomsky diu que hi ha tres persones que el món que produeixen més renda que 40 països junts. La riquesa està concentrada en poques mans… Això crea una injustícia i una tremenda desigualtat ecològica i social. El consum ha de ser més frugal i solidari.

Boff creu que vivim un moment de tornada a l’espiritualitat. Hi ha molt cansament de materialisme. Hi ha una recerca de dimensions noves no materials. Però la joventut no troba resposta en l’Església perquè és una institució molt rígida. Cal buscar l’espiritualitat al marge de la doctrina oficial.
Com? La humanitat necessita somnis. La religió és una font de somnis. La vida no és només diversió i consum. Amb això sol, l’ésser humà se sent buit. A més, diu ell, el domini global està en mans del G-20, però s’ignora la resta. La humanitat consumeix un 30% més dels recursos que hi ha i el problema de l’aigua potable és terrible. Cal escoltar els pobres i adoptar mesures solidàries.

Bones reflexions per pensar aquest cap de setmana, no?

Fa dies que sento la mateixa cantarella a diversos llocs: en algunes tertúlies de ràdios (catalanes) han opinat que Joan Laporta parla massa; alguns columnistes de diaris també han escrit alguna cosa en aquesta direcció. No cal dir la "caverna mediàtica madrilenya", que en pes ha aprofitat la volada i s’han acarnissat amb el president del Barça. Fins i tot he pogut llegir que algunes penyes del Barça de fora de Catalunya no troben bé que el nostre president hagi opinat, clar i català, sobre algunes coses.

Mireu, si us he de ser sincer, no sóc d’aquells que posa a Laporta en un altar i no en sóc un admirador incondicional. Li trobo alguns defectes importants, però també penso per a mi mateix: qui no té defectes? quin president, dels que ha tingut el Barça al llarg de la història, no ha tingut defectes? El que segueixi a Laporta, serà una persona immaculada, perfecta i farà content a tothom?.

Deixant clar, doncs, que no sóc un incondicional de Laporta, reconec que els èxits esportius que ha aconseguit el Barça durant la presidència de Laporta són tan grans que tots els altres semblen petits. Potser amb una mica de sort, és cert, però també amb algunes virtuts que no podem obviar.

Tornant a Laporta: No sé per quins motius no pot opinar del que sigui i quan li sembli convenient. Que parla de política? I què? Que parli del que vulgui, que per això és un home lliure. A mi ja m’està bé que una persona digui el que vulgui sobre les qüestions que li sembli. Perquè posats en aquest mateixa tessitura, cap persona que representi un grup no podria dir mai res, perquè mai representaria l’opinió de tots. Per tant, per a mi que opini el que vulgui. O  no serà que les seves opinions aixequen tanta polseguera perquè tiren cap a una direcció determinada? Potser si digués unes altres coses seria més lloat que criticat….

O és que els tertulians, els periodistes, els polítics, els bisbes, els metges, les peixateres, els mestres, les monges…. i tothom que se sent lliure no diu el que li sembla en un moment determinat, si li sembla bé? I si no agraden les opinions, doncs refutem-les, acceptem-les o deixem-les passar de llarg, però en una societat lliure crec que tothom les ha de poder expressar. Diuen que es prepara per a fer el salt a la política. Doncs, molt bé. Per a mi que faci el salt cap on vulgui, però sempre agrairé a qualsevol persona que doni la seva opinió -si vol donar-la-  sobre les coses, mentre ho faci amb educació i respecte i encara que a vegades a mi no m’agradi.

Aquesta expressió tan catalana, amb què hom  manifesta un cert desengany del món, per les tribulacions, falsedats, etc., que s’hi esdevenen, no és pas d’ara. A Castellnou, el meu poble de naixement, hi havia "Lo vell Tano" que sempre la deia. De ben petit li havia sentit dir una vegada i una altra. Per tant, vol dir que ja fa almenys 60 anys que el nostre món és un món de mones…

La vida és feta de desenganys, falsedats i mals de tota mena, ja ho sabem. Al paradís terrenal ja n’ hi trobem una bona colla i podríem anar seguint al llarg dels segles. Però també hi han, gràcies a Déu, les coses bones, les bones persones, les bones paraules i, sobretot, les bones accions.

Sembla que ara és temps de renovació, de regeneració, de tornar a començar, de tornar a il·lusionar, de voler tornar a fer les coses bé. No ens ho prediquen els capellans (aquests ja ho fan sempre) però ens ho prediquen els polítics, els empresaris, els sociòlegs i tota la colla de tertulians de les ràdios i la TV que surten cada dia.

