A PEU

En aquesta època de crisi econòmica hi han famílies que ho passen malament. Persones que tenien una feina que, potser amb certes dificultats, els permetia pagar un lloguer i mantenir una família dignament, ara es troben sense feina i amb totes les dificultats del món.

El tema de la feina és delicat. Alguns empresaris han fet molts diners en aquests anys de bonança, sobretot en sectors com el de la construcció i afins. Ara han tancat i santes pasqües! Altres, han anat sobrevivint ells mateixos i han donat feina a molts altres. Durant anys els sindicats no han fet gran cosa per tal que la feina fos més ben repartida i ara encara en fan menys. Ara seria el moment de pactar solucions imaginatives per tal de que no es quedés encara més gent fora del mercat de treball.

No aniria bé un repartiment més equitatiu de la poca feina que hi ha entre tots? Potser treballant menys hores hi hauria feina per a més. Algunes empreses han optat per aquesta solució i sembla que ha anat bé, encara que alguns treballadors  hagin de sacrificar-se una mica durant uns anys.

I, parlant de feina, el que no entenc és com algunes persones poden tenir tanta capacitat de treball que són presents en 20 llocs diferents(cobrant de tots ells, és clar). Potser serà que tenen el do de la ubiqüitat o els seus dies tenen 35 o 40 hores…. Pobrets! Aquesta gent deu passar moltes dificultats per arribar a fi de més! No us fan llàstima? Mira que deuen arribar cansats a casa seva!, pobrets! Per què no deixen alguna de les seves moltes feines i les passen a persones ben preparades i capacitades que són a l’atur?

Com a exemple, us poso un cas d’una persona d’aquestes. A veure si endevineu qui por ser? Podríem fer un concurs sense premi… S’accepten nom! A veure qui ho encerta! Aquesta persona té els següents càrrecs o feines (no sé ben bé si és el mateix. Segurament que no, perquè hi han càrrecs que no porten feina, però sí diners….)

-Secretari/a de Secretari Comarcal Federació Baix Llobregat.

-Conseller/a Nacional.

-Secretari/a de Política Institucional Agrupació de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a d’Urbanisme Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a d’Habitatge Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a de Medi Ambient Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a de Política Territorial Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

- 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

- Presidenta de PROMUSA.

- Presidenta de PROECSA.

- Gerent del Consorci de la Colònia Güell.

- Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.

- Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.

- Consellera del Túnel del Cadí, Concesionaria S.A.

- Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.

- Consellera del Barri de la Mina.

- Delegada de L’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la      Diputació   de Barcelona.

- Consellera de La Caixa.

- Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.

- Vocal del Consorci Sanitari Integral.

- Vocal de la Fundació Caviga.

- Consellera de L’Àrea de Salut de L’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Vosaltres mateixos podeu jutjar! Ah! i em deixava una cosa també important: el seu marit porta cada mes a casa 13.670 euros d’una sola feina. No sé si en porta més d’altres feines que a mi no em consten!

Si volen fer neteja, ja cal que s’hi posin! No sabran pas per on començar. Com a l’acudit de dalt, aviat no sabrem a quin contenidor tirar la porqueria…

Però si fos d’ells, començaria pel més gros, pel més greu. Jo, si fos d’ells, començaria a perseguir aquells que maten, aquells que violen, aquells que trepitgen drets elementals de les persones, aquells que trafiquen amb drogues o amb persones.

Jo, si fos d’ells, miraria que la justícia fos més justa, posaria a la presó només aquells a qui no hi hagués més remei que tancar-los, -que realment no serien tants com ara. Potser en lloc de tancar-los, caldria fer-los fer alguna tasca en bé de la comunitat, que prou que n’hi ha i prou que en trobaríem.

Robar no està bé, ja ho sabem. Però què és més greu, robar a un milionari 10.000 euros o robar-ne 10 a un pobre que no en té ni per menjar? I, si els cacen a tots dos, qui tindrà millor defensa? Qui se’n sortirà millor? Qui podrà pagar un bon advocat? Robar no està bé, però uns robatoris són bastant pitjors que altres.

I aquells que trafiquen amb droga i maten desenes de nois a la flor de la joventut? I aquells que amb el tràfic i la distribució de droga destrueixen famílies senceres? A aquests no cal perseguir-los? No cal emmanillar-los i fer-los sortir a tots els Telenotícies per tal que tothom ho vegi?. És just el tracte que es dóna a uns i altres? Hi ha un jutge famós, un jutge estrella,  que cada any organitza un partit de futbol contra la droga. Per quedar bé? Per poder sortit a la TV? Quants traficants agafen cada any?

No seré pas jo qui defensi als xoriços i encara menys els xoriços de camisa blanca i corbata. Els xoriços més fins són molt més perillosos que els que roben carteres. No seré pas jo qui els defensi, però demanaria als jutges que fossin una mica més justos, i que obrissin l’objectiu de la càmera a tota la realitat per veure on cal començar a fer neteja.

Continuarem amb més preguntes si no hi ha res de nou…

Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, 1080-1095 (Barcelona: Biblioteca de Catalunya)

El tema que tocàvem ahir sobre llengües i dialectes sempre serà polèmic i la notícia que citàvem, encara més perquè, si us he de ser sincer, no crec que es pugui dir que, al seu origen, una llengua pugui se dialecte d’una altra. Totes van anar naixent  a partir de la descomposició del llatí i van anar evolucionant paral·lelament i al mateix temps. Unes influïen a les altres i, entre si, s’influïen mútuament. I tenim molt poques proves per a ser estudiades. Justament, en aquests temes lingüístics costarà posar-se d’acord perquè possiblement els escrits més antics de cada llengua mai es trobaran. Queden vestigis. Però només són vestigis, frases curtes però no textos literaris pròpiament dits.

El text que citàvem ahir, "Les homilies d’ Organyà", és ja un text literari i per això té el valor que té. Però encara trobem textos anteriors, segons Josep Moran i Joan Anton Rabella de la Universitat de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans

"A l’hora de parlar de la formació i de l’aparició -les primeres mostres materials- de la llengua catalana, hem de dir que totes les llengües romàniques van néixer entre els segles VII i VIII de l’evolució del llatí vulgar, però que no s’aplicaren al començament en la documentació, perquè el llatí, après a les escoles, continuava essent l’única llengua escrita, si bé que en els documents llatins a partir d’aquesta època podem trobar traces de les noves llengües parlades.

En realitat, les primeres mostres de trets típics del català són del segle IX, encara escasses però ja ben característiques enmig de textos en llatí. Per exemple, el nom Palomera, del llatí Palumbaria, ja es troba en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, redactada al darrer terç del segle IX. I en aquest sentit, com va posar en relleu Joan Bastardas, volem assenyalar la importància d’un document de l’any 1034 provinent precisament d’ Organyà i publicat per J. Miret i Sans, en què enmig d’un text llatí apareixen en català el nom de set arbres fruites: "morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers".

D’altra banda, si a nosaltres no ens ha arribat cap text escrit del segle X en català, això no vol dir que no hagi existit, sinó simplement que no s’ha conservat. Però sabem que n’hi hagué un d’aquest període perquè, segons l’erudit il·lustrat Jaume Villanueva, en un manuscrit científic molt valuós de Ripoll del segle VIII, perdut al segle XIX, hi figuraven aquests mots escrits en el marge d’un document del final del segle X o al començament de l’XI: Magister meus no vol que me mires, novell; és, doncs, el primer text de què tenim notícia escrit expressament en català.

Però durant el segle XI apareixen progressivament mots i expressions en català en textos de caràcter feudal escrits en un llatí deficient, i al final d’aquest segle ja trobem documents feudals escrits totalment en català, que provenen precisament de l’àrea antiga del bisbat d’Urgell, que és on es va aplicar més aviat el català en l’escriptura, segons les mostres que en tenim. Ens referim concretament als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document escrit entre 1080 i 1095, provinent també d’ Organyà i publicat així mateix per J. Miret i Sans, el qual document sens dubte no s’ha valorat com es mereix en la seva localitat d’origen (malgrat que modernament se’n va fer una nova edició amb un estudi lingüístic: Joan Anton Rabella, "Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (1080-1095)", dins Estudis de Llengua i Literatures Catalanes XXXV. Homenatge a Arthur Terry, Barcelona, 1997, ps. 9-49). I també el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell, redactat probablement el 1098."

Aquests dies corre la notícia d’un estudi que té per títol: "Der Ursprung des Spanischen" realitzar pel Romanistische Abteilung de la Universitat de Friburg que diu demostrar que l’origen de la llengua castellana és el català.

El grup de lingüistes i historiadors alemanys van descobrir a la Biblioteca Vaticana una sèrie de textos de mitjans del segle IX dC. on escrivans de la cort de Ramon IV discutien la forta influència que estava exercint el català sobre el castellà "les gents de la castella usen ja nosos vocablas "," la gent de castella ja fa servir les nostres paraules "es pot llegir en el text d’un dels
escrivans. A mitjans del segle IX la influència catalana sobre la resta de la península va créixer de forma molt notòria. La gran influència econòmica i social que els catalans van exercir necessàriament va haver de deixar empremta.

"La preponderància de la cultura catalana, i el seu major grau de
desenvolupament va suposar en les zones de contacte i superposició un fenomen d’assimilació dels trets culturals "declarava Mark Vlamynck,
historiador del Romanistische Abteilung.

Aquest estudi es va acabar el gener del 2003 i es pot trobar documentació referent a aquest tema a:
http://www..jura.uni-freiburg.de/institute/rgesch1/
http://www.uni-freiburg.de/wiss-ges/
http://bav.vatican.va/it/v_home_bav/home_bav.shtml

No sé si la informació és certa o no. La veritat és que la notícia dóna poques proves i poques explicacions. No sóc lingüista i suposo que els historiadors que han fet l’estudi deuen donar-ne més dades. Els lingüistes són els que ara tenen la paraula i hauran de donar les explicacions pertinents per tal que la notícia sigui creïble. Desconec si ja ho han fet o no.

Sí, però, que tenim les Homilies d’Organyà, que són un dels documents literaris més antics escrits en català. Per l’època i l’arcaisme d’escriptura el seu llenguatge és troba entre el llatí vulgar i la llengua romanç del català. Es tracta del fragment d’un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli, i és el més vell de tots els escrits en qualsevol de les llengües peninsulars. Segons els experts, les Homilies d’ Organyà pertanyen al segle XI, i més concretament entre el 1080 i el 1095. El caràcter de la lletra és el propi de l’època de transició al gòtic, i la qualitat del pergamí, bastant gruixut i ordinari. Certes particularitats del llenguatge fan pensar als erudits que aquest manuscrit és del temps del rei Pere I el Catòlic (1196-1213). El text és escrit en català, no provençalista, tot i que s’hi trobin alguns mots poc coneguts en la llengua catalana.

Les Homilies van ser descobertes pel Dr. Joaquim Miret i Sans, historiador i jurista, el setembre de l’any1904, tot regirant en la rectoria d’Organyà els pergamins de l’arxiu de l’extingida col·legiata de Santa Maria, que fou fundada pels senyors de Caboet en el segle X o principis del IX. La troballa consistia en un petit quadern de pergamí de tres fulls doblegats per la meitat, sis folis de 18 centímetres d’alt per 12,5 d’ample, escrits en les dues cares, amb 23 ratlles d’escriptura en cada cara o plana, assenyalades fortament amb un punxó i amb una mitjana de 50 a 55 lletres cada ratlla. Ja més endavant van ser trobats altres fulls que complementaven els primers, de manera que avui el manuscrit consta de 8 folis escrits per ambdues parts, amb un total de 16 planes.

El text original es troba a la Biblioteca de Catalunya, mentre que a Organyà se n’exposa una reproducció. L’original es pot consultar digitalitzat.^[1]

^{(Podeu consultar el text a Wiquipèdia).}

Actualment les comunicacions són fonamentals. Moltes empreses s’estableixen en un lloc determinat, o en marxen, segons tinguin bona o mala comunicació. Em sembla que no li donem la importància que té aquesta qüestió, encara que cada dia hi han més experts que fan notar la importància de les comunicacions en l’economia de qualsevol país.

S’ha guanyat moltíssim en els darrers anys, sobretot amb internet, el correu electrònic i les noves tecnologies. Però falten millors carreteres, millor ferrocarril i, sobretot, bons aeroports. Els experts continuen dient que hauríem de buidar més les carreteres de camions i emplenar més les vies de trens de mercaderies.

I l’avió. La importància de l’avió cada dia serà més gran perquè el món s’ha fet petit i la gent cada vegada es mou més. I aquí hi ha el problema. Si els aeroports que tenim ni tan sols els podem gestionar nosaltres, estem ben fregits. L’aeroport del Prat, gestionat per una AENA com l’actual, sempre serà una ventafocs i mai el deixaran ser gran i un aeroport de primeríssima categoria.

I després tenim el problema dels petits aeroports, com el que estem a punt de posar en marxa a Lleida-Alguaire. La planificació que en faci la Generalitat és tan fonamental que en depèn la vida o la mort. Pot ser un aeroport que doni vida a les terres de ponent catalanes i a una bona part de la franja d’Aragó o pot ser un aeroport que es mori de fàstic. Les promeses són moltes i constants, però de moment les perspectives no són massa bones. Som molt a prop de la inauguració i, de moment, les companyies disposades a operar-hi sembla que no són gaires i que no s’acaben de decidir.

Penso que s’hi haurien de posar molts més esforços: tant al del Prat, per poder-lo gestionar des d’aquí, com als de Lleida, Reus, Girona, La Seu d’ Urgell i altres petits aeròdroms que farien d’un país ben comunicat.

Caldrà veure com aniran les coses aquests pròxims mesos i anys, però sembla que no acaben d’anar bé del tot. 

Aquesta foto de Mario Benedetti dins d’un òmnibus, amb la Plaça de l’ Independència al fons i el monument d’ Artigas al bell mig, em retorna avui, dia d’eleccions, al meu estimat "paisito" d’ Uruguai, on hi vaig deixar tan bons amics, tants records i tantes il·lusions.

Voldria que guanyés el millor partit i el que pogués aportar més pel país. Jo ja sé qui és el millor: és la coalició d’esquerres que ha governat amb moltes dificultats aquests darrers 5 anys. Que no ha fet les coses prou bé? Doncs, potser no. Quin govern fa totes les coses bé? Cap! Però no podem negar que l’ Uruguai ha millorat molt aquests anys i, si guanya altre cop, millorarà molt més.

Benedetti, potser el millor escriptor que ha donat el país, va creure en aquesta utopia i durant uns anys va pertànyer al Frente Amplio com a independent. Després va veure que ell no servia per a la política i que la seva vida era la literatura, a la que s’hi va dedicar amb cos i ànima. Deia que la utopia és una cosa que hem de mantenir sempre, encara que mai l’aconseguirem. Per això és una utopia. Però si la nostra utopia es realitza un 10%, gràcies a aquest 10% la humanitat ha millorat una mica.

Com Benedetti, sempre una mica escèptic però optimista de mena, jo també seguiré creient en la utopia, -ja una mica realitzada- que les esquerres poden guanyar altre cop i que faran un país millor amb la col·laboració i el convenciment que entre tots ho podran aconseguir.

Endavant Uruguai i una forta abraçada a tots els amics d’allà!

Eduardo Galeano és l’intel·lectual més important de l’ Uruguai dels últims anys. Amb motiu de les eleccions de demà, va pronunciar un discurs a l’ Obelisc de Montevideo, en el tancament de  la campanya contra la "Ley de impunidad", la nit del dimarts, dia 20.

Us deixo les seves paraules i us recomano que les llegiu atentament, tant si us interessa la política, com si no; tant si us interessa Uruguai, com si no. Són unes sàvies i profitoses paraules per a tothom i per a tots els temps i ocasions…..

