29 gen 2009
Corruptio optimi pessima.
«La corrupció dels millors és la pitjor de totes».
Aquestes paraules llatines, atribuïdes a sant Tomàs, podríem aplicar-les als moments actuals que ens toca viure. El món actual té més potencials (en tots els sentits) que mai. Té més mitjans que mai per curar malalties, té més mitjans que mai per comunicar-se, per viure millor, per desenvolupar-se. I tenint-ho tot, tenint el millor, tenint totes les possibilitats estem amb una crisi de cavall que afecta gran part de la humanitat més pobra (la humanitat rica també, però aquesta la suportarà molt millor).
Què ho fa que no siguem capaços de que el món sigui una mica més just, una mica més humà, una mica més feliç? Algun sociòleg diu que el món està millor que mai. Potser sí. Però també és cert que molts no hi estan d’acord. I jo tampoc.
I fonamentalment no hi puc estar d’acord perquè èticament no anem gaire endavant. La humanitat no progressa gaire en aquest camp. Fem tres passos endavant i dos enrere.
És clar que hi han persones –i moltes- que són exemples morals per a tots i lluiten aferrissadament per la justícia i per al benestar de les persones. A mi m’agrada mirar-los, llegir-los, aprendre de les seves les seves paraules. Però em sembla que les escoles, les universitats, els diaris, les TV… no són prou oberts a aquest tipus de persones i notícies. No els n’hi fan gaire cas. Els valors que tenen més sortida són uns altres totalment oposats.
I així ens va. Posats a guanyar diners, no cal mirar massa la forma en que ho fem. Després vindrà el que vindrà i la pobra gent que ha dipositat els seus pocs diners en un banc, els perdrà tots de la nit al dia. Però això és igual si un gran banquer por fer-se més ric encara… Ningú li demanarà responsabilitats. I potser ningú l’engarjolarà. Posats a enganyar al personal, no ve d’aquí. Podem dir-la ben grossa que ningú ens en demanarà comptes.
La crisi no és només econòmica. És, sobretot, ètica. I la ètica la podem sacrificar per qualsevol motiu. Podem fabricar i vendre armes i després dir amb la cara ben alta, que no maten. Les nostres armes no maten! Venem les armes, suposo jo, per a fer bonic. Les devem vendre per fer-ne una exposició… no pas per a fer-les servir.
El que dèiem: “Corruptio optimi, pessima”.
Després d’un dia tràgic de vendaval sorollós com el que vam patir ahir, s’agraeix la calma d’avui. El vent va bufar fort tot el dia. Molestava en tots sentits. Va fer destrosses i morts. La calma i el silenci d’avui s’agraeixen.L’ambient sorollós em desagrada profundament perquè destarota i desequilibra el psiquisme de les persones i fins i tot les bèsties canvien els costums. Ens hem acostumat al soroll i a la xerrameca i hem desvalorat el silenci i els silencis. No defensaré pas la vida monàstica per a tothom, basada en el silenci. Alguns hi estan cridats i altres no. Alguns sabran fruir del silenci i altres no.Però sí que tots necessitem estones de silenci per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per poder reflexionar i pensar en el que ens envolta, en el que fem i en el que som.Diuen que el silenci és incompatible amb la ràdio. Que un petit silenci es fa molt llarg. Jo crec que no. Crec que la ràdio ens hauria d’acostumar als silencis per tal de que poguéssim reflexionar sobre moltes coses interessants que es diuen. Sentim tantes coses que no les podem digerir. El que és irresistible és el parlar per parlar. Parlar per a no dir res. La xerrameca.En la música, els entesos diuen que els silencis tenen molta importància. Diuen que donen valor i rellevància a la melodia. Donen respirs a qui interpreta i a qui escolta. El silenci pausa la vida en general i , per això mateix, ens cal recuperar el silenci i els silencis. No cal parlar sempre. No cal parlar a tot arreu. No cal parlar per parlar. No cal moure’s sempre. No cal sortir, voltar i viatjar sense descans. També és bonic quedar-se algun cap de setmana a casa, ben tranquil i. si pot ser, en silenci. Podem trobar-nos amb nosaltres mateixos pensant no tant amb el que hem de dir, sinó pensant amb el que potser no ens cal dir.Si no tenim res interessant per a dir, potser val més quedar-nos callats. I, és clar, també m’ho dic a mi mateix això…Etiquetes de Technorati:
Els amics hom els tria. La família no es tria. Et ve donada. Els amics van canviant al llarg de la vida. Se’n deixen uns i se’n troben uns altres.Però n’hi ha que persisteixen. Són aquells amics de l’ànima, Aquells amb qui t’entens sense parlar. Aquells que són còmplices. Aquells amb qui has rigut i amb qui has plorat. Aquells amb qui has compartit.Ahir em van donar la notícia que s’havia mort una amiga. Un càncer de pàncrees que amb dos mesos la va dur a la tomba. No era una amiga de l’ànima però sí que era una bona amiga.El seu ex marit m’ha donat la notícia. I una cosa curiosa: després d’una colla d’anys de no tenir notícies d’ella, fa uns mesos que ella em va trucar. Vam tenir uns pocs mesos de relacions per internet a través de missatges i xats. Vaig retrobar-me amb ella després d’una colla d’anys.No n’estic segur. Però em dóna la sensació que ella ja sabia que s’estava morint. Però va tenir la delicadesa de no dir-m’ho. Semblava contenta. Però també és cert que semblava que amagava alguna cosa.Al cel siguis Rosa. Les teves paelles (i tantes altres coses) eren molt bones. Eres bona cuinera. Però més que res: eres molt bona amiga. Al cel siguis.Etiquetes de Technorati:
Avui m’he regalat aquest poema de Joan Margarit que vull compartir amb tots els que vulguin.A sota el poso en castellà per algú que sé que em llegeix en aquesta llengua i fa servir el traductor de Google. I no vull que un traductor qualsevol destrossi un poema tan bonic. La traducció és del mateix Joan margarit.ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACAVas arribant a l’illa i ara sapsel que vol dir la vida, el que és l’atzar.El teu arc serà pols damunt la lleixa.Pols seran el teler i la seva peça.Els pretendents que acampen a l’eixidasón ombres que Penèlope somia.Vas arribant a l’illa: els roquerars,com el temps l’Odissea, els bat la mar.Ningú no ha teixit mai la teva absènciani ha desteixit l’oblit sense cap fressa.Per més que, a voltes, la raó ho ignori,Penèlope és una ombra del teu somni.Vas arribant a l’illa: els gaviansque cobreixen la platja no es mouranquan la travessis sense deixar empremta,perquè no has existit: ets la llegenda.Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,i potser va plorar-lo alguna dona,però en el somni d’un poeta ceccontinues salvant-te. Al front d’Homer,etern i rigorós, cada trenc d’albaun solitari Ulisses desembarca.Joan Margarit—————————————————————ULISES EN AGUAS DE ITACAVas llegando a la isla, ahora sabesqué es el azar. Vivir, qué significa.Tu arco será polvo en un estante.Polvo será el telar y la pieza que teje.Los pretendientes, que en el patio acampan,son sombras de los sueños de Penélope.Vas llegando a la isla mientras bateel mar contra las rocas de la costa,igual que el tiempo contra la Odisea.Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadievino tampoco a destejer tu olvido.Por más que, a veces, la razón lo ignore,Penélope es la sombra de tu sueño.Vas llegando a la isla: las gaviotascubren la playa y no se moveráncuando al pasar no dejes huella alguna,pues tu no existes: eres la leyenda.Quizá un lejano Ulises murió en Troya,y quizá lo lloró alguna mujer,pero en el sueño de un poeta ciegocontinúas salvándote:en la frente de Homero, riguroso,eterno, cada vez que rompe el albaun solitario Ulises desembarca.Joan MargaritEtiquetes de Technorati:
19 de gener de 1948. Diu que era un dia de fred i neu. No ho recordo. Era molt petit. Tant petit, que acabava de néixer.Van dir que em dirien i em diria Jaume. No vaig dir res ni vaig protestar, entre altres raons, perquè no sabia parlar. No em sembla malament el nom. El meu oncle (padrí de bateig) també se’n deia. La culpà va ser seva…Almenys no em van posar un nom d’aquests tan moderns impronunciables…De tota aquesta història ja fa 61 anys. Entro en una nova dècada, cosa que em fa pensar una mica. Darrerament sembla que poso més atenció a certes coses, a certs detalls insignificants que sembla que es tornen més significatius i més profunds. I, per suposat, més personals. A vegades aquestes petites coses em semblen metàfores de la vida.Per exemple: Trec una cervesa ben fresca de la nevera i em poso davant de la TV per veure un partit del Barça. Aquesta cervesa, ben fresca, és una delícia que gaudeixo moltíssim. Una cervesa ben fresqueta, amb alguna cosa per picar, no té preu!Però aquesta mateixa cervesa, l’endemà, no val res. Sembla pixats de ruc. S’ha tornat una cosa esbravada, passada, vella, sense gust de res, un líquid que no se sap ben bé què és..I llavors penso: Les darreres dècades de la meva vida no es tornaran com aquesta cervesa que deia? He arribat molt esbravat? Em queda molt de temps encara per arrossegar-me per aquests móns de Déu? Sabré trobar encara expectatives i al·licients per anar vivint? No m’agradaria ser com aquells futbolistes que no es volen retirar i s’arrastren per aquests camps…Bé, esperem que no sigui com la cervesa que us deia. La cervesa esbravada la llancem a l’aigüera. La meva vida encara no la vull llençar. Fins i tot, entrant en una de les darreres dècades de la meva vida.Etiquetes de Technorati:
El socialisme d’alguns fa riure, francament. Converteixen les paraules en res. Es pensen que el nom “fa la cosa” però en aquest cas no. Perquè ells se n’anomenin, no vol dir que ho siguin. No pas tots, per sort…Socialisme és molt més del que alguns diuen i de les polítiques que fan. També per sort. El poeta Kavafis va escriure que Ítaca no existeix. Allò que existeix és el viatge cap a Ítaca. El mateix es podria dir del socialisme.I també es podria dir que malgrat els naufragis, el viatge val la pena. Això ho deia Eduardo Galeano, (Montevideo, Uruguai).Potser aquests que es diuen socialistes es podrien llegir això que segueix i veure si les polítiques que fan des del govern van en aquest sentit…”SOCIALISME és un camí que fa la gent. Un camí que ha de fer la humanitat sencera si vol arribar a algun lloc que valgui la pena.El socialisme, (el nom pot ser un altre si aquest repugna o té amo), és el camí de la gent que desitja el seu alliberament i s’organitza per aconseguir- lo.“Desitjar l’alliberament” és fàcil de dir, però cal ser pencaire perquè inclou i combina pràctiques complexes. Alliberar-se passa per integrar-se personalment i, així, irradiar autoestima. L’autoestima és la potència per relacionar-nos amb els altres com a companys en una fita comuna. Autoestimaés aprendre a estimar-se amb altres, per a altres.Les fites comunes, on tothom i cadascú s’enriqueix i creix personalment, ni tan sols es poden imaginar sense autoestima. L’autoestima és evangèlica i,per això, humana, en tant que els éssers humans ’assumeixen com a reconeixement i acompanyament, com a creadors. Una fita comuna és, per exemple, la relació de parella. Però també ho és la producciópolítica i cultural de l’espècie, avui espècie biològica, però no pas humana. “Socialisme” és un nom per aquesta esperança multicolor: sóc capaç de construir humanament una relació de parella. En sóc capaç,perquè m’esforço i m’organitzo, de construir amb altres, amb milions, l’articulació amable, fructífera, de l’espècie. Sóc capaç, amb molts, de construir el meu poble, la meva nació. Socialisme, com s’adverteix, és un nom del procés per a la construcció diferenciada, ara, d’un futur, si és que la humanitat, la gent, desitja tenir aquest futur. No té alternativa. “Helio Gallardo,San José, Costa Rica.Etiquetes de Technorati: 
“El que s’ha desencadenat a Gaza és un crim de guerra i la bogeria d’un país. Israel no va esgotar els procediments diplomàtics abans d’embarcar-se en una altra terrible campanya de mort i destrucció”.Qui això escriu és un periodista israelià, Gideon Levy, cronista del diari Haaretz, ex portaveu de Shimon Peres quan era ministre de Defensa.I és que no cal ser un defensor de la “causa palestina”, ni molt menys del pre modern fonamentalisme a l’estil Hamàs, per adonar-se que el que està succeint en aquests moments a Gaza és una veritable carnisseria. No es pot parlar tan sols de guerra quan “uns disposen de caixes de llumins i altres d’un arsenal de bombes”, deia en aquests des el president del Brasil.I no serà hora de que algú es torni a fer la pregunta de sempre: No seria ja hora que les Nacions Unides (dit d’una altra manera: els governs dels principals Estats del món mundial) creessin una força per parar aquest tipus de desastres de seguida que s’iniciïn a qualsevol part del món? Tot és qüestió de voluntat: en alguns cassos de “bona voluntat” i en altres, de “mala voluntat”. Dit d’una altra manera: quan es vol una cosa es fa i s’aconsegueix. Quan no interessa (i en aquest cas sembla que no interessa) no es fa ni s’aconseguirà mai.I, entretant, ens anirem escandalitzant i omplirem els diaris de fotos de nens ensangonats.Etiquetes de Technorati:
L’altre dia parlàvem amb una amiga sobre les relacions virtuals. Em preguntava què n’opinava jo.Al final de tot plegat, va ser ella qui més va opinar i, per tant, és ella qui m’ha fet la feina avui…Si em llegeix, ja veurà que no he fet més que copiar les seves apreciacions, afegint-hi algun comentari de tant en tant, ja que estem bastant d’acord en els punts de vista.Jo diria que les relacions virtuals seran bones o dolentes segons l’ús que en fem. Jo crec que el fons de tot plegat és si diem la veritat o mentim. En les nostres relacions reals algunes vegades no diem la veritat. Diem mitges veritats, mitges mentides, veritats senceres, grans mentides, petites mentides… I amb algunes persones concretes diem el que ell o ella sentir perquè no volem perdre el temps o perquè ja sabem no sabrà acceptar allò que li hauríem de dir, però que és incapaç d’acceptar.Les relacions virtuals tenen alguns AVENTATGES:-Ens relacionem amb persones que viuen a milers kilòmetres de distància. Ens podem enriquir amb punts de vista diversos. Podem sentir punts de vista totalment diferents als nostres. podem viure realitats impensables fa una colla d’anys enrere.-Ens sentim lliures per dir o fer el que un vulgui, perquè som lluny, no ens veiem las cara i moltes vegades ni ens coneixem ni ens coneixerem mai. Podem opinar obertament i ens des acomplexem.-Ens sentim nosaltres mateixos quan arribem a establir una relació sana i rica: no ens importa demostrar ser més intel.ligent, ni mes macos, ni més cultes … Ens mostrem sense caretes. Ens mostrem tal com som i no ens fa vergonya dir-ho ni reconèixer-ho. Som molt més transparents.A vegades, però, també tenen alguns INCONVENIENTS:-Ens podem inventar la realitat i la podem deformar. Podem dir coses que no són. Podem mentir descaradament. Fer fantasia i explicar una realitat que mai hem pogut assolir.-Ens podem enganxar a aquest tipus de relacions “virtuals” i podem abandonar les relacions que en diem “normals”.En fi, podríem trobar més aspectes, tant positius com negatius, però deixarem la reflexió per un altre dia.Etiquetes de Technorati:
Ja no pensem que ara fa un any no teníem aigua. Tenim molt mala memòriaper a certes coses. I les autoritats tampoc em sembla que facin gran cosa per fer-nos-en recordar.Hi han llocs on els nens tenen set set. Però no una set qualsevol sinó d’aquesta que et deixa la llengua enganxada al paladar. Estan acostumat a tenir set. A vegades molta, massa. Un de cada tres humans viu en països on la manca d’aigua és desesperant.El nen és aquí, amb la boca com com un paper, i tu et rentes les dents. I mentre te les rentes i et mires al mirall, l’aixeta continua oberta, i el nen mira. Si ara que et rentes les mans deixessis el tap posat, aquests restes d’aigua bruta serien un tresor per al nen, però en aquest joc del repartiment, ell només pot panteixar.I et mira mentre rentes els plats i, entre plat i pla, l’aigua continua sortint. I corre neta per la canonada. El nen està tan deshidratat que la boca mai se li farà aigua. I l’aigua corre, a la banyera, a la cisterna, al jardí, al rentaplats, a la rentadora -freda i calenta-, al carrer i a les fonts públiques…Cada deu minuts que passes rentant el cotxe, gastes 200 litres d’aigua. Un dipòsit de 200 litres d’aigua pura. El nen hi cabria dret dins del dipòsit. Però en el repartiment li toca un altre tipus de lloc. No s’ofegarà amb aigua; s’ofegarà de set. És una sort que el nen visqui lluny. Dins de 20 anys es calcula que dos de cada tres persones tindran problemes per aconseguir aigua. Són moltes. Diuen que la pròxima guerra mundial serà per causa de l’aigua. Si això fos veritat, potser que vigilem amb l’aigua mentre hi hagi, perquè el futur serà negre (sense aigua o, potser pitjor, on n’hi hagi encara).Etiquetes de Technorati:













