Arxivar per gener de 2009

29 gen 2009


Jaume Pubill

Corruptio optimi pessima.

Classificat com a Crisi,Ètica i Moral

 

   «La corrupció dels millors és la pitjor de totes».

Aquestes paraules llatines, atribuïdes a sant Tomàs, podríem aplicar-les als moments actuals que ens toca viure. El món actual té més potencials (en tots els sentits) que mai. Té més mitjans que mai per curar malalties, té més mitjans que mai per comunicar-se, per viure millor, per desenvolupar-se. I tenint-ho tot, tenint el millor, tenint totes les possibilitats estem amb una crisi de cavall que afecta gran part de la humanitat més pobra (la humanitat rica també, però aquesta la suportarà molt millor).

Què ho fa que no siguem capaços de que el món sigui una mica més just, una mica més humà, una mica més feliç? Algun sociòleg diu que el món està millor que mai. Potser sí. Però també és cert que molts no hi estan d’acord. I jo tampoc.

I fonamentalment no hi puc estar d’acord perquè èticament no anem gaire endavant. La humanitat no progressa gaire en aquest camp. Fem tres passos endavant i dos enrere.

És clar que hi han persones –i moltes- que són exemples morals per a tots i lluiten aferrissadament per la justícia i per al benestar de les persones. A mi m’agrada mirar-los, llegir-los, aprendre de les seves les seves paraules. Però em sembla que les escoles, les universitats, els diaris, les TV… no són prou oberts a aquest tipus de persones i notícies. No els n’hi fan gaire cas. Els valors que tenen més sortida són uns altres totalment oposats.

I així ens va. Posats a guanyar diners, no cal mirar massa la forma en que ho fem. Després vindrà el que vindrà i la pobra gent que ha dipositat els seus pocs diners en un banc, els perdrà tots de la nit al dia. Però això és igual si un gran banquer por fer-se més ric encara… Ningú li demanarà responsabilitats. I potser ningú l’engarjolarà. Posats a enganyar al personal, no ve d’aquí. Podem dir-la ben grossa que ningú ens en demanarà comptes.

La crisi no és només econòmica. És, sobretot, ètica. I la ètica la podem sacrificar per qualsevol motiu. Podem fabricar i vendre armes i després dir amb la cara ben alta, que no maten. Les nostres armes no maten! Venem les armes, suposo jo, per a fer bonic. Les devem vendre per fer-ne una exposició… no pas per a fer-les servir.

El que dèiem: “Corruptio optimi, pessima”.

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

28 gen 2009


Jaume Pubill

Zapatero=cara dura

Classificat com a Zapatero

Primera observació: No vaig veure el programa de les preguntes a Zapatero en el programa de TV. No m’interessa. Zapetero (Pinotxo) ja ha deixat d’interessar-me fa temps. Massa mentides. Massa cara dura.

Segona observació: Aquests tipus de programes haurien de ser encara més lliures. Van dir-me que aquest darrer ho va ser força. me n’alegro.

Vaig poder veure el tall on una noia basca, amb síndrome de Down,  li demanava a Zapatero el que fa uns dies comentava jo en un post: per què no s’aplica la llei de que en les empreses hi hagi un 2% de discapacitats?

Jo deia: feta la llei, feta la trampa. O sigui, fem tantes lleis com vulguem que després no les aplicarem i no passarà res.

Zapatero va voler quedar bé, com sempre. Inclús la noia va quedar quasi convençuda que un dia d’aquests li arribarà una trucada de la Moncloa de que la cridaran per treballar allà.

Quina cara dura! Quina manera d’enganyar als ciutadans! Quina barra! No sols no faran aplicar una llei que fa anys que està en vigor, sinó que diran que ja l’apliquen.

A qui haurem de votar? Hi haurà algun partit que faci el que diu? Fets i no paraules. Exactament és el que volem els ciutadans.

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

27 gen 2009


Jaume Pubill

El meu amic Vincent.

Classificat com a Crisi

Un amic meu, senegalès, se n’ha tornat a Senegal després que l’hagin despatxat de la feina. Va  treballar tres anys. Va ser un bon treballador. Es un noi fort i valent. Algú m’havia dit alguna vegada: “El Vincent fa la feina de dos”. És un noi honrat, fidel, bon amic. De poques paraules, però de profundes conviccions.

Fins que un dia es va revelar. Suposo que venien mals temps per a l’empresa i van buscar un motiu per fer-lo fora. I aquell dia va contestar a una ordre que a ell li va semblar injusta. Va pensar que ja n’hi havia prou. Que fins allà podia arribar; però que havia arribat el moment de dir que ja n’hi havia prou. I aquell migdia, a punt d’anar a dinar, va contestar al seu cap.

I li van fer una carta dient-li que el sancionaven amb 15 dies sense sou ni feina. Va venir a explicar-m´ho i el vaig animar a que recorregués. Buscaríem un advocat laboralista i tiraríem l’assumpte endavant, passés el que passés. El meu amic laboralista, quan va veure com van anar les coses i el que deia la carta, ens va dir que ho teníem guanyat…

Va haver-hi judici, després que l’empresa no es va avenir a l’acte de conciliació. El meu amic Vincent va guanyar el judici i van haver-li d’indemnitzar 6.000 € pel temps treballat i van haver de pagar-li els 15 dies que no va poder treballar.

A fi de comptes, ell va restar satisfet de com havien anat les coses perquè, la veritat, és que no tenia gaires esperances i no sabia massa com li aniria tot plegat.

Jo vaig pensar que moltes empreses aprofiten aquest moment de crisi per despatxar gent, després d’haver-los exprimit com llimones després d’anys de feina. Quants dies de fred, sol, suor i llàgrimes! Quants dies de feina silenciosa i fen feta! Quants moments amargs! I ara t’ho paguen amb una puntada al cul…

La majoria va venir a treballar per necessitat, per mantenir una família que van haver de deixar allà. La seva vida a vegades es reduïa a treballar i treballar; arribar a casa cansats i haver-se de fer el menjar i anar a dormir per estar una mica descansats. A estalviar tot el que es pogués per poder enviar diners a casa. Però sé que el meu amic Vincent tenia sempre dins seu, en el racó més amagat del seu cor, el desig de poder començar una nova vida a Senegal. El meu amic sempre va tenir un somni que comentava de tant en tant als seus amics: començar un petit negoci a Senegal.

Per això el que més en va alegrar, quan em va dir que marxava, va ser que el meu amic  marxava amb un plànol d’una vivenda que em va ensenyar amb orgull: Al pis de sota hi va un petit bar-restaurant i a sobre la vivenda per a la seva família.

Tant de bo, Vincent, et vagi molt bé i puguis aconseguir el teu somni! Si un dia puc, t’aniré a visitar a Senegal.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara

25 gen 2009


Jaume Pubill

Benaurat silenci

Classificat com a PSICOLOGIA

Després d’un dia tràgic de vendaval sorollós com el que vam patir ahir, s’agraeix la calma d’avui. El vent va bufar fort tot el dia. Molestava en tots sentits. Va fer destrosses i morts. La calma i el silenci d’avui s’agraeixen.L’ambient sorollós em desagrada profundament perquè destarota i desequilibra el psiquisme de les persones i fins i tot les bèsties canvien els costums. Ens hem acostumat al soroll i a la xerrameca i hem desvalorat el silenci i els silencis. No defensaré pas la vida monàstica per a tothom, basada en el silenci. Alguns hi estan cridats i altres no. Alguns sabran fruir del silenci i altres no.Però sí que tots necessitem estones de silenci per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per poder reflexionar i pensar en el que ens envolta, en el que fem i en el que som.Diuen que el silenci és incompatible amb la ràdio. Que un petit silenci es fa molt llarg. Jo crec que no. Crec que la ràdio ens hauria d’acostumar als silencis per tal de que poguéssim reflexionar sobre moltes coses interessants que es diuen. Sentim tantes coses que no les podem digerir. El que és irresistible és el parlar per parlar. Parlar per a no dir res. La xerrameca.En la música, els entesos diuen que els silencis tenen molta importància. Diuen que donen valor i rellevància a la melodia. Donen respirs a qui interpreta i a qui escolta. El silenci pausa la vida en general i , per això mateix, ens cal recuperar el silenci i  els silencis. No cal parlar sempre. No cal parlar a tot arreu. No cal parlar per parlar. No cal moure’s sempre. No cal sortir, voltar i viatjar sense descans. També és bonic quedar-se algun cap de setmana a casa, ben tranquil i. si pot ser, en silenci. Podem trobar-nos amb nosaltres mateixos pensant no tant amb el que hem de dir, sinó pensant amb el que potser no ens cal dir.Si no tenim res interessant per a dir, potser val més quedar-nos callats. I, és clar, també m’ho dic a mi mateix això…Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

24 gen 2009


Jaume Pubill

Fauna i flora: El pop.

Classificat com a SOCIETAT

Si us dic que el pop és un animal de la nostra fauna de terra endins em direu que estic tocat de l’ala. Però és veritat: de pops en trobareu a tot arreu: mar endins i terra enllà.El pop és un animaló amb un munt de tentacles. No sé quants, però molts. I els fa servir tots! I més en tingués! Els ocupa tots en tots moments. Mira de fer-se seu tot el que té al seu voltant. Ho agafa tot molt fort i no ho deixa. Costa molt desfer-se dels pops. Viu del que pot arreplegar. Se n’aprofita. Se n’alimenta.A més de tentacles, té uns bons ulls. Ben grossos i ben oberts. De cervell no sé si en té massa, però tampoc té massa importància. No li cal, perquè la feina li fan els altres.Li agrada controlar. Li agrada fer-se seu tot el que l’envolta. S’amaga i espera. I sempre cau algun incaut. Llavors, l’agafa, l’estreny fort i …ja ha begut oli! Ja no se’n pot desfer més.I també hi ha una altra classe de pops:Els mol·luscs cefalòpodes que posseeixen vuit braços amb dues fileres de ventoses en cadascun d’ells. Es caracteritza per tenir el cos tou amb un cervell ben desenvolupat i dos ulls grans i complexos que li donen una bona visió.Poden arribar a canviar, de forma molt ràpida, el color i la textura de la seva pell. Passen gran part de la seva vida amagats entre les roques i forats naturals i moltes espècies, com el pop comú, poden arribar a créixer fins a 1 m. de llarg.Viu en fons rocosos a les zones litorals. A l’hivern el pop comença a acostar-se a la costa per realitzar la reproducció, romanent al litoral fins a la primavera. És un animal de costums nocturnes i s’alimenta de crustacis, peixos petits i mol·luscs.Però aquests darrers no m’interessen gens ni mica… si no és al plat.Etiquetes de Technorati: ,

3 respostes

23 gen 2009


Jaume Pubill

Congost de Mont-Rebei

Classificat com a Païsatges

http://es.youtube.com/watch?v=XHVgyTo3w4YEl Congost de Mont-Rebei és un dels indrets de les terres lleidatanes que cal conèixer.Avui us poso aquest vídeo per tal que el conegueu els que encara no el coneixeu.Gaudiu-lo!Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

21 gen 2009


Jaume Pubill

Amics

Classificat com a Vida i mort

Els amics hom els tria. La família no es tria. Et ve donada. Els amics van canviant al llarg de la vida. Se’n deixen uns i se’n troben uns altres.Però n’hi ha que persisteixen. Són aquells amics de l’ànima, Aquells amb qui t’entens sense parlar. Aquells que són còmplices. Aquells amb qui has rigut i amb qui has plorat. Aquells amb qui has compartit.Ahir em van donar la notícia que s’havia mort una amiga. Un càncer de pàncrees  que amb dos mesos la va dur a la tomba. No era una amiga de l’ànima però sí que era una bona amiga.El seu ex marit m’ha donat la notícia. I una cosa curiosa: després d’una colla d’anys de no tenir notícies d’ella, fa uns mesos que ella em va trucar. Vam tenir uns pocs mesos de relacions per internet a través de missatges i xats. Vaig retrobar-me amb ella després d’una colla d’anys.No n’estic segur. Però em dóna la sensació que ella ja sabia que s’estava morint. Però va tenir la delicadesa  de no dir-m’ho. Semblava contenta. Però també és cert que semblava que amagava alguna cosa.Al cel siguis Rosa. Les teves paelles (i tantes altres coses) eren molt bones. Eres bona cuinera. Però més que res:  eres molt bona amiga. Al cel siguis.Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

19 gen 2009


Jaume Pubill

Regal d’aniversari

Classificat com a Poesia

Avui m’he regalat aquest poema de Joan Margarit que vull compartir amb tots els que vulguin.A sota el poso en castellà per algú que sé que em llegeix en aquesta llengua i fa servir el traductor de Google. I no vull que un traductor qualsevol destrossi un poema tan bonic. La traducció és del mateix Joan margarit.ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACAVas arribant a l’illa i ara sapsel que vol dir la vida, el que és l’atzar.El teu arc serà pols damunt la lleixa.Pols seran el teler i la seva peça.Els pretendents que acampen a l’eixidasón ombres que Penèlope somia.Vas arribant a l’illa: els roquerars,com el temps l’Odissea, els bat la mar.Ningú no ha teixit mai la teva absènciani ha desteixit l’oblit sense cap fressa.Per més que, a voltes, la raó ho ignori,Penèlope és una ombra del teu somni.Vas arribant a l’illa: els gaviansque cobreixen la platja no es mouranquan la travessis sense deixar empremta,perquè no has existit: ets la llegenda.Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,i potser va plorar-lo alguna dona,però en el somni d’un poeta ceccontinues salvant-te. Al front d’Homer,etern i rigorós, cada trenc d’albaun solitari Ulisses desembarca.Joan Margarit—————————————————————ULISES EN AGUAS DE ITACAVas llegando a la isla, ahora sabesqué es el azar. Vivir, qué significa.Tu arco será polvo en un estante.Polvo será el telar y la pieza que teje.Los pretendientes, que en el patio acampan,son sombras de los sueños de Penélope.Vas llegando a la isla mientras bateel mar contra las rocas de la costa,igual que el tiempo contra la Odisea.Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadievino tampoco a destejer tu olvido.Por más que, a veces, la razón lo ignore,Penélope es la sombra de tu sueño.Vas llegando a la isla: las gaviotascubren la playa y no se moveráncuando al pasar no dejes huella alguna,pues tu no existes: eres la leyenda.Quizá un lejano Ulises murió en Troya,y quizá lo lloró alguna mujer,pero en el sueño de un poeta ciegocontinúas salvándote:en la frente de Homero, riguroso,eterno, cada vez que rompe el albaun solitario Ulises desembarca.Joan MargaritEtiquetes de Technorati:

2 respostes

18 gen 2009


Jaume Pubill

61: Estreno nova dècada.

Classificat com a PSICOLOGIA

19 de gener de 1948. Diu que era un dia de fred i neu. No ho recordo. Era molt petit. Tant petit, que acabava de néixer.Van dir que em dirien i em diria Jaume. No vaig dir res ni vaig protestar, entre altres raons, perquè no sabia parlar. No em sembla malament el nom. El meu oncle (padrí de bateig) també se’n deia. La culpà va ser seva…Almenys no em van posar un nom d’aquests tan moderns impronunciables…De tota aquesta història ja fa 61 anys. Entro en una nova dècada, cosa que em fa pensar una mica. Darrerament sembla que poso més atenció a certes coses, a certs detalls insignificants que sembla que es tornen més significatius i més profunds. I, per suposat, més personals. A vegades aquestes petites coses em semblen metàfores de la vida.Per exemple: Trec una cervesa ben fresca de la nevera i em poso davant de la TV per veure un partit del Barça. Aquesta cervesa, ben fresca, és una delícia que gaudeixo moltíssim. Una cervesa ben fresqueta, amb alguna cosa per picar, no té preu!Però aquesta mateixa cervesa, l’endemà, no val res. Sembla pixats de ruc. S’ha tornat una cosa esbravada, passada, vella, sense gust de res, un líquid que no se sap ben bé què és..I llavors penso: Les darreres dècades de la meva vida no es tornaran com aquesta cervesa que deia? He arribat molt esbravat? Em queda molt de temps encara per arrossegar-me per aquests móns de Déu? Sabré trobar encara expectatives i al·licients per anar vivint? No m’agradaria ser com aquells futbolistes que no es volen retirar i s’arrastren per aquests camps…Bé, esperem que no sigui com la cervesa que us deia. La cervesa esbravada la llancem a l’aigüera. La meva vida encara no la vull llençar. Fins i tot, entrant en una de les darreres dècades de la meva vida.Etiquetes de Technorati:

2 respostes

17 gen 2009


Jaume Pubill

L’autèntic socialisme

Classificat com a POLÍTICA

  El socialisme d’alguns fa riure, francament.  Converteixen les paraules en res. Es pensen que el nom “fa la cosa” però en aquest cas no. Perquè ells se n’anomenin, no vol dir que ho siguin. No pas tots, per sort…Socialisme és molt més del que alguns diuen i de les polítiques que fan. També per sort. El poeta Kavafis va escriure que Ítaca no existeix. Allò que existeix és el viatge cap a Ítaca. El mateix es podria dir del socialisme.I també es podria dir que malgrat els naufragis, el viatge val la pena. Això ho deia Eduardo Galeano, (Montevideo, Uruguai).Potser aquests que es diuen socialistes es podrien llegir això que segueix i veure si les polítiques que fan des del govern van en aquest sentit…”SOCIALISME és un camí que fa la gent. Un camí que ha de fer la humanitat sencera si vol arribar a algun lloc que valgui la pena.El socialisme, (el nom pot ser un altre si aquest repugna o té amo), és el camí de la gent que desitja el seu alliberament i s’organitza per aconseguir- lo.“Desitjar l’alliberament” és fàcil de dir, però cal ser pencaire perquè inclou i combina pràctiques complexes. Alliberar-se passa per integrar-se personalment i, així, irradiar autoestima. L’autoestima és la potència per relacionar-nos amb els altres com a companys en una fita comuna. Autoestimaés aprendre a estimar-se amb altres, per a altres.Les fites comunes, on tothom i cadascú s’enriqueix i creix personalment, ni tan sols es poden imaginar sense autoestima. L’autoestima és evangèlica i,per això, humana, en tant que els éssers humans ’assumeixen com a reconeixement i acompanyament, com a creadors. Una fita comuna és, per exemple, la relació de parella. Però també ho és la producciópolítica i cultural de l’espècie, avui espècie biològica, però no pas humana. “Socialisme” és un nom per aquesta esperança multicolor: sóc capaç de construir humanament una relació de parella. En sóc capaç,perquè m’esforço i m’organitzo, de construir amb altres, amb milions, l’articulació amable, fructífera, de l’espècie. Sóc capaç, amb molts, de construir el meu poble, la meva nació. Socialisme, com s’adverteix, és un nom del procés per a la construcció diferenciada, ara, d’un futur, si és que la humanitat, la gent, desitja tenir aquest futur. No té alternativa. “Helio Gallardo,San José, Costa Rica.Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

16 gen 2009


Jaume Pubill

La crosta socialista

Classificat com a POLÍTICA

Joan Ferran diputat parlament psc

El diputat del PSC al Parlament Joan Ferran considera necessari ‘arrencar la crosta nacionalista’ de TV3 i Catalunya Ràdio per a aconseguir unes emissores de la Generalitat neutrals i sense biaix partidista, i afirma que aquests mitjans són ‘despietats’ amb el govern català. ‘Respecto profundament la llibertat dels professionals de Catalunya Ràdio i de TV3, però alguns encara es veuen arrossegats per la inèrcia de tants anys de ‘pujolisme’, per una visió esbiaixada del país. Hi ha inèrcies, grups i sistemes de treball enquistats des de fa molts anys (…). El millor seria començar de nou, fer taula rasa del passat: un reset’.

Aquestes paraules de Joan Ferran d’ara fa menys d’un any han donat els seus resultats. I ara –per a reblar el clau- ens obsequia amb un llibre. Ha sabut aprofitar el temps el senyor Ferran! No he llegit el llibre ni penso llegir-lo, però pel que diuen sembla que serà polèmic. La crosta socialista es veu que surt per tots costats.

Pobra Catalunya amb aquest tipus de gent!. Els esquemes mentals d’aquesta mena de gent són prou clars i prou clars i senzills. Faran el possible per dur-los a la pràctica: Catalunya ha de ser el que Madrid vulgui que sigui. Drets en seguirem tenint-ne ben pocs amb aquesta mena de gent. Deures tots. Els deures dels súbdits vers el senyor.

I després es diuen moderns! No s’adonen que viuen a l’Edat Mitjana

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

15 gen 2009


Jaume Pubill

Carlos Mendo i Santiago Bernabeu

Classificat com a Futbol,POLÍTICA

La vida és una mica com ens la mirem en un moment determinat. Una mateixa cosa pot fer riure o plorar, segons l’estat d’ànim que tinguem a l’hora d’escoltar-la. Això ho dic perquè la frase que avui he escoltat no sé si fa riure o plorar.

Resulta que estava escoltant el periodista Carlos Mendo, madridista confés, en una tertúlia on es parlava dels mals del Realísimo. Tots els tertulians coincidien en que la cosa anava de mal borràs a cal Madrid. Em direu que tinc mal gust i que això no són coses que s’hagin d’escoltar. Però, què voleu que us digui…m’ho passava bé veient com tots es posaven d’acord en que el Madrid és una olla de grills, de fa una bona temporada.

I aquí és on surt Carlos Mendo i diu “Lo que debería suceder és que debería volver Santiago  Bernabeu”. I jo he pensat: I el Generalíssimo! No et fot! Si tornessin tots potser si que posarien ordre. Aquell ordre que tots sabem que van posar des de Madrid per una bona colla d’anys…

Com que era després de dinar i estava fent el cafè, la frase m’ha resultat graciosa. O sigui, que m’ha fet gràcia; que m’ha fet riure. Però a mida que hi he anat pensant…ja no me’n feia tanta de gràcia. Pensava: mira si en queden de nostàlgics de temps pretèrits  encara!. Nostàlgics de Bernabeu, però també nostàlgics de moltes altres coses. Escoltant  Carlos Mendo en tenim un bon exemple. I quan opina d’altres temes, com “els nacionalismes” , ja ni cal dir-ho. Nostàlgia pura!. Falangisme pur!

Entre tant, esperaré a veure si un dia d’aquests organitzen una tertúlia parlant del bé que va el Barça.

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

14 gen 2009


Jaume Pubill

Seat i els híbrids

Classificat com a GENERAL

He de confessar-vos que no en sé gens de cotxes ni m’interessen massa. Però sí que em va interessar la notícia que vaig llegir fa un parell de dies: Seat està preparant un cotxe híbrid…per al 2014!

Home, penso jo: No arribaran a misses dites? Aquesta tendència del mercat cap a cotxes més racionals, ecològics i sostenibles no fa ja temps que se sabia?

Els japonesos ja fa anys que comercialitzen cotxes d’aquesta mena. Fàbriques com Honda, Toyota –el pioner- ja fa 10 anys que n’estan venent. La qual cosa vol dir que n’hi ha alguns que no baden mentre d’altres estan dormint a la palla.

I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció de la notícia: Seat “s’està posant en una molt primera posició a l’hora de rebre ajudes del Pla Integral d’Automoció impulsat pel Govern”

Aquest tipus de notícies a mi em faria vergonya donar-les. Seat sempre ha tingut ajudes i més ajudes del governs. Mentre es venien cotxes com llonganisses aquí ningú es preocupava massa de res. Vinga fabricar models ben grossos i ben potents! No importava que gastessin un disbarat  i que fossin models totalment irracionals. Ara, quan les coses van més malament i es venen menys cotxes, Seat tornarà a tenir ajudes del Govern. Així fins i tot jo sabria portar una empresa!

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

13 gen 2009


Jaume Pubill

LISMI: Feta la llei, feta la trampa

Classificat com a General

La Llei d’Integració Social dels Minusvàlids (LISMI)

 

 

Des de fa 26 anys existeix una llei que pretén, entre d’altres objectius, impulsar i fomentar la integració laboral de persones discapacitades. Es tracta de la LISMI (Llei de Integració Social dels Minusvàlids, Llei 13/1982 del 7 d’abril), que estableix per les empreses públiques i privades, amb una plantilla superior als 50 treballadors, la obligació de contractar a un nombre de treballadors discapacitats no inferior al 2%.

Tot i l’existència d’aquesta normativa, actualment són molt poques les empreses que compleixen amb aquesta obligació legal. És per això, que a l’any 2000, amb l’objectiu de facilitar a les empreses el compliment d’aquesta obligació, es van establir una sèrie de mesures de caràcter excepcional a la LISMI que estan recollides al Real Decret 27/2000 del 14 de gener.

L’article 49 de la Constitució Espanyola va suposar el primer esglaó legislatiu per la integració social dels minusvàlids posat que coincideix com a mandat directe als poder públics, fent obligatòria una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als que donaran l’atenció especialitzada que requereixen. L’objectiu últim és que les persones amb discapacitat puguin beneficiar-se de tots els drets constitucionals igual que la resta dels ciutadans, inclòs el dret al treball que està reconegut a l’article 35 de la Constitució Espanyola.

Aquest mandat constitucional, va culminar en l’àmbit legislatiu, amb la publicació de la Llei 13/1982 del 7 d’abril, de Integració Social de Minusvàlids, coneguda col·loquialment com la LISMI.

Els principis generals d’aquesta llei es basen en garantir la completa realització personal i la total integració social dels disminuïts.

De què serveixen les lleis si després no es compleixen i ningú s’encarrega de fer-les complir?

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

12 gen 2009


Jaume Pubill

La justícia és cega. I paralítica….

Classificat com a POLÍTICA

 

Vistes algunes sentències i vistes com van les coses al món de la justícia podríem dir que la justícia no és només cega sinó que pateix moltes mancances més: És cega, és sorda, és manca, és paralítica…  Els que diuen que va sobre rodes suposo que més aviat voldran dir que va en cadira de rodes.

Bé, més que la justícia en si mateixa, alguns jutges i algunes de les instàncies que han d’aplicar la llei i, inclús, alguns dels que fan les lleis. El congrés dels diputats a vegades sembla més aviat un lloc on fer a gust unes llargues migdiades. S’haurien de fer lleis justes i lleis que afavorissin la major part dels ciutadans. I no és així, ni de bon tros! El Congrés, a vegades, sembla més un edifici on hi puguin fer niu els coloms que no pas una fàbrica de lleis justes. Les lleis són com les salsitxes: val més no saber com van ser elaborades. Es pacta quasi tot. I molts dels pactes van acompanyats de molts diners. A vegades el Congrés sembla més un mercat. Recordeu, si no, què passa quan s’han de votar els pressupostos generals… I no cal dir que els que porten el pes del mercadeig  són els que més manen i els que tenen més veu. La veu i el vot, encara que es digui que tots en tenen, no és veritat que la tinguin per igual tots els grups.

Això, al ’hora que es fan les lleis. A l’hora d’aplicar-les o interpretar-les la cosa va molt pitjor. Algunes sentències que es poden llegir són impossibles d’entendre. Es impossible entendre que s’obrin causes sense base jurídica i inventant-se les bases jurídiques. És impossible d’entendre que un parell o tres de grups de persones que no representen res ni ningú puguin asseure a tot un Lehendakari al banc dels acusats. És impossible d’entendre que es puguin il·legalitzar partits segons vagi bé o no en un moment donat. Segons el vent bufi a favor o en contra…

El que dèiem: que la justícia és cega, però qui l’aplica sembla que està borratxo. Borratxo…o que és més viu del compte!

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

11 gen 2009


Jaume Pubill

Crim i bogeria

Classificat com a POLÍTICA

“El que s’ha desencadenat a Gaza és un crim de guerra i la bogeria d’un país. Israel no va esgotar els procediments diplomàtics abans d’embarcar-se en una altra terrible campanya de mort i destrucció”.Qui això escriu és un periodista israelià, Gideon Levy, cronista del diari Haaretz, ex portaveu de Shimon Peres quan era ministre de Defensa.I és que no cal ser un defensor de la “causa palestina”,  ni molt menys del pre modern fonamentalisme a l’estil Hamàs, per adonar-se que el que està succeint en aquests moments a Gaza és una veritable carnisseria. No es pot parlar tan sols de guerra quan “uns disposen de caixes de llumins i altres d’un arsenal de bombes”, deia en aquests des el president del Brasil.I no serà hora de que algú es torni a fer la pregunta de sempre: No seria ja hora que les Nacions Unides (dit d’una altra manera: els governs dels principals Estats del món mundial) creessin una força per parar aquest tipus de desastres de seguida que s’iniciïn a qualsevol part del món? Tot és qüestió de voluntat: en alguns cassos de “bona voluntat” i en altres, de “mala voluntat”. Dit d’una altra manera: quan es vol una cosa es fa i s’aconsegueix. Quan no interessa (i en aquest cas sembla que no interessa) no es fa ni s’aconseguirà mai.I, entretant, ens anirem escandalitzant i omplirem els diaris de fotos de nens ensangonats.Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

09 gen 2009


Jaume Pubill

Zapatero i la Mona Lisa

Classificat com a DISCAPACITAT

 

Fa una temporada que algú feia notar el fet que el Govern defensés la utilització del terme “persones amb discapacitat psíquica” en lloc del terme “disminuïts psíquics”; terme que en si mateix és un eufemisme passat de moda per dir “retardat mental”, que al mateix temps servia per dir el que en temps anteriors es deia “subnormal”.

Potser més d’un haurà agraït aquest canvi de noms. Però només amb el canvi de noms no farem gran cosa. Si el Govern –i els Governs autonòmics- només van a visitar el diccionari de la  Reial Acadèmia i no aixafen la pols del carrer, de poc servirà tot plegat. En això, com en moltes altres coses el PSOE del “talante” revela que darrere del “talante” no hi ha gran cosa més. Les ajudes socials als discapacitats i als Centres que es dediquen a aquest col·lectiu, poc se’ls ajuda. I, a més, les ajudes arriben tard. Les ajudes als vells i velles que tenen pensions de misèria els les hi augmentaran quan ja creïn malves al cementiri. Quan ja siguin “discapacitats vitals”, un eufemisme que podríem fer servir per dir “morts i enterrats”

Zapatero somriu i el seu somriure és tan enigmàtic com el somriure de la Mona Lisa. Li deuen aconsellar: “Sonrie, que algo queda”. “Promete, que las promesas se las lleva el viento”. Més o menys com amb el tema actual del finançament de Catalunya.

Fa un parell d’anys que, amb un somriure a flor de llavis, va dir també que la classe política renunciés als títols honorífics. Hauria estat millor que aquesta mateixa classe política hagués renunciat a part dels sous elevadíssims, a cotxes oficials, a residències de luxe i a despatxos de fustes exòtiques caríssimes.

I si no ha va saber fer llavors, ho podrien fer ara aprofitant l’excusa que hi ha una forta crisi. Fins i tot quedarien com uns senyors!

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

08 gen 2009


Jaume Pubill

Relacions virtuals

Classificat com a General

L’altre dia parlàvem amb una amiga sobre les relacions virtuals. Em preguntava què n’opinava jo.Al final de tot plegat, va ser ella qui més va opinar i, per tant, és ella qui  m’ha fet la feina avui…Si em llegeix, ja veurà que no he fet més que copiar les seves apreciacions, afegint-hi algun comentari de tant en tant, ja que estem bastant d’acord en els punts de vista.Jo diria que les relacions virtuals seran bones o dolentes segons l’ús que en fem. Jo crec que el fons de tot plegat és si diem la veritat o mentim. En les nostres relacions reals algunes vegades no diem la veritat. Diem mitges veritats, mitges mentides, veritats senceres, grans mentides, petites mentides…  I amb algunes persones concretes diem el que ell o ella sentir perquè no volem perdre el temps o perquè ja sabem no sabrà acceptar allò que li hauríem de dir, però que és incapaç d’acceptar.Les relacions virtuals tenen alguns AVENTATGES:-Ens relacionem amb persones que viuen a milers kilòmetres de distància. Ens podem enriquir amb punts de vista diversos. Podem sentir punts de vista totalment diferents als nostres. podem viure realitats impensables fa una colla d’anys enrere.-Ens sentim lliures per dir o fer el que un vulgui, perquè som lluny, no ens veiem las cara i moltes vegades ni ens coneixem ni ens coneixerem mai. Podem opinar obertament i ens des acomplexem.-Ens sentim nosaltres mateixos quan arribem a establir una relació sana i rica: no ens importa demostrar ser  més intel.ligent, ni mes macos, ni més cultes … Ens mostrem sense caretes. Ens mostrem tal com som i no ens fa vergonya dir-ho ni reconèixer-ho. Som molt més transparents.A vegades, però, també tenen alguns INCONVENIENTS:-Ens podem inventar  la realitat i la podem deformar. Podem dir coses que no són. Podem mentir descaradament. Fer fantasia i explicar una realitat que mai hem pogut assolir.-Ens podem enganxar a aquest tipus de relacions “virtuals” i podem abandonar les relacions que en diem “normals”.En fi, podríem trobar més aspectes, tant positius com negatius, però deixarem la reflexió per un altre dia.Etiquetes de Technorati: ,

3 respostes

07 gen 2009


Jaume Pubill

Aigua

Classificat com a Consum

Ja no pensem que ara fa un any no teníem aigua.  Tenim molt mala memòriaper a certes coses. I les autoritats tampoc em sembla que facin gran cosa per fer-nos-en recordar.Hi han llocs on els nens tenen set set. Però no una set qualsevol sinó d’aquesta que et deixa la llengua enganxada al paladar. Estan acostumat a tenir set. A vegades molta, massa. Un de cada tres humans viu en països on la manca d’aigua és desesperant.El nen és aquí, amb la boca com com un paper, i tu et rentes les dents. I mentre te les rentes i et mires al mirall, l’aixeta continua oberta, i el nen mira. Si ara que et rentes les mans deixessis el tap posat, aquests restes d’aigua bruta serien un tresor per al nen, però en aquest joc del repartiment, ell només pot panteixar.I et mira mentre rentes els plats i, entre plat i pla, l’aigua continua sortint. I corre neta per la canonada. El nen està tan deshidratat que la boca mai se li farà aigua. I l’aigua corre, a la banyera, a la cisterna, al jardí, al rentaplats, a la rentadora -freda i calenta-, al carrer i a les fonts públiques…Cada deu minuts que passes rentant el cotxe, gastes 200 litres d’aigua. Un dipòsit de 200 litres d’aigua pura. El nen hi cabria dret dins del dipòsit. Però en el repartiment li toca un altre tipus de lloc. No s’ofegarà amb aigua; s’ofegarà de set. És una sort que el nen visqui lluny. Dins de 20 anys es calcula que dos de cada tres persones tindran problemes per aconseguir aigua. Són moltes. Diuen que la pròxima guerra mundial serà per causa de l’aigua. Si això fos veritat, potser que vigilem amb l’aigua mentre hi hagi, perquè el futur serà negre (sense aigua o, potser pitjor, on n’hi hagi encara).Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

06 gen 2009


Jaume Pubill

Messi i el tracte preferent

Classificat com a Futbol

 

Primerament us convido a llegir aquesta pàgina del diari avui amb la que estic completament d’acord.

AVUI.cat – Tractes preferents al vestuari blaugrana

Una vegada llegida, ens podem preguntar:

-En la vida no ens trobem amb molts tractes preferents que fan una ràbia que mata? Quants cassos veiem de gent que no serveix per a res i està en un lloc que no li correspon perquè és parent o amic de tal a qual?

-En les famílies no hi trobem també molts tractes preferents entre els germans?  Sense voler, els classifiquem: l’un és el bo, l’altre l’entremaliat, l’altre l’estudiós, l’altre el ruc….

-En les empreses no hi han treballadors privilegiats (les feines bones són per a ells) i altres que els toca tota la feina dura i la que no vol ningú? No hi ha els que són escoltats i els que no compten per a res?

-En el mateix futbol: No hi ha aquell jugador que ha sortit de la pedrera, no ha costat cap diner, treballa i s’esforça tant com pot i passa completament desapercebut per al públic i, en canvi, hi ha aquell fitxatge estrella, amb molt de nom però un “tarambana” de cap a peus; s’esforça la meitat, però amb la seva simpatia es posa el públic a la butxaca?

I, malauradament, així podríem seguir. Ja pot estar alerta el Guardiola per tal que no se li escapi de les mans un vestidor amb tantes estrelles i amb tants nens mimats per la fama i amb la butxaca plena !. El futbol no deixa de ser un paradigma de la mateixa vida i, ja que la mateixa vida no és sempre justa, almenys mirem de no fer-la més injusta nosaltres amb els nostres tractes preferents.

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

Anteriors »