Eduardo Galeano
Falta muy poquito para que el pueblo uruguayo elija nuevo gobierno.
Al mismo tiempo, en las mismas urnas, se somete a plebiscito la posibilidad de liberarnos de dos palos metidos en la rueda de la democracia. Uno de esos palos es el que impide el voto por correo de los uruguayos que viven en el extranjero. La ley electoral, ciega de ceguera burocrática, confunde la identidad con el domicilio. Dime dónde vives y te diré quién eres. Los uruguayos de la patria peregrina, en su mayoría jóvenes, no tienen derecho de voto si no pueden pagarse el pasaje. Nuestro país, país de viejos, no sólo ha castigado a los jóvenes, durante años negándoles trabajo y obligándolos al exilio, sino que además les sigue negando el ejercicio del más elemental de los derechos democráticos. Nadie se va porque quiere. Los que se han ido, ¿son traidores? ¿Es traidor uno de cada cinco uruguayos? ¿Traidor o traicionado?
Ojalá los uruguayos acabemos de una vez con esta discriminación que nos mutila.
Y ojalá acabemos también con otra discriminación todavía peor, la ley de impunidad, ley de caducidad de la pretensión punitiva del Estado, bautizada con ese nombre rocambolesco por los especialistas en el arte de no llamar a las cosas por su nombre.
La Corte Suprema de Justicia acaba de dictaminar que esa ley viola la Constitución. Desde mucho tiempo antes se sabía que también viola nuestra dignidad nacional y nuestra vocación democrática. Es una triste herencia de la dictadura militar, que nos ha condenado al pago de sus deudas y al olvido de sus crímenes.
Sin embargo, hace veinte años, esta ley infame fue confirmada por un plebiscito popular. Algunos de los impulsores de aquel plebiscito estamos reincidiendo ahora, y a mucha honra: perdimos, por muy poco pero perdimos, y no nos arrepentimos. Creemos que aquella derrota nuestra fue en gran medida dictada por el miedo, un bombardeo publicitario que identificaba a la justicia con la venganza y anunciaba el apocalipsis, larga sombra de la dictadura que no quería irse; y creemos que nuestro país ha demostrado, en estos primeros años de gobierno del Frente Amplio, que ya no es aquel país que el miedo paralizaba.
Eso creemos, digo, y ojalá no me equivoque.
Ojalá triunfe el sentido común. El sentido común nos dice que la impunidad estimula al delincuente. El golpe de Estado en Honduras no ha hecho más que confirmarlo. ¿Quién puede sorprenderse de que los militares hondureños hayan hecho lo que han venido haciendo desde hace muchos años, con el entrenamiento del Pentágono y el visto bueno de la Casa Blanca?
La lucha contra la impunidad, impunidad de los poderes y los “poderitos”, se está desarrollando en los cuatro puntos cardinales del mundo. Ojalá nosotros podamos contribuir a desenmascarar a los defensores de la impunidad, que hipócritamente ponen el grito en el cielo ante la inseguridad pública, aunque bien saben que los ladrones de gallinas y los navajeros de barrio son buenos alumnos de los banqueros y los generales recompensados por sus hazañas criminales.
Ojalá el próximo domingo confirme nuestra fe en una democracia sin coronitas, ni las coronitas del uniforme militar, ni las coronitas del dinero.
Ojalá podamos envolver esta ley en papel celofán, en un paquete bien atado, con moña y todo, para enviársela de regalo a Silvio Berlusconi. Este gran mago de la impunidad universal, que ha atravesado más de sesenta procesos y no conoce la cárcel ni siquiera de visita, nos agradecerá el obsequio y seguramente sabrá encontrarle alguna utilidad.
Ojalá.
Lo único seguro es que, pase lo que pase, la historia continuará, y continuará el incesante combate entre la libertad y el miedo.
Yo suelo invocar una palabra, una palabra mágica, una palabra abrepuertas, que es, quizá, la más universal de todas. Es la palabra abracadabra, que en hebreo antiguo significa: Envía tu fuego hasta el final. A modo de homenaje a todos los fuegos caminantes, que van abriendo puertas por los caminos del mundo, la repito ahora:
Caminantes de la justicia,
portadores del fuego sagrado,
¡abracadabra, compañeros! 
*         Versión del discurso pronunciado en el Obelisco de Montevideo, en el cierre de la campaña contra la ley de impunidad, la noche del martes 20.

Amb el permís de:

 www.e-faro.info

No us ho creureu, però és verídic. Vaig tenir un professor (que no era d’història, per cert) que era famós per alguna de les frases cèlebres que deixava anar de tant en tant. Una vegada, parlant de la batalla de Lepanto va dir: "Mare de Déu, quina polseguera!". Nosaltres, com a bons nois amb ganes de gresca i aprofitant l’ocasió per mofar-nos-en sense pietat, dèiem que aquest home tenia una "incultura enciclopèdica.

He recordat això quan, esperant a la cua del banc, he sentit la següent conversa:

-"Com es diu vostè?"

-"José Bordoy".

L’empleat que l’atenia li pregunta: "Amb B alta o amb V baixa? "

-Amb B de Vicente, contesta el senyor.

-"Però Vicente va amb V baixa", li diu l’empleat.

I el senyor contesta: "El meu cognom va amb la més alta, però vostè escrigui-ho com vulgui".

M’ha fet gràcia la sortida. No té més importància, però és un bon acudit. I m’ha fet recordar aquell meu professor.

Els mestres actuals es queixen que els nois escriuen amb moltes faltes d’ortografia, tot i estar escolaritzats normalment. Possiblement, el senyor que us deia abans no havia tingut passa oportunitat d’anar a l’escola. Era ja un senyor bastant gran i en aquells temps posaven els nois a treballar de ben jovenets per poder ajudar a l’economia familiar. Per tant, ell no tenia cap culpa de no saber això de les B i les V. Però els estudiants d’ara sí que en tenen més culpa.

De qui és la culpa? Dels nois, dels professors, de l’escola, del mateix sistema d’ensenyament? Jo no ho sé, ni estic pas preparat per dictaminar res en aquest camp. Però sí que confirmo que els estudiants actuals escriuen amb moltes faltes d’ortografia i ja seria hora de corregir aquesta greu mancança.

"El ex presidente del Gobierno José María Aznar, será, a partir del 9 de noviembre, catedrático de la Universidad Católica San Antonio (UCAM), donde dirigirá la cátedra Ética, política y humanidades, que contará, entre otros profesores, con dirigentes del PP como Manuel Pizarro, Jaime Mayor Oreja o Ramón Luis Valcárcel."

Amb la mateixa estupefacció que ho llegiu vosaltres ho he llegit jo. Acudit de mal gust? Innocentada fora de temps? Doncs sembla que no. Sembla que és veritat. Amb la quantitat d’assignatures que hi ha, i li donen la càtedra d’ Ètica! Voleu dir que sap el que vol dir aquesta paraula? Voleu dir que n’ha sentit a parlar mai d’ Ètica?

Jo suggeriria altres matèries per a les que sí que el crec molt preparat i que demà mateix podria començar a donar classes. Per exemple:

-Teoria i pràctica de la mentida.

-Cóm anar pel món amb una cara ben dura i amb bigoti hitlerià.

-Cóm ser franquista sense que ho sembli gaire.

-Cóm parlar català "en la intimidad".

-Cóm justificar guerres injustificables.

I si m’apureu, trobaríem encara moltes més assignatures per aquest "paio" tan culte, que faria quedar bé qualsevol lloc on vagi. Sobretot, quedarien molt bé tots els seus amics valencians del PP (Camps, Correa, El Bigotes, Roca, etc…) Per què no els dóna abans unes classes accelerades d’ Ètica a tots aquests amiguets seus que sembla que no en saben massa?

Perquè no els parla d’ Ètica als seus amics Bush i Berlusconi, als del PP de Mallorca i València, especialment?

En fi, que aquest any sembla que els Sants Innocents han arribat abans d’hora! I una cosa: jo us aconsellaria que no us hi matriculéssiu, ni a aquesta assignatura…ni a aquesta "Universitat UCAM" tan singular.

Ahir parlava d’una noia del meu taller a qui se li havia mort la gosseta. Avui me n’ha tornat a parlar i m’ha explicat amb tota mena de detalls com la va veure sofrir i morir. Es veu que havia menjat alguna cosa enverinada… I m’ha tornat a repetir el molt que va plorar i com va demanar a la seva mare que l’enterressin en un racó de l’hort on ja hi havien enterrat tres o quatre gossos més. És el seu cementiri d’animals particular.

Com passa amb altres pèrdues, les persones que pateixen la d’un animal  que estimen han de passar per un procés de dol, que a vegades fins i tot pot durar un parell de mesos. Avui he volgut llegir una mica sobre aquest tema, més per curiositat que per res més. Llegia que fins i tot hi ha persones que han d’anar al psicòleg perquè problemes com aquest i, fins i tot més banals, poden afectar la persona més del compte si aquesta situació dura un temps llarg.

El dol per una mascota comprèn diverses fases que poden superposar i que no necessàriament segueixen un ordre consecutiu. Una de les classificacions d’aquestes diferents fases és la d’Elisabeth Kübler Ross, psiquiatra i autora de diversos llibres sobre el procés de morir: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació.
- La primera fase, de negació, és una etapa d’incredulitat, en la qual els afectats per la mort d’un ésser estimat no acaben de creure’s la seva pèrdua i la neguen constantment i, fins i tot, segons Kowalski, alguns arriben a sentir respirar l’animal .
- En fase de la ira o enuig, la segona, afloren sentiments de ràbia i frustració per la pèrdua experimentada.
- En la tercera fase, o de negociació, la ira es va dissipant a la vegada que es va afrontant els fets.
- En la quarta fase o de depressió-que també es pot experimentar des de les anteriors fases de la ira i la negociació-se sent la pena per la separació de l’ésser estimat.
- I en la cinquena, o d’acceptació, s’accepta la pèrdua i es recobra l’esperança en la vida.

Una vegada que s’ha superat el dol, els amants dels animals poden plantejar-se la convivència amb una nova mascota. Encara que la mort d’una d’aquestes criatures sigui recent, la veterinària Beatriz Morén recomana no demorar molt l’adquisició d’una altra mascota a les persones que estiguin segures de voler viure amb animals. També diu que mai substituiran totalment el buit que senten.

Sobre això, afirma que reemplaçar l’animal mort amb una nova mascota pot ser una bona mesura per recuperar-se del cop, encara que mai cal fer-ho de seguida  a la seva mort. "Abans cal passar el dol per la pèrdua, igual que amb una persona. És bo sentir-se trist, plorar i, fins i tot, enfadar-se amb el món, negar-ho i, amb el temps, reemplaçar la mascota".

Adquirir-la massa aviat podria ser contraproduent per als nens, que podrien arribar a "agafar mania al nou animal, en tenir un altre caràcter i ser diferent" a l’estimat company de jocs que han perdut. I, en el cas d’una persona d’edat avançada, cal assegurar-se que està en condicions de fer-se càrrec d’un nou amic i que aquest estarà ben atès.

http://www.youtube.com/watch?v=AR4PQ30VkBk

Avui una noia del taller on treballo m’ha dit, tota compungida, que se li havia mort la gosseta que tenia. M’explicava que a la nit s’havia fet un tip de plorar i que estava molt trista.

M’ha emocionat la forma com m’ho ha explicat i he comprès el que són les emocions profundes. Molt nois i noies del taller on treballo són com nens. No per l’edat, naturalment, sinó pel nivell d’intel·ligència i en la forma de mostrar les emocions. Moltes vegades reacciones amb l’espontaneïtat dels nens i nenes i aquesta és una de les coses més meravelloses de la meva feina. M’han ensenyat tantes coses aquests companys de feina! Altra cosa és que jo les hagi sabut aprendre, que crec que no pas del tot. Una vertadera llàstima, perquè mai he tingut tan bons professors en el que respecta al control de les emocions.

Pensant en la mort de la gosseta d’aquesta noia ho he relacionat amb el tracte que dispensem als animals i en com s’ha guanyat molt en pocs anys. Ara es respecten i s’estimen molt més que fa uns anys. Jo no sóc massa "animaler", possiblement perquè comprenc que és difícil tenir un animal en un pis  ( o així ho crec jo) i tenir el temps necessari per dedicar-li. Però entenc les persones que tenen un animal i se l’estimen, sense arribar a fer les ruqueries que alguna vegada he vist fer o  he llegit que feien alguns, fins al punt de deixar herències al seu gos o al seu gat quan es moren.

Com que també he trobat aquest deliciós vídeo d’aquesta nena cantant el Parenostre, us convido a escoltar-lo i a recordar-vos de la meva amiga i de la seva gosseta morta.

Tampoc és que sigui d’ara. La cosa ve de lluny. Sempre hi ha hagut persones cobdicioses i si repasséssim la història en trobaríem un munt. Tenir ganes de "tenir cada cop més" sense aturador de cap mena, de progressar sense fi, de tenir munts de diners, de "tenir poder per poder tenir més poder i més diners" ( i no és un joc de paraules…) deu ser una cosa natural en l’home. I que sigui natural no vol dir que sigui bona. La cobdícia ha estat l’origen de guerres, de persecucions, de conquestes, de crisis econòmiques com l’actual i de malvestats de tota mena. Això és tan evident, que ni cal explicar-ho ni cal donar-ne gaires exemples perquè tots en tenim un munt en la nostra memòria.

Malauradament, aquests dies ho veiem a casa nostra un cop més amb el cas Millet. De tant en tant es destapen pastissos d’aquesta mena i podem veure com algun polític o algun empresari hi estan embolicats fins a la medul·la i se’ls han ben repartit en benefici propi i pagant els contribuents. La cobdícia és l’apetit incontrolat de béns de tota mena, però especialment econòmics, perquè, com deia Groucho Marx, "hi ha moltes coses a la vida més importants que els diners, però costen molts diners". Amb diners s’arriba a tot arreu i s’aconsegueix tot. "Poderoso caballero es Don Dinero" deia Quevedo…

Però, posats a pensar una mica en el tema, jo em pregunto: Cóm pot una  persona que està ja prou bé econòmicament, voler més i més sense fi? Cóm pot una persona "honorable" posar en perill la seva honorabilitat, la seva situació personal, la seva llibertat, el seu mateix patrimoni per no saber parar a temps en aquest desig de tenir i tenir?

La moderació seria tot el contrari d’aquest actitud i potser seria hora ja d’educar una mica en el sentit de la moderació, de l’equilibri, de l’austeritat i de la justícia. Ens cal tenir tant per ser feliços? Cal fer trampes i més trampes per poder viure bé? No podríem passar amb bastant menys?  Veurem en que quedarà tot plegat l’assumpte Millet perquè no ha fet més que començar. Però, si us he de ser sincer, em temo que quedarà en res i que una bona part del que ha robat no retornarà al poble. Com ha passat en altres ocasions en que, com a molt, han passat un temps a la presó, però mai han refet el mal causat a tantes i tantes persones. No sé si ens haurem de conformar una vegada més en que les coses quedin així. Potser si.

Diumenge vinent hi han eleccions a l’ Uruguai i, com sabeu molt bé, aquest país m’interessa molt i l’estimo encara més. Possiblement el pròxim president sigui José Mujica (el Pepe Mujica), del qual ja n’he parlat en alguna altra ocasió i que a mi personalment em cau molt bé. Si fos uruguaià i pogués votar, sens cap mena de dubte votaria al Pepe, un antic tupamaro que va passar-se mitja vida a la presó, amb tortures incloses.

El que més m’agrada d’ell és la seva sinceritat i la forma natural de dir les coses. Per a un polític això pot ser un gran inconvenient i el mateix Pepe ho ha reconegut. Però jo més aviat ho veig com una virtut, que ben administrada, pot tornar a fer creïble la política i els polítics.

Us deixo un text del mateix Mujica sobre això. El llibre a que es refereix és un que ha sortit fa poc i que es diu "Pepe coloquios" del periodista Alfredo García

A LO HECHO, PECHO

Nunca se es demasiado viejo para aprender.
En estos días estoy tomando dos cursos acelerados: el primero es para aprender a callarme la boca un poco más.
Ahora tengo responsabilidades políticas mayores y todo lo que diga no sólo me afecta a mi sino a la fuerza que represento. Por tanto las palabras tienen que ser sopesadas de otra manera y los juicios más meditados
El otro curso intensivo es para aprender a no ser tan nabo. Parece increíble que a esta altura y a mi edad, me agarre un periodista con careta de compañero y me tenga hablando durante 28 horas, 14 reuniones de 2 horas, de todos los temas del universo. A la segunda reunión uno es medio amigo y habla con el tipo como si hablara con su hermano. Decís todo lo que se te pasa por la cabeza con absoluta ligereza, total son cosas destinadas a quedar entre él y vos. Porque se supone que el señor iba a escribir un libro sobre Pepe Mujica, no un libro con las conversaciones que mantuviera con él.
En ese marco, uno se da permiso para ser frívolo, cuenta bolazos, hace comentarios sarcásticos. ¿De que hablás 28 horas sino es bobeando con los defectos de los demás?
Todos somos malos con el mundo en privado y en confianza.
Lo que más lamento es haber herido a algún compañero. Seguramente lo que se publica es sólo lo negativo que pueda haber mencionado. Lo positivo que también dije, quederá para los pocos que lean el libro entero. Pido disculpas y comprendo a quienes no las acepten.
Lo hecho, hecho está. Me engañaron alevosamente y perdí.
Mis adversarios se hicieron una fiesta ¡que la disfruten!
Pero vayan sabiendo que es la última vez que ocurre.

Fa 50 anys que una cinquantena de nens es trobaven per primer cop al Seminari de Solsona per començar uns estudis amb la intenció d’arribar a ser capellans. El món ha donat moltes -moltíssimes- voltes sobre si mateix i la vida també les ha donades en cada un d’aquells marrecs, avui convertits en vells xirucaires  que es tornen a trobar a Verdú i dinaran junts a Guimerà, reproduint una ja també vella tradició de 22 anys en que ens retrobem cada any.

Avui serem una vintena d’aquells cinquanta, alguns amb les corresponents parelles. Algun hi faltarà perquè ja no hi és i alguns altres perquè aquest any no poden, però amb la promesa explícita que "l’any vinent si". Avui tornarem a calçar-nos les xiruques i tornarem a pujar a la muntanya de la nostàlgia, de les anècdotes i de la vella amistat que van iniciar al seminari de Solsona.

Quan ara fa poc més d’un any que vaig iniciar aquest blog , sobretot animat per les lectures de molts altres blogs escampats per aquesta immensa blogosfera que és el món, pensava en el que és la vida de molta gent i en com alguns la saben pintar i la saben explicar tan bé. En molts casos són vides que no tenen res a veure amb la meva, però m’he adonat que tampoc ens separen tantes coses, almenys no essencials. Ens passem mitja vida intentant protegir  idees pròpies, creient que són diferents i úniques i després descobreixes que en un elevat percentatge comparteixes el gust per pel·lícules, moments, llibres, músiques, paisatges… que et lliguen i t’agermanen en alguna cosa més que unes aficions comunes, perquè connecten amb el que ets i amb el que t’importa. Segurament que aquest matí, quan ens hem aixecat cadascú per anar a la trobada anual, hem pensat que hi anem perquè encara ens uneixen coses semblants i que per això val la pena anar-hi.

Algú ha dit que no s’han comptabilitzat més de 10.000 idees diferents en el món. No sé si això és veritat i només es pot aplicar a la societat occidental, però estic segur que ens sorprendríem amb la quantitat de gent que es desperta als matins pensant en el mateix, amb els milers de persones a les que els fa mal el mateix i a les que els fan feliços coses molt semblants. Si no fóssim tan egòlatres i si no anéssim tan de pressa per la vida, ens adonaríem que no som tan diferents i que actes com el d’avui són essencials i necessaris per la supervivència de l’espècie. Segueixo pensant que les persones, a més del menjar i el beure, tenim les necessitats vitals de l’amistat, de l’afecte, de la família, del passar una estona junts per riure i menjar plegats.

Tant de bo ens duri molts anys més aquesta tradició i tant de bo per molts anys puguem anar-nos retrobant tots.

No sé exactament per què, però aquests dies em ve tot sovint a la memòria Lluís Maria Xirinacs. Suposo que és degut a que es torna a parlar força d’independentisme, tema que agradava molt a l ‘ex-senador i il·lustre pensador catalanista, que va dedicar anys i afanys al seu país i a la seua llibertat nacional.

No ens aniria gens malament a tots plegats recordar el seu darrer escrit en un moments que es parla molt i no sé si fem prou. Són temps de referèndums, de proclames, de moviments tàctics en els partits de cara a guanyar terreny i posicionar-se: hi haurà eleccions aviat i tothom competirà a veure qui la diu més grossa.

Ens diu Xirinacs:

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Segurament que ens posaran pals a les rodes per tots costats i potser ni nosaltres mateixos (em refereixo als catalans) estarem a l’alçada de les circumstàncies. Però per què no podem plantejar-nos seriosament fer coses a les que hi tenim tot el dret? Per què no podem somniar? Per què hem deixat de creure en la utopia quan altres països s’estan plantejant coses semblants?

Aquest cap de setmana passat, el diari El Punt entrevistava a Jim Mather, ministre d’Empresa, Energia i Turisme d’Escòcia. L’entrevista se centrada en la voluntat i la necessitat d’Escòcia d’aconseguir la independència.  Mather té una opinió clara sobre el futur del seu país: "La independència d’Escòcia és inevitable".  "Volem controlar directament la nostra economia, fer-la més eficient", diu, i es basa en que en els darrers trenta anys, en què Escòcia només ha crescut un 1’8% de mitjana cada any mentre que la resta del Regne Unit ho ha fet un 2’3%; Noruega, un 3’1 i Irlanda, un 5’2 i aquest baix creixement, segons el ministre, ve justificat perquè el control de l’economia és a Londres.

Després d’aquestes reflexions, la gran majoria lligades a temes econòmics, la pregunta és clara: "L’aspiració de la independència és per motius econòmics?" i la resposta, contundent "Els orígens del nacionalisme escocès tenien una vessant emocional per protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i que la identitat continua sent molt important, encara ho és més l’argument econòmic". "Sense poder de decisió no som un país gens òptim. El missatge ja és al carrer, la gent en parla, veu el potencial d’Escòcia, sobretot quan la comparen amb petites nacions independents com ara Noruega, Dinamarca i Finlàndia", afegeix Mather.