D’acord. Però estem tan acostumats a que ens enganyin; a que les coses no siguin com ens diuen; a que les paraules no vulguin dir res o a que vulguin dir justament el contrari del que volen dir que  ja no fem cas de res. Per exemple, jo m’imagino al vicepresident Joan Franquesa, que ha presentat la dimissió com a directiu del FC Barcelona al president de l’entitat, Joan Laporta, per mitjà d’una carta de renúncia, com deu estar el pobre home. Resulta que fa una carta, dona totes les explicacions que pot…. i ningú li fa cas, ningú el creu. Tots els diaris diuen que del que diu, res de res. Que les raons són ben bé unes altres i que gira i que tomba. El cas és que la seva carta és paper moll  i no només no ha servit per aclarir res sinó que ha servit per a empitjorar-ho i fer especulacions i càbales.

El que dèiem: quin món de mones!

Ara sembla que arriben les presses a tothom per pactar una llei electoral. Després de 30 anys de democràcia, ara han de córrer? Jo opino que no els cal córrer si les estructures internes dels partits no canvien i si els de sota no tenen ni vot ni veu, com acostuma a passar. Les estructures són tan fortes que les bases poca cosa poden dir. A fi de comptes, es consensuarà una llei que al ciutadà li quedarà molt llunys i sobre la qual no haurà pogut dir res.

Hi han molts models de lleis electorals i tots tenen avantatges i inconvenients. Parlen de pactar un model com l’alemany. Tant és un model com un altre si el ciutadà que vota un partit no pot anar a trobar el "seu " representant, aquell que ell va votar perquè el coneix, perquè és pròxim i perquè coneix els seus problemes. La única manera de que la desafecció política no arribi fins a límits insospitats, serà que el ciutadà anònim pugui anar a explicar els seus problemes a una persona determinada que l’escoltarà i mirarà de solucionar-los-hi perquè li va el càrrec i el prestigi.

La qual cosa no vol dir que ho arregli tot perquè ja sabem que feta la llei, feta la trampa i sempre trobaran l’escletxa per on escapar-se. Si el partit no vol escoltar, si el partit només busca el propi bé del partit, tampoc no farem res. Perquè,-siguem sincers- els partits només busquen fer una llei que vagi bé als seus interessos i, en general, als interessos dels dirigents. Dit d’una altra manera i ben planament: interessarà a uns i no interessarà a uns altres que votin els emigrants; interessarà més a un partit que a un altre que voti tothom o sigui igual que no voti ningú; interessarà més o menys que les campanyes siguin més curtes, més efectives i més barates; interessarà més o menys que el vot per correu dels residents fora del país pugui ser més àgil i més efectiu que ho és ara; discutiran si un vot a la ciutat val més o menys que un vot al camp…. I podríem seguir en molts altres aspectes que fan que no es vulguin posar d’acord justament perquè cada partit tindrà els seus interessos creats.

En el fons de tot plegat, aquesta és la qüestió i no pas el fet de pensar en el bé del país, de la igualtat i de la participació dels seus ciutadans, cosa que fins ara passa poc. I si no, que els ho preguntin als votants desencantats de partits amb un model assembleari que han estat molt poc escoltats i que, a fi de comptes, han hagut de tocar el dos…

Pamflets n’hi ha hagut sempre, sobretot en situacions de falta de llibertat. Per això m’estranya una mica que actualment, amb la gran llibertat que proporciona internet, sembla que tornin amb gran furor escrits de tipus pamfletari. És clar que ara potser ja no es podria anomenar pamflet un escrit d’aquesta mena perquè no circula clandestinament, sinó que ho fa amb total llibertat.

Internet fa que qualsevol notícia, sigui vertadera o no, contrastada o no, circuli amb una gran rapidesa i creui el món en qüestió de minuts. I és d’això que vull parlar avui. cada dia rebo PPS, vídeos, notícies, mails, etc… amb escrits o notícies de tota mena i em sembla que moltes d’elles trobo que són de tipus pamfletari. I em sembla que cada dia proliferen més aquest tipus d’escrits, cosa que considero que és una llàstima.

No fa massa, va arribar-me un escrit del Primer Ministre d’ Austràlia (que no he pogut contrastar enlloc) que carregava fort contra els emigrants que arriben a Austràlia i no es volen integrar. Avui, a les bústies del meu poble, hi hem pogut trobar una carta  basada amb aquest escrit, però adaptada a la nostra realitat catalana. La carta no té títol, però acaba amb l’adreça de correu següent laculturacatalana@yahoo.es  i es diu que volen crear un espai on puguem opinar. El mal és que no diu qui són, ni d’on són, no dóna cap més explicació.

El text com a tal, jo l’he trobat senzillament pamfletari perquè convida a marxar de Catalunya tot aquell que no es vulgui integrar a la nostra cultura. Potser en el fons estaria d’acord en algunes coses de les que diuen, però no en puc estar de cap manera amb les formes que empren. A més, sembla que posen al mateix sac tots els emigrants, cosa que considero un disbarat total, perquè una de les coses que considero que s’ha de fer és justament acceptar que cada un té el seu ritme i els seus "tempos" personals de cara a una futura integració al seu nou país. 

A vegades les formes ens poden treure tota la raó que puguem tenir en el fons, no us ho sembla?

"Ens ho poden prendre tot, menys la fidel esperança".

Als seus 81 anys, el bisbe emèrit de la diòcesi de São Felix do Araguaia, Pere Casaldàliga, és un dels més destacats representants de la Teologia de l’Alliberament i s’ha convertit en un referent per a l’esquerra llatinoamericana. Des que fa quatre dècades va arribar a Brasil per quedar-se. El seu treball en defensa dels drets dels pobles indígenes i dels grups socials més oprimits, així com el seu suport als moviments brasilers de camperols sense terra i la revolució sandinista a Nicaragua en els anys vuitanta, fan que Pere Casaldàliga sigui part fonamental de la memòria viva de la lluita per la dignitat i per l’alliberament dels pobles a Amèrica Llatina.

Acabo de llegir una entrevista que li fa la revista PUEBLOS (Nº 39 del mes de Setembre) i m’ha semblat interessantíssima i veig que segueix en forma, tot i l’edat i la malaltia. El cap el segueix tenint molt clar i és meravellós i reconfortant que, un home que ho ha passat tant malament, segueixi tenint tanta esperança.

"La mundialització ens ha donat l’oportunitat de reconèixer que som una sola humanitat. Som tots iguals, hem de ser-ho, en dignitat i en oportunitats ". Així es donava inici a una conversa en la qual es va tractar des de la situació política del Brasil fins a les perspectives actuals de la Teologia de l’Alliberament, passant pel model de consum o els reptes de l’esquerra llatinoamericana.

http://www.revistapueblos.org/spip.php?article1735&var_recherche=casald%E1liga

M’ha fet una certa gràcia veure agafadets de la ma i perfectament alineats Berlusconi i els bisbes espanyols amb l’assumpte dels crucifixos a les aules de les escoles.  Com ja sabeu, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’ Estrasburg ha dictaminat que l’exhibició obligatòria de crucifixos a les aules és contrària a la llibertat religiosa.

Berlusconi ha dit taxativament que les creus es quedaran a les escoles, digui el que digui el Tribunal Europeu. Els bisbes espanyols han corregut a dir que aquesta sentència és injusta i discriminatòria i que la retirada dels crucifixos és lamentable i poc constructiva pel futur d’ Europa. Quins estranys companys de viatge, no us sembla? Tenen també alguna cosa a dir els bisbes de les festes de Berlusconi o no?

Tots defensant una certa llibertat que a mi em sembla que no és tal, sinó que més aviat és una fal·làcia. Perquè si cal ser tolerant -dic jo- potser que ho comencéssim a ser amb tot i amb tothom. Els signes religiosos cristians no són els únics que existeixen i en una societat laica no hi hauria d’haver una preponderància d’uns sobre els altres. Més aviat hi hauria d’ haver coexistència i respecte per a tots. Parlo d’escoles públiques, és clar. Les privades que facin el que els sembli millor, que per això ho són. En una escola religiosa trobo natural i lògic que hi hagi un crucifix en una aula, però en una escola pública ja no perquè hi van nens de creences diferents.

Em sembla que encara tenim moltes rèmores del passat que ens caldria esbandir si volem una societat justa, laica i on tothom s’hi pugui trobar bé perquè hi pot trobar el seu lloc. En aquest sentit, estats com Espanya i Itàlia encara tenen moltes coses per aprendre de països com per exemple l’Uruguai (que és un país que conec bé) que ja fa anys i panys que tenen una educació laica modèlica en molts punts de vista.