31 mar 2009
Patxi López aprèn l’euskera a cuita-corrents.
“Tres dies a la setmana, un home entra ben d’hora a la seu del PSE-EE a Bilbao carregat amb llibres. Prem el botó de l’ascensor, puja a la planta noble i enfila directament al despatx del secretari general del partit. Tothom el coneix. Saluda a qui troba al seu pas. «Egunon», és clar. És ell la persona que avui en dia encara pot, i deu, amonestar cada vegada que es despista al candidat socialista a lehendakari en plena cresta de l’onada.
L’home amb tal poder de recriminació truca a la porta amb naturalitat i accedeix al despatx de Patxi López. Aquest i el responsable socialista de Biscaia, José Antonio Pastor, ja ho tenen tot preparat. Llibres, bolígrafs i quaderns sobre la taula. El ‘maisu’ ha arribat. «Egunon», «egunon». Els alumnes López i Pastor obren els llibres. Comencen a recitar. Comença la classe de basc. Hora i mitja seguida.”
Això ho publica El Correo Digital de Vizcaia avui.
Només un parell de preguntes o reflexions, sorgides de la lectura d’una de les ja famoses CONCULCACIONS (147) de Claudi Romeu.
1. Us sembla normal que el president d’un país no parli ni entengui la seva llengua?
El president d’aquest país, el “Lendakari” que serà elegit d’aquí a pocs dies no parla basc. Sí, “ Patxi Lopez” parla espanyol i sempre s’ha de dirigir als seus ciutadans en una llengua que no és la del país. Té bemolls l’assumpte, arribar a ser el President d’un país sense parlar-ne la llengua pròpia.
No em digueu que no és un rècord. Si algú coneix algun cas agrairé que em sigui indicat ja que jo no n’he sabut localitzar cap. És un cas excepcional, cosa que sols ho aconsegueixen gent i/o grups especialitzats com són espanyols i francesos, veritables experts en aconseguir destrossar un país amb la màxima brutalitat que qualifiquen de democràtica.
I no riguem perquè als catalans ens ha anat ben just a la darrera elecció d’un President. Sí, és de tots conegut que el que fa de president a Catalunya, parla català de fa quatre dies, amb prou dificultats com perquè milers de persones provinents de llocs més llunyans i possiblement amb menys temps de residència a Catalunya, el parlin molt millor que aquest exemplar que ens ha caigut a sobre, també tan democràticament.
2. Això us sembla normal en un país democràtic?
A mi em sembla que el tema és molt greu, gravíssim. Si els catalans i bascos no som capaços de canviar aquest fenomen imposat pels espanyols, és que som uns desgraciats, sense personalitat ni identitat nacional i ens mereixem que ens destrossin sense miraments perquè som uns indignes ciutadans dels nostres respectius països.
Tant els uns com els altres, espanyols i francesos, han dedicat els màxims esforços durant la major part de la seva història, a aconseguir liquidar els catalans. Dit clar i català, sols els podem considerar els nostres enemics i aquest és l’únic tracte que podem dedicar a aquests impresentables veïns.
( Claudi Romeu, 28 de març del 09)
Suposo que no cal afegir-hi gran cosa més. Per la meva part, només dir que ratifico totalment aquesta opinió i que ens queda un llarg camí per recórrer per fer de Catalunya (i de l’Estat Espanyol) un lloc normal, digne i democràtic. Mentre es donin cassos com aquests no serem mai normals i no anirem enlloc.
La paraula ESTIGMA prové del grec i vol dir: SENYAL, MARCA. Té diverses accepcions segons el diccionari, però la que ens interessa aquí és la primera:|| 1. Senyal o marca indeleble. La calvície era considerada un estigma de la naturalesa, Pla SB 173. Especialment: a) Marca feta amb ferro roent com a signe d’infàmia o d’esclavatge.Atribut que converteix el seu portador en una persona diferent i poc atraient, de manera que el desacredita socialment. La paraula prové del grec στίγμα ‘senyal, marca’.L’ escriptora nord americana Susan Sontag té un llibre, que vaig llegir fa ja molts anys, que es diu “La malaltia com a metàfora”. Ella sempre va ser una escriptora polèmica per les seves reflexions crítiques sobre la societat, la guerra, la política, et. Sempre va tenir visions innovadores de les coses, que van xocar frontalment amb moltes maneres de pensar de la societat del seu temps. Era una persona molt crítica amb la societat en general i amb la nord americana en particular.En aquest llibre parla dels prejudicis col·lectius que es tenen sobre algunes malalties determinades. Les seves reflexions sobre la malaltia i les metàfores negatives que l’acompanyen les va fer, sobretot, a partir de la seva leucèmia, malaltia que la va dur a la tomba. Va parlar de la tuberculosi (la malaltia més cèlebre del S XIX), de la Sida i, sobretot del càncer. A aquestes, s’hi podria afegir la lepra com a malaltia típica de temps primitius i les malalties mentals com a representatives dels temps actuals.Tota malaltia greu és vista amb molta prevenció. Però, ens hem preguntat per què unes les mirem amb tanta prevenció, amb tanta por, amb tanta càrrega negativa? I per quin motiu estem posant en aquest mateix calaix les malalties mentals actualment? Suposo que deu ser degut a que cada dia es descobreix més coses del cervell humà i de les emocions que mouen la persona. Però això no fa que es puguin curar encara certs tipus de malalties mentals. estem encara en l’època del misteri, del descobriment, de la por.De les metàfores associades amb una malaltia greu, Sontag assenyala una en particular, sens dubte la més nociva: la metàfora militar. El cos es concep com un camp de batalla; el cos lliura enfront del càncer un combat aferrissat del que amb molta freqüència surt vençut. Contràriament a la tuberculosi, una afecció molt localitzada, i fins fa poc molt controlada, el càncer representa l’horror d’una invasió generalitzada, amb escaramusses imprevisibles, i teràpies brutals que representen una mena de contraofensiva militar.Fins fa poc, el càncer era la malaltia tabú per excel·lència, la que persistia en la seva malignitat i encara ara malgrat les múltiples victòries que oferia la ciència mèdica sobre molts altres patiments. L’escriptora resumeix així: “Es pensava en la tuberculosi com una mort decorativa, sovint lírica. El càncer és un tòpic estrany i encara escandalós per a la poesia, i es preveu inimaginable tornar estètica aquesta malaltia “.La malaltia, com a metàfora, és també una esplèndida reflexió sobre l’estigma social: una malaltia greu deixa de ser un patiment merament clínic per esdevenir una marca infamant. A l’ inici del seu llibre, Sontag parla de la malaltia com el costat nocturn de la vida, com una ciutadania incòmoda, i afegeix: “Cada persona en néixer posseeix una ciutadania dual, en el regne dels sans i en el regne dels malalts . Encara que tots preferiríem només utilitzar el passaport bo, tard o d’hora cada un es veu obligat, almenys per un temps, a identificar-se com a ciutadà d’aquell altre lloc “. El propòsit declarat de l’escriptora és despullar a la malaltia d’una càrrega metafòrica nociva que només engendra discriminació, segregació i estigma, i un gran ostracisme per al malalt, és a dir, per a qui no s’inscriu amb aplom suficient en el món dels saludables .Etiquetes de Technorati: 
).JPG)
Mòmia de la cultura Chachapoyas exhibida àl “Museo de la Nación” de Perú.“El crit” del pintor Edvard Muunch (1893) Galeria Nacional- Oslo——————————————————————————————-Aquestes dues fotos, que aparentment no tenen res a veure entre elles, tenen una cosa en comú: reflecteixen angoixa, ansietat, por, desesperació…Alguns diuen que Munch es va inspirar en una mòmia per pintar el seu quadre “El crit” En realitat, la ciència s’ha entestat a treure bona part del seu mèrit a l’artista noruec, autor del cèlebre cuadre. La versió oficial del pintor sobre la seva obra mestra és que va ser fruit d’un atac d’ansietat. “Estava donant un passeig amb dos amics, el sol ja es ponia i, de sobte, el cel es va tornar vermell com la sang [...], em vaig quedar quiet, tremolant per l’ansietat, i vaig sentir un crit infinit travessant la natura”, va escriure Munch a el seu diari el gener de 1892.Jo he pogut veure i viure atacs d’ansietat i, la veritat és que fan sofrir. Sofreix molt qui pateix l’atac i qui vol ajudar-lo i no sap con fer-ho.Però, què és l’ansietat? Ens ho descriu molt bé el Dr. Ricardo Ros.L’ansietat és una resposta que tenim els éssers humans (i també els animals) quan el nostre cervell comprova que existeix un perill que posa en risc la nostra vida.Però, què passa si el nostre cervell interpreta com perillós una cosa que és inofensiu? Immediatament envia símptomes d’ansietat, com si el perill fos real. Si existeix un perill real, l’ansietat fa que fugim o evitem aquesta situació, és a dir, ens ajuda a posar fora de perill.Podríem dir que hi ha dos tipus d’ansietat: l’ansietat positiva, que és conseqüència de perills reals, i l’ansietat negativa, que respon a pors que només estan en la nostra imaginació. La primera és bona perquè ens mobilitza i ens porta a buscar una solució, mentre que la segona és negativa perquè ens bloqueja i ens impedeix treure-li gratificació a la vida.Dr. Ricardo Ros, Llicenciat en PsicologiaEtiquetes de Technorati: 
A mi l’Espinàs és un personatge que sempre m’ha fascinat. Sempre l’he admirat i l’he llegit, valorant-lo com un gran escriptor. Si fóssim un país normal, l’ Espinàs estaria al cap d’a munt de tot, amb premis a dojo.Fa molts anys que el llegeixo. Però els llibres que més m’agraden d’ell són els viatges a peu. El meu bloc es diu A PEU, en part, en homenatge a ell. Em sembla que dels 20 llibres de viatges a peu que ha escrit, almenys n’he llegit 15…. No ho recordo bé, però sempre hi he gaudit molt llegint-lo. És d’aquelles proses que m’agraden a mi: aparentment senzilles, amb un llenguatge col·loquial i planer, descriptiu de petits detalls però alhora profunds. Parla de persones anònimes, de coses vulgars, de sentiments. Però ho fa senzillament, que és el que més costa.En aquests llibres es reflexa la persona que és l’ Espinàs: senzilla, humana, tranquil·la, polifacètica, irònica, reflexiva, intel·ligent…Ara acaba de publicar : 