Pel que fa les relacions entre Escòcia i Catalunya, el ministre escocès ho té clar: "Plegades podem obtenir una combinació d’idees molt poderoses sobre què hauríem de fer o on hauríem de pressionar per aconseguir els objectius que busquem". "Volem reconnectar Escòcia amb la gent de Catalunya, però també de Flandes i el Quebec. [...] Hem de mantenir unes bones relacions amb les grans nacions del món", sentencia de manera esperançadora i desacomplexada.

Que Maradona fou un gran futbolista no hi ha cap dubte. Que Maradona, poc a poc, s’ha anar tornant en una escombraria tampoc no hi ha cap dubte. Va arribar  fins al precipici amb la droga i els descontrols de tota mena i encara no s’acaba d’entendre com se’n va sortir. Darrerament semblava que el fet d’haver vist el perill tant d’a prop l’havia fet reflexionar i fins i tot havia dit alguna cosa mig coherent. Semblava que se n’havia sortit mitjanament bé però ja es veu que no. Que Maradona no acabarà bé, ni com a seleccionador, ni com a persona, es veu a venir tant clarament que no tinc cap por del vaticini.

Les crítiques lògiques pel pèssim rendiment de la selecció argentina en les eliminatòries han afectat a Maradona. Tant és així que, quan va acabar el partit amb l’Uruguai i el triomf argentí es va convertiren  una realitat, Maradona, amb cara desencaixada, molt nerviós i més mal educat que mai es va retratar tal com el que és: una vergonya. Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

"Pero hay un sector que no se lo merece y ellos lo saben bien. Yo tengo memoria y ahora voy a recordar más que nunca. Esto es para los que no creyeron en la Selección y me trataron como una basura. Hoy estamos en el Mundial sin ayuda de nadie".

"A los que no creyeron, con perdón de las damas, que la chupen y la sigan chupando. Yo soy blanco o negro, gris no voy a ser nunca. Ustedes, que me trataron como me trataron, sigan mamando".

"Vos la tenés adentro", li va dir a un periodista, entre crits desaforats i lamentable imatge.

Un personatge així ha de continuar essent seleccionador? Els argentins han de seguir aguantant un tipus així? No hi haurà cap autoritat que sancioni aquest tipus?

Ja es veia venir que com a tècnic no en té ni idea i que mai l’ Argentina havia jugat tan malament al futbol com ara. Ja es venia venir que aviat el farien fora si ell mateix no té la dignitat de marxar. Però després de veure i sentir el que vam sentir ahir, no es mereix seguir ni un minut més.

"And the winner is…Obama". Potser no cal que torni el Nobel, tal com ha demanat un periodista del The Daylly Telegrapf.  Potser no tenien ningú millor en aquestes èpoques de crisis generals. No només estem en època de crisi econòmica, sinó que estem en plena crisis de valors, encara que ja sé que això m’ho discutiran alguns. Però sí que jo sóc dels que crec que al món hi ha molta gent que es mereix el Nobel, no per promeses fetes sinó per realitats suades i treballades de fa molts anys: hi ha molta gent al món (per sort per a tots plegats) que està fent el bé i està deixant la pell en feines anònimes i en racons del món deixats de la mà de Déu. Possiblement això no interessa als senyors del Nobel perquè no dóna prestigi, no seria popular i no se’n parlaria gaire. No cal que torni el premi perquè els senyors del Nobel no sabrien a qui donar-lo. A vegades sembla que no tenen massa imaginació o que hi ha més interessos del que aparentment sembla que no hi ha.

Obama va ser una gran esperança i continua essent una gran esperança. El que no por ser és que segueixi essent una eterna esperança. Està molt bé que tingui bones paraules, bons gestos i una certa bona educació que contrasta enormement amb Bush, per exemple. Però no n’hi ha prou i tots n’esperàvem alguna cosa més del President amb més poder del món mundial. No podria fer alguna cosa més en els països on hi té soldats, en l’ecologia, l’economia, en lleis socials?. Potser no. La realitat és tossuda a vegades i no és fàcil canviar-la, ni essent President d’ EEUU.

Però jo dono una bona part de raó a aquells que diuen que és molt aviat per premiar Obama i que havia d’haver fet alguna cosa més per a merèixer-lo. Tot i així, també sóc d’aquells que continuarà creient en Obama perquè hem guanyat molt en actituds, en formes i en bones intencions. Esperem que tingui bona sort en els projectes, que no se’n cansi massa aviat i que les dretes americanes no li posin massa pals a les rodes. Perquè hem de tenir ben present que les dretes americanes són molt poderoses. Més que el mateix Obama? Doncs potser sí!

Gervasio Sánchez és periodista i fotògraf. Va recollir un del premis  de periodisme Ortega y Gasset el 7 de maig.

Va aprofitar l’acte d’entrega on hi estaven presents la Vicepresidenta del Govern, varis ministres, ex ministres del PP, la Presidenta de la Comunidad de Madrid. l’ Alcalde de Madrid, el President del Senat i centenars de persones per dir unes paraules.

Però quines paraules! És cert que tots tenim coses a dir, que potser ens agradaria dir-les i no tenim oportunitat o no sabríem dir-les. O potser quan tenim oportunitat no ens atrevim. Sobretot si qui tenim al davant és qui ens dóna de menjar, o té poder, o és algú important.

La qüestió és que Gervasio Sánchez va voler i va saber aprofitat el moment i l’ocasió. I va dir això següent:

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias.