A PEU

Avui m’han explicat un acudit que m’ha fet molta gràcia però que també m’ha fet pensar:

Un marit, ja una mica gran, sospita que la seva esposa està perdent l’oïda i vol fer una prova per comprovar-ho. Se’n va a l’habitació del costat on és ella i li pregunta: "Maria, em sents?". En no obtenir cap resposta, surt al passadís i li pregunta de nou: "Em sents?". Tampoc sent cap contesta. Llavors, finalment, decideix atansar-se al seu costat i li fa la mateixa pregunta: "Maria, em sents?". Llavors ella, ja una mica enfadada, li contesta: "Et dic que SÏ, per tercera vegada, pesat!"

A vegades no sentim perquè no escoltem.

A vegades escoltem però no sentim.

A vegades sentim però no escoltem.

A vegades ni sentim ni escoltem.

Sentir és una cosa i escoltar n’és una altra. A vegades sentim música, una conversa, etc però no hi prestem cap mena d’atenció perquè no ens interessa, perquè tenim el cap en un altre problema, perquè estem encaparrats amb les nostres cabòries.

I, com a l’acudit, a vegades pensem que la culpa és de l’altre i resulta que és únicament nostra, per falta d’atenció, perquè hem desconnectat, per estrès, per cansament…

Avui començo les vacances i penso descansar per poder recuperar forces, per poder escoltar millor i sentir el que em diuen les persones, la naturalesa, les flors, l’aire, les notícies dels diaris i de la ràdio. Sentir i escoltar, heus ací la qüestió!

En fi, miraré d’aprofitar aquests dies per viure la vida des de la pau, sense presses, amb més calma. Podré anar "A PEU" per la vida, com pretenia fer al posar el títol al blog. Anar a peu per poder observar millor la vida i treure’n les meves pròpies conclusions.

Bones vacances també als que em llegiu i que també en feu!

“He arribat a creure que quan estàs a punt de morir et tornes més bondadós”. Això diu l’ Adolfo quan recorda ara, després de 30anys llarg de l’accident, aquells dies terribles. Treu importància a les coses. Diu que eren persones normals i que tots tenim dins nostre la solidaritat que aflora quan deixem que ho faci, perquè és allà: al més profund del cor. Que si et van traient elements, arribes al cor despullat, on l’ésser humà s’entrega per l’altre.Del n0-res, diu ell, vam anar fent coses i fonamentalment vam aprendre a portar d’una forma diferent la transició entre la vida i la mort. Els nostres amics mort ens van donar la possibilitat de viure. Per això sento que la vida em pertany, sí, però també sento que els pertany a ells. Que el que jo faci o deixi de fer també obeeix a la seva voluntat.El temps ha passat per a tots. Som més vells però més serens. El que abans produïa dolor, ara produeix compassió i tendresa. Nosaltres és com si tinguéssim tres vides: abans dels Andes, amb els vincles i les relacions que teníem llavors. l’intensa transició a la muntanya, i la posterior, que conserva un cordó subtil que la uneix eternament amb la història inacabada de la muntanya.Etiquetes de Technorati: Adolfo Sstrauch,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Antoni Vila Casas diu d’ell mateix, en una entrevista que li fa aquest diari, que és un empresari farmacèutic aficionat als toros. Per això en un dels espais de Can Framis que ell ha pagat- diu que prepara una exposició sobre l’obra taurina i sobre el cante jondo de Guinovart. "És una exposició que faig amb molt de gust perquè la tauromàquia té una gran tradició a Catalunya. Sóc un empresari farmacèutic aficionat als toros.

Cada un pot ser aficionat al que vulgui: a plegar caragols, a comptar les estrelles, a ensumar pudors, a fregir espàrrecs o al que vulgueu. De fet, hi han més aficions que persones perquè alguns entenen dos o tres alhora. I se’n troben algunes de ben estranyes. Fins aquí, d’acord.

Però amb el que no estic d’acord, és amb aquesta afirmació tan rotunda que fa de que la tauromàquia té una gran tradició a Catalunya. No ho veig per enlloc, encara que cada dia trobem algú ben disposat a demostrar-nos-ho. Però m’ho haurien d’explicar molt bé perquè ho pogués entendre. Si em diguessin el futbol, el hoquei, la natació, les bitlles, els castells…. potser hi estaria d’acord. Però amb la tauromàquia no hi estic d’acord de cap de les maneres. És simplement una mentida que van repetint i repetint a veure si ens la creiem.

I una altra cosa. Si per cas for certa aquesta afirmació, jo demanaria a tots aquests senyors (i senyores), que potser ja seria hora que abandonéssim certes tradicions. No dic prohibir, però sí arraconar-les al quarto dels trastos vells. Allà on deixem tot allò que no serveix, que ha passat de moda i que ja ens fa mal als ulls (i a la sensibilitat…) Es tracta d’anar avançat cap a una societat més moderna, menys cruel, més desenvolupada, menys troglodita, menys carronyaire, menys sanguinària, una mica millor en tots sentits.

És una afirmació que ells saben que és falsa. Saben perfectament que els toros en aquest país només agraden a una ínfima minoria i que potser en un temps ha estat de moda però que ara està de capa-caiguda (i mai més ben dit) i que és una "festa" (quina barra dir-ne festa!) cruel i retrògrada i que es manté perquè hi han uns empresaris que hi guanyen diners i uns turistes que volen veure coses noves que algú es cuida prou bé d’oferir-los.

El gall de baralla és aquell que està ensinistrat per a les lluites entre galls. Lluites a mort esfereïdores. Caníbals. Una vegada em van portar a veure’n una i vaig anar-hi per curiositat. No vaig aguantar ni cinc minuts veient aquell esgarrifós espectacle de sang entre dos pobres animals que hi deixaven la vida per una mica de pinso i per enriquir les butxaques d’un amos sense entranyes. Vaig marxar protestant i prometent-me que mai més aniria a espectacles d’aquesta mena.

A vegades els diaris reflecteixen lluites d’aquestes. Per sort no hi ha sang. Els duels ja són cosa de temps passats, per sort. Ara les coses es parlen, s’enraonen, es discuteixen i es polemitza. A mi això ja m’està bé, perquè vol dir que de la diferència d’opinions en pot sortir nova llum i que la melodia monocord no treu cap a res. Si hi ha arguments i hi ha intel·ligència, endavant les atxes! La polèmica sana ens enriqueix a tots i ens fa més demòcrates i més savis, pel fet de que podem escoltar més opinions.

Aquests dies s’ha encetat una discussió entre el Víctor Alexandre, persona a qui admiro, perquè considero un bon escriptor i un bon patriota, i el diari AVUI. No prendré partit perquè no sé prou de què va la cosa i em falten elements de judici. Però ja m’està bé aquesta polèmica. I el més bonic seria que es podés fer en el mateix diari. No m’agrada que el Víctor hagi de contestar des d’un altre mitjà. A veure si demostrem a tothom que els mitjans de comunicació catalans no són sectaris. O, almenys, que són una mica menys sectaris que altres de les espanyes.

Ah! I que la sang no arribi al riu. Millor dit: que a la sang la substitueixi la intel·ligència.

M’ha fet gràcia un estudi fet per Fernando Garrido i Tiscar Lara sobre el perfil del blocaire hispà en Diàlegs de la Comunicació. Intenten crear el retrat robot d’aquest curiós personatge que escriu un bloc.
El perfil del blogger hispà és d’un home (73%) jove (el 51% té entre 20 i 30 anys), amb estudis universitaris (70%) i amb més de 5 anys d’experiència en la Xarxa en un 76% dels casos. A més de ser usuari actiu d’Internet, el blogger hispà es destaca per disposar de diversos dispositius tecnològics: la meitat té un mínim de 5 dispositius (telèfon mòbil, càmera fotogràfica digital, reproductor de MP3, ordinador portàtil i webcam).
Pel que fa als seus continguts, els blogs semblen estar dominats pel gènere autobiogràfic, tant en els hàbits de lectura com en els d’escriptura.

La pràctica d’escriptura del bloc està associada principalment a l’àmbit domèstic, amb un 85% dels blocaires que afirmen actualitzar des de casa i una dedicació diària d’una hora en la major part dels casos. No obstant això, més de la meitat afirma no tenir un horari precís i més d’una tercera part diu escriure des del treball, per la qual cosa és de presumir que es tracta d’una activitat que els acompanya al llarg del dia.

Els comentaris en els posts és un dels modes més habituals de contacte entre un blocaire i els seus lectors. En aquest sentit, prop de la totalitat dels bloggers entrevistats tenen habilitat aquest canal d’interacció (99%) i un 37% dels mateixos afirma haver hagut d’esborrar en alguna ocasió algun comentari del seu bloc.
Per últim, la major part dels enquestats afirma tenir una llista de blogs (70%), enfront d’un 28% que diu no tenir o no saber què és una llista de blogs.

L’estudi segueix amb un munt de dades força interessants. Però veig que ni el meu blog ni jo mateix entrem en molts d’aquests paràmetres. Si em preguntés el per què potser aniria molt lluny i no tinc temps ni ganes de fer-ho.  Però sí que estic totalment d’acord amb una cosa: ho considero una eina d’expansió i coneixement del blocaire  molt interessant. Saltant d’enllaç a enllaç es poden trobar autèntiques meravelles, i aquí és on rau la màgia d’Internet. No hi ha fronteres.

Segueixo amb un altre dels sobrevivents de la catàstrofe dels Andes. Un a un, penso recordar-los tots a través de les seves pròpies i interessants reflexions.L’any 1972 tenia 26 anys i era el més gran dels esportistes que viatjaven a l’avió. Diu que “si no hi hagués hagut un poder molt gran de l’esperit, la raó s’hagués desintegrat. El cor era qui governava”. Fins passats 30 anys no s’ha decidit parlar públicament del tema perquè ha estat la mateixa gent, a través dels seus correus, qui ha dit que “gràcies a l’experiència nostra, alguns s’adonaven que els seus problemes eren ínfims en relació amb el que ens havia passat nosaltres. Per això he pensat: Si jo vaig passar per això i ho puc explicar, i contant-ho ajudo a algú, ho he de fer. Perquè aquesta història a mi no em pertany, me la van prestar i l’he de tornar. Si no ho faig sóc un egoista”.El resum d’aquesta història és: qualsevol persona normal-com som nosaltres i són vostès-quan ens posen en una situació determinada com va ser aquest accident i el que ens va tocar viure, surt a llum un potencial de resistir i de tractar d’aconseguir un objectiu que tots tenim endins. El que passa és que potser mai no ho hem posat a prova.Nosaltres sempre ens fixem límits i nosaltres ens vam adonar que aquest límit el anàvem movent, a tal punt que si em pregunten avui quin és el límit de la resistència del meu cos els dic que no ho sé. Però també, darrere de tot això, està el grup. Si no hagués existit aquest grup i no hagués funcionat de la manera que va funcionar ens haguéssim mort tots. Quan s’escolta la notícia que s’havia suspès la recerca vam començar a funcionar realment com a grup. Perquè aquí depeníem de nosaltres mateixos i tots havíem de menjar. A partir d’aquest moment vam ser una sola cosa; és aquí quan comença a funcionar el grup. Havíem de pensar com sortir d’aquí perquè el món exterior ens havia donat per morts … no existia.I justament per això, en van sortir.Etiquetes de Technorati: Daniel Fernández Strauch,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

El sociòleg Salvador Cardús manifesta en un article al diari AVUI que "l’espanyolitis aguda que vivim aquestes setmanes provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència, bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida".

http://paper.avui.cat/article/dialeg/170507/espanyolitis/aguda.html

Sempre que parla el Dr. Cardús cal escoltar-lo amb atenció perquè SEMPRE, SEMPRE posa el dit a la nafra. I quasi sempre encerta i és, llavors, quan la nafra més pica. Però com un bon metge, fa la diagnosi adequada perquè no s’espanta del que veu i del que troba després d’analitzar bé el pacient. No m’estranya que encerti perquè és un dels millors sociòlegs que tenim i ja fa anys que analitza el mateix pacient. El coneix al peu de la lletra.

Els nacionalistes espanyols van aconseguir el seu objectiu al País Basc posant a Patxi López al davant de l’exèrcit d’alliberament nacional. Ara es tracta d’espanyolitzar urgentment un territori comanxe que no poden suportar que se’ls escapi de les mans. Nacionalitzar-lo espanyol, naturalment. Ja ho han fet amb el mapa del temps de la televisió basca. Quan puguin ho faran amb TV3. A Andalusia ja fa anys que ho han aconseguit. I no cal parlar del País Valencià i altres indrets. Cal tornar a fer UNA España GRANDE i LIBRE de nacionalismes desintegradors. I a cada lloc van buscant, fins que els troben, els socis adequats, a vegades ben disfressats i altres vegades amb la cara ben descoberta.

Alguns catalans en comencem a estar tips de tanta propaganda i tanta manipulació de la realitat. Es volen fer combregar amb rodes de molí però ja som prou grans per no creure’ns-ho tot. Sabem que el que en realitat pretenen és ben bé una altra cosa del que diuen. I que per bé que ens presentin el paquetet, molt ben embolicat i amb llacet de regal i tot, a dins no hi ha res més que paraules buides i algun dineret per fer-nos callar. Però en realitat res de tot això no ens traurà de l’atzucac on estem ficats.

Deixem-nos de mirar de reüll Ebre enllà i comencem a mirar-nos nosaltres mateixos per veure si no ens fem llàstima i vergonya. No culpem més els de fora, quan una bona part de culpa la tenim nosaltres mateixos. No ens auto enganyem més, que no cal. Ara ja ens coneixem tots. No cal que esperem Estatuts ni romanços de finançaments, que ja sabem que no ens donaran res i ens prendran tot el que podran. Fer negoci amb Espanya sempre serà un mal negoci perquè, si els convé, tornaran a fer un boicot als productes catalans sense cap mena de pudor i sense cap remordiment. I si encara els riem les gràcies, rucs de nosaltres!

Quan  vinguin les properes eleccions ja sé a qui no votar. Tant de bo hi hagi nous partits que ens mereixin més confiança que els actuals. I si a l’hora de sumar i restar no podem fer una cosa millor que l’actual, malament rai! Perquè un altre tripartit no sé si el podrem suportar.

Planxat i replanxat com ha estat tantes vegades, ja no li queden arrugues. Té cabells implantats i tenyits. Porta quilos de maquillatge a la cara cada cop que surt en públic. Fa constantment el ridícul volent fer-se el jove essent, com és un vell. És una paròdia. Un acudit continu de mal gust. Tothom el coneix bé i tothom sap el peu que calça, però no l’havien pogut enxampar mai amb les mans a la massa, en tot el llarg historial d’assumptes tèrbols en que ha estat posat. On hi hagués porqueria, segur que allà hi era ell. Això durant anys… I ara resulta que el castell de cartes cau de cop per unes declaracions d’una prostituta!

No és un home gens ruc. Va estudiar Dret i va treure matrícula "Cum Laude" en una tesi sobre Publicitat. Es nota que és un tema que domina bé. No és ruc, però cada dia que passa fa més el ruc. Però ara sembla que se li ha acabat la carrera, perquè ja ha començat a aflorar tota la merda que ha anat acumulant durant la seva vida i això sembla que ja no tindrà aturador. Mentre hom és guanyador tothom està al seu costat, però quan l’arbre cau, tothom aprofita per a fer-ne llenya. I sembla que l’arbre ja ha començat a caure…

No entenc com encara la societat italiana aguanta un tipus com aquest. Encara té molta gent al seu costat. Però ja sabem que al costat de gent d’aquesta mena sempre s’hi aplega una gran "cort" d’aduladors i d’aprofitats. I gent que té tantes coses per amagar que necessita una persona pitjor i amb poder que els pugui tapar les vergonyes. Però aquesta farsa es va acabant. No pot ser que els italians siguin tan babaus i segueixin rient-li les gràcies. Unes gràcies que cada dia fan menys gràcia.

És molt clar que no fem servir el nostre cervell. El cervell és un orgue amb unes possibilitats immenses i en fem servir només una mínima part.

Un dels motius que, ara aviat farà un any, em van fer decidir a començar aquest blog fou el fet que m’adonava que estava perdent moltes facultats intel·lectuals. L’edat no perdona i ens anem rovellant, poc a poc, però sense aturador. Per això vaig pensar que si m’obligava a escriure sovint alguna cosa, encara que fos ben intranscendent, sempre m’ajudaria a que el meu cervell no s’acabés de rovellar del tot.

Mai he tingut bona memòria, però sí que tinc altres virtuts. Els experts diuen que hauríem de procurar millorar les coses bones que tots tenim i adquirir-ne de noves, sobretot aquelles que sabem que tenim poc desenvolupades. Per això es recomana fer exercicis i han sortit moltíssims jocs que ens ajuden a assolir aquesta fita.

Segurament que a internet en trobaríem un fotimer i la veritat és que no m’he dedicat a buscar-ne. Però sí que he trobat una pàgina que m’ha semblat prou interessant per començar els meus exercicis particulars. És la següent:

http://portal1.lacaixa.es/Channel/Ch_Redirect_Tx?dest=1-85-10-01000000

Ara que faré vacances penso passar-m’hi unes bones estones i penso buscar-ne de noves.

Bons exercicis!

El cel no ha volgut esperar per aquests bombers que han mort enmig de les flames, fent una feina que, segurament que els agradava, però que sabien que era de molt risc.

Un d’ells, el Ramon Espinet, vivia aquí  a Mollerussa. Tothom qui el coneixia se l’estimava i deia que ser bomber era la seva vocació, a més de la seva professió.

Hi han professions que no es poden fer sense vocació, per més diners que es guanyin. I ser bomber és una d’aquestes. Volen ser bombers perquè els atreu l’ajuda i l’acció, i això no està mai renyit amb el poder viure bé del producte de la seva feina que -no ens en oblidem-, té un component de risc real (accidents, malalties professionals, estrès etc. ) que a vegades, per desgràcia, comporta funestes conseqüències i això també s’ha de pagar i reconèixer en la seva justa mesura.

També ens caldria reflexionar en moments com aquests si fel prou per tenir els boscos prou nets; si tenim els camins i els tallafocs convenients; si es respecta prou el parer dels bombers voluntaris de la zona on hi ha un incendi, ja que són ells els que més coneixen la zona i tenen prou criteri…

No són moments d’acusar ningú. Més aviat són moments de tristesa i reflexió. I són moments de reconeixements per aquestes persones tan valuoses i que tant donen a la societat.

José Luís Inciarte (“Coche” per als amics) és un més dels sobrevivents dels Andes. Avui recolliré alguna de les seves reflexions, que considero prou interessants per anar per la vida….Explica ell, que en el mateix moment de l’accident ja va començar a viure de forma regressiva. Ja calculava quan durarien i quan moririen… Això, diu ell, que li va donar una certa serenitat.Explica, també,  que en un moment determinat es va crear en el grup un concepte nou, sobretot, des del moment que un allau de neu en va matar 8 de cop. Explica ell que en aquell moment “en vam sortir 8 menys, però en va sortir un de més, i aquest “mes un” immaterial ens va advertir que s’acabaven definitivament les mesquineses de la societat “civilitzada”, entre cometes. Fou en aquest moment que vaig entrar en un contacte més estret amb una força superior. No em vaig tornar més cristià ni menys cristià, simplement molt més creient en un mateix Déu per a tots, que s’expressa a través de l’home, a l’altar de la natura. És fàcil no creure des de la plana; és impossible no creure quan estàs sol amb la muntanya”.”Allà dalt molts companys van haver de tocar el cel. Tot m’ha afectat molt de prop. Demano no tornar a ser allò que era abans. El que he après és que no hi ha res millor i que doni més tranquil·litat d’esperit que brindar-se a l’altre; això és el que he après i amb això em sento en pau”.Etiquetes de Technorati: Coche Inciarte,Tragèdia dels Andes,Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

El Pep Marí és cap del Departament  de Psicologia de l’ Esport del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat CAR). En sap un munt del que significa "ser guanyador". I ja no només ser guanyador en el terreny esportiu, sinó en tots els terrenys de la vida perquè diu, encara que sigui un tòpic, que l’esport és una escola de la vida.

Sap molt bé com es fa una persona amb esperit guanyador i com es fa un equip. Llegint alguna cosa seva, m’ha interessat molt quan parla d’un equip guanyador, com per exemple el Barça de l’ any passat. Diu que fer un equip guanyador és un acte espiritual. Perquè el més important és que el col·lectiu predomini per damunt de les individualitats. Per crear un equip guanyador diu que s’ha de transcendir l’ego personal, una de les coses més difícils per a certes persones.

Ho veiem cada dia als equips de futbol, a les empreses, als partits polítics… i a tota la societat. Sempre hi ha aquell que ho sap tot; que no necessita ni tan sols consultar altres opinions; que es pensa que és imprescindible; que no pot viure si no el demanen per telèfon a cada moment; que no viu sense poder manar i pensant-se que és el "rei del mambo".

Aquests tipus de persones mai sabran fer un equip. Com a molt, sabran envoltar-se de llepa-culs que els adularan i sabran dictar ordres, però no sabran manar.

El Pep Marí, diu que en Guardiola, de manera implícita, ens dóna les claus per crear equips guanyadors en tots els terrenys de la vida. Ens dóna 4 regles:

-La primera regla: Algú ha de tenir una idea, una visió.

-Següent pas: S’ha de convertir aquesta idea en un sistema o estratègia i concretar-la en uns rols individuals que hauran de complir cada un dels membres d’aquest equip.

-Tercer pas: Assignar les persones més adequades per a cada rol.

-Quant pas: Aconseguir que aquests jugadors o treballadors, passi el que passi durant el partit, siguin fidels a aquest rol i no el traeixin. Es tracta d’aconseguir que la idea, que en un principi era únicament de l’entrenador, acabi sent de tot l’equip.

Els nostres polítics, els nostres empresaris, els nostres dirigents ho haurien d’aprendre. Hi guanyaria Catalunya; hi guanyarien les empreses; hi guanyarien els equips; hi guanyaríem tots perquè la feina de cada dia es multiplicaria i la satisfacció també.

En els moments complicats en què vivim seria molt important per tal d’aprofitar millor tots els pocs recursos de què disposa la nostra societat. I seria la millor manera d’integrar tanta diversitat de persones que composen la nostra societat i fer que hi hagi unes metes comunes on arribar. Que potser és el més greu que ens està passant: algú sap cap on anem?

Un company que m’ha llegit fa un parell de dies em deia que jo exagerava quan deia que "a partir d’ara ens robaran la meitat". I l’argument que em donava era sensacional: Em deia que no podia fer aquesta afirmació si jo mateix no entenia els números que el tripartit ha donat.

Jo li vaig contestar: Tu entens els números que ens han donat? I va haver de reconèixer que tampoc els entenia. I és que amb el tema del finançament tothom ha tirat l’aigua al seu molí i, el que considero pitjor: ens han cansat durant anys i ens han amagat números i arguments. Encara ara no es posen d’acord ells mateixos. Cada un hi diu la seva i, al final de tot, no en traurem l’aigua clara. Per tant, en lloc de matemàtiques (que són objectives), tot plegat serà bo o dolent segons la fe que posem en cadascú (on tot és purament subjectiu).

I una altra cosa que també fa fàstic en aquest tema: si llegiu alguns diaris de les Espanyes i escolteu certes veus, els catalans continuem essent més lladres encara que abans. Si abans érem uns fenicis de merda, ara ho som de merda i mitja. I tenint raó, ens haurem d’empassar les raons que ens donen sense raonaments. Perquè de raonaments no en veig cap ni un per part del PP, de la caverna mediàtica i de tota aquesta patuleia, que ens canta contínuament  la cançó de les mentides? La recordeu?

«Nostramo se’n va al mercat  a comprar una mula cega,  oidà!

Li talla els quatre peus  i ella se’n posa a córrer,  oidà!

Ella salta pels terrats,  pels terrats i les vinyes,  oidà!

La mula cau al pou  i un cego s’hi mirava,  oidà!

Un mut cridava gent, un sord se l’escoltava, oidà!

Ja en veu un cirerer  tot carregat de figues, oidà!

Una ametlla li cau als peus,  li fa sang a l’orella,  oidà!

La sang li va rajar  de set rieres plenes,  oidà!

La varen mesurar,  una avellana plena,  oidà!

Pel mar corren conills,  pels boscos les anguiles,  oidà!

La formiga fa córrer un molí,  un molí una casa,  oidà!

Una casa una ciutat,  la cançó ja s’ha acabat.

Aquesta és la cançó,  cançó de les mentides,  oidà!

Qui la vulgui saber,  que se’n vagi a Filipines,  oidà!»

Seguiré avui recollint les impressions d’un altre dels sobrevivents dels Andes. Potser dels més coneguts perquè, junt amb Parrado, van ser els que van caminar fins trobar a Sergio Catalán, el pastor que va donar la veu d’alerta per poder-los salvar.Roberto Canessa  és un home senzill, cardiòleg de professió, que ens recorda que el més important per poder deslliurar-se de la mort en aquells moments va ser  no defallir en cap moment. Ens diu “que cada pas a la neu ell creia que l’atansava a la vida i l’allunyava de la mort. Hom mai no ha de donar-se per vençut i que no s’ha de pensar mai en el gran projecte sinó en les petites fites. Avui recordo el sol quan sortia en aquells dies; l’indomable poder de la natura. Vaig aprendre a valorar el que es poder beure un vas d’aigua… Que hom no s’ha d’amargar per no poder pagar la quota del cotxe, sinó que hem d’agrair cada nou dia a Déu. La vida és sempre una muntanya que cal superar”Canessa ens fa reflexionar sobre les necessitats que tenim i que ens creem. Si els nostres valors no els hem trastocat una mica. Si per viure necessitem tantes coses i si els pares, l’escola i la societat en general educa els jovent  en aquesta virtut de la lluita i la superació personal.I una cosa que també em sembla molt important i que per ell va ser definitiva en aquells moments quan un company li va dir: “Quina sort que tens, Roberto, que tu pots caminar pels altres que no poden fer-ho!A la vida cadascú té un paper i a vegades hem de fer coses pels altres, que no poden fer-les. Així com els altres en faran per nosaltres, que tampoc podrem fer-les. Per això del llibre que han escrit n’han dit “La societat de la neu”. Per tirar endavant hem de plantejar la vida com una societat.Etiquetes de Technorati: Roberto Canessa

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Fa dies que volia parlar de Porcel, però diversos motius m’ho han anat fent deixar. Ja fa 15 dies que va morir, als 72 anys, aquest gran escriptor de la llengua catalana.

La veritat és que no he llegit una gran part de la seva extensa obra. Va escriure molt i va tocar molts gèneres. Però sí que vull recordar una obra seva que em va captivar: "Les primaveres i les tardors". Amb aquest obra vaig descobrir un escriptor que ja feia anys que tothom coneixia, menys jo. reconec que m’ l’havia perdut, com m’he perdut tantes altres coses a la vida…

A partir d’aquí el vaig anar seguint i em sembla que encara l’hauria d’haver seguit més de prop. Va ser un gran escriptor. M’agradaven les seves columnes al diari; m’agradava molt sentir-lo a les tertúlies de Catalunya Ràdio. Era d’aquells tertulians que sempre tenia una cosa interessant a dir i no parlava per parlar, perquè tenia molta preparació intel·lectual i sabia com dir les coses. A vegades era massa directe, però això era justament el que a mi m’agradava.

En una paraula: hem perdut potser l’escriptor actual més important de les lletres catalanes. Des d’ Andratx seguiràs mirant el teu Mediterrani eternament. El mar no cansa mai, com tu no cansaves tampoc mai.

Això és el que els deu haver dit Zapatero al tripartit. Veig que tots estan molt content i satisfets….Serà perquè, a partir d’ara, ens robaran menys, ens espoliaran la meitat.

Mireu, jo de números no hi entenc. No agafo la calculadora perquè no sé ni per on s’encén i em cauria de les mans. Però sí que escolto la ràdio, llegeixo diaris, revistes, miro d’informar-me amb persones que saben de tot això i no n’he tret l’aigua clara. La impressió que trec de tot plegat és que hem assolit un finançament poc clar, difuminat, complicat, basat en futuribles, que ha arribat tard i que, pel que diuen molts, serà una enganyifa.

No l’entenem la gent normal; però és que no l’entenen ni els entesos. Han donat números que ningú sap ben bé d’on els treuen. Es parla de regal enverinat, molt ben embolicat i que fa molt goig. Però s’ha de veure que passarà perquè molts coincideixen que seguirem asfixiats.

I què voleu que us digui? Tant és morir d’asfíxia com morir a la forca. Almenys, si hem de morir, fem-ho amb dignitat, una virtut que aviat ja no sabrem què és.

Avui hem enterrat el Pau, un company del centre on treballo. Tenia 59 anys i ja feia temps que estava força malalt. Tenia Síndrome de Down. Se n’ha anat poc a poc, cada cop fent menys soroll. Darrerament ja no parlava i li costava empassar-se el menjar, fins al punt que havia de donar-se-li tot ben triturat. A vegades ja no ens coneixia i altres et feia un somriure, com dient-te: "ja sé qui ets". A vegades t’agafava la mà i no te la volia deixar anat…

Quan jo vaig entrar a treballar al centre, ell ja hi era. Era un treballador infatigable enllaçant tubs de plàstic per a fer cortines. No parava en tot el dia. Era poc xerraire i no es distreia gaire…  En general, als Down els agrada fer feines repetitives una vegada han adquirit l’habilitat necessària.

La síndrome de Down es deu a una alteració genètica que passa en un de cada 1400 naixements i constitueix  de retard mental a tot el món. La causa  se sap que no està relacionat amb nacionalitat, raça, religió ni condició socioeconòmica. Aquest patiment s’origina en la trisomia del cromosoma 21, que passa perquè l’òvul o l’espermatozoide aporten 24 cromosomes en comptes de 23 que, units als 23 de l’altra cèl·lula germinal, sumen 47. Aquest cromosoma extra pertany al parell 21.

L’esperança de vida d’aquestes persones ha anat en augment, doncs mentre el 1900 era de gairebé 9 anys, en l’actualitat arriben als 50, i una de cada 10 viu fins als 70 anys.
Les persones amb aquesta síndrome poden presentar una sèrie de problemes mèdics associats, que en la seva majoria es controlen o solucionen si es diagnostiquen i tracten a temps i de forma correcta. Els més freqüents són: cardiovasculars, del tub digestiu, respiratoris, endocrinòlegs, auditius i oftalmològics.

Existeixen diversos organismes de la societat civil, que atenen aquest problema, el més antic és la Fundació John Langdon Down, la qual va sorgir fa 34 anys com la primera institució en el món, dedicada a oferir atenció i educació a nens, joves i adults amb aquest patiment, així com a les seves famílies, a través de programes que afavoreixen el desenvolupament integral del pacient i la seva inclusió en la vida social i laboral.

Adéu, Pau.

Quan llegia, fa ben pocs dies, la notícia de que la Universitat de Lleida ha desenvolupat un teclat i un ratolí virtuals per a discapacitats motrius me’n vaig alegrar sincerament perquè aquests petits passos faciliten enormement la vida d’un tipus de persones que, d’altra manera, es quedarien molt limitats de cara a poder fer servir les noves tecnologies.

Jo, que treballo amb nois discapacitats psíquics -però alguns d’ells també amb greus dificultats motrius-, me n’adono d’aquesta necessitat quan veig la dificultat d’alguns paralítics cerebrals, per exemple, per a fer servir l’ordinador degut al descontrol dels seus moviments.

En el centre on treballo, a més d’altres activitats educatives molt interessants, tenen un taller d’informàtica amb educadores especialitzades que han adaptat algun ordinador amb ginys especials com ara una pantalla tàctil o adaptacions diverses de ratolins i teclats. Tot plegar fa que els usuaris puguin gaudir (i de veritat que ho fan) amb l’ordinador connectant-se a internet, podent fer múltiples exercicis educatius i no quedant-se despenjats d’aquesta desenfrenada cursa tecnològica a la que ens empeny el món actual.

Per això notícies com aquesta de la Universitat de Lleida són notícies excel·lents. El "VIRTUALKEYBORD 1.0" el podreu trobar i descarregar gratuïtament, si us interessa, a

http://robotica.udl.es/

Expliquen que és una simulació virtual de pulsacions de teclat amb la que es facilita l’escriptura per mitjà d’un sistema de predicció de paraula. Permet reduir en un 40% les pulsacions de les tecles ja que el sistema aconsegueix predir automàticament algunes de les paraules escrites en textos de 15.000 a 20.000 paraules, fet que suposa un estalvi d’unes 7.000 paraules. Ofereix 5 diccionaris que incorpores les paraules  més usuals del català, castellà, anglès, francès i italià. A més, compta amb un sistema d’aprenentatge automàtic que permet ampliar la seva base de paraules i crear nous diccionaris en qualsevol llengua que tingui alfabet romànic.

Ben vinguda aquesta nova eina i gràcies a Dr. Jordi Palacin, director científic de la Càtedra INDRA i a tots els seus col·laboradors de la Universitat de Lleida.

Avui compleix 75 anys el Bisbe de Solsona. Vol dir que li ha arribat l’hora de presentar la seva renúncia. Personalment, crec que era un moment esperat per molts. És el que se sent a molta gent "sotto voce".

El Fòrum Ondara, de capellans de Solsona,

http://bisbatdesolsona.org/ondara/

ha escrit una carta al bisbe que he cregut interessant reproduir perquè recull el sentiment i el pensament de molta gent.

Arran dels 75 anys del Sr. Bisbe

Per la Guia de l’Església de Solsona, sabem que el nostre bisbe, Jaume Traserra, l’11 de juliol compleix els 75 anys. Per davant de tot la nostra felicitació: “Per molts anys, Sr. Bisbe! Que el Senyor li concedeixi molts més anys de vida ben fructífers i feliços”.

Segurament que, com a fidel observador que és de les normes de l’Església, presentarà al Sant Pare, si no l’ha presentada ja, la seva renúncia. I és possible que pensi també que aquest era un moment esperat pel Fòrum Ondara. Així ho podia fer entendre la broma del rellotge regressiu. Tanmateix podem assegurar-li que no estem especialment preocupats per la decisió que pugui prendre la Santa Seu.

Primer, perquè, tot i que estem convençuts que el bisbe pot influir molt en la bona marxa de la diòcesi, creant un bon clima en la comunitat diocesana, encoratjant-la en uns moments difícils a compartir i irradiar la seva fe, marcant el rumb de la pastoral i, sobretot, amb la proximitat als seus diocesans, hem de confessar tanmateix que, dissortadament, ens hem acostumat a no esperar-ne gaire. Per altra banda, sabem molt bé que no ens podem fer il•lusions amb un possible canvi, ja que, si mirem el panorama episcopal, tampoc no hi veiem tantes diferències.
Per la nostra banda, pot estar segur que, si la Santa Seu creu oportú prorrogar la seva estada entre nosaltres, encara que sigui sense un excessiu entusiasme, l’acceptarem amb un veritable esperit eclesial, amb la mateixa fidelitat que ens ha mantingut tothora al peu del canó. Creiem que amb el bisbe passa una mica com amb aquell arbre fruiter, que, encara que no et doni els fruits dolços que n’esperaves, sempre hi pots anar a buscar ombra. A més a més, ben segur que ha fet prou coses bones, que potser nosaltres no hem sabut apreciar degudament. Per tot, gràcies.

De totes maneres, els components del Fòrum Ondara –un fòrum que va néixer la tardor del 1999 (poc després del Fòrum Joan Alsina), no pas com un grup d’oposició al bisbe, sinó com una trobada mensual d’amics– no podíem estar d’acord amb algunes opcions bàsiques que el bisbe ha pres en el govern del bisbat, i així ho vam manifestar a partir del primer aniversari del seu  pontificat, primer confidencialment i després públicament. Ens va fer la impressió que el nostre bisbe (ara que estan de moda els símils futbolístics) no sabia amb quin equip comptava ni en quin camp jugava. I això és del que nosaltres volíem fer-lo adonar. Perquè, d’allò de pujar a un tren en marxa, com ens havia promès, res de res. Més aviat hauríem de dir que, en vuit anys que fa que està entre nosaltres, ha demostrat un interès especial a capgirar-ho tot.

Més concretament, no podíem estar d’acord: amb el seu capteniment autoritari, que ha portat a la pràctica desactivació dels consells diocesans;amb la primacia del dret i de l’ortodòxia per sobre de les persones i de la seva comunió, que ha fet que el bisbat de Solsona perdés aquell aire de família i bona companyonia que sempre havia tingut; amb una perniciosa discriminació que semblava que dividís el clergat, religiosos i fidels entre agents de primera línia i personal de farciment; amb la imposició de la jubilació forçosa, causa de moltes nafres personals, sobrepassant el to exhortatiu del cànon 538-3, especialment en una situació de tanta penúria de capellans; no podíem estar d’acord amb el desmantellament d’un sistema econòmic com el de l’Ajuda a l’Església, basat en la comunió de béns, elaborat amb la participació de tots i aprovat en una assemblea diocesana, substituint-lo, per decret, per un sistema que consagra una dicotomia radical entre l’economia de la cúpula i la de la base, entre la del bisbat i la de les parròquies i capellans, com si es tractés de dues empreses rivals.
Potser sí que les nostres acusacions o reflexions van anar sovint carregades d’una excessiva agressivitat. En demanem disculpes i, més cristianament, en demanem perdó. No era la nostra intenció ofendre ningú.

 
Repetim, per molts anys! No voldríem enterbolir-li pas el temps que pugui quedar-se entre nosaltres. Li desitgem una estada plàcida i fecunda i voldríem, per la nostra part, que les nostres relacions poguessin ser en endavant més fluïdes i afectuoses, sense que condicionin la nostra llibertat.

L’ "encierro " d’avui als San Fermines de Pamplona s’ha endut una vida d’un jove de 27 anys.

Ho sento pel jove i per la família i amics. Però he de dir una cosa que em sembla fonamental: els "encierros" són una temeritat. I més actualment, que hi va gent de tota mena, sense haver vist un toro -ni pintat- en la seva vida. Si ja són perillosos en si mateixos, actualment són una temeritat. És exposar-se al perill de forma gratuïta i anar a buscar la mort o les ferides greus gratuïtament.

Ja he dit alguna altra vegada que les corrides de toros són, des del meu punt de vista un acte cruel, bàrbar i propi d’un poble que no ha evolucionat. Per més art que hi vulguin veure, per bé que ens ho pintin els taurins, per més que ho adornin amb boniques paraules…per a mi és simplement una forma fina de tortura a un animal indefens. Per més arguments que em donin, no els podré entendre mai.

Els "encierros" no són tan cruels pels animals però són un perill evident per a les persones. No sé si en aquests terrenys tan controvertits s¡ha de prohibir o no. En principi sóc més partidari de l’educació que de la prohibició. Però que cal educar, cal ensenyar, cal fer veure, cal fer prendre consciència que posar-se davant d’un toro no és un joc. I encara és menys joc quan s’està cansat, quan no s’ha dormit, quan s’ha begut, quan no se’n sap i es fa de forma totalment inconscient.